La Setmana Tràgica de 1909. L’Arxiu Secret Vaticà

De les nombroses publicacions que durant aquest any 1909 han recuperat els esdeveniments del 1909 coneguts com “La Setmana Tràgica”, ben poques han estat treballs d’investigació originals amb una nova anàlisi de les dades disponibles o incorporant nous materials per a l’estudi. La majoria dels llibres s’han limitat a fer una explicació dels esdeveniments i a analitzar-ne les conseqüències directes.

No és el cas d’aquest llibre. Per un costat, ens trobem amb una publicació que ens aporta nous materials fins ara majorment inèdits. Tampoc no es un llibre de descripció dels fets i les conseqüències (a això només s’hi dediquen vuit pàgines), sinó que més aviat el podríem definir com una anàlisi de quina va ser la posició de la jerarquia eclesiàstica a partir de la correspondència mantinguda entre la Santa Seu i la Nunciatura Apostòlica de Madrid.

El primer apartat d’aquesta correspondència inclou la informació que rep la Santa Seu sobre el que ha passat a Barcelona. S’inicia amb la correspondència entre la Nunciatura i la Secretaria d’Estat del Vaticà amb diverses descripcions dels esdeveniments, redactades per sacerdots de Barcelona, el governador del bisbat de Barcelona i la comunicació del bisbe de Vic (Josep Torras i Bages). També hi ha informacions enviades directament des de Barcelona, com l’escrit de les Germanetes de l’Assumpció titulat “La persécution à Barcelona” que recull la comunicació de les religioses adreçades a les seves famílies. D’altres informacions que va rebre el Vaticà inclou retalls de premsa (“La Correspondencia de España”, de Madrid) i altres mitjans de comunicació.

El segon bloc de documents analitza quina va ser l’actuació del Secretari d’Estat davant la situació, que era considera com un moviment “principalment anticatòlic i radicalment antireligiós”. Amb aquesta visió s’ofereixen dades sobre quina va ser la reacció de la jerarquia eclesiàstica, amb protestes davant el govern espanyol, provinents de diversos estaments de tot l’estat. També es recullen algunes de les protestes realitzades contra el moviment d’escoles laiques.

Un segon apartat del llibre analitza les reaccions de la Santa Seu davant els diversos afusellaments realitzats, especialment el de Ferrer i Guàrdia. La Santa Seu estava convençuda que la maçoneria era la responsable directa de  la campanya internacional reclamant primer l’alliberament i després protestant per l’afusellament de Ferrer i Guàrdia.

Malgrat aquest ambient, els documents permeten identificar com hi va haver una iniciativa de la Santa Seu per evitar l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, que no es va arribar a formalitzar ja que va ser iniciada el mateix dia en que s’havia executat la sentència de pena de mort.

Finalment, dins d’aquest bloc, s’analitza l’actuació de l’església davant la reacció internacional de protesta posterior a l’execució de Ferrer i Guàrdia.

El tercer apartat del llibre tracta sobre les conseqüències immediates després de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia: els moviments dins de la jerarquia eclesiàstica espanyola, el posicionament davant les iniciatives legislatives dels governs Maura, Moret i Canalejas, així com les diverses repercussions internacionals dels anys immediatament posteriors… fins a l’afebliment cap a l’any 1912.

Finalment, la meitat final del llibre és un extens apèndix documental que inclou la transcripció dels diversos documents emmagatzemats a l’Arxiu Secret Vaticà i que tracten del tema. Trobem els diversos informes realitzats des de Barcelona i Madrid i les diverses comunicacions entre els diferents representants de la jerarquia eclesiàstica.

De la contraportada

Amb motiu del centenari dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), el Dr. Ramon Corts i Blay, excel·lent coneixedor de la documentació de l’Arxiu Secret Vaticà referent a la història contemporània de Catalunya, s’ha proposat estudiar a fons el ric material que fins ara havia restat oblidat, en el qual hi ha importants notícies desconegudes. Ha pogut enriquir-lo encara resseguint els despatxos del nunci a Madrid Antonio Vico amb el cardenal secretari d’Estat del Vaticà Rafael Merry del Val, en què, tractant de qüestions polítiques i de política religiosa dels governs espanyols de Maura, Moret i Canalejas, es poden veure les conseqüències de la Setmana Tràgica per a Catalunya i per a tot l’Estat, així com el ressò internacional que tingué. La documentació aportada analitza igualment les causes de la Setmana Tràgica des del punt de vista del Vaticà i dels catòlics, entre les quals sobresurten el lerrouxisme i l’anticlericalisme.

Títol: “La Setmana Tràgica de 1909. L’Arxiu Secret Vaticà“
Autor: Ramon Corts i Blay
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, col·lecció Scripta et Documenta, 82
Primera edició, setembre del 2009
607 pàgines
ISBN 978–84-9883–144-3
Preu: 60 €

Una fotografia històrica: La Setmana Tràgica de 1909

El proper divendres, 27 de novembre a les 19.30 hores, conferència “Les conseqüències de la Setmana Tràgica”, a càrrec de Teresa Abelló, historiadora i professora de la Facultat d’Història de la Universitat de Barcelona. Al Centre Cívic Pati Llimona (carrer del Regomir 3, Barcelona).

L’acte servirà com a presentació de l’entitat “Tot Història Associació Cultural”.

“La Setmana Tràgica al Poble Sec de Barcelona”

Els dies 26 i 27 d’octubre, hi haurà dues conferències sobre la Setmana Tràgica a la Biblioteca Francesc Boix (carrer de Blai 34, Barcelona).

El dia 26 “Ferrer i Guàrdia, de l’escola racionalista a la Setmana Tràgica”, a càrrec d’Emili Cortavitarte, historiador i el dia 27, “La Setmana Tragica al Poble-sec”, a càrrec de Júlia Costa.

“¿Quién mató a Ferrer i Guardia?” — Francisco Bergasa

Avui, 13 d’octubre, fa exactament un segle de l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia al castell de Montjuïc, amb l’acusació de ser l’instigador dels esdeveniments de la Setmana Tràgica del juliol/agost del mateix any.

Aquest llibre ens situa en tot el procés dut a terme contra Ferrer i Guàrdia.

En primer lloc, ens situa sobre el personatge i el seu temps, així com els fets de la Setmana Tràgica. A continuació tenim una completa descripció de tot el procés judicial: l’aute de processament, la detenció la matinada de l’1 de setembre als voltants d’Alella, els testimonis, les proves documentals i els interrogatoris.

El 9 d’octubre, quan només feia un mes de la detenció, s’inicia el consell de guerra. El llibre recull pràcticament tot el judici oral, amb els testimonis de l’acusació, la defensa i la lectura de la sentència el mateix dia 9 on el declaren culpable.

Sense perdre més temps, el mateix dia 9 per la tarda la sentència arriba a capitania general per a la seva confirmació, la qual va arribar el dia 11 d’octubre al migdia.

