Avui s’inaugura, al Centre Cultural “La Farinera del Clot” (Gran Via de les Corts Catalanes 837, Barcelona) l’exposició “La Setmana Tràgica als barris de Barcelona. Motius i fets”

La darrera setmana de juliol de 1909 va esclatar a Barcelona una revolta popular que ha passat a la història com la Setmana Tràgica i que es va estendre a altres localitats catalanes. Durant el 2009 i el 2010 els centres d’estudis i d’altres entitats culturals dels diferents districtes de la ciutat de Barcelona han decidit organitzar tota una sèrie d’actes de manera coordinada, entre els que es troba l’exposició La Setmana Tràgica als barris de Barcelona. Motius i fets, comissariada per Teresa Abelló.

Es podrà visitar, amb accés lliure i de franc, fins el 15 de maig.

Coincidint amb la presentació, avui es realitzarà la conferència “La revolució de 1909. Setmana tràgica, sagnant, roja, negra o gloriosa” a càrrec del Dr. Josep Pich i Mitjana.

La Setmana Tràgica de 1909. L’Arxiu Secret Vaticà

De les nombroses publicacions que durant aquest any 1909 han recuperat els esdeveniments del 1909 coneguts com “La Setmana Tràgica”, ben poques han estat treballs d’investigació originals amb una nova anàlisi de les dades disponibles o incorporant nous materials per a l’estudi. La majoria dels llibres s’han limitat a fer una explicació dels esdeveniments i a analitzar-ne les conseqüències directes.

No és el cas d’aquest llibre. Per un costat, ens trobem amb una publicació que ens aporta nous materials fins ara majorment inèdits. Tampoc no es un llibre de descripció dels fets i les conseqüències (a això només s’hi dediquen vuit pàgines), sinó que més aviat el podríem definir com una anàlisi de quina va ser la posició de la jerarquia eclesiàstica a partir de la correspondència mantinguda entre la Santa Seu i la Nunciatura Apostòlica de Madrid.

El primer apartat d’aquesta correspondència inclou la informació que rep la Santa Seu sobre el que ha passat a Barcelona. S’inicia amb la correspondència entre la Nunciatura i la Secretaria d’Estat del Vaticà amb diverses descripcions dels esdeveniments, redactades per sacerdots de Barcelona, el governador del bisbat de Barcelona i la comunicació del bisbe de Vic (Josep Torras i Bages). També hi ha informacions enviades directament des de Barcelona, com l’escrit de les Germanetes de l’Assumpció titulat “La persécution à Barcelona” que recull la comunicació de les religioses adreçades a les seves famílies. D’altres informacions que va rebre el Vaticà inclou retalls de premsa (“La Correspondencia de España”, de Madrid) i altres mitjans de comunicació.

El segon bloc de documents analitza quina va ser l’actuació del Secretari d’Estat davant la situació, que era considera com un moviment “principalment anticatòlic i radicalment antireligiós”. Amb aquesta visió s’ofereixen dades sobre quina va ser la reacció de la jerarquia eclesiàstica, amb protestes davant el govern espanyol, provinents de diversos estaments de tot l’estat. També es recullen algunes de les protestes realitzades contra el moviment d’escoles laiques.

Un segon apartat del llibre analitza les reaccions de la Santa Seu davant els diversos afusellaments realitzats, especialment el de Ferrer i Guàrdia. La Santa Seu estava convençuda que la maçoneria era la responsable directa de  la campanya internacional reclamant primer l’alliberament i després protestant per l’afusellament de Ferrer i Guàrdia.

Malgrat aquest ambient, els documents permeten identificar com hi va haver una iniciativa de la Santa Seu per evitar l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, que no es va arribar a formalitzar ja que va ser iniciada el mateix dia en que s’havia executat la sentència de pena de mort.

Finalment, dins d’aquest bloc, s’analitza l’actuació de l’església davant la reacció internacional de protesta posterior a l’execució de Ferrer i Guàrdia.

El tercer apartat del llibre tracta sobre les conseqüències immediates després de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia: els moviments dins de la jerarquia eclesiàstica espanyola, el posicionament davant les iniciatives legislatives dels governs Maura, Moret i Canalejas, així com les diverses repercussions internacionals dels anys immediatament posteriors… fins a l’afebliment cap a l’any 1912.

