«Ferran I «el d’Antequera», un rei de conveniència»

Ferran I, «el d’Antequera», el primer rei d’Aragó de la dinastia dels Trastàmara, és segurament un dels personatges històrics que ha despertat visions més enfrontades. Un sectors ens el presenten com un greu error històric dels catalans, mentre que altres el veuen com un exemple de la voluntat unificadora dels regnes de la Península. En qualsevol dels casos, és un gran desconegut.

L’any passat es va commemorar el sisè centenari de la mort de l’últim rei del Casal de Barcelona, Martí I l’humà; l’any vinent serà el sisè centenari del Compromís de Casp. És, per tant, un bon moment per començar a recordar les persones que varen protagonitzar aquells esdeveniments.

Aquest llibre ens ofereix una biografia seriosa de Ferran de Trastàmara i del seu temps. En gran part el podem veure com una continuació de la biografia que el mateix autor va publicar fa uns mesos del rei Martí I l’humà («Vida i regnat de Martí I. L’últim rei del casal de Barcelona»). Molts dels aspectes que es tractaren aleshores són reutilitzats per tal de fer la contextualització històrica dels darrers anys del segle XIV i els primers del segle XV.

D’entrada, el primer capítol ens presenta a un castellà d’origen català: Ferran tot i néixer a Castella i ser fill del rei de Castella, tenia una mare catalana, Elionor d’Aragó (filla de Pere el Cerimoniós). Aquest primer capítol tracta sobre els avis materns i la mare de Ferran, així com de la situació de la Corona d’Aragó en uns anys marcats pel conflicte amb Castella, que arriben al seu moment de màxima tensió amb la guerra dels Dos Peres que enfrontà al rei català (Pere el Cerimoniós) amb el rei castellà (Pere el Cruel).

El segon capítol tracta sobre la família castellana de Ferran, els Trastàmara. Eren la dinastia regnant a Castella des de mitjans del segle XIV, després que Enric de Trastàmara, l’avi patern de Ferran, aconseguís la corona en derrotar al seu germanastre Pere i aplicar el que posteriorment es convertirà en un dels senyals d’identitat de la dinastia: comprar les fidelitats necessàries per aconseguir els seus propòsits primer amb diners abans d’utilitzar les armes. Enric va ser succeït pel seu fill Joan, qui va tenir dos fills barons: els futurs Enric III de Castella i Ferran I d’Aragó.

Els dos capítols que segueixen es centren en la complicada situació en que es trobava la Corona d’Aragó durant els últims anys del regnat de Martí I l’humà i els dos anys d’interregne. Aquí es trenca un dels grans mites sobre els Trastàmara i els diversos candidats a succeir a Martí. Si moltes vegades ho hem simplificat dient que Ferran era el candidat favorit de l’Aragó i València, mentre que el Comte d’Urgell, «Jaume el Dissortat» era la proposta catalana, l’autor ens desfà ens mostra un panorama força més complex, on els suports són febles, diversos i variables en el temps.

En primer lloc tenim que el candidat escollit pel difunt rei Martí no era el Comte d’Urgell (malgrat ser nomenat com a Lloctinent de Catalunya, càrrec tradicionalment reservat a l’hereu del rei), sinó el seu nét: Frederic de Luna, fill il·legítim del fill de Martí, Martí el Jove. De fet, el rei Martí estava treballant en la naturalització de Frederic, per tal de donar-li possibilitats com a hereu. La cerimònia estava prevista pel dia 1 de juny de 1410, però Martí va morir el 31 de maig. Alguns historiadors parlen d’unes relacions difícils entre Martí i Jaume, que no són reconegudes com a tals per l’autor. Certament Martí no tenia el mateix tracte amb Jaume que va tenir amb el seu fill, però si que hi va confiar i li donava suport o s’enfadava quan els seus súbdits no complien les seves ordres.

Durant el període d’interregne, entre el 1410 i el 1412, hi ha dos grans candidats. El Comte d’Urgell no va arribar a ser reconegut per les autoritats aragoneses i a Catalunya no tenia excessius suports. A això cal afegir una sèrie d’errors polítics i tàctics que li van anar restant punts. En el cas de Ferran de Trastàmara va comptar amb el suport d’un exèrcit i, en la millor tradició familiar, dels diners. Allà on no arribava la pressió del seu exèrcit, no dubtava a comprar el suport de les persones claus. També en tot el procés va tenir una gran influència el Papa d’Avinyó, Benet XIII, que no va trigar a considerar a Ferran com el candidat que millor podia defensar els seus interessos contra el Papa de Roma: si tenia el suport de Ferran, guanyava el poderós suport de Castella per a la seva causa.

