Segurament és un tòpic dir que l’autèntica història no la fan els grans personatges que sovint són els protagonistes de les biografies que podem trobar en llibres i enciclopèdies, sinó que hauria de ser allò que fan, dia a dia, els milions de persones,  homes i dones, que amb el seu treball diari han estat els autèntics artífexs de tots els esdeveniments històrics. Tan tòpic és dir això com no fer-ne massa cas i preocupar-nos només dels grans noms de monarques, polítics, militars… i oblidar-nos dels altres.

Comprar a Amazon

A «Catalanes medievals» trobem la biografia de vint-i-quatre dones medievals catalanes, de pràcticament tots els estrats socials. Hi trobem des de la més alta noblesa, representada per Emma de Barcelona (filla del comte de Barcelona Guifré I el Pilós i primera abadessa de Sant Joan de les Abadesses) fins a les classes més humils de la societat, com podria ser Valentina Guarner que, el 1485 va ser condemnada per bruixeria i homicidi amb la pena de ser submergida a l’aigua, penjada i cremada. Totes elles són un bon exemple de dones que sovint no trobem als altres llibres d’història, amb unes històries excepcionals però que, a la vegada, podem associar amb qualsevol altra persona que visqués a la seva època.

El llibre ens ofereix unes biografies breus, d’unes poques pàgines, i totalment independents l’una de l’altra. Això ens permet fer la lectura al nostre ritme i, si cal, de forma paral·lela a la lectura d’altres llibres. També ens podem fer l’ordre de lectura al nostre gust.

Algunes de les biografiades només són conegudes per algun esdeveniment anecdòtic, com l’aparició del seu nom en algun document que ens permet intuir el paper que varen tenir en la repoblació dels territoris fronterers entre els dominis comtals i aquelles terres sota control sarraí. D’altres són propietàries d’explotacions agrícoles que reclamen la possessió de la terra després de treballar-la.

També n’hi ha que reben acusacions, com de pertànyer la ja citada Valentina Guarner anteriorment de bruixeria i homicidi, o bé els cassos de l’Ermessenda de Castellbò, filla de vescomte de Castellbò i que va ser acusada de formar part dels càtars (i sotmesa a judici quan ja feia anys que havia mort); la Sança de Camins, una llevadora acusada de practicar rituals màgics durant els parts o la Blanquina March Almenara que al 1491 era jutjada com a jueva que, tot i haver-se convertit al cristianisme, d’amagat continuava amb els ritus propis de la religió jueva.

Entre les classes altes hi trobem la història d’Emma de Barcelona, la primera abadessa de Sant Joan de les Abadesses, qualificada com una emprenedora de la seva època; Llúcia de la Marca, la comtessa del Pallars que encara avui ens saluda majestuosament quan visitem la secció de romànic del MNAC o Agalbursa de Bas, casada amb un príncep de Sardenya i que portà els primers catalans al poder de l’illa mediterrània uns segles abans que aquesta illa passés a dependre de la Corona d’Aragó.

Algunes altres de les biografies ens presenten a la possible mare del descobridor d’Amèrica, Caterina Bertran; la dissortada vida d’una dona que esdevé comtessa, Marquesa de Cabrera; Caterina Llull, filla d’una rica família barcelonina que se’n va a viure a Sicília després que el seu marit fos nomenat alt funcionari de la cort de Joan II per tal de controlar l’exportació de blat cap a Catalunya; l’Esteveta Manlleu, una mestressa de casa de Barcelona pels voltants del segle XV o Aldonça de Bellera que, al tombant del segle XIV i XV tenia al seu càrrec un castell i diverses baronies que havia rebut com a regal de noces; l’Aldonça administrava les terres amb justícia i hagué de defensar-se davant d’un ambiciós i bel·ligerant comte de Pallars.

En definitiva, un llibre que ens ofereix una visió diferent de la història a partir de breus biografies de vint-i-quatre dones que visqueren a Catalunya durant l’edat mitjana i que serveix com a recordatori que a banda dels monarques també altres persones tingueren les seves pròpies vivències.

