Un breu reportatge de TV3 on el recentment traspassat monjo de Montserrat, Oriol M. Diví ens explica la seva tasca d’exlibrista.

El dia 2 d’abril no em vaig poder passar per l’acte d’inauguració de la placa al lloc on era la casa natal del monjo de Montserrat Bonaventura Ubach, però avui m’hi he acostat. És al número 23 del carrer de les Freixures, al davant del Mercat de Santa Caterina.

Placa que recorda on era la casa on va néixer Bonaventura Ubach

Actualització: Algunes fotografies de l’acte de descobriment de la placa, del Pinterest de l’Editorial Mediterrània:

Amb tota la càrrega mitològica, simbòlica i espiritual que té Montserrat per als catalans, la veritat es que sobtava que, fins ara, no s’hagués utilitzat la fundació del Monestir com a escenari per a cap novel·la històrica.

Comprar a Amazon

Un repàs ràpid a la producció de novel·les ambientades a Montserrat inclou les dues publicades l’any 2007 sobre la cerca que hi varen fer els nazis del Sant Greal («L’abadia profanada» i «El quart Reich. El secret de Montserrat»), la vida novel·lada del monjo Bonaventura Ubach («L’arqueòleg») i els diversos productes arran del centenari de la Guerra del Francès, amb la pel·lícula «Bruc» al capdavant.

«Les torres del cel» novel·la el moment de creació del monestir de Montserrat, quan un grup de monjos enviats des de Ripoll s’instal·len en una de les ermites preexistents amb la intenció de fundar-hi una comunitat. Així tot comença des del mateix moment en que l’abat Oliba ordena la missió a un grup de tres monjos: en Dalmau, un antic soldat que no fa massa temps va fer el canvi de vida prenent l’hàbit benedictí, en Maties, un germà llec i, finalment en Simó.

Tots tres faran el viatge des de Ripoll fins arribar a Montserrat on, directament, aniran a cercar l’ermita de Santa Maria. Allà es trobaran, de forma inesperada per a ells, amb l’ermità que hi viu, en Basili… una persona que no saben si qualificar com a ermità o com a boig. Tots quatre s’instal·laran a l’ermita i començaran a arranjar la construcció, que no es trobava en molt bones condicions.

La presència del grup de monjos origina un primer conflicte: a la mateixa muntanya hi ha un altre monestir Benedictí, Santa Cecília de Montserrat. La comunitat que hi viu no veu de bon ulls la presència dels monjos dalt la muntanya, especialment quan s’assabenten que el comte de Barcelona ha cedit tots els drets a la nova comunitat i posa el monestir de Santa Cecília sota la seva dependència.

Aquests primers anys no estan exempts de reptes… tot el contrari: la muntanya es revela amb tota la seva cruesa en més d’una ocasió, amb tempestes que literalment s’emporten tota la feina feta o animals que es tornen bojos després de menjar unes herbes.

D’altra banda, els ciutadans de la rodalia veuen als nous monjos com una mena d’il·luminats, sense acabar d’entendre ben bé que hi fan. Poc a poc, i d’una forma certament curiosa, els monjos fan amistat amb un jove del poble que farà gairebé d’intermediari. Els ajudarà a poder comprar aliments i altres coses que són necessàries per a poder viure a la muntanya. Mentre tot això passa, l’abat Oliba pràcticament no té cap contacte amb la comunitat recentment establerta a Montserrat. No serà fins passat un temps que coincidirà la seva estada per la zona, fent costat a la comtessa Ermessenda en la seva batalla amb un noble local amb aspiracions.

