Comprar a Amazon

Aquest llibret fa un resum sobre la presència catalana a l’Orient mitjà durant els primers anys del segle XIV, quan els almogàvers de la Corona d’Aragó s’hi varen desplaçar primer per lluitar a favor de l’emperador de Bizanci i, després de diverses situacions, varen acabar prenent el control dels voltants d’Atenes i Neopàtria.

El llibre ens comença presentant els orígens dels almogàvers entre els pobladors atrets pels avantatges que oferien al pobladors de la Marca Hispànica establerta per Carlemany a l’actual Catalunya vella. Aquests pobladors varen anar incorporant-se com a tropa al servei dels comtes de Barcelona i utilitzades en les diverses campanyes militars contra els sarraïns. Era una tropa lleugera que practicava un tipus de combat diferents als exèrcits de l’època.

El moment de màxim esplendor almogàver arriba amb la Guerra a Sicília començada per Pere el Gran. La combinació de la força a terra (els almogàvers) amb el control marítim (Roger de Llúria) va permetre la conquesta de l’illa i del Regne de Nàpols. Els canvis polítics, amb l’aliança entre la Corona d’Aragó i la casa d’Anjou, els va deixar sense feina. Aleshores varen oferir els seus serveis a l’emperador de Bizanci, Androni II Paleòleg.

Així, sota el comandament de Roger de Flor, els almogàvers es traslladen a Constantinoble i comencen la lluita contra l’exèrcit otomà, aconseguit grans victòries. El llibre ens ofereix un ràpid seguiment per totes les campanyes militars i les diverses batalles.

Com ja havia passat als territoris de la Corona d’Aragó, els almogàvers no eren uns hostes còmodes. Així que, fruit d’una emboscada on maten a Roger de Flor. Malgrat la decapitació, els almogàvers continuen units primer sota el comandament de Berenguer d’Entença –fins que va ser capturat per tropes genoveses–, posteriorment per Bernat de  Rocafort i, quan aquest va ser fet presoner pels venecianes, per un quadrumvirat on hi havia presència de la tropa de base. Malgrat les lluites i problemes intestins, els almogàvers van voler venjar la traïció que havia originat la mort del seu cap, Roger de Flor, lluitant contra els bizantins, sembrant el terror a tot el país, tot perseguint als autors materials de l’emboscada.

En el moment d’aconseguir el control dels ducats d’Atenes i Neopàtria, la situació dels almogàvers havia canviat molt des la seva arribada: ja no tenien un cap destacat sinó que es regien per un consell de quatre dirigents. Els seus intents de posar-se sota les ordres dels monarques de la Corona d’Aragó, Mallorca o Sicília, no varen ser atesos ja que les terres gregues quedaven massa lluny. Això i la manca de noves fornades de tropa van fer que poc a poc s’anés diluint la seva presència, primer sota els embats dels albanesos i posteriorment dels florentins. Tot i això, fins ben entrat el segle XV encara hi havia a l’illa d’Egina un senyor d’origen català.

Finalment el llibre fa una comparació –una mica forçada, en la meva opinió– del model de lluita dels almogàvers amb altres cossos catalans, com ara els miquelets de la guerra dels Segadors i la guerra de Successió, els bandolers del segle XVII o les tropes carlines del segle XIX.

El llibre és de lectura fàcil (tot i les constants interrupcions per una excés de quadres d’informació addicional). Ara bé, es segueix una nomenclatura diferent al text i als mapes, fent que sigui difícil situar als mapes els llocs que trobem al text. Algunes de les il·lustracions sóc ben poc comprensibles, mentre que d’altres no aporten res. És a dir, que dóna tota la impressió que el llibre ha estat realitzat de forma independent per dos grups que no es parlava entre ells. Tampoc es pot dir que aporti res d’original.

