“Almogàvers, monjos i pirates. Viatge a l’Orient català” — Eugeni Casanova

Vaig conèixer aquest llibre tot escoltant, el passat abril, el programa de Catalunya Ràdio “En guàrdia” titulat “El rastre dels almogàvers”.

En aquest llibre, l’autor fa un viatge per diversos països de l’orient mediterrani, des d’Albània fins a la part turca de l’illa de Xipre, tot resseguint els diversos escenaris on la Companyia Catalana d’Orient.

El viatge comença per Albània. Aquí de restes catalanes no en queda pràcticament res, ni tan sols el record. De fet, de restes medievals pràcticament ben poca n’hi ha… així que dedica més temps a descriure’ns el país actual, farcit de búnquers que recorden l’era comunista.

D’Albània passa a Kosovo, en l’època en que l’avui República independent es trobava en ple conflicte militar amb l’exèrcit de Sèrbia. A Kosovo descobreix l’existència del “katallâ”, “un ésser sinistre, un personatge que ve del mar i ‘no és gaire amical’… una mena de polifem amb un sol ull amb el qual es fa por als infants”.

De Kosovo passa a Macedònia, seguint els passos que també va explicar Gaziel a  “De París a Monastir”… ja que de les restes dels Almogàvers (o els avis, com els anomena l’autor). En queda el record dels xuetes procedents de Mallorca,  del que en parla al Museu Jueu.

Passem a la Grècia continental, visitant la península d’Athos i els diversos monestirs (on només hi poden anar animals de sexe masculí, amb l’única excepció de les gates). L’autor visita diversos dels vint monestirs ortodoxes, preguntant sempre pel record dels catalans… un rècord que pràcticament s’ha esborrat de tots, menys en un monestir habitat per monjos serbis on li expliquen com va ser atacat pels “pirates catalans, enviats del papa que van intentar l’assalt durant tres anys i tres mesos”.

Després d’Athos, el viatge continua per Cetines (actualment més coneguda com a Atenes). De restes de l’època també en queda ben poca cosa, però evidentment no pot passar per alt l’elogi que va fer el rei Pere el Cerimoniós del Partenó, la “pus rica joia que al món sia, e tal que entre tots los reis de cristians envides la porien fer semblant”… l’única referència al Partenó en gairebé mil anys. El viatge també porta cap a Neopàtria, que avui és una petita població on no hi ha queda pràcticament res de l’època medieval.

D’aquí marxem cap a l’illa de Rodes, on si que troben diversos edificis que ens recorden el pas dels cavallers de l’Hospital procedents de la Corona d’Aragó i algun senyal heràldic que recorda l’origen català d’alguns dels seus habitants.

L’última etapa del viatge és l’illa de Xipre. Aquí intenta localitzar uns canelobres, documentats fins començaments del segle XX i d’una atribució catalana així com el record de les dues reines (Maria de Xipre i Elionor d’Aragó).

De tornada, l’autor fa una escala a Venècia per retrobar-se amb unes relíquies que també tenen una part de protagonisme a la història: la testa de Sant Jordi, tantes vegades anhelades pels reis catalans en conèixer de la seva existència a les terres gregues… i finalment transportada a la capital del Véneto el 1462.

Ens trobem, doncs, amb un autor que ha volgut fer un notable treball de reconstrucció, combinat amb la visita directa sobre el terreny. La història es combina amb l’actualitat, ja que també ens descriu allò que veu i com percep la situació actual, especialment interessant durant l’estada a Kosovo en mig del conflicte militar.

A la contraportada

Quan es parla de la gesta dels catalans a l’Orient, poques vegades es pot dir amb tanta justícia que la realitat supera la ficció. El llevant mediterrani dels segles XIV i XV va ser un devessall difícilment igualable de guerres i conspiracions, matances, intrigues, crueltats, heroïcitats i follies; i els catalans van firmar la pàgina més eixelebrada d’aquesta aventura grandiosa i eixorca.

