Valerio Evangelisti és un prolífic autor italià especialitzat en novel·la històrica, que ha utilitzat la figura de Nicolau Eimerich (o Nicolas Eymerich, tal com l’escriu ell), un dominic nascut a Girona el 1320 i mort el 1399, que va ser l’Inquisidor General de la Corona d’Aragó durant la segona meitat del segle XIV i autor del Directorium Inquisitorum, el manual de l’inquisidor.
Evangelisti presenta a un personatge cruel i despietat en lluita incansable contra qualsevol amenaça als principis de l’església catòlica, especialment les que tenen un origen sobrenatural. És un personatge d’una elevada cultura i amb una gran capacitat per preveure les conseqüències de les seves accions.
En aquestes novel·les, Eimerich investiga els fenòmens sobrenaturals que es produeixen arreu l’Europa medieval, tot prenent part en els principals esdeveniments històrics.
De tots aquests títols, només hi ha la traducció al castellà dels tres primers: Nicolás Eymerich, inquisidor (Mondadori 1999), Las cadenas de Eymerich (Grijalbo 2000, Circulo de Lectores 2001) i El cuerpo y la sangre de Eymerich (Grijalbo 2001). També han estat traduïts algunes novel·les al francès (les cinc primeres), al portuguès (la primera), a l’alemany (les tres primeres). No n’hi ha cap traduïda al català.
No n’he llegit cap d’aquestes novel·les, però tot això m’ha obert la curiositat… com el meu nivell d’italià és molt baix, miraré d’aconseguir aquestes traduccions al castellà. No n’espero gran cosa, però serà com a mínim curiós.
Poques vegades em passa que la lectura d’una novel·la se’m fa pesada i llarga, fins i tot avorrida. És el cas d’aquest llibre.
He hagut de fer esforços per tal de poder arribar al final… i, sincerament, fa tants dies que la vaig començar i he anat tant lent en llegir-la, que se’m fa difícil explicar res de l’argument. I si després de tot això, en arribar al final el trobes fluix i decebedor, la sensació final és d’enganyifa per haver fet l’esforç d’intentar acabar-lo.
El text l’he trobat excessivament carregat i pesat. Sincerament, les descripcions són tan recarregades i llargues que, en llegir el colofó final d’agraïments acabes pensat que la única raó de d’escriure tants detalls es voler demostrar que l’autora ha estat visitant l’illa de Sardenya fent de turista.
En Joan Puig, l’autor del Gazophylacium, que també l’ha estat llegint, il·lustrava aquest continuo desig d’omplir la novel·la de paraules i paraules de forma innecessària. A la pàgina 187 l’autora fa una referència a la novel·la “El pèndol de Foucault” d’Umberto Eco. Però com dir el títol segurament l’autora pensarà és quelcom a l’abast de qualsevol persona, dedica onze línies a explicar-ne l’argument (cent catorze paraules per evitar escriure les quatre paraules del títol)… i sense que aquesta explicació aporti absolutament res al context. I això es una tendència general arreu del llibre. El Joan no m’ha dit si finalment l’ha acabada ni que pensa sobre la novel·la (si li ve de gust, ja ho dirà als comentaris).
En resum i per dir-ho clarament: és el pitjor llibre que he llegit en molts mesos. No el recomano a ningú.
De la contraportada
Manu Uriarte, dedicat a la compravenda de llibres antics, viatja a Perpinyà per trobar-se amb en Ferdinand Torrentà, un bon client que li ha escrit una carta on afirma tenir en el seu poder un singular i valuós exemplar publicat el 1502 pel conegut tipògraf Hans Rosenbach. Però el vell Torrentà no es presenta a la cita i en Manu va a buscar-lo a casa seva: en arribar-hi, se’l troba assassinat i la casa escorcollada. Algú hi busca alguna cosa. Aterrit, Manu recull alguns llibres i, amb les claus de la casa, fuig de Perpinyà. La trucada de l’advocat d’en Torrentà, una maleta plena de documents en sard i la fotografia d’un home enigmàtic anomenat Malvaggio, portaran Manu a viatjar fins a l’illa de Sardenya, al cor de la Barbàgia, on descobrirà que el seu client guardava un misteriós secret… Com més estira el fil, més s’embulla la troca.
Títol: “La maleta sarda“ Autora: Margarida Aritzeta Columna edicions Primera edició, gener del 2010 404 pàgines ISBN 978–84-664‑1095-3 Preu: 18,50 €
“Rere els murs” es troba ambientada en la Catalunya de la segona meitat del segle XII, al voltant del Monestir benedictí de Sant Pere de Rodes. Ens trobem en una de les èpoques de major esplendor del Monestir, quan hi arriba l’escultor que avui coneixem com a Mestre de Cabestany per treballar en la monumental portada de la nova església.
És una època convulsa, amb l’enfrontament entre el comte d’Empúries i el vescomte de Peralada, les tropes dels quals arribaran a l’extrem de començar una guerra, on uns es refugien dins del Monestir mentre que els altres començaran un setge. També l’abat de Sant Pere de Rodes té un conflicte permanent amb el Comte d’Empúries pel diversos delmes i impostos que recapten a la població, fet que ha arribar a provocar l’excomunió del noble per part del Papa.
Hi tenim també al protagonista principal de la novel·la, en Blai. Un adolescent orfe que fa de serf al Monestir que, per les seves faccions físiques, és d’origen centreeuropeu. Ell desconeix qui eren els seus pares, ja que ningú li en vol parlar, però ha de suportar les bromes i humiliacions constants de tothom, que contínuament se’n fot dels seus orígens.
Tots aquests conflictes serveixen per construir la trama del llibre. A diferència d’altres novel·les històriques, no desenvolupa únicament un fil argumental. Ens trobem amb diverses històries particulars entrellaçades que, sumades, ens permeten imaginar-nos la vida al voltant del Monestir durant el període de tres anys que hi ha entre el començament i el final.
Així trobem que, amb el rerefons de les tensions entre l’abat i el comte d’Empúries, arriba a Sant Pere de Rodes el mestre escultor que, finançat pel vescomte de Peralada, començarà les tasques de construcció de la portada. L’escultor arriba acompanyat dels seus ajudants i la seva filla… de la que en Blai s’enamorarà a primera vista. És un amor impossible, entre la filla d’escultor i un noi que en ser súbdit de l’abat del Monestir es troba en els nivells més baixos de l’escala social.
Al voltant del Monestir hi ha una comunitat de monjos, alguns dels quals treballen en la reproducció de manuscrits. També, en ser un centre de peregrinatge, hi ha un hospital per atendre els peregrins que visiten el Monestir. Aquí hi treballa, en Sebastià, un antic militar que va participar, fa anys, en la defensa de Terra Santa. L’abat té un secret guardat, molt important per a mantenir la importància del Monestir i garantir els seus privilegis. Ara bé, durant el conflicte entre els senyors de Peralada i Empúries descobrirà que un dels membres de la comunitat actuarà a la seva esquena, causant la mort d’un dels monjos.
I justament aquest conflicte posarà en perill les relíquies conservades al Monestir siguin dispersades. Per això l’abat encomana al Sebastià que, d’amagat se les ‘endugui al Monestir de Sant Pere de Galligants fins que Rodes no torni a ser un lloc segur.
Sense saber massa bé com, en Blai l’acompanya en la fugida del Monestir assetjat. Serà un viatge perillós, perseguits per un grup de soldats del comte d’Empúries que volen robar-li les relíquies per d’aquesta forma fer xantatge al Monestir.
En aquest viatge en Blai actuarà com a un cavaller, lluitant contra els enemics amb l’espasa que li ha comprat el Sebastià. També aconseguirà una primera cita amb la filla del Mestre de Cabestany, de qui està enamorat des del primer dia que la va veure. En Sebastià no només haurà de preocupar-se per les relíquies i el Blai. El seu natural, fruit de la seva relació amb una dona que treballa al molí fariner del poble. Per uns malentesos, ha hagut de fugir i amagar-se al bosc.
