L’Ajuntament de Barcelona ha començat un curs sobre la història de Barcelona, disponible de forma gratuïta a la web. “De Barcino a BCN” és un recorregut multimèdia per tota la història de la capital de Catalunya, en forma de 45 capítols setmanals on:

“es repassen els fets i personatges més destacats de la història de Barcelona, però també elements que han participat en la configuració física de la ciutat, com ara l’Eixample o àrees ciutadanes amb característiques específiques com la muntanya de Montjuïc.

Presentat de manera cronològica i consultable en català, castellà i anglès, cada capítol es complementa amb una àmplia galeria multimèdia i un apartat bibliogràfic. També van acompanyats de videoentrevistes a especialistes que us explicaran, fil per randa, com va ser l’ocupació islàmica de la ciutat, com va anar la crema de convents del 1835 o quines eren les preocupacions de Cerdà”

El curs el dirigeix Jaume Sobrequés i Callicó, catedràtic d’història de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb la col·laboració d’un nodrit grup d’historiadors (Carme Miró, Julia Beltrán, Dolors Bramon, Victòria Mora, Teresa Vinyoles, Carme Batlle, Albert García Espuche, Joaquim Albareda, Anna Maria García, Joan Fuster, Cèlia Cañellas, Rosa Toran, Antoni Segura, Josep Maria Ainaud de Lasarte i Manuel Risques).

De moment s’ha publicat el primer capítol “Abans de Barcino” que tracta sobre els pobladors ibèrics.

“Diario del sitio y defensa de Barcelona. El setge de Barcelona 1713–1714″

Entre el 25 de juliol de 1713 i l’11 de setembre de 1714, Barcelona va estar sotmesa a un setge per part tropes borbòniques partidàries de Felip d’Anjou, que combatien amb els exèrcits de la Generalitat de Catalunya i del Consell de Cent de Barcelona que donaven suport a Carles d’Àustria. Eren els últims episodis de la Guerra de Successió a Catalunya.

Durant aquest període es van publicar un diari a l’interior de la ciutat de Barcelona, amb una periodicitat variable. Es tracta de la “Continuación del diario del sitio y defensa de Barcelona”, encara que inicialment va començà a publicar-se com a “Gazeta de Barcelona”. Se’n conserven 42 números diferents en diversos arxius i biblioteques de Barcelona. Va ser publicat des del 31 de juliol de 1713, pocs dies després de l’inici del setge, apareixent amb una periodicitat desigual fins al 23 d’agost de 1714, data de l’últim exemplar conservat a les quatre col·leccions existents.

Paral·lelament a Girona es va publicar la “Relación diaria del sitio de Barcelona, capital del Principado de Cataluña”. En aquest cas no és una publicació periòdica, sinó que més aviat es tracta d’una crònica del setge a Barcelona vist amb una mentalitat borbònica.

El llibre presenta, en primer lloc, el facsímil d’aquestes dues publicacions així com la transcripció del text. Són dos textos ben interessants per poder conèixer com ja a començaments del segle XVIII el periodisme es pot considerar, gairebé, com un nou front del camp de batalla.

Els textos publicats no tenen només la intenció d’informar, de forma partidista i fortament condicionada, els esdeveniments del setge de Barcelona i la situació militar. També volen enfortir la moral del bàndol propi, alhora que afeblir la moral del bàndol contrari.

Tot això és analitzat en l’estudi introductori que podem trobar acompanyant els facsímils i transcripcions. S’analitza el paper de la premsa durant en conflicte militar de la Guerra de Successió, així com una anàlisi del seu contingut.

Aquesta anàlisi ens permet conèixer força aspectes que les altres cròniques no acostumen a tractar. Des de les desercions entre les tropes defensores de la ciutat, així com detalls del desenvolupament de les operacions militars. Però també hi ha aspectes de la vida quotidiana de la població, de vegades representatius de la vida interior, d’altres missatges adreçats a l’exterior (com dir que a Barcelona no hi manquen aliments).

El diari publicat a Barcelona no inclou només notícies de l’interior de la ciutat. Se’n fa ressò també d’altres procedents del rerepaís, com pot ser la correspondència amb les tropes que hi havia a Cardona o bé sobre els esdeveniments internacionals que arribaven a través de Mallorca.

Aquest mateix estudi introductori ens parla també dels primers exemples de periòdics d’informació a Catalunya, així com de la història dels impressors Rafael Figueró, propietaris del taller d’impressió d’on va sortir el diari objecte del facsímil.