El periodista Eugeni Casanova fa un recorregut per l’arc territorial on han quedat empremtes d’aquella gesta i retrata les vicissituds del seu viatge, que s’entreteixeix amb la història que desprenen els vestigis que troba per Albània, Kosovo, Grècia, Rodes o Xipre. Un retrata apassionant del passat en l’actual polvorí europeu.

Títol: “Almogàvers, monjos i pirates. Viatge a l’Orient català“
Autor: Eugeni Casanova
Editorial Proa, col·lecció “Alí Beí”, 14
Segona edició, octubre del 2001
239 pàgines
ISBN 84–8437-204–9

La revolta que s’inicia a la plaça de braus de la Barceloneta

Ahir va ser una jornada digne de recordar: Catalunya va sortir de forma ben destacada als titulars dels principals mitjans de comunicació d’arreu del món per un fet positiu, l’aprovació de la prohibició de les tortures de brau al Principat.

No es pot negar que la tauromàquia va tenir un destacat seguiment entre la població catalana, però els temps canvien i els costums també i en ple segle XXI un espectacle basat en el sofriment i la tortura d’un animal no pot ser acceptat de cap forma.  A l’època en que a Catalunya es seguien els toros també es feien una altra mena d’espectacles, les execucions públiques.

De la mateixa forma que estan prohibides les baralles de galls, per posar un exemple, és ben evident que les tortures públiques de braus no són acceptables.

Tornant al tema, la diada de Sant Jaume del 1835 hi va haver un d’aquests espectacles. Pel que s’explica, els braus eren molt mansos i això va ajudar a escalfar l’ambient (cal tenir en compte que era plena canícula)… El resultat: les primeres bullangues que van provocar la crema d’un bon nombre convents a la ciutat de Barcelona.

D’aquells fets ens ha quedat la coneguda dita:

El dia de Sant Jaume
de l’any trenta-cinc
hi va haver gran broma
dintre del Torín; van sortir set toros
tots van ser dolents:
això va ser la causa
de cremar els convents

és el moment que il·lustra el gravat que encapçala aquesta entrada.

Els fets d’aquesta nit són explicats a “Historia de la conmocion de Barcelona en la noche del 25 al 26 de julio de 1835″, un llibret sense data però atribuït al mateix any 1835 escrit per Francesc Raüll, qui uns anys abans havia estat alcalde de la ciutat.

Podeu trobar una digitalització d’aquest llibre a http://www.llibrevell.cat/1835/.

Historia de la conmocion de Barcelona en la noche del 25 al 26 de julio de 1835

Avui s’inaugura, al Centre Cultural “La Farinera del Clot” (Gran Via de les Corts Catalanes 837, Barcelona) l’exposició “La Setmana Tràgica als barris de Barcelona. Motius i fets”

La darrera setmana de juliol de 1909 va esclatar a Barcelona una revolta popular que ha passat a la història com la Setmana Tràgica i que es va estendre a altres localitats catalanes. Durant el 2009 i el 2010 els centres d’estudis i d’altres entitats culturals dels diferents districtes de la ciutat de Barcelona han decidit organitzar tota una sèrie d’actes de manera coordinada, entre els que es troba l’exposició La Setmana Tràgica als barris de Barcelona. Motius i fets, comissariada per Teresa Abelló.

Es podrà visitar, amb accés lliure i de franc, fins el 15 de maig.

Coincidint amb la presentació, avui es realitzarà la conferència “La revolució de 1909. Setmana tràgica, sagnant, roja, negra o gloriosa” a càrrec del Dr. Josep Pich i Mitjana.

“Martí l’Humà, un rei sense hereu. L’últim monarca català enterrat a Poblet”

Enguany es commemora el sisè centenari de la mort del rei Martí l’Humà. Aquesta efemèride s’ha commemorat, de moment, amb un cicle de conferències a Barcelona i un congrés científic.

El Monestir de Poblet, on es troben les seves despulles, s’ha sumat a la commemoració tot publicant aquesta biografia del rei, dins la seva col·lecció Scriptorium Populeti.

