Dedicatòria de la Mercè Rodoreda en un exemplar del llibre «Un dia de la vida d’un home» (Edicions Proa, 1934):

Dedicatòria de Mercè Rodoreda a Carles Soldevila

Fins al 19 d’octubre, l’exposició que es pot visitar a la seu del districte de Gràcia, consisteix en les traduccions que s’han fet de La plaça del Diamant i en unes vitrines amb material relacionat amb l’autora i la novel·la.

Exposició: «Rodoreda, mirall de llengües. La plaça del Diamant, cinquanta anys», al districtre de Gràcia

No és cap descobriment ni novetat afirmar que «La plaça del Diamant» és un dels llibres en català més llegits i també un sobre el que s’ha escrit més. Després de la celebració, ara fa quatre anys, de l’any Rodoreda que commemorava el primer centenari del naixement de l’escriptora, gairebé semblava que ja s’havia tot el que era possible explicar.

Comprar a Amazon

Afortunadament aquest llibre és una bona prova que encara hi ha molt per explicar sobre l’autora, els seus llibres i, molt especialment sobre allò que feia de la Rodoreda una escriptora i la seva concepció sobre la seva feina. Dins de «Mercè Rodoreda, l’obra de postguerra: exili i escriptura» hi trobem dos grans apartats. El primer, «La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, “com un tornassol”» tracta fonamentalment de la producció literària de la postguerra amb un especial èmfasi en la gran novel·la. El segon apartat mentre que l’altre, «Entre dues alomes» analitza el procés de reescriptura de la novel·la «Aloma», publicada inicialment l’any 1938 i refeta trenta anys després.

Fins ara de la Rodoreda l’hem coneguda fonamentalment per tres vies: la seva producció literària, per mitjà de les diverses biografies (l’any 2008 crec recordar que es varen arribar a publicar tres o quatre de diferents) i, finalment, a través de la intensa correspondència que va mantenir amb el seu editor, Joan Sales –del que enguany, per cert, també se celebra el centenari.

D’aquestes tres potes per a conèixer la Rodoreda, aquest llibre ens recorda que hem d’oblidar la primera. Ja en vida no li agradava gens quan li preguntaven si el contingut de les mateixes es podia qualificar d’autobiogràfic quan, per a ella, eren el resultat d’una feina d’elaboració i invenció per tal de donar-los l’aparença de persones que, ben bé, podrien ser veïnes nostres. Les altres dues fonts serveixen per a conèixer la Rodoreda persona per una banda i com defensava amb ungles i dents la seva feina davant de qualsevol intent d’ingerència per part de l’editor.

Ara bé, com era la Rodoreda escriptora? Aquest llibre ens ofereix una síntesi sobre la seva condició d’escriptora a partir de les dades biogràfiques, la correspondència epistolar i, fonamentalment, de l’anàlisi literària de «La plaça del Diamant» (i, en menor mesura, de la resta de la seva producció).

D’aquesta forma se’ns presenta com una escriptora que, des de l’exili, és capaç de recuperar una experiència personal però transformada en universal, amb una clara vocació europea i influenciada per tota mena d’autors (molts dels quals eren del tot desconeguts a l’interior del país que patia l’opressió de la dictadura). Rodoreda, ja al final de la seva vida, no dubta en definir-se com una dona que ha viscut perillosament que, d’altra banda, és com ha de viure una escriptora i, en gran part, com ha estat la història del segle XX.

A la contracoberta

Una anàlisi exhaustiva de l’obra probablement més traduïda de la literatura catalana, La plaça del Diamant.

La perspectiva de l’exili, amb tot el que representa, marca profundament la producció rodorediana de postguerra. En l’exili, Mercè Rodoreda madura profundament, tant pel que fa a la visió del món com en les lectures que duu a terme, i, d’aquesta manera, la seva escriptura esdevé molt personal, expressiva i emotiva, d’una banda, i depurada i essencial, de l’altra.

En aquesta obra Carme Arnau analitza amb detall La plaça del Diamant i, d’una manera més breu, la segona versió d’Aloma, que compara amb la primera. La plaça del Diamant –centrada en la Barcelona que la Guerra Civil va destruir i amb una protagonista hàbilment construïda, la Colometa– reflecteix la perspectiva del desterrament, amb les pèrdues que arrossega, des de la identitat fins a la mort mateixa. I és que les guerres esdevenen un motiu central en la producció de Mercè Rodoreda.

Títol: «Mercè Rodoreda, l’obra de postguerra: exili i escriptura»
Autora: Carme Arnau
Fundació Mercè Rodoreda, col·lecció «Biblioteca Mercè Rodoreda», 6
Primera edició, març del 2012
152 pàgines
ISBN 978−84−938230−1−6

Comprar a Amazon

Fa un parells d’anys, coincidint amb la festivitat de Tots Sants, vaig fer referència al llibre «Tumbas de poetas y pensadores» que amb text de Cees Nooteboom i fotografies en blanc i negre de Simone Sassen ens proposava un itinerari per les tombes d’alguns dels grans noms de la literatura universal: Neruda a Xile, Vallejo i Cortázar a París;  Antonio Machado a Cotlliure, Stevenson a Samoa; Kawabata al Japó; Keats i Shelley al “Cementiri d’estrangers” de Roma, on també hi ha el fill de Goethe i un dels fills de Wilhelm von Humboldt; les tombes de Thomas Mann, James Joyce i Elias Canneti a Zurich; Balzac, Proust i Nerval al cementiri Père Lachaise de París; Brecht i Hegel a Berlín.