De la contraportada

El setge de Barcelona de 1713–1714 constitueix l’episodi crucial de la Guerra de Successió. Durant catorze mesos, els defensors de la ciutat van resistir l’exèrcit de les Dues Corones borbòniques, que ocupava ja la major part de Catalunya. Però aquell combat desigual no es va lliurar només amb les armes. També ho va fer en el camp de la premsa. Els defensors de la ciutat van publicar 42 números de la Gaceta de Barcelona, que ben aviat va prendre el nom de Continuación del diario del sitio y defensa de Barcelona. Per la seva banda, a Girona, les premses borbòniques imprimiren una Relación diaria del sitio de Barcelona, capital del Principado de Cataluña. Aquesta obra aplega ambdós textos, en versions facsímil i actualitzada, i els acompanya amb un ampli estudi introductori que situa les claus del setge i d’aquella peculiar “guerra dels papers”.

Títol: “Diario del sitio y defensa de Barcelona. El setge de Barcelona 1713–1714″
Editors: Agustí Alcoberro, Mireia Campabadal i Xevi Camprubí
Edicions 3 i 4. Col·lecció “Biblioteca d’estudis i investigacions”, 47
Primera edició, setembre del 2009
619 pàgines
ISBN 978–84-7502–817-0
Preu: 50,00 €

“650 anys, 650 imatges. Generalitat de Catalunya”

El 19 de desembre del 2009 es va celebrar, oficialment, el 650è aniversari de la creació de l’organisme que avui coneixem com a Generalitat de Catalunya.

Un dels actes de celebració ha estat la publicació d’aquest llibre que presenta una imatge associada a cada un dels 650 anys, des del 1359 i fins al 2009.

Al començament també hi trobarem quatre textos breus, amb l’anàlisi de l’acció de la Generalitat analitzada per quatre historiadors:

• “La Generalitat de Catalunya, 650 anys d’història”, de Josep Maria Solé i Sabaté.
• “Els orígens de la Generalitat de Catalunya”, de Maria Teresa Ferrer i Mallol.
• “La Diputació del General en els segles moderns”, d’Eva Serra i Puig.
• “La Generalitat a l’època contemporània”, de Jordi Casassas Ymbert.

Les imatges les trobem agrupades per etapes:

• 1359–1409: Gènesi i consolidació
• 1410–1592: Expansió
• 1593–1713: Regressió
• 1714–1913: Pervivència de la catalanitat
• 1914–1925: Cap a l’autonomia: la Mancomunitat de Catalunya
• 1926–2009: La Generalitat contemporània.

Com he indicat, cada any queda resumit en una única imatge. Evidentment el món del llibre hi té una presència prou destacada: Libre del Consolat (1385), El Llibre dels àngels (1392), Llibre dels sermons (1416), Jordi de Sant Jordi (1424), Usatges de Barcelona (1448), Trobes de santa Maria (1474), Suma de la ‘art d’arismètica (1482), Tirant lo Blanc (1497), la impremta a Montserrat (1499), Comprendi contra la pestilència (1506), la Concòrdia dels apotecaris (1511), els Costums de Tortosa (1539), els impressors catalans (1542), Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), les Constitucions (1588), Geografia de Catalunya (1600), la Historia de los Victoriossisimos Antiguos Condes de Barcelona (1603), la Crònica Universal de Jeroni Pujades (1609), el Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica i pastoril (1617), Memorial en defensa de la lengua catalana (1636), Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña (1657), el Libre de Feyts darmes de Catalunya (1672), el Fénix de Cataluña (1683), el Gazophylacium catalano-latinum (1696), els Anales de Cataluña (1709), el Decret de Nova Planta (1716), les Instruccions per la ensenyansa de Minyons de Baldiri Reixac (1749), les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779), la Gramática y apología de la Llengua Cathalana (1815), el Calendari del Pagès (1856), L’oferneta de Menargues (1862), L’Atlàntida de Jacint Verdaguer,(1877), Lo Catalanisme de Valentí Almirall (1886), Pompeu Fabra (1913), l’Enciclopèdia Catalana (1969).

Títol: “650 anys, 650 imatges. Generalitat de Catalunya“
Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència
Primera edició, octubre del 2009
175 pàgines
ISBN 978–84-393‑7992-8
Preu: 20,00 €

Talamanca 1714. Arqueologia d’una batalla

Segon llibre publicat durant l’any 2009 sobre la batalla que va tenir lloc a mitjans d’agost del 1714, dins de la Guerra de Successió. Si fa uns mesos es va publicar “La darrera victòria de l’exèrcit català. La batalla de Talamanca (1714)” on s’analitzava l’episodi des d’un vessant bàsicament històric, en aquest nou llibre trobem una anàlisi que, tot i utilitzant les dades històriques, es centra en l’estudi de les restes arqueològiques  recollides directament a l’escenari del conflicte per tal de comprovar si les evidències trobades permeten contratar allò que expliquen les diverses cròniques coetànies escrites per gent propera a cada un dels dos bàndols.

