header054
Índex * Arxiu * Ressenyes * Bibliofília / Biblioteques / Enquadernació / Història del llibre * Poblet / Montserrat / Terrassa * Subhastes/fires * Gats * Versió antiga

Ressenya: «La dama de Bizanci. Un enigma en la nissaga de Jaume I»

9 maig 2013 — Classificat com a: Els llibres que llegeixo, Història
Comentaris (0)

Els primers anys de la vida de Jaume I, tal i com el propi monarca recull al seu «Llibre dels fets», segurament són recordats per dos episodis que han generat un bon grapat d’històries i llegendes: la forma en que els seus pares, el rei Pere el Catòlic i la reina Maria de Montpeller, el varen engendrar i com es va escollir el seu nom, després de fer cremar espelmes amb els noms dels dotze apòstols, sent la dedicada a Sant Jaume l’última en apagar-se.

«La dama de Bizanci»
Comprar a Amazon

Aquest llibre, en canvi, s’inicia a partir d’un comentari dictat per Jaume I i que també podem trobar mentre explica els seus orígens:

Capítol 1 — Un naixement excepcional (1208)

Es cosa certa i veritable que el nostre avi, el rei don Alfons féu tractes matrimonials amb l’emperador de Constantinoble perquè li donés per muller la seva filla,1 i tancats els tractes (que havien estat emparaulats i acordats per totes dues parts, és a dir: pel nostre avi i l’Emperador), el nostre avi féu matrimoni amb la reina dona Sanxa,2 que fou filla de l’emperador3 de Castella.

L’emperador de Constantinoble, que ignorava el matrimoni que s’havia fet, envià la seva filla al rei don Alfons d’Aragó, que era comte de Barcelona i marquès de Provença.

I un bisbe i dos rics homes que l’acompanyaven, en arribar a Montpeller s’assabentaren que el rei don Alfons, el nostre avi, havia pres per muller la reina dona Sanxa, filla de l’emperador de Castella, i restaren molt contrariats i molt preocupats sobre què havien de fer, per tal com havia pres per muller una altra dona. (El senyor de Montpeller i de la senyoria que pertany a Montpeller era En Guillem de Montpeller).

I aquells nobles que havien acompanyat la filla de l’Emperador demanaren què havien de fer al respecte a l’engany i el mancament que els havien fet (que ells havien acompanyat la filla de l’emperador Manuel a la cort del rei don Alfons perquè la prengués per muller i el rei n’havia pres una altra) i que els aconsellés sobre el determini que havien de prendre. I ell els respongué que convocaria el seu consell.

I, havent reunit En Guillem de Montpeller el seu consell en ple, els rics homes, els cavallers i els notables de Montpeller li recomanaren que la retingués per muller, i, ja que Déu havia fet la mercè que la filla de l’emperador Manuel (que en aquell temps era el personatge més important de la cristiandat) havia vingut a la vila de què era senyor, al lloc mateix on ell es trobava, i era deserta de marit, havent-ne hagut de tenir, que la prengués per muller i no la deixés tornar-se’n per res del món; i en acabar donà resposta al bisbe i als nobles que havien vingut amb ella. i la resposta que envià a través dels seus missatgers fou aquesta: que ja que Déu li havia fet tanta mercè i ja que ella no tenia el marit que havia de tenir, que ell la volia per muller.

1 En realitat, el rei En Jaume ens està explicant un bell conte, ja que Eudòxia s’hauria hagut de casar no pas amb el rei Alfons, sinó amb el seu germà Ramon Berenguer IV, comte de Provença. Però aquest no gosà comprometre’s per por d’incórrer en la ira del seu senyor, l’emperador germànic Frederic Barba-roja, que en aquell moment era enemic de l’emperador de Constantinoble; per això es va optar per la solució d’urgència, és a dir, Guillem VII de Montpeller.
2 A Saragossa, l’11 de gener de 1174.
3 És el títol que va voler portar el rei Alfons VII (regnar: 1126–1157).

