Segurament és un tòpic dir que l’autèntica història no la fan els grans personatges que sovint són els protagonistes de les biografies que podem trobar en llibres i enciclopèdies, sinó que hauria de ser allò que fan, dia a dia, els milions de persones,  homes i dones, que amb el seu treball diari han estat els autèntics artífexs de tots els esdeveniments històrics. Tan tòpic és dir això com no fer-ne massa cas i preocupar-nos només dels grans noms de monarques, polítics, militars… i oblidar-nos dels altres.

Comprar a Amazon

A «Catalanes medievals» trobem la biografia de vint-i-quatre dones medievals catalanes, de pràcticament tots els estrats socials. Hi trobem des de la més alta noblesa, representada per Emma de Barcelona (filla del comte de Barcelona Guifré I el Pilós i primera abadessa de Sant Joan de les Abadesses) fins a les classes més humils de la societat, com podria ser Valentina Guarner que, el 1485 va ser condemnada per bruixeria i homicidi amb la pena de ser submergida a l’aigua, penjada i cremada. Totes elles són un bon exemple de dones que sovint no trobem als altres llibres d’història, amb unes històries excepcionals però que, a la vegada, podem associar amb qualsevol altra persona que visqués a la seva època.

El llibre ens ofereix unes biografies breus, d’unes poques pàgines, i totalment independents l’una de l’altra. Això ens permet fer la lectura al nostre ritme i, si cal, de forma paral·lela a la lectura d’altres llibres. També ens podem fer l’ordre de lectura al nostre gust.

Algunes de les biografiades només són conegudes per algun esdeveniment anecdòtic, com l’aparició del seu nom en algun document que ens permet intuir el paper que varen tenir en la repoblació dels territoris fronterers entre els dominis comtals i aquelles terres sota control sarraí. D’altres són propietàries d’explotacions agrícoles que reclamen la possessió de la terra després de treballar-la.

També n’hi ha que reben acusacions, com de pertànyer la ja citada Valentina Guarner anteriorment de bruixeria i homicidi, o bé els cassos de l’Ermessenda de Castellbò, filla de vescomte de Castellbò i que va ser acusada de formar part dels càtars (i sotmesa a judici quan ja feia anys que havia mort); la Sança de Camins, una llevadora acusada de practicar rituals màgics durant els parts o la Blanquina March Almenara que al 1491 era jutjada com a jueva que, tot i haver-se convertit al cristianisme, d’amagat continuava amb els ritus propis de la religió jueva.

Entre les classes altes hi trobem la història d’Emma de Barcelona, la primera abadessa de Sant Joan de les Abadesses, qualificada com una emprenedora de la seva època; Llúcia de la Marca, la comtessa del Pallars que encara avui ens saluda majestuosament quan visitem la secció de romànic del MNAC o Agalbursa de Bas, casada amb un príncep de Sardenya i que portà els primers catalans al poder de l’illa mediterrània uns segles abans que aquesta illa passés a dependre de la Corona d’Aragó.

Algunes altres de les biografies ens presenten a la possible mare del descobridor d’Amèrica, Caterina Bertran; la dissortada vida d’una dona que esdevé comtessa, Marquesa de Cabrera; Caterina Llull, filla d’una rica família barcelonina que se’n va a viure a Sicília després que el seu marit fos nomenat alt funcionari de la cort de Joan II per tal de controlar l’exportació de blat cap a Catalunya; l’Esteveta Manlleu, una mestressa de casa de Barcelona pels voltants del segle XV o Aldonça de Bellera que, al tombant del segle XIV i XV tenia al seu càrrec un castell i diverses baronies que havia rebut com a regal de noces; l’Aldonça administrava les terres amb justícia i hagué de defensar-se davant d’un ambiciós i bel·ligerant comte de Pallars.

En definitiva, un llibre que ens ofereix una visió diferent de la història a partir de breus biografies de vint-i-quatre dones que visqueren a Catalunya durant l’edat mitjana i que serveix com a recordatori que a banda dels monarques també altres persones tingueren les seves pròpies vivències.

A la contracoberta

L’edat mitjana fou una època de confrontació i d’obscuritat, de guerres i misèries, però també de lenta recuperació social i econòmica. Dons d’aquest context advers, fou cabdal l’energia, la decisió i el sacrifici de moltes dones, que amb les seves accions, sovint modestes, van esdevenir excepcionals.