“Talamanca 1714. Arqueologia d’una batalla” és un estudi que combina, doncs, la informació que donen aquelles historiadors i cronistes que van explicar la batalla. Entre aquestes hi trobem la carta escrita pel Marquès de Poal, cap de les tropes catalanes de fora de Barcelona, adreçada a les autoritats de Barcelona i escrita una setmana després de la finalització de la batalla. També es recullen altres documents de l’època que recullen els fets: tant des del bàndol català (les “Narraciones Históricas” de Francesc de Castellví i el fulletó imprès per Rafael Figueró a Barcelona) com les referències existents a les cròniques i memòries del bàndol borbònic (les memòries de Berwick o la Histoire de la dernière révolte des Catalans de Tricaud).

A partir de l’anàlisi d’aquestes fonts primàries es presenta una hipòtesi sobre com va transcórrer la batalla i els moviments de les diverses forces que composaven els dos exèrcits. Addicionalment, s’estudia el terreny i el paisatge del camp de batalla, per tal de verificar si les descripcions realitzades es corresponen a la zona i mostren moviments possibles donades les característiques del terreny.

Per tal de validar la informació obtinguda d’aquestes fonts, es va realitzar una campanya d’intervenció arqueològica per a trobar les possibles restes del conflicte. El llibre presenta la metodologia utilitzada, consistent en el seguiment de les possibles vies suggerides per l’estudi històric de les cròniques, complementades per prospeccions en altres punts per tal de poder identificar el perímetre del camp de batalla. Aquest seguiment es realitza amb detectors de metalls i equips GPS per tal de poder registrar les coordenades de cada una de les troballes.

La informació recollida s’introdueix en un sistema d’informació geogràfica, de forma que totes les troballes queden situades espacialment dins del camp de batalla. Això permet intuir quins van ser els moviments realitzats i les zones calentes on es van produir els enfrontaments més durs.

La major part de les troballes corresponen a restes de munició, la qual cosa ha permès també la realització d’un estudi estadístic de la munició utilitzada i les seves característiques. És interessant, dins d’aquest apartat, la constatació de l’ús de bales cilíndriques, especialment mortíferes i que fins ara s’havien trobat en comptades ocasions. També hi ha restes de bales que mostren incisions realitzades per augmentar la mida de la ferida en impactar a l’objectiu. Això fa pensar en uns combats especialment durs. Finalment, s’ofereix un inventari fotogràfic de les diverses peces trobades i que són atribuïdes a restes procedents de la batalla del 1713: bales, ferradures, claus, botons, fulls de navalla, sivelles, monedes…

En aquest punt, s’analitza i compara la informació de les dues fonts: dels relats històrics i de la interpretació de les evidències del camp de batalla, per tal d’esbrinar si el relat es correspon amb les dades obtingudes per l’excavació.

“Talamanca 1714. Arqueologia d’una batalla” és un llibre interessant per conèixer una metodologia d’investigació fins ara mai aplicada al conflicte bèl·lic de la Guerra de Successió: l’excavació del camp on es va realitzar el conflicte. És un tipus d’estudi que fins ara pràcticament no s’havia fet mai a Catalunya, on són ben pocs els camps de batalla que s’han estudiat de forma científica, atesa la manca d’especialistes en el tema i la nul·la protecció legal, ja que l’administració només protegeix les restes arqueològiques que corresponen a construccions i estructures.

A la part d’anàlisi històrica, els autors realitzen una estimació de les forces dels dos exèrcits, a partir de les dades descrites pel Marquès de Poal a la seva carta. Això serveix, un cop més, als autors per dibuixar  la composició de les tropes, així com la tàctica utilitzada. Novament les dades ens mostren un exèrcit català professional i regulat, ben allunyat de la imatge de forces populars i desorganitzades que durant molt de temps se’ls hi ha volgut atribuir.

Un últim detall, que no vull deixar de mencionar: el text i el material gràfic del llibre es presenta amb una llicència Creative Commons (Reconeixement-No comercial-Compartir Igual). Cal aplaudir que l’editorial hagi cregut en la importància de fer que els textos disposin d’una llicència no restrictiva i que garanteix la difusió dels coneixements.

De la contraportada:

La guerra de Successió espanyola va tenir el seu epíleg en la campanya catalana del 1713–1714. En aquest període els catalans van desenvolupar un doble revolució política i militar que va donar l’escac a Felip V. Les forces espanyoles van haver de rebre el suport massiu de Lluís XIV per tal de doblegar els catalans. Barcelona va resistir fins el setembre de 1714. A l’exterior l’exèrcit català comandat pel marquès del Poal va mantenir però una activitat frenètica. El 13 d’agost de 1714 a Talamanca les forces del marquès del Poal van lliurar una dura batalla contra les columnes borbòniques. Va ser la darrera victòria en una batalla campal de l’exèrcit català. Tot seguit Poal va intentar ajudar Barcelona, però la delicada situació militar de la ciutat ja havia arribat a un punt de no retorn.