A la contracoberta

L’edat mitjana fou una època de confrontació i d’obscuritat, de guerres i misèries, però també de lenta recuperació social i econòmica. Dons d’aquest context advers, fou cabdal l’energia, la decisió i el sacrifici de moltes dones, que amb les seves accions, sovint modestes, van esdevenir excepcionals.

Aquest llibre és un recull d’històries d’algunes dones catalanes, de naixement o d’adopció, que van viure en aquesta etapa i van tenir una participació activa en els àmbits cultural, polític, científic o comercial, tot i que la societat els reservava un paper irrellevant. Pageses, abadesses, colonitzadores, propietàries, heretges, heroïnes, bruixes, sàvies, mercaderes, escriptores, aristòcrates felices o dissortades…

De pàgina en pàgina, veurem les seves circumstàncies i limitacions, el seu caràcter i la seva determinació, els seus èxits i fracassos. Assistirem als esforços que van fer per mantenir la llar, participar en els negocis, conservar les propietats o reivindicar els seus drets. També les veurem  fundar hospitals, monestirs i escoles, impulsar la construcció de castells, ponts i camins, acompanyar els seus esposos a la guerra, signar tractats de pau o enfrontar-se a judicis severíssims.

Títol: «Catalanes medievals. Vint-i-quatre històries femenines de l’edat mitjana»
Autora: Elisenda Albertí
Albertí Editors, col·lecció «Orígens»
Primera edició, octubre del 2012
189 pàgines
ISBN 978−84−7246−095−9
Comprar a Amazon

Glenn Cooper és un autor que els dos darrers anys ens ha sorprès amb dues novel·les, «La biblioteca dels morts» i «El llibre de les ànimes». Totes dues eren una combinació de novel·la històrica i policíaca a partir dels fets associats a una biblioteca amagada en un monestir medieval d’una illa del canal de la mànega, amb alguns protagonistes comuns

Comprar a Amazon

Aquesta nova novel·la, «La clau del destí», al contrari del que podríem pensar atès l’èxit comercial assolit no és la tercera part de la mateixa sèrie. Cap dels personatges de les dues novel·les anteriors repeteix ni tampoc la història no es centra en les dates recollides als llibres amagats.

A «La clau del destí», després de la narració d’un assassinat ocorregut a finals del segle XIX, continua amb el descobriment accidental d’un llibre amagat a la biblioteca d’una abadia cistercenca francesa i que ha quedat malmès. Quan un expert en la restauració i recuperació de llibres aconsegueix obrir-lo per primera vegada, queda meravellat. És un manuscrit del segle XIV il·luminat amb allò que sembla una representació d’art rupestre. El text, d’altra banda, sembla xifrat, excepte una dedicatòria escrita en llatí però extraordinàriament sorprenent.

Per tal d’avaluar el contingut, es mostra el llibre a un arqueòleg especialitzat en el paleolític superior… quedant bocabadat. Descobreixen el que sembla ser un mapa per arribar des de l’abadia  fins a una possible cova, no coneguda actualment i decideixen tractar d’arribar-hi. Tenen sort i la troben, malgrat que l’entrada està molt amagada per una tanca artificial feta fa molts anys.

El descobriment és d’allò més impressionant: una cova de grans dimensions amb una enorme profusió de pintures murals d’una qualitat com mai no s’ha vist. La sorpresa no finalitza aquí: a la darrera sala, decorada amb representacions de plantes (una cosa que no s’ha trobat a cap altre cova) troben un peça de sílex que, per la seva tipologia, s’associa amb el període Aurinyacià. Això permet datar la presència humana en uns 30.000 anys, molt anterior a les altres coves amb art rupestre. Per tant, el descobriment és doblement important, ja que la quantitat, la qualitat i l’antiguitat fa que sigui diferent a totes les altres troballes realitzades fins a la data.