Aquest llibre és un recull d’històries d’algunes dones catalanes, de naixement o d’adopció, que van viure en aquesta etapa i van tenir una participació activa en els àmbits cultural, polític, científic o comercial, tot i que la societat els reservava un paper irrellevant. Pageses, abadesses, colonitzadores, propietàries, heretges, heroïnes, bruixes, sàvies, mercaderes, escriptores, aristòcrates felices o dissortades…

De pàgina en pàgina, veurem les seves circumstàncies i limitacions, el seu caràcter i la seva determinació, els seus èxits i fracassos. Assistirem als esforços que van fer per mantenir la llar, participar en els negocis, conservar les propietats o reivindicar els seus drets. També les veurem  fundar hospitals, monestirs i escoles, impulsar la construcció de castells, ponts i camins, acompanyar els seus esposos a la guerra, signar tractats de pau o enfrontar-se a judicis severíssims.

Títol: «Catalanes medievals. Vint-i-quatre històries femenines de l’edat mitjana»
Autora: Elisenda Albertí
Albertí Editors, col·lecció «Orígens»
Primera edició, octubre del 2012
189 pàgines
ISBN 978−84−7246−095−9
Comprar a Amazon

Un manuscrit alemany del segle XV on es representen les diverses tècniques del combat amb espases de forma gràfica.

Fins el 15 de juliol es pot visitar al MNAC l’exposició «Catalunya 1400. El gòtic internacional» on, entre d’altres obres, destaquen tant per la quantitat com per la qualitat, un bon nombre de llibres manuscrits il·luminats. Molts d’ells es troben reunits a l’àmbit «Rafael Destorrents i la renovació de la miniatura», presentat amb aquest text:

La miniatura catalana, que ja havia viscut un moment intens en el període de l’italianisme (a partir dels anys 1330), tornà a florir, amb tanta o més força, al voltant del 1400, coincidint amb l’assimilació dels models procedents del nord. Gairebé mai no hem pogut documentar la identitat dels miniaturistes -–o «il·luminadors» com es deia aleshores-– que intervingueren en els manuscrits catalans d’aquest període, amb l’excepció notabilíssima de Rafael Destorrents, també anomenat Rafael Gregori, que va il·lustrar el cèlebre Missal de santa Eulàlia de la catedral de Barcelona, una de les obres mestres de la miniatura europea del «Gòtic Internacional».

La producció de Rafael Destorrents, com la d’altres mestres catalans i valencians del moment, mostra l’assimilació creativa dels nous models figuratius francoflamencs, mentre que en la composició de les orles es combinava la innovació amb la tradició local de signe italianista.

Les obres exposades són:

1. Oficis de devoció privada (entre 1390–1400). Atribuïts a Rafael Destorrents i altres mestres anònims i actualment conservat a la Biblioteca del Monasterio de San Lorenzo de El Escorial.  A l’exposició es pot veure l’escena de la circumcisió de Jesús –segons el catàleg, atribuïble sense cap mena de dubte a la mà de Destorrents.
2. Santa màrtir i Sant Jordi, dues miniatures desmembrades i actualment conservades a la Fundación Lazaro Galdiano de Madrid. Són també atribuïts a Rafael Destorrents i datats de l’any 1407.
3. Missal de Santa Eulàlia, procedent de l’arxiu capitular de la Catedral de Barcelona i datat documentalment el 1403 i obra de Rafael Destorrents. L’obra està acompanyada d’un vídeo on es poden veure, augmentades, les diverses escenes del judici final (la pàgina per on està obert el llibre).
   

   Missal de Santa Eulàlia, de Rafael Destorrents

4. Llibre dels capbreus i prestacions d’aniversaris, atribuït a Rafael Destorrents i datat del 1415–1420, procedent de l’arxiu capitular de la Catedral de Barcelona, amb una miniatura de Santa Eulàlia.
5. «Dels dits i fets memorables», datat al 1408 i d’autor anònim amb un caplletra amb la figura d’un emperador. Al catàleg s’associa aquesta obra amb el breviari de Martí l’Humà de Poblet. Es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona).
6. «Guillaume de Miers, Calendarium sive commemorationes sanctorum monachorum. Missa et officium sanctarum reliquiarum», el missal per a l’ofici de les Santes Relíquies encarregat pel rei Martí l’Humà per a la capella reial i atribuït a l’anomenat Mestre d’Estocolm (pel llibre d’hores que es conserva al Nationalmuseum de la capital sueca). Es propietat de la Bibliothèque nationale de França. A l’exposició es pot veure un caplletra amb la figura de Sant Jordi.