«El Llibre dels fets de Jaume el Conqueridor»
Versió en català modern de Josep Maria Pujol
Editorial Moll, octubre 2008

L’episodi que explica Jaume I continua amb el matrimoni entre la princesa de Bizanci i el senyor de Montpeller del que naixerà Maria, la que en un futur serà mare de Jaume I. En el relat del monarca es fa servir aquesta història per exalçar la seva figura, tant pel fet de reunir la sang de les nissagues d’Aragó (l’avi Alfons), de Castella (l’àvia Sanxa), de Montpeller (l’avi Guillem) i de Constantinoble (l’àvia procedent de Bizanci, filla de l’emperador Manuel) així com per la restitució de l’honor perdut per l’incompliment de la promesa de matrimoni del seu avi. Al cap i a la fi, per les seves venes hi circulava la sang d’aquell que no va complir la promesa, l’avi Alfons, i de l’avia rebutjada. Tal i com ja apuntava el Josep Maria Pujol en la nota a peu de pàgina de la seva edició del Llibre dels fets, l’any 1968 un medievalista alemany va fer notar la dama procedent de Bizanci no anava destinada a casar-se amb el rei Alfons sinó amb un dels seus germans, el comte Ramon Berenguer IV de Provença.

El propòsit de llibre que ha escrit Ernest Marcos es el d’explicar, en la mesura que ho permeten els documents, la vida de la jove princesa grega que abandona el palau de Constantinoble per regnar en la cort trobadoresca de Provença i acaba convertida en l’esposa d’un baró occità de segona filera. Per a fer-ho primer cal conèixer com funcionava la cort bizantina, un model certament diferent del que coneixem dels mandataris de l’Europa occidental. Després cal també fer una repassada a com era el comtat de Provença quan estava sota el control del comte de Barcelona i la seva família, així com els senyors de Montpeller. Finalment, cal inscriure l’episodi concret dins de les tenses relacions entre els dos emperadors més poderosos de l’època: Frederic Barba-roja i Manuel Comnè.

Ernest Marcos identifica a la jove procedent de Bizanci no com a filla de l’emperador, sinó com a una neboda seva, Eudòcia Comnena. Gràcies a la recerca documental es pot fer una descripció força completa de la seva vida, la presència de la qual certament destacava donada la seva alta nissaga i la gran influència política que tenia Montpeller. Una prova d’això són les tres (o potser, quatre) referències que es poden trobar a les cançons dels trobadors. La seva vida, però, va ser ben diferent d’allò pel que havia estat educada a Bizanci, especialment quan va ser repudiada pel seu marit després d’infantar a la que seria la seva única filla, Maria pels volts de l’any 1181. Des d’aquest moment i fins el 1187, Eudòcia i Maria seran apartades i veuran com el seu lloc és ocupat per una amistançada de Guillem.

Els intents del senyor de Montpeller, però, no varen aconseguir legitimar la seva nova descendència. A la seva mort, i després d’un conflicte successori que durà uns anys, la senyoria passarà a Maria ja promesa amb el rei Pere… amb uns presagis certament foscos sobre les intencions que podia tenir el seu marit. El llibre finalitza amb una explicació dels anys de vida de Maria com a reina d’Aragó i senyora de Montpeller.

Així doncs, la història conjunta de la princesa Eudòcia i la seva filla Maria es converteixen en un testimoni eloqüent de la condició desgraciada de les dones del seu temps, fins i tot les de més alta estirp.

A la contracoberta

En els primers capítols del Llibre dels fets, Jaume I explica, amb entusiasme i una certa dosi de manipulació, la història de la seva àvia, Eudòcia Comnena, una princesa bizantina amb un destí infortunat. Nascuda a Constantinoble en la cort més opulenta de l’edat mitjana, a Eudòcia la van comprometre amb un príncep català, Ramon Berenguer IV de Provença, però a la fi es va casar amb un home de rang inferior, Guillem VIII de Montpeller. Repudiada posteriorment pel seu espòs, l’«emperadriu», com l’anomenaven els trobadors devots, acabà els seus dies en el recer d’una abadia.

Va ser, a primera vista, un humil peó en el vast i complex tauler diplomàtic en què els principals actors polítics de l’època lluitaven aferrissadament per l’hegemonia a Occitània i l’imperi universal. Però, a desgrat de la seva feblesa i del seu aïllament, la bizantina va perseverar en la defensa dels drets que tenia com a cònjuge i senyora. La seva mig oblidada desventura ens obre els ulls a un món que, com el nostre, estava regit per una xarxa intricada d’interessos contraposats i poblat per figures tràgiques, una mica grotesques, i alhora commovedores.

Títol: «La dama de Bizanci. Un enigma en la nissaga de Jaume I»
Autor: Ernest Marcos Hierro
Publicacions de la Universitat de Barcelona
Primera edició, 2013
267 pàgines
ISBN 978−84−475−3642−9
Comprar a Amazon


Ressenya: «Moros, jueus i cristians en terra catalana»

21 març 2013 — Classificat com a: Els llibres que llegeixo, Història
Comentaris (1)

El títol d’aquest llibre, possiblement, no és el més adequat per a explicar el contingut del llibre. La primera impressió, reforçada amb la lectura del text de la contracoberta, ens fa pensar que és un estudi sobre les relacions entre els tres grups que visqueren al territori que actualment és Catalunya durant l’Edat Mitjana.