De tornada a París, comença el procés per d’una banda protegir la cova i formar un equip interdisciplinari i internacional que permeti una investigació completa de la cova. En un temps rècord, aconsegueixen els diners i l’inici de l’excavació. Ara bé, el protagonista no sap que també una divisió especialitzada dels serveis secrets francesos està seguint els seus passos i molt preocupats davant l’avenç de les investigacions.

Als pocs dies d’haver començat els treballs de camp, un dels membres de l’equip es trobat mort aparentment per culpa d’un accident. No és la única mort; un dels dos descobridors de la cova es trobat mort per culpa d’un accident de cotxe. Hi ha qui comença a parlar d’una maledicció.

Malgrat aquestes desgràcies, els treballs continuen a la cova i les troballes són importants. Paral·lelament s’està treballant en desxifrar el text del llibre, que explica una història sorprenent sobre una trobada entre Abelard i Sant Bernat de Claravall a l’abadia, explicada per un dels germans del monjo cistercenc. També parla d’una infusió feta a partir de diverses plantes habituals de la zona, les mateixes representades a la darrera sala de la cova

Dos dels investigadors decideixen cercar les plantes per tal de poder tornar a fer la infusió, ja que sospiten que pot ser la clau per poder entendre el que explica el text del llibre. No tenen masses dificultats en trobar-les i, seguint les instruccions, la preparen tal i com ho feien a l’edat mitjana.

Arribats a aquest punt, les diverses persones que estaven seguint d’amagat el progrés de l’excavació s’adonen que la situació pot ser perillosa i hi ha la possibilitat que algun secret fos descobert. Això precipitarà els esdeveniments…

La novel·la segueix la moda de moltes novel·les històriques recents, on entre la història actual s’intercalen capítols situats en altres èpoques que serveixen per contextualitzar la trama general. Igualment, com també acostuma a ser habitual, la capacitat de sorpresa no és especialment marcada i el desenllaç de tot plegat es fa evident molt abans d’arribar al final del llibre. Si a això hi sumem una traducció de baixa qualitat, és evident que ens trobem amb un llibre pensat per a ser llegit… i a un altre. No vull dir que sigui avorrit, tot el contrari… és una aventura distreta per a l’estiu, però que un cop finalitzada la seva lectura no ens passarà mai més pel cap tornar a llegir-lo.

De la contracoberta

Al segle XIV, un obscur frare de l’abadia de Ruac va consignar el secret de la seva estranya longevitat en un manuscrit envoltat de misteri. Un escrit medieval, ocult durant segles, que uns intrèpids arqueòlegs han descobert i que els condueix cap a una tèrbola cova prehistòrica.

El secret de l’eterna joventut, el desig més preuat per l’home, podria estar a punt de ser revelat. Però, estem preparats per enfrontar-nos al nostre destí?

Títol: «La clau del destí» («The tenth chamber»)
Autor: Glenn Cooper
Alisis
Primera edició, juny del 2012
410 pàgines
ISBN 978−84−937868−9−2
Comprar a Amazon

Podria fer una ressenya dient que «El somni» de Bernat Metge és un dels grans llibres de la literatura catalana, al que caldria afegir aquell tòpic de «més citat que no pas llegit». A continuació caldria felicitar a l’Editorial Barcino per la doble iniciativa, d’una banda publicar una nova edició del llibre a un preu prou econòmic i també per haver modernitzat el llenguatge, amb una sensacional versió a càrrec de l’Alba Dedeu, que permet una lectura còmoda i sense un esforç addicional per part de tots aquells no donats a la lectura d’edicions crítiques o del català medieval.

Comprar a Amazon

Dir tot això, però, no seria una altra cosa que fer un mal ús d’allò que és obvi.

Si de cas, puc explicar la meva experiència particular. Vaig llegir (entenent per llegir el resseguir amb els ulls les lletres impreses en una pàgina de paper, però amb un grau de comprensió més aviat baix) «Lo somni» per primera i, fins fa uns dies, última vegada ara fa uns quants anys. L’únic que recordo d’aquella experiència és la sensació d’estar «perdent el temps», davant la incapacitat per poder fer una lectura fluïda del text. D’aleshores ençà, no havia fet cap altre intent de lectura.

