Ambientada en el segle XIII, ens explica la història de Marc Roses, un cuiner que treballa en un hostal del carrer Ample, a partir d’unes memòries escrites molts anys després pel seu fill.

Comprar a Amazon

En Marc porta una vida senzilla, però un esdeveniment marca la seva vida: s’enamora bojament de l’Ada i veu com ella li correspon… per davant del Dalmau de Riera i del Tesor, d’una família noble. Però la felicitat es veurà estroncada ben aviat, quan de matí es descobert el cos sense vida de la Blanca, una noia jove i de salut delicada coneguda de tothom. La troben morta, a la platja, despullada i senyals d’haver estat violada, amb una creu marcada al front i els ulls buidats. El Dalmau de Riera i del Tesor, fill del baró de Riera, l’assenyala com a culpable: declara que els ha vist tots dos junts passejant per la platja. Amb aquesta acusació, l’agutzil se l’emporta cap a la presó on s’estarà tancat uns quants dies sota una condicions molt dures, fins que el seu pare no pagarà per la seva llibertat.

Després de recuperar la llibertat i uns quants dies de repòs per refer-se dels dies a la presó, en Marc torna a fer vida normal treballant a l’hostal. No trigarà molts dies en tornar a rebre la visita de l’agutzil: ha aparegut un nou cadàver amb els mateixos senyals que tenia el cos de la Blanca. Així que novament el porten a la presó, en unes condicions encara més dures.

Ens trobem en els primers anys del regnat de Jaume I, quan organitza la primera expedició militar amb la finalitat de conquerir l’illa de Mallorca. El Marc s’enrola dins de l’embarcació d’un noble conegut de la família, on treballarà com a cuiner, preparant uns suculents plats amb els pocs ingredients de que disposa.  Quan el rei s’assabenta de la presència d’un cuiner el reclama pel seu vaixell, la qual cosa hauria de servir al Marc com a protecció: el Dalmau Riera i mossèn Servats, un clergue que sempre va de bracet amb el fill del baró, li han dit clarament que no tornarà viu a Barcelona.

L’estada al vaixell del rei, però, guarda una sorpresa per al Marc… així que acaba fugint i integrant-se al gruix de l’exèrcit, lluitant el primera fila, amb coratge i valor en tot moment. En diverses ocasions està prop de la mort, però en tot moment se’n surt, demostrant també un gran respecte per l’enemic: de nit i d’amagat, enterra els cossos dels musulmans morts durant el dia.

La guerra, però, li deixarà una marca de per vida: quan ja ha acabat la conquesta de Palma, Marc entra en una mena de follia que li fa pensar que el combat continua, imaginant la presència d’enemics per tot arreu. Això farà d’una banda que hagi de ser tancat i, de l’altra, l’aparta de qualsevol recompensa per haver lluitat en la conquesta de l’illa. Acabarà tornant-se a Barcelona sense re.

De tornada a Barcelona, torna a la seva vida… però cada any, per la primavera i la tardor la seva follia torna i comença a lluitar contra els seus enemics imaginaris. També es repeteixen els assassinats de noies, que són trobades despullades, amb una creu al front i sense els ulls. Cada vegada que hi ha un d’aquests assassinats, el Marc acaba a la presó.

Durant un dels episodis de malaltia, porten a Marc Roses fora de Barcelona, sota la cura d’un matrimoni de càtars. Aquesta relació també marcarà la seva vida, ja que uns anys després de tornada  Barcelona serà acusat d’amagar i donar suport als heretges. Tornarà a estar a la presó, en unes condicions encara molt pitjors i rebent tortura per tal que confesses els seus pecats; si no ho fa, el seu cos serà esquarterat i cremat.

A «El mal de la guerra» hi trobem, a banda de la descripció de totes les peripècies de la vida del Marc Roses, un retrat de la forma de vida medieval. Coneixerem els plats que cuina a l’hostal o bé mentre és als vaixells durant la campanya de Mallorca. Són uns plats sofisticats i força elaborats, amb els ingredients disponibles a l’època. També ens presenta els detalls més habituals de la vida quotidiana dels ciutadans de Barcelona i les enormes dificultats que tenien per tirar endavant. Igualment ens hi trobarem a fetilleres que practiquen la bruixeria amb èxit, per tal de controlar la voluntat dels homes tot fent ús de pocions, beuratges i els seus encants naturals.

