M’havia passat per alt l’efemèride, però acabo de veure l’article que va publicar «La Vanguardia» dimarts passat («Xavier Altés: “La Moreneta se salvó porque estaba desnuda”») sobre la destrucció del Monestir de Montserrat per les tropes napoleòniques durant la Guerra del Francès. Acompanya l’entrevista el vídeo on el monjo Xavier Altés mostra alguns dels llibres procedents de l’antiga Biblioteca de Montserrat.

A la darrera edició de la «Història de Montserrat» aquest episodi es descriu amb aquestes paraules:

Montserrat caigué en poder de l’enemic a les onze del matí de l’esmentat 25 de juliol. Suchet no havia conquerit un santuari, sinó una fortalesa; s’hi captingué com a vencedor. Abans, però, extremà les precaucions, innecessàries, per tal d’evitar les desagradables sorpreses d’un contraatac. El Dr. Gibert diu textualment: «Des de la Casa Maçana a Santa Cecília, en totes les serres i collets que donaven carretera avall, posaren tendes, feren vàries barraques en les que estaven los piquets de ses tropes. En les quintanes de Santa Cecília, frente la Casa , feren un campament d’unes xeixanta tendes, que jo les comptí, i de Santa Cecília a Montserrat ne posaren algunes a certa distància. I en la bateria de sobre lo camí de Manresa n’hi havia algunes, i així mateix en l’altra bateria de Sant Iscle. En la part de Sant Miquel n’hi havia algunes, i mirant a Collbató feren altre campament a on també posaren moltes tendes». Estaven ben segurs. Refiadament podien lliurar-se a destruir.

El mariscal Suchet partí cap a Cervera l’endemà mateix; a Montserrat romangué una bona guarnició, primer comandada pel general Abbé i poc després pel general Palombini. S’atorgà el saqueig del monestir. Les tropes s’hi rabejaren. Dos mesos i mig durà la tasca anorreadora. Església, monestir, escolania, hostatgeria, oficines, obra nova, obra vella, les capelles, les ermites, tot fou furgat i escorcollat. Ni els sepulcres no perdonaren; arrabassaren les lloses, profanaren els ossos i furtaren les joies dels cadàvers. Els ornaments preadíssims, per dissort retornats al monestir per manament de la Junta Superior, i els altres objectes de valor fàcilment traslladables s’acumularen al bast dels animals; la resta –altars, retaules, estàtues, pintures, mobiliari de cor amb el superb faristol i els monumentals llibres de pergamí…– fou bàrbarament mutilada, trossejada, esmicolada. Però l’obra que la devoció dels fidels i l’activitat dels monjos havia realitzat a Montserrat durant segles era formidable. Dos mesos i mig no eren suficients per a enrunar-la. L’invasor n’hagué esment i, amb temps, amuntegà masses enormes de combustible en tots els edificis del santuari, especialment a l’església; la nit del 10 a l’11 d’octubre, al moment de partir, hi calà foc. L’estrall ingent ocasionat per les flames és indescriptible.

«El secret de la germandat»

Vaig descobrir aquesta novel·la arran una entrevista publicada per les Biblioteques de Terrassa… i ràpidament vaig tenir interès en llegir-la. Tot i que la novel·la sencera es pot baixar gratuïtament en format PDF (i també en format ePub), jo sóc dels que prefereixo llegir en paper. Per això, el vaig comprar a Bubok, una empresa dedicada a la impressió sota demanda de llibres.

Es tracta d’una novel·la històrica ambientada a començaments del segle XIX, durant els anys de l’ocupació de Catalunya per les tropes de Napoleó. Hi trobem dues històries que es van desenvolupant separadament.

D’una banda tenim el cas de Ferran Orcau. Es tracta d’un noi que, quan encara era un nadó, va ser abandonat a les portes del Monestir de Valltrista, una comunitat de Cartoixans del Maresme. La seva arribada coincideix amb un període de sequera i quan els monjos estaven fent els preparatius per abandonar el monestir. El descobriment del nadó es interpretat com un senyal diví, en coincidir amb els trons d’una forta tempesta.

La segona història és la de Simó Sirvent. Es tracta del fill d’un notari barceloní que viu al carrer de Montcada i que el descobrim quan es troba sedat al llit, després d’un episodi d’atac on ha destrossat la biblioteca del seu pare. Justament el seu pare i el metge parlen sobre la necessitat d’internar al Simó en un convent.

El fet que Simó estigui en un estat vegetatiu, malgrat que poc a poc va despertant-se, fa que el protagonisme de la història recaigui en Ferran. Coneixem els seus primers anys de formació a càrrec de Fra Guillem, un germà cartoixà que està al càrrec de la farmàcia i la infermeria i que a la seva vida anterior havia estat casat i va tenir un fill. Justament la mort del fill primer, i la dona més tard, faran que acabi fent-se monjo.

