Veritat és que es trobaven de tant en tant, l’Emperador i ella, en aquella assenyalada Biblioteca palatina en què el fons antic el constituïen tots els grans clàssics llatins i grecs (entre els quals llur poeta preferit, de tots dos, era Virgili!) i així els alumnes, a qui ensenyaven, entre altres disciplines, també el grec, podien venir a enriquir el corpus bibliogràfic que se’ls demanava, llegint i estudiant els poetes, els filòsofs i els tràgics de l’Antiguitat greco-romana… Alta cultura. Superabundància de lletra erudita que, per cert, feia goig i no gens de nosa ni enuig… Duoda s’entendria recordant tot aquell substrat fabulós de coneixences que, un cop ben encabit, li proporcionava ara, al llarg dels dies, tanta permanent i íntima gaubança. Quina sort, quina sort havia estat la seva d’haver pogut fruir d’aquell ensenyament, sota la protecció d’aquell gran senyor, el docte i ponderat Piadós sobrenomenat també el Bo!

Tanmateix, com que la preocupació constant del monarca era el “redreçament” moral, aquell deler l’havia portat particularment vers la pedagogia. Les obres didàctiques de l’inexhaurible Alcuí: Liber de Virtutibus i les de metodologia aplicada: De gramatica, De rhetorica, De dialectica, De orthografia constituïen la base elemental de la instrucció que rebien els alumnes. Sòlida formació a la que cap deixeble no es podia sostreure. Duoda somreia en enunciar per si mateixa aquells quatre “imperatius” de l’escola de Carlemany: gramàtica, retòrica, dialèctica, ortografia (claus de què no pot prescindir, per cert, aquell qui vol saber d’escriure, almenys correctament, s’entén). Secret cabdal de tot bon pedagog. I el bon emperador Lluís tenia aquell dot infús. Sabia fins i tot estimular la competició. Quan, tal un dels seus propis missi, l’Emperador passava inspeccionant per les aules, tenia una manera que li era ben pròpia de provocar emulació entre la població escolar dirigint preguntes col·lectivament però fixant la mirada sobre qui (sabia ell) era capaç de respondre bé. Els altres, picats, volien també ser d’aquells per qui s’interessava el sobirà i, doncs, tothom s’hi feia, fressejant, per ser aquell qui seria distingit. I el resultat era que fins els d’índole més mandrosa, tots s’hi posaven de debò, tothom treballava de valent, la Biblioteca mai no es buidava de lectors… Però, bé calia reconèixer que a prop de qui es parava més sovint el Piadós, era a prop d’ella…

“Duoda, comtessa de Barcelona“
Renada Laura Portet
pàgines 17–18