«Moros, jueus i cristians en terra catalana»
Comprar a Amazon

Si bé certament tracta d’aquests temes, el nucli central és centra molt més en presentar el món islàmic, tant en l’època en que era el grup dominant, quan l’actual Catalunya es trobava dins de l’Alandalus, com després de la integració dins dels comtats catalans. És, per tant, un estudi que sintetitza el coneixement actual sobre com va ser la societat islàmica des de la invasió iniciada l’any 713 fins arribar als decrets d’expulsió dictats pels monarques de Castella i Aragó l’any 1609.

A la primera part l’autora fa una introducció sobre els orígens i l’expansió de l’islam i tracta de definir alguns termes que han estat desvirtuats des de la perspectiva actual. Això últim és una constant en el llibre, ja que l’autora no s’està en tot moment de desfer molts dels mites existents sobre la invasió musulmana que no es basen en dades històriques.

Tot seguit es centra en el moment de l’entrada dels musulmans a la Península Ibèrica, identificant el seu origen i fent una estimació del nombre d’invasors. També s’explica com es va realitzar el canvi a nivell polític, religiós i social. Novament es trenquen molts dels mites existents tant sobre la societat prèvia a la invasió com del propi procés de canvi al món musulmà, que ja ens fan veure com de desencertat és parlar de «reconquesta».

En aquest punt es dóna una detallada visió sobre com era la societat andalusina i els diversos col·lectius que hi havia representats: els mossàrabs (els cristians en els territoris andalusins), els jueus, els àrabs, els berbers, els muladís (els hispànics que es varen arabitzar lingüísticament i cultural) i els esclaus. Es ben simptomàtic que un dels apartats es tituli justament «Matisant alguns tòpics».

A continuació es fa un breu estudi de la història de la Catalunya andalusina, dividida en cinc etapes: la d’invasió, estabilització i muslimització (713−801), la consolidació del poder per part dels muladís (801−929), la submissió al centralisme cordovès (929−1010), la compartimentació territorial (1010−1100) i l’etapa final d’unificació almoràvit (1100−1153) que clou amb la presa de Tortosa (1148), Miravet, Prades i Siurana (1153) per Ramon Berenguer IV, que va cloure la sobirania islàmica en les terres actualment catalanes.

El cinquè capítol ens detalla la influència del passat islàmic que encara avui tenim en l’àmbit de la llengua, amb un bon reguitzell de paraules catalanes que tenen el seu origen en la llengua àrab, així com en la toponímia, tant de noms de llocs com de persones.

Finalment, l’últim capítol es dedica al complex procés que conduí al desterrament de tots els moriscos, els descendents dels habitants musulmans que s’havien convertit al cristianisme, sovint de forma forçada. El procés d’expulsió va tenir una sèrie de factors diferencials a Catalunya respecte als altres territoris del monarca hispànic, atès el major grau d’assimilació dels moriscos catalans. Durant els anys 1610 i 1615 es varen realitzar diverses enquestes per tal d’esbrinar el grau de puresa cristiana dels moriscos, que avui són una font molt important d’informació per conèixer el nivell d’integració entre les diverses comunitats d’origen islàmic i cristià.

Per acabar el llibre acaba d’una forma curiosa: ens explica un costum ben propi del nostre país, consistent en donar un clatellot als nois que acaben de tallar-se els cabells (l’«estrena») i com això podria estar relacionat amb un ritual per «desbatejar» els infants jueus i musulmans, realitzat de forma privada per tal de netejar-los de l’aplicació del sagrament de bateig que havien rebut de forma imposada.

A la contracoberta

Heus aquí un estudi sobre el passat de les terres catalanes que s’inicia amb la invasió islàmica (713) i prossegueix al llarg de l’edat mitjana i moderna fins a l’expulsió dels moriscos (1609−1614). Es detallen les complexes relacions entre els tres grups principals (moros, jueus i cristians) que conformaren la societat hispànica i es mostra que no tot foren flors i violes entre ells. S’inclouen també les empremtes que aquest passat ha deixat a la nostra idiosincràsia i a la nostra cultura i com es poden resseguir encara a l’època actual.