El llibre es troba dividit en quatre grans apartats: els primers anys del rei, abans de la seva arribada al tron; l’acció política del rei; el seu aspecte humà i cultural i, finalment, el període d’interregne arran de la seva mort sense nomenar successor.

La biografia es, segons ens explica a la introducció, fruit de diversos anys de treball en la consulta documental. Això es demostra en la detallada descripció de la seva vida, realitzada especialment a partir de la nombrosa correspondència emesa per Martí, especialment després de ser nomenat rei.

Aquesta voluntat de voler extreure conclusions sobre la personalitat del rei basant-se únicament en el seu text escrit sovint és una tasca molt arriscada. En aquest cas, algunes de les conclusions són especialment discutibles. En altres ocasions, l’autor s’oblida totalment de la història i basa la seva argumentación en l’ús de llegendes. Un bon exemple d’això és quan explica, al començament del llibre, la llegenda sobre una suposada relació amorosa entre l’infant Martí i una jove noia, Catalina de Centelles, que vivia dins d’un Monestir de beates. El greu no és presentar anècdotes, sinó el fet de tot i reconèixer que la possibilitat de que la història sigui certa és discutible, l’autor fa ús d’això exclusivament per treure conclusions sobre la personalitat del personatge.

Si algú esperava una biografia que servís per establir una nova visió sobre la vida de Martí l’Humà, segurament quedarà decebut per aquest llibre. No només pel que comentava abans de fer servir llegendes per a extreure’n conclusions, sinó per la senzilla raó que no crec que aporti res de nou al que ja es coneixia.

Ara bé, si el que es vol es tenir una visió general de l’època i la situació de la corona d’Aragó a començaments del segle XV, així com els difícils anys del regnat de Martí, aquest llibre facilita una visió en conjunt. Visió que s’haurà de prendre amb moltes reserves, però fruit d’una destacable tasca d’anàlisi documental.

Títol: “Martí l’Humà, un rei sense hereu. L’últim monarca català enterrat a Poblet“
Autor: José Antonio Peña Martínez
Monestir de Poblet. Scriptorium Populeti, 19
337 pàgines
Primera edició, 2010
ISBN 978−84−922583−8−3
Preu: 25 €

“La mort i l’enterrament de Pere el Gran”

Coincidint amb l’anunci dels primers resultats de l’obertura de la tomba de Pere el Gran, Rafael Dalmau Editor reedita el treball d’Eufemià Fort i Cogul “La mort i l’enterrament de Pere el Gran” que va ser inicialment publicat a la col·lecció “Episodis de la història”

El treball d’Eufemià Fort, que fou arxiver de Santes Creus, relata els darrers dies de la vida del rei Pere el Gran, com emmalaltí sobtadament quan es disposava a viatjar cap a Mallorca i com morí, als 45 anys d’edat, a Vilafranca del Penedès, el 10 de novembre de 1285. El dia 13, les seves despulles foren traslladades al monestir de Santes Creus, d’acord amb la voluntat reial de gratitud envers el cenobi del Gaià, que fins i tot en els moments més difícils li havia donat suport. Al cap de quinze anys les restes foren definitivament enterrades en el nou mausoleu, «l’únic de tots els monuments funeraris dels nostres monarques que mai no ha estat violat per mans profanes», segons explica l’autor i que actualment torna a estar d’actualitat pels estudis científics que s’hi estan realitzant.

Títol: “La mort i l’enterrament de Pere el Gran“
Autor: Eufemià Fort i Cogul
Col·lecció “Episodis de la història”, 76
Rafael Dalmau Editor
61 pàgines
ISBN 978−84−232−0566−0
Preu: 6,00 €

També, fa aproximadament any i mig es va publicar un llibre dedicat al regnat de Pere el Gran: “Camí de Sicília. L’expansió mediterrània de Catalunya”, escrit per l’Oriol Junqueras.