El mateix 11 d’octubre, Ferrer i Guàrdia era traslladat al Castell de Montjuïc, on va arribar a quarts de quatre de la matinada del 12 d’octubre. Aquest dia el va passar tancat a la presó, tot esperant la ratificació de la sentència per part del Consell de Ministres. Mentre això no arribava, el pres va passar l’estona escrivint una carta a la seva companya així com el testament.

A dos quarts de nou del matí del dia 13, Ferrer i Guàrdia va ser escortat fins al Fossar de Santa Amàlia, on va ser afuselat a les nou del matí en punt.

La part final del llibre tracta d’analitzar les responsabilitats de tot el procés, les seves irregularitats i els motius que portaren a la sentència capital.

El llibre ens ofereix la possibilitat de conèixer el desenvolupament de tot el procés, recollint les diverses fonts documentals existents. D’aquesta forma podem conèixer no només la part acusatòria, sinó també les intervencions de la defensa i del propi Ferrer i Guàrdia. També s’identifiquen les proves falses utilitzades, així com les diverses irregularitats del procés.

De la contraportada:

El 13 de octubre de 1909, hace ahora exactamente cien años, moría fusilado en el castillo de Montjuïc el pedagogo, anarquista y librepensador catalán Francisco Ferrer i Guardia, condenado a la última pena en virtud de una polémica sentencia que lo consideró «autor y máximo responsable» de los sucesos revolucionarios conocidos históricamente como la Semana Trágica.

Con la ejecución de Ferrer i Guardia la España dogmática e intransigente, encarnada en el Gobierno de Maura, pretendió saldar, en un controvertido ajuste de cuentas, la deuda que con ella tenía contraída el creador de la Escuela Moderna, cuyas ideas políticas y pedagógicas representaban un ataque frontal a los valores defendidos por el sistema canovista. Y para ello no dudó en instruir un proceso arbitrario y tendencioso, viciado en todos y cada uno de sus autos, y falto de las más indispensables garantías jurídicas, que desembocó en un fallo escandaloso, considerado por historiadores y juristas como uno de los más flagrantes errores judiciales de la historia moderna.

Ferrer i Guardia fue la cabeza de turco elegida por quienes defendían el eufemismo de la «revolución desde arriba» para advertir a los que la intentaban «desde abajo» del alto coste que suponía disentir de un régimen ineficaz y caduco empeñado en perpetuar sus prerrogativas, al que la injusta muerte de aquél dio el golpe de gracia en el proceso de su desintegración definitiva.

En un tiempo en el que la memoria histórica reclama un lugar junto a la verdad oficial, dispuesta siempre interesadamente a olvidarla, parecía obligado aprovechar el centenario de aquel escándalo judicial para reivindicar la inocencia de su protagonista. Y acercar, a la vez, hasta el lector toda una suerte de prácticas perversas (la instrumentalización de la Justicia, la intromisión de la Iglesia en el orden civil, el servicio de la propaganda mediática al descrédito del adversario o la inevitable y perenne confrontación de las dos Españas), tan presentes en la causa aquí investigada, y que continúan plenamente vigentes un siglo después de aquellos hechos.

Títol: “¿Quién mató a Ferrer i Guardia?“
Autor: Francisco Bergasa
Editorial Aguilar
Primera edició, març del 2009
649 pàgines
ISBN 978–84-03–59621-4
Preu: 28,50 €

El meu agraïment a l’editorial per fer-me arribar un exemplar del llibre.

Reportatge de Vilaweb sobre l’exposició “La Setmana Tràgica en la memòria” que es pot visitar, fins al 31 d’octubre, a l’Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya.

Get the latest Flash Player to see this player.

Exposició sobre la Setmana Tràgica a la Biblioteca de Catalunya

Des de dimarts i durant els mesos de setembre i octubre, exposició a l’Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya sobre la Setmana Tràgica: “La Setmana Tràgica en la memòria”.

Tríptic de l’exposició.

“De Humanidad y polilla. Todas las caras de Ferrer Guardia”

Enguany, el proper 13 d’octubre, farà exactament un segle de l’afusellament a Montjuïc de Francesc Ferrer i Guàrdia, un complex personatge de la societat catalana de principis de segle. Oficialment va ser condemnat a mort per ser un dels promotors de la revolta popular del juliol del 1909 a Catalunya (la Setmana Tràgica).

La biografia oficial de Ferrer i Guàrdia en destaca la seva vessant de pedagog, com a fundador de la Escuela Moderna, una institució d’ensenyament laica. També es destaca el seu posicionament anarquista, especialment arran de l’atemptat contra el monarca espanyol del 1906, quan el sabadellenc Mateu Morral va llençar una bomba al pas del carruatge on els monarques desfilaven després del seu casament. Morral era el bibliotecari de la institució acadèmica fundada i dirigida per Ferrer i Guàrdia.

A “De humanidad y polilla. Todas las caras de Ferrer Guardia” ens trobem amb una reconstrucció novel·lada, a partir de la visió que té una de les seves filles, Sol Ferrer. La relació entre pare i filla no és fàcil, per la separació física entre ells i la manca d’una relació directa. Tot sovint, Sol haurà de construir-se la imatge del pare a partir d’allò que pot llegir entre línies a la correspondència amb tercers, o de referències que li donen els altres familiars.

Així trobem els diversos episodis de la vida de Ferrer i Guàrdia: quan era un revisor dels trens que anaven a França, els anys a França on compagina la feina en un restaurant durant el dia mentre per la tarda va a la biblioteca per llegir; la seva relació amb Morral i l’atemptat contra el rei, la Setmana Tràgica i la no participació en la revolta; el judici sumaríssim a través de l’advocat defensor. I després de la mort, la filla comença la tasca de reconstruir la biografia del personatge i el descobriment per part de la filla.

La lectura d’aquesta novel·la no és fàcil. Hi ha un gran quantitat de personatges que intervenen, amb una continua mobilitat de les identitats i ubicacions. El lector haurà de fer un esforç per seguir el fil i no perdre’s. Però paga la pena fer-ho, per tal d’entendre una mica el personatge i la vida política catalana dels últims anys del segle XIX i primers del XX.

De la contraportada:

Carmen de Moering, la niña que vivió en París entre el fin de un siglo y el comienzo de otro, y que a los nueve años escapó de un internado en una peripecia que no sabría luego si era sueño, locura o verdad, lo podría haber formulado de otro modo: “Dios te libre de tener padres interesantes”. Porque ella no era Carmen, como la conocían en el colegio, sino Sol. Su apellido era Ferrer, como su padre, y no De Moering, como el segundo marido de su madre. Y, para su fortuna e infortunio, le habían tocado los tiempos interesantes, y también el padre.