El període novel·lat a «Les torres del cel» abasta una mica més de vint-i-cinc anys. Durant aquest període viurem la consolidació de la comunitat, amb una segona tongada de monjos procedents de Ripoll i les primeres vocacions locals, la consolidació dels edificis d’ús religiós i l’inici de la construcció de les dependències monàstiques, la primera representació de la Verge de Montserrat, la cada vegada més forta atracció que exerceix la muntanya i el Monestir a la població dels voltants, alguns dels secrets naturals que amaga la muntanya… o episodis on sembla que tot se n’anirà en orri i com, gairebé de forma miraculosa, no passarà cap desgràcia (m’ha fet pensar molt en l’agost del 1986).

Una bona novel·la històrica, com ja gairebé ens té acostumat la Coia Valls (recordeu «La princesa de Jade» i «El mercader») que ens transportarà a una molt creïble època on Montserrat ja era una muntanya màgica i amb una forta càrrega espiritual, amb tot d’ermites repartides per diferents punts… però que encara no era el que, després de la creació del Monestir, ha estat. Una època on Montserrat, segurament, només era un drac adormit.

A la contracoberta

Una visió dels inicis del monestir de Santa Maria de Montserrat, dels primers temps de l’Scriptorium, amb el cant del ventre de la terra que donarà lloc a l’Escolania, a través d’uns personatges que conformen el fresc extraordinari d’una terra de frontera, la Catalunya que s’expandia cap al sud per assolir la seva plena identitat com a poble.

A començament del segle xi, l’abat Oliba pren una decisió que trastoca l’ordre establert. Un petit grup de monjos s’instal·la en una de les ermites amb la missió de posar les bases del monestir. Entre ells, l’exsoldat del comte Berenguer Ramon I, Dalmau Savarés, que es debat entre dos futurs excloents: l’espiritualitat transformadora d’en Basili, l’eremita, contra el poder mundà de l’Església.

Coia Valls recrea amb la seva magistral minuciositat un episodi perdut de la nostra història. Tot un homenatge a la muntanya de Montserrat i al mar que va ocupar aquest territori màgic en el despertar dels temps.

Títol: «Les torres del cel. La novel·la sobre els dotze monjos que van fundar Montserrat»
Autora: Coia Valls
Edicions B
Primera edició, març del 2013
445 pàgines
ISBN 978−84−666−5278−0
Comprar a Amazon

Quan un s’imagina, des de fora, com és la vida dels monjos d’un monestir com Montserrat, és molt probable pensar que, al cap i a la fi, es tracta d’una opció que permet molt poques variacions i tots ells acabaran portant, si fa o no fa, una forma de vida molt similar els uns dels altres.

Comprar a Amazon

Ara bé, les dues darreres biografies publicades de monjos de Montserrat (la recuperada l’any passat de Bonaventura Ubach i aquesta del pare Estanislau M. Llopart) ens presenten dues vides que són radicalment diferents. En el cas del primer, destacava el seu interès en l’estudi de la Bíblia amb la finalitat de fer-ne la traducció al català, la qual cosa el portarà a fer nombrosos viatges per les terres bíbliques amb la finalitat de recollir material per a fer un museu a Montserrat. Pel que fa al pare Estanislau M. Llopart, se’ns presenta a una persona que, gràcies per a la perseverança en el seguiment de la seva vocació, farà un viatge interior que el portarà a viure en solitud com a ermità.

Aquesta biografia, tot i que escrita per Marcel Capellades, utilitza molt material que va deixar el propi biografiat, tant en forma d’escrits com en la correspondència que mantenia amb els successius abats de Montserrat. Aquest material permet reconstruir els diversos episodis de la seva vida, des de la seva infància marcada per una salut dedicada i una primerenca vocació a la vida monàstica de Montserrat.

Així, el 1928 i amb només 13 anys, el nen Amadeu (el nom amb que va ser batejat) entra a Montserrat com a postulant. Cinc anys després passa a ser novici, moment en el que canvia el seu nom com era costum a l’època. Aquest període inicial es veurà tràgicament interromput per la Guerra Civil i la persecució que varen patir els religiosos a Catalunya. Així Estanislau, després d’amagar-se inicialment, arribarà per la tardor de 1938 al monestir belga de  Maredsous on, el gener de 1939, farà la professió solemne com a monjo benedictí.

