… representat al Die pluemen der tugent (Viena, 1450):

Imatge del manuscrit «Die pluemen der tugent»

Una dedicatòria de Max Jacbob Lucien Kra, fill del fundador de les éditions du Sagittaire:

«qui aime les chats, n’est pas rat»

Aquest punt de llibre és, senzillament, sensacional.

No he estat capaç de trobar qui és l’autor d’aquesta meravella!

El «Libre del coch», (de títol complet «Libre de doctrina per a ben servir de tallar y de l’art de coch; ço és de qualsevol manera de potatge i salses. Compost per lo diligent mestre Robert, coch del sereníssimo senyor Don Ferrando, rey de Nàpols») és un llibre de cuina escrit en català a Itàlia a mitjans del segle XV. La primera edició és del 1520 i s’identifica l’autor com «Mestre Robert, cuiner del rei Ferran de Nàpols». Pels voltants del 1525 l’emperador Carles I va encarregar una versió en castellà on l’autor apareix com a «Ruperto de Nola». D’aleshores ençà, s’han publicat diverses versions, les més recents del 1929 (per Dionisio Pérez) i 1977 (per Veronika Leimgruber).

La introducció del llibre explica clarament quin és l’objectiu de la seva publicació: «Com sie cosa molt necessària als jòvens de tendre edat apendre de les virtuts la carrera» i ens comença a explicar com servir els plats i les begudes així com les tècniques per tallar la carn: cansalada, porcell, bou, llebre, conill, moltó… Posteriorment ens explica altres arts necessàries per a estar a la cuina: «esmolar o affilar» els ganivets, les tres virtuts necessàries per l’ofici: cuiner, comprador i trinxant (és important que «que lo comprador sia bon coch e bon trinxant»), l’ofici del coper i com servir correctament l’aigua, el vi («crech que qualsevol senyor deu mas amar beure ab vidre que no ab argent») i les begudes alcohòliques; com parar taula («Primerament deu posar lo saler e pa, aprés torcaboques e lo ganyivet») i l’ofici de majordom, que haurà de «tenir la casa ben ordinada». La higiene ja es considerava important: el cuiner i el trinxant «deu ésser home molt net en totes coses».

La segona part del llibre és un compendi de receptes («Emperò ara parlaré de l’art de la cuiyna, e daré de aquella algunes doctrines de fer moltes diversitats de salses e de menjars»). Hi abunden les receptes d’albergínia i carbassa. Hi apareixen les cols, els espinacs i les bledes. El senglar, cérvol i altres peces de caça major hi apareixen relativament poc. Altres productes boscans són les tòfones, els bolets i herbes com verdolagues, borratges, ruca, morritort i mostassa, buglossa… Hi ha també les herbes aromàtiques: marduix, sajolida, menta… Pel que fa al peix, hi ha des de tonyina, lluç, calamars, sípia i d’altres més excepcionals (l’esturió i el salmó) per arribar a incloure fins i tot el dofí.

Una de les receptes incloses és aquesta que explica com cuinar un gat rostit, que podem trobar a la pàgina 27 de l’edició del 1568 que Google ha digitalitzat.

Recepta per a cuinar un gat rostit

Il·lustració de Lina Dūdaitė per al llibre de l’escriptor xilè Luis Sepúlveda «Historia de una gaviota y el gato que le enseñó a volar»:

«Història d’una gavina i del gat que li va ensenyar a volar» (Lina Dūdaitė)

L’actor nord-americà fa un descans en la lectura mentre un gat negre fa la migdia al seu damunt.

L’actor Robert Redford amb un gat negre

Una fotografia de 1969 feta per John Dominis per a la revista «Life», però no publicada fins l’any 2012.

Aquest manuscrit conservat a l’Arxiu de Dubrovnik (Croàcia) té una evidència ben clara que la relació dels gats i els llibres ve de lluny:

Ditades d’un gat en un manuscrit

Gràcies, Gatophylacium, per l’enllaç.