Sol era hija de Francisco Ferrer Guardia, ideólogo autodidacta y hombre de acción, republicano que se deslizaría hacia el anarquismo, masón y librepensador, fundador de la Escuela Moderna, para educar en el ser el laicismo, el racionalismo y el antiautoritarismo. Pero también sospechoso de ser el inspirador en la sombra del atentado de Mateo Morral contra los reyes, en 1906. Absuelto por falta de pruebas, quedaría ya marcado, a los ojos de los sectores más conservadores, como un culpable que se había librado de condena. Tres años después, acusado de ser uno de los instigadores de la Semana Trágica, la justicia militar tomaría las riendas del caso y, tras una grotesca pantomima de juicio, fue fusilado el 13 de octubre en Montjuïc.

Cuarenta años más tarde, Sol Ferrer, la niña que había escapado del internado para buscar al padre que la había abandonado, publica una biografía de él, opaca como la vida de un santo. La hija de Ferrer Guardia asistirá a la revolución rusa, a la efervescencia libertaria de los cenáculos parisinos y a los años del pistolerismo en Barcelona. Vivirá la guerra civil y el desarraigo de los sin patria. Pero Sol se deslizará por la vida como en sueños, una sombra que persigue a otra sombra. Y más que la novela de uno de los personajes “malditos” de la historia de nuestro país, “De Humanidad y polilla” lo es de aquella extraña, forzada biografía filial y de su autora. De lo que Sol descubrió y de lo que calló sobre el huidizo fantasma de su padre, y quizá también de lo que no quiso ver ni decir sobre si misma.

Y en cualquier caso, sea cual sea su objetivo argumental, ésta resulta ser una lectura apasionante, pespunteada por la eterna búsqueda de la verdad y los grandes ideales, que como ninguna otra consagró la novela decimonónica.

Títol: “De Humanidad y polilla. Todas las caras de Ferrer Guardia“
Autor: Julián Granado
Editorial Anagrama, col·lecció “Narrativas hispánicas”, 455
1a edició, juny 2009
453 pàgines
ISBN 978–84-339‑7194-4
Preu: 21,00 €

El meu agraïment a l’editorial per fer-me arribar un exemplar del llibre.

“La Setmana Tràgica. Tres articles” — Joan Maragall

El centenari de la Setmana Tràgica ha servit per recuperar –o, com en el meu cas particular, descobrir– tres articles escrits per Joan Maragall durant els últims mesos de l’any 1909.

Els articles en qüestió són  “Ah! Barcelona…”, “La ciutat del perdó” i “La iglésia cremada”, tots tres enviats al diari “La Veu de Catalunya”. El primer article és publicats el primer d’octubre. El segon article, enviat a començaments d’octubre, no arribarà a publicar-se per decisió directa del aleshores director Enric Prat de la Riba. El tercer article, després d’un llarg i feixug procés, serà publicat a mitjans de desembre.

Aquesta recuperació de la que parlava ha arribat, d’una banda, amb la reedició del clàssic assaig de Josep Benet “Maragall i la Setmana Tràgica”. Aquests últims dies han portat dos llibres amb el text dels tres articles en qüestió: aquest que comento avui i l’edició a càrrec de l’Hilari Raguer, de la que ja en vaig parlar fa uns dies.

Era necessari que tres llibres separats recuperin de forma gairebé simultània aquests articles escrits ara fa un segle? La resposta en aquests casos sempre és difícil de donar, però afortunadament ens trobem amb unes edicions complementàries entre elles. El llibre de Benet ens explica el procés que porta a la redacció dels articles, les vicissituds en la seva redacció i publicació i les reaccions davant la seva difusió dels articles. Raguer dedica una major atenció a analitzar la component espiritual dels tres articles i el valors humans que transmeten.

L’edició realitzada per l’Editorial Fragmenta inclou un petit estudi introductori a càrrec d’Ignasi Moreta on ens situa un Joan Maragall en la seva condició d’articulista i periodista que escriu allò que pensa. És aquesta qualitat la que permet definir-lo com un autèntic intel·lectual, ja que no escriu per explicar sobre els fets puntuals sinó que ens parla sobre quina és la seva visió de la societat que li ha tocat viure. Un intel·lectual que, malgrat el seu prestigi, patirà tota mena de dificultats per a poder escriure, fins al punt que un dels articles serà censurat pel diari i el segon tant retocat que el propi Maragall el qualifica com “bon xic deformat” en una anotació al seu dietari.

A continuació trobem la transcripció dels tres articles, amb el text que l’editor considera com a definitiu. En el cas dels dos primers articles s’utilitza, respectivament, el text publicat al diari i el manuscrit. En el cas del tercer, l’editor ha preferit utilitzar una combinació del text publicat al diari bo i afegint-hi les esmenes que l’autor ha realitzat després de la seva publicació.

El llibre ens reserva un autèntic tresor a les últimes pàgines, en forma d’apèndix gràfic. Hi trobem la reproducció del manuscrit original de “La ciutat del perdó”, l’article censurat i no publicat a “La Veu de Catalunya”. Pel que fa a “La iglésia cremada”, hi trobem una reproducció del manuscrit de l’article, de les galerades amb la primera versió retocada pel diari, amb les anotacions que va fer Maragall. Finalment també hi ha la versió final publicada a “La Veu de Catalunya”, amb les correccions i esmenes fetes per Joan Maragall, sobre el que s’ha realitzat la transcripció inclosa al llibre.

De la contraportada:

Els fets de la Setmana Tràgica (juliol de 1909) van motivar la redacció de tres dels articles més rellevants de tota la literatura periodística catalana del segle XX. «¡Ah!, Barcelona…» constitueix una lúcida anàlisi de les causes dels esdeveniments. «La ciutat del perdó», censurat per Prat de la Riba, és un al·legat —duríssim i altament emotiu— contra la pena de mort. «La iglésia cremada» contraposa la fe viva dels incendiaris a la fe morta de la burgesia, i aposta per una Església dels pobres sense la tutela de l’Estat. Joan Maragall va exercir, en aquella avinentesa, el paper incòmode de l’intel·lectual independent que s’enfronta a la duresa repressiva reclamada per la burgesia i denuncia la superficialitat de les pràctiques religioses coetànies.

L’edició dels articles és plenament fidel a l’última versió que Maragall va deixar de cada text, i inclou un apèndix gràfic amb els manuscrits originals conservats.

Títol: “La Setmana Tràgica. Tres articles“
Autor: Joan Maragall
Edició a cura d’Ignasi Moreta
Fragmenta Editorial, col·lecció “Assaig”, 13
1a edició, juliol del 2009
102 pàgines
ISBN 978–84-92416–16-5
Preu: 11,00 €

El meu agraïment a l’editorial per fer-me arribar un exemplar del llibre.

“La semana trágica de Cataluña”

A diferència de la majoria dels altres llibres recentment publicats que he anat comentant en aquesta pàgina sobre la Setmana Tràgica del 1909, “La semana trágica de Cataluña” destaca per tres aspectes que són dignes de menció i destacables:

1. Els autors són professors d’història a la Universitat Autònoma de Barcelona (excepte un, també professor d’història però a la Universitat de Cantabria).
2. És un llibre que presenta continguts nous. No és la reedició d’un llibre anterior, sinó que els diversos treballs són inèdits i editats per primera vegada.
3. No es centra als esdeveniments de la ciutat de Barcelona sinó va més enllà i ens parla de com es va viure la Setmana Tràgica a la resta del principat.