Els suports de Jaume van ser fonamentalment al País Valencià, on hi havia una autèntica situació de guerra entre els partidaris dels dos candidats; a l’Aragó, malgrat algun partidari puntual, les forces vives donaven suport a Ferran. I pel que fa a Catalunya, es cedia tot el protagonisme i s’acataven les decisions que es prenien al bàndol pro-Trastàmara d’Aragó.

Per a realitzar aquesta biografia, l’autor utilitza com a fonts les cròniques realitzades al segle XV per encàrrec d’Alfons el Magnànim, així com altres escrits més o menys propers (moltes referències a la crònica de Zurita) i fruit d’encàrrec dels successors de Ferran de Trastàmara. Això fa que totes les referències es tractin pinces i fent-ne una lectura molt crítica. També s’analitzen les diferents interpretacions realitzades dels historiadors moderns: Jaume Vicens-Vives , Ferran Soldevila i Ramon Ménendez-Pidal… tres visions ben diferents, en funció del peu que calçava cada un d’aquests historiadors.

Un cop assolida la corona, Ferran no trigarà en veure com aquells que fins aleshores li havien donat tot el suport per arribar a ser rei, possiblement ho havien fet esperant que fos un monarca fàcilment manejable. Gairebé des del primer dia toparà amb els interessos dels diversos regnes i arribarà a plantejar-se si la important inversió econòmica realitzada ha estat encertada ha estat un encert.

Però no tindrà massa temps per a pensar-ho, ja que el seu regnat tot just durarà quatre anys: el 1416 morirà amb només trenta-cinc anys d’edat. Mor a Igualada mentre tornava a Castella, on segurament volia acabar els seus dies. Mai no va arribar a entendre les sensibilitats dels ciutadans del seu regne, especialment la dels Catalans. No entenia com aquells que li havien donat el suport per a convertir-lo en rei ara li presentaven tot un seguit d’exigències i li negaven totes les seves peticions de diners. Comparava el suport que tenia a Castella mentre era el regent, on feia i desfia el que volia… i les traves i desgast constant que patia als territoris que l’havien escollit com a rei.

En definitiva, una biografia d’allò més interessant per a conèixer una visió radicalment diferent de la que molts, segurament, tenim d’un rei que pensàvem havia comprat un regne en contra de la voluntat majoritària dels diversos territoris de la Corona d’Aragó. Un monarca estranger que havia barrat el pas a qui, per dret, segurament hauria d’haver estat el rei legítim. No només va guanyar per les armes, sinó pel suport que va rebre dels dirigents aragonesos i catalans que veien en ell la millor forma de conservar i engrandir els seus privilegis.

A la contracoberta:

De sobte, la gloriosa dinastia dels Guifrés, Borrells, Ramons, Berenguers i Jaumes, s’acabà. Per què? La victòria sobre els sards a Sanluri havia costat massa cara. El rei Martí ja s’ho temia: havien anat a pescar amb ham d’or i, ai las!, el preciós ham —l’únic fill i successor— morí de malària a Sardenya. En traspassar Martí (31 de maig de 1410), els Països Catalans i Aragó restaren orfes de rei. I ara què? Sigui com vulgui, s’optà pel príncep qui més convenia, a uns que no a tothom: el riquíssim infant i regent de Castella. Ara bé, primer calgué vèncer militarment els partidaris de Jaume d’Aragó-Urgell, besnét d’Alfons III «el Benigne», nebot i també cunyat de Martí I, que no pogué ser rei perquè de fora arribà i, per interès dels qui l’elegiren, acabà regnant Ferran I «el d’Antequera». Aquesta és la seva història, de com arribà a ser rei, del seu curt regnat i de com, per haver nascut on va néixer, esdevingué —segons l’adscripció nacional o sentimental de l’historiador de torn— brivall per a uns i heroi per a uns altres.

Títol: «Ferran I «el d’Antequera», un rei de conveniència»
Autor: Josep-David Garrido i Valls
Editorial 3 i 4, col·lecció «Unitat», 199
Primera edició, gener del 2011
288 pàgines
ISBN 978−84−7502−879−8
Preu: 17,00 €

En aquellos años [començaments del segle XX] en que la máquina de escribir andaba verde aún, mi padre me hacía copiar en tinta las transcripciones de los documentos antiguos que él preparaba en lápiz, para atender a sus clientes, pero a mí, me gustaba más copiarlos tal cual, escritos con sus abreviaturas y carácter de letra, que no transcrito en escritura de hoy.