No són els únics manuscrits il·luminats que es poden veure a l’exposició. També hi ha un missal de finals del s. XIV de Jean de Toulouse, unes Oeuvres complètes de Guillaume de Machaut (un manuscrit que va ser sol·licitat en préstec per la reina Violant de Bar i que, aparentment, no va tornar al seu propietari) i, finalment, un saltiri i llibre d’hores que està atribuït a Bernat Martorell.

Una excel·lent oportunitat de veure directament alguns dels llibres il·luminats, dins d’una excel·lent exposició.

Comprar a Amazon

Ens trobem a la Barcelona de la baix Edat Mitjana, a finals del segle XV quan la ciutat de Barcelona ha emprès la tasca de construir el primer port de la ciutat. Per a aquesta tasca la ciutat ha contractat a un enginyer italià, Stassi d’Alexandria, i a un vell cartògraf barceloní que ha viatjat per mig món, Lluís Esquiva.

A les obres de Barcelona es contracta com a capatàs a l’Andreu Roqueta. Això facilitarà el trasllat de tota la seva família a una casa pròpia. Un dels membres de la família és el Marcel, un noi que físicament no passa desapercebut per la seva grandària, però que de sempre ha estat marcat pels problemes de cord que no li permeten realitzar cap tasca que requereixi d’esforç físic. Per accident també hi arribarà la Teresa, una pagesa de Sant Cugat que havia anat a Barcelona per vendre al mercat i que després d’un incident amb els consellers de la ciutat, ha d’amagar-se de les autoritats.

El Marcel no trigarà en interessar-se per l’avenç de les obres i les nombroses dificultats que es troben pel litoral sorrenc que hi havia a Barcelona. Especialment, el Marcel cada vegada s’interessa més pel paper del cartògraf. Poc a poc els dos van fent amistat. Per això, davant d’una aturada de les obres, el Lluís Esquiva proposarà al Marcel que l’acompanyi a fer realitat un dels somnis de la  seva vida: trobar uns mapes i una esfera de plata que el cartògraf àrab Al Idrissi va vendre a un llibreter abans de fugir de Siurana en l’època en que la població estava a punt de ser conquerida per les tropes de Ramon Berenguer IV.

Per al Marcel, apuntar-se al viatge és un oportunitat de sortir de les muralles de Barcelona. Però també suposa allunyar-se de la Teresa. Les possibilitats d’aventures guanyaran als sentiments d’amor i Marcel sortirà de Barcelona en un viatge que d’entrada havia de ser d’uns pocs dies. Però en arribar a les portes de Montblanc són assaltats i el Lluís demana al Marcel que continuï amb la cerca dels mapes i l’esfera.

A Montblanc, el Marcel coneixerà una noia, l’Arsenda. Això farà que primer visqui un temps de tranquil·litat a la ciutat, col·laborant amb el negoci familiar i gràcies a l’amistat amb un noble local que era conegut del seu mestre cartògraf. Però passats dos anys sent la necessitat d’anar a Siurana i trobar els mapes de que tant li havia parlat el Lluís.

L’arribada a Siurana serà molt accidentada. De fet, està a punt de perdre la vida si no hagués estat per la intervenció d’en Josep Cots, un antic militar que ara viu retirat vivint del que arreplega. El Josep tindrà al Marcel a casa seva mentre es recupera i, posteriorment, l’ajudarà en la cerca dels tresors.

Ara bé el moment de tornar a Montblanc o Barcelona. El Marcel es troba amb la disjuntiva de decidir quin dels dos amors és més important. No li costa molt decidir-se per la Teresa i per això tornarà a Barcelona. Però en arribar a la ciutat decideix que és millor no fer notar la seva presència. Així no ho diu a la seva família ni tampoc a la Teresa. El que farà és instal·lar-se a l’interior de l’antic estudi del Lluís Esquiva  tot estudiant els diversos llibres i mapes que tenia per tal de convertir-se ell en un cartògraf.

Naturalment la seva presència a Barcelona no podrà passar desapercebuda.

«El port del nou món» és una excel·lent novel·la històrica on la construcció del port serveix de marc per a una història on l’esperit de superació personal del Marcel li permet afrontar tots els entrebancs que se li presenten, alhora que el marcarà profundament en totes les decisions que ha de prendre.

