Els primers anys de la vida de Jaume I, tal i com el propi monarca recull al seu «Llibre dels fets», segurament són recordats per dos episodis que han generat un bon grapat d’històries i llegendes: la forma en que els seus pares, el rei Pere el Catòlic i la reina Maria de Montpeller, el varen engendrar i com es va escollir el seu nom, després de fer cremar espelmes amb els noms dels dotze apòstols, sent la dedicada a Sant Jaume l’última en apagar-se.

Comprar a Amazon

Aquest llibre, en canvi, s’inicia a partir d’un comentari dictat per Jaume I i que també podem trobar mentre explica els seus orígens:

Capítol 1 — Un naixement excepcional (1208)

Es cosa certa i veritable que el nostre avi, el rei don Alfons féu tractes matrimonials amb l’emperador de Constantinoble perquè li donés per muller la seva filla,¹ i tancats els tractes (que havien estat emparaulats i acordats per totes dues parts, és a dir: pel nostre avi i l’Emperador), el nostre avi féu matrimoni amb la reina dona Sanxa,² que fou filla de l’emperador³ de Castella.

L’emperador de Constantinoble, que ignorava el matrimoni que s’havia fet, envià la seva filla al rei don Alfons d’Aragó, que era comte de Barcelona i marquès de Provença.

I un bisbe i dos rics homes que l’acompanyaven, en arribar a Montpeller s’assabentaren que el rei don Alfons, el nostre avi, havia pres per muller la reina dona Sanxa, filla de l’emperador de Castella, i restaren molt contrariats i molt preocupats sobre què havien de fer, per tal com havia pres per muller una altra dona. (El senyor de Montpeller i de la senyoria que pertany a Montpeller era En Guillem de Montpeller).

I aquells nobles que havien acompanyat la filla de l’Emperador demanaren què havien de fer al respecte a l’engany i el mancament que els havien fet (que ells havien acompanyat la filla de l’emperador Manuel a la cort del rei don Alfons perquè la prengués per muller i el rei n’havia pres una altra) i que els aconsellés sobre el determini que havien de prendre. I ell els respongué que convocaria el seu consell.

I, havent reunit En Guillem de Montpeller el seu consell en ple, els rics homes, els cavallers i els notables de Montpeller li recomanaren que la retingués per muller, i, ja que Déu havia fet la mercè que la filla de l’emperador Manuel (que en aquell temps era el personatge més important de la cristiandat) havia vingut a la vila de què era senyor, al lloc mateix on ell es trobava, i era deserta de marit, havent-ne hagut de tenir, que la prengués per muller i no la deixés tornar-se’n per res del món; i en acabar donà resposta al bisbe i als nobles que havien vingut amb ella. i la resposta que envià a través dels seus missatgers fou aquesta: que ja que Déu li havia fet tanta mercè i ja que ella no tenia el marit que havia de tenir, que ell la volia per muller.

¹ En realitat, el rei En Jaume ens està explicant un bell conte, ja que Eudòxia s’hauria hagut de casar no pas amb el rei Alfons, sinó amb el seu germà Ramon Berenguer IV, comte de Provença. Però aquest no gosà comprometre’s per por d’incórrer en la ira del seu senyor, l’emperador germànic Frederic Barba-roja, que en aquell moment era enemic de l’emperador de Constantinoble; per això es va optar per la solució d’urgència, és a dir, Guillem VII de Montpeller.
² A Saragossa, l’11 de gener de 1174.
³ És el títol que va voler portar el rei Alfons VII (regnar: 1126–1157).

