La col·lecció «Centellas» de l’editor de Palma J.J. de Olañeta recupera el text d’una conferència de l’escriptora Virginia Woolf on, malgrat el que podria semblar pel seu títol, hi trobem unes indicacions sobre els diversos gèneres de la literatura.

Comprar a Amazon

El text d’aquest breu llibre sorgeix d’una conferència donada l’any 1926 a les alumnes d’un col·legi privat de Kent, posteriorment revisada i publicada a The Yale Review el mateix any. Una segona versió de la conferència es dictà als Estats Units l’any 1931 sota el títol de «L’amor a la lectura» que, novament revisat, va ser inclòs al seu recull d’assaigs «El lector común» de l’any 1932. El text inclòs en aquesta traducció s’ha realitzat a partir d’aquesta darrera versió.

Virginia Woolf es presenta la lectura com una experiència íntima i personal, no subjecte a cap norma («Acceptar autoridades –por muchas pieles y togas que luzcan– en nuestras bibliotecas y permitirles que nos digan cómo leer, qué leer y el valor que hemos de dar a lo que leemos, es destruir el espíritu de libertad que se respira en estos santuarios. En todos los demás lugares podemos vernos atados por normas y convenciones, allí no tenemos ninguna»), alhora que convida al lector a deixar-se portar pel seu propi instant («En realidad, el único consejo sobre la lectura que puede dar una persona a otra es que no acepte consejos, que siga sus propios instintos, que use su propia razón, que saque sus propias conclusiones»).

Ara bé, aquesta llibertat no ha de considerar-se com una invitació a la disbauxa. Tot el contrari: cada un dels tres gèneres en que divideix la literatura, ficció, biografia i poesia, té les seves pròpies consideracions específiques que la Woolf ens il·lustra a partir de la seva experiència personal com a lectora.

Un altre aspecte clau de la lectura, segons Woolf, és la necessitat de comparar, de jutjar la nostra experiència lectora d’un text amb la d’altres textos. És important, indica, que per a fer això cal deixar passar un cert temps per tal que la lectura realitzada s’interioritzi totalment. La comparació ens ha de permetre realitzar judicis de valor sobre els llibres llegits i ens permetrà construir una visió crítica personal, per tal d’identificar els aspectes positius i les deficiències del text. Un cop més aquesta crítica cal realitzar a nivell personal i defugir sempre de les crítiques i ressenyes que fan els crítics professionals.

En definitiva, un breu text que podem llegir en qualsevol moment (tranquil·lament en menys d’una hora) i que ens pot ajudar a treure un major profit de la resta de les lectures que fem a partir d’ara.

A la contracoberta

La gran escritora Virginia Woolf comparte aquí con el lector unas reflexiones sobre la lectura, el modo de leer, la actitud que nos impone cada género y la capacidad crítica del lector que no dejarán de apreciar todos los amantes de la lectura

Títol: «¿Cómo debería leerse un libro?»
Autora: Virginia Woolf
Traducció i notes: Ángela Pérez
José J. de Olañeta, Editor. Col·lecció «Centellas», 50
Palma, 2012
69 pàgines
ISBN 978−84−9716−782−0
Comprar a Amazon

Aquest llibret inclou dos contes breus, d’aquells que es poden llegir en una estona morta i d’una forma independent l’un de l’altre, escrits durant el segle XIX per Charles Asselineau, un home de lletres contemporani de Baudelaire (de qui va escriure una biografia).

Comprar a Amazon

Fill d’una família benestant, va abandonar els estudis de medicina per dedicar-se a la seva passió: la investigació bibliogràfica a la Biblioteca nacional francesa (aleshores, Biblioteca Imperial). L’any 1858 va publicar un recull de contes, «La double vie» on es trobava un dels dos inclosos en aquesta edició «L’enfer du musicien». L’altre conte, «L’enfer du bibliophile» fou publicat un parell d’anys més tard.

A la introducció, el curador i traductor d’aquesta edició, ens presenta a Asselineau com un escriptor plenament integrat dins el moviment del romanticisme, molt marcat per les pràctiques es varen posar de moda durant el Segon Imperi francès a l’època de Napoleó III. Són contes sense masses pretensions: a la contracoberta són descrits, per a ser llegits de la mateixa forma en que van ser fets: en batí i amb els peus damunt del capfoguer» (un lloc on, per cert, mai hauria pensat de posar-hi els peus!).

«L’infern del bibliòfil» ens presenta la història d’un apassionat pels llibres, acostumat a visitar els bouquinistes de la riba del Sena i d’anar a les subhastes, on sempre remena tots els llibres per tal de conèixer-los fins al seu més insignificant detall. És un d’aquells compradors que fa tot el possible per passar desapercebut, però a la vegada gaudeix extraordinàriament quan aconsegueix fer-se amb el llibre desitjat.

