Sobre aquest tema, Joan Amades recull aquestes llegendes que ens pot il·lustrar del nivell de la “competició” entre els dos monestirs cistercencs:
Una de les preocupacions més grosses dels monjos de Poblet era la de no semblar pobres davant els frares de Santes Creus, llurs aferrissats enemics. Per fer ostentació de riquesa decidiren augmentar tres vegades de mida, quantitat i condiment tot el menjar. Hom diu també que per presumir de riquesa davant els de Santes Creus, que eren molt més pobres, van procurar indagar quina quantitat de queviures i de tota mena de menjar consumia aquella comunitat i van augmentar el que ells ja menjaven en tant com menjaven els de Santes Creus, és a dir, que cada dia ells, a més del consum ordinari, menjaven tant com el monestir contrari. Aquestes rivalitats pantagruèliques van donar origen a la dita: Menjar Poblet i Santes Creus, de sentit intensament ponderatiu.
Els dos monestirs també van entaular una pugna molt aferrissada per tal d’establir la prioritat entre ells. Cada una de les comunitats creia que era la més antiga i, per tant, que el seu abat tenia un lloc de preferència al seu contrari en les grans solemnitats i cerimònies reials i religioses. Cadascun creia que s’havia de situar a la dreta del rei i de l’arquebisbe. Els de Santes Creus deien que llur monestir havia estat fundat pel cavaller En Galceran de Pinós, en agraïment d’haver-se alliberat del captiveri del rei moro de Granada.
Quan el rei de Castella lluitava per treure els moros de la ciutat d’Almeria, el comte de Barcelona, amb una gran host, el va anar a ajudar. L’empresa fou victoriosa, i el comte, com a trofeu de la victòria, es va emportar les portes de la ciutat d’Almeria, que constituïen una valuosa obra d’art moro, i les féu posar al portal de la Boqueria de Barcelona. Un cop tirat a terra aquell portal, foren guardades al Sitjar del carrer dels Tallers, on diuen que es van conservar fins ara fa un segle aproximadament, quan fou tirat a terra el Sitjar.
Les forces catalanes van sofrir, però, un greu contratemps. El cavaller En Galceran de Pinós, senyor de la baronia de Bagà, i el cavaller de Sant Cerní, senyor de Su, van caure presoners de les forces del rei moro de Granada, que ajudava els moros d’Almeria. El comte de Barcelona i el rei de Castella van negociar la redempció dels dos cavallers, i el rei moro va demanar, ultra moltes altres coses, cent donzelles, cent cavalls blancs, cent vaques embragades i cent draps teixits amb or. Tot aquest valuós rescat fou reunit entre els vassalls de la baronia de Pinós per tal de redimir del captiveri llur senyor. Els dos presoners, que no sabien que llur rei vetllava per alliberar-los, van encomanar-se a sant Esteve, que era el patró de la baronia de Pinós, i el cavaller Galceran li va prometre d’aixecar un monestir si el treia de la rònega presó on es trobaven empresonats de peus en un cep feixuc. I, feta la prometença, es van adormir aclaparats pel dolor.
I heus ací que va despertar-los un ventijol molt fresc i confortable. En obrir els ulls un raig de claror els va ferir i van veure que es trobaven fora de la presó i vora de la mar. Llur alegria no va tenir límits ni aturador. Sant Esteve els havia escoltats. No sabien pas on eren, però es trobaven fora de la presó. Van seguir enllà un camí, sense saber pas on anaven. Aviat van sentir una remor com de gent que s’acostava. Passat un revolt, van veure un munió de gent, molta gent jove i vella que plorava, i també vaques, cavalls i molts d’altres animals i atuells.
Els van preguntar qui eren i on anaven. Els preguntats van contestar que eren súbdits del senyor de Pinós, que estava pres pels moros, i que per tal de poder-lo alliberar havien aplegat tot el que els sarraïns demanaven per rescat, i que anaven a la platja de Salou, que era allí a la vora, per embarcar-ho tot en una nau.
El de Pinós, foll d’alegria, els digué que ell era llur senyor i que tots se’n podien tornar joiosos a llurs cases, puix que restaven lliures del tribut. I, tal com havia promès, el baró de Pinós va fundar un gran monestir, que fou el de Santes Creus.
Els monjos de Poblet no negaven la veritat del que deien els de Santes Creus, però els objectaven que el comte de Barcelona no es va entretenir a ajudar el rei de Castella a treure els moros del seu reialme fins que hagués netejar de sarraïns les seves terres i que, per tant, la presa i conquesta de les serres de Prades i d’aquesta vila i la de Siurana i la fundació de Poblet en record d’aquelles gestes era anterior a la conquesta d’Almeria.
El plet durà molts anys. El papa va enviar un emissari especial des de Roma per tal que examinés personalment els documents. Els de Poblet van témer que els de Santes Creus no subornessin o no compressin l’emissari pontifici, i mentre va restar a Poblet, per tal que no falsegés o no s’emportés cap document no el van deixar ni un moment sol. Sempre va anar amb tres monjos al costat, que àdhuc quan dormia no es movien dels peus del seu llit i el vetllaven sempre. No li van deixar tocar ni un paper. Tot el que demanava per veure li ho van cercar, li ho van desfer i li ho van sostenir davant dels ulls els tres monjos posats al seu servei, i no li van deixar ni tan sols posar la mà damunt de cap document.
Aquesta desconfiança va indignar al papa, que no volgué decidir el plet i va morir sense donar la raó a cap dels dos monestirs. El nou papa va haver d’estudiar el cas, puix que els va escamnar la conducta del seu predecessor, i van haver de passar molts anys abans o es va decidir a donar la raó a la comunitat de Poblet.
Les diferències entre ambdós monestirs van transcendir a fora. El poblet es va dividir i, mentre uns donaven raó als pobletans, altres creien que la tenien els de Santes Creus. Aquest plet, sorollós i transcendent, va originar el refrany: Remoure Poblet i Santes Creus, per a indicar que un afer ha estat molt laboriós i que ha calgut cercar molt.
Una altra parèmia semblant diu: Costar Poblet i Santes Creus.
Hom l’empra per a designar un afer molt laboriós i costós, moralment i materialment.
(Nota al peu de pàgina: De la construcció del monestir de Santes Creus pel cavaller Galceran de Pinós, com a resultat del seu alliberament per Sant Esteve, ja en parlen les cròniques antigues. També hom diu que, agraït a Sant Esteve, féu aixecar-hi el magnífic altar que fins ara es conservava a la parròquia de Bagà, de la baronia de Pinós. L’episodi del tribut de les cent donzelles aplicat al preu del rescat dels cavallers esclaus és una de tantes variants de la tradició, molt estesa arreu de la Península i de la qual ja es fa ressó la literatura clàssica).
“Poblet. Tradicions i llegendes“
Joan Amades
Aymà Editor, Barcelona 1947
Col·lecció “Guió d’Or”, volum 2
— Classificat com a: Montserrat, Poblet, Santes Creus — Comentari (0) — Lectures: 13