Títol: «Moros, jueus i cristians en terra catalana. Memòria del nostre passat»
Autora: Dolors Bramon
Pagès Editors, col·lecció «Guimet», 176
Primera edició, febrer del 2013
145 pàgines
ISBN 978−84−9975−314−0
Comprar a Amazon


Tesi doctoral sobre el final de la Guerra dels Segadors

7 març 2013 — Classificat com a: Història
Comentaris (0)

Una tesi doctoral que, ben probablement, inspirarà més d’una novel·la històrica els propers anys: «El setge de barcelona de 1651–1652. La ciutat comtal entre dues corones»

La recerca titulada “El setge de Barcelona de 1651–1652. La Ciutat Comtal entre dues corones” analitza el desenvolupament de l’últim període de la Guerra dels Segadors (1640−1652). Per als catalans la defensa de Barcelona era la última opció de mantenir viu el projecte iniciat l’any 1640 lluny dels designis de la Monarquia Hispànica. Per als espanyols la recuperació de Catalunya i la seva capital era bàsica per a mantenir el seu prestigi polític i militar a Europa. Durant els quinze mesos de setge la Ciutat Comtal va estar marcada per les aliances de Madrid amb els prínceps francesos revoltats a la Fronda contra Lluís XIV i Mazzarino, els principals aliats de Catalunya en el conflicte. Les dificultats a França van fer que el Principat hagués de fer front pràcticament sol a la guerra i els seus costos. Aquest aïllament va provocar que les elits catalanes comencessin una lluita pel poder i gran part de les principals institucions es dividissin dins i fora de Barcelona. Al llarg del text s’analitza la situació política, diplomàtica, militar i social d’un país en guerra, sense recursos i greus problemes com la pesta, els allotjaments o la manca de socors del principal aliat, França. Per a l’anàlisi s’ha fet especial èmfasi en l’aportació dels diaris institucionals, personals, deliberacions i correspondència dels protagonistes dels fets per donar una visió més propera i real del setge.

Autor: Pol Messeguer i Bell


Ressenya: «1714. El setge de Barcelona»

29 novembre 2012 — Classificat com a: Els llibres que llegeixo, Història
Comentaris (2)

A les llibreries es poden trobar ja un nombre de llibres que tracten sobre el final de la Guerra de Successió i, molt especialment, el setge i l’atac final a la ciutat de Barcelona… i molts més que veurem durant els dos propers anys.

«1714. El setge de Barcelona»
Comprar a Amazon

Aquest en concret és un llibre divulgatiu que presenta d’una forma molt visual i genèrica els diversos aspectes que cal conèixer sobre aquest conflicte europeu i com es visqué a Catalunya en general i, molt particularment, a la ciutat de Barcelona. Es presenta amb molt poc text, el mínim i suficient per a presentar a grans pinzellades cada un dels apartats i amb el suport d’una potent i destacada imatgeria. El podríem arribar a qualificar entre una simbiosi de llibre de divulgació i una història gràfica.

Per començar, ens situa l’arrel del conflicte arran de la successió del rei Carles II, mort l’any 1700, amb la disputa pel tron dins de l’escenari del repartiment de poder a escala continental,  així com l’esdevenir dels primers anys de la guerra a la Península Ibèrica. A continuació es dibuixa la situació que provoca el tractat d’Utrecht del 1713 i com això afecta a la balança de forces.

El tercer gran bloc ens presenta l’exèrcit català format pels regiments d’infanteria de la Diputació (Generalitat) i de Barcelona. Hi veiem representats els diversos cossos que formaven l’exèrcit, il·lustrats de forma realista per tal de conèixer la nomenclatura dels elements que formaven el seu uniforme i el seu armament. Hi trobem representada la infanteria, els fusellers de muntanya, la cavalleria, l’artilleria i els enginyers. En el quart bloc es presenten les milícies de Barcelona, encarregades tant de la defensa interior de la ciutat. També se’ns explica la importància que tenia la Bandera i el Penó de Santa Eulàlia per a la ciutat.

El cinquè bloc ens presenta, d’una forma espectacular, la reconstrucció de les mesures de defensa amb que comptava la ciutat a la banda de ponent, on es desenvoluparan tots els combats. Coneixerem l’arquitectura dels baluards i les característiques pròpies de cadascun d’ells: el de llevant, Santa Clara, Portal Nou, Sant Pere i Jonqueres.

A continuació es realitza una reconstrucció dels diversos atacs generals que patí la ciutat, des del maig i fins al dia 11 de setembre de l’any 1714. S’expliquen les tècniques d’atac, basades en l’avenç a partir de la construcció de trinxeres en paral·lel (explicant gràficament la tècnica de construcció) i la disposició de l’exèrcit assetjador. L’atac es va concretar contra la zona més debilitada de les defenses de la ciutat: coneixerem els set esvorancs existents a la muralla de la ciutat. Els defensors de la ciutat no s’estaven pas quiets: varen construir una defensa darrera les febles muralles, coneguda com la Travessera.

