Diumenge vinent, 26 de febrer, a les 13.00 hores al Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus, a l’Alt Camp.

Inauguració de l’exposició «Raimundis, christianus arabicus»

El proper dissabte, 10 de setembre a les 17.00 hores, conferència «Santes Creus, Palau Reial o Palau Abacial?», a càrrec de la Dra. Francesca Español. Al Monestir de Santes Creus (entrada gratuïta… heu d’indicar a la consergeria que aneu a la conferència).

«Pere II el Gran, rei de la Mediterrània»

Aprofitant tot el rebombori arran l’obertura de la tomba de Pere el Gran a Santes Creus, la revista Sàpiens acaba de publicar aquesta mini-biografia que s’afegeix als diversos llibres sobre aquest monarca publicats aquests darrers anys: «Camí de Sicília. L’expansió mediterrània de Catalunya», d’Oriol Junqueras i «Pere el Gran. Vida, actes i paraules» d’Stefano M. Cingolani, així com la reedició de «La mort i l’enterrament de Pere el Gran» d’Eufemià Fort.

Ara bé… el resultat és força qüestionable. El llibre barreja massa pel meu gust la utilització de llegendes i de dades històriques, no diferenciant clarament quan s’utilitza com a font l’una o l’altra. Hi ha moments en que tens la sensació d’estar llegint una novel·la històrica, mentre que en d’altres l’abús de les notes al marge més que ajudar, despisten. D’altra banda, el text no aporta res de nou sobre el coneixement de la vida del rei i es limita a fer-ne un petit resum escrit en un llenguatge més o menys planer, alhora que s’abusa de la citació de les cròniques de Bernat Desclot i Muntaner sense entrar en cap mena d’anàlisi crítica o contextualització.

El llibre comença explicant, com si es tractés d’una novel·la de suspens, l’obertura de la tomba del monarca a Santes Creus,  però aportant ben poca informació més enllà de la publicada a les diverses notes de premsa que va publicar la Generalitat en el seu moment.

A continuació es fa una explicació cronològica de la vida del rei, des de la seva joventut fins a l’arribada a la condició de rei, per a continuació centrar-se en els nou anys el seu curt i mogut regnat marcat pels conflictes interns primer i després per la conquesta de Sicília i les seves conseqüències.

El llibre no entra en cap moment en una anàlisi del regnat ni de l’època; simplement aprofita diverses anècdotes i fets de sobra coneguts per tal d’explicar els diversos anys de la vida del monarca. En aquest sentit el llibre no aporta res al coneixement ni arriba a qüestionar cap de les interpretacions realitzades pels altres autors.

Tot això el converteix en un petit llibre, de lectura ràpida (si ignorem els diversos apartats «Sabies que…?» que, generalment, no aporten pràcticament res) i que només serveix per tenir un visió molt superficial de Pere el Gran. És, en definitiva, podríem dir que el llibre és el text d’un article llarg dels que habitualment publica «Sàpiens», d’aquells que després de llegir-lo acabes amb la sensació que només ha servit per passar l’estona i poca cosa més.

A la contraportada

El rei Pere II, anomenat el Gran, va ser cridat a ser un gran sobirà des de la seva concepció, destinat a superar els triomfs del seu pare: Jaume I, el conqueridor de Mallorca i València. La diligència militar i la voluntat de ferro d’aquest monarca el van conduir als triomfs que el convertirien en rei de la Mediterrània, una aventura militar i diplomàtica amb Sicília com a clau del seu regne somniat. El rei Pere II va viure una vida pròpia d’un personatge literari amb diversos matrimonis, espectaculars campanyes militars i aferrissats enfrontaments contra Carles d’Anjou, el papat, Felip III i, fins i tot, el seu germà, Jaume.