A partir de la descripció de la batalla que el marquès de Poal va fer en una carta enviada als consellers de Barcelona, s’ha procedit a un estudi històric i arqueològic del combat. El grup de recerca DIDPATRI (Didàctica del Patrimoni, SGR 2009-245) que treballa en arqueologia del conflicte i museïtzació de camps de batalla, va procedir, durant l’any 2008 a estudiar, prospectar i excavar el camp de batalla de Talamanca, amb l’objectiu de comprovar la descripció que n’havia fet el marquès de Poal, dels combats. Utilitzant tecnologia avançada de prospecció geofísica, amb combinació de sistemes d’informació geogràfica GIS, aquesta singular recerca, resumida i explicada en el llibre que teniu a les mans, va contribuir a localitzar l’escenari de la batalla i validar bona part de les descripcions aportades per les fonts textuals.

Títol: “Talamanca 1714. Arqueologia d’una batalla“
Autors: Francesc Xavier Hernàndez i Xavier Rubio (coordinadors)
Editorial Llibres de Matrícula, col·lecció “Camp de Mart”, 2
Primera edició, novembre del 2009
172 pàgines
ISBN 978–84-937111–3-9

Tres claus trobades a l’últim campament dels sarraïns a l’illa de Mallorca

[100]

(…)
I tot seguit els sarraïns feren les seves alimares enverses la muntanya on era la major partida dels sarraïns.
(…)

[103]

I Don Pero Maça féu una cavalcada amb cavallers i amb homes de la host i amb almogàvers. I trobarem una cova en què hi havia sarraïns; i ens envià missatge a nós que li trametéssim ballestes i sagetes i pics; i ho férem. I els combateren dos dies i en tragueren cinc-cents sarraïns. I, al dia de Rams [31-III-1230], al sol eixit, enviàrem missatge als sarraïns de les coves que ens atenguessin la convinença que ens havien fet. I digueren que encara no era tèrcia, i que la devien esperar. I nós els diguérem que tenien raó, però que s’aparellessin de davallar. I ells s’arrearen i plegaren la roba aquella que era de vestir i ens deixaren a dalt molt forment i ordi. I prop de l’hora de mitja tèrcia començaren de davallar, i n’eixiren mil cinc-cents. I prenguérem dos mil sarraïns, que tenia ben bé una llegua la roca d’ells, i la cavalcada hagué pres ben bé deu mil vaques i ben bé trenta mil ovelles. I ens n’entràrem alegrement i satisfets a la ciutat de Mallorca.

“Llibre dels fets“
Jaume I el Conqueridor
Edició de Jaume Bruguera (Proa, 2008) — pàgines 145–147

Els habitants de la Mallorca musulmana es pensaven que l’expedició de Jaume I tenia com objectiu el càstic o el robatori… no la conquesta. Per això es van amagar a les coves. Ara s’ha trobat un d’aquests campaments, on hi ha el testimoni de tres claus (les que podeu veure a la fotografia). Segurament els sarraïns van fugir de les seves cases amb l’esperança de poder tornar-hi quan els cristians marxessin.

Aquestes claus fa set-cents vuitanta anys que no obren cap porta.

“Els orígens de la Generalitat de Catalunya (1359–1413)”

Avui s’ha celebrat l’acte institucional de commemoració dels 650 anys de la Generalitat de Catalunya. 

Va ser el 19 de desembre de 1359 que durant la celebració de les Corts de Cervera,  es va decidir la concessió d’un donatiu  per tal de finançar la guerra amb Castella, així com l’elecció d’una representació dels diputats que haurien de vetllar per la seva correcta administració. Aquest organisme, que en principi havia de tenir una durada temporal i restringida a la recaptació d’aquest donatiu, va esdevenir la Diputació del General de Catalunya.

El llibre “Els orígens de la Generalitat de Catalunya (1359–1413)” de la historiadora Maria Teresa Ferrer i Mallol va ser editat el passat setembre pel Departament de la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya amb motiu de la Diada Nacional.

Hi ha dues parts ben diferenciades. En primer lloc hi ha el text escrit per la Dra. Ferrer i Mallol que analitza els primers anys de l’organisme creat a les Corts de Cervera: les raons de l’origen i la creació, els Diputats nomenats a Cervera, el significat del nom, les competències i obligacions dels Diputats-administradors, les etapes de consolidació de l’organisme nascut de forma temporal i la seva consolidació, les primeres reformes a les Corts de Vilafranca del 1367 i de Lleida de 1375… i fins a la reforma de 1413 quan a les Corts celebrades a Barcelona la Diputació es constitueix com a representació permanent del Principat.

La segona part és un extens apèndix documental amb la transcripció i traducció al català dels capítols de les Corts de Cervera relatius a la constitució de la Diputació del General.