És en aquest moment quan ja trobem un episodi que ens mostra clarament quina és la seva personalitat:

Abans de professar, va manifestar al P. Abat Marcet el seu desig de ser ermità. El rostre del P. Abat s’il·luminà tot ell –recordarà sempre el P. Estanislau–. «Et prometo que t’ajudaré –li va respondre l’Abat–. Però primer t’has de formar. I hem de retornar a Montserrat  per reprendre-hi la vida monàstica».

¿I si l’abat t’hagués dit que no, què hauries fet?, li vaig preguntar al P. Estanislau: «No hauria professat. I me n’hauria anat amb els monjos de l’Orient cristià, on allà sí que podria ser ermità»

Aquesta conversa va ser l’any 1939 i el seu desig de ser ermità no arribarà fins l’any 1961. Però malgrat haver d’esperar vint-i-dos anys per veure complit el seu desig,  el monjo va mantenir-se en tot moment fidel als vots emesos en la seva professió, amb obediència a les decisions dels abats i realitzant les diverses tasques que se li encomanaven, a la biblioteca i com a professor dels nous monjos de matèries com història de l’Església, filosofia antiga i medieval, patrística, crítica textual  i històrica. També patirà alguns problemes de salut que el portaran a les portes de la mort i li faran perdre un ronyó.

Pel maig de 1961 s’instal·la com a ermità a l’Ermita de la Santa Cova, a Montserrat on s’hi estarà fins el desembre de 1972. Durant aquests anys, tot i la seva vida eremítica, no s’estarà de rebre totes les visites que sempre eren rebudes amb una estona de silenci. Cap al final, però, el volum de visitants era ja excessiu que no li permetia fer cap mena d’exercici… la qual cosa acabarà repercutint negativament la seva salut.

Així a finals del 1972, i amb l’autorització de l’abat Cassià, marxa amb destinació a Betlem. S’instal·larà com a ermità prop de la casa que Montserrat acabava de fundar l’any 1969. L’estada no serà molt llarga, ja que pel juliol del 1974 se’n va cap al Japó, però amb una breu estada a l’Índia, on no s’arriba a aclimatar.

A mitjans de juliol arribarà al Japó on s’instal·larà acompanyat per dos ermitans més en una petita illa. Tots tres viuran relativament prop els uns dels altres, cadascun en la seva pròpia casa. Aquí sorprèn la decisió del pare Llopart de no aprendre res de japonès, per tal de garantir el màxim d’aïllament. És curiós de veure com la premsa local els va acollir, amb reportatges a revistes en que són presentats gairebé com uns éssers d’un altre món! L’estada al Japó cal veure-la com una experiència d’aprofundiment espiritual.

Al Japó s’hi estarà fins a finals del 2002, quan demanarà de tornar a Montserrat. Hi va retornar el 23 de febrer del 2003 i, trenta-quatre dies després, moria. El biògraf recorda la seva darrera conversa:

Quan li vaig comunicar que portava deu anys d’ermita en aquest cim, no m’esperava l’expressió de sorpresa meravellada que hi hagué al seu rostre, en preguntar-me, per tres vegades: «I estàs sol, tot sol?»

No, no estic sol. Mai estic menys sol que quan estic sol, pare ermità.

El llibre finalitza amb una petita sorpresa en forma d’un himne i quatre cants composats pel pare Llopart on podem tastar quin va ser el seu nivell d’aprofundiment espiritual.

A la contracoberta

Una biografia que ens fa conèixer l’itinerari íntim d’un monjo ermità.

