“Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq (1922–1923)” — Bonaventura Ubach
Bonaventura Ubach (1879–1960) va ser un monjo de Montserrat que va fer diversos viatges per les terres de l’Orient Mitjà per tal de perfeccionar els seus coneixements de les llengües hebrea, àrab i siríaca així com recollir material relacionat amb la Bíblia. Fou un dels impulsors de la traducció al català de la Bíblia realitzada des del Monestir de Montserrat.
El 1913 va publicar el llibre “El Sinaí” on explicava el seu primer viatge a l’Orient Mitjà, amb estades a l’Egipte, la península del Sinaí i Palestina. El llibre fou reeditat l’any 1955 afegint-hi el relat de dues estades posteriors (el 1928 i el 1932) a la mateixa zona.
El llibre recentment publicat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat és el dietari d’una estada que va realitzar a l’Orient Mitjà durant quinze mesos, des del juny de 1922 i fins al setembre del 1923. Va ser un viatge fet amb l’excusa d’anar a recollir uns materials d’il·lustració bíblica d’un monestir de Jerusalem que els va oferir a Montserrat. D’acord amb l’Abat de Montserrat, Ubach va aprofitar per tal d’aprofundir el seu coneixement dels escenaris bíblics, així com l’adquisició de materials per a la formació d’un Museu Bíblic a Montserrat.
Aquest dietari ens permet endinsar-nos en un món ben diferent de l’actual. Era un món on el cotxe ja hi era present, però encara el seu ús era excepcional. Un altre aspecte d’aquest món és la convivència entre les diverses religions. En diverses ocasions, deixa escrit detalls de la convivència entre musulmans, jueus i els cristians. A tall d’exemple:
Aquests dies de Nadal, com també per la Pasqua, és costum que els superiors d’altres ritus i religions (inclosa la musulmana) van a presentar l’enhorabona al Sr. Arquebisbe i a la clerecia. Els caps de família del propi ritu solen acompanyar la visita amb un donatiu per a l’església i el clergat, que ve a equivaler al delme dels fidels de les cristiandats antigues.
També ens demostra ser una persona amb una notable capacitat d’observació, explicant els detalls de la vida quotidiana de totes les persones: des dels casaments, a la celebració del ramadà; dels grups musicals que hi ha al carrer als captaires que demanen almoina; dels beduïns que obliguen als camells a engolir grosses boles de segó als seus companys de viatge; dels capellans dels diversos ritus cristians als vigilants d’una excavació arqueològica.
Algunes d’aquestes descripcions són ben directes, que avui qualificaríem de “políticament incorrectes”: en referir-se al capellà caldeu que no para de burxar-li per tal que l’ajudi a convertir-se en un monjo benedictí… o quan parla de les persones que hi ha pel carrer seguint a uns músics com a dropos. Però també reconeix les virtuts, especialment l’hospitalitat que gaudeix durant tota la seva estada.
I una obsessió constant: visitar els escenaris de les històries explicades a la Bíblia. Durant els quinze mesos no para de desplaçar-se: Alep, Bagdad, Babilònia, Ur, Bassora… No sempre, però, aconsegueix el seu objectiu: així prova un parell d’ocasions d’anar fins a Susa, a Pèrsia… però no troba un cotxe que li dugui. Més ben dit, sí que en troba un que ha de rebutjar pel desorbitat preu que li demanen.
Durant les diverses estades, aprofita cada moment que pot per adquirir material per al Museu. Compra de tot: taules cuneïformes, instruments musicals, monedes, llibres, teixits… fins a un peix de grans dimensions pescat al riu Tigris que empaqueta amb formol i envia a Montserrat per a ser dissecat.
Cada una de les compres es anotada, explicant els diners que s’ha gastat. També aquí de vegades ha de dir que no, quan li demanen molts diners o quan li presenten restes que són falses.
En ocasions, però, la seva actuació no es de compra sinó que directament agafa les restes. Com quan a l’abril visita el temple de Nabucodonosor:
Burlant jo la vigilància dels guardians, he reeixit a arrencar del paviment del presbiteri una rajola-maó amb l’estampillat de Nabucodonosor, exposada actualment al Museu Bíblic de Montserrat. Quan me l’emportava, he estat descobert per dos dels susdits guardians, forts que desemboliqués el gran mocador, per poder examinar el contingut. Jo m’hi he resistit. Vistes llurs instàncies, els he dit que era un maó ordinari qualsevol, que jo intentava conservar com a record de la visita fet a aquest lloc; i s’han donat per satisfets.
