Dilluns vinent, 23 de gener a les 20.00 hores, al Teatre Romea de Barcelona (carrer de l’Hospital 51 de Barcelona). A càrrec d’Àngela Jové, Clara Cols, Enric Serra, Mingo Ràfols, Pablo Lammers, Roser Blanch i Sergio Matamala. Idea: Carles Mancho i Meritxell Simó. Guió: Miquel Pujadó. Direcció: Carles Canut.

Lectura dramatitzada: «L’edat mitjana marrana. Historietes dels segles XIII-XIV»

La Fundació Romea, en coproducció amb l’Institut de Recerca de Cultures Medievals (IRCVM) de la Universitat de Barcelona, presenten una selecció de fabliaux, petites històries que entre els segles XII i XV van entretenir i divertir la cristiandat occidental. A diferència de la poesia culta trobadoresca, els fabliaux presenten una societat concentrada en els «pecats» de la carn, en la que la luxúria, la gola i la mentida són termes recurrents, així com la crítica al comportament de les dones i els clergues. Tot plegat, una forta denúncia d’algunes actituds i usos socials de l’època en un to, de vegades, fins i tot groller.

Amb aquest espectacle, el públic tindrà l’oportunitat de conèixer una altra edat mitjana: la burgesa, urbana, anticlerical i misògina.

L’entrada és lliure.

Actualització: el programa de mà.

Comprar a Amazon

Abans de la lectura d’aquest llibre, ben poca cosa podia dir sobre Roger de Llúria més enllà de ser el nom del carrer on es trobava l’oficina de l’empresa on vaig treballar durant quatre anys. Recordava també que la seva tomba es trobava als peus de la tomba de Pere el Gran a Santes Creus i la cèlebre frase de que cap vaixell ni peix s’atrevia a navegar per la Mediterrània sense dur els colors de la bandera i el permís del Rei d’Aragó. Poca cosa més.

Aquesta biografia serveix per recuperar la vida d’un dels grans mariners i estrategues militars de la història. Roger de Llúria va protagonitzar algunes de les batalles navals més destacades de finals del segle XIII i començaments del XIV, quan la Corona d’Aragó es disputava el control de la Mediterrània en lluita amb els aliats del rei de França (encapçalats pel duc d’Anjou i amb el suport directe del Papa).  Són els anys del regnat de Pere el Gran, Alfons el Franc i Jaume el Just i coincideixen amb la consolidació de l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó, amb el control del Regne de Sicília, la conquesta de les illes de Malta i Gerba i la consta realització d’atacs de càstig als regnes enemics.

El llibre ens ofereix un estudi molt complet sobre la vida de Roger de Llúria així com una contextualització històrica per situar-nos en un període molt complex vist amb la perspectiva del segle XXI. Així no només s’expliquen les fites biogràfiques de Roger de Llúria i els personatges relacionats; també hi trobarem una anàlisi de les seves tàctiques militars, l’organització política i econòmica de la flota, la divisió de poders, les lluites intestines provocades per les enveges… fins a aspectes del dia a dia, com ara l’alimentació dels tripulants de les embarcacions, la seva composició, les raons de la supremacia davant els enemics, etc.

Roger de Llúria va disputar diverses grans batalles a la Mediterrània, tant a la costa italiana com a la catalana. Totes menys una van ser victòries aconseguides, sovint, en una situació de clara inferioritat numèrica o estratègica. L’almirall es presentat com un estrateg que domina tots els aspectes del combat i sap llegir es esdeveniments per tal d’avançar-se als seus contrincants.

Gràcies a aquestes habilitats, Roger de Llúria aconsegueix derrotar diverses vegades a flotes molt superiors en nombre gràcies a disposar d’una organització molt professionalitzada i sota el seu control directe, l’anomenada Oficina de l’Almirall. Aquesta organització permet disposar d’uns soldats professionals que s’especialitzen en cada una de les tasques: remers (no són ni esclaus ni presoners, sinó soldats professionals), ballesters, almogàvers… així com una organització adequada dels vaixells.