L’autor, receptacle de la transmissió del seu pare espiritual, ens ofereix el retrat íntim del seu Starets. Un relat escrit des de l’interior, des del cor profund en el qual la vida i l’experiència mística del seu pare espiritual han deixat una empremta inesborrable en el cor del deixeble. Relació dilecta, entranyable i confident entre l’Ancià monjo i el deixeble. Revelació d’una vida amagada en el silenci i a prop de Déu, i en qui els homes trobaren Déu. Estimat de Déu i amic de Déu, l’Ermità lliura als homes la llum del seu cor, ensenyant-los un camí interior vers la Llum.

Títol: «Pare Estanislau Maria Llopart. El monjo, l’ermità»
Autor: Marcel Capellades Ràfols
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, col·lecció «El gra de blat», 221
Primera edició, febrer del 2013
149 pàgines
ISBN 978−84−9883−573−1
Comprar a Amazon

Avui hem sabut del traspàs del P. Oriol M. Diví, un dels grans ex-libristes catalans. El passat novembre va rebre un homenatge a Montserrat, arran la publicació del llibre que recull tota la seva producció d’ex-libris. Afortunadament, hi ha disponible un vídeo de l’acte:

Actualització (12÷04): El Punt-Avui també li dedica un record: «L’últim xilògraf La tècnica».

El 26 de gener de 1913, avui fa cent anys, l’abat de Montserrat Antoni M. Marcet i Poal (nascut a Terrassa el 5 de juliol de 1878) rebia la benedicció abacial després d’haver estat escollit el 7 de desembre de 1912.

Placa a l’edifici del carrer del Vall 37, de Terrassa, que recorda on va néixer l’abat Marcet

Amb motiu d’aquest centenari, el proper dia 7 de febrer a dos quarts de vuit del vespre a l’Ateneu Barcelonès (carrer de la Canuda 6) s’ha organitzat un homenatge presidit per l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, i on hi intervindran el p. Josep Massot i Muntaner, monjo de Montserrat, el Dr. Francesc Fontbona de Vallescar, historiador de l’art, i la coral «Antics Escolans de Montserrat».

L’any 1906 inicià la Revista Montserratina, de la qual en fou redactor i administrador. Promogué l’ús del català com a llengua de relació dins el monestir; creà pràcticament l’actual biblioteca del monestir i en restaurà la seva impremta. Amb la col·laboració de Bonaventura Ubach, Gregori Sunyol, Anselm Albareda i d’altres, féu possible l’aparició de la Bíblia de Montserrat. Durant la República mantingué bones relacions amb el govern de la Generalitat. El 1937 es reuní amb alguns dels seus monjos al balneari de Belascoain (Navarra), on improvisaren un petit monestir.

Actuació de la Coral “Antics escolans de Montserrat”. Presidiran l’acte: Josep M. Soler, abat de Montserrat, i Francesc Cabana, president de l’Ateneu Barcelonès.

Segurament un dels aspectes més potenciats durant l’abadiat d’Antoni M. Marcet fou l’ampliació dels fons de la Biblioteca de Montserrat: l’any 1913 comptava amb uns vint mil volums, mentre que a la seva mort l’any 1946 el volum de llibres sobrepassava els cent cinquanta mil volums. A l’entrada de la Biblioteca hi ha un monòlit que recorda aquesta notable expansió.

Acte del centenari de l’abat Marcet

Des de la revista Lligall (revista catalana d’arxivística), que edita l’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya, em fan arribar aquesta entrevista al doctor Manuel (Anscari M.) Mundó, que va morir el passat dia de Nadal.

Manuel Mundó, historiador i paleògraf va morir a Barcelona el passat 25 de desembre a l’edat de vuitanta-nou anys.

Des de la Revista Lligall volem retre un petit homenatge a qui va ser estudiós i erudit de documents de l’antiguitat i medievals, d’un perfil humà i trajectòria professional excepcional, fent difusió de l’entrevista que ens va concedir a principis de 2012 i que s’ha publicat en el darrer número de Lligall.

Podeu baixar-vos el PDF de l’entrevista o bé llegir-la directament: