A través d’una entrada al bloc de la Biblioteca de Catalunya («Les dones medievals de Terrassa»), he conegut la publicació de la digitalització de diversos pergamins medievals relacionats amb el monestir de Sant Llorenç del Munt, provinents de l’adquisició realitzada per Joaquim Miret i Sans. Són documents relatius a vendes, donacions, testaments, establiments, empenyoraments, permutes o salconduits que ens donen una idea de l’activitat que s’hi desenvolupava. Cronològicament es situen entre els anys 881 i 1345.

Si ara fa tres anys es va renovar la taula d’orientació que hi ha a la Mola (i que va ser víctima del vandalisme no fa massa), enguany es renova la taula d’orientació que hi ha al cim del Montcau.

La nova taula, iniciativa del Centre Excursionista de Terrassa, comptarà amb el mateix dibuix que té la vella taula del Montcau, però renovat i millorat. Prèviament a la construcció, s’ha sotmès a una revisió estricta, tant dels angles
dels elements que s’hi representen com de la seva toponímia. S’han utilitzat tècniques actuals de cartografia i el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac hi ha donat el seu vist-i-plau. En total s’han esmerçat dos anys.

L’anterior taula va ser instal·lada l’any 1964.

L’antiga taula d’orientació al cim del Montcau

La taula actual amb Montserrat al fons

La font Soleia està situada a llevant de la Mola, al final del Camí dels Monjos. El seu nom ens recorda que el Sol la il·lumina pràcticament tot el dia. Francesc Vila i Plana li va dedicar aquest poema:

Camí de la Font Soleia

Cingle, camí.
Font, rajolí.
Aires i cels i espadats;
verdes, totals soledats.

Cingle, camí.

Sobtadament la Soleia
dintre d’un marge somreia
cara al llevant carmesí.

Cingle, camí.

Agustí Bartra també li va dedicar un poema:

Cançó de Soleia (IV)

Soleia de les boscúries,
Soleia de les ciutats,
donzella de les vedrunes,
genoll de les soledats.

Tinc els cabells d’aigua llarga,
Tinc la passa sense son.
Tinc un gest ocult de saba.
Tinc un nom d’atzar i font.

Escorcollo tot crepuscle
i recordo, entre cascalls,
les llàgrimes de la fusta
i l’èpica dels vitralls.

No sóc carroll de verema,
la llarga nit no m’ajup.
D’Homer va néixer ma trena,
de la sang, el meu parrup.

Avui 10 d’agost és la festa major d’aquest bloc: és la festivitat de Sant Llorenç, d’una banda patró dels bibliotecaris, bibliòfils i llibreters… i també el sant titular del monestir que hi ha al damunt de la muntanya homònima per la qual hi tenim una gran estima

Goigs del gremi de fonedors de Terrassa (1954)

Gràcies a Bibliogoigs per la còpia del goig!

Segons la tradició, Sant Llorenç va ser un dels set diaques de Roma. Quan Sixt II va ser escollit Papa, l’any 257, Llorenç va ser encarregat d’administrar els béns de l’Església i tenir cura dels pobres. Per aquest motiu, va ser considerat un dels primers arxivistes i tresorers de l’Església (raó per la qual ha esdevingut el patró dels bibliotecaris).

Durant la persecució dels cristians sota l’administració de l’emperador Valerià I al 258 molts sacerdots i bisbes foren condemants a mort, mentre que els cristians que pertanyien a la noblesa o al senat eren privats dels seus béns i enviats a l’exili. El Papa Sixt II fou una de les primeres víctimes d’aquesta persecució i fou crucificat el 6 d’agost. Una llegenda citada per Sant Ambròs diu que Llorenç es trobà amb Sixt en el seu camí cap a la crucifixió i li preguntà: «On vas, estimat pare, sense el teu fill? On vas, sant pare, sense el teu diaca? Mai has anat a l’altar de sacrificis sense el teu servidor, i ara desitges fer-ho sense mi?» i Sixt respongué: «D’aquí a tres dies em seguiràs». I segons la tradició, així fou, ja que el dia 10 d’agost fou posat en una graella roent i cremat viu en una foguera. Per aquesta raó, cada any la diada de Sant Llorenç esdevé el dia més calorós.

Però no tot està perdut per l’onada de calor que, també enguany, patim per Sant Llorenç. Recordeu que, tal com diu un refrany recollit per Joan Amades al seu costumari, «L’endemà de Sant Llorenç comença l’hivern».

Aires alts, profund obac.
Ritme Schubert, canta Bach
i els antics sons de la terra.
Com, els òbits adormits
es desvetllen estremits,
punta a punta de la serra!

Francesc Vila i Serra

La Cova Simanya és la més important de totes les que hi ha a Sant Llorenç del Munt i una de les primeres de tot Catalunya. Situada a una altitud de 890 metres, la boca d’entrada té una alçada de 10 metres: és allargada i continua amb una galeria de 100 metres. En aquest punt es troba un bassal d’aigua conegut amb el nom d’Oca de la Simanya

La boca del Cova Simanya

Pi i Margall es va referir a aquesta cova descrivint-la de la següent forma (traducció al català publicada per Miquel Ballbè i Boada):

Una horribe obertura de roques informes, ampla atrevida, elevada en la meitat de la muntanya és l’arrogant façana de la cova, immensa simfonia de granet que l’ànima concebeix l’aspre, el tenebrós, l’horrible de la creació misteriosa. Apenes posat el peu en ella s’obre a nostra vista un llarguíssim carrer alt, desembarassat, continu arc apuntat segons està partida de dalt a baix la bòveda escabrosa. Sembla que dues muntanyes tremolaren un dia, se gronxaren en l’aire dues velles alzines a l’impuls de vents tempestuosos i se detingueren en el seu xoque

Al «Cant de l’excursionista» de Josep Ventalló i Vintró,

Sota el Montcau, misteriosa… estranya
Trobareu la imponent «Cova Simanya»,
On l’aigua sentireu com hi sanglota;
Teixint-se estalactites admirables,
Cortinatges de tosca inimitables,
Amb els molts anys que fil a fil degota.

I a l’eixir-ne d’aquella cova fosca,
Cobertes ses parets d’estranya tosca
I del sostre saltant ruixats de perles;
A l’albirar la resplendor del Sol,
Sentireu el dolç cant del rossinyol
I en l’arbreda xiular les negres merles

La font del Llor és una font amb un doll d’aigua abundant i de bona qualitat. Està situada a pocs minuts de la casa modernista del Marquet de la Roca. La canal del Llor neix sota coll d’Eres, i passada la font, forma el torrent de la font del Llor, ajuntant-se prop de can Brossa amb el torrent de la Pregona i forma el torrent de la Vall d’Horta, tributari del riu Ripoll. L’accés a la Vall es pot fer del camí que surt de la banda esquerra de la carretera de Castellar a Sant Llorenç Savall, km 17, lloc anomenat Pont de la Roca. Aquest camí es bifurca prop de can Brossa, per anar, per la dreta, al Romeu, la Pregona i Agramunt i, per l’esquerra, al Marquet de la Roca i la font del Llor.

La Font del Llor, a Sant Llorenç del Munt

Font del llor

Abundor de l’aigua,
regalat present.

Les gotes murmuren
dictat confident.

El doll perpetua
mirallets de sol,

la branca festeja
cants de rossinyol.

Vora teu reposen
lassos caminants,

tu, font, els enjoies
la cara i les mans.

Francesc Vila i Plana
(«Els versos de Sant Llorenç», 1959).