D’altra banda, tenim una descripció dels mals que provoca la guerra i les seves seqüeles, que marquen la vida d’aquells que hi han participat d’una molt marcada. La injustícia també queda retratada, amb el tracte denigrant que rep el Marc quan es empresonat o els abusos que pateix per part dels nobles i els seus enemics.

El resultat és una excel·lent novel·la, que manté en tot moment un gran ritme i amb sortides que sorprenen contínuament al lector.

A la contracoberta:

Marc Roses, hostaler a la Barcelona del segle XIII, està profundament enamorat d’Ada,  que té un altre pretendent de família noble anomenat Mau de Riera. Per desfer-se del seu rival, Mau acusa d’un crim sexual Marc Rosés, que és capturat i empresonat a Girona. Mau, per recuperar la llibertat, decideix enrolar-se amb les tropes de Jaume I que surten a la conquesta de Mallorca. L’experiència de la guerra contra els musulmans de l’illa el trasbalsa i l’impacta de manera decisiva. Quan torna a Barcelona, decideix travessar els Pirineus. Allà, al Llenguadoc simpatitza amb els heretges càtars, víctimes de la croada religiosa al setge de Montsegur. La ferida oberta per la injustícia i la guerra l’acompanyarà sempre més.

El mal de la guerra és una història d’amor i de mort, amb el rerefons de la Mallorca musulmana, la Provença dels càtars i, sobretot, una Barcelona de debò, rica en costums i personatges populars, amb elements de la màgia i la bruixeria de l’època.

Títol: «El mal de la guerra»
Autor: Pau Faner
Proa edicions, col·lecció «A tot vent», 587
Primera edició, febrer del 2013
567 pàgines
ISBN 978–847588.358−8
Comprar a Amazon

He rebut la invitació per a la presentació, aquest dijous a les 19.00 hores, del llibre «La llegenda d’Ègara», una novel·la històrica sobre els primers anys de l’actual Terrassa. No conec els detalls, però pel que s’indica a la presentació el llibre novel·la des de l’any 1000 aC fins l’any 1013 (moment en que Ègara dóna pas a Terracia, l’embrió de l’actual ciutat).

Amb tota la càrrega mitològica, simbòlica i espiritual que té Montserrat per als catalans, la veritat es que sobtava que, fins ara, no s’hagués utilitzat la fundació del Monestir com a escenari per a cap novel·la històrica.

Comprar a Amazon

Un repàs ràpid a la producció de novel·les ambientades a Montserrat inclou les dues publicades l’any 2007 sobre la cerca que hi varen fer els nazis del Sant Greal («L’abadia profanada» i «El quart Reich. El secret de Montserrat»), la vida novel·lada del monjo Bonaventura Ubach («L’arqueòleg») i els diversos productes arran del centenari de la Guerra del Francès, amb la pel·lícula «Bruc» al capdavant.

«Les torres del cel» novel·la el moment de creació del monestir de Montserrat, quan un grup de monjos enviats des de Ripoll s’instal·len en una de les ermites preexistents amb la intenció de fundar-hi una comunitat. Així tot comença des del mateix moment en que l’abat Oliba ordena la missió a un grup de tres monjos: en Dalmau, un antic soldat que no fa massa temps va fer el canvi de vida prenent l’hàbit benedictí, en Maties, un germà llec i, finalment en Simó.

Tots tres faran el viatge des de Ripoll fins arribar a Montserrat on, directament, aniran a cercar l’ermita de Santa Maria. Allà es trobaran, de forma inesperada per a ells, amb l’ermità que hi viu, en Basili… una persona que no saben si qualificar com a ermità o com a boig. Tots quatre s’instal·laran a l’ermita i començaran a arranjar la construcció, que no es trobava en molt bones condicions.

La presència del grup de monjos origina un primer conflicte: a la mateixa muntanya hi ha un altre monestir Benedictí, Santa Cecília de Montserrat. La comunitat que hi viu no veu de bon ulls la presència dels monjos dalt la muntanya, especialment quan s’assabenten que el comte de Barcelona ha cedit tots els drets a la nova comunitat i posa el monestir de Santa Cecília sota la seva dependència.

Aquests primers anys no estan exempts de reptes… tot el contrari: la muntanya es revela amb tota la seva cruesa en més d’una ocasió, amb tempestes que literalment s’emporten tota la feina feta o animals que es tornen bojos després de menjar unes herbes.