L’Ajuntament de Barcelona ha començat un curs sobre la història de Barcelona, disponible de forma gratuïta a la web. “De Barcino a BCN” és un recorregut multimèdia per tota la història de la capital de Catalunya, en forma de 45 capítols setmanals on:

“es repassen els fets i personatges més destacats de la història de Barcelona, però també elements que han participat en la configuració física de la ciutat, com ara l’Eixample o àrees ciutadanes amb característiques específiques com la muntanya de Montjuïc.

Presentat de manera cronològica i consultable en català, castellà i anglès, cada capítol es complementa amb una àmplia galeria multimèdia i un apartat bibliogràfic. També van acompanyats de videoentrevistes a especialistes que us explicaran, fil per randa, com va ser l’ocupació islàmica de la ciutat, com va anar la crema de convents del 1835 o quines eren les preocupacions de Cerdà”

El curs el dirigeix Jaume Sobrequés i Callicó, catedràtic d’història de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb la col·laboració d’un nodrit grup d’historiadors (Carme Miró, Julia Beltrán, Dolors Bramon, Victòria Mora, Teresa Vinyoles, Carme Batlle, Albert García Espuche, Joaquim Albareda, Anna Maria García, Joan Fuster, Cèlia Cañellas, Rosa Toran, Antoni Segura, Josep Maria Ainaud de Lasarte i Manuel Risques).

De moment s’ha publicat el primer capítol “Abans de Barcino” que tracta sobre els pobladors ibèrics.

“Diario del sitio y defensa de Barcelona. El setge de Barcelona 1713–1714″

Entre el 25 de juliol de 1713 i l’11 de setembre de 1714, Barcelona va estar sotmesa a un setge per part tropes borbòniques partidàries de Felip d’Anjou, que combatien amb els exèrcits de la Generalitat de Catalunya i del Consell de Cent de Barcelona que donaven suport a Carles d’Àustria. Eren els últims episodis de la Guerra de Successió a Catalunya.

Durant aquest període es van publicar un diari a l’interior de la ciutat de Barcelona, amb una periodicitat variable. Es tracta de la “Continuación del diario del sitio y defensa de Barcelona”, encara que inicialment va començà a publicar-se com a “Gazeta de Barcelona”. Se’n conserven 42 números diferents en diversos arxius i biblioteques de Barcelona. Va ser publicat des del 31 de juliol de 1713, pocs dies després de l’inici del setge, apareixent amb una periodicitat desigual fins al 23 d’agost de 1714, data de l’últim exemplar conservat a les quatre col·leccions existents.

Paral·lelament a Girona es va publicar la “Relación diaria del sitio de Barcelona, capital del Principado de Cataluña”. En aquest cas no és una publicació periòdica, sinó que més aviat es tracta d’una crònica del setge a Barcelona vist amb una mentalitat borbònica.

El llibre presenta, en primer lloc, el facsímil d’aquestes dues publicacions així com la transcripció del text. Són dos textos ben interessants per poder conèixer com ja a començaments del segle XVIII el periodisme es pot considerar, gairebé, com un nou front del camp de batalla.

Els textos publicats no tenen només la intenció d’informar, de forma partidista i fortament condicionada, els esdeveniments del setge de Barcelona i la situació militar. També volen enfortir la moral del bàndol propi, alhora que afeblir la moral del bàndol contrari.

Tot això és analitzat en l’estudi introductori que podem trobar acompanyant els facsímils i transcripcions. S’analitza el paper de la premsa durant en conflicte militar de la Guerra de Successió, així com una anàlisi del seu contingut.

Aquesta anàlisi ens permet conèixer força aspectes que les altres cròniques no acostumen a tractar. Des de les desercions entre les tropes defensores de la ciutat, així com detalls del desenvolupament de les operacions militars. Però també hi ha aspectes de la vida quotidiana de la població, de vegades representatius de la vida interior, d’altres missatges adreçats a l’exterior (com dir que a Barcelona no hi manquen aliments).

El diari publicat a Barcelona no inclou només notícies de l’interior de la ciutat. Se’n fa ressò també d’altres procedents del rerepaís, com pot ser la correspondència amb les tropes que hi havia a Cardona o bé sobre els esdeveniments internacionals que arribaven a través de Mallorca.