Mi padre disponía de mucho papel de época en blanco, que adquiría para complacer a sus clientes bibliófilos que se lo pedían para tapas interiores de libros antiguos y para forrar documentos deteriorados. Pues bien, un día se me antojó coger una hoja de papel antiguo y copiar el documento, letra por letra, con su sello y firma.

Puse tanto esmero y cuidado en reproducir el documento catalán, carta del rey Martín, «el Humano», que Marcelino Menédez y Pelayo, gran bibliófilo, al devolverlo, «agradeció la confianza de haberle confiado para su estudio un original tan valioso.

Sorprendido ante tal hecho, mi padre, que no había puesto atención en ello, me prohibió repetirlo, y para borrar todo rastro, y evitar confusiones, quemó la copia. Años después, mi padre lo contaba a veces, pero yo siempre creí en la benevolencia de  D. Marcelino.

«El mundo fascinante del coleccionismo y las antiguades. Memorias de la vida de un coleccionista»
Frederic Marès i Deulovol, pàgina 25

“Vida i regnat de Martí I. L’últim rei del casal de Barcelona”

El regnat de Martí I, l’últim rei descendent directe de la dinastia encetada per Guifré el Pilós al segle IX, ha rebut molt poca atenció en llibres de divulgació històrica. De fet, crec que molta gent amb interès en la història tindria dificultats per explicar alguna cosa del seu regnat més enllà de dir que va morir sense descendència.

Aquest 2010 s’ha celebrat el sisè centenari de la seva mort, amb l’organització de cicles de conferències, congressos científics i alguna mostra que ha aprofitat de resquitllada l’efemèride. També ens ha portat dues biografies: la primera publicada per l’Abadia de Poblet a començaments d’any (“Martí I l’Humà, un rei sense hereu”) que no aportava res de nou i amb una utilització de llegendes com a font històrica bastant discutible. La segona biografia és aquest llibre, editat a l’octubre per Rafael Dalmau Editor.

En aquest cas ens trobem amb una autèntica biografia que ens presenta una detallada anàlisi de la vida del rei, dividida en tres grans apartats.

El primer cobreix els darrers anys del regnat de Pere III el Cerimoniós, pare de Martí, i de Joan I el Caçador, el seu germà. Dins d’aquest apartat es tracta sobre l’educació que va rebre al costat de la que acabaria sent la seva dona, Maria de Luna (l’autor de la biografia arriba a considerar que la relació entre Martí i Maria seria més semblant a la d’uns germans), a càrrec fonamentalment de la seva mare, la reina Elionor de Sicília. És una època marcada pel conflicte obert entre Pere III i el seu fill, especialment després del matrimoni del rei amb Sibil·la de Fortià. En aquests conflictes, Martí va estar generalment de costat del seu germà, però conservant les bones relacions amb el seu pare. Finalment, l’apartat analitza l’esforç que va fer Martí per aconseguir els diners necessaris per al finançament de l’expedició militar a Sicília per tal de garantir els drets a la corona que tenia el seu fill.

La segona part del llibre tracta del període de regència de Martí, que comença amb la mort del seu germà mentre Martí es trobava a Sicília. L’autor valora molt positivament les accions realitzades per Maria de Luna per tal de garantir el tro a Martí, tot prenent les decisions de lluitar contra els diversos nobles que van voler disputar el dret de successió. Mentre, Martí comença el viatge de retorn… que no serà immediat, sinó que passarà mig any ja que després de Sicília fa una estada primer a Sardenya i després va a visitar el Papa Benet XIII a Avinyó.

Durant el regnat, Martí va haver de dedicar molt d’esforços en la pacificació dels regnes d’Aragó, València i, en menor mesura, de Catalunya: tots aquests territoris patien els enfrontaments entre sectors rivals de la noblesa. La segona gran preocupació de Martí va ser donar suport al Papa Benet XIII davant la seva confrontació amb els Papa de Roma. Finalment, el suport al seu fill Martí per tal de reafirmar el seu domini de l’illa de Sicília.

El tercer gran apartat del llibre tracta sobre la successió. Aquí el llibre trenca amb un mite: Martí va morir pensant que sí teniu un hereu, el seu nét Frederic nascut a Sicília fruit d’una relació extramatrimonial del seu fill Martí. El rei Martí, tant aviat com es va assabentar del seu naixement el va reclamar i va preocupar-se de la seva educació (amonestant a les persones que no li donaven en tractament que es mereixia). Després de la mort de Martí el Jove a Sardenya, va tractar d’aconseguir el seu reconeixement i en el seu llit de mort estava convençut que tenia els suports necessaris, especialment el del Papa Benet XIII. Un aspecte ben destacable és el fet que, com a monarca, va estar a pràcticament tots els territoris: únicament no va visitar les Illes Balears, però si va anar a Sicília, Sardenya, Catalunya, Aragó i València.

En aquest llibre se’ns presenta una visió certament diferent del Martí que tradicionalment s’ha representat. Tenim un rei que va arribar a la corona sense que mai ho hagués pensat, però que malgrat tot va saber assumir el seu paper com a monarca. Martí era una persona amb una mentalitat religiosa, amb una passió desmesurada per aconseguir relíquies de sants; també un persona amb un elevat interès per la cultura que es va fer traduir diversos llibres al català per a poder llegir-los amb comoditat.

Martí també va saber que, un cop rei, havia de prendre una sèrie de decisions i que aquestes afectaven a la política internacional de la Corona d’Aragó. Així, per exemple, es va enfadar quan el Papa Benet XIII va menystenir al seu fill, relegant-lo a una posició secundària. I, finalment, actuar com a pare del que havia de ser l’hereu de la Corona d’Aragó, el seu fill Martí, donant-li suport per al control de l’illa de Sicília i alliçonant-lo en el seu paper de rei.

Malgrat tot això, com ens diu en diversos punts l’autor, Martí va regnar “sense ganes”. Ell no va ser preparat per a governar; s’ho va trobar. En trobar-se amb la mort del seu germà segurament va acabar fent allò que va poder, de la millor manera que va saber. Era conscient del seu lloc en la història i, segurament, en el seu interior va creure que ho va deixar tot ben disposat. El temps no li va donar la raó.

En resum, aquest llibre és de ben segur la millor biografia disponible sobre el rei Martí. I ben fàcil de llegir, ja que l’autor en tot moment tracta d’ajudar en els punts més importants o d’alleugerir les explicacions que poden ser denses, però sense perdre el rigor.

Secundogènit de Pere III, Martí (1356−1410) fou l’últim rei de la nissaga dels comtes de Barcelona. La historiografia moderna, tradicionalment, l’ha ornat amb l’apel·latiu de “l’Humà”.

Tanmateix, per als seus contemporanis fou el monarca “Eclesiàstic”, campió de la beateria. No nasqué per a ser rei, tot i que, sense buscar-ho, n’esdevingué en la maduresa.

De tarannà extremadament religiós, Martí I representa la contraposició als valors culturals prehumanistes del seu germà i predecessor, Joan I. Com a governant, no sabé o –millor dit– no pogué atallar la violència endèmica de les bandositats aragoneses i valencianes, però aconseguí unir Sicília a la Corona catalanoaragonesa i derrotà definitivament la resistència sarda. Nogensmenys, el seu record ha restat marcat per la indecisió a l’hora de designar un successor, que significà l’entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara als Països Catalans i Aragó.

Títol: “Vida i regnat de Martí I. L’últim rei del casal de Barcelona“
Autor: Josep-David Garrido i Valls
Rafael Dalmau, Editor. Col·lecció “Bofarull”, 14
Primera edició, octubre del 2010
366 pàgines
ISBN 978−84−232−0748−0
Preu: 20,00 €

“Vida i regnat de Martí I”

Rafael Dalmau Editor anuncia l’edició d’una nova biografia del rei Martí I l’Huma, del que enguany es commemora el sisè centenari de la seva mort.

“Vida i regnat de Martí I. L’últim rei del Casal de Barcelona” és obra de l’historiador Josep-David Garrido i Valls i es publica dins de la col·lecció Bofarull. Té 368 pàgines i un preu de venda al públic de 20 euros.

Hi ha previstes, durant aquest mes de novembre, diverses presentacions:

• Sant Cugat del Vallès. Dimecres 10 de novembre, a dos quarts de 8 del vespre, al Museu de Sant Cugat-Monestir (Plaça Octavià). Acte organitzat juntament amb Òmnium Cultural, l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i el Museu de Sant Cugat.
• Vic. Dijous 11 de novembre, a les 8 del vespre, a la Llibreria La Tralla (Riera, 5. Vic). Acte organitzat juntament amb Òmnium Cultural.
• Elx. Dimecres 17 de novembre, a un quart de 9 del vespre, al Casal Jaume I (Sant Jordi, 2. Elx). Acte organitzat juntament amb el Casal Jaume I.

Posteriorment, durant el desembre es faran més presentacions a Terrassa, Barcelona, Montblanc, Lleida i altres poblacions.

