La biblioteca de Don Quijote. Gravat de Gustave Doré

Capítol VI. Del graciós i gran escrutini que el rector i el barber feren a la llibreria del nostre enginyós cavaller

El quan encara dormia. Demanà les claus, a la neboda, de l’estança on hi havia els llibres autors del mal, i ella les hi va donar de bin grat; penetraren dintre tots, i la mestressa amb ells, i trobaren més de cent volums de llibres extensos, molt ben relligats, i altres més petits; i de seguida que la mestressa els va veure, eixí de la cambra apressadament, i va tornar després amb un got de terrissa d’aigua beneita i un salpasser, i digué:

–Tingui vostra mercè, senyor Llicenciat; ruixi aquesta estança, no fos cas que hi trobés algun encantador dels molts que tenen aquests llibres, i ens encantés, en venjança de la pena que els volen donar foragitant-los del món.

(…)

I, no volent fatigar-se més llegint llibres de cavalleries, manà a la mestressa que prengés tots els més voluminosos i els llencés a la cort.

Hom no va donar aquest mananemt a una dona indiferent, sinó a qui tenia moltes ganes de cremar-los; i, prenent-se quasi vuit d’un cop, els va llençar per la finestra. Per voler prendre un munt massa gros, li’n va caure un als peus del Barber, i aquest va voler esbrinar de qui era, i veié que deia: Història del famós cavaller Tirant lo Blanc.

–Valga’m Déu! –digué el rector alçant la veu–. Aquí hi ha Tirant Lo Blanc. Doneu-me’l, compare; que m’apar que he trobat en ell un tresor de gaubança i una mina de passatemps. Aquí hi ha don Kirielèison de Montalbà, coratjós cavaller, i el seu germà Tomàs de Montalbà, i el cavaller Fonseca, amb la batalla que l’arriscat Tirant féu amb l’àlà, i les agudeses de la donzella Plaerdemavida, amb els amors i trapalleries de la vídua Reposada, i la senyora Emperadriu, enamorada d’Hipòlit, el seu escuder. Us dic en veritat, senyor compare, que, pel seu estil, és aquest el millor llibre del món: aquí mengen els cavallers, i dormen i moren sota teulada, i fan testament abans de morir, com altres coses que no tenen els altres llibres d’aquesta mena. Així i tot, us dic que mereixia el qui el va compondre, car no féu tantes nicieses ignorant que les feia, que el condemnessin a galeres per tots els dies de la seva vida. Emporteu-vos a casa i llegiu-lo, i veureu que és veritat tot el que us n’he dit.

Cremant els llibres de la Biblioteca del Quijote

Capítol VII. De la segona sortida del nostre cavaller Don Quixot de la Manxa

(…)

Aquella nit cremà la mestressa tots els llibres que hi havia a la cort i en tota la casa, i alguns els que varen cremar mereixisen ésser guardats en perpetus arxius; però no ho va permetre llur fat i la peresa de l’escrutador, i així es va complir en ells el proverbi que sovint paguen justos per pecadors.

En un llogarret de la Manxa, del nom del qual no em vull recordar, no fa molt temps vivia un cavaller dels de llança a la perxa, darga antiga, rossí escardalenc i gàngul corredor” (Traducció catalana de Joaquim Civera i Sormani, 1969)

Imatges agafades del Projecte Gutenberg: “El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha” de Miguel de Cervantes. Traducció al català de Joaquim Civera i Sormani, publicada per Editorial Tarraco el maig de 1969.

L’any passat vaig fer la versió en castellà d’aquesta entrada.

Entrades aleatòries