La història de l’alzina del Passeig de Gràcia, successora de la que, en el seu moment, va inspirar a mossèn Cinto:

L’alzina del Passeig de Gràcia

Pel que expliquen, l’ajuntament de Barcelona està adequant l’entorn per tal de fer notar la importància de l’arbre:

La nova alzina, ja centenària, és la que a dia d’avui podem veure al Passeig de Gràcia i sembla que per fi, algú l’ha tornat a recordar. L’Institut Municipal del Paisatge Urbà ha decidit recuperar i descobrir als ciutadans aquesta entranyable història i preservar-la per a la memòria ciutadana.

Actualment, s’estan realitzant unes obres al voltant de l’arbre que pretenen crear l’ombra d’una alzina sobre el paviment, substituint les actuals peces de panot Gaudí per unes noves de color negre. A més, l’alzina s’il·luminarà de manera escenogràfica i es gravarà sobre pedra un fragment del text que Verdaguer li va dedicar: “Almogàver indòmit, ja sabràs posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtans, novella, policia, endiumenjada i fatxendera?” “A l’alzina del Passeig de Gràcia”. 1903. Jacint Verdaguer Santaló.

El text complet de Verdaguer fou publicat a «La veu de Catalunya» el 10 de juny del 1903:

Portada de «La Veu de Catalunya» del 10 de juny de 1903

Pàgina amb l’article «L’alzina del Passeig de Gràcia»

El text és:

A l’alzina del Passeig de Gràcia

Filla de les muntanyes, qui t’ha plantada aquí a la vora d’un passeig i enmig de l’eixamplament de la ciutat? Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins a prop de la mar. La Providència t’ha deixat enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com los empresaris de les vies fèrrees deixen un munturull de terra de cada desmunt, com a testimonis de la feinada feta que diuen als viatgers: “Mirau aon érem i aon som.”

Més, no t’enyores aquí tota sola? No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d’aquí, a l’altra banda de Collserola o del Montseny, renyides amb aqueixa civilització que et migra, t’escanyoleix i et deshonra?

No enyores aquelles immneses ramades d’ovelles que davallen mandrosament la collada, com una congesta que esquitlladissa rossola i camina envers la plana? Elles cercarien la teva ombra emparadora i el teu patriarcal redós, i amb sos bels planyívols t’en donarien lo gran mercès.

No enyores aquells pastors que semblen fets de la teva fusta, amb los esclops ferrats als peus, amb la barretina al cap i coberts amb la samarra feta de la pell del bestiar de llana que pasturen? Allà tu fores la seva amiga i confidenta; tu els faries de casa, tu series la seva llar. En les llargues i adormidores pluges de l’hivern tu els faries de sopluig; i en los temperis de l’estiu los serviries de parallamps i de cabana, mentres ells, acurrucats, passarien lo rosari, o de genolls en terra demanarien misericòrdia a l’Altíssim.

Pobra filla de l’afrau, com t’avindràs tu a la tirànica moda ciutadana? Aquí, tots los arbres, inclinant lo cap una vegada a l’any al llenyataire, com les ovelles a les estisores del tonedor, se deixen tondre i esporgar dels brots sobrers o no sobrers per la destral cruel. Aquí no es permet que un branquilló puge més que l’altre, ni que un arbre aixeque la cresta del seu cimeral, o estenga los braços de ses branques més que l’arbre veí. Aquí no es permet que els arbres tinguen grops o berrugues, ni que prenguen males jeies impròpies dels arbres civilitzats del jardí.

I tu, bosquerola com ets, sabràs seguir, punt per punt, totes aqueixes molestoses etiquetes? I si les sabesses seguir, ja podria amb la teva embardissada cabellera la podadora, que és la pinta de l’esporgador? Arbre muntanyenc, ja sabràs formar entre els arbres de viver? Almogàver indòmit, ja sabràs posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtanos, novella, polida, endiumenjada i fatxandera?

Tots aqueixos atletes de parada han sigut i són encara criats amb biberons; cap d’ells beu, comtu, la llet i la força de la mamella de la mare terra; i tu et resignaràs a abeurar-te, com ells, amb l’aigua d’una manguera? La manguera que t’hauria de regar a tu és la dels núvols, és la del temporal que trona, udola i llampega baixant dels Pirineus. Quina saba trobaràs tu en aqueix passeig empedreït i arenívol? Ton camp és un altre; ton camp és un vessant de muntanya, aon pugues enfonsar les arrels fins a les entranyes de la terra. Lo regueró que hauries de veure a tos peus és un xaragall cobert d’espessa bardissa; los sients que hi hauries de tenir són los marges herbosos; tos veïns haurien de ser los penyalars i les cingleres. A tu no et convenen pas los aires de la ciutat; respiraries millor a l’aire lliure de l’aubaga. Allí te’n farien d’afalacs los tramuntanals de tres dies; te’n dirien de coses les llevantades de vuit dies i vuit nits. Allí la tempesta escabellada te bressaria entre sos negres braços i lo rúfol torb te cantaria la non-non com una mare a un noiet de quatre mesos que s’adorm.

Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de reüll per tots los partidaris de la simetria i de l’uniformisme. Aqueixa costum que tens de guardar les fulles d’un any per l’altre, aquí no és seguida per gairebé ningú. Si vols que t’ho diga clar, això fa pobre. Aquí los arbres menos luxosos, fins los més estalviadors, estrenen un vestit de fulla verda i flamanta a cada primavera, i ells mateixos faran córrer que no tens sinó un trajo per presentarte al públic.

Això de ser jove cent anys, això de no envellir mai, aquí tampoc s’estila entre els arbres. Los del passeig fan com los homes que van amunt i avall a la teva ombra: viuen de pressa i corrent, i a vint-i-cinc anys són vells, i a trenta són decrèpits. Tu arribes a la vida ara tot just, i quantes vegades los vegeres canviar en aqueixa via? Quantes los veuràs canviar encara si et deixen envellir? Més, si creixes gaire, si eixamples gaire ta copa, no et deixaran pas morir de vellor, te faran la corretgeta.