El llibre inclou vuit capítols, signats cada un d’ells per un autor diferent, que presenta un aspecte concret:

1. Entre cirios, barricadas y bayonetas el anticlericalismo en la España de fin de siglo
2. Las causas militares. La política colonial en Marruecos
3. Algo más que la quema de conventos. La Semana Trágica en Cataluña, la historia de una desafección
4. El republicanismo lerrouxista y su responsabilitat en los acontecimientos
5. El caso Ferrer i Guàrdia
6. La posición de la patronal
7. La prensa gráfica y la memoria de la Semana Trágica
8. La semana trágica en el cine

Els dos últims capítols són els que, personalment, he trobat més curiosos. Ha estat molt interessant veure com els diversos mitjans de comunicació de l’època, ja que trobo que inclou aportacions totalment originals i que fins ara no havien estat tractades.

El capítol sobre la setmana tràgica al cinema comença lamentant-se de la pèrdua de documentals contemporanis, dels que no n’hi ha cap còpia registrada a la Filmotèca. Per això, el cos central del capítol es centra en analitzar la pel·lícula d’Antoni Ribas “La ciutat cremada”, estrenada el 1976  i un èxit de públic en el seu moment. S’analitza el context de reconstrucció històric i les seves mancances, tant a nivell cinematogràfic com històric.

L’altra capítol interessant és el que analitza la Setmana Tràgica dins dels mitjans de comunicació, en el seu sentit més ampli. Així s’estudia com la premsa coetània va realitzar el seguiment dels esdeveniments, dins d’un context d’una fèrria censura però destacant l’important valor del seguiment fotogràfic realitzat.

Així es considera que la Setmana Tràgica va permetre el naixement del fotoperiodisme a Catalunya, gràcies al seguiment realitzat pels diversos mitjans on es publicaven fotografies: Ilustració Catalana, Feminal, La Actualidad, El Diluvio Ilustrado, La Hormiga de Oro, La Campana de Gràcia, l’Esquella de la Torratxa i el Cut-Cut! D’aquestes publicacions, es realitza una anàlisi detallada de tot allò que van publicar relacionat amb la Setmana Tràgica.

Un altre aspecte considerat és la literatura relacionada amb la Setmana Tràgica, des de les diverses memòries on hi ha referències als esdeveniments de la Setmana Tràgica (tot i que hi falta alguna referència, com per exemple la de Puig i Cadafalch), les cròniques de l’època i, finalment, la literatura de creació amb una relació de les diverses novel·les i obres de teatre on la Setmana Tràgica té un paper destacable.

La resta de capítols del llibre tracten sobre els diversos aspectes històrics de la Setmana Tràgica. Però de vegades, els autors es limiten a explicar les diferents explicacions realitzades per altres historiadors i no ofereixen un punt de vista propi.

Un bon exemple d’això es quan tracten de donar una resposta a la raó per la qual la revolta va dedicar-se a cremar els edificis religiosos i, per contra, pràcticament no van atacar instal·lacions militars, governamentals o fàbriques. Així exposen la visió que dóna la historiada nord-americana Joan Connelly Ullman, l’anàlisi de la participació dels dirigents del Partit Radical que va fer Joan Culla i Clarà; la interpretació realitzada per José Álvarez Junco i la resta d’historiadors moderns… i, quan esperes que l’autor del capítol ofereixi una interpretació, passa a tractar sobre la repressió.

Amb això no vull dir que el llibre no sigui interessant ni tampoc que no aporti informació pròpia i d’interès. Tot el contrari. És segurament el llibre més rigorós que s’ha publicat enguany sobre la Setmana Tràgica.

De la contraportada

Este libro proporciona al lector las claves interpretativas de la Semana Trágica de Barcelona y la repercusión que tuvo la revuelta en las distintas localidades catalanas, aspecto insuficientemente tratado en la mayoría de los estudios anteriores. Analiza las diferentes modalidades de protesta utilizadas en las ciudades, no solo ataques a las iglesias y conventos sino a ayuntamientos, juzgados y cuarteles de la Guardia Civil, resortes de la autoridad del Estado y de la Iglesia. El desafío al Estado se manifestó en el intento de anular las comunicaciones, interceptando trenes o cortando los cables telegráficos y telefónicos. El libro también plantea cuestiones candentes, como el caso Ferrer i Guàrdia, la reacción internacional que se produjo ante su ejecución o la posición que tuvo la Patronal ante los acontecimientos de 1909 y reconstruye la imagen de la Semana Trágica que ha llegado hasta nosotros a través de la prensa gráfica y el cine.

Títol: “La semana trágica de Cataluña“
Editor: Antonio Moliner Prada
Nabla Ediciones
Primera edició, juny 2009
303 pàgines
ISBN 978–84-92461–34-9
Preu: 24,00 €

Un parell de blocs amb un interessant seguiment del centenari de la Setmana Tràgica:

• Prendre la paraula
• El bloc de l’Albert
• espaifotografic.cat

La Setmana Tràgica. Tres articles de Joan Maragall (Hilari Raguer)

Aquest llibret recull els tres articles que va escriure Joan Maragall relacionats amb els esdeveniments de la Setmana Tràgica: “Ah! Barcelona…”, “La ciutat del perdó” i “La iglésia cremada”.

Són els tres mateixos articles utilitzats per Josep Benet  en el seu clàssic assaig “Maragall i la Setmana Tràgica” i que ofereixen un excepcional testimoniatge de la reacció davant els esdeveniments d’ara fa un segle. Maragall es pregunta al primer article per quina raó tot això succeeix a Barcelona. Al segon article exigeix la mesura i contenció davant una repressió desproporcionada i, al tercer, es pregunta si la jerarquia catòlica ha entès alguna cosa d’allò que ha succeït.

En aquesta edició es publiquen els textos publicats a “Elogi de la paraula i altres assaigs”, editat l’any 1994 per Edicions 62. Són textos similars als publicats a les diverses edicions de les Obres Completes de Maragall i, com documenta detalladament Benet al seu llibre, tenen algunes diferències més o menys significatives amb el text original de Maragall.

Aquesta transcripció dels articles es veu complementada amb un breu comentari del monjo Hilari Raguer, on contextualitza la redacció dels documents amb el període concret. “Ah! Barcelona…”, escrit a finals de setembre, no vol denunciar a ningú, sinó trobar l’arrel del problema i l’origen de l’aixecament popular. “La ciutat del perdó”, escrit a l’octubre mentre començaven a executar-se als primers condemnats, és una demanda de l’aplicació de la justícia en la seva proporció adequada. “La iglésia cremada”, escrit al desembre, ens presenta un Maragall que ha viscut una experiència religiosa molt marcada en assistir a una celebració dins d’una església que ha estat saquejada i cremada. Una experiència que li va plantejar sentiments molt interioritzats.

Raguer, finalment, fa una lectura actual dels tres articles però centrant-se molt especialment en el darrer. I com la situació que va colpir a Maragall mentre assistia a un ofici religiós avui també es pot sentir en fets actuals, com al rebuig social contra els immigrants.

De la contraportada

Editorial Claret proposa una relectura peculiar. Convida als lectors a fer la relectura, amb la perspectiva d’un segle entremig, del testimoniatge que ens deixà escrit un testimoni d’excepció: Joan Maragall. El va plasmar en tres articles periodístics que van ser acollits amb sort desigual pel gran públic. Un des tres articles, fins i tot, no va superar l’autocensura del diari on s’havia de publicar.

Hi ha una cosa que destaca per damunt de tot en aquests escrits, i és el seu gruix humà i cristià. No són escrits superficials. No són cròniques de circumstàncies, escrites de lluny, Són escrits de lluita, no redactats en calent, sinó després d’unes setmanes de reflexió. Maragall els volia col·locar com càrregues de profunditat per fer despertar d’una vegada aquella societat i sobretot aquella Església, que ell veia com adormida.

Títol: “La Setmana Tràgica. Tres articles de Joan Maragall“
Autor: Hilari Raguer
Editorial Claret
52 pàgines
Primera edició, juliol de 2009
ISBN 978–84-9846–316-3
Preu: 9,57 €

Barcelona en flames durant la Setmana Tràgica

Quan un fet tan greu i tan pròxim, com fou per a nosaltres la commoció de Barcelona en l’última setmana de juliol, cau dintre del nostre esperit, se produeix en ell una torbació semblant a la que es promou en un estany quan una gran roca estimbada hi cau i s’hi enfonsa: que tota l’aigua s’estremeix i arremolina, i el llot que era en son fons s’alça i s’escampa en ella enterbolint-la, i totes les coses que hi nedaven muden de lloc, i en confusió pugen i baixen i es mouen en desordre, anant a fons les més lleugeres i surant un moment les més pesantes, i les de les vores al centre i les del centre arraconant-se; fins que, la roca al fons ja per a sempre ben quieta, l’aigua també va reposant-se i cada cosa va tornant a son lloc segons la llei de sa natura, i l’ona s’aplaca en cèrcols que s’eixamplen, i s’aclareix a mesura que el llot se va colant cap al fons altra vegada, fins a restar tersa i immòbil, reflectant de nou el cel en sa puresa: aixís mateix el nostre esperit, contorbat per la tribulació, cerca de nou la calma ordenant les passions agitades i la confusió dels pensaments: passen els temors, passa la ira, el judici torçat se rectifica, moltes resolucions tornen endarrera, i el fonamental impuls que ens regeix la vida suauament avança, segur de son poder, vers aquell fi de bé que es el seu nord i no pot fallar-li. Llavors serenament ve la pregunta que porta al darrera el bon propòsit –Què ha sigut això? i com ha estat i per què? i què cal fer-hi?

Aixís en trobem ara; i no ha calgut menys temps que aquest; tan forta fou la sotragada.

Lo primer que es destria és el pretext, lo que semblà la causa immediata. Contra la guerra: està bé; contra el poder que arrenca de la llar el fill o el pare per dur-lo a morir per una causa que pot ésser justa i noble dintre una raó fondament nacional o diplomàtica, però que no és popular, que és remota a la comprensió del poble, i que en la realitat del seu sentiment és una atrocitat inexplicable; i el poble s’hi resisteix, se revolta: primer morir en la revolta justa que deixar que els seus morin per un arbitrari del poder o per conveniència d’altri. Està bé; o, almenys, s’explica. Però, ¿què tenen que veure amb això els incendis i les profanacions i les rapinyes i l’assassinar gent indefensa o bé insultar-la, i destruir instituts de caritat i d’ensenyança, i temples que res ofenen, i l’obstinar-se després en una estèril alarma?

Llavors ve la segona explicació: la revolució premeditada per un partit polític que aprofita un estar d’agitació qualsevol per a empeltar-hi el seu ideal o avivar el seu esforç per aconseguir-ho. Mes aquesta explicació es destria igualment que la primera; perquè, si fos certa, altres senyals s’havien de veure d’aquella premeditació, que la crema i el saqueig; altres masses armades n’haurien sortit; altres homes s’haurien posat al davant, altres crits haurien sonat, altra organització s’hauria descobert en la revolta. ¿Me voleu donar a entendre que l’ideal de cap partit polític se redueixi a cremar convents, la seva organització a tirar escopetades per darrera les finestretes? No us puc creure.

Oh! –poden dir-me encara– de la revolució mal organitzada o avortada, de la turba que ella llançà al carrer sense saber valer-se’n, se’n valgueren només les sectes que tenen per únic ideal l’odi a l’Església catòlica i tota aquella gent d’ideal més senzill encara: l’ordi pur, el fer mal.

Llavors ens trobem de ple a dintre la Pastoral del senyor Bisbe de Vic, que d’això tracta: Satanàs contra Déu, el Principi del Mal contra la Redempció, l’Odi contra l’Amor. I el remei d’això, senzill i sublim: abraçar-se a la Creu, sofrir el martiri com una glòria, tornar bé per mal, amor per odi, vèncer simplement per l’exemple de la suavitat en el viure, i de la fortalesa en el morir.

Aquesta hauria sigut la nostra última paraula –i no en caldria ni una més–, i aquest hauria d’ésser el nostre serè i definitiu propòsit , si ens sentíssim ben capaços de seguir-lo: i això farà, ademés, un remei universal, la definitiva instauració de la humanitat en Crist. Però som tals encara, que si tanta fortalesa fos en nosaltres, cregueu que, en la major part, s’hauria manifestat ben d’altra manera. I el que no haguem donat senyals ni tan sols d’aquella valentia que cal per a portar-se com a homes entre homes, ens acusa de sobres la mancança de lo que es necessita per a portar-se com a santes entre diables. Aixís és que, tot posant-nos al davant aquesta, per si un dia la humanitat pot assolir-la, ens convé començar per la primera, que és la que de moment ens fa més falta.

I posant-nos en el món, d’aquí i el d’ara, comencen per preguntar-nos: –¿Com és que aquesta i altres coses que passen a Barcelona, no passen en tal grau en cap més banda?

¿Com és que de Barcelona se’n diu ja arreu «la ciutat de les bombes», i ara de poc se n’ha dit «la ciutat famosa infame»? No em vinguéssiu amb allò de que els que fan el mal són forasters, perquè llavors us hauria de dir que major infàmia que en fer-lo hi ha en sofrir-lo. Doncs, deixem-ho córrer això: som nosaltres. Per què?

Aquesta és una qüestió, en substància, d’educació i, pel prompte, de policia, i per tant, de l’Estat, no és això? Sobretot l’últim. Perquè si cada ciutadà s’ha de posar a fer d’espia i armar-se a casa seva per anar a trets amb el veí o amb la turba del carrer, potser li sortiria més a compte anar-se’n a viure al Rif o, si vol treballar en pau, mudar-se a un país més civilitzat. Doncs, aquesta és una qüestió d’administració pública: però que està dominada per una causa geogràfica.

En efecte; dintre tals i tals graus de latitud hi floreix el desordre social igualment que hi floreixen els tarongers. L’esperit revolucionari hi és fort com el vi, la brutícia de les ciutats sembla regida pels termòmetres, els mendicants hi pul·lulen com les mosques, hi ha molta pols i moltes bullangues, i, ben mirat, no són l’origen diferent de les bombes, els renecs i la moneda falsa. La bomba i el renec són, sobretot, una mateixa cosa: un desfogament destructor de la impotència per crear. L’àngel que volgué i no pogué ésser com Déu, blasfemà; el que odia la societat, i no se sent fort per a transformar-la, tira una bomba al mig de la plaça. El sentiment és el mateix: la impotència enrabiada.

Ara fixeu’s en la nostra excel·lència en el renegar i en les bombes comunament, i digueu-me si no hi veieu en això un raig de llu… tenebrosa. De mosques, mendincants, escombraries, pols i bullangues ne tenim poc més o menys lo que ens pertoca; però la bomba i el renec són l’excel·lència nostra.

Doncs senyal de que el nostre mal és la impotència: una impotència social superior –diguem-ho així– a la dels altres pobles semblants nostres; i que es manifesta a Barcelona més, com més gran població s’ha anat fent. Heus aquí una gran conglomeració d’energies individuals que no ha pogut crear un organisme social proporcionat a la seva massa, mal incorporada encara a la total de l’Estat que ha de regir-la, i que pateix del mateix mal sense sentir-se’n tant com nosaltres, i en aquest Estat, com a un poder estrany, li demanem lo més urgent: policia, força armada, lleis… i que nosaltres ja farem escoles, per després… Policia, repressió, escola, lleis… bah! remeis per fora.

Que no ho veieu que lo que ens manca és l’amor? Mancança horrible, però és això! Això, que en el descontent de la vida és odi, i en el content egoisme : tot plegat lo mateix, falta d’amor; i l’amor és el primer «perquè» social, i el regenerador d’organismes, i la potència: l’única. Sense això, tot serà en va. Més, com cobrar-lo? Jo us ho diré: en el dolor que vinga.

Catalunya, Barcelona, has de patir molt, si vols salvar-te. Has d’acceptar les bombes i el dol, i el robar, i l’incendi: la guerra, la pobresa, la humiliació, i les llàgrimes, moltes llàgrimes, fins que del fons del teu sanglator salti la guspira que t’abrandi el cor en un amor qualsevulla –jo no sé ara quin, però en essent amar tots són iguals. Tot amor és valentia, potència, creació i virtut social; sols amb ell se pasten els pobles; i sols en el dolor podràs trobar-lo. Qui no pateix, no pot dir ben bé que estimi; i ai! d’aquell que pateix sense l’amor! Cerca l’amor en ton dolor, ah! Barcelona–, i qui no hi vulgui ésser en això, que se’n vagi. I si al capdavall resultés que ens n’havíem anar tots, la mirar Barcelona deserta, Catalunya desolada, qualsevulga viatger podria dir: Aquí hi hagué potser una gran població; però per cert que mai hi ha hagut un poble.

Publicat a “La Veu de Catalunya“
1 d’octubre 1909

Joan Maragall. Retrat de Ramon Casas

Barcelona ara fa un segle:

Una fotografia històrica: La Setmana Tràgica de 1909

La situació havia manifestament canviat des de la nostra reunió primera. Contra tot el previst, arribàvem al dia fixat per la nostra reunió amb una vaga general declarada des del dia anterior, amb l’estat de guerra proclamat a tot Catalunya sota les ordres del general Santiago, amb totes les forces de la guarnició absents i amb l’autoritat governativa desapareguda. Malgrat tot, la nostra reunió tenia lloc a l’hora convinguda al despatx de Vallès i Ribot, que vivia en un pis de gran capacitat a la segon casa de la Ronda de Sant Pere, tocant al Passeig de Gràcia. Hi érem gairebé tots. Els pocs que faltaven era que es trobaven passant l’estiu fora de Barcelona en llocs que per la vaga estaven sense comunicacions. Jo havia sortit a mig matí de la meva residència de Vallvidrera, i protegit per un paraigua contra els raigs del sol canicular, havia hagut d’emprendre a peu el viatge fins al meu domicili de la Plaça de Catalunya. En tot el llarg trajecte, no havia vist altre espectacle que el d’una ciutat paralitzada i un parell d’escamots de joves que donaven alguns crits contra la guerra. Però en arribar a la Diagonal i entrar a la Rambla de Catalunya, veia iniciar-se el tancament de tots els magatzems i establiments comercials de la gran avinguda que jo havia de seguir d’un extrem a l’altre. L’operació va ésser senzilla. Anaven uns passos davant meu dos nous d’uns disset o divuit anys que tot de con s’atansaven a la porta del primer magatzem i deien en veu alta: «Tanqueu pels nostres germans de Melilla». Immediatament tot el personal de la casa sortia al carrer com si ja estigués preparat l’ordre de plegar, i baixava tot seguit les portes. Vaig moderar el pas per no perdre la gesta d’aquella veritable minoria d’acció, i veia com totes les seves ordres eren executades a l’acte amb el mateix èxit. El soroll de les portes ondulades de ferro que es tancaven els alleugeria la feina perquè feia seguir totes les altres del voltant. Un cop a la Plaça de Catalunya, ens separàvem per anar cadascú pel seu camí, ells a eixamplar la zona dels tancaments i jo a començar a comprendre que el consentiment de la ciutat en la protesta i la revolta és el que assegurava la generalitat de la vaga que n’era de moment la forma més clara d’expressió.

A la nostra reunió se’m feia més patent aquest estat unànim de subversió. Els més excitats dels nostres companys eren els conservadors, entusiasmats per l’extensió de la vaga. Recordo especialment el diputat Trinitat Rius, gerent d’una de les més importants cases comercials catalanes, que deia horrors del Govern, dels militars i de la situació del Marroc que coneixia perfectament, i el senador integrista Gomar, de natural reservat i gairebé taciturn, que estava loqüaç  i fins eloqüent en una requistòria severa contra la guerra del Rif. De primer moment, designàvem una delegació, amb Puig i Cadafalch com a diputat per Barcelona, per a anar a l’Ajuntament a informar-se i fer l’oferiment del nostre concurs en qualsevulga acció que en aquells greus moments es cregués útil. I mentre quedàvem esperant el retorn dels delegats, decidíem llegir el projecte de manifest per a fer-ne, vista la impossibilitat de publicar-lo, una comunicació col·lectiva al Govern. Contenia una queixa vehement per haver-nos estat escamotejada la posició d’Espanya en el problema del Marroc, del quan només sabíem que el país es trobava a l’encreuament d’unes rivalitats internacionals amb unes obligacions concretes, l’abast de les quals ignoràvem, sense cap noció dels mitjans disponibles per a complir-les, i al mateix temps, aixecàvem la nostra protesta per la crida dels reservistes i per haver-se refiat de les tropes metropolitanes en una empresa que en tot cas s’hauria hagut d’escometre amb unes forces especialment organitzades al seu temps a base del voluntariat d’unes tropes colonials.

Però no vàrem passar de la lectura ni ens n’havíem de recordar més, perquè la senyora de Vallès i Ribot, obrint d’una revolada la porta del despatx, ens va comunicar que estava cremant el gran edifici dels Escolapis a la Ronda de Sant Pau, i que des de la seva cambra es veia l’incendi. Tots ens apropàvem al balcó i vèiem una espessa columna de fum que sortia pel damunt de les primeres cases de la Rambla, i a la vegada, passava pel carrer una colla d’una trentena de xicots que, amb crits de mort i de protesta contra la guerra, es dirigien molt atrafegats cap al Passeig de Gràcia amunt. En abandonar el balcó, l’aspecte de la nostra reunió havia canviat. El senador Gomar calmava els seus ímpetus, i tornava a ésser l’home reservat de sempre, que amb una veu sorda, es deia a ell mateix: «Això no, això no». Alguns parlàvem d’anar a telefonar a les famílies i d’altres, que havien pogut venir a Barcelona des dels seus punts d’estiueig, volien anar a informar-se de si trobarien les comunicacions tallades. Hi havia un desig manifest de desfer-se de la reunió, però retenia a tothom de moment el compromís d’esperar que tornessin de l’Ajuntament els nostres delegats. Tots estranyàvem que fossin els Escolapis les víctimes del furor popular, perquè no es sabia que tinguessin possessions al Marroc ni se’ls podia atribuir cap intervenció en la crida dels reservistes. Algú recordava que Lerroux havia publicat no feai molt un article al seu diari El Progreso, adreçat als joves del partit , per altre nom los jóvenes bárbaros, en el qual, tornant a les velles demagògies, restablertes des del triomf de Solidaritat Catalana, els excitava a assaltar els convents per a aixecar els vels de les novícies i fer-les mares, però era difícil d’admetre que aquests xicots fossin els autors de l’incendi per haver confós els vels de les novícies amb les sotanes dels Escolapis.

“Quaranta anys d’advocat. Història del meu temps“
Volum I — pàgines 152–154

Barcelona en flames durant la Setmana Tràgica

Relació feta a partir de la inicialment publicada a anoiadiari.cat, ampliada amb dades addicionals i enllaços.

1. Llibres

1.1. Reedicions:

• Josep Benet, Maragall i la Setmana Tràgica. Barcelona: Edicions 62, 2009. Amb un epíleg de Jordi Amat.
• Juicio ordinario seguido ante los Tribunales Militares en la plaza de Barcelona contra Francisco Ferrer Guardia. Facsímil. Prólogo de Enric Olivé i Serret (1977). Palma de Mallorca: José J. de Olañeta, ed., 2009.
• Francisco Ferrer Guardia, La Escuela Moderna. Con una biografía sumaria de Ferrer, por Pedro Costa Musté, y un prólogo a la edición de 2009, por Pere Solà Gussinyer. Barcelona: Tusquets Edit., 2009.
• Joan Connelly Ullman, La Semana Trágica. Estudio sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en España (1898–1912). Barcelona: Ediciones B, 2009.
• Hilari Raguer, La Setmana Tràgica. Tres articles de Joan Maragall. Barcelona: Editorial Claret, 2009.
• Joan Maragall, La Setmana Tràgica. Tres articles (edició d’Ignasi Moreta). Barcelona: Fragmenta Editorial, 2009.

1.2. Obres originals de caràcter històric

• Dolors Marín, La Semana Trágica. Barcelona en llamas, la revuelta popular y la Escuela Moderna. Barcelona: La Esfera de los Libros, 2009.
• Francisco Bergasa, ¿Quién mató a Ferrer i Guardia? Madrid: Aguilar, 2009.
• Antoni Dalmau, Set dies de fúria. Barcelona i la Setmana Tràgica (juliol de 1909) / Siete días de furia. Barcelona y la Semana Trágica (julio de 1909), Barcelona: Columna / Destino, 2009.
• David Martínez Fiol, La Setmana Tràgica, Barcelona: Pòrtic, 2009.
• Alexia Domínguez Álvarez, La Setmana Tràgica de Barcelona, 1909. Pròleg de Joaquim Roglan. Valls: Cossetània Edicions, 2009.
• A. Moliner (coord.), La Semana Trágica de Cataluña. Barcelona: Ediciones Nabla, 2009. Textos de Ramon Alquézar, Soledad Bengoechea, Francesc Espinet, Jordi Pomés, Pere Solà, Gemma Rubí, Joan Serrallonga i Manuel Suárez Cortina.
• Ramon Corts i Blay, La Setmana Tràgica i els arxius secrets del Vaticà. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009.
• Setmana Tràgica. Material gràfic i textos de Sebastian Balfour, Gerard Horta, José Álvarez Junco, Enric Ucelay Da Cal, Pere Solà i Gussinyer, Chris Ealham, Manuel Delgado, Andrés Antebi i Pablo González. Coordinació d’Andrés Antebi i Pablo González. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, octubre de 2009.
• Recull de les conferències i textos dels itineraris organitzats pels Grups de Recerca Local de Barcelona (2010).

1.3. Novel·les

• Lluïsa Forrellad, Foc latent. Manresa: Angle Editorial, 2006 / Fuego latente, Madrid: Espasa Calpe, 2006.
• Alicia Giménez Bartlett, El silencio de los claustros / El silenci dels claustres. Barcelona: Destino, 2009.
• Andreu Martín, Barcelona tràgica. Barcelona: Ara Llibres, 2009 / Barcelona trágica. Barcelona: Ediciones B, 2009.
• Julián Granado, De Humanidad y polilla. Todas las caras de Ferrer Guardia. Barcelona: Editorial Anagrama, 2009.

2. Revistes

• Sàpiens, núm. 79, maig 2009. Article de Jordi Mata. Breus entrevistes a Ramon Corts i Josep Termes.
• Serra d’Or, núm. 593, maig 2009. Articles de Jordi Mata, Ramon Corts, Pere Lluís Font i Josep Torroella.
• L’Avenç, núm. 348, juliol 2009. Articles de Pere Gabriel, Lluís Quintana i Genís Barnosell. Inclou el suplement Plecs d’història local núm. 134, amb més articles de Joan Bada, Jordi Rabassa, Eduard Masjuan i Margarida Casacuberta.
• La Aventura de la Historia, núm. 129, juliol 2009. Article de Dolors Marín.
• Historia y Vida, núm. 496, juliol de 2009. Article de Santiago Tarín.

