Em vaig interessar per aquest llibre arran el comentari que va fer el Joan Josep Isern al seu bloc «Totxanes, totxos i maons» ara fa un mes, coincidint amb l’anunci de l’existència d’un claustre romànic a Palamós. Després vaig lligar caps, sobre l’anunci que havia vist uns dies abans de la presentació d’un llibre del Frederic-Pau Verrié a la Central del Raval (acte al que no hi vaig anar en coincidir amb un altre esdeveniment que, en aquell moment, vaig trobar més interessant).

«Giorgione a Castell Margarit»

«Giorgione a Castell Margarit» és una novel·la de ficció (la primera que escriu l’autor, als noranta anys d’edat) on s’explica la història del descobriment, per accident, d’un quadre pintat per un artista renaixentista venecià del segle XVI. És un descobriment de primer ordre, d’aquell que sortirà als Telenotícies de mig món: del pintor, un dels millors de tots els temps, només se’n coneixen unes poques obres (sis) repartides en diversos museus d’arreu del món. Una vintena més d’obres li són atribuïdes, però no tothom hi està d’acord.

Els dos protagonistes del llibre, el narrador i la Clàudia són dos amants que, davant els riscos de ser descoberts decideixen utilitzar el castell que pertany a la família d’ella. Es tracta d’una construcció del segle XVI que té la particularitat d’haver-se mantingut pràcticament intacte durant tot aquest temps. Els propietaris actuals no el fan servir per a res, excepte una part que han adaptat com a residència estival.

Com el narrador és professor d’història de l’art a la universitat, aprofita una de les trobades per a explorar les estances de l’edifici. No trigarà en adonar-se’n que tot l’edifici conserva la decoració de l’època. Una de les sales l’anomenen l’Studiolo, una mena de despatx particular que conté la documentació de l’arxiu i una petita però molt selecta biblioteca. Però els ulls del narrador ràpidament localitzen un petit quadre d’una Venus davant el mar i d’una gran qualitat. Se’l mira uns segons i no ho dubta gens: és obra de Giorgione, un dels grans pintors renaixentistes.

A partir d’aquest moment el quadre es transforma en una obsessió. Immediatament després de tornar a casa comença a consultar la bibliografia per tal d’assegurar-se que la primera impressió ha estat encertada. I tot sembla que, efectivament, acaba de fer una troballa de primer ordre. Les següents visites al castell serviran primer, per a complir el seu paper d’amant i a continuació tornar a estudiar el quadre.

El llibre ens permetrà seguir l’anàlisi iconogràfica que fa l’investigador. Així veiem com l’atribució inicial a una Venus queda descartada i anirem descobrint conjuntament com el quadre representa a l’Ariadna mitològica tot contemplant com Teseu l’ha abandonada després de sortir del laberint. També anirem seguint les investigacions per tractar d’identificar quan i qui va portar el quadre de Venècia a Castell Margarit, tot construint l’arbre genealògic dels Margarit i les seves intenses relacions amb la península Itàlica des del segle XVI.

Però el descobriment també té un aspecte negatiu: l’han de donar a conèixer, però això pot afectar a la relació que mantenen els dos protagonistes. Primer han de trobar una excusa per justificar el descobriment. D’altra banda, l’interès que desperta en ell tot el relacionat amb el quadre no acaba d’agradar a la Clàudia –que arriba a sentir gelosia en veure com tot l’interès s’ha desplaçat cap a l’Ariadna de la pintura.

Així que han de trobar, primer, una forma de ser presentats en públic per poder justificar que es coneixen. A continuació, hauran de cercar una excusa per a poder visitar el castell de forma oficial i poder «descobrir» el quadre. Fet això, es podrà estudiar i veure si realment té la importància i valor que a primer cop d’ull li han donat.

La novel·la està excel·lentment escrita i mostra un complet domini per part de l’autor, no només de la història sinó de tot allò que serveix per vertebrar-la. Les descripcions bibliogràfiques, els aspectes artístics, l’ambientació del Castell… tot ens transporta a com si realment el descobridor del quadre ens estigués explicant la història. També trobarem els diversos documents que va fent per a explicar qui era Giorgione, el mite d’Ariadna i el laberint, la història dels Margarit…

I el final… quin final! 

La publicació de la primera edició del llibre, pel que s’explica al final, va ser un regal fet a l’autor en ocasió del seu norantè aniversari i limitada a cent exemplars. Afortunadament l’Editorial Sunya ha tingut l’encert de valorar-ne la qualitat i publicar una nova edició, ara ja a l’abast de qualsevol que hi tingui interès. És, sense cap mena de dubte, una autèntica troballa i un dels llibres que més m’ha agradat dels últims anys. Us el recomano vivament!

A la contracoberta

Una parella clandestina es retroba al solitari castell dels Margarit del Pla del Forment, on fa la sorprenent descoberta d’una obra desconeguda de Giorgione, el gran pintor venecià del segle XVI. La dificultat de donar a conèixer, sense comprometre’s, una obra tan extraordinària, la recerca que comporta la seva autentificació, i la complexa problemàtica de la conservació, exhibició i destinació final del quadre omplen les pàgines d’aquesta narració, que pas a pas porta el lector fins a un espectacular final que inevitablement haurà d’incidir sobre el futur de la parella protagonista d’una singular història plena de detalls de petita erudició que, encuriosint al lector, faran, potser, més amena la lectura.

Títol: «Giorgione a Castell Margarit»
Autor: Frederic-Pau Verrié
Editorial Sunya
2a edició (revisada), abril 2012
195 pàgines
ISBN 978−84−938362−5−2