L’abat, amb el secret que el turmenta, tractarà d’identificar qui ha estat el monjo que va ajudar als enemics a entrar per la nit d’amagat dins el recinte del Monestir per robar les relíquies. Aquesta investigació li farà descobrir com l’enemic es troba dins de la seva comunitat.
Són, per tant, històries entrellaçades amb diversos protagonistes, on es mesclen personatges històrics reals amb d’altres que són totalment inventats. El conjunt és una finestra a un moment històric, amb les complexes relacions dels diferents estaments socials, mostrant la complexitat de la societat del segle XII, amb els conflictes entre els estaments dirigents (noblesa i església), l’opressió de la població general que ha de fer front als delmes i impostos amb independència de com hagi estat l’any… i la voluntat de superació i millora per part d’unes persones que no es volen conformar amb el destí que tenien escrit en el moment de néixer.
El conjunt és una gran novel·la. És un d’aquells llibres que, un cop l’has començat a llegir, no pots abandonar-lo tot seguint el desenvolupament de les diverses històries. L’autora ha aconseguit crear i mantenir l’interès per allò que s’explica, però fent-ho d’una forma calmada. En cap moment hi ha grans esdeveniments ni situacions espectaculars, sinó explicant uns fets i personatges creïbles.
A destacar la reconstrucció de situacions històriques de l’època en que està ambientada la novel·la, com l’aprofitament de les pedres i marbres per als relleus de la portada, les receptes de cuina, els mercats, la vestimenta… S’aprecia una gran feina de documentació i ambientació per tal de fer més creïble tot el que s’explica
De la contraportada:
Segona meitat del segle XII. Fustigat per la tramuntana el monestir de Sant Pere de Rodes s’alça imponent sobre els penya-segats del cap de Creus. Dins dels seus murs, hi viu la comunitat de benedictins que, entre d’altres, acull en Sebastià, l’administrador de l’hospital de pelegrins i en Blai, un noi orfe que, en descobrir l’amor, sentirà una necessitat irrefrenable de conquerir la seva llibertat…
Però són temps convulsos, i l’abat Berenguer, un home sever i autoritari, haurà de defensar les pretensions del comte d’Empúries i el vescomte de Peralada, enfrontats per lluites de poder i interessos polítics.
En aquest context enverinat, el Mestre Peire, un dels escultors de més renom del segle XII, haurà d’esculpir la monumental portada de marbre de Sant Pere de Rodes abans no arribi el Jubileu.
Però no serà una tasca fàcil: són temps difícils i hi ha molts interessos enfrontats…
Títol: “Rere els murs“ Autora: Núria Esponellà 1a edició, novembre del 2009 Columna Edicions Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica, 2009 478 pàgines ISBN 978–84-664‑1084-7 Preu: 22,00 €
De novel·les sobre l’expedició de la Companyia Catalana d’Orient a començaments del segle XIV a terres gregues n’hi ha força, tant d’autors catalans com d’espanyols. Durant els segles XIX i XX han estat diversos els autors que, amb major o menor fortuna, han utilitzat els almogàvers en alguna de les seves produccions literàries. El lector interessat en conèixer-les pot consultar el treball “Els Almogàvers: les cares d’un mite” recentment publicat per l’Anton M. Espadaler al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics.
Moltes d’aquestes produccions literàries són d’una qualitat bastant discutible. N’hi ha que són senzillament infumables (puc posar com a exemple el llibre “Yo, Berenguer de Rocafort caudillo almogávar” que sovint he referenciat com la pitjor lectura de la meva vida).
Per això quan et trobes amb una novel·la excel·lent, tens moltes ganes de dir-ho. Ens trobem amb una novel·la escrita per un autor grec que, segons s’explica a la sobrecoberta, “va ser l’autor grec més important del segle passat en el camp de la novel·la històrica”. Originalment va ser publicada l’any 1986 i aquesta és la seva primera novel·la que es tradueix el castellà.
L’argument del a novel·la és la vida de Roger de Flor, des de la seva infantesa al sud d’Itàlia, a la ciutat de Bríndisi (anomenada Brindis a la traducció). És un nen que viu pendent sempre del port i s’emociona cada vegada que veu arribar un vaixell. Quan té vuit anys es troba amb la nau Aquila, un vaixell de guerra capitanejat per fra Vassal. És un vaixell que pertany a l’orde dels cavallers Templers.
Pel gran interès que desperta en tot allò relacionat amb el vaixell, finalment aconsegueix ser admès a bord i passa a formar part de la tripulació. Viurà uns anys de formació i passarà a convertir-se en un cavaller Templer i el nou capità d’una nova nau, la més gran de totes les que disposa l’orde: la Falcone.
Amb ella es dirigirà a Terra Santa, a participar en la defensa de Sant Joan d’Acre, la darrera fortalesa croada a Palestina. És l’any 1291 i la ciutat cau.
Fra Roger rep l’ordre d’evacuar dones i nens, així com una part del tresor. Com el vot de castedat i pobresa mai han estat en l’ideari de Roger de Flor, aprofita l’ocasió per abandonar l’orde i convertir-se en un corsari, primer, i en un soldat mercenari més tard.
Amb diversos companys que també han abandonat l’orde i d’altres soldats que ha anat reclutant, s posa a l’ordre del Rei Frederic de Sicília, en la seva guerra contra el rei de Nàpols (i també, en determinats moments, contra el rei d’Aragó).
Després de signar la pau, Roger de Flor cerca un nou conflicte en el que poder servir i, de pas, fer-se ric. Coneix que el rei de Constastinoble té greus problemes per fer front a la invasió dels turcs.
Roger demana a canvi dels seus serveis rebre un important sou en or, el títol de Gran Duc i casar-se amb la neboda de l’emperador.
Aquí comença la presència dels almogàvers a l’Orient. Ràpidament entraran en conflicte, primer amb els genovesos i després amb els propis grec que en teoria venen a alliberar. En diverses vegades, els grec arriben a considerar que els almogàvers són pitjors que no pas els turcs. Això originarà un greu conflicte entre l’emperador grec i el seu fill, contrari des d’un bon començament a la presència de Roger de Flor i la seva tropa.
La novel·la ens retrata en tot moment cada un dels passatges de la vida de Roger de Flor: la il·lusió d’un nen emocionat de veure com arriba un vaixell de guerra; la formació dins de la tripulació del vaixell navegant per la Mediterrània a la cerca de naus d’infidels; la defensa com a cavaller del Temple en una batalla on no hi ha esperança de victòria; l’agressivitat del corsari i del capità més temut de tot el mar; els dubtes d’una persona que mai no ha tingut la vocació religiosa; la duresa i el terror que provocaven els almogàvers als seus adversaris.
També, quan ja es el cap suprem dels almogàvers, el seu fort caràcter que li permet controlar en tot moment la seva tropa. Però també com queda d’encisat i el gran amor que sent per la seva dona Maria, la seva millor aillada dins la cort grega.
Malgrat ser una novel·la escrita per un autor grec, on el nom d’almogàvers es sempre associat a la brutalitat d’un exèrcit sense cap mena de control, Roger de Flor es presentat com un personatge que valora la valentia i l’honor per damunt la resta de qualitats. Des del seu propi punt de visat, ell actua de forma correcta, ja que només mata a aquells que li planten cara al camp de batalla i roba per a cobrar pels seus serveis.
La novel·la està redactada de forma magistral. En tot moment la vida de Roger de Flor manté el ritme propi d’un dels grans homes del seu temps, amo de la Mediterrània i lluitador sense rival. És una d’aquelles novel·les que no podem deixar un cop començada.