Aquest mateix estudi introductori ens parla també dels primers exemples de periòdics d’informació a Catalunya, així com de la història dels impressors Rafael Figueró, propietaris del taller d’impressió d’on va sortir el diari objecte del facsímil.

De la contraportada

El setge de Barcelona de 1713–1714 constitueix l’episodi crucial de la Guerra de Successió. Durant catorze mesos, els defensors de la ciutat van resistir l’exèrcit de les Dues Corones borbòniques, que ocupava ja la major part de Catalunya. Però aquell combat desigual no es va lliurar només amb les armes. També ho va fer en el camp de la premsa. Els defensors de la ciutat van publicar 42 números de la Gaceta de Barcelona, que ben aviat va prendre el nom de Continuación del diario del sitio y defensa de Barcelona. Per la seva banda, a Girona, les premses borbòniques imprimiren una Relación diaria del sitio de Barcelona, capital del Principado de Cataluña. Aquesta obra aplega ambdós textos, en versions facsímil i actualitzada, i els acompanya amb un ampli estudi introductori que situa les claus del setge i d’aquella peculiar “guerra dels papers”.

Títol: “Diario del sitio y defensa de Barcelona. El setge de Barcelona 1713–1714″
Editors: Agustí Alcoberro, Mireia Campabadal i Xevi Camprubí
Edicions 3 i 4. Col·lecció “Biblioteca d’estudis i investigacions”, 47
Primera edició, setembre del 2009
619 pàgines
ISBN 978−84−7502−817−0
Preu: 50,00 €

“650 anys, 650 imatges. Generalitat de Catalunya”

El 19 de desembre del 2009 es va celebrar, oficialment, el 650è aniversari de la creació de l’organisme que avui coneixem com a Generalitat de Catalunya.

Un dels actes de celebració ha estat la publicació d’aquest llibre que presenta una imatge associada a cada un dels 650 anys, des del 1359 i fins al 2009.

Al començament també hi trobarem quatre textos breus, amb l’anàlisi de l’acció de la Generalitat analitzada per quatre historiadors:

• “La Generalitat de Catalunya, 650 anys d’història”, de Josep Maria Solé i Sabaté.
• “Els orígens de la Generalitat de Catalunya”, de Maria Teresa Ferrer i Mallol.
• “La Diputació del General en els segles moderns”, d’Eva Serra i Puig.
• “La Generalitat a l’època contemporània”, de Jordi Casassas Ymbert.

Les imatges les trobem agrupades per etapes:

• 1359–1409: Gènesi i consolidació
• 1410–1592: Expansió
• 1593–1713: Regressió
• 1714–1913: Pervivència de la catalanitat
• 1914–1925: Cap a l’autonomia: la Mancomunitat de Catalunya
• 1926–2009: La Generalitat contemporània.

Com he indicat, cada any queda resumit en una única imatge. Evidentment el món del llibre hi té una presència prou destacada: Libre del Consolat (1385), El Llibre dels àngels (1392), Llibre dels sermons (1416), Jordi de Sant Jordi (1424), Usatges de Barcelona (1448), Trobes de santa Maria (1474), Suma de la ‘art d’arismètica (1482), Tirant lo Blanc (1497), la impremta a Montserrat (1499), Comprendi contra la pestilència (1506), la Concòrdia dels apotecaris (1511), els Costums de Tortosa (1539), els impressors catalans (1542), Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), les Constitucions (1588), Geografia de Catalunya (1600), la Historia de los Victoriossisimos Antiguos Condes de Barcelona (1603), la Crònica Universal de Jeroni Pujades (1609), el Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica i pastoril (1617), Memorial en defensa de la lengua catalana (1636), Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña (1657), el Libre de Feyts darmes de Catalunya (1672), el Fénix de Cataluña (1683), el Gazophylacium catalano-latinum (1696), els Anales de Cataluña (1709), el Decret de Nova Planta (1716), les Instruccions per la ensenyansa de Minyons de Baldiri Reixac (1749), les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779), la Gramática y apología de la Llengua Cathalana (1815), el Calendari del Pagès (1856), L’oferneta de Menargues (1862), L’Atlàntida de Jacint Verdaguer,(1877), Lo Catalanisme de Valentí Almirall (1886), Pompeu Fabra (1913), l’Enciclopèdia Catalana (1969).