Títol: «Pere II el Gran, rei de la Mediterrània. Dels secrets del sepulcre a l’aventura de Sicília»
Autors: Ramon Sarobe i Joan Carles Moreno
Editorial Pòrtic
85 pàgines
Primera edició, juny 2011
ISBN 978−84−9809−176−2
Preu: 14,90 €

“Joies del romànic català”

Ara fa uns anys, l’Enciclopèdia Catalana va publicar una monumental obra en vint-i-set volums (i quinze mil pàgines!) anomenada “Catalunya romànica”, convertida en una obra de referència sobre l’art romànic. Posteriorment es va publicar una seqüela anomenada “Guies comarcals de la Catalunya romànica” que va totalitzar vint petits volums addicionals (i quatre mil pàgines).

Aquest 2010 s’ha publicat una nova obra de referència: les “Joies del romànic català”. Es tracta d’un volum de mida gran foli (41×30 cm), pulcrament enquadernada en pell i presentat dins d’una capsa, també folrada en pell.

L’objectiu d’aquesta publicació, segons explica el Dr. Antoni Pladevall a la introducció,

És un tast i un gaudi dels elements més destacats del romànic català, però a la vegada cerca que el lector s’endinsi lentament en aquest estil i època de manera gens agressiva, amb unes descripcions i unes orientacions ben estudiades que li permetin, d’una manera gràfica i acuradament estudiada, gaudir de la gran varietat i riquesa de l’art més vinculat als orígens de la nacionalitat catalana.

I, certament, l’objectiu sembla àmpliament assolit. El llibre ens presenta, en 456 pàgines, les fitxes d’alguns dels principals monuments romànics del país en un recorregut que va de l’est (Sant Pere de Rodes) a l’oest (Roda d’Isàvena) i de dalt a baix dividint el territori en cinc grans sectors: Besalú-Ripoll-Tremp, Breda-Manresa-Balaguer, Barcelona-Montblanc i Ulldecona; el cinquè sector inclou Andorra, la Catalunya del Nord i la Franja de Ponent. Finalment hi ha un apartat addicional per les col·leccions dels principals museus del país.

També hi trobem un apartat explicatiu sobre les característiques del romànic. Explica les característiques fonamentals, el context històric del moment, els diversos elements que formen part dels edificis, la decoració… tant del romànic religiós com del civil.

Per a cada un dels monuments (de les “joies”) trobem una fitxa que ens detalla la ubicació, un resum històric, l’arquitectura, la diverses restauracions efectuades, les dependències i els altres elements artístics que hi podem veure, ja sigui “in situ” o bé dins de les col·leccions dels museus. Tot això combinat amb un bon nombre de fotografies excel·lents (220 en total) i mapes (114).

Hi ha fitxes per a edificis tan destacats com Sant Pere de Roda, Sant Joan les Fonts, Sant Joan de les Abadesses, Santa Maria de Ripoll, Santa Maria de la Seu d’Urgell, el castell de Gombrèn, les esglésies de la Vall de Boí (Santa Maria de Taüll, Sant Climent de Taüll, Sant Joan i Santa Eulàlia), Sant Salvador de Breda, Sant Benet del Bages, Sant Pere d’Àger, Sant Pau del Camp, el Palau Reial Major de Barcelona, Sant Cugat del Vallès, Sant Llorenç del Munt, les esglésies de Sant Pere de Terrassa, Santes Creus, Santa Maria de Vallbona, Poblet,  la Seu Vella de Lleida, el castell de Miravet… en total són cent deu els monuments estudiats. Entre els museus, hi ha el MNAC, el Diocesà de Barcelona, l’Episcopal de Vic; el Museu d’Art de Girona, el de Lleida, el Diocesà d’Urgell i el de Tarragona, entre d’altres.

Cal destacar que les descripcions inclouen alguns dels més recents estudis realitzats. Així, per exemple, en la fitxa de les esglésies de Sant Pere de Terrassa es citen els estudis realitzats els últims anys  que han permès datar algunes construccions, notablement Sant Miquel, pel voltant del segle VI.