D’altra banda, els ciutadans de la rodalia veuen als nous monjos com una mena d’il·luminats, sense acabar d’entendre ben bé que hi fan. Poc a poc, i d’una forma certament curiosa, els monjos fan amistat amb un jove del poble que farà gairebé d’intermediari. Els ajudarà a poder comprar aliments i altres coses que són necessàries per a poder viure a la muntanya. Mentre tot això passa, l’abat Oliba pràcticament no té cap contacte amb la comunitat recentment establerta a Montserrat. No serà fins passat un temps que coincidirà la seva estada per la zona, fent costat a la comtessa Ermessenda en la seva batalla amb un noble local amb aspiracions.

El període novel·lat a «Les torres del cel» abasta una mica més de vint-i-cinc anys. Durant aquest període viurem la consolidació de la comunitat, amb una segona tongada de monjos procedents de Ripoll i les primeres vocacions locals, la consolidació dels edificis d’ús religiós i l’inici de la construcció de les dependències monàstiques, la primera representació de la Verge de Montserrat, la cada vegada més forta atracció que exerceix la muntanya i el Monestir a la població dels voltants, alguns dels secrets naturals que amaga la muntanya… o episodis on sembla que tot se n’anirà en orri i com, gairebé de forma miraculosa, no passarà cap desgràcia (m’ha fet pensar molt en l’agost del 1986).

Una bona novel·la històrica, com ja gairebé ens té acostumat la Coia Valls (recordeu «La princesa de Jade» i «El mercader») que ens transportarà a una molt creïble època on Montserrat ja era una muntanya màgica i amb una forta càrrega espiritual, amb tot d’ermites repartides per diferents punts… però que encara no era el que, després de la creació del Monestir, ha estat. Una època on Montserrat, segurament, només era un drac adormit.

A la contracoberta

Una visió dels inicis del monestir de Santa Maria de Montserrat, dels primers temps de l’Scriptorium, amb el cant del ventre de la terra que donarà lloc a l’Escolania, a través d’uns personatges que conformen el fresc extraordinari d’una terra de frontera, la Catalunya que s’expandia cap al sud per assolir la seva plena identitat com a poble.

A començament del segle xi, l’abat Oliba pren una decisió que trastoca l’ordre establert. Un petit grup de monjos s’instal·la en una de les ermites amb la missió de posar les bases del monestir. Entre ells, l’exsoldat del comte Berenguer Ramon I, Dalmau Savarés, que es debat entre dos futurs excloents: l’espiritualitat transformadora d’en Basili, l’eremita, contra el poder mundà de l’Església.

Coia Valls recrea amb la seva magistral minuciositat un episodi perdut de la nostra història. Tot un homenatge a la muntanya de Montserrat i al mar que va ocupar aquest territori màgic en el despertar dels temps.

Títol: «Les torres del cel. La novel·la sobre els dotze monjos que van fundar Montserrat»
Autora: Coia Valls
Edicions B
Primera edició, març del 2013
445 pàgines
ISBN 978−84−666−5278−0
Comprar a Amazon

Estem relativament habituats, els que llegim novel·la històrica, a veure com els escriptors tenen una certa tendència a repetir les trames argumentals que ja han explotat en una anterior producció, especialment quan aquesta ha aconseguit unes bones vendes. Personalment és una cosa que no m’agrada, ja que quan començo la lectura d’un llibre l’últim que desitjo és tenir la sensació de «déjà-vu» respecte a una lectura anterior. En el cas de Martí Gironell he seguit les seves diverses novel·les històriques (veure, a tall d’exemple, les ressenyes que he fet de «El pont dels jueus», «La venjança del bandoler» i «L’arqueòleg») i mai no m’he trobat amb aquesta sensació, gràcies tant a la variació cronològica com per la diversitat en el tipus d’històries explicades en cada una de les novel·les.

Comprar a Amazon

«L’últim abat» es troba ambientada al tercer quart del segle XVI i comença directament amb la mort del personatge que, tal com dóna a entendre el títol de la novel·la i el text de la contracoberta, fa de protagonista. Immediatament després de la mort fem un flashback de vint-i-dos anys per traslladar-nos quan Frigola, aleshores un simple monjo, sorprèn a l’abat del monestir de Sant Benet de Bages en una situació, diguem, força compromesa. Això afavorirà la seva ascensió al càrrec abacial, situació que comporta haver de fer front a tot un seguit d’obligacions i responsabilitats diferents del que havia hagut de fer fins aleshores.