L’any 1410 morí el rei Martí I, el darrer sobirà de la dinastia del Casal de Barcelona, iniciada amb Guifré el Pelós més de cinc-cents anys abans. En coneixem massa poc, de la seva vida i de la seva acció política, i sovint el que en sabem dir té relació amb els seus dubtes a l’hora de designar successió al tron catalanoaragonès, vacil·lacions que van donar pas a un interregne de dos anys i a un període de convulsions dins del país i de xocs d’interessos que va acabar amb la sentència de Casp i l’entronització dels Trastàmara, d’origen foraster. També en sabem dir l’epítet que la historiografia li ha atribuït: l’Humà; tanmateix, és un apel·latiu relativament modern. Per als seus coetanis, Martí I era l’“Eclesiàstic”: un campió entre els beats.

David Garrido, el seu biògraf, ha condensat, amb acidesa, que Martí va morir tal com va regnar: sense ganes. De fet, Martí no va néixer per a ser rei. Era el segon fill de Pere III i d’Elionor de Sicília, i a la mort del Cerimoniós fou Joan, el germà gran de Martí, qui va rebre el tron, com era preceptiu. Però Joan I va morir sobtadament, arran d’un accident de cacera a Torroella, on l’acompanyava de la seva camarilla corrupta. Eren temps de mortaldats, aquells de la baixa edat mitjana, i la més greu de totes era la pesta, de la qual la família reial no en va quedar al marge. I vet aquí que Martí, sense ambicionar-ho especialment, esdevingué rei.

Era un polític culte, capaç de fer a les Corts de 1406 a Perpinyà un dels grans discursos que la història recorda d’un rei, i la seva acció representà per a la Corona la restitució del poder català a Sicília, fins al punt que n’aconseguí el reialme per a Martí el Jove, fill de Martí l’Eclesiàstic i de Maria de Luna —esposa i extraordinària col·laboradora en els àmbits de govern més diversos—.

Com a rei dels catalans, Martí I hagué de fer front a tota una colla de problemes que l’actuació dels seus predecessors, singularment Pere III i Joan I, havia anquilosat i que eren de difícil resolució: la implicació en el Cisma d’Occident entre els partidaris del papa de Roma i del d’Avinyó (amb tot el que representava un connacional com Pere Martines de Luna fos escollit com a papa: Benet XIII), les bandositats interna dins d’Aragó (entre els Luna i els Urrea) i dins del regne de València (entre els Centelles i els Soler), i el control de Sardenya.

I, doncs, el front de Sardenya fou ben bé el cant del cigne del Casal de Barcelona. D’un banda, l’acció política i militar dels Martí, pare i fill, significà el domini efectiu sobre la nació sarda, però el preu que calgué pagar fou molt alt. Molts catalans, entre els quals també un nombre rellevant de nobles, hi deixaren la pell. Entre ells, el mateix Martí el Jove, rei de Sicília i hereu a la Coronacatalanoaragonesa després de la mort de més i més fills i néts de Martí I. Cal dir-ho: Martí el Jove morí de malària, just després del seu triomf militar a Sanluri.

Martí I quedà abatut. Havia perdut muller, fills i néts i ja es veia ancià i sense descendència legítima. Calia un darrer intent per a tenir-ne i Martí es casà per segona vegada, ara amb una jove aristòcrata, Margarida de Prades. La documentació històrica ens ha deixat relats dels sofisticats mètodes que, a aquelles altures de la vida, Martí utilitzà per a sembrar la llavor reial, sense èxit, com bé sabem. Ara bé, són relats redactats per acòlits dels Trastàmara, gens interessats a evitar el desprestigi de Martí. I bé prou que la història ja ha senyalat Martí amb el dit perquè no va tenir prou tremp per imposar Frederic de Sicília —nét seu, fill d’una relació de Martí el Jove amb Tàrsia Rizzari—, indecisió que va donar lloc a obrir la caixa dels trons que van esclatar l’any 1412 a Casp.

Fins diumenge, 17 d’octubre, es pot visitar el Saló 2010 del Gremi d’Antiquaris de Catalunya a les Drassanes Reials de Barcelona.

El Saló enguany es complementa amb una exposició sobre el rei Martí l’Humà (1396−1410), que commemora el 600è aniversari de la seva mort. Entre les peces de la mostra destaca un retaule de sant Sever, amb un retrat del rei procedent del Museu Diocesà de Barcelona, i una estola del cavall del rei, una joia de pedreria de més de dos metres cedida pel Capítol de la Catedral de Barcelona.

També acompanyen el rei figures del bestiari de Barcelona, com l’Àliga de la Ciutat i la Víbria, a més de múltiples objectes quotidians donats per particulars que evoquen com vivien els catalans d’aquella època.

Per visitar el Saló cal pagar una entrada de 5 €… però també hi ha l’opció d’entrar-hi de franc