A la contracoberta

Barcelona 1477. Davant les dificultats dels vaixells per fondejar a la platja, les autoritats de la ciutat han decidit emprendre definitivament les obres per construir un port segur que garanteixi el futur comercial dels catalans: el port de la Santa Creu.

Però no serà una gesta fàcil. Tot i l’experiència del reconegut enginyer italià Stassi d’Alexandria, el constant moviment de l’arena i les marees porta més maldecaps dels previstos. Aviat la construcció del port es converteix en una empresa titànica, gairebé impossible, que alterarà la vida dels ciutadans.

Entre ells, la del jove Marcel Roqueta, fill del capatàs de les obres. La seva salut delicada li impedeix treballar, però ningú com ell coneix el dia a dia que batega als carrers de Barcelona. O la de l’expert cartògraf Lluís Esquiva, que amb la recerca d’una antiga joia perduda, conduirà els protagonistes cap a un món inesperat.

Amb l’esplendor de la Barcelona Gòtica com a fons, i a través d’escenaris com Montblanc o Empúries, a El port del nou món història i aventures es donen la mà.

http://portdelnoumon.wordpress.com/

Títol: «El port del nou món»
Autor: Xulio Ricardo Trigo
Edicions 62
Primera edició, octubre del 2011
374 pàgines
ISBN 978−84−297−6854−1
Preu: 21,50 €

«Ferran I «el d’Antequera», un rei de conveniència»

Ferran I, «el d’Antequera», el primer rei d’Aragó de la dinastia dels Trastàmara, és segurament un dels personatges històrics que ha despertat visions més enfrontades. Un sectors ens el presenten com un greu error històric dels catalans, mentre que altres el veuen com un exemple de la voluntat unificadora dels regnes de la Península. En qualsevol dels casos, és un gran desconegut.

L’any passat es va commemorar el sisè centenari de la mort de l’últim rei del Casal de Barcelona, Martí I l’humà; l’any vinent serà el sisè centenari del Compromís de Casp. És, per tant, un bon moment per començar a recordar les persones que varen protagonitzar aquells esdeveniments.

Aquest llibre ens ofereix una biografia seriosa de Ferran de Trastàmara i del seu temps. En gran part el podem veure com una continuació de la biografia que el mateix autor va publicar fa uns mesos del rei Martí I l’humà («Vida i regnat de Martí I. L’últim rei del casal de Barcelona»). Molts dels aspectes que es tractaren aleshores són reutilitzats per tal de fer la contextualització històrica dels darrers anys del segle XIV i els primers del segle XV.

D’entrada, el primer capítol ens presenta a un castellà d’origen català: Ferran tot i néixer a Castella i ser fill del rei de Castella, tenia una mare catalana, Elionor d’Aragó (filla de Pere el Cerimoniós). Aquest primer capítol tracta sobre els avis materns i la mare de Ferran, així com de la situació de la Corona d’Aragó en uns anys marcats pel conflicte amb Castella, que arriben al seu moment de màxima tensió amb la guerra dels Dos Peres que enfrontà al rei català (Pere el Cerimoniós) amb el rei castellà (Pere el Cruel).

El segon capítol tracta sobre la família castellana de Ferran, els Trastàmara. Eren la dinastia regnant a Castella des de mitjans del segle XIV, després que Enric de Trastàmara, l’avi patern de Ferran, aconseguís la corona en derrotar al seu germanastre Pere i aplicar el que posteriorment es convertirà en un dels senyals d’identitat de la dinastia: comprar les fidelitats necessàries per aconseguir els seus propòsits primer amb diners abans d’utilitzar les armes. Enric va ser succeït pel seu fill Joan, qui va tenir dos fills barons: els futurs Enric III de Castella i Ferran I d’Aragó.

Els dos capítols que segueixen es centren en la complicada situació en que es trobava la Corona d’Aragó durant els últims anys del regnat de Martí I l’humà i els dos anys d’interregne. Aquí es trenca un dels grans mites sobre els Trastàmara i els diversos candidats a succeir a Martí. Si moltes vegades ho hem simplificat dient que Ferran era el candidat favorit de l’Aragó i València, mentre que el Comte d’Urgell, «Jaume el Dissortat» era la proposta catalana, l’autor ens desfà ens mostra un panorama força més complex, on els suports són febles, diversos i variables en el temps.

En primer lloc tenim que el candidat escollit pel difunt rei Martí no era el Comte d’Urgell (malgrat ser nomenat com a Lloctinent de Catalunya, càrrec tradicionalment reservat a l’hereu del rei), sinó el seu nét: Frederic de Luna, fill il·legítim del fill de Martí, Martí el Jove. De fet, el rei Martí estava treballant en la naturalització de Frederic, per tal de donar-li possibilitats com a hereu. La cerimònia estava prevista pel dia 1 de juny de 1410, però Martí va morir el 31 de maig. Alguns historiadors parlen d’unes relacions difícils entre Martí i Jaume, que no són reconegudes com a tals per l’autor. Certament Martí no tenia el mateix tracte amb Jaume que va tenir amb el seu fill, però si que hi va confiar i li donava suport o s’enfadava quan els seus súbdits no complien les seves ordres.

Durant el període d’interregne, entre el 1410 i el 1412, hi ha dos grans candidats. El Comte d’Urgell no va arribar a ser reconegut per les autoritats aragoneses i a Catalunya no tenia excessius suports. A això cal afegir una sèrie d’errors polítics i tàctics que li van anar restant punts. En el cas de Ferran de Trastàmara va comptar amb el suport d’un exèrcit i, en la millor tradició familiar, dels diners. Allà on no arribava la pressió del seu exèrcit, no dubtava a comprar el suport de les persones claus. També en tot el procés va tenir una gran influència el Papa d’Avinyó, Benet XIII, que no va trigar a considerar a Ferran com el candidat que millor podia defensar els seus interessos contra el Papa de Roma: si tenia el suport de Ferran, guanyava el poderós suport de Castella per a la seva causa.

Els suports de Jaume van ser fonamentalment al País Valencià, on hi havia una autèntica situació de guerra entre els partidaris dels dos candidats; a l’Aragó, malgrat algun partidari puntual, les forces vives donaven suport a Ferran. I pel que fa a Catalunya, es cedia tot el protagonisme i s’acataven les decisions que es prenien al bàndol pro-Trastàmara d’Aragó.

Per a realitzar aquesta biografia, l’autor utilitza com a fonts les cròniques realitzades al segle XV per encàrrec d’Alfons el Magnànim, així com altres escrits més o menys propers (moltes referències a la crònica de Zurita) i fruit d’encàrrec dels successors de Ferran de Trastàmara. Això fa que totes les referències es tractin pinces i fent-ne una lectura molt crítica. També s’analitzen les diferents interpretacions realitzades dels historiadors moderns: Jaume Vicens-Vives , Ferran Soldevila i Ramon Ménendez-Pidal… tres visions ben diferents, en funció del peu que calçava cada un d’aquests historiadors.

Un cop assolida la corona, Ferran no trigarà en veure com aquells que fins aleshores li havien donat tot el suport per arribar a ser rei, possiblement ho havien fet esperant que fos un monarca fàcilment manejable. Gairebé des del primer dia toparà amb els interessos dels diversos regnes i arribarà a plantejar-se si la important inversió econòmica realitzada ha estat encertada ha estat un encert.

Però no tindrà massa temps per a pensar-ho, ja que el seu regnat tot just durarà quatre anys: el 1416 morirà amb només trenta-cinc anys d’edat. Mor a Igualada mentre tornava a Castella, on segurament volia acabar els seus dies. Mai no va arribar a entendre les sensibilitats dels ciutadans del seu regne, especialment la dels Catalans. No entenia com aquells que li havien donat el suport per a convertir-lo en rei ara li presentaven tot un seguit d’exigències i li negaven totes les seves peticions de diners. Comparava el suport que tenia a Castella mentre era el regent, on feia i desfia el que volia… i les traves i desgast constant que patia als territoris que l’havien escollit com a rei.

En definitiva, una biografia d’allò més interessant per a conèixer una visió radicalment diferent de la que molts, segurament, tenim d’un rei que pensàvem havia comprat un regne en contra de la voluntat majoritària dels diversos territoris de la Corona d’Aragó. Un monarca estranger que havia barrat el pas a qui, per dret, segurament hauria d’haver estat el rei legítim. No només va guanyar per les armes, sinó pel suport que va rebre dels dirigents aragonesos i catalans que veien en ell la millor forma de conservar i engrandir els seus privilegis.