«El Llibre dels fets de Jaume el Conqueridor»
Versió en català modern de Josep Maria Pujol
Editorial Moll, octubre 2008

L’episodi que explica Jaume I continua amb el matrimoni entre la princesa de Bizanci i el senyor de Montpeller del que naixerà Maria, la que en un futur serà mare de Jaume I. En el relat del monarca es fa servir aquesta història per exalçar la seva figura, tant pel fet de reunir la sang de les nissagues d’Aragó (l’avi Alfons), de Castella (l’àvia Sanxa), de Montpeller (l’avi Guillem) i de Constantinoble (l’àvia procedent de Bizanci, filla de l’emperador Manuel) així com per la restitució de l’honor perdut per l’incompliment de la promesa de matrimoni del seu avi. Al cap i a la fi, per les seves venes hi circulava la sang d’aquell que no va complir la promesa, l’avi Alfons, i de l’avia rebutjada. Tal i com ja apuntava el Josep Maria Pujol en la nota a peu de pàgina de la seva edició del Llibre dels fets, l’any 1968 un medievalista alemany va fer notar la dama procedent de Bizanci no anava destinada a casar-se amb el rei Alfons sinó amb un dels seus germans, el comte Ramon Berenguer IV de Provença.

El propòsit de llibre que ha escrit Ernest Marcos es el d’explicar, en la mesura que ho permeten els documents, la vida de la jove princesa grega que abandona el palau de Constantinoble per regnar en la cort trobadoresca de Provença i acaba convertida en l’esposa d’un baró occità de segona filera. Per a fer-ho primer cal conèixer com funcionava la cort bizantina, un model certament diferent del que coneixem dels mandataris de l’Europa occidental. Després cal també fer una repassada a com era el comtat de Provença quan estava sota el control del comte de Barcelona i la seva família, així com els senyors de Montpeller. Finalment, cal inscriure l’episodi concret dins de les tenses relacions entre els dos emperadors més poderosos de l’època: Frederic Barba-roja i Manuel Comnè.

Ernest Marcos identifica a la jove procedent de Bizanci no com a filla de l’emperador, sinó com a una neboda seva, Eudòcia Comnena. Gràcies a la recerca documental es pot fer una descripció força completa de la seva vida, la presència de la qual certament destacava donada la seva alta nissaga i la gran influència política que tenia Montpeller. Una prova d’això són les tres (o potser, quatre) referències que es poden trobar a les cançons dels trobadors. La seva vida, però, va ser ben diferent d’allò pel que havia estat educada a Bizanci, especialment quan va ser repudiada pel seu marit després d’infantar a la que seria la seva única filla, Maria pels volts de l’any 1181. Des d’aquest moment i fins el 1187, Eudòcia i Maria seran apartades i veuran com el seu lloc és ocupat per una amistançada de Guillem.

Els intents del senyor de Montpeller, però, no varen aconseguir legitimar la seva nova descendència. A la seva mort, i després d’un conflicte successori que durà uns anys, la senyoria passarà a Maria ja promesa amb el rei Pere… amb uns presagis certament foscos sobre les intencions que podia tenir el seu marit. El llibre finalitza amb una explicació dels anys de vida de Maria com a reina d’Aragó i senyora de Montpeller.

Així doncs, la història conjunta de la princesa Eudòcia i la seva filla Maria es converteixen en un testimoni eloqüent de la condició desgraciada de les dones del seu temps, fins i tot les de més alta estirp.

A la contracoberta

En els primers capítols del Llibre dels fets, Jaume I explica, amb entusiasme i una certa dosi de manipulació, la història de la seva àvia, Eudòcia Comnena, una princesa bizantina amb un destí infortunat. Nascuda a Constantinoble en la cort més opulenta de l’edat mitjana, a Eudòcia la van comprometre amb un príncep català, Ramon Berenguer IV de Provença, però a la fi es va casar amb un home de rang inferior, Guillem VIII de Montpeller. Repudiada posteriorment pel seu espòs, l’«emperadriu», com l’anomenaven els trobadors devots, acabà els seus dies en el recer d’una abadia.

Va ser, a primera vista, un humil peó en el vast i complex tauler diplomàtic en què els principals actors polítics de l’època lluitaven aferrissadament per l’hegemonia a Occitània i l’imperi universal. Però, a desgrat de la seva feblesa i del seu aïllament, la bizantina va perseverar en la defensa dels drets que tenia com a cònjuge i senyora. La seva mig oblidada desventura ens obre els ulls a un món que, com el nostre, estava regit per una xarxa intricada d’interessos contraposats i poblat per figures tràgiques, una mica grotesques, i alhora commovedores.