L’altre aspecte que ens destaca el llibre és la capacitat d’organitzar els combats per tal que els seus vaixells tinguin un control de la situació i, arribats el moment, puguin llançar-se a l’abordatge de les naus enemigues. És una època en que la lluita es centra en el cos a cos, ja que encara no es coneixen les armes de foc i l’artilleria està formada per les ballestes que llencen fletxes i les catapultes per llençar rocs i boles de foc. A diferència del que succeirà en segles posteriors, l’objectiu d’un combat no és enfonsar les naus enemigues sinó la seva captura.

L’almirall és presentat com un soldat que sempre serà fidel a les ordes del Rei d’Aragó. Ell mateix, en un discurs davant els sicilians es presenta com a súbdit del Rei d’Aragó i català. Per això, quan es requerit canviarà de bàndol i deixarà de lluitar a favor del Rei de Sicília, Frederic (fill de Pere el Gran) per donar suport al Rei d’Aragó (Jaume II, també fill de Pere el Gran).

Un altre aspecte que tracta el llibre és sobre la suposada crueltat de Roger de Llúria i els seus exèrcits. S’explica la història de com els presos francesos fets després de la batalla de la Illes Formigues són tractats: els presos ferits són lligats en una corda i arrossegats per un vaixell fins que s’ofeguen, mentre que a la resta se’ls hi treuen els dos ulls (excepte un a qui el deixen borni) i retornats al rei de França. Altres episodis expliquen com als ballesters enemics se’ls hi talla una mà i als remers un peu, de forma que siguin inútils per continuar realitzant la seva tasca. Tot això es contextualitza en el comportament general dels exèrcits de l’època, que tenien un comportament molt diferent del que avui considerem com a acceptable.

El llibre també ens explica les diferències en les dietes de les tripulacions dels diversos bàndols, una dieta que es considera com a molt equilibrada. Un dels components bàsics són les galetes, d’una mena que encara avui en dia es pot trobar a l’illa d’Eivissa, les galetes marineres. Disposar dels aliments suficients per alimentar tota la tropa era una tasca que corresponia a l’Oficina de l’Almirall, que controlava tot el procés d’obtenció de les matèries primeres i de la preparació i distribució dels aliments.

Igualment important és la necessitat d’obtenir diners per finançar la tropa i el manteniment de les naus. En temps de pau s’utilitza un impost sobre la població, però en èpoques de guerra Roger de Llúria actua com a corsari i ataca les poblacions de la costa italiana, francesa i del nord d’Àfrica per tal d’aconseguir els diners necessaris per al correcte funcionament de la flota.

Tot el conjunt fan que la biografia sigui molt completa i que la seva lectura ens acosti  un dels moments àlgids de la Corona d’Aragó, quan tota la política europea es va veure sacsejada per l’actuació d’un petit estat perifèric que fins aleshores poca importància havia tingut. Roger de Llúria és un dels responsables dels èxits aconseguits per un petit país, amb una població reduïda i sense recursos ni aliances externes. Un llibre documentat amb nombroses referències a cròniques catalanes i italianes de l’època, així com als diversos historiadors que han tractat sobre el personatge.

A la contraportada

«Roger de Llúria. El gran almirall de la Mediterrània» presenta un personatge que ha esdevingut llegenda, però que ha estat també envoltat pel misteri i la incògnita.

L’almirall Roger de Llúria, sicilià de naixement i català per decisió pròpia, fou el més gran estrateg militar naval de l’edat mitjana. Al llarg del segle XIII, s’enfrontà nombroses vegades en inferioritat de condicions a la flota francesa de Carles d’Anjou i els seus successors i la derrotà sempre.

Al servei de Jaume I, Pere el Gran, Alfons II i Jaume II, Roger comandà l’armada catalana pel Mediterrani, del nord d’Àfrica a Sicília, i expandí el domini català per tot el Mare Nostrum, fins al punt que, com digué el mateix almirall, «cap peix no gosarà llançar-se al mar si no duu l’escut i el senyal del rei d’Aragó».

Els autors d’aquesta obra narren les grans batalles de Roger de Llúria al capdavant de l’armada, alhora que incideixen en el marc històric, en la fidelitat de l’almirall als reis catalans i en el retrat psicològic de Roger i les raons que el portaren a odiar els francesos i combatre’ls sense treva.