L’època en que Frigola exerceix l’abadiat està marcada per una lluita pel poder entre monestirs benedictins on s’enfronten dues concepcions diferents de veure el paper de l’Església en tot allò relacionat amb el poder terrenal. D’una banda tenim els monestirs que s’agrupen dins la Congregació Claustral, que inclou molts dels monestirs del país; a l’altra costat de la balança es situa la Congregació de Valladolid, alineada amb el poder polític de la Corona de Castella. Frigola veu amb preocupació el poder que està assolint Valladolid a Catalunya, així com el paper que aquesta congregació dóna als monestirs, tractant-los com una font per a obtenir ingressos i fer costat al rei Felip II de Castella. La situació és especialment preocupant en considerar que a través dels monestirs es pot controlar el braç eclesiàstic de la Diputació del General així com el fet que el diputat d’aquest braç exerceix de president de la Generalitat.

Amb aquest escenari, s’inicia una autèntica guerra on s’utilitzen tota mena d’instruments i estratagemes per part dels dos contendents, incloent-hi la presència d’autèntics agents especialitzats en infiltrar-se dins de l’enemic i que no vacil·laran gens en utilitzar qualsevol eina per a complir la missió encomanada, incloent-hi l’assassinat, la suplantació de persones o el recurs de la guerra química. També hi ha moments en aquesta guerra es realitza d’una forma dialèctica, a partir de l’encreuament directe de paraules entre els dos grans competidors, aprofitant al màxim les febleses del contrari.

Les dues posicions es troben radicalment oposades: Frigola veu en els monestirs un nucli de gestió del territori que han d’utilitzar els seus recursos per tal de prosperar. D’aquesta forma, contractarà artistes per fer obres a l’església de Sant Benet amb la qual vol continuar atraient la visita de peregrins, així com iniciarà obres per garantir el subministrament de l’aigua. La visió de Valladolid és diferent: els monestirs només són uns recaptadors dels impostos, però els diners no reverteixen sobre ells sinó que van directament a les arques de la congregació, on ja es decidirà l’ús que se’n fa.

A partir d’aquesta trama, la novel·la ens presenta un ric conjunt de personatges i diverses situacions amb un elevat grau de realisme i una notable tasca d’ambientació. L’autor ha cuidat molts tots els detalls per a preparar una completa escenografia on es desenvoluparan les diverses situacions i esdeveniments: la vida monàstica marcada per l’horari, les activitats i els personatges propis de la comunitat monàstica; les preocupacions i neguits que poden esperar quan es viu seguint el ritme de vida marcat pel cultiu de la vinya amb la finalitat de produir les varietats necessàries de raïm amb el que s’acabarà preparant tota la tipologia de vins existents; la importància que té el coneixement al voltant dels recursos naturals existents, com ara totes les herbes remeieres o les supersticions i creences populars al voltant de les més diverses situacions o la cuidada meticulositat amb que es presenten les receptes dels diferents menjars. A això es suma la presència de tots uns personatges d’una gran força independentment de quin sigui el seu paper dins del conjunt.

Amb tot això no he trigat gaire en trobar-me totalment atrapat per la lectura. L’he llegit bàsicament al llit, en l’estona abans d’anar-me’n a dormir… i cada dia estirava l’estona inicialment pensada: a l’arribar al final del capítol mirava el rellotge… em deia, uf! ja es tard però ara no el puc deixar i, apa, unes quantes pàgines més fins al final del següent capítol. Així, uns dies durant els quals he allargat més del que hauria estat aconsellable l’hora de deixar la lectura i començar a dormir. He patit a mesura que notava com la salut de l’abat Frigola es deteriorava i m’imaginava el dolor a l’estómac. També m’he imaginat tot el sofriment interior davant les desil·lusions provocades pel comportament de persones properes o davant les decisions preses quan les circumstàncies exigien una posició ferma.  I, ho agraeixo molt, amb un final d’història que en cap moment hauria sospitat.

