Editorial Base anuncia una nova obra dins de la seva col·lecció de llibres de bibliòfil, «Apographa Historica Cathaloniae», amb reproduccions facsímil d’alta qualitat dels mapes de Catalunya impresos entre els segles XVII i XVIII.

L’edició, de 998 exemplars numerats, inclou una introducció a càrrec de Jordi Estruga (president de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona) i la reproducció facsímil de seixanta-cinc cartes cartogràfiques, a mida natural i realitzades directament a partir de mapes originals. Els mapes reproduïts van ser originalment publicats en diversos països europeus (Benelux: 20, França: 19, Espanya: 10 –4 dels quals a Catalunya–, Itàlia: 5, Gran Bretanya: 4, Alemanya: 4, Àustria: 2 i país desconegut: 1). Es presenten numerades cronològicament amb indicació del títol, lloc de procedència, autoria, data d’estampació i mides, així com una explicació sobre els mapes i els seus protagonistes.

Entre els mapes reproduïts hi ha el primer que es va estampar a Catalunya («Nova Principatvs Cataloniæ Descriptio», imprès pels voltants del 1605), el full del Principat de Catalunya al primer atles universal (publicat a Anvers entre el 1605 i el 1608), la primera representació de la divisió en vegueries de Catalunya («Principauté de Catalogne, Divisée en Neuf Dioceses; et en Dix-Sept Vigueries», publicat a París el 1660), diferents versions del mapa de Mercator, el primer atles de butxaca (1609), el primer atles francès d’abast mundial (1660) així com l’obra considerada com una de les més monumentals pel gran contingut de gravats de poblacions, territoris i països («La Galerie Agreable du Monde», 1729).

L’obra es presenta en un estoig de pell gravat en lletres d’or, de 72×51 cm. i el volum introductori de Jordi Estruga, amb una presentació a càrrec de l’historiador Jaume Sobrequés (296 pàgines, 25×27 cm). Les làmines amb les reproduccions dels mapes estan impreses en paper d’alta qualitat (Fedrigoni acquerello 150 g bianco) de 72×102 cm.

Si teniu interès en aquesta obra de bibliòfil, podeu consultar el full PDF informatiu.

Avui Google dedica el seu Doodle als tres-cents anys de la Biblioteca nacional espanyola de Madrid. Però quin és el seu origen?

Doodle de Google dedicat als 300 anys de la BNE

La Biblioteca nacional espanyola va néixer com a Biblioteca reial per ordre de Felip V el 29 de setembre de 1711, fent-se realitat el dia 1 de març de 1712, avui fa exactament tres-cents anys. Els fons inicials d’aquesta biblioteca el formaven els llibres procedents de la biblioteca personal de l’arquebisbe valencià Antoni Folch de Cardona, requisada, juntament amb la resta dels seus béns, per ordre del rei després de l’entrada de les tropes borbòniques a la ciutat de València.

Antoni Folch de Cardona era arquebisbe de València des de 1700, mostrant inicialment simpaties pel pretendent Borbó a la corona espanyola. De fet, va patir un primer exili a partir de l’entrada de les tropes austriacistes a València l’any 1704; no va ser fins l’any 1708 que va tornar a València després de la conquesta d’aquesta ciutat per les tropes borbòniques després de la desfeta d’Almansa.

No obstant el seu posicionament borbònic, la dura repressió dels borbònics el van fer canviar de bàndol i l’any 1711 es manifesta a favor de Carles després de la segona entrada de les tropes d’aquest a la ciutat de Madrid. Antoni Folch de Cardona va acompanyar a Carles a la cort de Viena, ciutat on va viure fins a la seva mort l’any 1724.

Els Borbons no varen perdonar aquest canvi de bàndol i el 16 d’octubre de 1711 s’ordenava la confiscació de tots els béns, especialment la Biblioteca, de l’arquebisbe de València. Menys de mig any després, el 16 de febrer de 1712 es presentava l’inventari dels llibres: 6.630 volums valorats en 113.902 reals. Els llibres varen ser traslladats a Madrid, on consta que pocs dies després ja hi era una part important. A València varen quedar alguns llibres, malgrat les reclamacions que contínuament anaven fent els bibliotecaris de la Biblioteca Real fins que el 1714 consta el lliurament dels últims volums.

Si voleu conèixer més detalls sobre tot això, podeu llegir «Notas sobre los orígenes de la Biblioteca Nacional: Las bibliotecas del arzobispo de Valencia Antonio Folch de Cardona» així com a l’article «La biblioteca que robó Felipe V» publicat fa uns dies al diari Levante de València (gràcies, Galderich, per aquest últim enllaç).