A través d’una narració trepidant que descriu amb mestria la disposició tàctica dels combats navals, les armes i els soldats, els tipus de vaixells i l’alimentació dels mariners, el lector se sentirà transportat a l’època més gloriosa de la Corona d’Aragó.

Títol: «Roger de Llúria. El gran almirall de la Mediterrània»
Autors: Antoni J. Planells Clavero i Antoni J. Planells de la Maza
Editorial Base, col·lecció «Base Històrica», 76
Primera edició, juliol del 2011
284 pàgines
ISBN 978−84−92437−18−4
Preu: 17,99 €

«Pere II el Gran, rei de la Mediterrània»

Aprofitant tot el rebombori arran l’obertura de la tomba de Pere el Gran a Santes Creus, la revista Sàpiens acaba de publicar aquesta mini-biografia que s’afegeix als diversos llibres sobre aquest monarca publicats aquests darrers anys: «Camí de Sicília. L’expansió mediterrània de Catalunya», d’Oriol Junqueras i «Pere el Gran. Vida, actes i paraules» d’Stefano M. Cingolani, així com la reedició de «La mort i l’enterrament de Pere el Gran» d’Eufemià Fort.

Ara bé… el resultat és força qüestionable. El llibre barreja massa pel meu gust la utilització de llegendes i de dades històriques, no diferenciant clarament quan s’utilitza com a font l’una o l’altra. Hi ha moments en que tens la sensació d’estar llegint una novel·la històrica, mentre que en d’altres l’abús de les notes al marge més que ajudar, despisten. D’altra banda, el text no aporta res de nou sobre el coneixement de la vida del rei i es limita a fer-ne un petit resum escrit en un llenguatge més o menys planer, alhora que s’abusa de la citació de les cròniques de Bernat Desclot i Muntaner sense entrar en cap mena d’anàlisi crítica o contextualització.

El llibre comença explicant, com si es tractés d’una novel·la de suspens, l’obertura de la tomba del monarca a Santes Creus,  però aportant ben poca informació més enllà de la publicada a les diverses notes de premsa que va publicar la Generalitat en el seu moment.

A continuació es fa una explicació cronològica de la vida del rei, des de la seva joventut fins a l’arribada a la condició de rei, per a continuació centrar-se en els nou anys el seu curt i mogut regnat marcat pels conflictes interns primer i després per la conquesta de Sicília i les seves conseqüències.

El llibre no entra en cap moment en una anàlisi del regnat ni de l’època; simplement aprofita diverses anècdotes i fets de sobra coneguts per tal d’explicar els diversos anys de la vida del monarca. En aquest sentit el llibre no aporta res al coneixement ni arriba a qüestionar cap de les interpretacions realitzades pels altres autors.

Tot això el converteix en un petit llibre, de lectura ràpida (si ignorem els diversos apartats «Sabies que…?» que, generalment, no aporten pràcticament res) i que només serveix per tenir un visió molt superficial de Pere el Gran. És, en definitiva, podríem dir que el llibre és el text d’un article llarg dels que habitualment publica «Sàpiens», d’aquells que després de llegir-lo acabes amb la sensació que només ha servit per passar l’estona i poca cosa més.

A la contraportada

El rei Pere II, anomenat el Gran, va ser cridat a ser un gran sobirà des de la seva concepció, destinat a superar els triomfs del seu pare: Jaume I, el conqueridor de Mallorca i València. La diligència militar i la voluntat de ferro d’aquest monarca el van conduir als triomfs que el convertirien en rei de la Mediterrània, una aventura militar i diplomàtica amb Sicília com a clau del seu regne somniat. El rei Pere II va viure una vida pròpia d’un personatge literari amb diversos matrimonis, espectaculars campanyes militars i aferrissats enfrontaments contra Carles d’Anjou, el papat, Felip III i, fins i tot, el seu germà, Jaume.