A la contracoberta:

De sobte, la gloriosa dinastia dels Guifrés, Borrells, Ramons, Berenguers i Jaumes, s’acabà. Per què? La victòria sobre els sards a Sanluri havia costat massa cara. El rei Martí ja s’ho temia: havien anat a pescar amb ham d’or i, ai las!, el preciós ham —l’únic fill i successor— morí de malària a Sardenya. En traspassar Martí (31 de maig de 1410), els Països Catalans i Aragó restaren orfes de rei. I ara què? Sigui com vulgui, s’optà pel príncep qui més convenia, a uns que no a tothom: el riquíssim infant i regent de Castella. Ara bé, primer calgué vèncer militarment els partidaris de Jaume d’Aragó-Urgell, besnét d’Alfons III «el Benigne», nebot i també cunyat de Martí I, que no pogué ser rei perquè de fora arribà i, per interès dels qui l’elegiren, acabà regnant Ferran I «el d’Antequera». Aquesta és la seva història, de com arribà a ser rei, del seu curt regnat i de com, per haver nascut on va néixer, esdevingué —segons l’adscripció nacional o sentimental de l’historiador de torn— brivall per a uns i heroi per a uns altres.

Títol: «Ferran I «el d’Antequera», un rei de conveniència»
Autor: Josep-David Garrido i Valls
Editorial 3 i 4, col·lecció «Unitat», 199
Primera edició, gener del 2011
288 pàgines
ISBN 978−84−7502−879−8
Preu: 17,00 €

“Vida i regnat de Martí I. L’últim rei del casal de Barcelona”

El regnat de Martí I, l’últim rei descendent directe de la dinastia encetada per Guifré el Pilós al segle IX, ha rebut molt poca atenció en llibres de divulgació històrica. De fet, crec que molta gent amb interès en la història tindria dificultats per explicar alguna cosa del seu regnat més enllà de dir que va morir sense descendència.

Aquest 2010 s’ha celebrat el sisè centenari de la seva mort, amb l’organització de cicles de conferències, congressos científics i alguna mostra que ha aprofitat de resquitllada l’efemèride. També ens ha portat dues biografies: la primera publicada per l’Abadia de Poblet a començaments d’any (“Martí I l’Humà, un rei sense hereu”) que no aportava res de nou i amb una utilització de llegendes com a font històrica bastant discutible. La segona biografia és aquest llibre, editat a l’octubre per Rafael Dalmau Editor.

En aquest cas ens trobem amb una autèntica biografia que ens presenta una detallada anàlisi de la vida del rei, dividida en tres grans apartats.

El primer cobreix els darrers anys del regnat de Pere III el Cerimoniós, pare de Martí, i de Joan I el Caçador, el seu germà. Dins d’aquest apartat es tracta sobre l’educació que va rebre al costat de la que acabaria sent la seva dona, Maria de Luna (l’autor de la biografia arriba a considerar que la relació entre Martí i Maria seria més semblant a la d’uns germans), a càrrec fonamentalment de la seva mare, la reina Elionor de Sicília. És una època marcada pel conflicte obert entre Pere III i el seu fill, especialment després del matrimoni del rei amb Sibil·la de Fortià. En aquests conflictes, Martí va estar generalment de costat del seu germà, però conservant les bones relacions amb el seu pare. Finalment, l’apartat analitza l’esforç que va fer Martí per aconseguir els diners necessaris per al finançament de l’expedició militar a Sicília per tal de garantir els drets a la corona que tenia el seu fill.

La segona part del llibre tracta del període de regència de Martí, que comença amb la mort del seu germà mentre Martí es trobava a Sicília. L’autor valora molt positivament les accions realitzades per Maria de Luna per tal de garantir el tro a Martí, tot prenent les decisions de lluitar contra els diversos nobles que van voler disputar el dret de successió. Mentre, Martí comença el viatge de retorn… que no serà immediat, sinó que passarà mig any ja que després de Sicília fa una estada primer a Sardenya i després va a visitar el Papa Benet XIII a Avinyó.

Durant el regnat, Martí va haver de dedicar molt d’esforços en la pacificació dels regnes d’Aragó, València i, en menor mesura, de Catalunya: tots aquests territoris patien els enfrontaments entre sectors rivals de la noblesa. La segona gran preocupació de Martí va ser donar suport al Papa Benet XIII davant la seva confrontació amb els Papa de Roma. Finalment, el suport al seu fill Martí per tal de reafirmar el seu domini de l’illa de Sicília.

El tercer gran apartat del llibre tracta sobre la successió. Aquí el llibre trenca amb un mite: Martí va morir pensant que sí teniu un hereu, el seu nét Frederic nascut a Sicília fruit d’una relació extramatrimonial del seu fill Martí. El rei Martí, tant aviat com es va assabentar del seu naixement el va reclamar i va preocupar-se de la seva educació (amonestant a les persones que no li donaven en tractament que es mereixia). Després de la mort de Martí el Jove a Sardenya, va tractar d’aconseguir el seu reconeixement i en el seu llit de mort estava convençut que tenia els suports necessaris, especialment el del Papa Benet XIII. Un aspecte ben destacable és el fet que, com a monarca, va estar a pràcticament tots els territoris: únicament no va visitar les Illes Balears, però si va anar a Sicília, Sardenya, Catalunya, Aragó i València.

En aquest llibre se’ns presenta una visió certament diferent del Martí que tradicionalment s’ha representat. Tenim un rei que va arribar a la corona sense que mai ho hagués pensat, però que malgrat tot va saber assumir el seu paper com a monarca. Martí era una persona amb una mentalitat religiosa, amb una passió desmesurada per aconseguir relíquies de sants; també un persona amb un elevat interès per la cultura que es va fer traduir diversos llibres al català per a poder llegir-los amb comoditat.

Martí també va saber que, un cop rei, havia de prendre una sèrie de decisions i que aquestes afectaven a la política internacional de la Corona d’Aragó. Així, per exemple, es va enfadar quan el Papa Benet XIII va menystenir al seu fill, relegant-lo a una posició secundària. I, finalment, actuar com a pare del que havia de ser l’hereu de la Corona d’Aragó, el seu fill Martí, donant-li suport per al control de l’illa de Sicília i alliçonant-lo en el seu paper de rei.

Malgrat tot això, com ens diu en diversos punts l’autor, Martí va regnar “sense ganes”. Ell no va ser preparat per a governar; s’ho va trobar. En trobar-se amb la mort del seu germà segurament va acabar fent allò que va poder, de la millor manera que va saber. Era conscient del seu lloc en la història i, segurament, en el seu interior va creure que ho va deixar tot ben disposat. El temps no li va donar la raó.

En resum, aquest llibre és de ben segur la millor biografia disponible sobre el rei Martí. I ben fàcil de llegir, ja que l’autor en tot moment tracta d’ajudar en els punts més importants o d’alleugerir les explicacions que poden ser denses, però sense perdre el rigor.

Secundogènit de Pere III, Martí (1356−1410) fou l’últim rei de la nissaga dels comtes de Barcelona. La historiografia moderna, tradicionalment, l’ha ornat amb l’apel·latiu de “l’Humà”.

Tanmateix, per als seus contemporanis fou el monarca “Eclesiàstic”, campió de la beateria. No nasqué per a ser rei, tot i que, sense buscar-ho, n’esdevingué en la maduresa.

De tarannà extremadament religiós, Martí I representa la contraposició als valors culturals prehumanistes del seu germà i predecessor, Joan I. Com a governant, no sabé o –millor dit– no pogué atallar la violència endèmica de les bandositats aragoneses i valencianes, però aconseguí unir Sicília a la Corona catalanoaragonesa i derrotà definitivament la resistència sarda. Nogensmenys, el seu record ha restat marcat per la indecisió a l’hora de designar un successor, que significà l’entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara als Països Catalans i Aragó.

Títol: “Vida i regnat de Martí I. L’últim rei del casal de Barcelona“
Autor: Josep-David Garrido i Valls
Rafael Dalmau, Editor. Col·lecció “Bofarull”, 14
Primera edició, octubre del 2010
366 pàgines
ISBN 978−84−232−0748−0
Preu: 20,00 €

Comprar a Amazon

Entre el febrer de 1477 i el març de 1478 es va imprimir a València una traducció en català de la Bíblia. Va tenir una vida efímera. Poc temps després, el 1482, la Inquisició en va prohibir no només la seva lectura, sinó també la possessió i tots els exemplars acabaren destruïts.

El pas del temps faria que la memòria s’anés esborrant i s’oblidés de la seva existència. No va ser fins a la segona meitat del segle XIX, quan es va redescobrir la seva existència gràcies al descobriment d’un Saltiri incunable, imprès a Barcelona, extret de l’edició valenciana.

La segona referència es trobava a la crònica de Joan Baptista Civera “Annales de la presente casa de Porta-Coeli”, que citava l’existència de quatre fulls procedents d’un exemplar de la Bíblia valenciana. A finals del segle XIX es va redescobrir el manuscrit de la crònica de Civera, dins del qual hi havia un dels fulls de la Bíblia valenciana. Aquest manuscrit fou adquirit per un antiquari de Barcelona i acabà a la Hispanic Society de Nova York.