Fa uns dies vaig veure la notícia de la presentació d’aquesta nova edició i, sense saber ben bé per quina raó –o potser aprofitant l’excusa de la visita guiada a les restes de la Plaça del Rei que oferien els Amics d’Els Clàssics– vaig decidir anar-hi. Dissabte per la tarda, començava la lectura que –amb la pausa pel meu propi somni– vaig finalitzar diumenge a mig matí.

El treball que ha fet l’Alba Dedeu en la modernització del text és realment destacable. Certament s’ha aconseguit que sembli ben bé un text ben actual –excepte per la temàtica; avui ningú escriu un diàleg sobre si l’ànima és o no és immortal o si ha de considerar-se com un tot associat al cos de la persona. El primer dels llibres ens mostra un diàleg, dins d’un somni, entre l’esperit del recentment traspassat rei Joan I i un Bernat Metge.

El segon llibre comença amb l’explicació de la sobtada mort del monarca: d’una banda ha arribat a la fi dels dies de vida que tenia concedits, però també per tal de demostrar la innocència d’un Bernat Metge que, mentre escriu el text està empresonat acusat de l’assassinat del rei i fer un ús indegut del patrimoni reial. És, per tant, una exculpació directa de tota responsabilitat de les acusacions que l’havien portat a la presó. El diàleg segueix sobre les circumstàncies que porten a l’ànima de Joan I a romandre dins del purgatori, tot esperant la fi del cisma de l’Església.

Acompanyant l’ànima de Joan I hi ha dos personatges més: Orfeu i Tirèsides, que tenen la missió de fer pagar alguns dels vicis que, en vida, va abusar el rei. Aquests dos personatges adquireixen el protagonisme del tercer llibre, primer explicant com és l’infern per dins i, a continuació, presentant una interminable relació de totes  les faltes, pecats i pensaments negatius que es troben en les dones. Finalment, el propi autor utilitza el quart llibre per defensar el gènere femení tot presentant algunes dones notables, des dels temps clàssics i fins a algunes de les reines de la Corona d’Aragó –naturalment, inclosa la dona de Joan I.

Tot això acabarà en el moment en que Metge es desperta «molt trist i desconsolat».

A la contracoberta

El somni és una obra complexa i singular, capaç d’elevar-se fins a les idees filosòfiques més transcendents, però també de mirar-se de prop i amb un gran sentit de l’humor els aspectes més prosaics de la vida quotidiana. I si bé és lícit dubtar que Bernat Metge fos innocent de totes les culpes de què poguessin acusar-lo els seus «perseguidors i els envejosos», sí que li hem de concedir, sense cap mena de dubte, que El somni conserva, sis segles després, tota la capacitat de sorprendre’ns i de divertir-nos.

Títol: «El somni»
Autor: Bernat Metge
Versió d’Alba de Dedeu
Editorial Barcino, col·lecció «Tast de clàssics»
Primera edició, febrer del 2012
140 pàgines
ISBN 978−84−7226−775−6

Són vàries les novel·les històriques que, en els últims anys, ha seguit un mateix patró: seguir l’evolució d’una família que, tot i trobar-se dins de les classes més humils de la societat, gràcies al seu esforç i constància aconsegueix superar les dificultats i escalar posicions dins de l’escalafó social.

Comprar a Amazon

D’exemples no ens falten: tenim els Builder que protagonitzen «Els pilars de la terra» i «Un món sense fi» o els Estanyol  de l’«Església del mar». A «El mercader» seguim la trajectòria d’un mercader de Barcelona, en Jaume Miravall, des del moment en que neixen els seus dos fills (un amb la dona amb que està casat, l’altre amb la dona que realment estima). Els dos naixements són gairebé simultanis en el temps, amb els dos nens creixent a la llar del Jaume mentre ell treballa dur per tal de prosperar i aconseguir els seus objectius.