Tot això fa que, excepte si no teniu res més a fer en el poc més d’una hora llarga que cal per llegir-lo, no paga la pena que us preocupeu per mirar-lo. Per donar una idea del nivell del text, a la primera pàgina ja ens parlen de la «reconquesta»

A la contracoberta

La paraula ‘almogàver’ prové de l’àrab, ‘Al-Mogauar’, i designa els homes que es van establir a les fronteres entre els regnes cristians i l’Al-Àndalus durant la Reconquesta. Aquests inicis difícils van conferir a aquests homes rudes i valents un «esperit de corps» que es va convertir en el seu tret més distintiu. El sentiment de pertànyer a una mena de germanor al servei de la casa de Barcelona, juntament amb una destresa militar que era única entre els exèrcits de l’època, els va convertir en els protagonistes de les pàgines més singulars de la història de Catalunya.

Títol: «Neopàtria, el somni almogàver. L’apassionant història dels guerrers més ferotges de la Mediterrània»
Autors: Jaume Fernàndez i Mariano Veloy
Editorial Pòrtic, col·lecció Sàpiens
88 pàgines
ISBN: 978−84−9809−193−9
Preu: 14,90 €

Quan el papa Gregori va reformar el calendari, el desfasament que arrossegava el calendari solar era de deu dies. Fou per aquest motiu, i per tal de solucionar el desajustament, que el dia 4 d’octubre de 1582 es va avançar el calendari els 10 dies esmentats, de manera que l’endemà fou 15 d’octubre. Són els famosos “10 dies que no varen existir”. Actualment, aquest és el calendari que utilitzen la major part de nacions cristianes, exceptuant les que formaren part del cisma d’Orient.

Aquest fet queda ben clar en diversos documents de l’època, com els Dietaris de la Generalitat de Catalunya, on al lloc corresponent al 5 d’octubre, consta:

En aquest die se dexà lo calendari antic, y així no diem ni tenim V de octubre ni havem de comptar y seguir lo número y calendari antic, sinó que comptam y som a XV de octubre dit any MDLXXXII.

Més clar, impossible.

«El Tractat dels Pirineus de 1659»

El 7 de novembre de 1659 es signava el Tractat dels Pirineus que posava fi a vint-i-quatre anys de guerra oberta entre els regnes espanyol i francès (una pau temporal i efímera, ja que els conflictes armats es reproduirien ben aviat, els anys 1672, 1684, 1689…) i que contenia una nova separació dels territoris dels dos regnes, fixant-se als cims de les muntanyes. La conseqüència directa era una mutilació del Principat de Catalunya, ja que els territoris del Rosselló, el Conflent i els altres territoris nord-pirinencs passaven a trobar-se sota la sobirania del rei francès. Una mutilació que va ser negociada en contra de les Constitucions catalanes i d’amagat de les autoritats del país.

Malgrat haver passat tres-cent cinquanta anys, fins ara no hi havia cap traducció catalana del tractat. Ara, l’Institut d’Estudis Catalans publica aquesta primera traducció al català modern, realitzada a partir de la versió en castellà, en aquest llibret. Acompanya la traducció un estudi de presentació per contextualitzar el Tractat.

L’estudi ens situa en primer lloc a la meitat del segle XVII, on Catalunya viu ofegada per la presència de les tropes militars espanyoles i franceses que han convertit el Principat en un dels escenaris de les batalles militars entre els dos regnes. El segon apartat tracta sobre el procés negociador, on la part francesa compta amb la col·laboració de diversos catalans que col·laboren, entre d’altres coses, en l’argumentació històrica del posicionament francès.

La tercera i última part de la introducció tracta sobre les conseqüències directes del tractat. Malgrat la visió actual, el Tractat dels Pirineus no fixa la frontera entre els regnes de França i Espanya, sinó que simplement indica la utilització dels cims de les muntanyes pirinenques com a límits i noves delimitacions, encara que si pot considerar-se com el primer iniciador del concepte actual de frontera, que s’establirà al segle XIX. El Tractat dels Pirineus es presentat, per contra, com una de les primeres representacions del poder que adquirien els diplomàtics en les relacions entre regnes així com de la importància de l’argumentació en les disputes territorials europees.