De la contraportada:
A principios del siglo XIV, un Imperio Bizantino en plena decadencia era incapaz de detener el avance de las huestes otomanas, que ya campaban a sus anchas por el territorio asiático de la actual Turquía, al este de Constantinopla. Conscientes de que la derrota total se acercaba, los dos emperadores griegos, Andrónico II y su hijo y corregente Miguel IX, de la dinastía de los Paleólogos, contrataron lo servicios de los mejores soldados de la época: los mercenarios almogávares de Roger de Flor.
Pero dichos soldados eran imposibles de contener. Después de las derrotas sangrientas que inflingían a los otomanos, se dedicaban al pillaje contra la población griega local. Entonces los bizantinos decidieron vengarse a traición.
Con la novela Roger de Flor, Konstantinos Kyriazís abrió su ciclo personal dedicado a los mercenarios almogávares que lucharon a favor y en contra del Imperio Bizantino. Esta aventura, sepultada bajo el peso inmenso de la historia general de la Edad Media griega, necesitaba la voz de un autor de primera fila como Kyriazasís, capaz de ilustrarnos con una novela literalmente equilibrada y fiel a los hechos. Un relato apasionante, ahora desde el punto de vista griego.
Títol: “Roger de Flor” (“POZE NTE ΦΛOP”) Autor: Kostas Kyriazís (KYPIAZHΣ KΩΣTAΣ) Traducció: Rafael Herrera Montero Plataforma Editorial, col·lecció Histórica Primera edició, octubre del 2009 391 pàgines ISBN 978–84-96981–45-4 Preu: 19,95 €
Ens trobem a l’any 26 abans de la nostra era, a Tàrraco, la ciutat romana més important de la península. L’emperador, Octavi August s’hi ha instal·lat per, d’una banda seguir de prop el transcurs de les operacions militars a la cornisa cantàbrica, on les legions romanes combaten amb els càntabres. També cerca un clima més benigne que l’ajudi en la recuperació de les seves malalties. Però l’emperador no és pas el protagonista d’aquesta novel·la (de fet, només sabem de la seva existència per les breus referències que fan els diversos protagonistes).
En aquest ambient d’una ciutat que s’ha convertit en la capital de facto de tot l’imperi, es produeix un assassinat. Manni, el governador de la província es trobat mort al costat de Sul·la, un jove estudiant que festeja amb la seva filla Adriana.
El fet de tenir les mans tacades amb la sang del difunt el converteix automàticament en el principal sospitós i es tancat a la presó. L’Adriana intercedeix per ell davant la dona de l’emperador, la Lívia Drusil·la, qui ordena a un esclau de confiança, en Trepso, que organitzi una fugida i s’emporti a Sul·la lluny de la ciutat fins que no trobin proves de la seva innocència.
Paral·lelament el mestre responsable de l’educació de Sul·la, l’Apol·lodor, que també està convençut de la innocència d’en Sul·la, comença una investigació de l’assassinat del governador. No passa massa temps abans que es trobin amb nou cadàvers que, tot i la sospita de que poden estar relacionats amb la mort de Manni, els hi falten proves.
La novel·la ens mostra un món on la conxorxa entre les classes dirigents per aconseguir guanyar diners de forma fàcil i ràpida, sense preocupar-se’n per a res de les conseqüències. Una bona mostra d’això són els dos senadors romans que es troben a Tàrraco als pocs dies de l’assassinat i que, en companyia de Virgili (el batlle de la Ilerda romana) volen aconseguir els permisos necessaris per convertir tots els terrenys de la Cessetània en cultius d’oliveres.
Un altre personatge interessant és el de la dona de l’emperador, la Lívia Drusil·la. La malaltia d’Octavi August fa que estigui absent molt de temps, amb la qual cosa ella assumeix gran part del dia a dia de l’acció política. Més d’una vegada es queixa pel fet de trobar-se a Tàrraco, on és una nouvinguda i encara no ha tingut temps per crear la seva xarxa de poder a l’ombra.
La societat benestant mostrada en aquesta novel·la no dubta en cap moment de fer servir qualsevol instrument per a assolir els seus objectius. Hi ha assassinats, segrestos, desaparicions… o personatges que, de cop, perden el seu poder pel fet d’enfrontar-se a la dona de l’emperador.
De forma paral·lela a la narració dels fets, també trobem els records d’un dels personatges que apareix només esporàdicament en la història, en Perthus (d’origen ausetà i que es apadrinat per un metge per rebre formació de metge). Són les vivències dels seus últims dies de vida, a l’any 44 de la nostra era i que ens descobrià, al final del llibre, un desenllaç del tot inesperat.
Es tracta d’una excel·lent novel·la històrica, que ens fa una completa reconstrucció de la vida prop del poder en època romana i també un retrat de les febleses humanes i com aquestes ens poden fer actuar d’una forma totalment inesperada.
Lectura totalment recomanada.
De la contraportada
Som a l’any 27 abans de Crist. Mentre l’exèrcit romà lluita per aconseguir la pacificació dels pobles del nord d’Ibèria, l’emperador Octavi August s’instal·la a Tàrraco, des d’on exerceix el poder i administra tot l’Imperi.
L’acollidora ciutat, bressol de mar i terra d’oliveres, aviat veu trastocat el seu ritme tranquil quotidià. Al tràfec d’obres ordenades per l’emperador per tal de convertir-la en la població més esplendorosa de la Mediterrània, s’hi afegeixen les vils conspiracions provocades per les ànsies de riquesa i poder.
Només el vell metge Perthus serà capaç de recordar al cap dels anys els fets, ben cruels, que van commocionar la ciutat. L’assassinat a traïció del governador Manni i l’empresonament del jove Sul·la tan sols van ser l’inici d’una llarga cadena de mentides, intrigues i injustícies. El temps, però, sempre acaba revelant la veritat.
De Tàrraco a Ilerda, passant per Baètulo i per les muntanyes d’Ausa, El somni de Tàrraco s’endinsa vívidament en el passat esplèndid de la Catalunya romana. Una novel·la trepidant que ens permet conèixer un període fonamental de la història del nostre país i que ens redescobreix el seu magnífic llegat.
Títol: “El somni de Tàrraco” Autor: X.R. Trigo Edicions 62 Primera edició, octubre del 2009 316 pàgines ISBN 978–84-297‑6211-2 Preu: 19,95 € Web del llibre
Ambientada al monestir de Sant Pere de Rodes (Girona), habitat al segle XII per una comunitat de benedictins i en què l’abat Berenguer haurà de defensar les seves propietats davant del comte d’Empúries i el vescomte de Peralada.
En la mateixa comunitat, Blai, un noi orfe, té preocupacions menys pretensioses i més sentimentals que el sever abat, ja que descobreix l’amor i sent la necessitat irrefrenable de ser lliure. Mentrestant, un mestre escultor –el conegut com a Mestre de Cabestany–, culmina una obra colossal que marcarà la història del monestir, els monjos del qual guarden un secret que pot fer perillar l’autoritat de l’Església.
En la novel·la es barregen els personatges ficticis amb els reals, però entre els que hi ha destaca el mestre del marbre, la construcció de la portalada del monestir del qual entre 1160 i 1163, any del jubileu del monestir, centra la trama. Un marbrista actual va ajudar l’autora a entendre com es treballa aquest material, que en el cas del monestir no se sap si es va portar des d’Empúries o es va recuperar d’un antic temple de Venus que hi va haver a la zona.
A finals del segle XIII, el rei de Castella, Alfonso X –conegut com el Savi o l’Astròleg– viu els seus últims anys. És un monarca vell, malalt i amb problemes físics que li donen un aspecte estranys. A la seva cort, hi ha una autèntica lluita pel poder ja que el seu primogènit té ganes de pujar al tro.
El monarca, però, té els seus interessos en l’astrologia i la tasca que es realitza als diversos scriptorium que hi ha repartit arreu del reialme, on es treballa a tot ritme en la traducció dels llibres de ciència més importants de l’època.
