«La gran migración. La evolución humana más allá de África»
Els darrers anys hi ha hagut molta activitat d’investigació al voltant de l’evolució humana, gràcies als nombrosos descobriments de fòssils humans realitzats arreu del món. Jordi Agustí ha tingut una participació directa en les excavacions que es fan a Dmanisi (Geòrgia), on s’han trobat les restes d’Homo georgicus, que semblen ser els primers humans en sortir de l’Àfrica i començar a colonitzar Euràsia.
En aquest llibre s’ofereix una posada al dia de l’evolució humana des del període miocè, època definida com la que ha gaudit d’una major diversitat entre les faunes de mamífers a Europa. El llibre ens presenta un resum de les faunes conegudes, a partir de la reconstrucció dels diversos jaciments paleontològics, posant un especial èmfasi en les restes de primats.
En aquest fase inicial, en que Europa i Àfrica compartien molts elements de biòtops que es veu reflectit en unes faunes força homogènies. La fi del Miocè, ara fa entre 9 i 10 milions d’anys, marca un canvi sobtat a les faunes europees. Un bon exemple d’això són les faunes de primats antropomorfs, que pateixen una notable reducció en la seva varietat.
A partir de la crisi que marca la fi del Miocè, l’escenari de l’evolució queda restringit al continent africà. Fins aleshores, tant Europa com Àfrica compartien unes faunes equivalents, però ja durant el Pliocè i, especialment al Pleistocè, les diferències en les condicions meteorològiques variaran notablement els mamífers dels dos continents. Aquests canvis els trobem identificats als jaciments de plantes fòssils que hi ha a Terrassa.
Això es veu reflectit clarament en la comparació de les faunes dels diversos grups de mamífers. Un bon exemple és l’evolució dels primats que, aprofitant l’expansió de les sabanes van incorporant el bipedisme. Ja ben entrat el Pliocè ens trobem a l’Àfrica amb l’aparició dels australopitecis (diverses espècies dels gèneres Australopithecus i Paranthropus). Es tracta d’espècies majorment vegetarianes i que ja caminen dretes només amb les extremitats inferiors, però que conserven una certa capacitat per moure’s als arbres.
Quan arribem al Pleistocè ja ens trobem amb els primers representats del gènere Homo (H. rudolfensis i H. habilis). Un milió d’anys després, al jaciment de Dmanisi trobem la primera presència d’humans fora de l’Àfrica i que, en poc temps, colonitzarà Àsia. Cap a l’oest, a Europa, encara trigarà força temps en arribar: no es troben les primeres traces fins ara fa 1,4 milions d’anys.
El següent episodi d’expansió el trobem ara fa uns 800.000 anys, amb la fase de convulsions que representen les glaciacions. Aquí trobem un dues espècies d’Homo: H. heidelbergensis i H. erectus. La primera sembla centrada a Àfrica i Europa, mentre que la segona es troba a l’Àsia. En aquest punt, l’autor ens presenta alguns dels dubtes sobre l’adscripció específica de les restes d’Atapuerca. Des de la possibilitat que siguin una espècie diferenciada (H. antecessor), una variant de H. heidelbergensis o bé tenir un origen asiàtic i haver de ser considerada com una subespècie de H. erectus.
La tercera etapa d’expansió és la protagonitzada per la nostra espècia. Des del seu origen africà comença l’expansió per Euràsia i es troba amb la presència de H. neanderthalensis. Malgrat que a la meva època d’estudiant els neandertals eren presentats com una subespècie de l’H. sapiens, les evidències paleontològiques i l’anàlisi de l’ADN fòssil confirmen que es tracta d’una espècie separada. L’expansió d’H. sapiens es realitza ràpidament per tot el planeta i té com a efecte directe l’extinció de nombroses espècies de mamífers.
A la contracoberta
Los humanos, los homo (sic) sapiens, pertenecemos a un grupo, el de los homínidos bípedos, que se distinguió de otras especies animales por su capacidad para migrar, para abandonar los lugares donde habían nacido y asentado, y desplazarse a otros enclaves. Hace unos siete millones de años apareció en África el primer homínido bípedo. Cuatro millones de años después, aquellos lejanos antepasados nuestros se dispersaron por casi todo África, y hace dos millones de años se aventuraron por primera vez fuera del continente africano, iniciando de esta forma un largo y complejo viaje que les llevó a prácticamente todos los rincones del planeta. Primero se dispersaron por el sur del continente europeo y por una buena parte del Asia tropical, llegando hasta la lejana Java; luego, en una segunda oleada, tomaron rutas que les llevaron incluso a las frías estepas que se extendían al norte de grandes cadenas montañosas como los Alpes, el Cáucaso o el Himalaya.
Este libro, La gran migración, en el que la experta narración de Jordí Agustí se complementa con los magistrales dibujos de Mauricio Antón, describe esas migraciones, y lo hace prestando especial atención a uno de los principales motores de las impulsaron: los cambios climáticos y ambientales que tuvieron lugar en la Tierra a lo largo de esa remota historia. Al mismo tiempo, como trasfondo necesario a esta intrincada y apasionante historia que nos lleva a nuestros propios orígenes, los autores nos introducen a una extensa variedad de temas, como pueden ser los diferentes tipos de homínidos que protagonizaron aquellos viajes (homo antecessor, homo heidelbergensis, neandertales…), la domesticación del fuego, la aparición de lenguajes y del pensamiento simbólico, o las revoluciones tecnológicas que se produjeron.
Títol: «La gran migración. La evolución humana más allá de África»
Autors: Jordi Agustí i Mauricio Antón
Editorial Crítica, col·lecció Drakontos
Primera edició, abril del 2011
225 pàgines
ISBN 978−84−9892−200−4
Preu: 22,90 €