Títol: “650 anys, 650 imatges. Generalitat de Catalunya“
Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència
Primera edició, octubre del 2009
175 pàgines
ISBN 978−84−393−7992−8
Preu: 20,00 €

Talamanca 1714. Arqueologia d’una batalla

Segon llibre publicat durant l’any 2009 sobre la batalla que va tenir lloc a mitjans d’agost del 1714, dins de la Guerra de Successió. Si fa uns mesos es va publicar “La darrera victòria de l’exèrcit català. La batalla de Talamanca (1714)” on s’analitzava l’episodi des d’un vessant bàsicament històric, en aquest nou llibre trobem una anàlisi que, tot i utilitzant les dades històriques, es centra en l’estudi de les restes arqueològiques  recollides directament a l’escenari del conflicte per tal de comprovar si les evidències trobades permeten contratar allò que expliquen les diverses cròniques coetànies escrites per gent propera a cada un dels dos bàndols.

“Talamanca 1714. Arqueologia d’una batalla” és un estudi que combina, doncs, la informació que donen aquelles historiadors i cronistes que van explicar la batalla. Entre aquestes hi trobem la carta escrita pel Marquès de Poal, cap de les tropes catalanes de fora de Barcelona, adreçada a les autoritats de Barcelona i escrita una setmana després de la finalització de la batalla. També es recullen altres documents de l’època que recullen els fets: tant des del bàndol català (les “Narraciones Históricas” de Francesc de Castellví i el fulletó imprès per Rafael Figueró a Barcelona) com les referències existents a les cròniques i memòries del bàndol borbònic (les memòries de Berwick o la Histoire de la dernière révolte des Catalans de Tricaud).

A partir de l’anàlisi d’aquestes fonts primàries es presenta una hipòtesi sobre com va transcórrer la batalla i els moviments de les diverses forces que composaven els dos exèrcits. Addicionalment, s’estudia el terreny i el paisatge del camp de batalla, per tal de verificar si les descripcions realitzades es corresponen a la zona i mostren moviments possibles donades les característiques del terreny.

Per tal de validar la informació obtinguda d’aquestes fonts, es va realitzar una campanya d’intervenció arqueològica per a trobar les possibles restes del conflicte. El llibre presenta la metodologia utilitzada, consistent en el seguiment de les possibles vies suggerides per l’estudi històric de les cròniques, complementades per prospeccions en altres punts per tal de poder identificar el perímetre del camp de batalla. Aquest seguiment es realitza amb detectors de metalls i equips GPS per tal de poder registrar les coordenades de cada una de les troballes.

La informació recollida s’introdueix en un sistema d’informació geogràfica, de forma que totes les troballes queden situades espacialment dins del camp de batalla. Això permet intuir quins van ser els moviments realitzats i les zones calentes on es van produir els enfrontaments més durs.

La major part de les troballes corresponen a restes de munició, la qual cosa ha permès també la realització d’un estudi estadístic de la munició utilitzada i les seves característiques. És interessant, dins d’aquest apartat, la constatació de l’ús de bales cilíndriques, especialment mortíferes i que fins ara s’havien trobat en comptades ocasions. També hi ha restes de bales que mostren incisions realitzades per augmentar la mida de la ferida en impactar a l’objectiu. Això fa pensar en uns combats especialment durs. Finalment, s’ofereix un inventari fotogràfic de les diverses peces trobades i que són atribuïdes a restes procedents de la batalla del 1713: bales, ferradures, claus, botons, fulls de navalla, sivelles, monedes…

En aquest punt, s’analitza i compara la informació de les dues fonts: dels relats històrics i de la interpretació de les evidències del camp de batalla, per tal d’esbrinar si el relat es correspon amb les dades obtingudes per l’excavació.