Finalment, l’estudi introductori ens recorda com la celebració el 2009 dels tres-cent cinquanta anys va ser aprofitat en diversos indrets europeus (Catalunya, Luxemburg i, fins i tot, París) per a la celebració de congressos i reunions que permetien avaluar l’impacte del Tractat i la seva memòria. Aquesta excusa, per contra, no va tenir el mateix ressò a la comunitat espanyola, on no hi ha hagut cap interès especial per part de les universitats i institucions més destacades.

«Primerament, s’ha convingut i acordat que, d’ara endavant, hi haurà una bona, ferma i durable pau, confederació perpètua, aliança i amistat». Així comença el primer punt, dels cent vint-i-quatre que formen el Tractat dels Pirineus, signat el 9 de novembre de 1659 entre França i Espanya, el qual posava fi a vint-i-quatre anys de guerra oberta entre les dues monarquies.

Les primeres conseqüències del Tractat per a Catalunya van ser les pèrdues territorials i l’intent de minvar el poder institucional de què disposava. El Rosselló, el Capcir, el Conflent, el Vallespir i trenta-tres pobles de la Cerdanya van quedar sota la sobirania francesa. En la introducció del llibre, l’historiador Oscar Jané comenta que «el Tractat dels Pirineus ha esdevingut un sinònim de moment negre en la història de Catalunya», però remarca que el Tractat va molt més enllà de les fronteres del nostre país, ja que va afectar els territoris dels actuals estats de Luxemburg, Bèlgica, Holanda o Alemanya, entre altres. Jané conclou que una mostra d’aquesta situació és que «només vuit dels cent vint-i-quatre articles es refereixen directament a Catalunya».

L’edició d’aquesta obra ha estat a càrrec d’Antoni Simon i Tarrés, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre l’Institut d’Estudis Catalans, i Mercè Comas l’ha traduït per primera vegada al català.

Títol: «El Tractat dels Pirineus del 1659»
Traducció de Mercè Comas Lamarca. Estudi introductori d’Òscar Jané
Institut d’Estudis Catalans
Primera edició, maig del 2011
ISBN 978−84−9965−050−0
Preu: 17,00 €

«Barcelona 1700»

La història de la Barcelona de finals del segle XVII i començament del XVIII està totalment eclipsada per tot allò que va succeir tant durant la Guerra de Successió, el 11 de setembre de 1714 i les conseqüències directes de la desfeta militar. La importància d’aquests esdeveniments ha fet que, tradicionalment, els lectors de llibres d’història no ens haguem preocupat massa de saber com era la societat catalana contemporània.

Tot això ha provocat que tinguem una visió totalment basada en tòpics. Algú en el seu moment va dibuixar una societat catalana en total decadència i una ciutat barcelonina gairebé desfeta. Recordo les explicacions d’una ciutat trista habitada per unes persones que vivien gairebé com en l’època més fosca de l’Edat Mitjana, en contraposició als països veïns on la societat havia evolucionat i es vivia una època de prosperitat generalitzada.

El llibre «Barcelona 1700» desmunta totalment aquesta imatge i construeix una visió radicalment diferent. A partir del buidat de les actes notarials i utilitzant tot allò que recullen, es reconstrueix la vida social, religiosa i cultural dels habitants de la capital catalana que visqueren ara fa uns tres-cents anys.

L’autor fa una notable feina de dibuixar com era la ciutat, des dels ambients més humils fins a les classes més benestants… però amb un especial interès en allò que podríem qualificar avui com a classe mitjana. Hi ha moltes històries sobre botiguers, però també de persones que amb prou feines sobrevivien a diari amb l’esforç del seu treball.

Moltes d’aquestes històries són construïdes a partir dels inventaris realitzats després de la mort d’una persona. En aquell moment totes les seves pertinences es posaven a la venda per tal de fer front als deutes, a l’hipoteca pel domicili, al tutor que s’havia de fer càrrec dels fills… Com aquests inventaris són molt detallats permeten fer-se una idea del tipus d’habitatge i les pertinences en poder de cada família, ajudant-nos a imaginar com era la seva vida quotidiana.