Títol: «Pere II el Gran, rei de la Mediterrània. Dels secrets del sepulcre a l’aventura de Sicília»
Autors: Ramon Sarobe i Joan Carles Moreno
Editorial Pòrtic
85 pàgines
Primera edició, juny 2011
ISBN 978−84−9809−176−2
Preu: 14,90 €

“Pere el Gran. Vida, actes i paraula”

Fa un parell d’anys, Stefano Maria Cingolani va publicar una biografia de Jaume I (“Jaume I. Història i mite d’un rei”) en que, utilitzant gairebé de forma exclusiva la crònica dictada pel monarca, tractava de fer-ne una reconstrucció biogràfica.

Ara, el mateix autor ens presenta la biografia del fill i successor de Jaume I, el rei Pere el Gran. La biografia, una coedició entre el Museu d’Història de Catalunya i l’Editorial Base, arriba pocs mesos després de fer-se públic els primers resultats de les investigacions realitzades després de l’obertura de la tomba del monarca al Monestir de Santes Creus.

Si per Jaume I l’autor va basar-se en l’anàlisi del “Llibre dels feits”, deixant en segon terme l’anàlisi de la documentació històrica, en el cas de la biografia de Pere el Gran la biografia es realitza combinant les diverses cròniques coetànies de l’època amb l’estudi de les dades documentals.

Pere el Gran no va escriure ni dictar la crònica del seu regnat (ja que aquest va acabar de forma sobtada a una edat certament prematura), però si que disposem de diverses cròniques que expliquen el seu regnat. N’hi ha de redactades dins de la Corona d’Aragó, com la crònica de Bernat Desclot, així com d’altres cròniques escrites per autors francesos i italians. Ara bé, no només ens han arribat textos o cròniques històriques; també Dante Alighieri o Bocacció el citen respectivament a “La Divina comèdia” i al “Decameró”. Fins i tot un segles després, Shakespeare compondrà una comèdia teatralitzada on el rei té un paper protagonista.

I és justament això, la dimensió pública del monarca un dels aspectes més destacats per Cingolani del regnat de Pere el Gran. A partir d’un control de l’aparell propagandístics, el monarca va aconseguir captar l’atenció de tots els ulls europeus i fer que la Corona d’Aragó marqués el ritme dels esdeveniments polítics d’Europa.

Un exemple d’aquest aparell polític és la preparació de tot el procés previ al desembarcament a Sicília i la reclamació de la corona de l’illa mediterrània. A la intensa activitat diplomàtica, el rei també es va adreçar als representants del poder local sicilià per tal de presentar-se no només com el legítim successor de la dinastia dels Hohenstaufen, gràcies al matrimoni amb la seva dona, alhora que en destacava l’aspecte negatiu del seu rival angeví. Un altre aspecte analitzat és la construcció de diverses llegendes on Pere el Gran es representat com un lleó mentre que el seu rival, Carles d’Anjou és un drac. En altres representacions al·legòriques el rei Pere també es presentat com un Moisès que portarà el seu poble a la terra promesa.

Tot això són exemples del que autor anomena com a “propaganda”, destacant en tot moment el gran control que va es va fer des de la corona tot aprofitant els diversos mecanismes existents a l’època.

La biografia també tracta sobre els altres períodes de la vida de Pere el Gran. La primera part, basada en gran part en els treballs publicats per Ferran Soldevila, ens mostra els conflictes que va tenir amb el seu pare i els seus germans i germanastres. La relació entre el pare, Jaume I, i el fill Pere no va ser fàcil. Primer pel fet que el fill veia com el seu pare continuava regnant molts anys i li tallava l’accés a la corona. Després, el caràcter no gens fàcil de Jaume I originava un bon nombre de topades, especialment quan es trobava fortament influït pels seus consellers i altres fills.  Així, per exemple, tenim una detallada explicació de tots els problemes que van tenir Pere amb el seu germanastre Ferran Sanchís i diversos nobles aragonesos.

