“La colometa”, escultura de Xavier Medina-Campeny (1984) a la Plaça del Diamant de Gràcia.

…i, com d’esma, vaig posar-me a caminar i les parets em duien que no els passos, i vaig ficar-me a la plaça del Diamant: una capsa buida feta de cases velles amb el cel per tapadora. I al mig d’aquella tapadora hi vaig veure volar unes ombres petites i totes les cases es van començar a gronxar com si tot ho haguessin ficat a dintre d’aigua i algú fes bellugar l’aigua a poc a poc i les parets de les cases es van estirar amunt i es van començar a decantar les unes contra les altres i el forat de la tapadora s’anava estrenyent i començava a fer un embut. I vaig sentir una companyia a la mà i era la mà d’en Mateu i a la seva espatlla se li va posar un colom corbata de setí i jo no n’havia vist mai cap, però tenia plomes de tornassol i vaig sentir un vent de tempesta que s’arremolinava per dintre de l’embut que ja estava gairebé clos i, amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d’infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre, i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no res, com un escarabat de saliva… i aquella mica de cosa de no res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era… ¿abandonament? Em van tocar el braç i vaig girar-me sense esglai i un home vell em preguntava si estava malalta i vaig sentir que obrien un balcó. ¿Que no es troba bé? I s’acostava una vella i el vell i la vella es va quedar plantats al meu davant i en el balcó hi havia una ombra blanca, Ja m’ha passat, vaig dir.

“La plaça del Diamant“
capítol XLIX, pàgina 219
Mercè Rodoreda, 1962