Títol: «La dama de Bizanci. Un enigma en la nissaga de Jaume I»
Autor: Ernest Marcos Hierro
Publicacions de la Universitat de Barcelona
Primera edició, 2013
267 pàgines
ISBN 978−84−475−3642−9
Comprar a Amazon

El títol d’aquest llibre, possiblement, no és el més adequat per a explicar el contingut del llibre. La primera impressió, reforçada amb la lectura del text de la contracoberta, ens fa pensar que és un estudi sobre les relacions entre els tres grups que visqueren al territori que actualment és Catalunya durant l’Edat Mitjana.

Comprar a Amazon

Si bé certament tracta d’aquests temes, el nucli central és centra molt més en presentar el món islàmic, tant en l’època en que era el grup dominant, quan l’actual Catalunya es trobava dins de l’Alandalus, com després de la integració dins dels comtats catalans. És, per tant, un estudi que sintetitza el coneixement actual sobre com va ser la societat islàmica des de la invasió iniciada l’any 713 fins arribar als decrets d’expulsió dictats pels monarques de Castella i Aragó l’any 1609.

A la primera part l’autora fa una introducció sobre els orígens i l’expansió de l’islam i tracta de definir alguns termes que han estat desvirtuats des de la perspectiva actual. Això últim és una constant en el llibre, ja que l’autora no s’està en tot moment de desfer molts dels mites existents sobre la invasió musulmana que no es basen en dades històriques.

Tot seguit es centra en el moment de l’entrada dels musulmans a la Península Ibèrica, identificant el seu origen i fent una estimació del nombre d’invasors. També s’explica com es va realitzar el canvi a nivell polític, religiós i social. Novament es trenquen molts dels mites existents tant sobre la societat prèvia a la invasió com del propi procés de canvi al món musulmà, que ja ens fan veure com de desencertat és parlar de «reconquesta».

En aquest punt es dóna una detallada visió sobre com era la societat andalusina i els diversos col·lectius que hi havia representats: els mossàrabs (els cristians en els territoris andalusins), els jueus, els àrabs, els berbers, els muladís (els hispànics que es varen arabitzar lingüísticament i cultural) i els esclaus. Es ben simptomàtic que un dels apartats es tituli justament «Matisant alguns tòpics».

A continuació es fa un breu estudi de la història de la Catalunya andalusina, dividida en cinc etapes: la d’invasió, estabilització i muslimització (713−801), la consolidació del poder per part dels muladís (801−929), la submissió al centralisme cordovès (929−1010), la compartimentació territorial (1010−1100) i l’etapa final d’unificació almoràvit (1100−1153) que clou amb la presa de Tortosa (1148), Miravet, Prades i Siurana (1153) per Ramon Berenguer IV, que va cloure la sobirania islàmica en les terres actualment catalanes.

El cinquè capítol ens detalla la influència del passat islàmic que encara avui tenim en l’àmbit de la llengua, amb un bon reguitzell de paraules catalanes que tenen el seu origen en la llengua àrab, així com en la toponímia, tant de noms de llocs com de persones.

Finalment, l’últim capítol es dedica al complex procés que conduí al desterrament de tots els moriscos, els descendents dels habitants musulmans que s’havien convertit al cristianisme, sovint de forma forçada. El procés d’expulsió va tenir una sèrie de factors diferencials a Catalunya respecte als altres territoris del monarca hispànic, atès el major grau d’assimilació dels moriscos catalans. Durant els anys 1610 i 1615 es varen realitzar diverses enquestes per tal d’esbrinar el grau de puresa cristiana dels moriscos, que avui són una font molt important d’informació per conèixer el nivell d’integració entre les diverses comunitats d’origen islàmic i cristià.

Per acabar el llibre acaba d’una forma curiosa: ens explica un costum ben propi del nostre país, consistent en donar un clatellot als nois que acaben de tallar-se els cabells (l’«estrena») i com això podria estar relacionat amb un ritual per «desbatejar» els infants jueus i musulmans, realitzat de forma privada per tal de netejar-los de l’aplicació del sagrament de bateig que havien rebut de forma imposada.

