Comprar el llibre

Aquest llibre ha estat una molt grata sorpresa. El seu autor, arxiver i director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, ens ofereix en poc més de 100 pàgines un resum de la història de la institució i, en fer-ho, també una autèntica declaració sobre la seva professió i la seva vigència

Però hi ha molt més. D’una banda, la història de l’Arxiu, una institució amb set segles d’història continua (“quan l’Arxiu va nàixer, la terra era plana, Amèrica no existia i, segons deien, animals meravellosos habitaven les mars i campaven per l’interior de les costes africanes i per les estepes asiàtiques”), queda perfectament emmarcada en la història general del país. L’Arxiu ha aconseguit perviure gràcies a la seva discreció i a l’existència d’un personal que, durant tot aquest temps hi ha deixat la pell i la salut per tal de preservar i engrandrir els fons emmagatzemat.

L’autor ens presenta un text àgil, amb un finíssim humor i una intel·ligent utilització de la ironia. Tracta des dels orígens de l’Arxiu, explicant els motius que van portar a Jaume II a crear la institució. A partir d’aquí va seguint el transcurs de la història tot presentant-nos els personatges més rellevants que han passat per la direcció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

De cada un dels arxivers, l’autor ens el presenta tant per allò en que va excel·lir –o, de vegades, negligir–. Ens parla de la “història petita”, la pròpia de l’Arxiu, però també de la “història gran”, aquella que afecta al conjunt del país. Diu, al començament, que l’Arxiu ha arribat als nostres dies gràcies a l’acció de la providència… però com ens demostra l’actuació de molts dels arxivers, allà on la providència no arribava, la passió i la conscienciació del valor dels documents preservats va donar forces per tal de cercar la protecció necessària.

I és que l’Arxiu és “un tresor, perquè guarda el més gran tresor que ningú no pugui posseir, el temps passat”.

Carlos López és un apassionat de la seva feina (que “evoca llocs foscos, olor d’humitat i paper vell, individus tristos, cruixits de fustes”). Llegir aquestes pàgines ens porta a apreciar la importància del fons i la seva significació que en permet apropar-nos a la història col·lectiva. Però en fer el retrat també ens presenta el vessant humà de les diverses persones. Personatges que són ben vius durant tot el text, que de vegades es passegen pel vell edifici renaixentista on actualment té la seu l’Arxiu o bé per les estances del veí Palau Reial on inicialment hi havies les dues sales destinades a arxiu.

Miro per la finestra del meu despatx. Ha caigut la nit a la Plaça del Rei, a Barcelona. Avui, Pere Benet, des d’un temps molt antic, ve en la meva ajuda. A l’hivern, entre les règies pedres de la capella de Santa Àgata i del Saló del Tinell, davant de les grades que li donen accés, immunes al pas dels segles i a la incúria de l’Ajuntament, als vespres petris i solitaris d’aquesta austera i severa plaça, quan s’ha extingit fa estona els rumors de les petjades dels últims caminants, entreveig de vegades (o potser ho imagino?) la seva ombra fugissera impregnada als murs del Palau del Lloctinent, que foren testimonis muts dels seus dies. Aquesta nit no passa de llarg. S’atura.

(…)

El meu món quasi no guarda semblances amb el que va conèixer Pere Benet –escrivà de l’Arxiu a començaments del segle XVII– fa quatre-cents anys. Per què em resulta tan senzill reconèixer-me en els seus precs i consells? En portar a col·lació la seva memòria, en rellegir-lo o emprar els seus escrits, li torno una alenada de vida, tal com ell demanà.

“Speculum” és un llibre de lectura molt ràpida i amena. A les poques pàgines estàs tan ficat dins de la història que continues i continues llegint. Per això us ben dic que ha estat una molt agradable sorpresa.

A la contraportada:

L’Arxiu de la Corona d’Aragó guarda des d’abans del rei Jaume I la nostra memòria col·lectiva. Ha fet i fa de mirall –speculum– del nostre devenir; i l’arxiver, al seu través, vigila que els documents que custodia serveixin el seu propòsit de permetre “escriure bé la història”.

Carlos López, el seu director actual, ens conta la història de l’Arxiu tot guiant-nos pels seus passadissos i presentant-nos els personatges que el poblaren. Ens dóna a conèixer, en un registre narratiu rigorós i alhora tant atraient com una bona novel·la, el que va ser el nostre poble –una de les claus per entendre el que ara som– i ens incita, amb això, a capir el que serem.

Títol: “Speculum. Vida i treballs de l’Arxiu de la Corona d’Aragó“
Autor: Carlos López
Traducció: Patrícia Llorens Martí i Laura Prades Bel
146 pàgine
1a edició, 2008
Editorial Irta
ISBN 978–84-936141–1-9