La formació del nen té un seriós obstacle: els cartoixans viuen en silenci i a un nen no se’l pot ensenyar a parlar en silenci. Així que tant Guillem con Ferran obtindran una dispensa: podran parlar entre ells. Això originarà certes enveges entre els altres monjos, així que el grau de llibertat durarà poc temps.

El Guillem és observador i observant el comportament dels monjos descobreix que sota una Marededéu que hi ha a la Biblioteca s’amaguen alguns llibres que sempre són llegits d’amagat. També se n’adona com, cada vegada que hi ha un enterrament d’un monjo a l’endemà la tomba sembla com remenada.

Una cosa i a l’altra portarà conseqüències: Guillem i Ferran seran expulsats de la comunitat i hauran d’anar a Barcelona, a casa de la germana de Guillem. Mentre són allà, Ferran descobrirà tot un seguit de coses que els monjos sempre eviten… i que li faran plantejar-se molts aspectes. Però també patiran, ben directament, l’opressió de les tropes franceses. Una opressió que afecta a tot el territori: al poc temps d’estar a Barcelona s’assabenten que la seva cartoixa ha estat assaltada pels gavatxos.

Les penúries econòmiques i el saber que la cartoixa ha estat saquejada els fan pensar en anar-hi, amb l’objectiu de fer-se amb alguns dels llibres que hi havia amagats. En arribar, l’espectacle és dantesc, però aconsegueixen el seu objectiu: troben alguns llibres que un cop venuts els facilitaran diners suficient per viure.

Però no només troben llibres; també hi ha un pergamí que explica la història d’un tresor que varen deixar els cartoixans amagat en un monestir benedictí que hi ha a unes quatre hores de Terrassa, abans que els monjos abandonessin el castell de Vallparadís (aleshores cartoixa) per instal·lar-se al Maresme.

Tot això serveix per construir una història que poc a poc anirà descobrint els diferents elements de la trama i acabaran amb un final del tot insospitat. A banda d’això, el treball de reconstrucció de la forma de vida a la cartoixa i els paisatges i edificis de l’època demostra una notable feina de documentació.

Si us agraden les novel·les històriques, us recomano que la llegiu.

He trobat un parell de vídeos sobre aquest llibre:

A la contraportada

El Secret de la Germandat narra dues històries, en una trama que transcorre entre les comarques del Maresme, el Barcelonès i el Vallès, a cavall entre els segles XVIII i XIX.

De primer coneixem en Ferran Orcau, un nen que viu acollit en un convent cartoixà des que els monjos el troben abandonat davant la porta, acabat de néixer. Dins el convent, en Ferran porta una vida molt especial, envoltat de frares blancs, on el principal escull per a la seva formació és el vot de silenci dels habitants de la cartoixa i la consegüent prohibició de parlar.

Un cop som immersos en la vida del petit Ferran, ens topem amb l’altra història: durant l’ocupació napoleònica de Barcelona, en Simó Sirvent, un jove de bona família que pateix un greu trastorn mental, acaba de tenir una crisi.

Totes dues històries s’aniran desenvolupant de manera alternativa, desvetllant-se de mica en mica la seva relació, entre secrets, misteris i enigmes, enmig d’una atmosfera impregnada de creixent perill.

Títol: «El secret de la germandat»
Autora: Mireia Vancells
Segona edició,  novembre del 2009
248 pàgines
ISBN 978−84−9916−168−6
Preu:  12,99 €

«La veu de la caputxa»

Estem a l’any 1835. El govern ha decretat la supressió dels ordes religiosos i l’expropiació dels seus béns. Aquest esdeveniment afecta directament al Jordi, un jove frare Caputxí de la comunitat de Mallorca, procedent d’una família de pagesos i que coneix ben poc el món que hi ha fora de les parets del convent.

En Jordi treballava a la biblioteca del convent. Uns dies abans de l’exclaustració, acompanya al bibliotecari per fer-se càrrec d’una biblioteca d’un noble de l’illa. Allí hi troba un manuscrit amb receptes que ell s’encarrega de catalogar.

Simultàniament, un mariner moribund arriba de nit a les portes d’una casa. Malgrat les reticències del propietari, la insistència de la filla aconsegueix que se li doni auxili. A mesura que es vaig recuperant, sabrem que és un francès (encara que es guardarà de revelar que havia arribat a l’illa a bord d’una nau militar que tenia l’encàrrec de cartografiar les costes).

Els dos personatges, en Jordi i el misteriós francès, coincideixen com a passatgers d’una nau que surt de Mallorca amb destinació Marsella. El francès no viatja sol, sinó que l’acompanya la jove que l’ha atès mentre estava amagat… és la filla del propietari de la casa, que fuig sense el consentiment del pare.

Atemorit per la por no saber que fer, el Jordi s’unirà al personatge francès, que li promet ajudar-lo a arribar a un convent caputxí de París on podrà continuar amb la seva vida monàstica. Però el Jordi no veu de bon ull que la Dora, la noia mallorquina que fuig per amor, hagi abandonat el seu domicili. Per això, primer tractarà de convèncer-la de l’error que ha comès i, quan veu que això és impossible, s’oferirà a acompanyar-la per ajudar-la.

