De vegades, tanta coincidència fa dubtar que tot això sigui casual. En pocs dies, tres novetats editorials amb tres novel·les històriques ambientades en tres monestirs i amb uns títols ben semblants:

“El monestir de l’amor secret“ Maria Dolors Farrés Edicions Proa, febrer 2008	“El monestir de les ombres“ Bea Cabezas Alisis, febrer 2008	“El monestir proscrit“ Maria Carme Roca Columna edicions, febrer 2008

La primera, de la que ja n’he parlat en un parell d’ocasions, es situa a Sant Llorenç del Munt (el d’Osona). La segona al Monestir de Pedralbes mentre que la tercera a Sant Joan de les Abadesses.

De moment estic llegint “El monestir de les ombres”.

Títol: “Jounal des opérations de l’armée de Catalogne, en 1808 et 1809, sous le commandemenet du Géneral Gouvion Saint-Cyr ou matériaux pour servir a l’historie de la guerre d’Espagne“
Autor: Maréchal Gouvion Saint-Cyr
Anselin et Pochard, Paris
503 pàgines, 3 fulls plegats, mapa de Catalunya, 21 cm

Registre a la Biblioteca de Catalunya

Aquest llibre m’ha deixat ben despistat. Després de llegir-lo he arribat no se pas si estic llegint un suposat relat històric (així és com s’anuncia a la contraportada tot dient “precisa recreación histórica”) o bé una novel·la històrica fruit de la invenció de l’autor. El text, escrit en primera persona com a memòria o testament del protagonista, Berenguer de Rocafort, explica quina ha estat la seva vida. 

Si es tracta d’una novel·la històrica, aleshores ens trobem amb una mena de Mary Poppins al segle XIII on un personatge, Berenguer de Rocafort, és el més llest, el més guapo, el més intel·ligent, el més fort, el més assassí, el més… Com a novel·la, dolenta, repetitiva, sense cap mena d’argument.

Si és un relat històric, aleshores és una mena de pamflet que no documenta cap dels arguments utilitzats, presenta una visió totalment esbiaixada de les fonts i és totalment partidària.

En qualsevol dels dos casos, es tracta d’un dolent intent d’un suposat descendent del protagonista, que tracta de presentar a la resta de fonts històriques sobre l’expedició de la Gran Companyia a l’Imperi Bizantí com a simples manipulacions dels fets per deixar bé als seus autors i on Berenguer de Rocafort és un cap de turc.

En qualsevol dels dos casos, un llibre totalment ignorable.

Títol: “Yo, Berenguer de Rocafort caudillo almogávar“
Autor: Guillermo Rocafort
190 pàgines
1a edició, febrer 2006
Aurea Editores, Novela histórica
ISBN 978−84−9346−631−2

Des de divendres, 29 de febrer i fins al 9 de març, la Setmana del Llibre en Català. Enguany a una nova ubicació: l’Avinguda de la Catedral de Barcelona.

A la Setmana hi haurà 80.000 títols en català, publicats abans del gener de 2008. De sempre ha estat una bona ocasió per comprar llibres que no es troben a les llibreries, encara que els preus acostumen a ser una mica car –tot sovint els editors aprofiten la setmana per vendre llibres editats fa anys a preu de ‘llibre nou’–. Tot i això, no deixa de ser una excel·lent ocasió per triar i remenar.

Fa uns dies, el 22 de febrer, van anunciar la concessió del premi Trajectòria a Josep Palau i Fabre, però dissortadament un dia després ens deixava definitivament.

Si algú té un duplex i molts llibres, pot aprofitar l’escala per organitzar-los:

Vist a AT Europe: London Close-up — The Amazing Staircase.

Han estat deu anys (vuit en la versió catalana) des de la primera frase que encetava “Harry Potter i la pedra filosofal”

El nen que va sobreviure.

El senyor i la senyora Dursley, del carrer Privet número quatre, estaven molt orgullosos de poder dir que eren gent perfectament normal, gràcies a Déu.

i la frase que clou el “Harry Potter i les relíquies de la Mort”:

Tot anava bé.

Jo vaig arribar al món de Harry Potter una mica més tard. De fet, no vaig començar a llegir el primer llibre fins al març del 2004, encara que vaig fer una marató de lectura dels cinc primers volums en un mes i mig… Passades les primeres pàgines ja podia afirmar que estava ben enganxat i que hauria de continuar fins a la finalització de la sèrie, fossin set o deu volums. Dit i fet, el sisè i setè volum els he comprat el mateix dia que sortia la versió catalana i els he llegit tots dos en ben pocs die, el sisè ara fa dos anys i aquest setè aquesta mateixa setmana.

No es pot ser original en parlar d’aquesta sèrie de set llibres i tampoc no es qüestió de trencar l’encís a tots aquells que l’estigueu llegint. Així que no explico res.

Només dir-vos que aquest darrer volum (per mi, no tant bo com el volum anterior “Harry Potter i el misteri del Príncep”, segurament el millor volum de la sèrie), però tot i així ha aconseguit que no el pogués abandonar. És d’un nivell semblant al cinquè volum “Harry Potter i l’orde del Fènix”. Vaig començar a llegir-lo la mateixa nit del 21 de febrer i l’he acabat tot just aquesta tarda.

Tampoc intentaré raonar si aquest “Harry Potter i les relíquies de la Mort” és un llibre per aconsellar. És ben fàcil: si sou lectors de Harry Potter i heu llegit els sis volums anteriors, ben segur que ja teniu aquest començat o ben preparat. Si no heu seguit la sèrie o l’he abandonat, aleshores no cal que perdeu el temps.