Els primers anys de la vida de Jaume I, tal i com el propi monarca recull al seu «Llibre dels fets», segurament són recordats per dos episodis que han generat un bon grapat d’històries i llegendes: la forma en que els seus pares, el rei Pere el Catòlic i la reina Maria de Montpeller, el varen engendrar i com es va escollir el seu nom, després de fer cremar espelmes amb els noms dels dotze apòstols, sent la dedicada a Sant Jaume l’última en apagar-se.

Comprar a Amazon

Aquest llibre, en canvi, s’inicia a partir d’un comentari dictat per Jaume I i que també podem trobar mentre explica els seus orígens:

Capítol 1 — Un naixement excepcional (1208)

Es cosa certa i veritable que el nostre avi, el rei don Alfons féu tractes matrimonials amb l’emperador de Constantinoble perquè li donés per muller la seva filla,¹ i tancats els tractes (que havien estat emparaulats i acordats per totes dues parts, és a dir: pel nostre avi i l’Emperador), el nostre avi féu matrimoni amb la reina dona Sanxa,² que fou filla de l’emperador³ de Castella.

L’emperador de Constantinoble, que ignorava el matrimoni que s’havia fet, envià la seva filla al rei don Alfons d’Aragó, que era comte de Barcelona i marquès de Provença.

I un bisbe i dos rics homes que l’acompanyaven, en arribar a Montpeller s’assabentaren que el rei don Alfons, el nostre avi, havia pres per muller la reina dona Sanxa, filla de l’emperador de Castella, i restaren molt contrariats i molt preocupats sobre què havien de fer, per tal com havia pres per muller una altra dona. (El senyor de Montpeller i de la senyoria que pertany a Montpeller era En Guillem de Montpeller).

I aquells nobles que havien acompanyat la filla de l’Emperador demanaren què havien de fer al respecte a l’engany i el mancament que els havien fet (que ells havien acompanyat la filla de l’emperador Manuel a la cort del rei don Alfons perquè la prengués per muller i el rei n’havia pres una altra) i que els aconsellés sobre el determini que havien de prendre. I ell els respongué que convocaria el seu consell.

I, havent reunit En Guillem de Montpeller el seu consell en ple, els rics homes, els cavallers i els notables de Montpeller li recomanaren que la retingués per muller, i, ja que Déu havia fet la mercè que la filla de l’emperador Manuel (que en aquell temps era el personatge més important de la cristiandat) havia vingut a la vila de què era senyor, al lloc mateix on ell es trobava, i era deserta de marit, havent-ne hagut de tenir, que la prengués per muller i no la deixés tornar-se’n per res del món; i en acabar donà resposta al bisbe i als nobles que havien vingut amb ella. i la resposta que envià a través dels seus missatgers fou aquesta: que ja que Déu li havia fet tanta mercè i ja que ella no tenia el marit que havia de tenir, que ell la volia per muller.

¹ En realitat, el rei En Jaume ens està explicant un bell conte, ja que Eudòxia s’hauria hagut de casar no pas amb el rei Alfons, sinó amb el seu germà Ramon Berenguer IV, comte de Provença. Però aquest no gosà comprometre’s per por d’incórrer en la ira del seu senyor, l’emperador germànic Frederic Barba-roja, que en aquell moment era enemic de l’emperador de Constantinoble; per això es va optar per la solució d’urgència, és a dir, Guillem VII de Montpeller.
² A Saragossa, l’11 de gener de 1174.
³ És el títol que va voler portar el rei Alfons VII (regnar: 1126–1157).

«El Llibre dels fets de Jaume el Conqueridor»
Versió en català modern de Josep Maria Pujol
Editorial Moll, octubre 2008

L’episodi que explica Jaume I continua amb el matrimoni entre la princesa de Bizanci i el senyor de Montpeller del que naixerà Maria, la que en un futur serà mare de Jaume I. En el relat del monarca es fa servir aquesta història per exalçar la seva figura, tant pel fet de reunir la sang de les nissagues d’Aragó (l’avi Alfons), de Castella (l’àvia Sanxa), de Montpeller (l’avi Guillem) i de Constantinoble (l’àvia procedent de Bizanci, filla de l’emperador Manuel) així com per la restitució de l’honor perdut per l’incompliment de la promesa de matrimoni del seu avi. Al cap i a la fi, per les seves venes hi circulava la sang d’aquell que no va complir la promesa, l’avi Alfons, i de l’avia rebutjada. Tal i com ja apuntava el Josep Maria Pujol en la nota a peu de pàgina de la seva edició del Llibre dels fets, l’any 1968 un medievalista alemany va fer notar la dama procedent de Bizanci no anava destinada a casar-se amb el rei Alfons sinó amb un dels seus germans, el comte Ramon Berenguer IV de Provença.

El propòsit de llibre que ha escrit Ernest Marcos es el d’explicar, en la mesura que ho permeten els documents, la vida de la jove princesa grega que abandona el palau de Constantinoble per regnar en la cort trobadoresca de Provença i acaba convertida en l’esposa d’un baró occità de segona filera. Per a fer-ho primer cal conèixer com funcionava la cort bizantina, un model certament diferent del que coneixem dels mandataris de l’Europa occidental. Després cal també fer una repassada a com era el comtat de Provença quan estava sota el control del comte de Barcelona i la seva família, així com els senyors de Montpeller. Finalment, cal inscriure l’episodi concret dins de les tenses relacions entre els dos emperadors més poderosos de l’època: Frederic Barba-roja i Manuel Comnè.

Ernest Marcos identifica a la jove procedent de Bizanci no com a filla de l’emperador, sinó com a una neboda seva, Eudòcia Comnena. Gràcies a la recerca documental es pot fer una descripció força completa de la seva vida, la presència de la qual certament destacava donada la seva alta nissaga i la gran influència política que tenia Montpeller. Una prova d’això són les tres (o potser, quatre) referències que es poden trobar a les cançons dels trobadors. La seva vida, però, va ser ben diferent d’allò pel que havia estat educada a Bizanci, especialment quan va ser repudiada pel seu marit després d’infantar a la que seria la seva única filla, Maria pels volts de l’any 1181. Des d’aquest moment i fins el 1187, Eudòcia i Maria seran apartades i veuran com el seu lloc és ocupat per una amistançada de Guillem.

Els intents del senyor de Montpeller, però, no varen aconseguir legitimar la seva nova descendència. A la seva mort, i després d’un conflicte successori que durà uns anys, la senyoria passarà a Maria ja promesa amb el rei Pere… amb uns presagis certament foscos sobre les intencions que podia tenir el seu marit. El llibre finalitza amb una explicació dels anys de vida de Maria com a reina d’Aragó i senyora de Montpeller.

Així doncs, la història conjunta de la princesa Eudòcia i la seva filla Maria es converteixen en un testimoni eloqüent de la condició desgraciada de les dones del seu temps, fins i tot les de més alta estirp.

A la contracoberta

En els primers capítols del Llibre dels fets, Jaume I explica, amb entusiasme i una certa dosi de manipulació, la història de la seva àvia, Eudòcia Comnena, una princesa bizantina amb un destí infortunat. Nascuda a Constantinoble en la cort més opulenta de l’edat mitjana, a Eudòcia la van comprometre amb un príncep català, Ramon Berenguer IV de Provença, però a la fi es va casar amb un home de rang inferior, Guillem VIII de Montpeller. Repudiada posteriorment pel seu espòs, l’«emperadriu», com l’anomenaven els trobadors devots, acabà els seus dies en el recer d’una abadia.

Va ser, a primera vista, un humil peó en el vast i complex tauler diplomàtic en què els principals actors polítics de l’època lluitaven aferrissadament per l’hegemonia a Occitània i l’imperi universal. Però, a desgrat de la seva feblesa i del seu aïllament, la bizantina va perseverar en la defensa dels drets que tenia com a cònjuge i senyora. La seva mig oblidada desventura ens obre els ulls a un món que, com el nostre, estava regit per una xarxa intricada d’interessos contraposats i poblat per figures tràgiques, una mica grotesques, i alhora commovedores.

Títol: «La dama de Bizanci. Un enigma en la nissaga de Jaume I»
Autor: Ernest Marcos Hierro
Publicacions de la Universitat de Barcelona
Primera edició, 2013
267 pàgines
ISBN 978−84−475−3642−9
Comprar a Amazon

Feia força temps que una novel·la no m’enganxava fins al límit de llegir-la tot seguit, robant hores de son d’un dia laborable: vaig començar a llegir-la ahir al tren i després, al llit, no vaig poder deixar-la fins que la vaig acabar…

Comprar a Amazon

«Katalepsis» explica la història d’un adolescent, l’Eric que pateix catalèpsia, una malaltia que provoca una sèrie de símptomes que fan pensar que qui la pateix ha mort: manca de resposta als estímuls, disminució extrema del pols i la respiració, rigidesa, pal·lidesa de la pell. Però allò que diferencia a l’Eric és que ha descobert una forma de provocar els atacs quan ell vol: només li cal consumir una certa quantitat de cocaïna i, poca estona després, té tot l’aspecte d’un mort.

Aquest «do» és aprofitat per l’Eric i el seu millor amic, el Gerard, per tal de fer un espectacle a les sortides de les discoteques: cerquen un grup reduït de persones i provoquen una baralla per qualsevol ximpleria, tot esperant rebre un cop a la cara en el moment just. La «gràcia» es caure mort al davant de l’agressor, mentre el Gerard fa un espectacle dient que han mort el seu amic. Entre setmana, els dos nois van a classe a l’institut on són marginats per la resta de companys. La raó és ben simple: no cauen en gràcia de l’Alexis, un perdonavides que s’ha erigit com el líder del grup.

El Gerard, però, es comença a cansar de fer l’espectacle i té por que qualsevol dia perdin el control de l’actuació. Al cap i a la fi, jugar amb la mort té els seus riscos. L’Eric, per contra, té en ment fer una última actuació especial per tal de venjar-se dels seus companys d’escola pel tracte que li donen. Inicialment el Gerard no vol participar, però després d’una nova humiliació per part de l’Alexis accepta de participar.

L’ocasió triada és la festa d’aniversari d’una de les companyes de classe a la que, evidentment, no han convidat a l’Eric ni al Gerard. Ells, però, es presenten de sorpresa i acaben provocant una batussa amb l’Alexis… que acaba donant un parell de mastegots a l’Eric just abans que aquest caigui estès davant tots les companys. En aquest moment el Gerard comença a fer el seu paper de sempre… però alguna cosa no funciona. Ni l’Alexis ni el seu col·lega més fidel, l’Edu, no semblen especialment afectats i enlloc de fer un drama davant tots els companys, actuen amb una certa serenor i com uns «herois», tot agafant el cos inert i portant-lo a l’Hospital més proper.

Quan ja són dins el cotxe, l’Edu i l’Alexis no fan via cap a l’hospital i quan el Gerard els avisa diuen una frase enigmàtica: «No volíeu jugar? Doncs jugarem!»… i des d’aquest moment, s’embolica la troca.

«Katalepsis» va ser la novel·la guanyadora de la darrera edició del Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil. Aquesta etiqueta de «juvenil» es nota en l’esforç realitzat per l’autora per tal d’acostar-se a un llenguatge juvenil que no sembli artificial ni posat amb calçador. En la història ens trobem des del rebuig social, la lluita del dèbil davant del poderós, la dificultat de comunicació entre pares i fills; la bona relació entre avis –besavis, en aquest cas– i néts, la importància de l’amistat de debò, l’amor i l’amor-odi; les relacions per interessos… o el sisè sentit dels gats. Ara bé, el fet que sigui «juvenil» no vol dir que no pugui ser llegida per un públic adult, tot el contrari!

A la solapa:

L’Eric pateix catalèpsia, una malaltia neurològica que el paralitza com si estigués mort, però que el manté conscient. Amb el seu amic Gerard treuen un profit molt perillós d’aquesta malaltia: busquen baralles a la sortida de les discoteques. Amb l’ajut de la cocaïna i la complicitat d’en Gerard, l’Eric es provoca atacs i fingeix morir.

A l’institut, els seus companys no volen fer-se amb ells, i la Lara, la noia que li agrada a l’Eric, no li fa ni cas.

Per venjar-se, l’Eric i en Gerard es proposen rebentar la festa de la novia de l’Alexis i fer el seu numeret particular.

Però, com passa tantes vegades, fins i tot els millors plans fallen. Cosa no gaire recomanable quan estàs jugant amb la vida i la mort.

Títol: «Katalepsis»
Autora: Maria Carme Roca
La Galera, col·lecció «Lluna roja», 26
Primera edició, març del 2013
231 pàgines
ISBN 978−84−246−4750−6
Comprar a Amazon

La col·lecció «Centellas» de l’editor mallorquí José J. de Olañeta està servint per recuperar alguns textos breus, ideals per a llegir en estones mortes, on es combinen clàssics ben coneguts amb d’altres escrits per autors prou reconeguts però d’una difusió més limitada. En els últims mesos ja he ressenyat altres títols de la col·lecció: «¿Cómo debería leerse un libro?», «Desembalo mi biblioteca» i «Bibliomanía y La leyenda del librero asesino de Barcelona». Són volums de dimensions reduïdes, 140 per 93 mil·límetres, i amb un nombre de pàgines més aviat reduït, ben presentats i on no són rars els títols que tracten sobre el món del llibre –un bon exemple són els quatre títols que he ressenyat al bloc.

Comprar a Amazon

En aquest volum tenim amb una traducció de la batalla dels llibres, la sàtira publicada per Jonathan Swift l’any 1704 que explica un combat imaginari que tingué lloc a la biblioteca reial anglesa (que aleshores es trobava al palau de Saint James de Londres) entre els llibres i autors que defensaven dues postures antagòniques: la supremacia dels llibres (i autors) contemporanis per un costat i els llibres clàssics per l’altre. Es un text que si bé ha estat publicat diverses vegades en traducció al castellà, només tinc constància d’una traducció al català publicada l’any 1946 per Josep Porter.

A banda de la traducció realitzada per Cristóbal Serra, hi trobem un estudi introductori realitzat per Antonio Bernat Vistarini que serveix per a contextualitzar el conte dins de l’època en que va ser escrit i publicat. Si bé avui ens pot semblar ben bé quelcom «tan libresco y propio de gentes sin nada mejor en que ocuparse». Ben lluny d’això, el text defensava un posicionament ideològic i un debat sobre el model cultural que s’havia de seguir: els defensors dels «moderns» parlaven de la força cognoscitiva de l’experiència individual, de la naturalesa que responia a l’ordre demostrat pel coneixement científic i les aplicacions tecnològiques; en canvi, els defensors dels «antics» creien que els autors clàssics ja havien assolit el màxim de l’expressió de la bellesa, la descripció de les grans gestes polítiques i militars; el paper dels escriptors contemporanis hauria de limitar-se a imitar l’estil i la forma dels autors clàssics.

Per tal d’explicar la batalla, a la introducció hi trobem un organigrama dels cinc apartats en que podem dividir el text: la introducció, els preliminars de la guerra, la intervenció dels déus de l’Olimp, la batalla o el combat entre Bentley i Wottom. Aquesta contextualització no serveix només per poder entendre la situació del moment en que es va escriure el text de Swift; també ens acosta a com aquesta «batalla» entre el pensament contemporani i el clàssic és quelcom que continua ben present fins i tot en l’actualitat, com testimonien els diversos llibres publicats en els darrers anys i que encara avui es pregunten obertament què és allò contemporani.

I, especialment, m’agrada la pregunta que es fa l’editor en el darrer paràgraf del seu estudi introductori:

¿Quién sabe si hoy, en plena ebullición de la difusión digital de libros, ideas, arte, literatura, imágenes y voces, todo ello revuelto no en la Biblioteca de Saint-James, sino en el ciberespacio, contemplando con irónica distancia la algarabía, Jonathan Swift no habría escrito La batalla de las «Tablets»?

Tot això fa que us aconselli aquest petit llibre. Si no coneixeu la història escrita per Jonathan Swift gaudireu molt amb la seva lectura. Si ja l’heu llegida, l’estudi introductori de Antonio Bernat ens ofereix una excel·lent introducció per, no només entendre les circumstàncies i la interpretació del text, sinó també per veure com el debat lluny de quedar tancat es ben vigent i actual.

A la contracoberta

Swift intuyó que en la batalla entre Antiguos y Modernos –que satiriza en La batalla de los libros– librada en el umbral de la Ilustración se jugaba una nueva forma de entender el progreso y las artes, así como el lugar del hombre en el orden de la Naturaleza.

Títol: «La batalla entre los libros antiguos y modernos»
Autor: Jonathan Swift
Traducció: Cristóbal Serra
Estudi introductori : Antonio Bernat Vistarini
José J. de Olañeta, editor. Col·lecció «Centellas», 62
Palma, 2012
124 pàgines
ISBN 978−84−9716−797−0
Comprar a Amazon

Ambientada en el segle XIII, ens explica la història de Marc Roses, un cuiner que treballa en un hostal del carrer Ample, a partir d’unes memòries escrites molts anys després pel seu fill.

Comprar a Amazon

En Marc porta una vida senzilla, però un esdeveniment marca la seva vida: s’enamora bojament de l’Ada i veu com ella li correspon… per davant del Dalmau de Riera i del Tesor, d’una família noble. Però la felicitat es veurà estroncada ben aviat, quan de matí es descobert el cos sense vida de la Blanca, una noia jove i de salut delicada coneguda de tothom. La troben morta, a la platja, despullada i senyals d’haver estat violada, amb una creu marcada al front i els ulls buidats. El Dalmau de Riera i del Tesor, fill del baró de Riera, l’assenyala com a culpable: declara que els ha vist tots dos junts passejant per la platja. Amb aquesta acusació, l’agutzil se l’emporta cap a la presó on s’estarà tancat uns quants dies sota una condicions molt dures, fins que el seu pare no pagarà per la seva llibertat.

Després de recuperar la llibertat i uns quants dies de repòs per refer-se dels dies a la presó, en Marc torna a fer vida normal treballant a l’hostal. No trigarà molts dies en tornar a rebre la visita de l’agutzil: ha aparegut un nou cadàver amb els mateixos senyals que tenia el cos de la Blanca. Així que novament el porten a la presó, en unes condicions encara més dures.

Ens trobem en els primers anys del regnat de Jaume I, quan organitza la primera expedició militar amb la finalitat de conquerir l’illa de Mallorca. El Marc s’enrola dins de l’embarcació d’un noble conegut de la família, on treballarà com a cuiner, preparant uns suculents plats amb els pocs ingredients de que disposa.  Quan el rei s’assabenta de la presència d’un cuiner el reclama pel seu vaixell, la qual cosa hauria de servir al Marc com a protecció: el Dalmau Riera i mossèn Servats, un clergue que sempre va de bracet amb el fill del baró, li han dit clarament que no tornarà viu a Barcelona.

L’estada al vaixell del rei, però, guarda una sorpresa per al Marc… així que acaba fugint i integrant-se al gruix de l’exèrcit, lluitant el primera fila, amb coratge i valor en tot moment. En diverses ocasions està prop de la mort, però en tot moment se’n surt, demostrant també un gran respecte per l’enemic: de nit i d’amagat, enterra els cossos dels musulmans morts durant el dia.

La guerra, però, li deixarà una marca de per vida: quan ja ha acabat la conquesta de Palma, Marc entra en una mena de follia que li fa pensar que el combat continua, imaginant la presència d’enemics per tot arreu. Això farà d’una banda que hagi de ser tancat i, de l’altra, l’aparta de qualsevol recompensa per haver lluitat en la conquesta de l’illa. Acabarà tornant-se a Barcelona sense re.

De tornada a Barcelona, torna a la seva vida… però cada any, per la primavera i la tardor la seva follia torna i comença a lluitar contra els seus enemics imaginaris. També es repeteixen els assassinats de noies, que són trobades despullades, amb una creu al front i sense els ulls. Cada vegada que hi ha un d’aquests assassinats, el Marc acaba a la presó.

Durant un dels episodis de malaltia, porten a Marc Roses fora de Barcelona, sota la cura d’un matrimoni de càtars. Aquesta relació també marcarà la seva vida, ja que uns anys després de tornada  Barcelona serà acusat d’amagar i donar suport als heretges. Tornarà a estar a la presó, en unes condicions encara molt pitjors i rebent tortura per tal que confesses els seus pecats; si no ho fa, el seu cos serà esquarterat i cremat.

A «El mal de la guerra» hi trobem, a banda de la descripció de totes les peripècies de la vida del Marc Roses, un retrat de la forma de vida medieval. Coneixerem els plats que cuina a l’hostal o bé mentre és als vaixells durant la campanya de Mallorca. Són uns plats sofisticats i força elaborats, amb els ingredients disponibles a l’època. També ens presenta els detalls més habituals de la vida quotidiana dels ciutadans de Barcelona i les enormes dificultats que tenien per tirar endavant. Igualment ens hi trobarem a fetilleres que practiquen la bruixeria amb èxit, per tal de controlar la voluntat dels homes tot fent ús de pocions, beuratges i els seus encants naturals.

D’altra banda, tenim una descripció dels mals que provoca la guerra i les seves seqüeles, que marquen la vida d’aquells que hi han participat d’una molt marcada. La injustícia també queda retratada, amb el tracte denigrant que rep el Marc quan es empresonat o els abusos que pateix per part dels nobles i els seus enemics.

El resultat és una excel·lent novel·la, que manté en tot moment un gran ritme i amb sortides que sorprenen contínuament al lector.

A la contracoberta:

Marc Roses, hostaler a la Barcelona del segle XIII, està profundament enamorat d’Ada,  que té un altre pretendent de família noble anomenat Mau de Riera. Per desfer-se del seu rival, Mau acusa d’un crim sexual Marc Rosés, que és capturat i empresonat a Girona. Mau, per recuperar la llibertat, decideix enrolar-se amb les tropes de Jaume I que surten a la conquesta de Mallorca. L’experiència de la guerra contra els musulmans de l’illa el trasbalsa i l’impacta de manera decisiva. Quan torna a Barcelona, decideix travessar els Pirineus. Allà, al Llenguadoc simpatitza amb els heretges càtars, víctimes de la croada religiosa al setge de Montsegur. La ferida oberta per la injustícia i la guerra l’acompanyarà sempre més.

El mal de la guerra és una història d’amor i de mort, amb el rerefons de la Mallorca musulmana, la Provença dels càtars i, sobretot, una Barcelona de debò, rica en costums i personatges populars, amb elements de la màgia i la bruixeria de l’època.

Títol: «El mal de la guerra»
Autor: Pau Faner
Proa edicions, col·lecció «A tot vent», 587
Primera edició, febrer del 2013
567 pàgines
ISBN 978–847588.358−8
Comprar a Amazon

A la cuina mai he estat persona de gaires filigranes. Sort n’he tingut d’haver nascut en una època on existeix el microones, el congelador i les amanides envasades en atmosfera protectora de gas inert!

Comprar a Amazon

Per això, reconeixent les meves limitacions en aquest tema, mai no he tingut cap interès especial pels llibres de cuina i no recordo haver mai seguit una recepta de cuina per tractar de preparar un plat. L’interès del llibre m’ha vingut per tres factors: la temàtica –sempre he volgut conèixer detalls sobre la història dels monestirs catalans–, l’autor –recordo que va escriure el llibre «El convit del Tirant» sobre l’evolució de la forma del menjar des de l’edat mitjana– i, finalment, el fet fullejar-lo i veure que els primers capítols fan un repàs històric a la literatura monàstica catalana.

El llibre, doncs, es troba dividit en dos grans apartats. Al primer, d’una vintena llarga de pàgines, ens situa en el context: que significa la cuina als monestirs, els llibres on s’explica els plats que s’havien de cuinar als monestirs des del segle XVI i fins al segle XX (el més antic és el «Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica y pastoril» del 1617 i fins els receptaris actuals) i que han estat la base utilitzada per l’autor per fer la tria de les receptes i una visita als monestirs cistercencs del segle XIV.

Aquesta primera part es clou amb un capítol sobre la taula dels convents, on tracta des del ritual a l’hora de menjar, el règim alimentari dels diversos ordes i sobre com la necessitat de mantenir les particularitats de cada orde fa que la producció de llibres sobre el tema sigui freqüent durant diversos segles, fins al punt que actualment l’autor denuncia com autors actuals s’apropien del fet monàstic per donar una mena de senyal distintiu de qualitat a les receptes incloses a les seves publicacions tot i no tenir cap mena de rigor històric.

Segurament un dels aspectes més cridaners d’aquesta primera part és veure com ha estat la cuina dels monestirs la via d’entrada de molts productes procedents d’Amèrica que avui són ben habituals: les mongetes tendres i seques, els tomàquets, els pebrots, la xocolata o el cafè (que malgrat no ser d’origen americà no ens arribà fins el segle XVII).

La segona part del llibre, de gairebé dues-centes pàgines, inclou la selecció de receptes agrupades en deu grans agrupacions . Per a cada recepta hi ha una petita explicació sobre el seu origen i, si s’escau, particularitats com la zona geogràfica on és més popular o si es propi d’algun orde religiós. A continuació, la relació d’ingredients i uns breus passos d’elaboració.

Les agrupacions i algunes de les receptes incloses al llibre són les amanides, entrants i salses (allioli, morterol, la picada, la samfaina, sobrassada amb mel!!!); les sopes, verdures i llegums (diverses escudelles, espinacs amb formatge, sopa de meló, faves);  els arrossos i les pastes (arròs amb bacallà, fideus a la cassola, macarrons a la catalana); els ous i els cargols (cargols a la cassola, ous a la caputxina, truita de carbassó –la truita que, personalment, més m’agrada!); el peix i marisc (el clàssic bacallà amb mel segons la recepta de Poblet, bacallà amb panses i pinyons, calamars farcits, llagosta amb suc, peix bullit, pop amb ceba, sípia estofada); els menuts i carn picada (bunyols de cervell de xai, fetge amb all i julivert, mandonguilles, platillo, pota i tripa); l’aviram, la carn i la caça (ànec amb codonys, conill a la cassola, estofat de vedella, fricandó, gall dindi farcit, pollastre amb pebrots, pollastre farcit); els dolços (coca de patata, flam de taronja, panellets, pets de monja, pilotes de frare, torró d’avellanes); les begudes (aigua de llimona, llet d’ametlles, piment, ratafia, xocolata desfeta amb canyella) i les conserves (anxoves confitades, conserva de tomàquet, dolç de taronja, tonyina en conserva).

A la contracoberta

Tot i que la cuina actual dels convents no és la mateixa que la d’anys enrere, la història ens demostra que la tradició de la cuina monàstica ha existit des de l’edat mitjana fins a la meitat del segle XIX. Amb els pescadors, els monjos constitueixen l’únic col·lectiu d’homes que ha practicat l’art gastronòmic i, per tant, podem dir que són els transmissors de la memòria de la taula dels catalans.

Les pàgines d’aquest llibre ens mostren un recorregut per la història dels convents i dels ordes del país, centrant-se en la tradició i l’elaboració d’uns plats antics però que alhora constitueixen la base de la nostra cuina moderna, de menjars senzills i sans fins a plats refinats, tots ells explicats pas a pas a fi que tothom els pugui fer.

Títol: «Cuina monàstica. Les receptes dels nostres monestirs»
Autor: Jaume Fàbrega
Editorial Mediterrània
Primera edició, febrer del 2013
231 pàgines
ISBN 978−84−9979−171−5
Comprar a Amazon

Amb tota la càrrega mitològica, simbòlica i espiritual que té Montserrat per als catalans, la veritat es que sobtava que, fins ara, no s’hagués utilitzat la fundació del Monestir com a escenari per a cap novel·la històrica.

Comprar a Amazon

Un repàs ràpid a la producció de novel·les ambientades a Montserrat inclou les dues publicades l’any 2007 sobre la cerca que hi varen fer els nazis del Sant Greal («L’abadia profanada» i «El quart Reich. El secret de Montserrat»), la vida novel·lada del monjo Bonaventura Ubach («L’arqueòleg») i els diversos productes arran del centenari de la Guerra del Francès, amb la pel·lícula «Bruc» al capdavant.

«Les torres del cel» novel·la el moment de creació del monestir de Montserrat, quan un grup de monjos enviats des de Ripoll s’instal·len en una de les ermites preexistents amb la intenció de fundar-hi una comunitat. Així tot comença des del mateix moment en que l’abat Oliba ordena la missió a un grup de tres monjos: en Dalmau, un antic soldat que no fa massa temps va fer el canvi de vida prenent l’hàbit benedictí, en Maties, un germà llec i, finalment en Simó.

Tots tres faran el viatge des de Ripoll fins arribar a Montserrat on, directament, aniran a cercar l’ermita de Santa Maria. Allà es trobaran, de forma inesperada per a ells, amb l’ermità que hi viu, en Basili… una persona que no saben si qualificar com a ermità o com a boig. Tots quatre s’instal·laran a l’ermita i començaran a arranjar la construcció, que no es trobava en molt bones condicions.

La presència del grup de monjos origina un primer conflicte: a la mateixa muntanya hi ha un altre monestir Benedictí, Santa Cecília de Montserrat. La comunitat que hi viu no veu de bon ulls la presència dels monjos dalt la muntanya, especialment quan s’assabenten que el comte de Barcelona ha cedit tots els drets a la nova comunitat i posa el monestir de Santa Cecília sota la seva dependència.

Aquests primers anys no estan exempts de reptes… tot el contrari: la muntanya es revela amb tota la seva cruesa en més d’una ocasió, amb tempestes que literalment s’emporten tota la feina feta o animals que es tornen bojos després de menjar unes herbes.

D’altra banda, els ciutadans de la rodalia veuen als nous monjos com una mena d’il·luminats, sense acabar d’entendre ben bé que hi fan. Poc a poc, i d’una forma certament curiosa, els monjos fan amistat amb un jove del poble que farà gairebé d’intermediari. Els ajudarà a poder comprar aliments i altres coses que són necessàries per a poder viure a la muntanya. Mentre tot això passa, l’abat Oliba pràcticament no té cap contacte amb la comunitat recentment establerta a Montserrat. No serà fins passat un temps que coincidirà la seva estada per la zona, fent costat a la comtessa Ermessenda en la seva batalla amb un noble local amb aspiracions.

El període novel·lat a «Les torres del cel» abasta una mica més de vint-i-cinc anys. Durant aquest període viurem la consolidació de la comunitat, amb una segona tongada de monjos procedents de Ripoll i les primeres vocacions locals, la consolidació dels edificis d’ús religiós i l’inici de la construcció de les dependències monàstiques, la primera representació de la Verge de Montserrat, la cada vegada més forta atracció que exerceix la muntanya i el Monestir a la població dels voltants, alguns dels secrets naturals que amaga la muntanya… o episodis on sembla que tot se n’anirà en orri i com, gairebé de forma miraculosa, no passarà cap desgràcia (m’ha fet pensar molt en l’agost del 1986).

Una bona novel·la històrica, com ja gairebé ens té acostumat la Coia Valls (recordeu «La princesa de Jade» i «El mercader») que ens transportarà a una molt creïble època on Montserrat ja era una muntanya màgica i amb una forta càrrega espiritual, amb tot d’ermites repartides per diferents punts… però que encara no era el que, després de la creació del Monestir, ha estat. Una època on Montserrat, segurament, només era un drac adormit.

A la contracoberta

Una visió dels inicis del monestir de Santa Maria de Montserrat, dels primers temps de l’Scriptorium, amb el cant del ventre de la terra que donarà lloc a l’Escolania, a través d’uns personatges que conformen el fresc extraordinari d’una terra de frontera, la Catalunya que s’expandia cap al sud per assolir la seva plena identitat com a poble.

A començament del segle xi, l’abat Oliba pren una decisió que trastoca l’ordre establert. Un petit grup de monjos s’instal·la en una de les ermites amb la missió de posar les bases del monestir. Entre ells, l’exsoldat del comte Berenguer Ramon I, Dalmau Savarés, que es debat entre dos futurs excloents: l’espiritualitat transformadora d’en Basili, l’eremita, contra el poder mundà de l’Església.

Coia Valls recrea amb la seva magistral minuciositat un episodi perdut de la nostra història. Tot un homenatge a la muntanya de Montserrat i al mar que va ocupar aquest territori màgic en el despertar dels temps.

Títol: «Les torres del cel. La novel·la sobre els dotze monjos que van fundar Montserrat»
Autora: Coia Valls
Edicions B
Primera edició, març del 2013
445 pàgines
ISBN 978−84−666−5278−0
Comprar a Amazon

Quan un s’imagina, des de fora, com és la vida dels monjos d’un monestir com Montserrat, és molt probable pensar que, al cap i a la fi, es tracta d’una opció que permet molt poques variacions i tots ells acabaran portant, si fa o no fa, una forma de vida molt similar els uns dels altres.

Comprar a Amazon

Ara bé, les dues darreres biografies publicades de monjos de Montserrat (la recuperada l’any passat de Bonaventura Ubach i aquesta del pare Estanislau M. Llopart) ens presenten dues vides que són radicalment diferents. En el cas del primer, destacava el seu interès en l’estudi de la Bíblia amb la finalitat de fer-ne la traducció al català, la qual cosa el portarà a fer nombrosos viatges per les terres bíbliques amb la finalitat de recollir material per a fer un museu a Montserrat. Pel que fa al pare Estanislau M. Llopart, se’ns presenta a una persona que, gràcies per a la perseverança en el seguiment de la seva vocació, farà un viatge interior que el portarà a viure en solitud com a ermità.

Aquesta biografia, tot i que escrita per Marcel Capellades, utilitza molt material que va deixar el propi biografiat, tant en forma d’escrits com en la correspondència que mantenia amb els successius abats de Montserrat. Aquest material permet reconstruir els diversos episodis de la seva vida, des de la seva infància marcada per una salut dedicada i una primerenca vocació a la vida monàstica de Montserrat.

Així, el 1928 i amb només 13 anys, el nen Amadeu (el nom amb que va ser batejat) entra a Montserrat com a postulant. Cinc anys després passa a ser novici, moment en el que canvia el seu nom com era costum a l’època. Aquest període inicial es veurà tràgicament interromput per la Guerra Civil i la persecució que varen patir els religiosos a Catalunya. Així Estanislau, després d’amagar-se inicialment, arribarà per la tardor de 1938 al monestir belga de  Maredsous on, el gener de 1939, farà la professió solemne com a monjo benedictí.

És en aquest moment quan ja trobem un episodi que ens mostra clarament quina és la seva personalitat:

Abans de professar, va manifestar al P. Abat Marcet el seu desig de ser ermità. El rostre del P. Abat s’il·luminà tot ell –recordarà sempre el P. Estanislau–. «Et prometo que t’ajudaré –li va respondre l’Abat–. Però primer t’has de formar. I hem de retornar a Montserrat  per reprendre-hi la vida monàstica».

¿I si l’abat t’hagués dit que no, què hauries fet?, li vaig preguntar al P. Estanislau: «No hauria professat. I me n’hauria anat amb els monjos de l’Orient cristià, on allà sí que podria ser ermità»

Aquesta conversa va ser l’any 1939 i el seu desig de ser ermità no arribarà fins l’any 1961. Però malgrat haver d’esperar vint-i-dos anys per veure complit el seu desig,  el monjo va mantenir-se en tot moment fidel als vots emesos en la seva professió, amb obediència a les decisions dels abats i realitzant les diverses tasques que se li encomanaven, a la biblioteca i com a professor dels nous monjos de matèries com història de l’Església, filosofia antiga i medieval, patrística, crítica textual  i històrica. També patirà alguns problemes de salut que el portaran a les portes de la mort i li faran perdre un ronyó.

Pel maig de 1961 s’instal·la com a ermità a l’Ermita de la Santa Cova, a Montserrat on s’hi estarà fins el desembre de 1972. Durant aquests anys, tot i la seva vida eremítica, no s’estarà de rebre totes les visites que sempre eren rebudes amb una estona de silenci. Cap al final, però, el volum de visitants era ja excessiu que no li permetia fer cap mena d’exercici… la qual cosa acabarà repercutint negativament la seva salut.

Així a finals del 1972, i amb l’autorització de l’abat Cassià, marxa amb destinació a Betlem. S’instal·larà com a ermità prop de la casa que Montserrat acabava de fundar l’any 1969. L’estada no serà molt llarga, ja que pel juliol del 1974 se’n va cap al Japó, però amb una breu estada a l’Índia, on no s’arriba a aclimatar.

A mitjans de juliol arribarà al Japó on s’instal·larà acompanyat per dos ermitans més en una petita illa. Tots tres viuran relativament prop els uns dels altres, cadascun en la seva pròpia casa. Aquí sorprèn la decisió del pare Llopart de no aprendre res de japonès, per tal de garantir el màxim d’aïllament. És curiós de veure com la premsa local els va acollir, amb reportatges a revistes en que són presentats gairebé com uns éssers d’un altre món! L’estada al Japó cal veure-la com una experiència d’aprofundiment espiritual.

Al Japó s’hi estarà fins a finals del 2002, quan demanarà de tornar a Montserrat. Hi va retornar el 23 de febrer del 2003 i, trenta-quatre dies després, moria. El biògraf recorda la seva darrera conversa:

Quan li vaig comunicar que portava deu anys d’ermita en aquest cim, no m’esperava l’expressió de sorpresa meravellada que hi hagué al seu rostre, en preguntar-me, per tres vegades: «I estàs sol, tot sol?»

No, no estic sol. Mai estic menys sol que quan estic sol, pare ermità.

El llibre finalitza amb una petita sorpresa en forma d’un himne i quatre cants composats pel pare Llopart on podem tastar quin va ser el seu nivell d’aprofundiment espiritual.

A la contracoberta

Una biografia que ens fa conèixer l’itinerari íntim d’un monjo ermità.

L’autor, receptacle de la transmissió del seu pare espiritual, ens ofereix el retrat íntim del seu Starets. Un relat escrit des de l’interior, des del cor profund en el qual la vida i l’experiència mística del seu pare espiritual han deixat una empremta inesborrable en el cor del deixeble. Relació dilecta, entranyable i confident entre l’Ancià monjo i el deixeble. Revelació d’una vida amagada en el silenci i a prop de Déu, i en qui els homes trobaren Déu. Estimat de Déu i amic de Déu, l’Ermità lliura als homes la llum del seu cor, ensenyant-los un camí interior vers la Llum.

Títol: «Pare Estanislau Maria Llopart. El monjo, l’ermità»
Autor: Marcel Capellades Ràfols
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, col·lecció «El gra de blat», 221
Primera edició, febrer del 2013
149 pàgines
ISBN 978−84−9883−573−1
Comprar a Amazon