Avui fa cinquanta anys de la mort de Carles Riba. L’altra dia, el Sam D. Abrams el recordava a l’Avui amb aquestes paraules: “Carles Riba és un autor vastíssim, fundacional, actual, universal i humà. Un autor que et nodreix tota la vida, que t’acompanya tot al llarg del teu itinerari vital, canviant amb tu, creixent amb tu. En definitiva, la literatura catalana serà ribiana o no serà, i qui diu ribiana, diu marquiana, maragalliana, bartriana, espriuana…”

I com a homenatge a aquesta figura recordar a aquesta gran figura de les nostres lletres, recupero la transcripció de la conferència que va pronunciar el 15 de juny de 1938, al Casal de Cultura, per a commemorar la Festa del Llibre d’aquell any, un any de guerra.

Una fira de llibres i una conferència del llibre: tot el programa de la Diada del Llibre d’enguany és establert al voltant d’aquests dos punts. D’una banda són exhibides al públic obres editades fa temps i volums tot just sortits de la impremta; pensadors i autors li parlaran del que és i el que pot l’esperit en la seva llibertat, en la seva expressió, en la seva comunicació; de com operen l’home que escriu i l’home que llegeix. D’altra banda, experts discutiran les condicions reals en què els llibres es produeixen a casa nostra, i el que és més, en què es poden encara produir; perquè, malgrat tot, cal que se’n segueixin produint.

Malgrat tot? Sí: malgrat la guerra. Abans, temptar a adquirir llibres en un dia especial, i cedir a adquirir-ne més que no s’hauria fet ordinàriament, eren actes simbòlics de tranquil·la fe. Bastaven per a això brillants parades de llibres, avantatges en l’oferta, parlaments abrandats o erudits. L’any 1938, tot allò que impliqui posar-se per damunt les necessitats del terrible moment per servir i necessitats superiors, és una afirmació d’heròica esperança. Seria vana, si de la Conferència del Llibre no sortien resultats pràctics per a dominar el destret i cercar encara, a través de nous llibres, nous ajuts de salvació.

Cal insistir-hi: Catalunya, com a personalitat col·lectiva, fou despertada per homes de llibres, i a través de llibres ha recobrat les forces de la seva sang i del seu esperit. Durant cent anys, les ha esmerçades a evolucionar cap a l’acompliment del seu destí històric. En la suprema idea que s’ha fet d’ella mateixa, i a la qual pugna per assemblar-se, ha volgut ésser lliure i ésser voltada de pobles també lliures; és a dir, salvar-se, però ajudant també a salvar-se: per la llibertat, que és, no fi en ella mateixa, sinó mitjà indispensable per a realitzar-se en plenitud. D’on el constant pensament català d’una democràcia que organitzés Ibèria en societat de nacions; i avui, l’any 1938, Catalunya jugant-s’ho tot senzillament a vida o mort per segles, en defensa de la segona república espanyola.

Carles Riba

Aquesta república, així mateix pensada i creada per homes de llibres, generosa de llibres i de mitjans per haver-ne i entendre’ls; i en el perill extrem, quan totes les energies s’ajunten i se sobrepugen, prodigant el patrimoni acumulat en segles, no solament en armes per a sobreviure, sinó encara en llibres, encara en escoles, encara en art rescatat i en art creat i en paraula sembrada, per a aprendre més vastament i més substancialment de viure!

És significatiu fins a fer estremir que la història del llibre com a objecte divulgat industrialment i comercialment comença amb la voga de la tragèdia grega. És a dir, quan la poesia, refinant la seducció dels seus elements delectables, augmentava justament el seu valor de “bé per a sempre”; quan més que l’espectacle d’uns destins excepcionals desplegava el del destí humà i de la condició humana en gènere, contrastat per l’emoció reflexiva, serena, de l’home mitjà que per boca del chor, arran mateix de l’acció, deia la seva paraula. Tot l’esperit de conciliació que informà la democràcia atenesa era allí. Mai, en cap moment de la història literària, l’home no s’ha vist amb més grandesa ell mateix lluitant per imposar en l’univers una mesura comuna de justícia i una jerarquia de drets prèvia a tot acte; sobretot, per precisar els límits del seu domini en el món, això és, els de la seva pròpia llibertat.