Crec, sincerament, que aquesta és la millor de totes les novel·les que ha escrit Martí Gironell fins a la data, amb una notable evolució des d’aquell «Pont dels jueus» d’ara fa cinc anys. Com indicava al començament, l’autor no ha volgut repetir un esquema ja provat afegint-hi algunes lleugeres variants, sinó que ha treballat notablement per tal de preparar uns escenaris, una trama i uns personatges totalment nous i diferents on ens explica amb gran encert una història en la seva època i amb el seu gran protagonista.

A la contracoberta

“Germans! –va anunciar de manera solemne Frigola, visiblement desencaixat–. Us haig de comunicar una notícia que no hauria volgut mai haver-vos-la de referir, i menys en aquests termes. Tots sabeu que avui esperava la visita de l’abat de Breda, el pare Bernat de Josa. –Va fer una pausa per agafar aire abans d’acabar la frase, però tots els gestos eren premonitoris. Va empassar saliva–. L’han trobat… mort, a prop del monestir…”.

És la primera d’un seguit de morts violentes a les quals s’haurà d’enfrontar l’últim abat de Sant Benet de Bages, Pere Frigola. Una conxorxa orquestrada pel rei de Castella i la Congregación de la Observancia de Valladolid amenaça de posar en perill els monestirs catalans, que s’uneixen per resistir l’embat imperialista.

Gironell retrata els estralls de la corrupció en la política i en l’Església a la segona meitat del segle XVI, sense oblidar el paper que van tenir-hi els habitants dels pobles, escanyats per les dues institucions.

L’últim abat permet reviure les tradicions, l’art, el món del vi, la gastronomia, les relacions i els interessos enfrontats en un moment convuls per a Catalunya.

Títol: «L’últim abat»
Autor: Martí Gironell
Columna Edicions, col·lecció «Clàssica», 949
Primera edició, novembre del 2012
374 pàgines
ISBN 978−84−664−1534−7
Comprar a Amazon

Ahir va finalitzar l’emissió, per la cadena espanyola «Cuatro», de la mini-sèrie de televisió basada en la novel·la «Un món sense fi» de Ken Follett. Pels que no l’heu seguit per televisió, entre els que m’incloc, hi ha la possibilitat de veure els capítols a través de la web:

Capítol 1 — «Caballo»	Capítol 2 — «Rey»
Capítol 3 — «Alfil»	Capítol 4 — «Jaque»
Capítol 5 — «Peón»	Capítol 6 — «Torre»
Capítol 7 — «Reina»	Capítol 8 — «Jaque mate»

Desconec quan de temps estaran disponibles per a poder veure’ls de franc, així que no deixeu passar molt de temps

Albert Sánchez Piñol ens ofereix, amb «Victus», una novel·la que té tots els números per a marcar una fita. D’entrada, és una excel·lent novel·la històrica ambientada en els esdeveniments de Barcelona l’any 1714 on, per damunt tots, sobresurt el personatge del general Antoni de Villarroel com a responsable militar de la defensa de la ciutat. Ara bé, a la primera part, també hi trobem una petita novel·la d’espies quan el protagonista, Martí Zuviría, es troba a França rebent una formació avançada i condensada d’enginyer militar, amb una instrucció digne d’un James Bond. Així mateix, en diversos moments del relat, en Zuviría ens dóna indicis d’altres episodis de la seva vida que, si tenim sort, algun dia podrien convertir-se en noves novel·les ambientades en l’Anglaterra d’Isaac Newton i Jonathan Swift, la França revolucionària de Voltaire o l’esclat de les colònies nord-americanes contra l’imperi britànic, per exemple.

Comprar a Amazon

«Victus» és una mena de diari redactat per un vell i mutilat Martí Zuviría, de 98 anys d’edat. El dicta, des de l’exili de Viena, a una omnipresent Waltraud, la seva cuidadora i per a la que no s’estalvia tota mena d’adjectius pejoratius durant tota la novel·la. Zuviría ens explicarà la seva intensa vida des del març del 1705, quan ja fa un any que el seu pare, un ciutadà honrat de Barcelona, l’ha enviat a França a estudiar davant la inestabilitat existent a Catalunya i fins el mateix 11 de setembre de 1714.

Tot comença quan Zuviría, que es troba internat en un col·legi jesuïta, fa una bretolada de proporcions majúscules. Per desfer-se’n d’ell, l’envien al castell de Bazoches, on viu el marquès de Vauban, un reconegut enginyer militar, força entrat en anys. Per sorpresa seva serà admès com a candidat i començarà una intensa preparació teòrica i pràctica sobre com defensar una ciutat i, després, sobre com derrotar les defenses de la ciutat.