El novè bloc tracta dels grans atacs de les tropes borbòniques els dies 12 i 13 d’agost, amb els contraatacs dels defensors que varen convertir l’escenari dels combats en un autèntic infern, amb un gran nombre de baixes. Al desè bloc s’explica els darrers mesos de la guerra fora de Barcelona, amb Cardona i l’exèrcit del marquès de Poal situat al Vallès. Finalment arribem a l’onzè bloc, que tracta del combat final del dia 11 de setembre: el pla d’atac dels borbònics, el desenvolupament de l’assalt i… el darrer esforç en la defensa: els contraatacs dirigits per Villarroel i Casanova així com l’heroisme final de la Coronela… per arribar a la fi de l’Estat Català.

«1714. El setge de Barcelona» no està plantejat com un llibre que aporta noves dades, però sí les presenta d’una forma especialment visual per tal de facilitar la comprensió de com va ser el setge i el combat del dia 11 de setembre de 1714 a Barcelona. És un llibre eminentment divulgatiu i, sincerament, crec que aconsegueix plenament l’objectiu d’una forma digna de menció. Qualsevol que tingui interès en conèixer que va succeir ara fa tres segles d’una forma ràpida, ho podrà conèixer gairebé fullejant el llibre i llegint les breus notes de text. Com he indicat abans, s’assembla més en la forma a una historieta gràfica presentat, això sí, amb rigor històric.

Títol: «1714. El setge de Barcelona»
Autors: Guillem H. Pongiluppi i F. Xavier Hernàndez Cardona
Editorial Angle
Primera edició, novembre del 2012
118 pàgines
ISBN 978−84−15695−09−7
Comprar a Amazon


Ressenya: «Catalanes medievals»

12 novembre 2012 — Classificat com a: Els llibres que llegeixo, Història
Comentaris (0)

Segurament és un tòpic dir que l’autèntica història no la fan els grans personatges que sovint són els protagonistes de les biografies que podem trobar en llibres i enciclopèdies, sinó que hauria de ser allò que fan, dia a dia, els milions de persones,  homes i dones, que amb el seu treball diari han estat els autèntics artífexs de tots els esdeveniments històrics. Tan tòpic és dir això com no fer-ne massa cas i preocupar-nos només dels grans noms de monarques, polítics, militars… i oblidar-nos dels altres.

«Catalanes medievals»
Comprar a Amazon

A «Catalanes medievals» trobem la biografia de vint-i-quatre dones medievals catalanes, de pràcticament tots els estrats socials. Hi trobem des de la més alta noblesa, representada per Emma de Barcelona (filla del comte de Barcelona Guifré I el Pilós i primera abadessa de Sant Joan de les Abadesses) fins a les classes més humils de la societat, com podria ser Valentina Guarner que, el 1485 va ser condemnada per bruixeria i homicidi amb la pena de ser submergida a l’aigua, penjada i cremada. Totes elles són un bon exemple de dones que sovint no trobem als altres llibres d’història, amb unes històries excepcionals però que, a la vegada, podem associar amb qualsevol altra persona que visqués a la seva època.

El llibre ens ofereix unes biografies breus, d’unes poques pàgines, i totalment independents l’una de l’altra. Això ens permet fer la lectura al nostre ritme i, si cal, de forma paral·lela a la lectura d’altres llibres. També ens podem fer l’ordre de lectura al nostre gust.

Algunes de les biografiades només són conegudes per algun esdeveniment anecdòtic, com l’aparició del seu nom en algun document que ens permet intuir el paper que varen tenir en la repoblació dels territoris fronterers entre els dominis comtals i aquelles terres sota control sarraí. D’altres són propietàries d’explotacions agrícoles que reclamen la possessió de la terra després de treballar-la.

També n’hi ha que reben acusacions, com de pertànyer la ja citada Valentina Guarner anteriorment de bruixeria i homicidi, o bé els cassos de l’Ermessenda de Castellbò, filla de vescomte de Castellbò i que va ser acusada de formar part dels càtars (i sotmesa a judici quan ja feia anys que havia mort); la Sança de Camins, una llevadora acusada de practicar rituals màgics durant els parts o la Blanquina March Almenara que al 1491 era jutjada com a jueva que, tot i haver-se convertit al cristianisme, d’amagat continuava amb els ritus propis de la religió jueva.