Després de la mort del rei Jaume, Pere comença el seu regnat i ho fa d’una forma directa. Cingonlani ens mostra el que sembla una voluntat de voler potenciar la figura del rei i d’assimilar els diversos territoris sota el seu control directe. Un exemple d’això és el fet que el monarca no va realitzar els juraments dels diversos regnes, furs i usatges ni tenia cap interès especial en la convocatòria de corts. També en el fet que utilitzés exclusivament la fórmula de “Rei d’Aragó”, deixant de banda els altres títols dels diversos territoris (excepte el de “Rei de Sicília” després de la conquesta de l’illa).

Un altre aspecte és tot el relacionat amb els conflictes interns de la corona, amb la noblesa aragonesa i catalana. També tot el relacionat amb la constant activitat militar, la relació amb els regnes veïns i el seu paper com a principal monarca peninsular.

Naturalment una part important del llibre tracta sobre els últims tres anys del seu regnat, començant per la guerra de Sicília contra Carles d’Anjou, el desafiament de Bordeus, l’excomunió dictada pel Papa i la invasió de Catalunya per part de tropes franceses, amb la col·laboració (o més ben dit, submissió) del germà de Pere, Jaume, rei de les Mallorques.

Cingolani ens combina la informació que ens donen els cronistes i tracta de separar allò que és narració històrica de la invenció o recreació literària. No és una cosa fàcil en tractar-se d’un aspecte comú a tots els cronistes, els quals no només expliquen allò que va passar o que els hi han explicat que va passar, sinó que de vegades s’inventen els fets o els adapten per tal que expliquin allò que a ells els hi interessa. Una bona mostra d’aquesta diferència entre la narració de les cròniques i els fets històrics són la no sempre fàcil associació entre els períodes temporals escrits i la documentació o la reconstrucció dels fets.

Tot això fa que tinguem la biografia més completa existent fins a l’actualitat d’un monarca de la Corona d’Aragó. El fet de tractar-se d’un regnat molt breu, combinat amb l’existència d’una nombrosa documentació i el fet que tot Europa es fixés en allò que passava als seus regnes, fa que es pugui fer una reconstrucció dels esdeveniments i, en gran part, de la seva tasca com a monarca.

A la contraportada

Pere el Gran (1240−1285) és un dels més importants reis de la Corona d’Aragó. La seva conquesta de Sicília i Malta obrí a la Corona les portes d’Itàlia i de la Mediterrània central i oriental. Home de caràcter decidit, autoritari i aventurer, lluità contra les més grans potències del seu temps, el rei de França, el rei de Nàpols i el Papa, i les va vèncer. El rei Pere tenia una visió política dels seus estats oposada a la del seu pare, Jaume I el Conquistador. Tot i que intentà implantar-la, l’oposició de la noblesa d’Aragó i de Catalunya, i la difícil situació internacional —ja que el rei estava excomunicat i a punt d’entrar en guerra amb França—, li impediren instaurar-la per complet. No obstant això, el seu fill Alfons tornà a unir per uns anys allò que el rei Jaume havia separat.

Al marge de l’extensa obra erudita inacabada de Ferran Soldevila, publicada per l’IEC entre 1950 i 1962, i de les dues biografies de Pere el Gran que aquest mateix autor va publicar els anys 1955 i 1963, no existeix cap altra obra moderna sobre aquest monarca. El present estudi, si bé manté una línia divulgativa de fàcil lectura, compta amb una investigació innovadora i rigorosa, ja que aprofita una enorme quantitat de documents inèdits, molts dels quals eren desconeguts fins avui. Aquesta obra ens proporciona una narració exhaustiva i rica en detalls, alhora que revisa profundament la imatge que es tenia de la personalitat i de l’obra política del rei. A més, obre noves perspectives a la investigació i satisfà la curiositat d’un públic lector no especialitzat, expectant després de l’obertura de la tomba del rei i l’estudi de la seva mòmia.

Títol: “Pere el Gran. Vida, actes i paraula“
Autor: Stefano Maria Cingolani
Editorial Base. Col·lecció “Base històrica”, 60
Primera edició, novembre del 2010
482  pàgines
ISBN 978−84−92437−75−7
Preu: 22,00 €

Actualització: Edició del programa “En guàrdia”, de Catalunya Ràdio, amb Stefano M. Cingolani dedicat a Pere el Gran.