L’autor ens demostra una molt àmplia tasca de documentació per a la preparació de la novel·la. No només ens demostra tota l’estona l’abundant documentació amb la que ha treballat, sinó que a més aconsegueix fer les explicacions d’allò més entenedores. L’explicació que podem llegir sobre l’avantatge que representa la presència d’un baluard comparat amb les muralles tradicionals és rodona!

L’estada a Bazoches es converteix en una mena d’entrenament avançat i intensiu, de la mà de dos mestres prou peculiars. Aquest entrenament farà ampliar les seves capacitats d’observació fins uns límits que estan molt per damunt de la resta d’humans. Dins dels enginyers, també, hi ha una mena de jerarquia pròpia que es basa en el nivell de perfecció assolit, marcat amb uns tatuatges al braç. I, naturalment, també disposen del seu propi mecanisme de comunicació basat en uns gestos pràcticament imperceptibles per als que no són del ram. La cosa es complicarà quan entra en escena en Pròsper van Verboom, en una visita a Bazoches. I, finalment, el gran dubte que deixa l’estada a Bazoches.

La segona part de l’argumentació es situa quan Martí s’integra dins de l’exèrcit borbònic, l’any 1707 a Almansa. En aquesta segona part de la novel·la ens trobem amb la brutalitat de la guerra, que es presenta d’una forma ben crua. També es desvirtua en part la importància dels arguments dels diversos bàndols; no només ens trobem amb personatges que han estat en tot moment lluitant pels dos bàndols, sinó que en tot moment es mostra un menyspreu davant les causes «oficials» de la guerra, que en realitat no són la raó per lluitar. El contacte amb la guerra i l’extrema cruesa farà que Martí perdi totalment l’oremus. Però també és el moment de conèixer unes persones que seran importants durant els propers anys: l’Amelis, la seva companya (que, en alguns moments m’ha donat la sensació que gairebé actua com una autèntica al·legoria del país); el Nan i l’Enfan, que seran pràcticament els seus fills. També faran la seva aparició uns personatges que aniran guanyant protagonisme: en Ballester, un miquelet que fa la guerra pel seu compte i el general Antoni de Villaroel, un militar castellà que comanda les tropes borbòniques que entren a Tortosa i poc després el trobem a Toledo, ja passat al bàndol austriacista… o el duc de Berwick, segurament el millor exponent de com la guerra no es fa per uns ideals.

Finalment arribem al clímax de la història: la defensa de la ciutat de Barcelona, a partir de l’any 1713. Zuviría, ho diu constantment, no entén per quina raó els catalans lluiten però a la vegada no pot deixar d’estar al seu costat, alhora que admira a tots aquells que ho han deixat tot per lluitar. No té pèls a la llengua per menystenir a tots aquells que posen per davant els seus interessos particulars (tant els felpudos rojos, fent referència a la casulla de color porpra que portaven els diputats de la Generalitat, com dels nobles botiflers que fugen de la ciutat per passar-se al bàndol filipista). Igualment no s’està de lloar aquells que, malgrat estar en contra de la defensa a ultrança, participen activament de la defensa de la ciutat. Amb Zuviría viurem de primera mà l’angoixa de la defensa final, després d’un any de setge, de la ciutat durant els atacs d’agost i setembre del 1714.

En resum, una excel·lent novel·la. En tot moment, el Zuviría narrador ens manté vius dins d’una narració on, quan cal, té la possibilitat de dedicar uns insults a la pobra Waltraud (que es mereix tot un monument per suportar tots els improperis que rep en cada moment, que fins i tot la fan plorar o plegar de la feina!). És d’una banda una forma excepcional de conèixer allò que succeí a començaments del segle XVIII, les raons per les quals Catalunya i Barcelona varen decidir resistir fins al final fins a l’extrem de nomenar, els darrers dies, a la Verge com a comandant general de la defensa de la ciutat. Com, quan totes les potències decideixen abandonar, els catalans continuen no per estima o devoció davant un rei concret. Continuen per la necessitat de poder continuar sent catalans, per a poder continuar sent allò que som.

Us recomano la lectura de totes totes! I desitjo que Zuviría ens expliqui, en properes novel·les alguns dels altres episodis de la seva vida que només ens ha anomenat de passada en algunes pàgines!