Entre les classes altes hi trobem la història d’Emma de Barcelona, la primera abadessa de Sant Joan de les Abadesses, qualificada com una emprenedora de la seva època; Llúcia de la Marca, la comtessa del Pallars que encara avui ens saluda majestuosament quan visitem la secció de romànic del MNAC o Agalbursa de Bas, casada amb un príncep de Sardenya i que portà els primers catalans al poder de l’illa mediterrània uns segles abans que aquesta illa passés a dependre de la Corona d’Aragó.

Algunes altres de les biografies ens presenten a la possible mare del descobridor d’Amèrica, Caterina Bertran; la dissortada vida d’una dona que esdevé comtessa, Marquesa de Cabrera; Caterina Llull, filla d’una rica família barcelonina que se’n va a viure a Sicília després que el seu marit fos nomenat alt funcionari de la cort de Joan II per tal de controlar l’exportació de blat cap a Catalunya; l’Esteveta Manlleu, una mestressa de casa de Barcelona pels voltants del segle XV o Aldonça de Bellera que, al tombant del segle XIV i XV tenia al seu càrrec un castell i diverses baronies que havia rebut com a regal de noces; l’Aldonça administrava les terres amb justícia i hagué de defensar-se davant d’un ambiciós i bel·ligerant comte de Pallars.

En definitiva, un llibre que ens ofereix una visió diferent de la història a partir de breus biografies de vint-i-quatre dones que visqueren a Catalunya durant l’edat mitjana i que serveix com a recordatori que a banda dels monarques també altres persones tingueren les seves pròpies vivències.

A la contracoberta

L’edat mitjana fou una època de confrontació i d’obscuritat, de guerres i misèries, però també de lenta recuperació social i econòmica. Dons d’aquest context advers, fou cabdal l’energia, la decisió i el sacrifici de moltes dones, que amb les seves accions, sovint modestes, van esdevenir excepcionals.

Aquest llibre és un recull d’històries d’algunes dones catalanes, de naixement o d’adopció, que van viure en aquesta etapa i van tenir una participació activa en els àmbits cultural, polític, científic o comercial, tot i que la societat els reservava un paper irrellevant. Pageses, abadesses, colonitzadores, propietàries, heretges, heroïnes, bruixes, sàvies, mercaderes, escriptores, aristòcrates felices o dissortades…

De pàgina en pàgina, veurem les seves circumstàncies i limitacions, el seu caràcter i la seva determinació, els seus èxits i fracassos. Assistirem als esforços que van fer per mantenir la llar, participar en els negocis, conservar les propietats o reivindicar els seus drets. També les veurem  fundar hospitals, monestirs i escoles, impulsar la construcció de castells, ponts i camins, acompanyar els seus esposos a la guerra, signar tractats de pau o enfrontar-se a judicis severíssims.

Títol: «Catalanes medievals. Vint-i-quatre històries femenines de l’edat mitjana»
Autora: Elisenda Albertí
Albertí Editors, col·lecció «Orígens»
Primera edició, octubre del 2012
189 pàgines
ISBN 978−84−7246−095−9
Comprar a Amazon


Ressenya: «Introducció a les quatre grans cròniques»

23 gener 2012 — Classificat com a: Els llibres que llegeixo, Història
Comentaris (0)

No es pot negar que els últims anys demostren l’existència d’un interès en tot allò relacionat amb la història medieval catalana. Una bona mostra són els diversos llibres sobre el període que s’estan publicant, que inclou les biografies d’alguns dels monarques (Jaume I amb quatre biografies: 1, 2, 3 i 4; Pere el Gran, Martí I l’Humà, Ferran I), de personatges destacats (Roger de Llúria), episodis concrets (els almogàvers a Orient)  o la reedició que està realitzant l’Institut d’Estudis Catalans de les Quatre Cròniques publicades a començaments dels anys setanta per Ferran Soldevila.

Aquest llibre és un interessant aportació en oferir una introducció general a les quatre grans cròniques dels segles XIII i XIV: el Llibre dels Fets de Jaume I, la Crònica de Bernat Desclot, la Crònica de Ramon Muntaner i la Crònica de Pere el Cerimoniós; en paraules d’Àngel Guimerà, els «quatre evangelis de la Nació Catalana». L’autor ens presenta un resum del contingut de cadascuna de les cròniques, de forma que el lector pugui tenir una visió de conjunt dels quatre llibres, alhora que s’aprofundeix en determinats aspectes literaris.

