Postal amb fotografia de  H. Tourte & M. Petitin, amb la biblioteca i sala d’estudi de l’Escola Pia de Terrassa.

Biblioteca i sala d’estudi de l’Escola Pia de Terrassa

Avui, 2 de gener, es compleixen els nou segles de la consagració de l’església de Santa Maria de Terrassa pel bisbe de Barcelona Raimond Guillem, sent comte de Barcelona Ramon Berenguer. Es tracta de l’edifici construït entre els segles XI i XII aprofitant el que quedava de la gran Catedral del conjunt episcopal d’Ègara del segle VI i que, a grans trets, podem veure encara avui. Va ser consagrat com un monestir de monjos agustinians, indicant que es construïa al damunt les restes de l’antiga seu egarenca: «…iuxta ecclesiam parroechialem Sancti Petri, in loco eodem ub\i/ antiquitus Egarensis sedes erat construta…».

Aquesta tarda hi ha prevista una conferència i una celebració de Vespres presidida pel bisbe de Terrassa.

L’actual església de Santa Maria de Terrassa

«Fenòmens Atmosfèrics a Terrassa. Pluges, nevades, sequeres i ventades»

Avui, 25 de setembre de 2011, fa un dia lluminós amb sol i calor. El mateixa dia, però de fa exactament quaranta-nou anys, el 1962 a Terrassa (i a gran part del Vallès Occidental) els fenòmens meteorològics provocaven una autèntica hecatombe, amb centenars de morts.  La meteorologia del Vallès, com la de pràcticament tota la Mediterrània, sempre ha fet bo allò que cantava Raimon: «la pluja al nostre país no sap ploure».

Però  a Terrassa no només hi ha riades de tant en tant. També patim els efectes de nevades periòdiques, pedregades i, amb força freqüència llargues i dures sequeres.

Aquest llibret, publicat per l’Ajuntament de Terrassa i la Fundació Mina d’Aigües de Terrassa, ens presenta un recull dels fenòmens atmosfèrics recollits a Terrassa especialment durant els darrers anys del segle XIX i tot el segle XX i XXI. També trobem referències històriques, especialment a les sequeres dels segles XVI, XVII i XVIII.

El primer capítol tracta sobre el fenomen de les riades. Es recorden les tres riades del 1962 (el 25 de setembre, el 4 i el 7 de novembre), però també les dels altres anys: el gran aiguat del 1971, l’any en que es recolliren més de mil litres per metre quadrat; les pluges del 1982 i del 2006 i les tragèdies dels anys 1903, 1926, 1932 i 1944, aquesta última amb l’esfondrament del Pantà de la Xuriguera (el «Llac Gran»).

Menys habituals són les calamarsades o pedregades. Es tracta d’episodis molt puntuals que abans preocupaven als pagesos i ara als propietaris d’automòbils. No fa massa, el vespre del 19 de febrer de 2010 hi va haver la darrera pedregada amb pedres de la mida d’una bola de golf que va provocar l’abonyegament d’alguns cotxes aparcats al carrer.

El tercer apartat tracta sobre un dels aspectes que, per als urbanites, és més lúdic i esperat cada hivern: les nevades que periòdicament ens visiten a l’hivern (o, fins i tot ben entrada la primavera com el maig del 1902). Aquí hi trobem un recull de les diverses nevades que hi ha hagut durant el segle XX, amb un important recull fotogràfic.

El següent apartat deixa de banda la il·lusió amb que es reben les nevades per tractar de la situació menys desitjada: la sequera. El clima mediterrani sovint porta llargs períodes de temps amb manca de pluges i això té serioses conseqüències  a nivell humà. Ja als llibres de registre dels segles XVI a XVIII trobem referències a períodes de manca d’aigua i les processons que es realitzaven per obtenir els beneficis de la pluja. Finalment, tampoc han estat rares les ventades… una situació a la que la ciutat no està gens acostumada encara que molt esporàdicament tenim algun episodi aïllat.

El llibre, per tant, ens ofereix la possibilitat de recuperar un aspecte ben particular de la història de la ciutat. Els fenòmens atmosfèrics forts sovint provoquen danys a l’entorn, a les propietats humanes i, en situacions molt concretes, poden comportar la pèrdua de vides. El clima mediterrani ens ho recorda en ocasions, especialment amb les riades periòdiques que en unes poques hores omplen d’aigua els cursos que durant la resta de l’any resten completament secs.

A la contracoberta

Fenòmens Atmosfèrics és el quart llibre de la Col·lecció Aigua Viva. En aquest llibre, es fa una repassada a les pluges, nevades, sequeres i ventades que han afectat Terrassa al llarg de la seva història. La primera referència és del segle XIII. El relat deixa molt clar que aquests quatre fenòmens atmosfèrics són més que habituals en el municipi. Sempre hi ha hagut riades, no només el 1962, les ventades importants es repeteixen periòdicament, les sequeres apareixen sovint, i neva més del que l’imaginari col·lectiu terrassenc s’imagina. Paga la pena fer-li una repassada. Hi ha aspectes que sorprendran. A més, tot s’amaneix amb desenes d’imatges que presenten una realitat de Terrassa, una ciutat diferent, una ciutat que ha canviat i ha evolucionat.

Títol: «Fenòmens Atmosfèrics a Terrassa. Pluges, nevades, sequeres i ventades»
Autors: Joan Manel Oller i Foixench, Francesc J. Suárez Fernández i Joaquim Verdaguer i Caballé
Editen: Ajuntament de Terrassa i Fundació Privada Mina d’Aigües de Terrassa
Col·lecció «Aigua viva», 4
Primera edició, 2011
ISBN 978−84−932184−7−8

«Jacint Elias i Escayol. Un geòleg del Vallès»

De vegades et trobes amb un bon nombre de sorpreses. La primera ha estat trobar-me amb la biografia de Jacint Elias, a qui coneixia pel seu llibre pòstum, «Geología de los alrededores de Tarrasa», editat per l’Ajuntament de Terrassa l’any 1943. Recordo que per casa hi corria un exemplar del que, dissortadament avui desconec que se’n va fer i que ja  no conservo

La segona sorpresa ha estat trobar que l’autor de la biografia era l’Antoni Comellas, a qui recordo de quan treballava al taller de reparació de TV que hi havia al costat de casa meva.

La tercera i última sorpresa és veure que l’Antoni Comellas és besnét del Jacint Elias.

Deixant de banda aquestes tres sorpreses sobre el llibre, la veritat es que bon poques referències tenia sobre Jacint Elias, a banda de recordar que té un carrer dedicat al barri de Ca n’Anglada. Això ha fet que llegís amb un cert interès la biografia.

Jacint Elias és presentat com un bon exemple d’home de la Renaixença: amb formació en «filosofia i lletres», va esdevenir professor de ciències al Col·legi Terrassenc (l’actual Escolia Pia) i, a l’empara del moviment excursionista (va col·laborar amb tots els centres excursionistes que hi havia a Terrassa), va tenir una destacada activitat en la divulgació de la geologia local i comarcal, arribant també a publicar diversos treballs sobre Montserrat. El caràcter de la Renaixença el va fer interessar-se també en altres àrees, com la toponímia, el paisatge o el llenguatge.

La biografia la trobem dividida en quatre grans apartats. Comença amb unes notes biogràfiques, confeccionades en gran part a partir d’un escrit inèdit del mateix Jacint Elias, les notes biogràfiques publicades arran la seva mort i l’estudi de la documentació i els papers de Jacint Elias.

La segona part ens presenta una visió general de l’època en que va viure Jacint Elias, entre 1856 i 1943. A continuació s’analitza la seva obra, que és prou extensa: al llibre publicat a títol pòstum cal sumar un bon nombre de treballs de menor longitud sobre geologia general, morfologia, relleu, estratigrafia i tectònica. Finalment es publiquen alguns treballs que van quedar inèdits.

Com a complement hi trobem diversos annexos amb la bibliografia completa així com la relació de treballs inèdits trobats entre els seus papers.

A la contraportada

Com diu molt bé Antoni Comellas a les pàgines que segueixen, Jacint Elias era un home influït pel positivisme i immers en la Renaixença. El seu positivisme, però, és temperat i modulat per les seves profundes conviccions religioses. Tanmateix, conjumina perfectament la metodologia científica amb el dogma catòlic. Pel que fa a la Renaixença, Jacint Elias n’és un representant genuí. Cal considerar la Renaixença catalana com una iteració veritable i peculiar del Renaixement. A Catalunya, ja avançat el segle XIX, s’entra en una etapa d’efervescència generalitzada: en cultura (redreçament de la llengua i literatura catalanes); en ensenyament (restauració de la Universitat de Barcelona); en indústria (amb un creixement espectacular del sector tèxtil, però també en moltes altres manufactures); en comerç (s’incrementen les transaccions, tant a Europa com a ultramar); en comunicacions (el primer tren d’Espanya fou català); en urbanisme (formació de l’Eixample barceloní), i en un enfortiment de la burgesia, que propiciaria l’aparició del Modernisme.

Del pròleg d’Àngel Manuel Hernàndez i Cardona,
catedràtic emèrit de Ciències Naturals

Títol:  «Jacint Elias i Escayol. Un geòleg del Vallès»
Autor: Antoni Comellas i Garcia
Fundació Torre del Palau
Primera edició, juny del 2011
132 pàgines
ISBN 978−84−936830−9−2