A la contracoberta:

«¡Lo contaré todo! Cómo jodieron al general Villarroel, cómo derrotaron nuestras victorias. Porque, hasta ahora, de aquella guerra solo he oído las versiones que vienen de arriba o del enemigo.»

VICTUS es una novela histórica que nos narra la guerra de Sucesión española, un conflicto que puede considerarse como la primera de las contiendas mundiales y que termina el 11 de septiembre de 1714 con el apocalíptico asalto a Barcelona. También es la tragedia de Martí Zuviría, un joven barcelonés, alumno aventajado del marqués de Vauban, que se convierte en un genio de la ingeniería militar.

VICTUS es un derroche de información y rigor histórico al servicio de un relato ágil, potente y desenfadado, con una dicción rabiosamente contemporánea que nos lleva de Francia a Barcelona pasando por Madrid, Toledo, Tortosa o las batallas de Brihuega y Almansa. Y es también una obra sobre la Barcelona irreductible de 1714, que sufrió un asedio desigual de trece meses y el bombardeo de más de treinta mil proyectiles.

VICTUS cuestiona las versiones oficiales de ambos bandos y cede la palabra a los auténticos protagonistas de la historia, desde la figura inmensa de Villarroel, el general que defendió la capital catalana con lágrimas en los ojos, hasta los civiles y soldados anónimos de todas las naciones que lucharon a un lado y otro de las murallas.

Pero, ante todo, VICTUS es un festín literario de primer orden que se devora del modo en que siempre se han devorado las grandes obras, como lo demuestra el que antes de su aparición ya se hayan vendido los derechos al ruso, el alemán, el holandés y el francés.

«Un huracán de aire fresco, una iconoclasta visión desde abajo que rehace el mito de 1714 con más potencia. Más vibrante. Más cercano.» Joan B. Culla, profesor de Historia Contemporánea.

Títol: «Victus. Barcelona 1714»
Autor: Albert Sánchez Piñol 
Editorial La Campana
Primera edició, octubre del 2012
605 pàgines
ISBN 978−84−96735−72−9
Comprar a Amazon

Des del seu retir al Monestir de Poblet, Guillem de Cervera redacta allò que avui anomenen unes memòries i que aleshores es presentava com una crònica.

Comprar a Amazon

Guillem de Cervera era un conseller de la cort de la Corona d’Aragó més proper als dos reis del període, Pere el Catòlic i Jaume el Conqueridor. A banda de la casa reial, també està força relacionat amb el Comte d’Urgell, Ermengol VIII, i la seva filla Aurembiaix. Durant el període comprès dins d’aquestes memòries novel·lades, els anys 1207 al 1234, Guillem explica com va viure els esdeveniments històrics més rellevants, sempre prop dels dos monarques.

El primer episodi ens situa a Montpeller, el dia en que enganyat el rei Pere es portat fins al llit on l’espera una dona, sense saber que es tracta de la seva esposa Maria de Montpeller. Fruit d’aquesta única trobada naixeria uns mesos l’únic fill mascle del matrimoni, el futur rei Jaume. Quan encara era un nadó, Jaume va patir un parell de vegades intents d’assassinat, que seran investigats per Guillem.

El protagonista de les memòries és senyor de Juneda i, davant els problemes de salut del Comte d’Urgell, Ermengol VIII, es nomenat tutor de la filla d’aquest, Aurembiaix. Com el Comte d’Urgell no té cap fill mascle, té previst deixar el comtat a la seva filla. Aquesta és una situació que ja s’imaginen no serà ben rebuda pels altres nobles del comtat, alguns dels quals volen fer-se amb el control del comtat. Per tal de reforçar la posició de la seva filla, el Comte d’Urgell negocia amb el rei Pere per tal de prometre els seus respectius fills. D’aquesta forma, la posició d’Aurembiaix es veurà reforçada pel suport del Rei i, a la vegada, el monarca aconsegueix incorporar el comtat als seus territoris.