Un dia arriba a casa no trobant-se massa bé després d’haver discutit amb un impressor, així que se’n va directe al llit tot pensant que l’endemà serà un bon dia: anirà a mirar llibres. Però l’endemà serà tot el contrari d’un bon dia: tota l’estona va acompanyat d’un home prim i llarg  que el segueix allà on va. Quan arriben als bouquinistes l’acompanyant comença a assenyalar un munt de llibres, dient que els ha de comprar. No són llibres especialment interessants, més aviat novel·les i llibres de segona categoria presentats en edicions tampoc dignes de menció. Però el seu acompanyant l’obliga a comprar-los i ell nota que no es pot resistir… només pensa de no trobar-se amb cap conegut per evitar el ridícul.

Després de la riba del Sena, visita un llibreter on segueix la mateixa tònica: comprar i comprar llibres als que fins ara no havia dedicat ni un segon! Ja no els pot carregar de tants que porta! Però el dia no s’ha acabat: avui hi ha una subhasta i, com us podeu imaginar, hi van els dos. Arriben just en el moment en que surt un llibre que interessa al nostre protagonista… així que fa l’oferta: «trenta francs» pensa, però la seva boca pronuncia «cinquanta». I tot just escolta a un altre que n’ofereix seixanta: és el seu acompanyant. Comença una competició entre els dos: setanta, vuitanta, cent, cent cinquanta, tres-cents, cinc-cents, mil, mil tres-cents… mil cinc-cents. Adjudicat al nostre protagonista davant la sorpresa general de tota l’audiència: és un llibre no especialment rar i que es pot trobar per molt menys del que ha pagat.

No acaba aquí: per la resta de llibres passa el mateix. Els acaba comprant tot a un preu exagerat, enmig de les rialles generalitzades de tots els llibreters i bibliòfils de París. En total, la factura arriba als trenta mil francs: l’equivalent al total del seu sou d’uns mesos. Com ho pagarà? El seu acompanyant dóna una solució a tota la concurrència: anem a casa seva i buidem la seva biblioteca! I…

El segon conte ens presenta a un músic alemany que arriba a París amb la intenció de menjar-se el món! De qualitats no li falten i té diners suficients per passar una època fins que el món se n’adoni del seu talent i comencin a reclamar-lo per a concerts… però això no arriba. El seu ritme de vida no és d’estalviar, sinó el d’anar a tots els esdeveniments socials que hi ha. Poc a poc els diners s’acabaran i arriba el moment en que ja no té ni per a dinar, així que toca passar gana.

Un amic el rescata quan ja estava delirant per culpa de la gana; se’n fa càrrec d’ell, tot oferint-li menjar i portant-lo a casa seva. Allà coneixerà a la Sara, la germana del seu benefactor, enamorant-se bojament. Quan ja comença a refer-se pensa en tocar una composició seva per tal que la Sara l’escolti i s’enamori. Tant ho desitja que en escoltar la música, nota com els pensaments de la Sara són de deixar-se portar pel ritme de la melodia.

Tant és l’èxit que aconsegueix fer una audició pública de les seves composicions. Tot és un èxit i es projecten concerts a les sales més importants… però aleshores, el compositor fuig de la nit al dia marxant cap a Alemanya. Arriba a Frankfurt i es posa en contacte amb el seu benefactor, per explicar-li que tot va bé. Als dos dies, però, comunica que se’n va cap a Munic… on passarà tres quarts del mateix i acabarà marxant ràpidament cap a Hamburg. No s’acaba aquí la fugida, ja que acabarà enrolat en un vaixell neerlandès amb destinació a Cap Verd.

Quina és la raó d’aquesta fugida? Cal que llegiu el conte per a saber-ho!

Com us he indicat abans, dos contes breus però força entretinguts i que van molt bé per a passar una estona curta ben agradable.

Per cert, una curiositat: el conte del bibliòfil va ser publicat l’any 1924 dins dels «Contes de bibliòfil» de Ramon Miquel i Planas, il·lustrats amb quatre il·lustracions de Josep Pey:

Títol: «El infierno del bibliófilo / El infierno del músico»
Autor: Charles Asselineau
Pròleg, traducció i notes de Guillermo López Gallego
El Desvelo ediciones, col·lecció «Postcards» 1
Primera edició, novembre del 2012
122 pàgines
ISBN 978−84−938663−4−1
Comprar a Amazon

L’amic Pàmies fa una temporada llarga que no para de presentar-nos nous llibres sobre la seva passió, les parèmies. A banda dels seus dos llibres autoeditats a partir de sengles projectes de micromecenatge, «Amb cara i ulls. Diccionari de dites i refranys sobre l’ull» (abril del 2011) i «En cap cap cap» (abril del 2012), pel març també va publicar el llibre «Dites.cat». El seu tercer llibre d’enguany és aquest recull dels cent refranys més populars del català.

Comprar a Amazon

L’origen cal situar-lo pel març del 2010, quan en Víctor va realitzar una convocatòria per a identificar els deu refranys catalans més coneguts. La idea era ben simple: només calia enviar-li per correu electrònic una llista dels primers refranys que ens vinguessin al cap, així com identificar quina era la nostra comarca. Tot aquest procés de recollida va durar unes setmanes, durant les quals va rebre els refranys enviats per mil dues-centes cinc persones d’arreu dels Països Catalans amb dos mil tres-cents quaranta un refranys diferents.

Fidel al seu propòsit inicial, durant els primers 10 dies del mes 10 de l’any 2010 ens va anar presentant un per un els deu refranys més populars. Amic com és de les bromes, se’n va empescar presentar-los en forma de joc. Així al bloc Xarel·10 es va presentar una llista de nou jeroglífic que representaven els deu refranys més citats, en ordre decreixent del desè al segon. Cada dia el Víctor els anava desvelant –la qual cosa servia per comprovar que pràcticament no havia estat capaç d’endevinar anticipadament cap dels jeroglífics. En el cas del refrany més popular, el joc va variar una mica: a Xarel·10 es va publicar el jeroglífic un dia abans… i tots ens vàrem trencar el cap per intentar esbrinar quin podia ser el refrany més popular: «Qui no vulgui pols que no vagi a l’era».

Fruit d’aquella feina neix aquest llibre, escrit a quatre mans entre el Víctor Pàmies i el Jordi Palou on trobem els cent refranys més populars d’arreu dels territoris on es parla català, en ordre creixent. Per a cada refrany hi trobem una breu descripció sobre el seu significat o ús, detallant les possibles variants conegudes i altres aspectes d’interès. A continuació, un o varis exemple pràctic del seu ús: citació d’una novel·la, un poema, una tira còmica (entre d’altres) on surt explícitament el refrany o bé un grafisme que ens l’il·lustra de forma visual.

A continuació se’ns informa del nombre de vots (absolut i en percentatge) que va rebre  així com una indicació de les cançons, poemes, peces teatrals… que utilitzen el refrany en qüestió com a títol. Finalment, la fitxa es completa amb una breu anotació sobre l’etimologia d’alguna de les paraules que formen el refrany.

Com ja ens té acostumats el Víctor Pàmies, els seus treballs són un autèntic pou de ciència… i aquest no és l’excepció. Impressiona la gran quantitat de citacions presents al llibre així com les nombroses referències a produccions on el refrany en qüestió forma part del títol: una excel·lent demostració com, malgrat el que de vegades pugui semblar, l’ús dels refranys continua encara ben viu.

Us animo a que us feu amb el llibre… n’aprendreu moltes coses!

A la contracoberta

Com podem arribar a determinar que Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era és el refrany més popular de la llengua catalana? Els 100 refranys més populars neixen d’una enquesta feta a través d’Internet, el març de 2010, que van respondre 1.200 persones d’arreu de l’àmbit lingüístic.

Arran de la recopilació i tractament d’aquest cabal de respostes sorgeix la idea d’aplegar el recull que ara us presentem dels refranys més populars, amb el significat, variants, curiositats, equivalents en altres llengües i passatges literaris o periodístics que n’il·lustren l’ús i, sobretot, la vigència.

Títol: «Els 100 refranys més populars»
Autors: Víctor Pàmies i Jordi Palou
Cossetània Edicions, col·lecció «De cent en cent», 16
Primera edició, novembre del 2012
237 pàgines
ISBN 978−84−9034032−5
Comprar a Amazon

A les llibreries es poden trobar ja un nombre de llibres que tracten sobre el final de la Guerra de Successió i, molt especialment, el setge i l’atac final a la ciutat de Barcelona… i molts més que veurem durant els dos propers anys.

Comprar a Amazon

Aquest en concret és un llibre divulgatiu que presenta d’una forma molt visual i genèrica els diversos aspectes que cal conèixer sobre aquest conflicte europeu i com es visqué a Catalunya en general i, molt particularment, a la ciutat de Barcelona. Es presenta amb molt poc text, el mínim i suficient per a presentar a grans pinzellades cada un dels apartats i amb el suport d’una potent i destacada imatgeria. El podríem arribar a qualificar entre una simbiosi de llibre de divulgació i una història gràfica.

Per començar, ens situa l’arrel del conflicte arran de la successió del rei Carles II, mort l’any 1700, amb la disputa pel tron dins de l’escenari del repartiment de poder a escala continental,  així com l’esdevenir dels primers anys de la guerra a la Península Ibèrica. A continuació es dibuixa la situació que provoca el tractat d’Utrecht del 1713 i com això afecta a la balança de forces.

El tercer gran bloc ens presenta l’exèrcit català format pels regiments d’infanteria de la Diputació (Generalitat) i de Barcelona. Hi veiem representats els diversos cossos que formaven l’exèrcit, il·lustrats de forma realista per tal de conèixer la nomenclatura dels elements que formaven el seu uniforme i el seu armament. Hi trobem representada la infanteria, els fusellers de muntanya, la cavalleria, l’artilleria i els enginyers. En el quart bloc es presenten les milícies de Barcelona, encarregades tant de la defensa interior de la ciutat. També se’ns explica la importància que tenia la Bandera i el Penó de Santa Eulàlia per a la ciutat.

El cinquè bloc ens presenta, d’una forma espectacular, la reconstrucció de les mesures de defensa amb que comptava la ciutat a la banda de ponent, on es desenvoluparan tots els combats. Coneixerem l’arquitectura dels baluards i les característiques pròpies de cadascun d’ells: el de llevant, Santa Clara, Portal Nou, Sant Pere i Jonqueres.

A continuació es realitza una reconstrucció dels diversos atacs generals que patí la ciutat, des del maig i fins al dia 11 de setembre de l’any 1714. S’expliquen les tècniques d’atac, basades en l’avenç a partir de la construcció de trinxeres en paral·lel (explicant gràficament la tècnica de construcció) i la disposició de l’exèrcit assetjador. L’atac es va concretar contra la zona més debilitada de les defenses de la ciutat: coneixerem els set esvorancs existents a la muralla de la ciutat. Els defensors de la ciutat no s’estaven pas quiets: varen construir una defensa darrera les febles muralles, coneguda com la Travessera.

El novè bloc tracta dels grans atacs de les tropes borbòniques els dies 12 i 13 d’agost, amb els contraatacs dels defensors que varen convertir l’escenari dels combats en un autèntic infern, amb un gran nombre de baixes. Al desè bloc s’explica els darrers mesos de la guerra fora de Barcelona, amb Cardona i l’exèrcit del marquès de Poal situat al Vallès. Finalment arribem a l’onzè bloc, que tracta del combat final del dia 11 de setembre: el pla d’atac dels borbònics, el desenvolupament de l’assalt i… el darrer esforç en la defensa: els contraatacs dirigits per Villarroel i Casanova així com l’heroisme final de la Coronela… per arribar a la fi de l’Estat Català.

«1714. El setge de Barcelona» no està plantejat com un llibre que aporta noves dades, però sí les presenta d’una forma especialment visual per tal de facilitar la comprensió de com va ser el setge i el combat del dia 11 de setembre de 1714 a Barcelona. És un llibre eminentment divulgatiu i, sincerament, crec que aconsegueix plenament l’objectiu d’una forma digna de menció. Qualsevol que tingui interès en conèixer que va succeir ara fa tres segles d’una forma ràpida, ho podrà conèixer gairebé fullejant el llibre i llegint les breus notes de text. Com he indicat abans, s’assembla més en la forma a una historieta gràfica presentat, això sí, amb rigor històric.

Títol: «1714. El setge de Barcelona»
Autors: Guillem H. Pongiluppi i F. Xavier Hernàndez Cardona
Editorial Angle
Primera edició, novembre del 2012
118 pàgines
ISBN 978−84−15695−09−7
Comprar a Amazon

Estem relativament habituats, els que llegim novel·la històrica, a veure com els escriptors tenen una certa tendència a repetir les trames argumentals que ja han explotat en una anterior producció, especialment quan aquesta ha aconseguit unes bones vendes. Personalment és una cosa que no m’agrada, ja que quan començo la lectura d’un llibre l’últim que desitjo és tenir la sensació de «déjà-vu» respecte a una lectura anterior. En el cas de Martí Gironell he seguit les seves diverses novel·les històriques (veure, a tall d’exemple, les ressenyes que he fet de «El pont dels jueus», «La venjança del bandoler» i «L’arqueòleg») i mai no m’he trobat amb aquesta sensació, gràcies tant a la variació cronològica com per la diversitat en el tipus d’històries explicades en cada una de les novel·les.

Comprar a Amazon

«L’últim abat» es troba ambientada al tercer quart del segle XVI i comença directament amb la mort del personatge que, tal com dóna a entendre el títol de la novel·la i el text de la contracoberta, fa de protagonista. Immediatament després de la mort fem un flashback de vint-i-dos anys per traslladar-nos quan Frigola, aleshores un simple monjo, sorprèn a l’abat del monestir de Sant Benet de Bages en una situació, diguem, força compromesa. Això afavorirà la seva ascensió al càrrec abacial, situació que comporta haver de fer front a tot un seguit d’obligacions i responsabilitats diferents del que havia hagut de fer fins aleshores.

L’època en que Frigola exerceix l’abadiat està marcada per una lluita pel poder entre monestirs benedictins on s’enfronten dues concepcions diferents de veure el paper de l’Església en tot allò relacionat amb el poder terrenal. D’una banda tenim els monestirs que s’agrupen dins la Congregació Claustral, que inclou molts dels monestirs del país; a l’altra costat de la balança es situa la Congregació de Valladolid, alineada amb el poder polític de la Corona de Castella. Frigola veu amb preocupació el poder que està assolint Valladolid a Catalunya, així com el paper que aquesta congregació dóna als monestirs, tractant-los com una font per a obtenir ingressos i fer costat al rei Felip II de Castella. La situació és especialment preocupant en considerar que a través dels monestirs es pot controlar el braç eclesiàstic de la Diputació del General així com el fet que el diputat d’aquest braç exerceix de president de la Generalitat.

Amb aquest escenari, s’inicia una autèntica guerra on s’utilitzen tota mena d’instruments i estratagemes per part dels dos contendents, incloent-hi la presència d’autèntics agents especialitzats en infiltrar-se dins de l’enemic i que no vacil·laran gens en utilitzar qualsevol eina per a complir la missió encomanada, incloent-hi l’assassinat, la suplantació de persones o el recurs de la guerra química. També hi ha moments en aquesta guerra es realitza d’una forma dialèctica, a partir de l’encreuament directe de paraules entre els dos grans competidors, aprofitant al màxim les febleses del contrari.

Les dues posicions es troben radicalment oposades: Frigola veu en els monestirs un nucli de gestió del territori que han d’utilitzar els seus recursos per tal de prosperar. D’aquesta forma, contractarà artistes per fer obres a l’església de Sant Benet amb la qual vol continuar atraient la visita de peregrins, així com iniciarà obres per garantir el subministrament de l’aigua. La visió de Valladolid és diferent: els monestirs només són uns recaptadors dels impostos, però els diners no reverteixen sobre ells sinó que van directament a les arques de la congregació, on ja es decidirà l’ús que se’n fa.

A partir d’aquesta trama, la novel·la ens presenta un ric conjunt de personatges i diverses situacions amb un elevat grau de realisme i una notable tasca d’ambientació. L’autor ha cuidat molts tots els detalls per a preparar una completa escenografia on es desenvoluparan les diverses situacions i esdeveniments: la vida monàstica marcada per l’horari, les activitats i els personatges propis de la comunitat monàstica; les preocupacions i neguits que poden esperar quan es viu seguint el ritme de vida marcat pel cultiu de la vinya amb la finalitat de produir les varietats necessàries de raïm amb el que s’acabarà preparant tota la tipologia de vins existents; la importància que té el coneixement al voltant dels recursos naturals existents, com ara totes les herbes remeieres o les supersticions i creences populars al voltant de les més diverses situacions o la cuidada meticulositat amb que es presenten les receptes dels diferents menjars. A això es suma la presència de tots uns personatges d’una gran força independentment de quin sigui el seu paper dins del conjunt.

Amb tot això no he trigat gaire en trobar-me totalment atrapat per la lectura. L’he llegit bàsicament al llit, en l’estona abans d’anar-me’n a dormir… i cada dia estirava l’estona inicialment pensada: a l’arribar al final del capítol mirava el rellotge… em deia, uf! ja es tard però ara no el puc deixar i, apa, unes quantes pàgines més fins al final del següent capítol. Així, uns dies durant els quals he allargat més del que hauria estat aconsellable l’hora de deixar la lectura i començar a dormir. He patit a mesura que notava com la salut de l’abat Frigola es deteriorava i m’imaginava el dolor a l’estómac. També m’he imaginat tot el sofriment interior davant les desil·lusions provocades pel comportament de persones properes o davant les decisions preses quan les circumstàncies exigien una posició ferma.  I, ho agraeixo molt, amb un final d’història que en cap moment hauria sospitat.

Crec, sincerament, que aquesta és la millor de totes les novel·les que ha escrit Martí Gironell fins a la data, amb una notable evolució des d’aquell «Pont dels jueus» d’ara fa cinc anys. Com indicava al començament, l’autor no ha volgut repetir un esquema ja provat afegint-hi algunes lleugeres variants, sinó que ha treballat notablement per tal de preparar uns escenaris, una trama i uns personatges totalment nous i diferents on ens explica amb gran encert una història en la seva època i amb el seu gran protagonista.

A la contracoberta

“Germans! –va anunciar de manera solemne Frigola, visiblement desencaixat–. Us haig de comunicar una notícia que no hauria volgut mai haver-vos-la de referir, i menys en aquests termes. Tots sabeu que avui esperava la visita de l’abat de Breda, el pare Bernat de Josa. –Va fer una pausa per agafar aire abans d’acabar la frase, però tots els gestos eren premonitoris. Va empassar saliva–. L’han trobat… mort, a prop del monestir…”.

És la primera d’un seguit de morts violentes a les quals s’haurà d’enfrontar l’últim abat de Sant Benet de Bages, Pere Frigola. Una conxorxa orquestrada pel rei de Castella i la Congregación de la Observancia de Valladolid amenaça de posar en perill els monestirs catalans, que s’uneixen per resistir l’embat imperialista.

Gironell retrata els estralls de la corrupció en la política i en l’Església a la segona meitat del segle XVI, sense oblidar el paper que van tenir-hi els habitants dels pobles, escanyats per les dues institucions.

L’últim abat permet reviure les tradicions, l’art, el món del vi, la gastronomia, les relacions i els interessos enfrontats en un moment convuls per a Catalunya.

Títol: «L’últim abat»
Autor: Martí Gironell
Columna Edicions, col·lecció «Clàssica», 949
Primera edició, novembre del 2012
374 pàgines
ISBN 978−84−664−1534−7
Comprar a Amazon

Segurament és un tòpic dir que l’autèntica història no la fan els grans personatges que sovint són els protagonistes de les biografies que podem trobar en llibres i enciclopèdies, sinó que hauria de ser allò que fan, dia a dia, els milions de persones,  homes i dones, que amb el seu treball diari han estat els autèntics artífexs de tots els esdeveniments històrics. Tan tòpic és dir això com no fer-ne massa cas i preocupar-nos només dels grans noms de monarques, polítics, militars… i oblidar-nos dels altres.

Comprar a Amazon

A «Catalanes medievals» trobem la biografia de vint-i-quatre dones medievals catalanes, de pràcticament tots els estrats socials. Hi trobem des de la més alta noblesa, representada per Emma de Barcelona (filla del comte de Barcelona Guifré I el Pilós i primera abadessa de Sant Joan de les Abadesses) fins a les classes més humils de la societat, com podria ser Valentina Guarner que, el 1485 va ser condemnada per bruixeria i homicidi amb la pena de ser submergida a l’aigua, penjada i cremada. Totes elles són un bon exemple de dones que sovint no trobem als altres llibres d’història, amb unes històries excepcionals però que, a la vegada, podem associar amb qualsevol altra persona que visqués a la seva època.

El llibre ens ofereix unes biografies breus, d’unes poques pàgines, i totalment independents l’una de l’altra. Això ens permet fer la lectura al nostre ritme i, si cal, de forma paral·lela a la lectura d’altres llibres. També ens podem fer l’ordre de lectura al nostre gust.

Algunes de les biografiades només són conegudes per algun esdeveniment anecdòtic, com l’aparició del seu nom en algun document que ens permet intuir el paper que varen tenir en la repoblació dels territoris fronterers entre els dominis comtals i aquelles terres sota control sarraí. D’altres són propietàries d’explotacions agrícoles que reclamen la possessió de la terra després de treballar-la.

També n’hi ha que reben acusacions, com de pertànyer la ja citada Valentina Guarner anteriorment de bruixeria i homicidi, o bé els cassos de l’Ermessenda de Castellbò, filla de vescomte de Castellbò i que va ser acusada de formar part dels càtars (i sotmesa a judici quan ja feia anys que havia mort); la Sança de Camins, una llevadora acusada de practicar rituals màgics durant els parts o la Blanquina March Almenara que al 1491 era jutjada com a jueva que, tot i haver-se convertit al cristianisme, d’amagat continuava amb els ritus propis de la religió jueva.

Entre les classes altes hi trobem la història d’Emma de Barcelona, la primera abadessa de Sant Joan de les Abadesses, qualificada com una emprenedora de la seva època; Llúcia de la Marca, la comtessa del Pallars que encara avui ens saluda majestuosament quan visitem la secció de romànic del MNAC o Agalbursa de Bas, casada amb un príncep de Sardenya i que portà els primers catalans al poder de l’illa mediterrània uns segles abans que aquesta illa passés a dependre de la Corona d’Aragó.

Algunes altres de les biografies ens presenten a la possible mare del descobridor d’Amèrica, Caterina Bertran; la dissortada vida d’una dona que esdevé comtessa, Marquesa de Cabrera; Caterina Llull, filla d’una rica família barcelonina que se’n va a viure a Sicília després que el seu marit fos nomenat alt funcionari de la cort de Joan II per tal de controlar l’exportació de blat cap a Catalunya; l’Esteveta Manlleu, una mestressa de casa de Barcelona pels voltants del segle XV o Aldonça de Bellera que, al tombant del segle XIV i XV tenia al seu càrrec un castell i diverses baronies que havia rebut com a regal de noces; l’Aldonça administrava les terres amb justícia i hagué de defensar-se davant d’un ambiciós i bel·ligerant comte de Pallars.

En definitiva, un llibre que ens ofereix una visió diferent de la història a partir de breus biografies de vint-i-quatre dones que visqueren a Catalunya durant l’edat mitjana i que serveix com a recordatori que a banda dels monarques també altres persones tingueren les seves pròpies vivències.

A la contracoberta

L’edat mitjana fou una època de confrontació i d’obscuritat, de guerres i misèries, però també de lenta recuperació social i econòmica. Dons d’aquest context advers, fou cabdal l’energia, la decisió i el sacrifici de moltes dones, que amb les seves accions, sovint modestes, van esdevenir excepcionals.

Aquest llibre és un recull d’històries d’algunes dones catalanes, de naixement o d’adopció, que van viure en aquesta etapa i van tenir una participació activa en els àmbits cultural, polític, científic o comercial, tot i que la societat els reservava un paper irrellevant. Pageses, abadesses, colonitzadores, propietàries, heretges, heroïnes, bruixes, sàvies, mercaderes, escriptores, aristòcrates felices o dissortades…

De pàgina en pàgina, veurem les seves circumstàncies i limitacions, el seu caràcter i la seva determinació, els seus èxits i fracassos. Assistirem als esforços que van fer per mantenir la llar, participar en els negocis, conservar les propietats o reivindicar els seus drets. També les veurem  fundar hospitals, monestirs i escoles, impulsar la construcció de castells, ponts i camins, acompanyar els seus esposos a la guerra, signar tractats de pau o enfrontar-se a judicis severíssims.

Títol: «Catalanes medievals. Vint-i-quatre històries femenines de l’edat mitjana»
Autora: Elisenda Albertí
Albertí Editors, col·lecció «Orígens»
Primera edició, octubre del 2012
189 pàgines
ISBN 978−84−7246−095−9
Comprar a Amazon

Albert Sánchez Piñol ens ofereix, amb «Victus», una novel·la que té tots els números per a marcar una fita. D’entrada, és una excel·lent novel·la històrica ambientada en els esdeveniments de Barcelona l’any 1714 on, per damunt tots, sobresurt el personatge del general Antoni de Villarroel com a responsable militar de la defensa de la ciutat. Ara bé, a la primera part, també hi trobem una petita novel·la d’espies quan el protagonista, Martí Zuviría, es troba a França rebent una formació avançada i condensada d’enginyer militar, amb una instrucció digne d’un James Bond. Així mateix, en diversos moments del relat, en Zuviría ens dóna indicis d’altres episodis de la seva vida que, si tenim sort, algun dia podrien convertir-se en noves novel·les ambientades en l’Anglaterra d’Isaac Newton i Jonathan Swift, la França revolucionària de Voltaire o l’esclat de les colònies nord-americanes contra l’imperi britànic, per exemple.

Comprar a Amazon

«Victus» és una mena de diari redactat per un vell i mutilat Martí Zuviría, de 98 anys d’edat. El dicta, des de l’exili de Viena, a una omnipresent Waltraud, la seva cuidadora i per a la que no s’estalvia tota mena d’adjectius pejoratius durant tota la novel·la. Zuviría ens explicarà la seva intensa vida des del març del 1705, quan ja fa un any que el seu pare, un ciutadà honrat de Barcelona, l’ha enviat a França a estudiar davant la inestabilitat existent a Catalunya i fins el mateix 11 de setembre de 1714.

Tot comença quan Zuviría, que es troba internat en un col·legi jesuïta, fa una bretolada de proporcions majúscules. Per desfer-se’n d’ell, l’envien al castell de Bazoches, on viu el marquès de Vauban, un reconegut enginyer militar, força entrat en anys. Per sorpresa seva serà admès com a candidat i començarà una intensa preparació teòrica i pràctica sobre com defensar una ciutat i, després, sobre com derrotar les defenses de la ciutat.

L’autor ens demostra una molt àmplia tasca de documentació per a la preparació de la novel·la. No només ens demostra tota l’estona l’abundant documentació amb la que ha treballat, sinó que a més aconsegueix fer les explicacions d’allò més entenedores. L’explicació que podem llegir sobre l’avantatge que representa la presència d’un baluard comparat amb les muralles tradicionals és rodona!

L’estada a Bazoches es converteix en una mena d’entrenament avançat i intensiu, de la mà de dos mestres prou peculiars. Aquest entrenament farà ampliar les seves capacitats d’observació fins uns límits que estan molt per damunt de la resta d’humans. Dins dels enginyers, també, hi ha una mena de jerarquia pròpia que es basa en el nivell de perfecció assolit, marcat amb uns tatuatges al braç. I, naturalment, també disposen del seu propi mecanisme de comunicació basat en uns gestos pràcticament imperceptibles per als que no són del ram. La cosa es complicarà quan entra en escena en Pròsper van Verboom, en una visita a Bazoches. I, finalment, el gran dubte que deixa l’estada a Bazoches.

La segona part de l’argumentació es situa quan Martí s’integra dins de l’exèrcit borbònic, l’any 1707 a Almansa. En aquesta segona part de la novel·la ens trobem amb la brutalitat de la guerra, que es presenta d’una forma ben crua. També es desvirtua en part la importància dels arguments dels diversos bàndols; no només ens trobem amb personatges que han estat en tot moment lluitant pels dos bàndols, sinó que en tot moment es mostra un menyspreu davant les causes «oficials» de la guerra, que en realitat no són la raó per lluitar. El contacte amb la guerra i l’extrema cruesa farà que Martí perdi totalment l’oremus. Però també és el moment de conèixer unes persones que seran importants durant els propers anys: l’Amelis, la seva companya (que, en alguns moments m’ha donat la sensació que gairebé actua com una autèntica al·legoria del país); el Nan i l’Enfan, que seran pràcticament els seus fills. També faran la seva aparició uns personatges que aniran guanyant protagonisme: en Ballester, un miquelet que fa la guerra pel seu compte i el general Antoni de Villaroel, un militar castellà que comanda les tropes borbòniques que entren a Tortosa i poc després el trobem a Toledo, ja passat al bàndol austriacista… o el duc de Berwick, segurament el millor exponent de com la guerra no es fa per uns ideals.

Finalment arribem al clímax de la història: la defensa de la ciutat de Barcelona, a partir de l’any 1713. Zuviría, ho diu constantment, no entén per quina raó els catalans lluiten però a la vegada no pot deixar d’estar al seu costat, alhora que admira a tots aquells que ho han deixat tot per lluitar. No té pèls a la llengua per menystenir a tots aquells que posen per davant els seus interessos particulars (tant els felpudos rojos, fent referència a la casulla de color porpra que portaven els diputats de la Generalitat, com dels nobles botiflers que fugen de la ciutat per passar-se al bàndol filipista). Igualment no s’està de lloar aquells que, malgrat estar en contra de la defensa a ultrança, participen activament de la defensa de la ciutat. Amb Zuviría viurem de primera mà l’angoixa de la defensa final, després d’un any de setge, de la ciutat durant els atacs d’agost i setembre del 1714.

En resum, una excel·lent novel·la. En tot moment, el Zuviría narrador ens manté vius dins d’una narració on, quan cal, té la possibilitat de dedicar uns insults a la pobra Waltraud (que es mereix tot un monument per suportar tots els improperis que rep en cada moment, que fins i tot la fan plorar o plegar de la feina!). És d’una banda una forma excepcional de conèixer allò que succeí a començaments del segle XVIII, les raons per les quals Catalunya i Barcelona varen decidir resistir fins al final fins a l’extrem de nomenar, els darrers dies, a la Verge com a comandant general de la defensa de la ciutat. Com, quan totes les potències decideixen abandonar, els catalans continuen no per estima o devoció davant un rei concret. Continuen per la necessitat de poder continuar sent catalans, per a poder continuar sent allò que som.

Us recomano la lectura de totes totes! I desitjo que Zuviría ens expliqui, en properes novel·les alguns dels altres episodis de la seva vida que només ens ha anomenat de passada en algunes pàgines!

A la contracoberta:

«¡Lo contaré todo! Cómo jodieron al general Villarroel, cómo derrotaron nuestras victorias. Porque, hasta ahora, de aquella guerra solo he oído las versiones que vienen de arriba o del enemigo.»

VICTUS es una novela histórica que nos narra la guerra de Sucesión española, un conflicto que puede considerarse como la primera de las contiendas mundiales y que termina el 11 de septiembre de 1714 con el apocalíptico asalto a Barcelona. También es la tragedia de Martí Zuviría, un joven barcelonés, alumno aventajado del marqués de Vauban, que se convierte en un genio de la ingeniería militar.

VICTUS es un derroche de información y rigor histórico al servicio de un relato ágil, potente y desenfadado, con una dicción rabiosamente contemporánea que nos lleva de Francia a Barcelona pasando por Madrid, Toledo, Tortosa o las batallas de Brihuega y Almansa. Y es también una obra sobre la Barcelona irreductible de 1714, que sufrió un asedio desigual de trece meses y el bombardeo de más de treinta mil proyectiles.

VICTUS cuestiona las versiones oficiales de ambos bandos y cede la palabra a los auténticos protagonistas de la historia, desde la figura inmensa de Villarroel, el general que defendió la capital catalana con lágrimas en los ojos, hasta los civiles y soldados anónimos de todas las naciones que lucharon a un lado y otro de las murallas.

Pero, ante todo, VICTUS es un festín literario de primer orden que se devora del modo en que siempre se han devorado las grandes obras, como lo demuestra el que antes de su aparición ya se hayan vendido los derechos al ruso, el alemán, el holandés y el francés.

«Un huracán de aire fresco, una iconoclasta visión desde abajo que rehace el mito de 1714 con más potencia. Más vibrante. Más cercano.» Joan B. Culla, profesor de Historia Contemporánea.

Títol: «Victus. Barcelona 1714»
Autor: Albert Sánchez Piñol 
Editorial La Campana
Primera edició, octubre del 2012
605 pàgines
ISBN 978−84−96735−72−9
Comprar a Amazon