3. Seminaris i cicles de conferències

• Joan Maragall i la Setmana Tràgica. Conferències a càrrec de Pere Lluís Font. Fundació Joan Maragall. Dies 3, 10, 17 i 24 de febrer de 2009.
• 100 anys de l’assassinat d’estat de Francesc Ferrer i Guàrdia. Confederació General del Treball de Barcelona (Via Laietana, 18, 9ª planta). Del 26 de març al 13 d’octubre. Francesc Espinet, Manel Aisa, Alberto Bru, Pere Solà, Bernat Muniesa, Dolos Marín, Ferran Aisa, Emili Cortavitarte i Josep M. Loperena
• La Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona. Arrels i conseqüències. Museu d’Història de la Ciutat (Sala Carreras Candi). Dies 21 i 28 d’abril i 5 de maig de 2009 (coord.: Soledad Bengoechea). Angel Smith, Gabriel Cardona, José Álvarez Junco, Jordi Figuerola, Xavier Ferrés i Pere Gabriel.
• Jornades sobre la Setmana Tràgica (1909). Biblioteca Balmes (Saló de la Fundació Balmesiana). Dies 5, 6 i 7 de maig de 2009. Lluís Martínez Sistach, Joan B. Culla, Cristóbal Robles, Nazario González, Valentí Serra de Manresa, José Andrés Gallego, Pedro Álvarez, Josep M. Figueras, Josep M. Caparrós, Fernando García Sanz, Ramon Corts i Blay i Sergio Pagano.
• I Jornades Internacionals sobre el conflicte marroquí i la Setmana Tràgica: guerra i revolució a l’estiu de 1909. Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives. 20 i 21 de maig (Campus de Ciutadella de la UPF). Sebastian Balfour, Youssef Akmir, David Martínez Fiol, M. Rosa de Madariaga, Susana Tavera, Pere Gabriel, Josep Pich, Eloy Martín Corrales, Santiago Izquierdo, Jesús Marchán i Laura Orlandini.
• Tràgica, roja i gloriosa: una setmana del 1909. «Converses a Barcelona». Institut de Cultura de Barcelona, Palau de la Virreina, 21 maig-18 juny. Miquel Izard, Ferran Aisa, Dolors Marín, Xavier Diez, Enric Ucelay Da Cal, Chris Ealham, José Luis Oyón, Manuel Delgado i Juan José Lahuerta.
• Jornades sobre la Setmana Tràgica. Museu d’Història de Catalunya i Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Dies 28 i 29 de maig, al MHC. Josep Termes, Antoni Segura, Pere Gabriel, Gemma Rubí, Santiago Izquierdo, Ramon Corts, J. González-Agápito i Carlos Forcadell.
• Conferències organitzades per l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Residència d’Investigadors del CSIC, 3, 8 i 12 de juny. A càrrec d’Eduard Masjuan, Manel Aisa, Valeria Giacomoni, Ana Rivera, Gerard Jacas, Bernat Muniesa i Pedro García Olivo.
• Cicle de conferències organitzades pels Grups de Recerca Local de Barcelona. Entre juliol de 2009 i juliol de 2010. Saló de Cent (6 de juliol, Isidre Molas) i districtes de la ciutat (a càrrec de Teresa Abelló, Joan Bada, Pere Gabriel, Gabriel Cardona, Jordi Rabassa Massons, Júlia Costa, J. Àngel Frigola i Centre d’Estudis de Montjuïc).

4. Exposicions

• Els fets de l’any 1909 (La revolta del Barranco del Lobo i Francesc Ferrer i Guàrdia). Confederació General del Treball de Barcelona (Via Laietana, 18, 9ª planta). Del 18 de març al 18 de juny.
• Barcelona en flames! Fotografies. Pati del castell de Montjuïc, 7 maig-18 d’octubre. Comissaris: Andrés Antebi i Pablo González.
• Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna. Ateneu Enciclopèdic Popular. Lloc: Residència d’Investigadors CSIC (Hospital, 64). Del 2 al 14 de juny. Presentació el dia 2 de juny, amb una conferència introductòria de Pere Solà («Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna»).
• Setmana Tràgica: una crònica documental. Exposició virtual: web www.bcn.cat/setmanatragica. En línia a partir de l’11 de juny. Sistema Municipal d’Arxius de Barcelona. Comissari: OVQ (Observatori de la Vida Quotidiana).
• Memòria gràfica d’una revolta: la Setmana Tràgica a Catalunya. Fotografies (de Josep Brangulí i Josep M. Sagarra, entre d’altres) i documentació. Arxiu Nacional de Catalunya, 12 juny-9 octubre. Conferències prèvies de Teresa Abelló i Dolors Marín.
• 1909: fotografia, ciutat i conflicte. Fotografies, entre d’altres, de Ballell, Antonietti, Mas, Cuyàs, Sagarra i Castellà Arxiu Fotogràfic de Barcelona (plaça Pons i Clerch, 2), 17 juny-16 gener 2010. Comissari: Jordi Calafell.
• La Setmana Tràgica. Exposició a l’Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya (carrer Hospital, 56), amb materials propis. Del 28 d’agost al 30 d’octubre. Comissària: Reyes Fontanals.
• La Setmana Tràgica als barris de Barcelona. Motius i fets. Exposició itinerant. Grups de Recerca Local de Barcelona. Inauguració: setembre de 1009.
• Francesc Ferrer i Guàrdia. Confederació General del Treball de Barcelona (Via Laietana, 18, 9ª planta). Del 3 de setembre al 14 d’octubre.

5. Itineraris

• La Setmana Tràgica, a peu de carrer. Biblioteques de Barcelona. Cada dissabte del 9 de maig al 25 de juliol (excepte el 30 de maig). Explicacions: Marc Iglesias i Cesc Martínez.
• Les dones protagonistes de la Setmana Tràgica. Regidoria de Dones i Joventut i de Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona. Sortida del Centre Cívic Pati Llimona i arribada al castell de Montjuïc. Dolors Marín, 17 de juliol, 18h.
• 6 itineraris per diferents districtes de la ciutat, organitzats pels Grups de Recerca Local de Barcelona (Gràcia, Poble Sec, Clot-Camp de l’Arpa, Montjuïc, Poblenou i Sant Andreu de Palomar).

6. Altres

• Barcelona es revolta: 1909. V Mostra de Documents. Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona. Vestíbul de l’Arxiu (Bisbe Caçador, 4) de l’11 de juny al 28 de febrer de 2010.
• Fi de festa Homenatge dels poetes i cantautors a la figura de Ferrer i Guàrdia. Secció literària de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i Grup León Felipe. Residència d’Investigadors del CSIC, 13 de juny.
• Campanya per reconeixement de Ferrer i Guàrdia al nomenclàtor dels municipis catalans. Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia.