Quan treballava als Estats Units, en tasques de verificació tècnica dels productes d’IBM en les seves versions localitzades, sempre explicava als programadors que, al món, hi ha persones que parlen dos idiomes i són bilingües; d’altres que en parlen tres i són trilingües. Fins i tot hi ha una elit que domini més idiomes, i aleshores són poliglotes. Finalment, hi ha una categoria addicional i és aquella gent que només pot parlar un idioma. Són els anglosaxons.

Això m’ha vingut al cap després de recuperar aquesta anècdota que explica el Dr. Ramon Folch al llibre “La dèria de mirar”:

Aquí, a Kinsangani [al Congo], vam descobrir que el director dels serveis mèdics de la important empresa tèxtil Sotexki era el doctor Frederic Dalmau, germà d’una arquitecta coneguda meva. Dalmau estava contentíssim quan arribàrem i ens obsequià amb oportuns consells que ens estalviaren moltes planxes. Entre els fillets mestissos d’en Dalmau, que parlaven català i lingala, a més de francès, i els maristes lleonesos de Buta, als quals ja m’he referit abans, que dominaven bé el castellà i poca cosa més hi havia un abisme d’habilitats lingüístiques, però és ben sabut que la Meseta no és terra de poliglotes. També hi havia algun belga flamenc, tràgic enderroc de velles glòries colonials. De fet, nosaltres ens enteníem amb tothom, perquè comprendre’s, en el fons, no és qüestió d’idioma. Comprendre’ns no és que els altres es civilitzin prou fins a ser com tu, sinó crear un espai d’entesa mutu, enriquit amb les aportacions de cadascú.

“La dèria de mirar“
Pàgina 290

Sobre aquests maristes, prèviament explica:

El conductor, que era blanc, resultà ser un germà marista, natural de Lleó, per a més detalls. Estava estupefacte: no solament arribava un avió, sinó que duia dos catalans i un valencià. Així vam descobrir que a Buta hi havia un col·legi marista regentat per espanyols, els quals, naturalment, ens van segrestar immediatament amb caràcter d’hostes d’honor obligatoris.

Costa de creure, però aquell dia vam menjar seques ofegades. Amb aquella calor i menjant unes mongetes que nedaven en pebre vermell al bell mig de l’equador! Mongetes d’El Barco de Ávila, que era l’única cosa que realment agradava als maristes lleonesos. Tenien mil menges i fruits tropicals a l’abast, però ells a la seva, que per alguna cosa eren maristes i mesetaris.

“La dèria de mirar“
Pàgina 284

És evident que no només són monolingües els anglosaxons… també és un mal freqüent als castellans.