“Talamanca 1714. Arqueologia d’una batalla” és un llibre interessant per conèixer una metodologia d’investigació fins ara mai aplicada al conflicte bèl·lic de la Guerra de Successió: l’excavació del camp on es va realitzar el conflicte. És un tipus d’estudi que fins ara pràcticament no s’havia fet mai a Catalunya, on són ben pocs els camps de batalla que s’han estudiat de forma científica, atesa la manca d’especialistes en el tema i la nul·la protecció legal, ja que l’administració només protegeix les restes arqueològiques que corresponen a construccions i estructures.

A la part d’anàlisi històrica, els autors realitzen una estimació de les forces dels dos exèrcits, a partir de les dades descrites pel Marquès de Poal a la seva carta. Això serveix, un cop més, als autors per dibuixar  la composició de les tropes, així com la tàctica utilitzada. Novament les dades ens mostren un exèrcit català professional i regulat, ben allunyat de la imatge de forces populars i desorganitzades que durant molt de temps se’ls hi ha volgut atribuir.

Un últim detall, que no vull deixar de mencionar: el text i el material gràfic del llibre es presenta amb una llicència Creative Commons (Reconeixement-No comercial-Compartir Igual). Cal aplaudir que l’editorial hagi cregut en la importància de fer que els textos disposin d’una llicència no restrictiva i que garanteix la difusió dels coneixements.

De la contraportada:

La guerra de Successió espanyola va tenir el seu epíleg en la campanya catalana del 1713–1714. En aquest període els catalans van desenvolupar un doble revolució política i militar que va donar l’escac a Felip V. Les forces espanyoles van haver de rebre el suport massiu de Lluís XIV per tal de doblegar els catalans. Barcelona va resistir fins el setembre de 1714. A l’exterior l’exèrcit català comandat pel marquès del Poal va mantenir però una activitat frenètica. El 13 d’agost de 1714 a Talamanca les forces del marquès del Poal van lliurar una dura batalla contra les columnes borbòniques. Va ser la darrera victòria en una batalla campal de l’exèrcit català. Tot seguit Poal va intentar ajudar Barcelona, però la delicada situació militar de la ciutat ja havia arribat a un punt de no retorn.

A partir de la descripció de la batalla que el marquès de Poal va fer en una carta enviada als consellers de Barcelona, s’ha procedit a un estudi històric i arqueològic del combat. El grup de recerca DIDPATRI (Didàctica del Patrimoni, SGR 2009-245) que treballa en arqueologia del conflicte i museïtzació de camps de batalla, va procedir, durant l’any 2008 a estudiar, prospectar i excavar el camp de batalla de Talamanca, amb l’objectiu de comprovar la descripció que n’havia fet el marquès de Poal, dels combats. Utilitzant tecnologia avançada de prospecció geofísica, amb combinació de sistemes d’informació geogràfica GIS, aquesta singular recerca, resumida i explicada en el llibre que teniu a les mans, va contribuir a localitzar l’escenari de la batalla i validar bona part de les descripcions aportades per les fonts textuals.

Títol: “Talamanca 1714. Arqueologia d’una batalla“
Autors: Francesc Xavier Hernàndez i Xavier Rubio (coordinadors)
Editorial Llibres de Matrícula, col·lecció “Camp de Mart”, 2
Primera edició, novembre del 2009
172 pàgines
ISBN 978−84−937111−3−9

Tres claus trobades a l’últim campament dels sarraïns a l’illa de Mallorca

[100]

(…)
I tot seguit els sarraïns feren les seves alimares enverses la muntanya on era la major partida dels sarraïns.
(…)

[103]