L’autor d’aquesta novel·la ens trasllada a l’ambient d’una cort medieval. Som testimonis de com un rei malalt i amb un aspecte que espanta, provocat per un accident amb un cavall fa molts anys, veu com tot allò que ha construït durant molt de temps se’n va a n’orris. Ha vist també com el seu intent de ser coronat com emperador del sacre imperi no ha tingut èxit i les diverses aliances amb els regnes veïns de França i l’Aragó, no aconsegueixen els resultats que espera. La lluita continua, també, amb els sarraïns que encara tenen una part significativa de territoris a la península.
El primogènit d’Alfonso, Sancho, tot i que sempre li garanteix la fidelitat absoluta al seu pare, va cercant aliances amb els nobles del regne amb la finalitat de poder arribar al poder el més aviat possible. Unes aliances que passen d’un costat a l’altra amb molta facilitat.
A l’scriptorium es treballa en la còpia i traducció de llibres de ciència, de medicina i d’escacs. Aquí també es produeix una situació ben especial, ja que troben un llibre desconegut d’un savi àrab amb moviments totalment nous i desconeguts. Després de comprar-lo, però, el llibre es robat i desapareix a la mateixa vegada que la persona que els hi ha venut. Tot sembla indicar que s’ha penedit de la venda i ha volgut recuperar-lo.
Per tant, trobem dins de la mateixa novel·la la reconstrucció de la vida d’una cort medieval, la feina de les diverses persones que treballaven en la confecció dels manuscrits il·luminats i, finalment, les conxorxes habituals en qualsevol cort.
Tot això escrit d’una forma que manté l’interès per les diverses històries amagades. Es nota, d’altra banda, l’esforç de l’autor en poder presentar una reconstrucció el més fefaent possible de la vida medieval, amb uns personatges que actuen segons la mentalitat pròpia del segle XIII.
També es destacable la reconstrucció psicològica del personatge del rei. Per exemple, quan arriba a Sevilla i s’adreça a les persones que treballa a l’scriptorium i els mostra, amb poques paraules, el seu enuig per la desaparició dels llibres i l’existència d’un lladre o còmplice entre ells. Amb poques paraules mostra que és ell qui mana i que allò que ha succeït és del tot intolerable.
Una novel·la que m’ha agradat força. Si sou afeccionats a la novel·la històrica, us la ben recomano.
A la contraportada
Los últimos años de la vida de un rey que aspiró a la corona imperial. Un rey que trató de abarcar todo el saber de su época y transmitirlo a la posteridad. Un rey inolvidable.
1281. Alfonso X el Sabio llega a Sevilla para preparar la campaña contra el reino de Granada. Es allí cuando le informan de la sublevación de su hijo Sancho y de que la mayoría de sus nobles le han dado la espalda.
Para terminar de complicar las cosas, en el scriptorium sevillano, en el que se reúnen muchos de los hombres más sabios de su época, y dónde se están elaborando bajo la supervisión del rey distintas obras literarias, históricas, científicas y recreativas, entre ellas el Libro de ajedrez, dados y tablas, desaparece un manuscrito de incalculable valor.
Es entonces cuando la ira de Alfonso estalla. Los que creían que era viejo, débil e incapaz estaban equivocados; tendrán que enfrentarse al rey y sufrir las consecuencias…
Príncipes, nobles, miniaturistas, cronistas, copistas, astrólogos… todos ellos son los personajes de esta novela histórica que mezcla política e intriga, y en la que un antiguo libro árabe de ajedrez se convierte en el punto de arranque de una trama de robos, asesinatos y traiciones, que pueden llegar a acabar con la vida del mismísimo rey.
También es la historia de una maldición: la que pronunció el rey contra su propio hijo.
Y una terrible sentencia profética sobre su destino: la que un visionario le transmitió para rogarle que se arrepintiera de su pecado de soberbia.
Y el amor: amor cortés de poetas y trovadores; amor peligroso y amor difícil que, como escribe Ibn Hazn en el siglo XI, es “una atracción irresistible que se adueña del alma y que no puede desaparecer sino con la muerte”.
Títol: “La maldición del Rey sabio“ Autor:José Guadalajara Primera edició, octubre 2009 Ediciones Pàmies ISBN 978–84-96952–46-1 379 pàgines Preu: 19,95 €
El meu agraïment a l’editorial per fer-me arribar un exemplar del llibre.
Ens trobem al segle XIII, uns dies abans de l’inici de la campanya per a la conquesta de l’illa de Mallorca. Un pare i el seu fill es preparen per anar, seguint les ordres del seu senyor, el duc de Cardona, a la concentració de tropes que s’està fent a Salou.
No saben ben bé quina és la raó. Tampoc no tenen del tot clar que hauran de fer. El pare és ferrer, per tant tindrà feina garantida en la preparació de les armes, les armadures, les ferradures dels cavalls i altres feines.
I comença la campanya. La travessa amb vaixell, l’arribada a l’illa, les primeres topades amb els sarraïns, el setge a la ciutat i l’esgarrifança per la massacre. I la mort del pare.
Acabada la guerra, el fill (ara ja amb nom i cognom, Guillem Ferrer) torna a la seva terra.
Es casa i és a punt de ser pare. Però hi ha una nova convocatòria del rei Jaume. Cal anar novament a formar un exèrcit i el ferrer ha de marxar immediatament. Un altre cop, no en sap el motiu… potser una guerra amb els senyors de l’Aragó?
Però l’objectiu és un altre: novament la guerra contra els sarraïns, els de les riques terres valencianes. Seran uns quants anys fent de ferrer, ara depenent directament del rei.
“Temps de conquesta” ens explica com podria haver estat la vida dels soldats catalans que, sota el comandament del rei Jaume, van conquerir les terres de Mallorca i València. Escrit en primera persona, s’utilitzen personatges i esdeveniments històrics combinats amb uns altres de totalment inventats.
És de destacar com l’autor aconsegueix ficar-nos dins del personatge i sentir com si realment estiguem escoltant una història explicada pel protagonista, que ens explica tots els moments de la seva vida durant les conquestes. Els moments d’avorriment, la pena per la separació amb la família, les diferències entre senyors i serfs, les campanyes militars i la seva brutalitat, les emboscades…
Una breu i bona novel·la històrica, que es llegeix ben ràpidament.
El 5 de setembre de 1229 una flota de més de 150 vaixells dirigida per Jaume I salpa cap a les Mallorques amb l’objectiu de conquerir-les. El 31 de desembre cau finalment la capital. La ciutat és saquejada i la majoria dels habitants moren o es converteixen en esclaus. Fins ací, els fets oficials. Però… com van viure aquesta aventura bèl·lica els protagonistes.
Títol: “Temps de conquesta“ Autor: Enric Lluch Editorial Bromera, col·lecció “Esguard”, 16 Primera edició, novembre del 2007 Premi de novel·la històrica “Far de Cullera”, de l’Ajuntament de Cullera 154 pàgines ISBN 978–84-9824–244-7 Preu: 9,95 €
“De Humanidad y polilla. Todas las caras de Ferrer Guardia”
Enguany, el proper 13 d’octubre, farà exactament un segle de l’afusellament a Montjuïc de Francesc Ferrer i Guàrdia, un complex personatge de la societat catalana de principis de segle. Oficialment va ser condemnat a mort per ser un dels promotors de la revolta popular del juliol del 1909 a Catalunya (la Setmana Tràgica).
La biografia oficial de Ferrer i Guàrdia en destaca la seva vessant de pedagog, com a fundador de la Escuela Moderna, una institució d’ensenyament laica. També es destaca el seu posicionament anarquista, especialment arran de l’atemptat contra el monarca espanyol del 1906, quan el sabadellenc Mateu Morral va llençar una bomba al pas del carruatge on els monarques desfilaven després del seu casament. Morral era el bibliotecari de la institució acadèmica fundada i dirigida per Ferrer i Guàrdia.