Mentre tot això passa a l’Urgell, el rei Pere dedica els seus principals esforços al control de les terres del país on diuen «oc» per dir sí. La situació no és gaire galdosa per als interessos de la Corona d’Aragó, per culpa de la croada albigesa contra els càtars: les tropes de Simó de Montfort ataquen territoris del comte de Tolosa, que demana l’ajuda al seu senyor (el rei Pere). Després d’algunes desfetes militars, Pere vol fer la pau i decideix prometre al seu fill Jaume amb la filla de Simó de Montfort, tot i el compromís previ existent amb Aurembiaix. Guillem de Cervera no veu gens clar el que planteja el monarca, però tot i la seva oposició sempre en destacarà la voluntat de voler aconseguir la pau, especialment quan Pere ofereix a Simó que tingui al nen Jaume al seu propi castell, com a penyora dels acords. Quan la situació amb Simó de Montfort es complica i el rei se n’adona de l’error i decideix que cal rescatar a Jaume. Guillem de Cervera, amb altres cavallers, seran els que intentaran aquesta arriscada operació, sense èxit. Uns mesos després arriba el desastre de Muret, amb la mort del rei.

En aquests moments, els esforços de Guillem es centraran en alliberar a Jaume del seu captiveri, amb gestions davant el Papa. Finalment Jaume serà retornat i posat sota la protecció de l’orde del Temple al castell de Montsó. Guillem de Cervera esdevindrà el conseller primer del monarca i estarà en tot moment a l’aguait davant els diversos intents de la noblesa per fer-se amb el control del regne. Durant aquesta estada a Montsó, hi tornarà ha haver un altre atemptat contra el rei.

Mentre tot això passa, hi ha el problema del Comtat d’Urgell. Mort Ermengol, Aurembiaix esdevé comtessa, però la prudència la fa marxar cap a Castella a casa d’uns familiars. El seu oncle, Guerau de Cabrera, ha conquerit els diversos castells i actua com si fos el nou comte. Aurembiaix manté correspondència amb el seu tutor, Guillem, i recupera l’antic prometatge que tenia amb Jaume, fins i tot després del matrimoni d’aquest amb Elionor de Castella, en el que podria ser perfectament un exemple de realpolitik. Aurembiaix aconseguirà signar un acord amb el rei per tal que aquest aconsegueixi el control del comtat, però amb la indicació que no s’havia de destruir els castells… aquests havien de ser recuperats amb la mínima força possible. Jaume demostrarà una notable capacitat per aconseguir els seus objectius sense pràcticament haver de lluitar en cap ocasió.

L’últim episodi en que Guillem participa, encara que ja d’una forma menys intensa, és la conquesta de l’illa de Mallorca de l’any 1229. Durant aquesta campanya, Guillem va prometre que si tornava sa i estalvi de l’expedició, ingressaria a l’orde del Císter per passar els darrers dies de la seva vida a Poblet, on redactarà les seves memòries.

Aquesta novel·la de l’Assumpció Cantalozella es pot considerar com una continuació de la publicada ara fa un parell d’anys, «L’amor secret del rei En Jaume». Si aleshores ens trobàvem amb l’amor platònic entre Aurembiaix i Jaume vist des de la perspectiva de la primera. En aquesta novel·la recuperem aquest mateix episodi, però vist des de la perspectiva d’un tercer personatge que manté una relació directa i intensa amb Aurembiaix i Jaume. També tindrem una reconstrucció novel·lada de com es podrien haver viscut els principals esdeveniments de l’època des de la perspectiva d’algú que els viu de primera persona i amb una notable admiració per la grandesa dels seus monarques, tot i no compartir sempre les seves decisions.

A la contracoberta

Tots els fets històrics han tingut testimonis des de l’ombra. Durant els regnats de Pere I i del seu fill Jaume el Conqueridor, el conseller més pròxim va ser Guillem de Cervera, un personatge fascinant que en aquesta novel·la fa la pròpia crònica de les tres dècades més apassionants de la història de Catalunya. La corona catalana va viure, a principis del segle XIII, vicissituds de tota mena: l’engendrament del rei Jaume, la mort del seu pare a la batalla de Muret, les conspiracions de palau, la persecució dels càtars, les disputes amb el Vaticà, la conquesta de Mallorca… El conseller reial recrea aquests episodis amb la vivesa del testimoni i del confident. Aventures i emocions, història i llegenda de quan Catalunya ha d’abandonar el nord i girar els ulls cap al sud.

Títol: «El confident dels reis»
Autora: Assumpció Cantalozella
Edicions Proa, col·lecció «A tot vent» 576
Primera edició, setembre del 2012
260 pàgines
ISBN 978−84−7588−325−0
Comprar a Amazon