Tal dia com avui, el 9 de maig però de l’any 1911, es reunia per primera vegada la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Per commemorar aquesta fita, i aprofitant la coincidència amb l’Any Maragall (un dels membres fundadors de la Secció Filològica), es va convocar «L’any de la paraula viva»  amb tota mena d’iniciatives que contribueixin a descobrir, compartir, exercitar i celebrar la vitalitat, la creativitat expressiva i el dinamisme innovador de la llengua catalana.

L’any de la paraula viva

Avui aquest any arriba a la seva fi… i com a traca final, a la catosfera celebrem avui l’aPARAULA’m on cada bloc apadrinarà per un dia una paraula.

Dins d’aquesta iniciativa, aquest bloc ha decidit apadrinar la paraula exlibrista. De motius no en falten: pocs elements identifiquen la passió pels llibres vells i de bibliòfil com l’ex-libris del seu propietari. També hi ha una autèntica dèria pel col·leccionisme d’aquestes marques que, ampliant la seva funció inicial, s’han convertit en una forma d’expressió artística i de la tècnica del gravat. De totes formes, com em recordava fa poc un altre blocaire, és una tria curiosa ja que ni col·lecciono ex-libris i tampoc en tinc cap de propi.

L’apadrinament del mot va néixer arran l’exposició «Tresors bibliogràfics: llibres antics, de bibliòfil i facsímils del fons de la biblioteca de l’Arxiu Històric d’Eivissa» on es podia veure, entre d’altres coses, alguns llibres que havien estat propietat del poeta eivissenc Marià Villangómez. Entre aquests hi havia el seu exemplar del Diccionari Fabra: la cinquena edició del 1968. La pàgina per on estava obert per les pàgines que corresponien a la lletra «E»:

El Pompeu de Marià Villangómez

Em va sobtar l’ampliació que havia realitzat el poeta, completant el diccionari amb alguns mots absents. Un d’ells és, justament, el que he volgut apadrinar:

exlibrista: m. i f.. El qui fa o col·lecciona ex-libris

Exlibrista és un derivat d’ex-libris (sí, l’un amb guionet i l’altre sense). Els diccionaris només modernament han recollit exlibrista o exlibrisme, però per la regla de formació de derivats, el que importa aquí és l’ex-libris.

Sense voler fer un repàs exhaustiu, i amb la imprescindible col·laboració del Puigmalet, un recull de la definició d’ex-libris en alguns diccionaris històrics catalans:

• Diccionario de la lengua castellana con la correspondencia catalana de Delfí Donadiu (Barcelona: Espasa y compañía, [1895–1897], 4 vol.) Donadiu inclou el castellà “ex-libris” però com a locució llatina (per això va en cursiva) i ho fa equivalent de la forma catalana “Dels llibres”.
  
• Diccionari català-francès-castellà d’Antoni Bulbena (Barcelona: Stampa d’en Francesch Badía, 1905). També ho marca com a locució llatina.
  
• Diccionari ortogràfic de Fabra (Barcelona: IEC, 1917).
  
• Diccionari enciclopèdic de la llengua catalana amb la correspondència castellana (Barcelona: Salvat Editors, 1930–1935, 4 vol.): Fa honor de la seva condició d’enciclopèdia tot incloent ex-libristes famosos i una il·lustració.
  
• L’edició «incunable» del Fabra, publicada el 1931 en fascicles –un any abans de l’edició en forma d’un únic volum.
  
• Diccionari enciclopèdic Salvat Català amb copyright de 1974 i D.L. de 1981. Possiblement la primera aparició del mot «exlibrista»