Així els tres arriben a París. El Jordi no vol deixar la Dora sola, però davant la possibilitat de tornar a entrar al convent, decideix donar-li el manuscrit amb receptes que se’n va endur abans de fugir de l’illa. Creu que pot tenir un cert valor i la Dora el pot necessitar, ja que està prenyada i el Jordi tem que sigui repudiada tant bon punt el francès ho conegui.

La tornada de Jordi al convent no serà tranquil·la. Al poc temps es reclamat per uns misteriosos cavallers que, guiats pel francès, veuen en ell l’ajuda que necessiten pels seus plans: el fan entrar al servei de la Ciutat del Vaticà amb la intenció oculta de segrestar el Papa per tal que pressioni la cort espanyola i torni els vells privilegis i possessions a les ordes militars que representen.

L’intent de segrest del Papa funciona… però amb un petit problema. El Jordi havia de preparar un somnífer que aconseguís tenir el Papa dormit durant els dies necessaris per traslladar-lo a Castella, però els nervis de fer una dosi massa forta fa que tot just dormi una estona. Malgrat tot, el Papa restarà desaparegut uns quants dies i començaran les investigacions per saber que va passar.

Finalment el Jordi es detingut. Evidentment s’adona que ha estat un cap de turc i que l’interès inicial era simplement per trobar un babau que s’embrutés les mans. Per tant farà el possible per poder demostrar la seva innocència… i per això el testimoni de la Dora es clau.

A la contraportada

La supressió dels ordes religiosos el 1835 aboca el jove frare caputxí Jordi Narbona a abandonar la capital de Mallorca i embarcar-se cap a Mallorca a la recerca d’aixopluc en un convent francès o italià, En aquest trajecte, coneix un carismàtic exoficial de la marina francesa d’origen aristocràtic, Auberon de Quincy, i passa a integrar el seu seguici, que inclou una bella mallorquina fugida de la seva família, Dora, la qual atrau el frare exclaustrat.

Un cop a Roma, l’intrigant Auberon força Jordi a ser la mà executora d’una conjura per segrestar el Papa. Els impulsors del pla són quatre ordes religiosos militars que volen obligar Gregori XVI a exigir a la monarquia espanyola que els retorni els béns confiscats amb la seva supressió. Infiltrat com a ajudant del secretari del Papa, Jordi espera a contracor l’orde per dur a terme el segrest. En els moments en què se sent més desesperat, se li apareix l’espectre d’un frare que amaga el seu rostre sota una caputxa…

Títol: «La veu de la caputxa»
Autora: Rosa Maria Planas
Editorial Columna, Col·lecció Clàssica, 856
Pàgines: 328
Primera edició, gener del 2011
ISBN: 978−84−6641−080−9
Preu: 18,00 €

“Learning about Moses”, al capítol primer

“Huck Finn Illustrations”, una exposició virtual de les seixanta-cinc (d’un total de cent setanta-quatre dibuixades) il·lustracions de la primera edició de “The Adventures of Huckleberry Finn”, realitzades per l’artista novaiorquès Edward W. Kemble.

“La impremta catalana i els seus protagonistes a l’inici de la societat liberal (1800−1833)”, tesi doctoral de la Montserrat Comas i Güell sobre els editors dels primers anys del segle XIX:

A l’inici del segle XIX l’ús generalitzat de la impremta es va expandir a causa de la importància política de la comunicació. Els impressors són, doncs, fonamentals per a la consolidació del procés, no només pel seu paper en l’edició sinó també per a la producció i difusió de missatges polítics i instruccions administratives. L’habilitat de cadascun d’ells per mirar de situar-se en una posició propera a l’administració i així poder aconseguir els sucosos encàrrecs per a les impressions menors derivades de la seva activitat, els obliga a mantenir certes fidelitats polítiques.

La tesi estudia la influència ideològica de l’acumulació històrica de la legislació sobre la impremta i els impressors i com aquest fet determina els posteriors comportaments davant la censura i la clandestinitat. Durant els períodes constitucionals (1810−1814; 1820–1823), les discussions sobre la llibertat d’impremta constitueixen l’eix del debat polític sobre l’autèntic significat de la idea de llibertat.

També s’analitza la censura i la clandestinitat així com els procediments i xarxes de distribució de documents oficials i de llibres. El paper de la dona impressora té un capítol específic. L’abast geogràfic es concentra a Catalunya.

L’estudi preliminar es complementa amb un diccionari biogràfic dels impressors catalans entre 1800 i 1833 en el qual es procura mostrar l’organització de les nissagues familiars i les relacions entre elles.

La tesi es complementa amb aportacions documentals: textos oficials i còpia de correspondència o informes del Gremi d’impressors, de la Inquisició, etc.