Cronològicament s’inicia amb el Llibre dels Fets de Jaume I, començant per exposar les diverses opinions existents sobre l’autoria del text per, a continuació, exposar els diversos grans blocs de narració que ofereix. A continuació, es passa a analitzar el contingut de les cròniques de Desclot i Muntaner.

El quart capítol inclou una anàlisi dels fórmules i recursos estilístics utilitzats per Desclot i Muntaner a les seves cròniques, tot cercant paral·lelismes en textos d’autors clàssics –el que ens pot donar una idea de quines van ser les lectures dels cronistes, especialment en el cas de Muntaner– així com del tractament donat a determinats episodis: la representació de la monarquia, les batalles i els exèrcits, la narració dels fets, etc.

Finalment, el cinquè capítol passa a analitzar la crònica de Pere el Cerimoniós, encara que d’una forma notablement més concisa que les altres tres cròniques: mentre a la crònica de Pere el Cerimoniós dedica hi dedica vint-i-quatre pàgines, en dedica cinquanta-tres a la de Jaume I, vint a la de Bernat Desclot i cinquanta-quatre a la de Muntaner (cal afegir, en aquestes dues darreres les seixanta pàgines d’anàlisi estilístic).

Ens trobem amb un llibre que vol omplir un buit existent, però que presenta diversos problemes. A banda del tractament desigual de les cròniques, en alguns moments no saps ben bé de quina crònica en concret t’està parlant (no pas per la manca de referències, sinó més aviat per l’excés en les mateixes… quan parla de Desclot no és moment de referenciar a Muntaner). Un altre aspecte que resta possibilitats al llibre és l’ús del català medieval per a les citacions. En la meva opinió, tractant-se d’un llibre d’introducció, segurament hauria estat molt més assenyat incloure les citacions en un català més modern per facilitar la lectura. El mateix es pot dir de les nombroses citacions a textos en occità o francès, que es presenten únicament en la llengua original, mentre que les referències a textos grecs es fa en castellà.

Tot això em fa dir que ens trobem amb una excel·lent idea de llibre però portada a terme d’una forma no del tot reeixida. N’esperava més.

A la contracoberta

Aproximació de conjunt als llibres de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere III, «les quatre perles de la literatura catalana medieval» en expressió de l’erudit francès Alfred Morel-Fatio. Es tracta de referències inexcusables per a aprofundir el coneixement de la història de la Corona d’Aragó durant l’etapa d’esplendor medieval. Josep Anton Aguilar Àvila situa les cròniques dins el seu context històric i cultural, i n’analitza l’estructura, el contingut, l’estil i les fonts o els models literaris detectables.

El llibre ressalta les claus de lectura d’alguns passatges més representatius de la literatura historiogràfica catalana i els relaciona amb tractats bèl·lics, regiments de prínceps medievals, fórmules procedents de les chansons de geste, dels romans en prosa o vers… Per aquesta raó sovint acudeix a la tradició historiogràfica europea –cròniques franceses, italianes i castellanes, sobretot–, recurs especialment profitós quan cal contrastar las (sic) informacions subministrades pels autors catalans i estudiar la presentació, la distorsió o la dissimulació propagandística de determinats episodis.

Títol: «Introducció a les quatre grans cròniques»
Autor: Josep Antoni Aguilar Àvila
Rafael Dalmau Editor, col·lecció «Bofarull», 16
Primera edició, novembre del 2011
254 pàgines
ISBN 978−84−232−0762−6
Preu: 18,00 €


Ressenya: «Neopàtria, el somni almogàver. L’apassionant història dels guerrers més ferotges de la Mediterrània»

31 desembre 2011 — Classificat com a: Els llibres que llegeixo, Història
Comentaris (0)
«Neopàtria, el somni almogàver. L'apassionant història més ferotges de la Mediterrània»
Comprar a Amazon

Aquest llibret fa un resum sobre la presència catalana a l’Orient mitjà durant els primers anys del segle XIV, quan els almogàvers de la Corona d’Aragó s’hi varen desplaçar primer per lluitar a favor de l’emperador de Bizanci i, després de diverses situacions, varen acabar prenent el control dels voltants d’Atenes i Neopàtria.

El llibre ens comença presentant els orígens dels almogàvers entre els pobladors atrets pels avantatges que oferien al pobladors de la Marca Hispànica establerta per Carlemany a l’actual Catalunya vella. Aquests pobladors varen anar incorporant-se com a tropa al servei dels comtes de Barcelona i utilitzades en les diverses campanyes militars contra els sarraïns. Era una tropa lleugera que practicava un tipus de combat diferents als exèrcits de l’època.