A la contracoberta

Heus aquí un estudi sobre el passat de les terres catalanes que s’inicia amb la invasió islàmica (713) i prossegueix al llarg de l’edat mitjana i moderna fins a l’expulsió dels moriscos (1609−1614). Es detallen les complexes relacions entre els tres grups principals (moros, jueus i cristians) que conformaren la societat hispànica i es mostra que no tot foren flors i violes entre ells. S’inclouen també les empremtes que aquest passat ha deixat a la nostra idiosincràsia i a la nostra cultura i com es poden resseguir encara a l’època actual.

Títol: «Moros, jueus i cristians en terra catalana. Memòria del nostre passat»
Autora: Dolors Bramon
Pagès Editors, col·lecció «Guimet», 176
Primera edició, febrer del 2013
145 pàgines
ISBN 978−84−9975−314−0
Comprar a Amazon

Una tesi doctoral que, ben probablement, inspirarà més d’una novel·la històrica els propers anys: «El setge de barcelona de 1651–1652. La ciutat comtal entre dues corones»

La recerca titulada “El setge de Barcelona de 1651–1652. La Ciutat Comtal entre dues corones” analitza el desenvolupament de l’últim període de la Guerra dels Segadors (1640−1652). Per als catalans la defensa de Barcelona era la última opció de mantenir viu el projecte iniciat l’any 1640 lluny dels designis de la Monarquia Hispànica. Per als espanyols la recuperació de Catalunya i la seva capital era bàsica per a mantenir el seu prestigi polític i militar a Europa. Durant els quinze mesos de setge la Ciutat Comtal va estar marcada per les aliances de Madrid amb els prínceps francesos revoltats a la Fronda contra Lluís XIV i Mazzarino, els principals aliats de Catalunya en el conflicte. Les dificultats a França van fer que el Principat hagués de fer front pràcticament sol a la guerra i els seus costos. Aquest aïllament va provocar que les elits catalanes comencessin una lluita pel poder i gran part de les principals institucions es dividissin dins i fora de Barcelona. Al llarg del text s’analitza la situació política, diplomàtica, militar i social d’un país en guerra, sense recursos i greus problemes com la pesta, els allotjaments o la manca de socors del principal aliat, França. Per a l’anàlisi s’ha fet especial èmfasi en l’aportació dels diaris institucionals, personals, deliberacions i correspondència dels protagonistes dels fets per donar una visió més propera i real del setge.

Autor: Pol Messeguer i Bell

A les llibreries es poden trobar ja un nombre de llibres que tracten sobre el final de la Guerra de Successió i, molt especialment, el setge i l’atac final a la ciutat de Barcelona… i molts més que veurem durant els dos propers anys.

Comprar a Amazon

Aquest en concret és un llibre divulgatiu que presenta d’una forma molt visual i genèrica els diversos aspectes que cal conèixer sobre aquest conflicte europeu i com es visqué a Catalunya en general i, molt particularment, a la ciutat de Barcelona. Es presenta amb molt poc text, el mínim i suficient per a presentar a grans pinzellades cada un dels apartats i amb el suport d’una potent i destacada imatgeria. El podríem arribar a qualificar entre una simbiosi de llibre de divulgació i una història gràfica.

Per començar, ens situa l’arrel del conflicte arran de la successió del rei Carles II, mort l’any 1700, amb la disputa pel tron dins de l’escenari del repartiment de poder a escala continental,  així com l’esdevenir dels primers anys de la guerra a la Península Ibèrica. A continuació es dibuixa la situació que provoca el tractat d’Utrecht del 1713 i com això afecta a la balança de forces.

El tercer gran bloc ens presenta l’exèrcit català format pels regiments d’infanteria de la Diputació (Generalitat) i de Barcelona. Hi veiem representats els diversos cossos que formaven l’exèrcit, il·lustrats de forma realista per tal de conèixer la nomenclatura dels elements que formaven el seu uniforme i el seu armament. Hi trobem representada la infanteria, els fusellers de muntanya, la cavalleria, l’artilleria i els enginyers. En el quart bloc es presenten les milícies de Barcelona, encarregades tant de la defensa interior de la ciutat. També se’ns explica la importància que tenia la Bandera i el Penó de Santa Eulàlia per a la ciutat.

El cinquè bloc ens presenta, d’una forma espectacular, la reconstrucció de les mesures de defensa amb que comptava la ciutat a la banda de ponent, on es desenvoluparan tots els combats. Coneixerem l’arquitectura dels baluards i les característiques pròpies de cadascun d’ells: el de llevant, Santa Clara, Portal Nou, Sant Pere i Jonqueres.

A continuació es realitza una reconstrucció dels diversos atacs generals que patí la ciutat, des del maig i fins al dia 11 de setembre de l’any 1714. S’expliquen les tècniques d’atac, basades en l’avenç a partir de la construcció de trinxeres en paral·lel (explicant gràficament la tècnica de construcció) i la disposició de l’exèrcit assetjador. L’atac es va concretar contra la zona més debilitada de les defenses de la ciutat: coneixerem els set esvorancs existents a la muralla de la ciutat. Els defensors de la ciutat no s’estaven pas quiets: varen construir una defensa darrera les febles muralles, coneguda com la Travessera.

El novè bloc tracta dels grans atacs de les tropes borbòniques els dies 12 i 13 d’agost, amb els contraatacs dels defensors que varen convertir l’escenari dels combats en un autèntic infern, amb un gran nombre de baixes. Al desè bloc s’explica els darrers mesos de la guerra fora de Barcelona, amb Cardona i l’exèrcit del marquès de Poal situat al Vallès. Finalment arribem a l’onzè bloc, que tracta del combat final del dia 11 de setembre: el pla d’atac dels borbònics, el desenvolupament de l’assalt i… el darrer esforç en la defensa: els contraatacs dirigits per Villarroel i Casanova així com l’heroisme final de la Coronela… per arribar a la fi de l’Estat Català.

«1714. El setge de Barcelona» no està plantejat com un llibre que aporta noves dades, però sí les presenta d’una forma especialment visual per tal de facilitar la comprensió de com va ser el setge i el combat del dia 11 de setembre de 1714 a Barcelona. És un llibre eminentment divulgatiu i, sincerament, crec que aconsegueix plenament l’objectiu d’una forma digna de menció. Qualsevol que tingui interès en conèixer que va succeir ara fa tres segles d’una forma ràpida, ho podrà conèixer gairebé fullejant el llibre i llegint les breus notes de text. Com he indicat abans, s’assembla més en la forma a una historieta gràfica presentat, això sí, amb rigor històric.

Títol: «1714. El setge de Barcelona»
Autors: Guillem H. Pongiluppi i F. Xavier Hernàndez Cardona
Editorial Angle
Primera edició, novembre del 2012
118 pàgines
ISBN 978−84−15695−09−7
Comprar a Amazon

Segurament és un tòpic dir que l’autèntica història no la fan els grans personatges que sovint són els protagonistes de les biografies que podem trobar en llibres i enciclopèdies, sinó que hauria de ser allò que fan, dia a dia, els milions de persones,  homes i dones, que amb el seu treball diari han estat els autèntics artífexs de tots els esdeveniments històrics. Tan tòpic és dir això com no fer-ne massa cas i preocupar-nos només dels grans noms de monarques, polítics, militars… i oblidar-nos dels altres.

Comprar a Amazon

A «Catalanes medievals» trobem la biografia de vint-i-quatre dones medievals catalanes, de pràcticament tots els estrats socials. Hi trobem des de la més alta noblesa, representada per Emma de Barcelona (filla del comte de Barcelona Guifré I el Pilós i primera abadessa de Sant Joan de les Abadesses) fins a les classes més humils de la societat, com podria ser Valentina Guarner que, el 1485 va ser condemnada per bruixeria i homicidi amb la pena de ser submergida a l’aigua, penjada i cremada. Totes elles són un bon exemple de dones que sovint no trobem als altres llibres d’història, amb unes històries excepcionals però que, a la vegada, podem associar amb qualsevol altra persona que visqués a la seva època.

El llibre ens ofereix unes biografies breus, d’unes poques pàgines, i totalment independents l’una de l’altra. Això ens permet fer la lectura al nostre ritme i, si cal, de forma paral·lela a la lectura d’altres llibres. També ens podem fer l’ordre de lectura al nostre gust.