Títol: “Joies del romànic català“
Direcció científica: Antoni Pladevall i Font
Enciclopèdia Catalana
Primera edició, setembre del 2010
456 pàgines
ISBN 978−84−412−1982−3

Sepulcre de Pere el Gran a Santes Creus. Fotografia de 1913

Avui al Mercat de Sant Antoni, un dels venedors m’ha fet notar un llibre sobre Santes Creus que tot just li havia arribat, tot indicant-me que era la primera vegada que el tenia. Era “Historia del Real Monasterio de SS. Creus, su fundació, progresos, ruina y restauraciones verificadas hasta el presente”, escrit per Bonaventura Hernández Sanahuja i editat a Tarragona l’any 1886.

Jo d’entrada no l’he reconegut. He mirat a la base de dades i he vist que no el tenia. L’he fullejat i l’he trobat força interessant. A més, l’estat de conservació era fantàstic, amb només lleugeres marques d’òxid.

A la primera pàgina hi ha una inscripció manuscrita que diu “23-I-24. Donat per Pau Font d Rubinat”.

De primeres no he sabut valorar-lo adequadament. M’he apuntat la referència per tal de verificar-la un cop arribat a casa.

Però quan només havia avançat uns passos he recordat el nom: “Hernández Sanahuja”… em sonava del dossier de premsa que es va distribuir en anunciar el descobriment que la tomba de Pere el Gran contenia encara les restes del monarca, l’any passat.

He tornat a la parada per tal de fer una segona ullada al llibre. En aquest moment, horror! hi ha una altre que l’està consultat… m’espero un parell de minuts i finalment el deixa. L’agafo i començo a mirar les pàgines. En arribar a la pàgina 49–50 la confirmació: inclou el relat de la primera obertura fet a la tomba! No m’ho penso ni un minut més i me’l quedo.

En arribar a casa, consulto el document i verifico que és el llibre citat al dossier És la primera obertura de la tomba documentada i verificada pels senyals de fum presents a la part interior de la tomba.

També he vist que el dossier només inclou un petit extracte de la crònica de l’obertura. Així que he pensat que paga la pena transcriure el relat sencer (respectant l’ortografia original):

Ocupados en dirijir la restauración de los panteones reales, concebimos el pensamiento de escribir la historia de estos sepulcros y de los demás restos de Santas Creus. Son indecibles las dificultades que se nos presentaron, por la falta absoluta de datos: una de ellas y no la menor, fué el ignorare para quien se construyó la urna que se halla superpuesta al vaso de pórfido de D. Pedro, y á quien pertenecian dos huesos y una costilla, que únicamente se hallaron colocados con mucho esmero dentro del sepulcro al abrirlo. Se sabe que Dª Constanza, mujer de D. Pedro, murió veinte años después de su esposo (1302) en Barcelona, y dispuso que fuese su cuerpo sepultado en el convento de Menores de la misma ciudad.

En un principio creimos que quizas no cabiendo el cadáver de D. Pedro, por su mucha talla, en la urna de pórfido, y con objeto de cumplir en lo posible su última voluntad, lo habian colocado en la superior, hecha de intento. ¿Con esta carencia de antecedentes, cómo, pues averiguar la verdad? El único medio, y no el más fácil, era certificarse de la existencia de D. Pedro en la urna inferior; pero esta operación, practicable con los instrumentos necesarios, era pooc menos que imposible en un despoblado, atendidos los cincuenta y más quintales que pesa aquella tapa-sacrófago. Esto no obstante, pudo en nosotros tanto esta ilustrada curiosidad y el deseo de no dejar manca esta descripción, que con el auxilio de grandes palancas hechas con las vigas del destruido monasterio y á fuerza de brazos, pudimosla levantar poco más de un palmo, durante la noche del 6 de Septiembre de este mismo año, en presencia del cura y de poquísimas personas, sosteniéndola con diversas cuñas para impedir la ruptura de la magnífica losa que sostiene el sarcófago superior.