El moment de màxim esplendor almogàver arriba amb la Guerra a Sicília començada per Pere el Gran. La combinació de la força a terra (els almogàvers) amb el control marítim (Roger de Llúria) va permetre la conquesta de l’illa i del Regne de Nàpols. Els canvis polítics, amb l’aliança entre la Corona d’Aragó i la casa d’Anjou, els va deixar sense feina. Aleshores varen oferir els seus serveis a l’emperador de Bizanci, Androni II Paleòleg.

Així, sota el comandament de Roger de Flor, els almogàvers es traslladen a Constantinoble i comencen la lluita contra l’exèrcit otomà, aconseguit grans victòries. El llibre ens ofereix un ràpid seguiment per totes les campanyes militars i les diverses batalles.

Com ja havia passat als territoris de la Corona d’Aragó, els almogàvers no eren uns hostes còmodes. Així que, fruit d’una emboscada on maten a Roger de Flor. Malgrat la decapitació, els almogàvers continuen units primer sota el comandament de Berenguer d’Entença –fins que va ser capturat per tropes genoveses–, posteriorment per Bernat de  Rocafort i, quan aquest va ser fet presoner pels venecianes, per un quadrumvirat on hi havia presència de la tropa de base. Malgrat les lluites i problemes intestins, els almogàvers van voler venjar la traïció que havia originat la mort del seu cap, Roger de Flor, lluitant contra els bizantins, sembrant el terror a tot el país, tot perseguint als autors materials de l’emboscada.

En el moment d’aconseguir el control dels ducats d’Atenes i Neopàtria, la situació dels almogàvers havia canviat molt des la seva arribada: ja no tenien un cap destacat sinó que es regien per un consell de quatre dirigents. Els seus intents de posar-se sota les ordres dels monarques de la Corona d’Aragó, Mallorca o Sicília, no varen ser atesos ja que les terres gregues quedaven massa lluny. Això i la manca de noves fornades de tropa van fer que poc a poc s’anés diluint la seva presència, primer sota els embats dels albanesos i posteriorment dels florentins. Tot i això, fins ben entrat el segle XV encara hi havia a l’illa d’Egina un senyor d’origen català.

Finalment el llibre fa una comparació –una mica forçada, en la meva opinió– del model de lluita dels almogàvers amb altres cossos catalans, com ara els miquelets de la guerra dels Segadors i la guerra de Successió, els bandolers del segle XVII o les tropes carlines del segle XIX.

El llibre és de lectura fàcil (tot i les constants interrupcions per una excés de quadres d’informació addicional). Ara bé, es segueix una nomenclatura diferent al text i als mapes, fent que sigui difícil situar als mapes els llocs que trobem al text. Algunes de les il·lustracions sóc ben poc comprensibles, mentre que d’altres no aporten res. És a dir, que dóna tota la impressió que el llibre ha estat realitzat de forma independent per dos grups que no es parlava entre ells. Tampoc es pot dir que aporti res d’original.

Tot això fa que, excepte si no teniu res més a fer en el poc més d’una hora llarga que cal per llegir-lo, no paga la pena que us preocupeu per mirar-lo. Per donar una idea del nivell del text, a la primera pàgina ja ens parlen de la «reconquesta» :(

A la contracoberta

La paraula ‘almogàver’ prové de l’àrab, ‘Al-Mogauar’, i designa els homes que es van establir a les fronteres entre els regnes cristians i l’Al-Àndalus durant la Reconquesta. Aquests inicis difícils van conferir a aquests homes rudes i valents un «esperit de corps» que es va convertir en el seu tret més distintiu. El sentiment de pertànyer a una mena de germanor al servei de la casa de Barcelona, juntament amb una destresa militar que era única entre els exèrcits de l’època, els va convertir en els protagonistes de les pàgines més singulars de la història de Catalunya.

Títol: «Neopàtria, el somni almogàver. L’apassionant història dels guerrers més ferotges de la Mediterrània»
Autors: Jaume Fernàndez i Mariano Veloy
Editorial Pòrtic, col·lecció Sàpiens
88 pàgines
ISBN: 978−84−9809−193−9
Preu: 14,90 €


Pàgines: 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 ... 23 24 25 -->

 

© Copyright 1996-2013 Xavier Caballé.
Si no s'indica expressament el contrari, el material publicat està subjecte a una llicència Creative Commons.
Els continguts i opinions d'aquest bloc són de caràcter exclusivament personal, sense cap relació amb les meves activitats professionals.
Estadístiques