Finalment, la meitat final del llibre és un extens apèndix documental que inclou la transcripció dels diversos documents emmagatzemats a l’Arxiu Secret Vaticà i que tracten del tema. Trobem els diversos informes realitzats des de Barcelona i Madrid i les diverses comunicacions entre els diferents representants de la jerarquia eclesiàstica.

De la contraportada

Amb motiu del centenari dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), el Dr. Ramon Corts i Blay, excel·lent coneixedor de la documentació de l’Arxiu Secret Vaticà referent a la història contemporània de Catalunya, s’ha proposat estudiar a fons el ric material que fins ara havia restat oblidat, en el qual hi ha importants notícies desconegudes. Ha pogut enriquir-lo encara resseguint els despatxos del nunci a Madrid Antonio Vico amb el cardenal secretari d’Estat del Vaticà Rafael Merry del Val, en què, tractant de qüestions polítiques i de política religiosa dels governs espanyols de Maura, Moret i Canalejas, es poden veure les conseqüències de la Setmana Tràgica per a Catalunya i per a tot l’Estat, així com el ressò internacional que tingué. La documentació aportada analitza igualment les causes de la Setmana Tràgica des del punt de vista del Vaticà i dels catòlics, entre les quals sobresurten el lerrouxisme i l’anticlericalisme.

Títol: “La Setmana Tràgica de 1909. L’Arxiu Secret Vaticà“
Autor: Ramon Corts i Blay
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, col·lecció Scripta et Documenta, 82
Primera edició, setembre del 2009
607 pàgines
ISBN 978−84−9883−144−3
Preu: 60 €

Una fotografia històrica: La Setmana Tràgica de 1909

El proper divendres, 27 de novembre a les 19.30 hores, conferència “Les conseqüències de la Setmana Tràgica”, a càrrec de Teresa Abelló, historiadora i professora de la Facultat d’Història de la Universitat de Barcelona. Al Centre Cívic Pati Llimona (carrer del Regomir 3, Barcelona).

L’acte servirà com a presentació de l’entitat “Tot Història Associació Cultural”.

“La Setmana Tràgica al Poble Sec de Barcelona”

Els dies 26 i 27 d’octubre, hi haurà dues conferències sobre la Setmana Tràgica a la Biblioteca Francesc Boix (carrer de Blai 34, Barcelona).

El dia 26 “Ferrer i Guàrdia, de l’escola racionalista a la Setmana Tràgica”, a càrrec d’Emili Cortavitarte, historiador i el dia 27, “La Setmana Tragica al Poble-sec”, a càrrec de Júlia Costa.

“¿Quién mató a Ferrer i Guardia?” — Francisco Bergasa

Avui, 13 d’octubre, fa exactament un segle de l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia al castell de Montjuïc, amb l’acusació de ser l’instigador dels esdeveniments de la Setmana Tràgica del juliol/agost del mateix any.

Aquest llibre ens situa en tot el procés dut a terme contra Ferrer i Guàrdia.

En primer lloc, ens situa sobre el personatge i el seu temps, així com els fets de la Setmana Tràgica. A continuació tenim una completa descripció de tot el procés judicial: l’aute de processament, la detenció la matinada de l’1 de setembre als voltants d’Alella, els testimonis, les proves documentals i els interrogatoris.

El 9 d’octubre, quan només feia un mes de la detenció, s’inicia el consell de guerra. El llibre recull pràcticament tot el judici oral, amb els testimonis de l’acusació, la defensa i la lectura de la sentència el mateix dia 9 on el declaren culpable.

Sense perdre més temps, el mateix dia 9 per la tarda la sentència arriba a capitania general per a la seva confirmació, la qual va arribar el dia 11 d’octubre al migdia.

El mateix 11 d’octubre, Ferrer i Guàrdia era traslladat al Castell de Montjuïc, on va arribar a quarts de quatre de la matinada del 12 d’octubre. Aquest dia el va passar tancat a la presó, tot esperant la ratificació de la sentència per part del Consell de Ministres. Mentre això no arribava, el pres va passar l’estona escrivint una carta a la seva companya així com el testament.

A dos quarts de nou del matí del dia 13, Ferrer i Guàrdia va ser escortat fins al Fossar de Santa Amàlia, on va ser afuselat a les nou del matí en punt.

La part final del llibre tracta d’analitzar les responsabilitats de tot el procés, les seves irregularitats i els motius que portaren a la sentència capital.

El llibre ens ofereix la possibilitat de conèixer el desenvolupament de tot el procés, recollint les diverses fonts documentals existents. D’aquesta forma podem conèixer no només la part acusatòria, sinó també les intervencions de la defensa i del propi Ferrer i Guàrdia. També s’identifiquen les proves falses utilitzades, així com les diverses irregularitats del procés.

De la contraportada:

El 13 de octubre de 1909, hace ahora exactamente cien años, moría fusilado en el castillo de Montjuïc el pedagogo, anarquista y librepensador catalán Francisco Ferrer i Guardia, condenado a la última pena en virtud de una polémica sentencia que lo consideró «autor y máximo responsable» de los sucesos revolucionarios conocidos históricamente como la Semana Trágica.

Con la ejecución de Ferrer i Guardia la España dogmática e intransigente, encarnada en el Gobierno de Maura, pretendió saldar, en un controvertido ajuste de cuentas, la deuda que con ella tenía contraída el creador de la Escuela Moderna, cuyas ideas políticas y pedagógicas representaban un ataque frontal a los valores defendidos por el sistema canovista. Y para ello no dudó en instruir un proceso arbitrario y tendencioso, viciado en todos y cada uno de sus autos, y falto de las más indispensables garantías jurídicas, que desembocó en un fallo escandaloso, considerado por historiadores y juristas como uno de los más flagrantes errores judiciales de la historia moderna.

Ferrer i Guardia fue la cabeza de turco elegida por quienes defendían el eufemismo de la «revolución desde arriba» para advertir a los que la intentaban «desde abajo» del alto coste que suponía disentir de un régimen ineficaz y caduco empeñado en perpetuar sus prerrogativas, al que la injusta muerte de aquél dio el golpe de gracia en el proceso de su desintegración definitiva.

En un tiempo en el que la memoria histórica reclama un lugar junto a la verdad oficial, dispuesta siempre interesadamente a olvidarla, parecía obligado aprovechar el centenario de aquel escándalo judicial para reivindicar la inocencia de su protagonista. Y acercar, a la vez, hasta el lector toda una suerte de prácticas perversas (la instrumentalización de la Justicia, la intromisión de la Iglesia en el orden civil, el servicio de la propaganda mediática al descrédito del adversario o la inevitable y perenne confrontación de las dos Españas), tan presentes en la causa aquí investigada, y que continúan plenamente vigentes un siglo después de aquellos hechos.

Títol: “¿Quién mató a Ferrer i Guardia?“
Autor: Francisco Bergasa
Editorial Aguilar
Primera edició, març del 2009
649 pàgines
ISBN 978−84−03−59621−4
Preu: 28,50 €

El meu agraïment a l’editorial per fer-me arribar un exemplar del llibre.

Reportatge de Vilaweb sobre l’exposició “La Setmana Tràgica en la memòria” que es pot visitar, fins al 31 d’octubre, a l’Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya.

Get the latest Flash Player to see this player.

Exposició sobre la Setmana Tràgica a la Biblioteca de Catalunya

Des de dimarts i durant els mesos de setembre i octubre, exposició a l’Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya sobre la Setmana Tràgica: “La Setmana Tràgica en la memòria”.

Tríptic de l’exposició.

“De Humanidad y polilla. Todas las caras de Ferrer Guardia”

Enguany, el proper 13 d’octubre, farà exactament un segle de l’afusellament a Montjuïc de Francesc Ferrer i Guàrdia, un complex personatge de la societat catalana de principis de segle. Oficialment va ser condemnat a mort per ser un dels promotors de la revolta popular del juliol del 1909 a Catalunya (la Setmana Tràgica).

La biografia oficial de Ferrer i Guàrdia en destaca la seva vessant de pedagog, com a fundador de la Escuela Moderna, una institució d’ensenyament laica. També es destaca el seu posicionament anarquista, especialment arran de l’atemptat contra el monarca espanyol del 1906, quan el sabadellenc Mateu Morral va llençar una bomba al pas del carruatge on els monarques desfilaven després del seu casament. Morral era el bibliotecari de la institució acadèmica fundada i dirigida per Ferrer i Guàrdia.