També no deixa de sobtar, vist des de la perspectiva actual, la visita que fa al Museu Egipci al Caire, ja de tornada cap a Montserrat:
La meva primera i gairebé única visita ha estat al Museu Egipci. El Director m’ha fet un molt amable acolliment i després d’una llarga conversació, m’ha introduït als soterranis del susdit Museu, on m’ha deixat tota llibertat per a escollir els següents objectes: dos sarcòfags, una mòmia de l’època ptolomeica (10 esterlines). Una altra mòmia de cocodril, molts altres objectes de l’antiga civilització egípcia. En conjunt: 27 esterlines. Una col·lecció de déus egipcis, molts d’ells en bronze; un cofre amb inscripció per a les entranyes de mòmia; tot plegat: 15 esterlines.
I segueix amb la relació de material comprat durant la setmana que va romandre al Caire. Evidentment, això avui és impensable de poder fer, però als anys 20 el director del Museu Egipci li va signar un rebut indicant que el material que se’n duia era considerat “sense valor per a la institució”!
En resum: un excel·lent llibre de viatges que ens permet conèixer una forma de vida que, tot i relativament propera en el temps, ha experimentat tantes variacions que avui ens sembla tant llunyana com l’Egipte dels faraons. És realment una troballa que, després de tant anys, finalment s’hagi publicat aquest dietari.
Un últim detall, però no per això poc important: l’abundant material fotogràfic, fet pel propi Ubach, de les persones, la vida quotidiana i els monuments visitats durant tot el viatge. I també agrair la qualitat de l’edició, amb un paper de gran qualitat i una excel·lent reproducció de les fotografies.
De la contraportada:
Aquest Dietari del P. Bonaventura Ubach (1879–1960) conté el relat del viatge realitzat a Mesopotàmia els anys vint, redactat a partir de les notes de la seva agenda, ampliades quan, a partir de 1951, era ja a Montserrat. La relació va acompanyada d’una abundant documentació fotogràfica, reproduïda aquí íntegrament. Hi trobem presents molts costums arcaics de l’Antic Orient, conservats encara aleshores, i també diverses mostres del folklore oriental.
En el relat d’aquest viatge, el lector trobarà el P. Ubach estudiant siríac entre Damasc i Palmira, abans de seguir-lo a Bagdad on s’establí durant set mesos. Des d’allí realitzà expedicions a Babilònia, Ur dels Caldeus, Bàssora, Pèrsia, Mossul, Nínive i part del Kurdistan, tot resseguint sovint les voreres dels rius Tigris i Eufrates, ajudats de vegades pels beduïns del desert. Moltes anècdotes sorprenents ens fan la lectura amena i agradable.
Títol: “Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq (1922–1923)“
Autor: Bonaventura Ubach
Edició a cura de Damià Roure
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Primera edició, octubre del 2009
194 pàgines
ISBN 978–84-9883–172-6
Preu: 24,00 €
 “Dom Bonaventura Ubach. L’home, el monjo, el biblista” — Romuald M. Díaz (1962) |  “El Sinaí. Viatge per l’Arabia petrea, cercant les petjades d’Israel (2 abril — 8 maig 1910) — Bonaventura Ubach (1913) |  “El Sinaí. Viatge per l’Aràbia pètria cercant les petjades d’Israel” — Bonaventura Ubach (1955) |
— Classificat com a: Montserrat — Comentari (1) — Lectures: 6
Per esmenar una de les mancances de l’
“és negra perquè Deu ha volgut que fos negra”… i els altres no poden passar la meva “anàlisi científica”. Potser seria aconsellable que l’autor hagués tractat de ser més pragmàtic i citar les diferents explicacions. S’oblida de citar la raó que avui tothom considera com més raonable per explicar la coloració de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat: primer per l’oxidació de la pintura i, posteriorment, per haver estat pintada de negre. L’historiador Hilari Raguer (un autèntic historiador) ho explica ben planerament al seu “