Aquesta existència “de novel·la” ja va ser objecte d’una novel·la policíaca a mitjans del segle passat. Aleshores Rafael Tasis va imaginar una trama d’assassinats per la possessió d’un exemplar aparegut poc després de la Guerra Civil.

La novel·la de Silvestre Vilaplana, en canvi, ens situa pocs anys després de la seva prohibició. En Daniel Vives rep l’avís que la Inquisició està a punt de procedir a la seva detenció acusat de tenir un exemplar de la Bíblia en valencià. Daniel Vives va participar en les tasques de traducció i revisió del text i per aquesta raó tem per la seva vida. Així que agafa l’imprescindible i fuig amb destinació a la casa d’uns jueus conversos, com ell.

En aquesta casa estarà amagat durant mesos, dins d’una sinagoga oculta. Haurà de romandre molt de temps en la foscor més absoluta i sense fer cap mena de soroll, per evitar que pugui ser descobert.

Mentre, la Inquisició segueix investigant on pot trobar-se ell i qualsevol altre persona que amagui un exemplar de la Bíblia. Utilitzarà tots els recursos que té al seu abast, aprofitant-se de personatges grotescs i sense escrúpols capaços de fer qualsevol a canvi d’una bossa de diners.

Durant els mesos en que està amagat Daniel Vives, hi ha un esclat de pesta a València, provocant una gran quantitat de morts. Això obrirà una oportunitat per tal que Daniel Vives pugui fugir de València, gràcies a l’ajuda que li dóna en Pere Torrella, un metge també d’origen jueu.

Un cop en Vives ha pogut fugir de València amb destinació a Perpinyà, en Pere Torrella pensa també en abandonar la ciutat. És requerit, però, a curar el fill d’una de les màximes autoritats de la ciutat, que ha contret la malaltia. Se’n surt i entra a formar part del cercle de persones al voltant de les màximes autoritats civils. Això li dóna un cert marge de protecció davant les possibles actuacions de la Inquisició.

En aquest paper, en Pere Torrella formarà part del seguici reial que entra a Perpinyà per certificar el retorn dels comtats nordpirinencs a la corona, després d’uns anys sota domini francès. Aquí es retrobaran i estudiaran de quina forma en Vives pot tornar a València tot conservant la llibertat.

La lectura de “L’estany de foc” té moments certament alguns aspectes dignes de menció. En primer lloc vull destacar la reconstrucció històrica de finals del segle XV: la por generalitzada davant les actuacions de la inquisició, la situació de caos que provoca la pesta i els diversos personatges, moguts generalment per un fanatisme combinat amb la cerca de l’interès propi.

També hi ha un element que destaca de la novel·la i és la sensació que provoca el saber-se propietari d’un llibre únic. Els diversos posseïdors de la Bíblia valenciana es senten atrets pel llibre i, tot i saber dels perills que comporta el fet d’amagar-lo, no es poden estar de llegir-lo i tocar-lo. Hi trobarem moments en que la tortura i el dany causat pels botxins que cerquen una declaració inculpatòria… sovint realitzada amb la finalitat d’acabar amb el patiment i no pas de dir la veritat.

La història de ficció inventada al voltant d’aquests quatre fulls –dels que només ens ha arribat un– també es fa un elevat grau de realisme.

Tot això fa que ens trobem amb una de les millors novel·les històriques que he llegit en força temps.

De la contraportada

Alguns llibres són extremadament perillosos. Sota el vel del coneixement amaguen supersticions i heretgies contràries a la paraula de Déu. Però n’hi ha un d’especialment pervers. Un llibre preservat en secret per uns pocs homes que es converteix en l’obsessió de la Inquisició i que generarà al final del segle xv la persecució més gran feta mai contra una obra escrita i els seus posseïdors. La dissortada existència dels protectors d’aquesta obra extraordinària anirà emparellada a la sort de l’últim exemplar, que cal salvar de l’estany de foc, l’indret on s’abrasa tot el que Déu ha esborrat del llibre de la vida.

Títol: “L’estany de foc“
Autor: Silvestre Vilaplana
Editorial Bromera, col·lecció “L’eclèctica”, 189
Primera edició, novembre del 2010
Premi Blai Bellver de narrativa 2009
395 pàgines
ISBN 978−84−9824−583−7
Preu: 19,00 €

Tràiler del llibre