El Paller de tot l’any, a la Serra de l’Obac, amb Montserrat al fons

Al Paller de tot l’any, a la Serra de l’Obac i que controla el Camí Ral, s’explica que hi ha amagada l’entrada a la Cova d’en Capablanca, el bandoler més famós de la comarca. Diuen que utilitzava un giny, només conegut per ell, que li permetia despenjar-se per una esquerda de la Roca Salvatge (la mola que serveix de base per al Paller de tot l’any).

He anat al Paller de tot l’any. És un turó que s’alça en forma de paller de roca pelada, amb alguns, escassos matolls i petites alzines que s’aferren als solcs produïts per l’erosió. De sota l’escarit tuc desert, omplint canals i esplanades baixes, corria la boira lentament cap al Baix Llobregat fins a topar, a mig aire, amb les parets de Montserrat. Llavors, del pic estant, el boiram semblava un riu cabalós i blanquíssim que discorria calmosament cap al sud-est. En canvi, dalt la minsa plataforma del pic, hi feia sol, un sol radiant enmig del cel ben blau. Feia la impressió de ser a gran altura, dalt d’un avió volant sobre els núvols. Cap a ponent, una mica a la dreta, es veien les Boades, una casa de pagès enclavada en un replà a mitja falda de la carena, gairebé a frec de la boira. Hi arribaven torterols esfilagarsats que sortien del tou blanc; entre aquestes espirals que es dissipaven, veia encara els bancals verds del voltant de la masia, les restes de vinyes antigues.

He tornat per entre canals frondoses, dintre del riu de boira. Es desagradable caminar entre alzines, seguint un senderó prim, a  penes marcat, entre la boira baixa. Tot està enxopat, els arbres degoten, els ocells no canten, i a mesura que avances et va venint una angúnia nerviosa, física, com si t’ofeguessis a poc a poc, i tot esdevé lent, silenciós, com si entressis dins d’una altra vida.

“El traç d’un any“
Eudald Puig
Destino, 1989

El Paller de tot l’any i Montserrat, amb un riu de boira al mig