Títol: “Els orígens de la Generalitat de Catalunya (1359–1413)“
Autora: Maria Teresa Ferrer i Mallol
Generalitat de Catalunya, Departament de la Vicepresidència
Primera edició, setembre 2009
Col·lecció “Orígens”, 7
103 pàgines
ISBN 978–84-393‑8092-4
Preu: 7,20 €

Amics de l’Art Romànic organitza, pel proper dilluns 21 de desembre a les 19.00 hores, una taula rodona sobre els anuncis fets recentment de la localització de les despulles del rei Pere el Gran a Santes Creus i del noble Arnau Mir de Tost a Àger.

Hi participaran:

• Dr. Francesc Fité (Universitat de Lleida)
• Sra. Rosa M. Martín (conservadora del DHUB-Museu Tèxtil i d’Indumentària, Barcelona)
• Dra. Marina Miquel (cap d’àrea de gestió de monuments de la Generalitat de Catalunya).
• Modera: Dra. Francesca Español (presidenta d’AAR).

La taula rodona se celebrarà a l’Institut d’Estudis Catalans (sala Pi i Sunyer).

“Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat”

Josep Benet va dedicar la major part dels seus esforços com a historiador en documentar la persecució patida per Catalunya durant el franquisme. Fruit d’això tenim el voluminós informe “L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya” i les biografies de diverses personalitats catalanes que van patir directament la persecució i assassinat.

D’aquestes biografies, tres van ser publicades en vida de Josep Benet: les dedicades a Carles Rahola, Lluís Companys, Domènec Latorre.

Hi havia dues biografies addicionals que no les va poder completar i va deixar sense la versió definitiva: la de Joan Peiró i aquesta dedicada a Manuel Carrasco i Formiguera.

Hi ha diverses raons que expliquen les raons per les quals aquest treball no va poder ser finalitzat. Per un costat, Josep Benet va ser un historiador que aplicava l’excel·lència com un aspecte clau en seu mètode de treball. Això feia que el procés de confecció dels seus llibres fos lent, atès l’interès en documentar i verificar totes les informacions i dades utilitzades i publicades. En el cas concret d’aquesta biografia Carrasco i Formiguera, com indicava el propi Benet a les seves memòries, va deixar de considerar-la un treball prioritari després que Hilari Raguer publiqués el llibre “Divendres de Passió” dedicat a la vida i mort del líder democratacristià. Per això, va dedicar el seu temps a completar els altres treballs. A les mateixes memòries, però, es marcava l’objectiu de publicar el seu treball sobre Carrasco i Formiguera, tasca que li produïa una especial il·lusió i de la que ens indicava “tres quartes parts són ja enllestides”. La mort sobtada no li va permetre poder completar la tasca.

Si en el cas de Joan Peiró, el text que va deixar Benet era gairebé definitiu i només hi mancava la darrera revisió, en el cas d’aquest llibre, la tasca d’edició ha hagut de ser una mica més exhaustiva. Josep Poca, que n’ha estat el responsable, així ens ho indica a l’apartat de justificació: “Com Benet deia molt bé, el text era incomplet i desitjava ampliar-ho, sobretot en els capítols finals”. La bona notícia és que “eren tantes les notes i indicacions fetes al marge de les pàgines mecanografiades […] que donaven pistes suficients per completar-los i arrodonir-los”.

El resultat és una biografia amb la marca inequívoca de Josep Benet: una reconstrucció, detallada i precisa, de tot allò que va passar en la vida de Manuel Carrasco i Formiguera des de l’esclat de la Guerra Civil i fins a l’afusellament, l’abril de 1938. Addicionalment, Benet també es va ressò de les reaccions de la seva condemna de mort i de l’afusellament, a la Catalunya republicana i a l’estranger.

Benet ens demostra com Carrasco i Formiguera va ser un polític de primer ordre, que va posar sempre l’interès nacional per damunt dels posicionaments personals. Ens explica com, fugint de la persecució de que era objecte a Catalunya per les seves conviccions religioses i per la seva militància a un partit “de dretes”, no va escollir la possibilitat d’un exili relativament tranquil a França i va preferir anar al País Basc.

Igualment Carrasco demostra la seva gran talla política quan, trobant-se a Euskadi i rebent el tracte de representant de la Generalitat, se sent incòmode ja que aquest és un càrrec que no li ha estat donat. Per això, torna a Catalunya on comprova que, malgrat el temps passat, encara es considerat com un enemic pels anarquistes.

La tornada a Euskadi no es fàcil. Tot el contrari; les tropes franquistes han portat el front al nord i lluiten per conquerir el País Basc. És durant aquest segon intent d’arribar a Bilbao a bord d’un vaixell, es troba al bell mig d’una batalla naval –“un dels combats navals més importants d’aquella Guerra: el del cap de Matxitxaco”.