Guerra de Successió a Terrassa (1704−1721)

Demà comença un cicle de conferències sobre els efectes de la Guerra de Successió a Terrassa:

• 26 d’octubre: Conferència de Joaquim Albareda amb el títol «La Guerra de Successió a Catalunya: de les esperances a la derrota»
• 9 de novembre: Taula rodona «La Guerra de Successió: fets històrics i reivindicació política», amb Agustí Alcoberro, Marc Ferrer i Òscar Jané

El dia 2 de novembre es presentarà l’oplusce «Els efectes de la Guerra de Successió a Terrassa (1704−1721). Testimoni de la Guerra entre capses i lligalls» així com una mostra documental.

«Barcelona 1700»

La història de la Barcelona de finals del segle XVII i començament del XVIII està totalment eclipsada per tot allò que va succeir tant durant la Guerra de Successió, el 11 de setembre de 1714 i les conseqüències directes de la desfeta militar. La importància d’aquests esdeveniments ha fet que, tradicionalment, els lectors de llibres d’història no ens haguem preocupat massa de saber com era la societat catalana contemporània.

Tot això ha provocat que tinguem una visió totalment basada en tòpics. Algú en el seu moment va dibuixar una societat catalana en total decadència i una ciutat barcelonina gairebé desfeta. Recordo les explicacions d’una ciutat trista habitada per unes persones que vivien gairebé com en l’època més fosca de l’Edat Mitjana, en contraposició als països veïns on la societat havia evolucionat i es vivia una època de prosperitat generalitzada.

El llibre «Barcelona 1700» desmunta totalment aquesta imatge i construeix una visió radicalment diferent. A partir del buidat de les actes notarials i utilitzant tot allò que recullen, es reconstrueix la vida social, religiosa i cultural dels habitants de la capital catalana que visqueren ara fa uns tres-cents anys.

L’autor fa una notable feina de dibuixar com era la ciutat, des dels ambients més humils fins a les classes més benestants… però amb un especial interès en allò que podríem qualificar avui com a classe mitjana. Hi ha moltes històries sobre botiguers, però també de persones que amb prou feines sobrevivien a diari amb l’esforç del seu treball.

Moltes d’aquestes històries són construïdes a partir dels inventaris realitzats després de la mort d’una persona. En aquell moment totes les seves pertinences es posaven a la venda per tal de fer front als deutes, a l’hipoteca pel domicili, al tutor que s’havia de fer càrrec dels fills… Com aquests inventaris són molt detallats permeten fer-se una idea del tipus d’habitatge i les pertinences en poder de cada família, ajudant-nos a imaginar com era la seva vida quotidiana.

El resultat és el retrat d’una societat certament diferent del que havíem escoltat. Així la societat, malgrat la duresa de la vida i les dificultats polítiques de l’època –amb constants guerres i una ciutat sovint sota el setge d’un exèrcit enemic que no dubtava a bombardejar l’interior de les muralles– dedicava molt de temps a les festes (pràcticament un de cada dos dies), als jocs, al ball, a menjar xocolata (un plaer a l’abast de la gran majoria), a tenir cura dels edificis… o passejar vora el port per mirar el paisatge.

Barcelona era una ciutat amb una notable presència de ciutadans estrangers, molt d’ells plenament integrats. Descobrim, per exemple, com molts oficis estaven a càrrec de persones procedents de França, Itàlia, Anglaterra, Holanda… però que han catalanitzat els seus cognoms. També és una ciutat on hi ha una gran rotació de persones que lloguen les cases i on no hi ha una diferència marcada de barris de rics i de pobres. Cert que les persones amb menor nivell econòmic sovint estan en uns determinats barris, però als mateixos llocs també hi viuen altres amb és recursos.

Trobem una descripció dels diversos tipus de domicili i la distribució de l’espai dins dels edificis. Uns edificis que han sovint modifiquen el seu interior per adaptar-los a funcionalitats canviants i on els palaus (o, millor dit, les cases grans) es formen a partir de la unió de diversos edificis adjacents.

Barcelona és també una ciutat amb força espai lliure dins de la muralla, que són destinats a horts així com a altres funcions més lúdiques, com la celebració de jocs semblants al tennis o el billar. Uns jocs que aixequen passions entre les habitants, que no dubten a fer apostes.

D’altres aspectes de la vida quotidiana que podem conèixer són des de la mena de roba que podia tenir un ciutadà (sorprèn el gran nombre de camises que arriben a tenir alguns comerciants), l’aixovar, les joies, les eines per als oficis, allò que es ven a les tendes… o els instruments musicals que són d’ús habitual per a les nombroses festes i celebracions. Sabrem també dels costums socials existents i de l’educació dels fills o les feines que es fan per ajudar a l’economia familiar.

En arribar a les botigues, ens sorprendrà la gran quantitat d’elements que es podia trobar en alguna de les moltes existents. Un cas paradigmàtic són les adrogueries, autèntics supermercats de l’època on no es fa estrany trobar una gran varietat de tota mena de productes procedents d’arreu del món.

