“El seu amic ens deia: ‘ara va per la a’, ‘ara va per la b’, ‘ara va per la c…’ i quan ens deia ell que anava per una lletra ens el figuràvem directament com si Coromines ascendís aquesta lletra, com si pugés per la lletra. ‘Ara va per la g’… i tots dèiem oh! ara va per la g! I realment el vèiem passar per una carena de lletres i lletres fins arribar a aquesta muntanya final que era l’obra acabada”.

“L’Onomasticon el va fer després del Diccionari català. I què li va passar amb això? Que va començar-lo a publicar cap als anys 90. I ell tenia 85 anys en aquell moment. Com és possible que una persona als 85 anys emprengui la redacció, amb una màquina d’escriure arcaica, d’una cosa monstruosa com l’Onomasticon, plena de signes fonètics, plena de textos antics, plena de referències eixerrides, de referències sense cap interès podríem dir actual. Doncs això ho va començar a fer als 85 anys.

Sembla mentida! És una espècie de monstre que, en aquest sentit és no només un monstre de la ciència sino que és un monstre de la naturalesa humana”.