A “De humanidad y polilla. Todas las caras de Ferrer Guardia” ens trobem amb una reconstrucció novel·lada, a partir de la visió que té una de les seves filles, Sol Ferrer. La relació entre pare i filla no és fàcil, per la separació física entre ells i la manca d’una relació directa. Tot sovint, Sol haurà de construir-se la imatge del pare a partir d’allò que pot llegir entre línies a la correspondència amb tercers, o de referències que li donen els altres familiars.
Així trobem els diversos episodis de la vida de Ferrer i Guàrdia: quan era un revisor dels trens que anaven a França, els anys a França on compagina la feina en un restaurant durant el dia mentre per la tarda va a la biblioteca per llegir; la seva relació amb Morral i l’atemptat contra el rei, la Setmana Tràgica i la no participació en la revolta; el judici sumaríssim a través de l’advocat defensor. I després de la mort, la filla comença la tasca de reconstruir la biografia del personatge i el descobriment per part de la filla.
La lectura d’aquesta novel·la no és fàcil. Hi ha un gran quantitat de personatges que intervenen, amb una continua mobilitat de les identitats i ubicacions. El lector haurà de fer un esforç per seguir el fil i no perdre’s. Però paga la pena fer-ho, per tal d’entendre una mica el personatge i la vida política catalana dels últims anys del segle XIX i primers del XX.
De la contraportada:
Carmen de Moering, la niña que vivió en París entre el fin de un siglo y el comienzo de otro, y que a los nueve años escapó de un internado en una peripecia que no sabría luego si era sueño, locura o verdad, lo podría haber formulado de otro modo: “Dios te libre de tener padres interesantes”. Porque ella no era Carmen, como la conocían en el colegio, sino Sol. Su apellido era Ferrer, como su padre, y no De Moering, como el segundo marido de su madre. Y, para su fortuna e infortunio, le habían tocado los tiempos interesantes, y también el padre.
Sol era hija de Francisco Ferrer Guardia, ideólogo autodidacta y hombre de acción, republicano que se deslizaría hacia el anarquismo, masón y librepensador, fundador de la Escuela Moderna, para educar en el ser el laicismo, el racionalismo y el antiautoritarismo. Pero también sospechoso de ser el inspirador en la sombra del atentado de Mateo Morral contra los reyes, en 1906. Absuelto por falta de pruebas, quedaría ya marcado, a los ojos de los sectores más conservadores, como un culpable que se había librado de condena. Tres años después, acusado de ser uno de los instigadores de la Semana Trágica, la justicia militar tomaría las riendas del caso y, tras una grotesca pantomima de juicio, fue fusilado el 13 de octubre en Montjuïc.
Cuarenta años más tarde, Sol Ferrer, la niña que había escapado del internado para buscar al padre que la había abandonado, publica una biografía de él, opaca como la vida de un santo. La hija de Ferrer Guardia asistirá a la revolución rusa, a la efervescencia libertaria de los cenáculos parisinos y a los años del pistolerismo en Barcelona. Vivirá la guerra civil y el desarraigo de los sin patria. Pero Sol se deslizará por la vida como en sueños, una sombra que persigue a otra sombra. Y más que la novela de uno de los personajes “malditos” de la historia de nuestro país, “De Humanidad y polilla” lo es de aquella extraña, forzada biografía filial y de su autora. De lo que Sol descubrió y de lo que calló sobre el huidizo fantasma de su padre, y quizá también de lo que no quiso ver ni decir sobre si misma.
Y en cualquier caso, sea cual sea su objetivo argumental, ésta resulta ser una lectura apasionante, pespunteada por la eterna búsqueda de la verdad y los grandes ideales, que como ninguna otra consagró la novela decimonónica.
Títol: “De Humanidad y polilla. Todas las caras de Ferrer Guardia“ Autor: Julián Granado Editorial Anagrama, col·lecció “Narrativas hispánicas”, 455 1a edició, juny 2009 453 pàgines ISBN 978–84-339‑7194-4 Preu: 21,00 €
El meu agraïment a l’editorial per fer-me arribar un exemplar del llibre.
Enguany, en els propers dies, se celebrarà el primer centenari de la Setmana Tràgica del 1909. Durant aquestes últimes setmanes he anat recollint les diverses novetats editorials que, com era d’esperar i fàcil d’imaginar, s’han publicat. La majoria han estat llibres que explicaven els esdeveniments des d’un punt de vista històric o tractaven de construir una narració periodística. També hi ha hagut un parell de llibres de ficció on la Setmana Tràgica tenia alguna relació amb la trama, encara que sense centrar la història.
Faltava, doncs, una novel·la històrica situada dins de ciutat de Barcelona durant aquells dies de juliol i agost de 1909. “Barcelona tràgica” és justament això: una novel·la que, situant-nos en tots els esdeveniments que avui coneixem com a Setmana Tràgica elabora una trama amb diversos personatges de ficció.
L’autor, Andreu Martín, és un prolífic escriptor especialitzat en novel·la negra del que, haig de reconèixer, fins ara no havia llegit cap llibre seu. Segons s’explica a la contraportada, aquesta és la seva primera incursió en el terreny de la “novel·la negra de rerefons històric”.
“Barcelona tràgica” és un llibre molt fluix… o directament, rematadament dolent. És nota que ens trobem amb un encàrrec que ha rebut escriptor per part de l’editorial amb la finalitat d’aprofitar el soroll mediàtic i aconseguir vendre algun llibre.
Ens trobem amb una història que en cap moment aconsegueix crear un mínim d’incertesa o emoció i on ràpidament t’imagines quin serà el desenllaç final. No hi ha cap sorpresa: el final es tant previsible que a mitja novel·la ja l’has imaginat. Et queda l’esperança de que en algun moment hi haurà un tomb i l’autor tindrà l’habilitat de fer un canvit totalment inesperat a la història. Però no, arribes al final i et penses que les dues-centes últimes pàgines són un farciment totalment sobrer.
Hi ha més. Et trobes amb episodis, com per exemple les diverses referències a Ferrer i Guàrdia, absolutament gratuïtes i sense cap relació amb la trama de la història. L’autor ens les fica amb calçador segurament per complir amb l’encàrrec rebut on li exigien incloure referències a Ferrer i Guàrdia o bé amb la finalitat de poder utilitzar-lo com a reclam en una campanya de màrketing.
Com he indicat anteriorment, els fets, els personatges i la història s’expliquen d’una forma molt simple. En cap moment tens el menor dubte sobre allò que faran els personatges. No hi ha cap mena d’emoció. Només un dels personatges, el Basili, acaba el llibre amb una determinada sorpresa… la resta, però, responen de la primera pàgina a la última al seu perfil.
En definitiva, dubto que en els darrers dos o tres anys hagi llegit un llibre més dolent. Jo mateix em sorprenc de que hagi tingut la paciència d’arribar al final, tot i estar un parell de vegades temptat de tancar-lo i oblidar-me’n.
El despropòsit també es troba en l’edició i presentació del llibre. De tant en tant ens trobem amb algunes de les postals de la Setmana Tràgica d’Àngel Toldrà, que segurament l’editor ha inclòs per contextualitzar la història. Però han estat tan mal editades que en realitat no deixen de ser unes taques fosques de tinta on difícilment es pot apreciar cap detall.
Per tant, no us l’aconsello en absolut.
Títol: “Barcelona tràgica“ Autor: Andreu Martín Alisis 393 pàgines Primera edició, juny 2009 ISBN 978–84-936601–6-1 Preu: 18,00 €
Aquesta novel·la ens situa al segle XIII, en diversos territoris de la Corona d’Aragó. Comença per Montpeller, dins de la comunitat jueva, amb la fugida de Susanna. És una jove jueva que no es resigna a quedar sota la tutela d’un cristià i que la manté tancada, amb la seva mare i el seu germà petit, a l’interior de la seva casa. Vol presentar-se davant de Jaume I que, com a rei té les comunitats de jueus sota la seva protecció.