El resultat és el retrat d’una societat certament diferent del que havíem escoltat. Així la societat, malgrat la duresa de la vida i les dificultats polítiques de l’època –amb constants guerres i una ciutat sovint sota el setge d’un exèrcit enemic que no dubtava a bombardejar l’interior de les muralles– dedicava molt de temps a les festes (pràcticament un de cada dos dies), als jocs, al ball, a menjar xocolata (un plaer a l’abast de la gran majoria), a tenir cura dels edificis… o passejar vora el port per mirar el paisatge.

Barcelona era una ciutat amb una notable presència de ciutadans estrangers, molt d’ells plenament integrats. Descobrim, per exemple, com molts oficis estaven a càrrec de persones procedents de França, Itàlia, Anglaterra, Holanda… però que han catalanitzat els seus cognoms. També és una ciutat on hi ha una gran rotació de persones que lloguen les cases i on no hi ha una diferència marcada de barris de rics i de pobres. Cert que les persones amb menor nivell econòmic sovint estan en uns determinats barris, però als mateixos llocs també hi viuen altres amb és recursos.

Trobem una descripció dels diversos tipus de domicili i la distribució de l’espai dins dels edificis. Uns edificis que han sovint modifiquen el seu interior per adaptar-los a funcionalitats canviants i on els palaus (o, millor dit, les cases grans) es formen a partir de la unió de diversos edificis adjacents.

Barcelona és també una ciutat amb força espai lliure dins de la muralla, que són destinats a horts així com a altres funcions més lúdiques, com la celebració de jocs semblants al tennis o el billar. Uns jocs que aixequen passions entre les habitants, que no dubten a fer apostes.

D’altres aspectes de la vida quotidiana que podem conèixer són des de la mena de roba que podia tenir un ciutadà (sorprèn el gran nombre de camises que arriben a tenir alguns comerciants), l’aixovar, les joies, les eines per als oficis, allò que es ven a les tendes… o els instruments musicals que són d’ús habitual per a les nombroses festes i celebracions. Sabrem també dels costums socials existents i de l’educació dels fills o les feines que es fan per ajudar a l’economia familiar.

En arribar a les botigues, ens sorprendrà la gran quantitat d’elements que es podia trobar en alguna de les moltes existents. Un cas paradigmàtic són les adrogueries, autèntics supermercats de l’època on no es fa estrany trobar una gran varietat de tota mena de productes procedents d’arreu del món.

Tot això ens ajuda a construir la imatge d’una societat dinàmica, que ha passat a dedicar-se principalment al comerç i amb un ambient cosmopolita on persones d’arreu d’Europa s’integren totalment, fins al punt d’ajudar en la defensa davant els atacs externs.

Text de la contracoberta

Barcelona 1700 ens presenta una societat urbana, la de la capital catalana de finals del segle XVII i inicis del XVIII, diversa, molt dinàmica econòmicament, connectada amb mig món gràcies a una forta activitat comercial. Era una societat plena d’estrangers, de catalans de fora de Barcelona i de passavolants, força ben alimentada i apassionada pels dolços, marcada fortament per la religiositat però abocada a la festa, la dansa, la música, el teatre i el joc, i amb pinzellades d’una sofisticació visible, per exemple, en uns vestits en què triomfaven els colors i els ornaments, o en uns jardins que lluïen una gran diversitat de flors.

Aquesta Barcelona, pròspera sense cap mena de dubte, va haver de patir directament, entre 1691 i 1714, l’horror de la guerra. Si va tenir forces per resistir un setge llarg i terrible i capacitat per refer-se prou de pressa després de l’episodi bèl·lic, va ser gràcies als fonaments, ben sòlids, posats des de finals del segle XVI. Per descomptat que, per continuar avançant, aquella societat no necessitava que una suposada racionalització exterior vingués a obrir-li els ulls i a marcar-li, per la força, la direcció d’un futur millor.

Títol: «Barcelona 1700»
Autor: Albert Garcia Espuche
Editorial Empúries
Primera edició, octubre del 2010
367 pàgines
ISBN 978−84−9787−672−8
Preu: 19,50 €