Carrasco i Formiguera es fet presoner, amb tota la seva família, i sotmès a un consell de guerra, sense cap mena de garantia de defensa. Benet –advocat de professió– detalla totes les irregularitats del procés i l’absoluta manca de proves i justificacions per a la condemna.

Malgrat que la sentència ja era coneguda abans de començar, Carrasco i Formiguera no rebrà la confirmació de la pena capital fins a poques hores abans de la seva aplicació –tot i que ell ja la sospitava pel silenci.

Josep Benet ens explica els diversos gestions realitzades per alliberar la seva dona i fills (en un intercanvi amb la família del general que aprovaria la sentència a mort de Carrasco i Formiguera) i, un cop aconseguit això, les diverses possibilitats per tal que realitzar un segon intercanvi entre el polític català i presos franquistes en poder dels republicans.

Tot aquest procés va durar un any i mig. En aquest temps, Carrasco mantingué correspondència amb la seva dona, una part de la qual es publicada en aquest llibre –el gruix de la correspondència va ser publicada per Hilari Raguer.

Finalment, a l’abril de 1938, arriba “el enterado” de Franco. Tot i les gestions d’última hora, i les protestes internacionals, finalment el 9 d’abril de matinada serà afusellat. Benet ens demostra, un cop més, com els motius explicats en el seu moment no s’aguanten per enlloc i com l’autèntica motivació en l’execució de la pena de mort és l’odi contra Catalunya i tot allò que era català. És, en definitiva, un nou bon exemple de com Josep Benet analitza i documenta la persecució contra els catalanistes per part del bàndol franquista.

De la contraportada

Josep Benet no va dubtar mai a qualificar Franco com «un criminal de guerra». Per confirmar-ho, va iniciar ben aviat la seva denúncia dels crims del franquisme i va dedicar part dels seus esforços investigadors a escriure una sèrie de biografies sobre certs personatges que van ser injustament afusellats pel dictador: Lluís Companys, Domènec Latorre, Carles Rahola i Joan Peiró. La filla de Carrasco i Formiguera recorda en un emotiu epíleg que ja el 1944, Josep Benet li va prometre fer un llibre sobre el seu pare. I des de llavors començà a recollir material per dur-lo a terme.

Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat –ordenat i revisat per Josep Poca– és la darrera aportació de l’historiador Josep Benet a la reivindicació d’uns homes memorables, defensors de les llibertats. El dia 9 d’abril de 1938, quan feia gairebé dos anys que durava la guerra d’Espanya, Manuel Carrasco i Formiguera, el dirigent més popular del partit català d’inspiració democratacristiana Unió Democràtica de Catalunya, fundat a finals de l’any 1931, era afusellat a la ciutat de Burgos. El seu afusellament, ordenat pel mateix general Franco, és un dels fets més crus i alhora reveladors, ja que ha contribuït a bastament a explicar què va significar el franquisme. Llegint aquesta biografia entendrem en tota la seva profunditat un dels aspectes fonamentals de la guerra d’Espanya i del règim franquista: l’odi contra Catalunya i contra tota expressió de catalanitat de tots aquells que només desitjaven destruir la identitat del poble català.

Títol: “Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat“
Autor: Josep Benet
Edició a cura de Josep Poca Gaya
Edicions 62, col·lecció “Biografies i memòries”, 66
Primera edició, octubre del 2009
197 pàgines
ISBN 978–84-297‑6344-7
Preu: 22,90 €

Museu virtual de la Guerra de Successió (1702–1714)

Oberta la web Museu virtual de la Guerra de Successió (1702–1714), destinat a convertir-se en un lloc de referència sobre la Guerra de Successió Espanyola (1702–1715), des d’una perspectiva catalana. És una iniciativa de DIDPATRI –la unitat de recerca i patrimoni de la Universitat de Barcelona– i de la Fundació Bosch i Gimpera.

Ofereix diversos apartats: el conflicte, on s’inscriu el conflicte dins la confrontació entre els diversos països europeus pel control del món conegut; les batalles: Barcelona (1705, 1706 i 1714), Lleida, Balaguer, Almenar, Prats de Rei, Talamanca i el setge de Cardona); els exèrcits (organització militar, personatges, combatents, fortificacions); el patrimoni (immoble i paisatgístic) i una sèrie de recursos addicionals (documents, jocs, material didàctic).