Como la urna de pórfido habia estado cerrada hermétiamente por espacio de tantos siglos, al abrirla salieron unos vapores mefíticos que nos guardamos bien de respirar, y después de ventilada introdujimos por la abertura una vela encendida que nos perimitió examinar minucisiosamente lo que contenia la urna de pórfido.

“Historia del Real Monasterio de SS. Creus, su fundació, progresos, ruina y restauraciones verificadas hasta el presente”

En efecto: la mómia de D. Pedro se hallaba integra dentro de aquel precioso vaso vestida con hábitos monacales. Su grande estatura impidió ser colocado tendido en toda su longitud, á causa de la cortedad de la urna en su parte inferior  (1 m 30c), de modo que fué preciso levantar la cabeza y los piés del cadáver para que cupiera dando al cuerpo una figura arqueada. Aun cuando a urna estaba tapada herméticamente, segun hemos dicho, se habian ya consumido los hábitos convirtiéndose en polvo y formando una superficie plana encima de la mómia. La cara estaba cubierta, segun constumbre de los monjes del Cister, con la muceta; probamos de levantársela, pero solo levantábamos polvo. No se hallaba allí la espada segun se usaba ponerla en las urnas encima de los hábitos, pero se sabe que se conservaba en la sacristia y se la llevaron los franceses en 1809. Como el único objeto era el de certificarnos de su existencia  y nunca el de profanar las cenizas del gran rey, mandamos bajar otra vez la pesada losa y embetunarla de nuevo.

Es imposible describir la impresión que nos causó este solemne acto, en medio del silencio sepulcral de la noche y del templo, y al vago y pálido reflejo de las antorchas que nos alumbraban. Las sombras de nuestras personas, proyectándose en el suelo y en los opacos muros del templo, ennegrecidos por los siglos y las humedades, en fugaces formas y gigantescas proporciones, parecin otras tantas fantasmas que espiaban nuestra fúnebre operación, ó los manes de los difuntos, cuyas losas íbamos á remover, que impacientes y recelosos vagaban á nuestro alrededor. Por otra parte, era imponente el acto de examinar por primera vez, después de seis siglos, la mómia de un rey que con justicia obtuvo el renombre de Grande, por sus brillantes acciones. Quizás cuando vuelva á abrirse el sarcófago solo se encuentren cenizas. ¡Concédale Dios mejor suerte que la cupo á su hijo y sucesor, cuya profanación llegó al extremo!

AUnque los incendiarios hicieron los mayores esfuerzos para abrir esta urna, no les fué posible; todavía se conocen los violentos golpes de martillo que se dieron en el pórfido, el cual resistió como si fuese de diamante.

No hace muchos años que los ingleses pusieron precio á esta preciosa pieza que les fué concedida por el Gobierno español mediante una fuerte suma de libras esterlinas: afortunadamente se hallaba el digno patricio D. José Piñeiro de Intendente en esta provincia, quién, prestestando la falta de ciertas formalidades en el expediente, no permitió se tocase; pero el verdadero objeto fue el de ganar tiempo, en cuyo intermedio cayó aquel ministerio, y con él el pln de tan escandalosa venta.

Certament, aquest Bonaventura Hernàndez Sanahuja és el Howard Carter català

Després de llegir aquesta descripció, us convido a tornar a mirar el documental “Anatomia d’un rei”, sobre el procés d’obertura i estudi de les restes de Pere el Gran.

Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus

El proper 2 d’octubre se celebrarà la LXIII festa anual de l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus.

Les activitats previstes són les conferències “Un passeig per la vida i la mort”, a càrrec de la historiadora i mestra Pilar Vives Corbella i “La visió de la mort a l’edat mitjana” a càrrec de la doctora i professora d’història medieval a la Universitat de Barcelona Teresa Viñoles.