Tot això ens ajuda a construir la imatge d’una societat dinàmica, que ha passat a dedicar-se principalment al comerç i amb un ambient cosmopolita on persones d’arreu d’Europa s’integren totalment, fins al punt d’ajudar en la defensa davant els atacs externs.

Text de la contracoberta

Barcelona 1700 ens presenta una societat urbana, la de la capital catalana de finals del segle XVII i inicis del XVIII, diversa, molt dinàmica econòmicament, connectada amb mig món gràcies a una forta activitat comercial. Era una societat plena d’estrangers, de catalans de fora de Barcelona i de passavolants, força ben alimentada i apassionada pels dolços, marcada fortament per la religiositat però abocada a la festa, la dansa, la música, el teatre i el joc, i amb pinzellades d’una sofisticació visible, per exemple, en uns vestits en què triomfaven els colors i els ornaments, o en uns jardins que lluïen una gran diversitat de flors.

Aquesta Barcelona, pròspera sense cap mena de dubte, va haver de patir directament, entre 1691 i 1714, l’horror de la guerra. Si va tenir forces per resistir un setge llarg i terrible i capacitat per refer-se prou de pressa després de l’episodi bèl·lic, va ser gràcies als fonaments, ben sòlids, posats des de finals del segle XVI. Per descomptat que, per continuar avançant, aquella societat no necessitava que una suposada racionalització exterior vingués a obrir-li els ulls i a marcar-li, per la força, la direcció d’un futur millor.

Títol: «Barcelona 1700»
Autor: Albert Garcia Espuche
Editorial Empúries
Primera edició, octubre del 2010
367 pàgines
ISBN 978−84−9787−672−8
Preu: 19,50 €

Henry Swinburne va ser un escriptor i viatger anglès nascut el 1743 i mort el 1803. Els anys 1775 i 1776 va fer un viatge per la península ibèrica, que va publicar uns anys després (1779) a Londres en dos volums: «Travels through Spain in the years 1775 and 1776, in which several monuments of Roman and Moorish architecture are illustrated by accurate drawings taken on the spot».

El dia 17 de novembre e 1775 va sortir de Barcelona, passant per Montserrat.

I expected to have been by this time in the kingdom of Valencia; but the badnefs of the mountain-road having determined us to take the new one along the coaft, we laft Wednesday hired mules for Montferrat, which is not in the line of that lower route. This has retarded our departure for fome days.

For about five or fix miles the road is finifhed with a magnificence equal to the beft in France, but after that. it relapfes into its original ftate; however, though rough for carriages, it is very foft and pleafant for ­riding. The country up the Llobregat is well cultivated, but fubject to frequent inundations, that make cruel havock. As you approach the mountain, the number of vineyards diminithes, that of olive-grounds increafes.

At Martorel, a large town, where much black lace is manufaclured, is a very high bridge with Gothic arches, built in 1768, as we are informed by the infcription out of the ruins of a decayed one, that had exifted 1985 years from its erection, by Hannibal, in the 535^th year of Rome. At the north end is a triumphal arch or gateway, faid to have been raifed by that general in honour of his father Hamilcar. It ist moft entire, well proportioned and fimple, without any kind of ornament, ex­cept a rim or two of hewn ftone. The large ftone cafing is almoft all fallen off.

After dinner we continued our journey through Efpalungera, a long village full of cloth and lace manufacturers; and about three arrived at the foot of the mountain of Montferrat (*), one of the moft fingular in the world, for fituation, fhape and com­pofition. It ftands fingle, towering over an hilly country, like a pile of grotto work or Gothic fpires. Its height is about three thoufand three hundred feet, above the level of the fea.

We afcended by the fteepest road, as fhat for carriages winds quite round and requires half a day’s travelling. After two hours tedious ride from eaft to weft, up a narrow path cut out of the fide of gullies and precipices, we reached the higheft part of the road, and turned round the eaftermoft point of the mountain, near the deferted hermitage of Saint Michael. Here we came in fight of the convent, placed in a nook of the mountain; it feems as if vaft torrents of water, or fome violent convulfion of nature, had fplit the eaftern face of Monferrat, and formed in the cleft a fuffi­cient platform to build the monaftery upon. The Llobregat roars at the bottom, and per­pendicular walls of rock., of prodigious height, rife from the water edge near half­I’lay up the mountain.. Upon thefe maffes of white ftone refls the fmall piece of level ground which the monks inhabit…

(*) Monte ferrado means a mountain fawed; and the arms of the abbey are, the Virgin Mary fitting at the foot of a rock half cut through by a faw.

Dibuix del Pont del Diable de Martorell i Castellbisbal