En la fugida té l’ajuda d’Obadja d’Itil, que durant molts d’anys ha acompanyat al seu pare en les rutes comercials. És un khàzar que, gràcies als seus contactes i coneixement del terreny, ajudarà a Susanna a fugir de Montpeller primer per terra cap a Marsella, d’on esperen aconseguir un vaixell que els porti fins a Barcelona.
Per desgràcia, a Montpeller han descobert la fugida i denuncien a l’Obadja com a segrestador i el declaren traïdor. Davant la por de que li confisquin els béns i que sigui detingut, la parella s’ha de separar. El khàzar acceptarà una proposta d’un comerciant venecià per anar-se’n a l’extrem orient, però abans el vaixell portarà a Susanna fins a Gènova.
A Gènova, gràcies als contactes que li ha donat l’Obadja aconsegueix plaça en un vaixell que la portarà fins a Barcelona. Anirà acompanyada de dues altres dones, l’Almodis i la seva esclava Sarka. En arribar a Barcelona contactaran amb en Bernat Marcús, un vell mercarder amb molts contactes amb la casa reial.
A Barcelona el rei no hi és, però se l’espera per a Nadal. Així que l’esperen… però el rei no vindrà, ja que se n’ha anat cap al sud, ja que una de les persones de la seva màxima confiança ha mort durant la campanya per la conquesta de València. Sí que arriba la reina Violant, que es commou per les desventures de la Susanna. Després de consultar-ho amb els seus consellers, la reina es compromet a fer arribar la seva història davant el rei.
Simultàniament a tot això, Jaume ha fet la promesa que no abandonarà les terres del País Valencià fins a la conquesta de la ciutat de València. Per demostrar la seva promesa, reclama la presència de la reina. Aquesta hi va, acompanyada del seu seguici on es troben la Susanna i l’Almodis.
A Barcelona, però, han conegut a un personatge que cada vegada anirà adquirint més protagonisme. És un torsimany, un traductor al servei d’un noble català. Pels cristians és un pagès musulmà capturat i que els ajuda a obtenir informació dels moviments de les tropes sarraïnes. Però amaga una història ben diferent: en realitat és una dona, que estant al bosc es veu sorpresa per una patrulla de cavallers cristians… espantada es fa passar per un home. Aquest traductor també les acompanyarà fins a trobar-se amb el rei.
Al poc temps ja les tenim situades amb l’exèrcit del Conqueridor. Quan finalment poden parlar amb el rei, aquest se’n fa càrrec de la situació i li dóna la raó. Però a la vegada, ha d’actuar amb cautela, per evitar que Montpeller no deixi d’enviar l’ajut necessari per a la conquesta de València. Així que no farà pública les seves ordres fins d’aquí a uns mesos, passada la Pasqua. Mentre, Susanna estarà sota la seva protecció.
Des d’aquí, poden veure des d’una posició destacada com l’exèrcit de Jaume enfila el camí cap a València i comença el setge. Una situació complicada per a Susanna i per al torsimany, ja que els dos tenen a éssers molts estimats dins de la ciutat. No és una situació fàcil per a ningú.
Pel que fa a la novel·la, convé destacar-ne dos aspectes. D’una banda, la descripció dels paisatges, de les ciutats i els seus ports, de la campanya militar per al setge de València… són també extraordinàriament detallistes. Quan s’arriba a un dels ports de les diverses ciutats visitades, la narració ens transporta amb tota mena de detalls i ens permet d’imaginar-nos com si realment fóssim nosaltres els que hi arribem. No només els viatges per mar, també quan es viatja per terra respirant la pols del seguici o trobant un riu que va molt ple d’aigua i que cal creuar.
L’altre aspecte a destacar és la història que viuen els personatges també ens transporta a les seves vides, sempre ben diferents d’allò que sembla vistos per fora. El torsimany Yahyà, una dona que es fa passar per home i que aprofita les visites a la ciutat assetjada per trobar-se amb el seu amant. L’Almodis, una monja de Vallbona que té l’oportunitat de visitar una rica família per copiar uns manuscrits i acaba enamorant-se d’un trobador. El guia Obadja, que té contactes a tot arreu, una rica casa a Marsella i moltes històries sorprenents dels seus viatges per tot el continent i més enllà.
Tot això fa que el conjunt sigui una novel·la distreta i de molt agradable lectura. Una novel·la on les protagonistes són totes dones excepcionals, d’un gran coratge i que, malgrat els dubtes i les pors, tenen la fortalesa per fer front a totes les adversitats.
De la contraportada
En plena conquesta de València, Susanna, una jueva montpellerina, es veu obligada a fugir de la ciutat i anar a l’encontre del rei en Jaume per reclamar-li protecció contra els que volen privar-la de llibertat. En eixir de Montpeller, inicia un llarg i perillós viatge que la du per les ciutats mediterrànies de Marsella, Gènova, Barcelona… En una societat dura, de vegades terrible, la protagonista troba suport en altres dones que, com ella, no es deixen vèncer pels entrebancs i s’arrisquen per tal d’aconseguir el somni que persegueixen.
El desordre de les dames ha estat guardonada amb el XIV Premi Enric Valor de Novel·la. Aquesta novel·la històrica ens transportarà als territoris de l’antiga corona d’Aragó de la mà d’un grapat d’aventureres de procedències i religions diverses, que retraten la societat de l’època.
Títol: “El desordre de les dames“ Autora: Pepa Guardiola Editorial Bromera, col·lecció “L’eclèctica” 166 1a edició, juny 2009 347 pàgines ISBN 978–84-9824–418-2 Preu: 19,00 €
El meu agraïment a l’editorial per fer-me arribar un exemplar del llibre.
Ens trobem amb un nou exemple de novel·la d’intriga on es barreja un objecte mític (l’Arca de l’Aliança), un període històric de l’edat mitjana (el segle XII) i uns protagonistes actuals que, pràcticament sense saber ben bé com, es troben al bell mig d’una trama d’espies, lladres i serenos.
Anem a pams. El primer escenari es situa a cavall entre Jerusalem i la Vall de Boí al segle XII. El protagonista és un pintor anomenat Aldo que, després de fugir de la Llombardia, arriba a la Ciutat Santa. Participa en algunes feines menors on demostra la seva habilitat com a pintor.
Però tot comença a espatllar-se quan rep un encàrrec fora de l’habitual: un mercader li ofereix una feina diferent, però no li explica res fins que no l’accepta. Es tracta de copiar un estrany dibuix que hi ha en una galeria subterrània, que sembla força misteriós. La feina, per cert, porta incorporada com clàusula addicional un allotjament a pensió completa a casa del mercader (detall descobert un cop iniciada la feina).
Fugint d’això, el pintor se’n torna cap a Itàlia, però un seguit de malentesos fa que sigui víctima d’una injusta persecució religiosa. En la fugida es troba amb un picapedrer que se’n va cap a Occitània, per treballar en la febre constructora d’esglésies a les Valls pirinenques.
Però durant la fugida de Jerusalem, un esclau del mercader que l’acompanya li fa lliurament d’una còpia de l’estrany dibuix que havia començat a copiar, amb la traducció d’un text grec que hi havia. En llegir-lo entendrà l’abast del problema.
El segon escenari és la Barcelona del primer quart de segle XX. Els protagonistes són Puig i Cadafalch i mossèn Gudiol. Els trobem en dos moments diferents: el 1907 quan participen a la famosa expedició a la Franja de Ponent i uns anys més tard, al 1920, quan la seva decidida participació permet que les pintures de la Vall de Boí no siguin venudes a l’estranger. Amb la participació d’uns italians, es procedeix a l’arrencament dels frescos de les pintures murals que avui podem veure a la col·lecció d’art romànic del MNAC.