I Don Pero Maça féu una cavalcada amb cavallers i amb homes de la host i amb almogàvers. I trobarem una cova en què hi havia sarraïns; i ens envià missatge a nós que li trametéssim ballestes i sagetes i pics; i ho férem. I els combateren dos dies i en tragueren cinc-cents sarraïns. I, al dia de Rams [31-III-1230], al sol eixit, enviàrem missatge als sarraïns de les coves que ens atenguessin la convinença que ens havien fet. I digueren que encara no era tèrcia, i que la devien esperar. I nós els diguérem que tenien raó, però que s’aparellessin de davallar. I ells s’arrearen i plegaren la roba aquella que era de vestir i ens deixaren a dalt molt forment i ordi. I prop de l’hora de mitja tèrcia començaren de davallar, i n’eixiren mil cinc-cents. I prenguérem dos mil sarraïns, que tenia ben bé una llegua la roca d’ells, i la cavalcada hagué pres ben bé deu mil vaques i ben bé trenta mil ovelles. I ens n’entràrem alegrement i satisfets a la ciutat de Mallorca.

“Llibre dels fets“
Jaume I el Conqueridor
Edició de Jaume Bruguera (Proa, 2008) — pàgines 145–147

Els habitants de la Mallorca musulmana es pensaven que l’expedició de Jaume I tenia com objectiu el càstic o el robatori… no la conquesta. Per això es van amagar a les coves. Ara s’ha trobat un d’aquests campaments, on hi ha el testimoni de tres claus (les que podeu veure a la fotografia). Segurament els sarraïns van fugir de les seves cases amb l’esperança de poder tornar-hi quan els cristians marxessin.

Aquestes claus fa set-cents vuitanta anys que no obren cap porta.

“Els orígens de la Generalitat de Catalunya (1359−1413)”

Avui s’ha celebrat l’acte institucional de commemoració dels 650 anys de la Generalitat de Catalunya. 

Va ser el 19 de desembre de 1359 que durant la celebració de les Corts de Cervera,  es va decidir la concessió d’un donatiu  per tal de finançar la guerra amb Castella, així com l’elecció d’una representació dels diputats que haurien de vetllar per la seva correcta administració. Aquest organisme, que en principi havia de tenir una durada temporal i restringida a la recaptació d’aquest donatiu, va esdevenir la Diputació del General de Catalunya.

El llibre “Els orígens de la Generalitat de Catalunya (1359−1413)” de la historiadora Maria Teresa Ferrer i Mallol va ser editat el passat setembre pel Departament de la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya amb motiu de la Diada Nacional.

Hi ha dues parts ben diferenciades. En primer lloc hi ha el text escrit per la Dra. Ferrer i Mallol que analitza els primers anys de l’organisme creat a les Corts de Cervera: les raons de l’origen i la creació, els Diputats nomenats a Cervera, el significat del nom, les competències i obligacions dels Diputats-administradors, les etapes de consolidació de l’organisme nascut de forma temporal i la seva consolidació, les primeres reformes a les Corts de Vilafranca del 1367 i de Lleida de 1375… i fins a la reforma de 1413 quan a les Corts celebrades a Barcelona la Diputació es constitueix com a representació permanent del Principat.

La segona part és un extens apèndix documental amb la transcripció i traducció al català dels capítols de les Corts de Cervera relatius a la constitució de la Diputació del General.

Títol: “Els orígens de la Generalitat de Catalunya (1359−1413)“
Autora: Maria Teresa Ferrer i Mallol
Generalitat de Catalunya, Departament de la Vicepresidència
Primera edició, setembre 2009
Col·lecció “Orígens”, 7
103 pàgines
ISBN 978−84−393−8092−4
Preu: 7,20 €

Amics de l’Art Romànic organitza, pel proper dilluns 21 de desembre a les 19.00 hores, una taula rodona sobre els anuncis fets recentment de la localització de les despulles del rei Pere el Gran a Santes Creus i del noble Arnau Mir de Tost a Àger.

Hi participaran:

• Dr. Francesc Fité (Universitat de Lleida)
• Sra. Rosa M. Martín (conservadora del DHUB-Museu Tèxtil i d’Indumentària, Barcelona)
• Dra. Marina Miquel (cap d’àrea de gestió de monuments de la Generalitat de Catalunya).
• Modera: Dra. Francesca Español (presidenta d’AAR).

La taula rodona se celebrarà a l’Institut d’Estudis Catalans (sala Pi i Sunyer).