A “De humanidad y polilla. Todas las caras de Ferrer Guardia” ens trobem amb una reconstrucció novel·lada, a partir de la visió que té una de les seves filles, Sol Ferrer. La relació entre pare i filla no és fàcil, per la separació física entre ells i la manca d’una relació directa. Tot sovint, Sol haurà de construir-se la imatge del pare a partir d’allò que pot llegir entre línies a la correspondència amb tercers, o de referències que li donen els altres familiars.

Així trobem els diversos episodis de la vida de Ferrer i Guàrdia: quan era un revisor dels trens que anaven a França, els anys a França on compagina la feina en un restaurant durant el dia mentre per la tarda va a la biblioteca per llegir; la seva relació amb Morral i l’atemptat contra el rei, la Setmana Tràgica i la no participació en la revolta; el judici sumaríssim a través de l’advocat defensor. I després de la mort, la filla comença la tasca de reconstruir la biografia del personatge i el descobriment per part de la filla.

La lectura d’aquesta novel·la no és fàcil. Hi ha un gran quantitat de personatges que intervenen, amb una continua mobilitat de les identitats i ubicacions. El lector haurà de fer un esforç per seguir el fil i no perdre’s. Però paga la pena fer-ho, per tal d’entendre una mica el personatge i la vida política catalana dels últims anys del segle XIX i primers del XX.

De la contraportada:

Carmen de Moering, la niña que vivió en París entre el fin de un siglo y el comienzo de otro, y que a los nueve años escapó de un internado en una peripecia que no sabría luego si era sueño, locura o verdad, lo podría haber formulado de otro modo: “Dios te libre de tener padres interesantes”. Porque ella no era Carmen, como la conocían en el colegio, sino Sol. Su apellido era Ferrer, como su padre, y no De Moering, como el segundo marido de su madre. Y, para su fortuna e infortunio, le habían tocado los tiempos interesantes, y también el padre.

Sol era hija de Francisco Ferrer Guardia, ideólogo autodidacta y hombre de acción, republicano que se deslizaría hacia el anarquismo, masón y librepensador, fundador de la Escuela Moderna, para educar en el ser el laicismo, el racionalismo y el antiautoritarismo. Pero también sospechoso de ser el inspirador en la sombra del atentado de Mateo Morral contra los reyes, en 1906. Absuelto por falta de pruebas, quedaría ya marcado, a los ojos de los sectores más conservadores, como un culpable que se había librado de condena. Tres años después, acusado de ser uno de los instigadores de la Semana Trágica, la justicia militar tomaría las riendas del caso y, tras una grotesca pantomima de juicio, fue fusilado el 13 de octubre en Montjuïc.

Cuarenta años más tarde, Sol Ferrer, la niña que había escapado del internado para buscar al padre que la había abandonado, publica una biografía de él, opaca como la vida de un santo. La hija de Ferrer Guardia asistirá a la revolución rusa, a la efervescencia libertaria de los cenáculos parisinos y a los años del pistolerismo en Barcelona. Vivirá la guerra civil y el desarraigo de los sin patria. Pero Sol se deslizará por la vida como en sueños, una sombra que persigue a otra sombra. Y más que la novela de uno de los personajes “malditos” de la historia de nuestro país, “De Humanidad y polilla” lo es de aquella extraña, forzada biografía filial y de su autora. De lo que Sol descubrió y de lo que calló sobre el huidizo fantasma de su padre, y quizá también de lo que no quiso ver ni decir sobre si misma.

Y en cualquier caso, sea cual sea su objetivo argumental, ésta resulta ser una lectura apasionante, pespunteada por la eterna búsqueda de la verdad y los grandes ideales, que como ninguna otra consagró la novela decimonónica.

Títol: “De Humanidad y polilla. Todas las caras de Ferrer Guardia“
Autor: Julián Granado
Editorial Anagrama, col·lecció “Narrativas hispánicas”, 455
1a edició, juny 2009
453 pàgines
ISBN 978−84−339−7194−4
Preu: 21,00 €

El meu agraïment a l’editorial per fer-me arribar un exemplar del llibre.

“La Setmana Tràgica. Tres articles” — Joan Maragall

El centenari de la Setmana Tràgica ha servit per recuperar –o, com en el meu cas particular, descobrir– tres articles escrits per Joan Maragall durant els últims mesos de l’any 1909.

Els articles en qüestió són  “Ah! Barcelona…”, “La ciutat del perdó” i “La iglésia cremada”, tots tres enviats al diari “La Veu de Catalunya”. El primer article és publicats el primer d’octubre. El segon article, enviat a començaments d’octubre, no arribarà a publicar-se per decisió directa del aleshores director Enric Prat de la Riba. El tercer article, després d’un llarg i feixug procés, serà publicat a mitjans de desembre.

Aquesta recuperació de la que parlava ha arribat, d’una banda, amb la reedició del clàssic assaig de Josep Benet “Maragall i la Setmana Tràgica”. Aquests últims dies han portat dos llibres amb el text dels tres articles en qüestió: aquest que comento avui i l’edició a càrrec de l’Hilari Raguer, de la que ja en vaig parlar fa uns dies.

Era necessari que tres llibres separats recuperin de forma gairebé simultània aquests articles escrits ara fa un segle? La resposta en aquests casos sempre és difícil de donar, però afortunadament ens trobem amb unes edicions complementàries entre elles. El llibre de Benet ens explica el procés que porta a la redacció dels articles, les vicissituds en la seva redacció i publicació i les reaccions davant la seva difusió dels articles. Raguer dedica una major atenció a analitzar la component espiritual dels tres articles i el valors humans que transmeten.

L’edició realitzada per l’Editorial Fragmenta inclou un petit estudi introductori a càrrec d’Ignasi Moreta on ens situa un Joan Maragall en la seva condició d’articulista i periodista que escriu allò que pensa. És aquesta qualitat la que permet definir-lo com un autèntic intel·lectual, ja que no escriu per explicar sobre els fets puntuals sinó que ens parla sobre quina és la seva visió de la societat que li ha tocat viure. Un intel·lectual que, malgrat el seu prestigi, patirà tota mena de dificultats per a poder escriure, fins al punt que un dels articles serà censurat pel diari i el segon tant retocat que el propi Maragall el qualifica com “bon xic deformat” en una anotació al seu dietari.

A continuació trobem la transcripció dels tres articles, amb el text que l’editor considera com a definitiu. En el cas dels dos primers articles s’utilitza, respectivament, el text publicat al diari i el manuscrit. En el cas del tercer, l’editor ha preferit utilitzar una combinació del text publicat al diari bo i afegint-hi les esmenes que l’autor ha realitzat després de la seva publicació.

El llibre ens reserva un autèntic tresor a les últimes pàgines, en forma d’apèndix gràfic. Hi trobem la reproducció del manuscrit original de “La ciutat del perdó”, l’article censurat i no publicat a “La Veu de Catalunya”. Pel que fa a “La iglésia cremada”, hi trobem una reproducció del manuscrit de l’article, de les galerades amb la primera versió retocada pel diari, amb les anotacions que va fer Maragall. Finalment també hi ha la versió final publicada a “La Veu de Catalunya”, amb les correccions i esmenes fetes per Joan Maragall, sobre el que s’ha realitzat la transcripció inclosa al llibre.

De la contraportada:

Els fets de la Setmana Tràgica (juliol de 1909) van motivar la redacció de tres dels articles més rellevants de tota la literatura periodística catalana del segle XX. «¡Ah!, Barcelona…» constitueix una lúcida anàlisi de les causes dels esdeveniments. «La ciutat del perdó», censurat per Prat de la Riba, és un al·legat —duríssim i altament emotiu— contra la pena de mort. «La iglésia cremada» contraposa la fe viva dels incendiaris a la fe morta de la burgesia, i aposta per una Església dels pobres sense la tutela de l’Estat. Joan Maragall va exercir, en aquella avinentesa, el paper incòmode de l’intel·lectual independent que s’enfronta a la duresa repressiva reclamada per la burgesia i denuncia la superficialitat de les pràctiques religioses coetànies.

L’edició dels articles és plenament fidel a l’última versió que Maragall va deixar de cada text, i inclou un apèndix gràfic amb els manuscrits originals conservats.

Títol: “La Setmana Tràgica. Tres articles“
Autor: Joan Maragall
Edició a cura d’Ignasi Moreta
Fragmenta Editorial, col·lecció “Assaig”, 13
1a edició, juliol del 2009
102 pàgines
ISBN 978−84−92416−16−5
Preu: 11,00 €

El meu agraïment a l’editorial per fer-me arribar un exemplar del llibre.

“La semana trágica de Cataluña”

A diferència de la majoria dels altres llibres recentment publicats que he anat comentant en aquesta pàgina sobre la Setmana Tràgica del 1909, “La semana trágica de Cataluña” destaca per tres aspectes que són dignes de menció i destacables:

1. Els autors són professors d’història a la Universitat Autònoma de Barcelona (excepte un, també professor d’història però a la Universitat de Cantabria).
2. És un llibre que presenta continguts nous. No és la reedició d’un llibre anterior, sinó que els diversos treballs són inèdits i editats per primera vegada.
3. No es centra als esdeveniments de la ciutat de Barcelona sinó va més enllà i ens parla de com es va viure la Setmana Tràgica a la resta del principat.

El llibre inclou vuit capítols, signats cada un d’ells per un autor diferent, que presenta un aspecte concret:

1. Entre cirios, barricadas y bayonetas el anticlericalismo en la España de fin de siglo
2. Las causas militares. La política colonial en Marruecos
3. Algo más que la quema de conventos. La Semana Trágica en Cataluña, la historia de una desafección
4. El republicanismo lerrouxista y su responsabilitat en los acontecimientos
5. El caso Ferrer i Guàrdia
6. La posición de la patronal
7. La prensa gráfica y la memoria de la Semana Trágica
8. La semana trágica en el cine

Els dos últims capítols són els que, personalment, he trobat més curiosos. Ha estat molt interessant veure com els diversos mitjans de comunicació de l’època, ja que trobo que inclou aportacions totalment originals i que fins ara no havien estat tractades.

El capítol sobre la setmana tràgica al cinema comença lamentant-se de la pèrdua de documentals contemporanis, dels que no n’hi ha cap còpia registrada a la Filmotèca. Per això, el cos central del capítol es centra en analitzar la pel·lícula d’Antoni Ribas “La ciutat cremada”, estrenada el 1976  i un èxit de públic en el seu moment. S’analitza el context de reconstrucció històric i les seves mancances, tant a nivell cinematogràfic com històric.

L’altra capítol interessant és el que analitza la Setmana Tràgica dins dels mitjans de comunicació, en el seu sentit més ampli. Així s’estudia com la premsa coetània va realitzar el seguiment dels esdeveniments, dins d’un context d’una fèrria censura però destacant l’important valor del seguiment fotogràfic realitzat.

Així es considera que la Setmana Tràgica va permetre el naixement del fotoperiodisme a Catalunya, gràcies al seguiment realitzat pels diversos mitjans on es publicaven fotografies: Ilustració Catalana, Feminal, La Actualidad, El Diluvio Ilustrado, La Hormiga de Oro, La Campana de Gràcia, l’Esquella de la Torratxa i el Cut-Cut! D’aquestes publicacions, es realitza una anàlisi detallada de tot allò que van publicar relacionat amb la Setmana Tràgica.

Un altre aspecte considerat és la literatura relacionada amb la Setmana Tràgica, des de les diverses memòries on hi ha referències als esdeveniments de la Setmana Tràgica (tot i que hi falta alguna referència, com per exemple la de Puig i Cadafalch), les cròniques de l’època i, finalment, la literatura de creació amb una relació de les diverses novel·les i obres de teatre on la Setmana Tràgica té un paper destacable.

La resta de capítols del llibre tracten sobre els diversos aspectes històrics de la Setmana Tràgica. Però de vegades, els autors es limiten a explicar les diferents explicacions realitzades per altres historiadors i no ofereixen un punt de vista propi.

Un bon exemple d’això es quan tracten de donar una resposta a la raó per la qual la revolta va dedicar-se a cremar els edificis religiosos i, per contra, pràcticament no van atacar instal·lacions militars, governamentals o fàbriques. Així exposen la visió que dóna la historiada nord-americana Joan Connelly Ullman, l’anàlisi de la participació dels dirigents del Partit Radical que va fer Joan Culla i Clarà; la interpretació realitzada per José Álvarez Junco i la resta d’historiadors moderns… i, quan esperes que l’autor del capítol ofereixi una interpretació, passa a tractar sobre la repressió.

Amb això no vull dir que el llibre no sigui interessant ni tampoc que no aporti informació pròpia i d’interès. Tot el contrari. És segurament el llibre més rigorós que s’ha publicat enguany sobre la Setmana Tràgica.