Finalment, el tercer escenari és l’estiu del 2007 a Jerusalem. Un grup d’italians està de vacances i, de forma primer accidental i després gairebé obsessiva, una noia del grup comença a fer preguntes sobre la història de l’arca de l’Aliança que, curiosament, són contestades per un altre noia del grup que ha seguit el tema durant alguns anys. Un israelià coincideix amb ella i s’interessa per les dues noies i els hi ofereix parlar del tema.
A partir d’aquí, s’inicia una espiral d’esdeveniments que ràpidament comencen a complicar la situació. Hi ha un segrest, realitzar d’una forma molt ràpida i resolt, així ho sembla, brillantment per la policia. Però hi ha detalls que no acaben de convèncer a l’inspector que està a càrrec de la investigació. Hi ha molts punts foscos i difícils d’entendre.
En aquest moment, els tres escenaris temporals de la revista convergeixen i tot comença a tenir sentit.
Què ens ofereix “El valle de los Lombardos”? D’entrada és una novel·la històrica amb components d’intriga. Les recreacions històriques realitzades semblen força versemblants i demostren una bona documentació per part de l’autora (fins i tot en alguns detalls que podrien semblar erronis, com la pertinença de la Ribagorça al Regne d’Aragó al segle XII, abans de la unificació amb el Comtat de Barcelona).
També hi trobem una bona recreació de com segurament era la vida dels artesans que van participar en la construcció i en la decoració de les esglésies romàniques del Pirineu. No coneixem els seus noms ni cap detall de les seves vides, però la reconstrucció realitzada –amb les necessàries llicències d’una novel·la de ficció– es prou versemblant.
Pel que fa a la Barcelona de començaments del segle XX, els personatges que hi apareixen, des de l’arquitecte Puig i Cadalfach al polític Cambó passant pel col·leccionista Plandiura, l’estudiós Gudiol o els altres personatges històrics citats, així com els esdeveniments de la convulsa vida ciutadana, també ajuden a donar versemblança a la història. Des de la reconstrucció de l’expedició a la Franja de Ponent, amb una excel·lent descripció de com es trobaven les pintures quan encara eren in situ, a la negociació per tal que fos la Junta de Museus de Barcelona qui adquirís les pintures murals de la Vall de Boí.
El tercer escenari temporal de la novel·la ja està força més marcat per la història imaginada que s’explica i que constitueix el nucli dur de la trama. Aquí el ritme és força més ràpid i l’acció canvia ràpidament d’un costat a l’altra, fins arribar a un final certament sorprenent.
De la contraportada
Existe un misterioso objeto al que la Biblia ha otorgado poderes infinitos y que a lo largo de la historia los grupos más diversos han buscado con ahínco, pero sin éxito.
Sin embargo, ahora, la ubicación de tan ansiado objeto parece haber quedado al descubierto. Julia Strozzi, una joven italiana de viaje en Jerusalén, se ve envuelta en una apasionante aventura que la llevará a bucear en su propio legado familiar y a emprender un recorrido histórico desde la convulsa Barcelona de principios del siglo XX hasta la Jerusalén recién conquistada por los cruzados, pasado por los perdidos valles del Pirineo. Allí, en iglesias levantadas por canteros lombardos, aparece el nombre de Aldo de Brescia y el enigmático retablo del pantocrátor de San Clemente de Taüll.
“El valle de los lombardos” es un thriller trepidante, con tres historias entrelazadas, en el que personajes y lectores se unen en la obsesiva persecución de un objeto definitivo.
Títol: “El valle de los lombardos“ Autora: Helen Peterson Primera edició, 2009 La Esfera de los Libros 485 pàgines ISBN 978–84-9734–823-2 Preu: 21,00 euros
El meu agraïment a l’editorial per fer-me arribar un exemplar del llibre.
En visitar el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, a la plaça del Rei, es poden veure les restes de la ciutat romana de Barcino. Alguns dels edificis, expliquen, s’utilitzaven per a la preparació d’una mena de condiment pels aliments fet amb peix que es deixava fermentar al sol: el garum. Pocs metres més enllà, al carrer Paradís, hi trobem les quatre impressionants columnes de l’antic temple romà.
Aquesta ciutat romana, Barcino, hi va néixer l’any 96 de la nostra era Luci Minici Natal Quadroni Ver. És segurament el personatge més important que va néixer en aquesta ciutat o, com a mínim, del que ens han arribat més dades. En diversos punts del que aleshores era l’imperi Romà hi ha inscripcions que l’honoren i recorden la seva activa vida política.
“Barcino” està escrit com si fossin les memòries de Luci Minici Natal Quadroni Ver, en els seus últims anys de vida, recordant tot allò que ha marcat la seva vida i que l’ha fet com és.
Aquests records no són de les seves gestes com militar, malgrat haver participat en un gran nombre de campanyes militar per tot arreu dels límits de l’imperi. En realitat la seva és una vida marcada sempre per la presència d’un esclau que va arribar a casa seva quan només tenia set anys. El va portar el seu pare per tal que tingués un company de jocs i d’estudis.
Aquest esclau, Teseu, el va intimidar de bon començament: era un mica més gran que ell, però el més inquietant és el seu caràcter. D’entrada aconsegueix que tothom quedi impressionat per la seva presència i es trobi còmode al seu costat. Però en Luci Minici ràpidament descobreix que, en realitat, és una persona que no dubta en trepitjar a qualsevol.
En tot moment, en Luci Minici se sent impressionat per la seva companyia. Malgrat que només es tracta d’un esclau i, per tant, molt inferior a ell (fill d’un destacat militar), sent por i es troba desplaçat com a protagonista de la casa.
Aquesta sensació inicial de gelosia el marcarà tota la vida. Malgrat iniciar una llarga i brillant carrera militar i política dins de l’imperi, gràcies en part a l’ajuda que li dóna ser el primogènit de la seva família i trobar-se tot sovint molt proper a l’emperador, qualsevol episodi de la seva vida queda marcat per la presència de Teseu.
Teseu és, per tant, el gran protagonista del llibre, això malgrat que la seva participació directa es ben fugaç. Però el seu nom es repeteix i repeteix com un personatge sinistre i malèvol en tots els pensaments que explica Luci Minici en aquestes memòries, que ell mateix es presenta com una persona recta i sublim (amb alguna relliscada per justificar la seva condició humana).
La novel·la fa un retrat de la societat romana del segle II, vista des del punt de vista d’un membre destacat de la classe dominant. D’aquesta forma els romans són éssers civilitzats i amb pensaments nobles mentre que els altres són uns éssers inferiors que només volen fer el mal.
Combina la utilització de dades històriques, com la carrera del narrador (Luci Minici), indicant els diversos nomenaments que va rebre i assenyalant-los en el temps a través de notes a peu de pàgina, amb tot un seguit d’històries imaginades: la relació amb els seus familiars, el tracte als esclaus de la seva casa barcelonina, les relacions amb els amics… i, especialment, la figura de Teseu.
La lectura de la novel·la és prou agradable i el lector ràpidament queda enganxat a la trama. De totes formes, pel meu gust, el desenvolupament de l’acció és massa lent, amb molts girs i històries paral·leles que finalment tenen poca relació amb el nucli de la història. D’altra banda, en determinats moments, els diàlegs dels personatges són gairebé ridículs (per exemple, els crits que fan durant una lluita de gladiadors).
De la contraportada
Barcino, segle II. La fama d’un home traspassa totes les fronteres de l’època: és Luci Minici Natal Quadroni Ver, fill d’una il·lustre família de la colònia, home de gran atractiu, militar i polític brillant, que guanya, l’any 129, la perillosa cursa de quadrigues.
Una ombra, però, plana sobre l’heroi de Barcino. Ni l’èxit professional, ni l’amistat, ni l’amor que sent per Kyrene, ni l’estima que professa la seva esposa Fausta, poden esborrar les petjades d’un esclau que va marcar la seva infantesa i que sembla amagar-se rere cada traïció i assassinat: Teseu.
Una novel·la carregada d’acció i emocions; una lectura trepidant que transportarà el lector a l’apassionant Barcelona romana i que ens descobrirà els secrets més íntims d’un personatge que va lluir amb orgull el nom de la seva ciutat per tot el món.
Títol: “Barcino“ Autora: Maria Carme Roca Columna Edicions, sèrie “Clàssica”, 788 1a edició, març del 2009 336 pàgines ISBN 978–84-664‑1054-0 Preu: 18,00 euros
Actualització: Entrevista a l’autora efectuada per sies.tv:
De vegades, en llegir un llibre et trobes amb el resultat d’una passió. Aquesta biografia novel·litzada de Duoda, la dona de Bernat de Septimània que va estar al capdavant del comtat de Barcelona en l’època dels francs, és el resultat de la passió de l’autora, la Renada Laurat Portet.
Duoda visqué al segle IX i ha passat a la història per haver escrit un manual adreçat al seu fill, allunyat per la política imperial del seu costat. Era un període convuls, per les lluites fratricides entre els fills de l’emperador franc, Lluís el Pietós. El seu marit, Bernat, va ser nomenat Comte de Barcelona. Van venir a viure a Barcelona, on va néixer el seu fill Guillem. No va ser una situació fàcil, per culpa de les diverses incursions dels seus rivals i també dels enemics sarraïns.
La convulsa vida política fa que, en un moment determinat, Bernat decideix d’endur-se el primogènit a la cort de Carles el calb. Això entristeix notablement a la Duoda que, per recordar al seu fill decideix començar a escriure un “manual”, les instruccions sobre la formació que ha de rebre el seu fill i que es veu impossibilitat de donar-li per la separació.
No és un llibre d’història, però sí que explica la història recollint les dades que ens han arribat a través dels documents. Tampoc és una biografia, però explica la vida de la protagonista i de totes les persones que directament viuen al seu voltant. No és tampoc una novel·la de ficció, malgrat que el resultat final és una obra de combina els fets amb la ficció.
I la passió de la que parlava la trobem entre línies: la passió d’una autora que sap està escrivint el resultat del treball de tota una vida d’investigació. L’admiració de l’autora per la Duoda és innegable (recordeu, per exemple, el vídeo on se la pot veure llegint les primeres línies del manuscrit del manual).
És per tant una bona ocasió per conèixer com era la vida ara fa mil anys, d’una forma amena i, alhora, rigorosa. Descobrireu un món no tan diferent de l’actualitat i unes persones que, gràcies a l’autora, demostren caràcters com ara la noblesa, l’estima, la confiança, l’astúcia i moltes altres qualitats tan humanes.
Sernens plurimas cum suis in saeculo gaudere proles et me, D[uodanam], o filii Wilelme a te elongatam conspiciens procul, ob id quasi anxia et utilitatis desiderio plena, hoc opsculum ex nomine meo scriptum, in tua specietenus formam legendi dirigo gaudens quod si absens sum corpore iste praesens libellus tibi ad mentem reducat, quid erga me, cum legeris debeas agere. Epigrama operis subsequentis.
«En constatar que la majoria de dones poden, en aquest món, gaudir de la presència dels fills, mentre jo, Duoda, oh Guillem fill meu, estic separada i allunyada de tu, i per tant amb ànsies i fort desig de prestar-te servei, et dirigeixo aquest opuscle transcrit en nom meu per mor que, llegint-lo, et valgui de model per a la teua formació, feliç jo si, bé que absent en persona, aquest llibret pogués recordar-te i posar a la teua ment allò que has de fer per amor a mi. Poema en exerg a l’obra que segueix.»
Traducció al català del text llatí corresponent al Manual de Duoda conservat a la Biblioteca de Catalunya, manuscrit 569, foli 58b, i que reproduïm a la coberta.
Duoda, esposa de Bernat de Septimània, fou comtessa de Barcelona durant uns divuit anys. Dona d’alta cultura, va deixar escrit un manual, dictat per l’amor maternal, que ha esdevingut un tresor de la literatura anterior a l’any 1000. Renada Laura Portet l’ha estudiat en profunditat, lha estimat i ha reconstruit la història personal que explica, així com les turbulències socials i polítiques del segle IX.
Títol: “Duoda comtessa de Barcelona“ Autora: Renada Laura Portet Rafael Dalmau Editor, col·lecció Bofarull 13 Primera edició, octubre 2008 270 pàgines ISBN 978–84-232‑0721-3 Preu: 18,00 euros
Hi ha una certa fixació en situar les novel·les de misteri d’ambientació històrica dins dels murs d’un monestir. La novel·la que segurament va obrir aquesta moda ve ser “El nom de la rosa” i des d’aleshores n’hi ha hagut un bon nombre d’imitadors.
“L’abadia del diable” certament recorda massa la trama de la genial novel·la d’Umberto Eco: un crim misteriós que sembla realitzat pel diable, una investigadora que arriba a l’abadia per casualitat acompanyada d’una jove investigadora i una comunitat de monges que vol passar pàgina i oblidar com més aviat millor l’incident per por que surtin a la llum tot allò d’amagat que hi ha de portes endins.
Per tant, de la línia argumental ben poc podem esperar.
Si ens hi fixem més en la història, certament l’autor fa un bon esforç per amagar la identitat del culpable. Com a mínim jo no he estat capaç d’identificar la culpable de l’assassinat fins ben al final de la novel·la. En els diversos capítols del llibre es va explicant la tasca d’investigació, difícil i que tot sovint porta a vies mortes, però també podem escoltar les interioritats d’algunes de les principals protagonistes: la col·laboradora de la investigadora, la monja que ben segurament serà la futura abadessa… i l’abadessa morta, que ens parla des de no se sap ben bé on.
Com a distracció, la novel·la fa passar una bona estona. Les dimensions del llibre, força reduïdes, ajuden a portar-lo còmodament. Tot això fa que sigui una lectura perfecta per llegir-la durant els desplaçaments i viatge en metro, tren o avió.
De la contraportada:
Una tempesta cau sobre l’abadia de Cobricel. Les monges justinianes esperen reunides que l’abadessa, sor Maria de Blancaflor, aparegui per presidir l’ofici de completes. Ningú no sap on és la mare superiora, i es crea un estat d’alta expectació en el si de la comunitat: algú creu que l’alè del diable ronda l’abadia, d’altres que és l’esperit del baró de Vullmés… i totes les monges estan convençudes que n’ha passat una de grossa. S’hi viuen moments d’angoixa, comentaris burletes, corredisses…
I enmig del tumult, algú truca amb força a l’entrada de l’abadia. La visita de sor Joana de Vilacans, inspectora provincial de l’orde, i de la seva acompanyant sembla providencial, però no ho és. La seva investigació sobre un crim horrorós destaparà secrets, gelosies i rancúnies. Allunyada de l’harmonia que tothom imagina en una comunitat monacal, en aquesta novel·la protagonitzada per veus femenines fins i tot els morts parlen.
Títol: “L’abadia del diable“ Autor: Josep M. Morreres Proa, col·lecció “A tot vent”, 504 Primera edició, gener 2009 254 pàgines ISBN 978–84-8437–505-0 Preu: 17 euros
Si no s'indica expressament el contrari, el material publicat en aquest weblog es distribueix d'acord amb la llicència Creative Commons. Els continguts i opinions d'aquest bloc són de caràcter exclusivament personal, sense cap relació amb les meves activitats professionals.
— Classificat com a: Novel·la històrica — Comentari (0) — Lectures: 10
Enguany, en els propers dies, se celebrarà el primer centenari de la 
