A través de «La Torre del Palau» m’assabento del traspàs de l’Eduald Puig, trobat mort divendres passat al seu domicili. A banda de l’obra poètica que trobem assenyales a la notícia publicada pel diari terrassenc, personalment sempre he pensat que el seu llibre més destacable és el dietari «El traç d’un any», on explica les seves vivències del període comprès entre els mesos de febrer de l’any 1986 i 1987… amb una presència ben constant de Sant Llorenç del Munt (per exemple, durant els terribles incendis de l’agost o amb la descripció d’elements del paisatge).

«El traç d’un any» — Eudald Puig

Els massissos de Sant Llorenç i Montserrat, vistos des del Montseny, emergint damunt la boira

Ai casa tan camperola,
Déu me la guardi de mal!
A l’eixida, tota sola,
veig una malva reial.

Al safareig, de basarda,
batega la llum que mor.
Allí plau, caient la tarda,
berenar d’un préssec d’or.

Travessa l’horta de seda
riera de bells destins,
cenyida de pollancreda
i ungida de quatre pins.

[…]

Josep Carner fragment de «Com el Vallès no hi ha res», Bella Terra Bella Gent (1918)

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallès no hi ha res».

Pere Quart fragment de «Corrandes d’exili», Saló de Tardor (1947)

Terra fèrtil, roca viva,
farga i fàbrica, taller,
bosc d’estampa, gent activa,
blat en sitja i vi al celler.

Fonts de cant frescal i tendre,
rius campals de curs obrer,
valls gemades, pics per fendre
núvols d’òscul pedreguer.

Transparència en l’harmonia,
seny pairal, neguit pagès,
prosa viva, poesia:
«No hi ha res com el Vallès».

Ferran Canyameres, fragment d’«Oda al Vallès», Com el Vallès no hi ha res (1951)

A través d’una entrada al bloc de la Biblioteca de Catalunya («Les dones medievals de Terrassa»), he conegut la publicació de la digitalització de diversos pergamins medievals relacionats amb el monestir de Sant Llorenç del Munt, provinents de l’adquisició realitzada per Joaquim Miret i Sans. Són documents relatius a vendes, donacions, testaments, establiments, empenyoraments, permutes o salconduits que ens donen una idea de l’activitat que s’hi desenvolupava. Cronològicament es situen entre els anys 881 i 1345.

Si ara fa tres anys es va renovar la taula d’orientació que hi ha a la Mola (i que va ser víctima del vandalisme no fa massa), enguany es renova la taula d’orientació que hi ha al cim del Montcau.

La nova taula, iniciativa del Centre Excursionista de Terrassa, comptarà amb el mateix dibuix que té la vella taula del Montcau, però renovat i millorat. Prèviament a la construcció, s’ha sotmès a una revisió estricta, tant dels angles
dels elements que s’hi representen com de la seva toponímia. S’han utilitzat tècniques actuals de cartografia i el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac hi ha donat el seu vist-i-plau. En total s’han esmerçat dos anys.

L’anterior taula va ser instal·lada l’any 1964.

L’antiga taula d’orientació al cim del Montcau

La taula actual amb Montserrat al fons

La font Soleia està situada a llevant de la Mola, al final del Camí dels Monjos. El seu nom ens recorda que el Sol la il·lumina pràcticament tot el dia. Francesc Vila i Plana li va dedicar aquest poema:

Camí de la Font Soleia

Cingle, camí.
Font, rajolí.
Aires i cels i espadats;
verdes, totals soledats.

Cingle, camí.

Sobtadament la Soleia
dintre d’un marge somreia
cara al llevant carmesí.

Cingle, camí.

Agustí Bartra també li va dedicar un poema:

Cançó de Soleia (IV)

Soleia de les boscúries,
Soleia de les ciutats,
donzella de les vedrunes,
genoll de les soledats.

Tinc els cabells d’aigua llarga,
Tinc la passa sense son.
Tinc un gest ocult de saba.
Tinc un nom d’atzar i font.

Escorcollo tot crepuscle
i recordo, entre cascalls,
les llàgrimes de la fusta
i l’èpica dels vitralls.

No sóc carroll de verema,
la llarga nit no m’ajup.
D’Homer va néixer ma trena,
de la sang, el meu parrup.

Avui 10 d’agost és la festa major d’aquest bloc: és la festivitat de Sant Llorenç, d’una banda patró dels bibliotecaris, bibliòfils i llibreters… i també el sant titular del monestir que hi ha al damunt de la muntanya homònima per la qual hi tenim una gran estima

Goigs del gremi de fonedors de Terrassa (1954)

Gràcies a Bibliogoigs per la còpia del goig!

Segons la tradició, Sant Llorenç va ser un dels set diaques de Roma. Quan Sixt II va ser escollit Papa, l’any 257, Llorenç va ser encarregat d’administrar els béns de l’Església i tenir cura dels pobres. Per aquest motiu, va ser considerat un dels primers arxivistes i tresorers de l’Església (raó per la qual ha esdevingut el patró dels bibliotecaris).

Durant la persecució dels cristians sota l’administració de l’emperador Valerià I al 258 molts sacerdots i bisbes foren condemants a mort, mentre que els cristians que pertanyien a la noblesa o al senat eren privats dels seus béns i enviats a l’exili. El Papa Sixt II fou una de les primeres víctimes d’aquesta persecució i fou crucificat el 6 d’agost. Una llegenda citada per Sant Ambròs diu que Llorenç es trobà amb Sixt en el seu camí cap a la crucifixió i li preguntà: «On vas, estimat pare, sense el teu fill? On vas, sant pare, sense el teu diaca? Mai has anat a l’altar de sacrificis sense el teu servidor, i ara desitges fer-ho sense mi?» i Sixt respongué: «D’aquí a tres dies em seguiràs». I segons la tradició, així fou, ja que el dia 10 d’agost fou posat en una graella roent i cremat viu en una foguera. Per aquesta raó, cada any la diada de Sant Llorenç esdevé el dia més calorós.

Però no tot està perdut per l’onada de calor que, també enguany, patim per Sant Llorenç. Recordeu que, tal com diu un refrany recollit per Joan Amades al seu costumari, «L’endemà de Sant Llorenç comença l’hivern».

Aires alts, profund obac.
Ritme Schubert, canta Bach
i els antics sons de la terra.
Com, els òbits adormits
es desvetllen estremits,
punta a punta de la serra!

Francesc Vila i Serra