A diferència d’altres mercaders els quals només tenen com a idea la de guanyar diners, el Jaume vol també ajudar a millorar la vida dels que l’envolten. Així organitzarà diversos rodamóns que malviuen a Barcelona per tal de treure el màxim de les capacitats individuals de cadascú treballant plegats en un projecte comú. La seva posada de llarg, per dir-ho d’alguna forma, arriba en el moment en que li comuniquen l’oportunitat que s’obre a València, ciutat devastada per una recent riuada on un mercader té tot un món de possibilitats.

Jaume es trasllada a València per mar, acompanyat del seu amic Bernat. En arribar a València queden colpits davant la magnitud de la tragèdia, de forma que el Jaume decideix dedicar part de la càrrega que portava per ajudar els que s’han quedat sense res. En Bernat va més enllà i decideix quedar-se a València, on el seu ofici de ferrer de ben segur serà ben útil. L’ajuda, també, el fet de trobar-se amb l’Elena.

Ambientada entre els anys 1320 i 1348, la novel·la reconstrueix alguns episodis històrics, com la guerra amb el regne de Mallorca –amb el neguit que porta a la família dels Miravall quan un dels seus membres decideix anar-hi– o la terrible i apocalíptica arribada de la pesta i la fúria contra els jueus, culpats de ser la causa de tots els mals. Aquests episodis són retratats a partir de com són viscuts per la família protagonista i tot el trasbals que els provoca. També hi ha, com acostuma a ser habitual en aquestes novel·les, situacions força més improbables, com l’ascens social d’un treballador fins arribar a formar part de les classes més benestants de la ciutat, les relacions d’amor entre una noble i el protagonista del llibre o l’amor prohibit entre dos dels protagonistes secundaris.

A la novel·la, l’autora ha treballat molt la forma en que es viuen els esdeveniments de porta endins de la casa. Com la mare pateix per tot allò que afecta als seus fills –a uns més que altres, per les raons que ràpidament sabreu en començar la lectura, com viu l’ambient social o alguns esdeveniments que els marquen directament: les acusacions de bruixeria d’un familiar proper, la fugida de la llar de la germana, com es vista pels veïns que murmuren sobre els fills, el terrible patiment davant la desaparició sobtada de la filla coincidint amb el viatge mar enllà que ha emprés el marit…

Ens trobem davant una bona novel·la històrica, amb moments especialment remarcables. Tota l’ambientació d’una ciutat que viu sota el flagell de la pestilència, la gran malaltia d’origen desconegut i que significa una mort quasi segura per a tots aquells que la contreuen, arriba a posar els pèls de punta i transmetre un idea de pànic. També està molt aconseguit el retrat de l’existència, tant dins mateix de la ciutat com extramurs, d’un món paral·lel que sobreviu al marge del que succeeix dins de les cases de Barcelona i marcat per la misèria. La resta de la novel·la potser peca d’un argument massa vist, com és l’intent de prosperar socialment a la societat medieval. Però tot i això últim, és una molt bona novel·la històrica.

A la contracoberta:

Al segle XIV, Barcelona és una ciutat plena d’oportunitats, el centre comercial de la Corona d’Aragó, capaç d’il·lusionar els qui hi arriben per primera vegada. Jaume Miravall, un home hàbil i carismàtic, arriba a la ciutat procedent de Reus per convertir-se en mercader i travessar els mars a la recerca de nous mercats, aventures i coneixements.

En Jaume, la seva dona Elvira i la seva germana Margarida, així com ben aviat els seus fills –l’Alèxia, en Narcís i l’Abelard─ i fins i tot la seva amant, l’aristòcrata Blanca de Clarà, trobaran que Barcelona és també un indret on la misèria, la traïció, la maldat i la mort formen part indissoluble del paisatge.

Amb Barcelona com a gran escenari, però també València, Tortosa, Reus, Sitges o les exòtiques Cefalú i Alexandria, aquesta novel·la ens parla de les immenses dosis d’esforç i d’esperança que necessitem per aconseguir els nostres somnis, de com ens aixequem per continuar caminant fins i tot quan tot ja sembla perdut.

Un meravellós retaule d’una ciutat i d’una època de la qual encara som hereus.