Algunes de les biografiades només són conegudes per algun esdeveniment anecdòtic, com l’aparició del seu nom en algun document que ens permet intuir el paper que varen tenir en la repoblació dels territoris fronterers entre els dominis comtals i aquelles terres sota control sarraí. D’altres són propietàries d’explotacions agrícoles que reclamen la possessió de la terra després de treballar-la.

També n’hi ha que reben acusacions, com de pertànyer la ja citada Valentina Guarner anteriorment de bruixeria i homicidi, o bé els cassos de l’Ermessenda de Castellbò, filla de vescomte de Castellbò i que va ser acusada de formar part dels càtars (i sotmesa a judici quan ja feia anys que havia mort); la Sança de Camins, una llevadora acusada de practicar rituals màgics durant els parts o la Blanquina March Almenara que al 1491 era jutjada com a jueva que, tot i haver-se convertit al cristianisme, d’amagat continuava amb els ritus propis de la religió jueva.

Entre les classes altes hi trobem la història d’Emma de Barcelona, la primera abadessa de Sant Joan de les Abadesses, qualificada com una emprenedora de la seva època; Llúcia de la Marca, la comtessa del Pallars que encara avui ens saluda majestuosament quan visitem la secció de romànic del MNAC o Agalbursa de Bas, casada amb un príncep de Sardenya i que portà els primers catalans al poder de l’illa mediterrània uns segles abans que aquesta illa passés a dependre de la Corona d’Aragó.

Algunes altres de les biografies ens presenten a la possible mare del descobridor d’Amèrica, Caterina Bertran; la dissortada vida d’una dona que esdevé comtessa, Marquesa de Cabrera; Caterina Llull, filla d’una rica família barcelonina que se’n va a viure a Sicília després que el seu marit fos nomenat alt funcionari de la cort de Joan II per tal de controlar l’exportació de blat cap a Catalunya; l’Esteveta Manlleu, una mestressa de casa de Barcelona pels voltants del segle XV o Aldonça de Bellera que, al tombant del segle XIV i XV tenia al seu càrrec un castell i diverses baronies que havia rebut com a regal de noces; l’Aldonça administrava les terres amb justícia i hagué de defensar-se davant d’un ambiciós i bel·ligerant comte de Pallars.

En definitiva, un llibre que ens ofereix una visió diferent de la història a partir de breus biografies de vint-i-quatre dones que visqueren a Catalunya durant l’edat mitjana i que serveix com a recordatori que a banda dels monarques també altres persones tingueren les seves pròpies vivències.

A la contracoberta

L’edat mitjana fou una època de confrontació i d’obscuritat, de guerres i misèries, però també de lenta recuperació social i econòmica. Dons d’aquest context advers, fou cabdal l’energia, la decisió i el sacrifici de moltes dones, que amb les seves accions, sovint modestes, van esdevenir excepcionals.

Aquest llibre és un recull d’històries d’algunes dones catalanes, de naixement o d’adopció, que van viure en aquesta etapa i van tenir una participació activa en els àmbits cultural, polític, científic o comercial, tot i que la societat els reservava un paper irrellevant. Pageses, abadesses, colonitzadores, propietàries, heretges, heroïnes, bruixes, sàvies, mercaderes, escriptores, aristòcrates felices o dissortades…

De pàgina en pàgina, veurem les seves circumstàncies i limitacions, el seu caràcter i la seva determinació, els seus èxits i fracassos. Assistirem als esforços que van fer per mantenir la llar, participar en els negocis, conservar les propietats o reivindicar els seus drets. També les veurem  fundar hospitals, monestirs i escoles, impulsar la construcció de castells, ponts i camins, acompanyar els seus esposos a la guerra, signar tractats de pau o enfrontar-se a judicis severíssims.

Títol: «Catalanes medievals. Vint-i-quatre històries femenines de l’edat mitjana»
Autora: Elisenda Albertí
Albertí Editors, col·lecció «Orígens»
Primera edició, octubre del 2012
189 pàgines
ISBN 978−84−7246−095−9
Comprar a Amazon