De la contraportada

Este libro proporciona al lector las claves interpretativas de la Semana Trágica de Barcelona y la repercusión que tuvo la revuelta en las distintas localidades catalanas, aspecto insuficientemente tratado en la mayoría de los estudios anteriores. Analiza las diferentes modalidades de protesta utilizadas en las ciudades, no solo ataques a las iglesias y conventos sino a ayuntamientos, juzgados y cuarteles de la Guardia Civil, resortes de la autoridad del Estado y de la Iglesia. El desafío al Estado se manifestó en el intento de anular las comunicaciones, interceptando trenes o cortando los cables telegráficos y telefónicos. El libro también plantea cuestiones candentes, como el caso Ferrer i Guàrdia, la reacción internacional que se produjo ante su ejecución o la posición que tuvo la Patronal ante los acontecimientos de 1909 y reconstruye la imagen de la Semana Trágica que ha llegado hasta nosotros a través de la prensa gráfica y el cine.

Títol: “La semana trágica de Cataluña“
Editor: Antonio Moliner Prada
Nabla Ediciones
Primera edició, juny 2009
303 pàgines
ISBN 978−84−92461−34−9
Preu: 24,00 €

Un parell de blocs amb un interessant seguiment del centenari de la Setmana Tràgica:

• Prendre la paraula
• El bloc de l’Albert
• espaifotografic.cat

La Setmana Tràgica. Tres articles de Joan Maragall (Hilari Raguer)

Aquest llibret recull els tres articles que va escriure Joan Maragall relacionats amb els esdeveniments de la Setmana Tràgica: “Ah! Barcelona…”, “La ciutat del perdó” i “La iglésia cremada”.

Són els tres mateixos articles utilitzats per Josep Benet  en el seu clàssic assaig “Maragall i la Setmana Tràgica” i que ofereixen un excepcional testimoniatge de la reacció davant els esdeveniments d’ara fa un segle. Maragall es pregunta al primer article per quina raó tot això succeeix a Barcelona. Al segon article exigeix la mesura i contenció davant una repressió desproporcionada i, al tercer, es pregunta si la jerarquia catòlica ha entès alguna cosa d’allò que ha succeït.

En aquesta edició es publiquen els textos publicats a “Elogi de la paraula i altres assaigs”, editat l’any 1994 per Edicions 62. Són textos similars als publicats a les diverses edicions de les Obres Completes de Maragall i, com documenta detalladament Benet al seu llibre, tenen algunes diferències més o menys significatives amb el text original de Maragall.

Aquesta transcripció dels articles es veu complementada amb un breu comentari del monjo Hilari Raguer, on contextualitza la redacció dels documents amb el període concret. “Ah! Barcelona…”, escrit a finals de setembre, no vol denunciar a ningú, sinó trobar l’arrel del problema i l’origen de l’aixecament popular. “La ciutat del perdó”, escrit a l’octubre mentre començaven a executar-se als primers condemnats, és una demanda de l’aplicació de la justícia en la seva proporció adequada. “La iglésia cremada”, escrit al desembre, ens presenta un Maragall que ha viscut una experiència religiosa molt marcada en assistir a una celebració dins d’una església que ha estat saquejada i cremada. Una experiència que li va plantejar sentiments molt interioritzats.

Raguer, finalment, fa una lectura actual dels tres articles però centrant-se molt especialment en el darrer. I com la situació que va colpir a Maragall mentre assistia a un ofici religiós avui també es pot sentir en fets actuals, com al rebuig social contra els immigrants.

De la contraportada

Editorial Claret proposa una relectura peculiar. Convida als lectors a fer la relectura, amb la perspectiva d’un segle entremig, del testimoniatge que ens deixà escrit un testimoni d’excepció: Joan Maragall. El va plasmar en tres articles periodístics que van ser acollits amb sort desigual pel gran públic. Un des tres articles, fins i tot, no va superar l’autocensura del diari on s’havia de publicar.

Hi ha una cosa que destaca per damunt de tot en aquests escrits, i és el seu gruix humà i cristià. No són escrits superficials. No són cròniques de circumstàncies, escrites de lluny, Són escrits de lluita, no redactats en calent, sinó després d’unes setmanes de reflexió. Maragall els volia col·locar com càrregues de profunditat per fer despertar d’una vegada aquella societat i sobretot aquella Església, que ell veia com adormida.

Títol: “La Setmana Tràgica. Tres articles de Joan Maragall“
Autor: Hilari Raguer
Editorial Claret
52 pàgines
Primera edició, juliol de 2009
ISBN 978−84−9846−316−3
Preu: 9,57 €