Títol: «El mercader. El despertar d’una nova Barcelona»
Autora: Coia Valls
Ediciones B, primera edició març 2012
470 pàgines
ISBN 978−84−666−4746−5

Fins el 15 de juliol es pot visitar al MNAC l’exposició «Catalunya 1400. El gòtic internacional» on, entre d’altres obres, destaquen tant per la quantitat com per la qualitat, un bon nombre de llibres manuscrits il·luminats. Molts d’ells es troben reunits a l’àmbit «Rafael Destorrents i la renovació de la miniatura», presentat amb aquest text:

La miniatura catalana, que ja havia viscut un moment intens en el període de l’italianisme (a partir dels anys 1330), tornà a florir, amb tanta o més força, al voltant del 1400, coincidint amb l’assimilació dels models procedents del nord. Gairebé mai no hem pogut documentar la identitat dels miniaturistes -–o «il·luminadors» com es deia aleshores-– que intervingueren en els manuscrits catalans d’aquest període, amb l’excepció notabilíssima de Rafael Destorrents, també anomenat Rafael Gregori, que va il·lustrar el cèlebre Missal de santa Eulàlia de la catedral de Barcelona, una de les obres mestres de la miniatura europea del «Gòtic Internacional».

La producció de Rafael Destorrents, com la d’altres mestres catalans i valencians del moment, mostra l’assimilació creativa dels nous models figuratius francoflamencs, mentre que en la composició de les orles es combinava la innovació amb la tradició local de signe italianista.

Les obres exposades són:

1. Oficis de devoció privada (entre 1390–1400). Atribuïts a Rafael Destorrents i altres mestres anònims i actualment conservat a la Biblioteca del Monasterio de San Lorenzo de El Escorial.  A l’exposició es pot veure l’escena de la circumcisió de Jesús –segons el catàleg, atribuïble sense cap mena de dubte a la mà de Destorrents.
2. Santa màrtir i Sant Jordi, dues miniatures desmembrades i actualment conservades a la Fundación Lazaro Galdiano de Madrid. Són també atribuïts a Rafael Destorrents i datats de l’any 1407.
3. Missal de Santa Eulàlia, procedent de l’arxiu capitular de la Catedral de Barcelona i datat documentalment el 1403 i obra de Rafael Destorrents. L’obra està acompanyada d’un vídeo on es poden veure, augmentades, les diverses escenes del judici final (la pàgina per on està obert el llibre).
   

   Missal de Santa Eulàlia, de Rafael Destorrents

4. Llibre dels capbreus i prestacions d’aniversaris, atribuït a Rafael Destorrents i datat del 1415–1420, procedent de l’arxiu capitular de la Catedral de Barcelona, amb una miniatura de Santa Eulàlia.
5. «Dels dits i fets memorables», datat al 1408 i d’autor anònim amb un caplletra amb la figura d’un emperador. Al catàleg s’associa aquesta obra amb el breviari de Martí l’Humà de Poblet. Es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona).
6. «Guillaume de Miers, Calendarium sive commemorationes sanctorum monachorum. Missa et officium sanctarum reliquiarum», el missal per a l’ofici de les Santes Relíquies encarregat pel rei Martí l’Humà per a la capella reial i atribuït a l’anomenat Mestre d’Estocolm (pel llibre d’hores que es conserva al Nationalmuseum de la capital sueca). Es propietat de la Bibliothèque nationale de França. A l’exposició es pot veure un caplletra amb la figura de Sant Jordi.

No són els únics manuscrits il·luminats que es poden veure a l’exposició. També hi ha un missal de finals del s. XIV de Jean de Toulouse, unes Oeuvres complètes de Guillaume de Machaut (un manuscrit que va ser sol·licitat en préstec per la reina Violant de Bar i que, aparentment, no va tornar al seu propietari) i, finalment, un saltiri i llibre d’hores que està atribuït a Bernat Martorell.

Una excel·lent oportunitat de veure directament alguns dels llibres il·luminats, dins d’una excel·lent exposició.