Sense això ben clar, obtingut per raons persuasives baldament pagat amb sofrença, l’atenès no concebia que poguessin conviure, ni els homes entre ells ni els homes amb els déus. S’explica, doncs, que l’anònim espectador de la graderia, acabada la festa, sol·licités d’una lectura, per a ell sol, la perduració d’allò exemplar que havia vist i sentit. I potser només mig entès. Allò era el seu propi drama: concentrava la seva protesta obscura contra tota violència dels poders celestes  o terrenals, del pròxim accidentalment més fort, àdhuc de la pròpia natura apassionada; definia els camins de la seva realització individual; li provava únicament acceptable, com a essencialment possible, el destí en què col·laborés lliurement ell mateix; el feia, en suma, culte en el sentit més alt del mot.

Aquest sentit, al llarg de vint-i-cinc segles l’han avalat tots els sistemes de pensament racional o religiós que han invitat l’home a salvar-se en el seu ésser íntegre i digne, responsablement. Tota tirania, en canvi, que vingués del principi mateix o de l’abús en l’organització pràctica del sistema, ni tan sols sota l’especiosa aparença d’imposar una salvació a la qual hom cegament es resistia, no ha sabut dissimular la seva por real de la cultura. El crit de “Mori la intel·ligència!”, el tancament d’acadèmies, la crema de llibres –o de posseïdors de llibres– no tenen novetat ni originalitat. En el que és merament negatiu no hi ha qualitat matisada. Però l’acte senzill de l’anònim atenès, que, amb l’esperit travessat de músiques profundes i de pensament excitants, s’aturava al pòrtic de Dionís Alliberador a comprar el llibret de la “seva” tragèdia, és renova, en el que tenia de genuïnament i notablement emancipador, i esdevé “nostre”, en el que cadascun de nosaltres té, com a persona, de singularíssim, cada vegada que escollim un llibre per al nostre soliloqui o per a les nostres disputes.

Emancipa el llibre que procura un entreteniment, el que instrueix en algun recurs pragmàtic per a la conquesta del món físic. Sí, però la vera, la valuosa llibertat, l’exercim sempre que ens determinem nosaltres mateixos en les coses de l’esperit; quan, per la nostra adhesió o el nostre contrast al contingut d’autèntica experiència humana que se’ns revela en un llibre digne d’aquest nom, assagem difícilment el nostre camí cap a la veritat, hi entrem apassionadament, el rectifiquem melangiosament. Perquè el camí ha d’ésser nostre, com nosaltres hem d’ésser d’ella. O caldria dir millor que hi estem units pel moll mateix de la nostra essència humana, en aquella “harmonia oculta” que segons el filòsof antic és més forta; i és solament quan, submergits en el sentiment de les realitats humanes, aquests lligams misteriosos se’ns fan patents a la consciència, que podem fer-los plenament nostres o diabòlicament tallar-los.

Vet aquí la nostra fe. Escatir ara segons ella com ens apareix la Diada del Llibre d’enguany, és ociós, i en rigor ja suggereix en el que precedeix. Ni un poble ni un individu agredits, passat el brevíssim reflex de la defensa, no es baten mai per l’existència en ella mateixa, sinó per la convicció d’un bé objectiu que els ultrapassa. Tradició pairal, fesomia històrica, lloc propi en el món, valen la mort en un àmbit determinat; però Justícia, Llibertat i Veritat, on són salvades o vençuda, se salven o s’obscureixen per a tot el món. Com a individus i com a col·lectivitat som al fil del nostre destí. Si entre dues batalles, en un dia d’aquest any crucial del 1938, precedim, amb formalitat de ritu, a parlar del que són llibres, a escollir-ne per a la nostra llum i per al nostre conhort, a disposar mitjans per a dir encara en ella la nostra paraula, ¿com no faríem això amb una serietat única, i com el nostre acte no tindria una significació suprema per a omplir-nos d’orgull i de coratge davant el món que ens mira?”