Llavors van entrar al santuari més sagrat d’Elinor. Meggie va sentir que Mo deia:
–Has fet reformes!

Va dir alguna cosa més, però ja no ho va sentir. Només tenia ulls per als llibres. Els prestatges on eren feien olor de fusta acabada de tallar. Arribaven fins a dalt de tot, fins a un sostre blau cel d’on penjaven uns llums minúsculs com estrelles lligades.

Davant de les prestatgeries, unes escales altes i primes, de fusta i amb rodes, estaven a punt per fer pujar qualsevol lector ansiós cap a les lleixes més altes. Hi havia faristols amb llibres oberts, lligats amb cadenes de llautó daurat. Hi havia vitrines on alguns llibres amb pàgines plenes de taques de vell mostraven els dibuixos més fantàstics a tothom que s’hi acostés.

Meggie no podia fer una altra cosa. Un pas, una mirada ràpida a Elinor, que per sort li donava l’esquena, i ja estava davant de la vitrina. Es va inclinar més i més sobre el vidre, fins que el va tocar amb el nas.

“Cor de tinta“
Cornelia Funke