Directament inspirat en aquest llibre, com ho reconeixen els editors a la introducció, neix aquest «Tombes i lletres. Homenatge fotogràfic i literari a 41 escriptors nostres» on un seguit d’escriptors ens parlen de les seves impressions davant de quaranta-una tombes de grans noms de la nostra literatura:

• Pompeu Fabra, a Prada de Conflent.  (Antoni Puigverd)
• Ramon Llull, al Convent de Sant Francesc de Palma. (Albert Roca)
• Sant Vicenç Ferrer, a la Catedral de Gwined (Judit Pujadó)
• Ausiàs Marc, a la Catedral de València (Mireia Lleó)
• Àngel Guimerà, al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Quim Lecina)
• Jacint Verdaguer, al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Narcís Comadira)
• Narcís Oller, al cementiri del Poble Nou de Barcelona (Tània Juste)
• Joaquim Ruyra, al cementiri de Blanes (M. Rosa Font)
• Joan Maragall, al cementiri de Sant Gervasi de Barcelona (Arnau Pons)
• Santiago Rusiñol, al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Jordi Bonet-Coll)
• Caterina Albert, al cementiri marí de l’Escala (Vicenç Pagès Jordà)
• Eugeni d’Ors, al cementiri de Vilafranca del Penedès (Francesc-Marc Alvaro)
• Josep Carner, al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Josep Pujol)
• Carles Riba i Clementina Arderiu, al cementiri de Sarrià de Barcelona (Carles Duarte)
• J.V. Foix, al cementiri de Sarrià de Barcelona (Xavier Lloveras)
• Joan Salvat-Papasseit, al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Jaume Subirana)
• Josep Maria de Sagarra, al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Borja Bagunyà)
• Llorenç Villalonga, al cementiri de Palma (Melcior Comes)
• Josep Pla, al cementiri de Llofriu (Miquel Pairoli)
• Marià Manent,  al cementiri del Poble Nou de Barcelona (Francesc Prat)
• Artur Bladé, al cementiri de Benissanet (D. Sam Abrams)
• Mercè Rodoreda, al cementiri de Romanyà (Maria Mercè Roca)
• Màrius Torres, al cementiri de Sant Quirze Safaja (Dolors Miquel)
• Rosa Leveroni, al cementiri de Cadaqués (Xavier Cortadellas)
• Enric Valor, al cementiri general de València (Vicent Sanchís)
• Joan Sales, al cementiri de Siurana (Quim Torra)
• Bartomeu Rosselló-Pòrcel, al cementiri de Palma (Neus Canyelles)
• Salvador Espriu, al cementiri d’Arenys de Mar (Joan Ollé)
• Joan Vinyoli, al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Eduard Márquez)
• Josep Palau i Fabre, al cementiri de Caldes d’Estrac (Damià Pons)
• Manuel de Pedrolo, al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Jordi de Manuel)
• Joan Perucho, les seves cendres varen ser escampades a Prades (Víctor-Manuel Amela)
• Gabriel Ferrater, al cementiri de Sant Cugat (Isabel Olesti)
• Joan Fuster, al cementiri de Sueca (Manuel Baixauli)
• Vicent Andrés Estellés, al cementiri de Burjassot (Isabel-Clara Simó)
• Blai Bonet, al cementiri de Santanyí (Lolita Bosch)
• Miquel Martí i Pol, al cementiri de Roda de Ter (Jordi Lara)
• Baltasar Porcel, al cementiri d’Andratx (Bartomeu Fiol)
• Jesús Moncada, les seves cendres varen ser escampades a Mequinensa (Ferran Sáez Mateu)
• Maria Mercè Marçal, al cementiri d’Ivars d’Urgell (Jordi Pàmias)
• Andreu Vidal, al cementiri de Llucmajor (Albert Roig)

Acompanya al llibre un mapa del cementiri de Montjuïc de Barcelona amb la indicació de la ubicació de les tombes dels escriptors (i també la de Montserrat Roig, que no surt a la llista) i un mapa dels Països Catalans indicant la ubicació dels altres cementiris.

Títol: «Tombes i lletres. Homenatge fotogràfic i literari a 41 escriptors nostres»
Coordinadors: Judit Pujadó i Xavier Cortadellas
Edicions Sidillà
Primera edició: març del 2011
181 pàgines
ISBN 978−84−938743−15
Comprar a Amazon

Ahir diumenge (i amb una setmana d’endarreriment respecte a la data inicialment anunciada), l’Ajuntament de Barcelona finalment ha recordat el lloc on es trobava la casa on va néixer la Mercè Rodoreda, al carrer de Manuel Angelon de Barcelona, amb una placa commemorativa.

Placa commemorativa del lloc on va néixer la Mercè Rodoreda

Actualització: El Districte de Sarrià-Sant Gervasi ha publicat al Flickr algunes fotografies de l’acte de descobriment de la placa:

Aquest diumenge, 20 de març, a les 11.00 hores, acte de descoberta de la placa commemorativa a Mercè Rodoreda al carrer de Manuel Angelon, on va néixer, i homenatge veïnal a l’escriptora.

Acte de descoberta de la placa commemorativa a Mercè Rodoreda

I tot anava així, amb maldecaps petits, fins que va venir la república i en Quimet se’m va engrescar i anava pels carrers cridant i fent voleiar una bandera que mai no vaig poder saber d’on l’havia treta. Encara em recordo d’aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me’n recordo, que no l’he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir, i tots els que després van venir mai més no van ser com l’aire aquell d’aquell dia que va fer un tall en la meva vida, perquè va ser amb abril i flors tancades que els meus maldecaps petits es van començar a tornar maldecaps grossos.

“La plaça del Diamant“
Capítol XIV
Mercè Rodoreda, 1962