El 7 de novembre de 1659 es signava el Tractat dels Pirineus (la denominació completa del qual és “Tratado definitivo de paz, y comercio entre las Coronas de España, y Francia, comunmente llamado de los Pyrinèos; por el qua, y sobre el fundamento, y base del Matrimonio de la Serenissima Señora Infanta de España, Doña Maria Teresa con la Magestad Christinianissima de Luis XIV, se ajustan las antiguas, y graves controversias sobre diferentes Dominios, y Territorios, estableciendose por límite de ambos Reynos los Montes Pyrinèos; se toma un nuevo temperamento por lo tocante al Reyno de Portugal; y se regla el estado en que deben quedar diferentes Principes Aliados de una, y otra Corona; ajustado por D. Luis Mendez De Haro, y el Cardenal Mazarini, plenipotenciarios de Sus Magestades Catholica, y Christianissima, en la Isla de los Faysanes en el Rio Vidasoa à 7 de Noviembre de 1659, y ratificado por su dicha Magestad Christianissima en Tolosa a 27 del mismo mes, y año; baxo de cuya Ratificacion se inserta el Tratado”).

Entrevista de Lluís XIV i Felip IV a l’Illa dels Faisans el 1660, Laumosnier. La trobada hauria de servir per ratificar la pau i el compliment del casament de Lluís XIV amb Maria Teresa d’Àustria, infanta d’Espanya

Aquest tractat significava que el Comtat del Rosselló i una part del Comtat de la Cerdanya passaven a formar part del territori sota el control del Rei de França.

El text complet del tractat està disponible al llibre “Coleccion de los tratados de paz de España. Reynado de Phelipe IV. Parte VII”, de José Antonio Abreu y Bertodano, una versió digital del qual es pot consultar a Google Llibres.

El referent a la separació de les comarques nordpirinenques queda reflectit en aquests dos punts:

42   Y por lo que mira à los Paìses y Plazas, que las Armas de Francia han ocupado en esta Guerra por parte de España, por quanto se convino en la Negociacion comenazada en Madrid el año de 1656, en que se funda el presente Tratado, que los Montes Pyrinèos, que havian dividido antiguamente las Galias de las Españas, harian tambien en adelante la division de estos dos mismos Reynos; por tanto se ha convenido, y acordado, que dicho Señor Rey Christianissimo quedarà en possesion, y gozarà efectivamente de todo el Condado, y Veguerìa de Rosellon; del Condado, y Veguerìa de Con–	flans, Paìses, Ciudades, Plazas y Castillos, Villas, Aldèas, y Lugares, que componen los dichos Condados, y Veguerìas de Rosellon, y Conflans; y quedaràn al Señor Rey Catholico el Condado, y Veguerìa de Cerdaña, y todo el Principado de Cataluña, con las Veguerìas, Plazas, Ciudades, Castillos, Villas, Aldèas, Lugares, y Paìses, que componen el dicho Condado de Cerdaña, y Principado de Cataluña : en inteligendia de que si se hallare haver en los dichos Montes Pyrinèos, de la parte de acá de España, algunos Lugares del dicho Condado, y Veguerìa de Conflans solamente, y no de Rosellon, quedaràn también à S. M. Catholica; como asimismo si se halláre haver en los dichos Montes Pyrinèos, de la parte de allà de Francia, algunos Lugares del dicho Condado, y Veguerìa de Cerdaña solamente, y no de Cataluña, quedaràn à S. M. Christianissima: y para convenir en esta division se nombraràn al presente Comissarios de ambas partes, los quales juntos, de buena fé declararàn quales son los Montes Pyrinèos, que segun lo contenido en este Articulo, deben dividir en adelante los dos Reynos, y señalaràn los límites que han de tener; y se juntaràn los dichos Comissarios en los Lugares à mas tardar dentro de un mes depues de la firma del presente Tratado; y en el termino de otro mes siguiente deberàn haver convenido entre sì, y declarado de comun acuerdo todo lo referido: debiendose en–
tender, que si para entonces no huvieren podido ponerse de acuerdo entre sì, comunicaràn immediatamente las razones de sus dictamenes à los Plenipotenciarios de dichos dos Señores Reyes, los quales con conocimiento de las dificultades, y diferencias que se huvieren encontrado, convendràn entre sì sobre este punto, sin que por esto se puedan tomar de nuevo las armas.   43   Todo el dicho Condado, y Veguerìa de Rosellon; Condado y Veguerìa de Conflans; (à excepcion de los Lugares que estèn en los Montes Pyrinèos de la parte de acà de España en la forma arriba dicha, segun la Declaracion, y Convencion de los Comissarios, que se nombraràn para este efecto), como tambien la parte del Condado de Cerdaña, que se halláre estàr en los Montes Pyrinèos de la parte de allà de Francia; (segun la misma Declaracion de los Comissarios) los Paìses, Ciudades, Plazas, y Castillos, que componen las dichas Veguerìas de Rosselon, y Conflans, y parte del Condado de Cerdaña en la forma sobredicha, sus pertenencias, dependencias, y anexos, con todos los Hombres, Vassallos y Subditos, Villas, Lugares, Aldèas, Bosques, Rios, Paìs Llano, y demàs cosas qualesquiera que de ellos dependen, quedaràn irrevocablemente, y para siempre unidos, è incorporados por el presente Tratado de Paz à la Corona de Fran–	cia, para que los goce dicho Señor Rey Christianissimo, sus Herederos, Successores, y los que tuvieren su derecho, con los mismos derechos de Soberanìa, Propiedad, Regalìa, Patronato, Jurisdiccion, Nominacion, prerogativas, y Preeminencias sobre los Obispados, Iglesias Cathedrales, y otras, Abadìas, Prioratos, Dignidades, Curatos, ù otros qualesquiera Beneficios, que estèn en la extension de dicho Condado de Rosellon, Veguerìa de Conflans, y parte del Condado de Cerdaña, en la forma arriba dicha (à reserva, por lo que mira à Conflans, de lo que estuviere en los Monts Pyrinèos de la parte de acà de España) à qualquiera Abadìa que los dichos Prioratos pertenezcan, y de que sean dependientes, y con todos los demàs derechos, que antecedentemente pertenecieron à dicho Señor Rey Catholico, aunque no sean aqui particularmente enunciados, sin que S. M. Christianissima pueda ser en adelante turbado, ni inquietado por qualquier via de sea, de derecho, ò de hecho, por dicho Señor Rey Catholico, sus Successores, ò algun Principe de su Casa, ò por qualquiera que sea, ò con qualquier pretexto, ò motivo que pueda suceder, en la dicha Soberanìa, Propiedad, Jurisdiccion, Distrito, Possession, y goce de todos los dichos Paìses, Ciudades, Plazas, Castillos, Tierras, Señorìos, Dominios, Castellanìas, y Baylìas; y justamente de todos los Lugares, y otras qualesquiera cosas que de
pendan del dicho Condado de Rossellon, Veguerìa de Conflans, y parte del Condado de Cerdaña, en la forma arriba dicha: (à excepcion, por lo que mira a Conflans, de lo que se hallare en los Montes Pyrinèos de la parte de acà de España) y para este efecto dicho Señor Rey Catholocio, tanto por sì, como por sus Herederos, Successores, y los que tienen su derecho, renuncia, dexa, cede, y transfiere, como su Plenipotenciario en su nombre por el presente Tratado de Paz irrevocable ha renunciado, dexado, cedido y transferido perpetuamente, y para siempre à favor, y beneficio de dicho Señor Rey Christianissimo, sus Herederos, Successores, y los que tengan su derecho, todos los derechos, acciones, pretensiones, derechos de Regalìa, Patronato, Jurisdiccion, Nominacion, Prerogativas, y Preeminencias sobre los Obispados, Iglesias Cathedrales, y otras, Abadìas, Prioratos, Dignidades, Curatos, ù otros Beneficios, que estèn en la extensión de dicho Condado de Rosellon, Veguerìa de Conflans, y parte del Condado de Cerdaña, en la forma arriba dicha (à reserva, por lo que mira à Conflans de lo que se halláre en los Montes Pyrinèos de la parte de acà de España) à qualquier Abadìa que pertenezcan los dichos Prioratos, y de que sean dependientes; y generalmente todos los demàs derechos, sin retener, ni reservar nada, que el dicho Señor Rey Catholico, ò sus dichos Herederos, y Successores tienen, y pretenden, o	pudieren tener, y pretender, por qualquier causa, y motivo que sea, sobre el dicho Condado de Rosellon, Veguerìa de Conflans, y parte del Condado de Cerdaña, en la forma arriba dicha, (à excepcion en quanto à Conflans, de lo que se halláre en los Montes Pyrinèos de la parte de acà de España) y sobre todos los lugares dependientes de ellos, como se ha dicho; los quales, y juntamente tosos los Hombres, Vassallos, Subditos, Villas, Lugares, Aldèas, Bosques, Rios, Paìs Llano, y demàs cosas qualesquiera dependientes de ellos, como se ha dihco; los quales, y juntamente todos los Hombres, Vassallos, Subditos, Villas, Lugares, Aldèas, Bosques, Rios, Paìs Llano, y demàs cosas qualesquiera dependietes de ellos, sin retener, ni reservar nada, dicho Señor Rey Catholico, tanto por sì, como por sus Successores, consiente en que sean desde aora, y para siempre unidos, è incorporados à la Corona de Francia, no obstante todas Leyes, Costumbres, Estatutos, Constituciones, y Convenciones hechas en contrario, aunque hayan sido confirmadas con juramento; à las quales, y à las clausulas derogatorias de derogatroias se deroga expressamente por el presente Tratado para el efecto de dichas renuncias, y cessiones, las quales valdràn, y tendràn lugar, sin que la expression, ó especificacion particular derogue à la general, ni la general à la particular, excluyendo para siempre todas excepciones en qualquier derecho, titulo, causa, ò pretexto que puedan fundarse, y nominadamente aquella, por la qual se quisiere, ò pudiere pretender en adelante, que la separacion del
dicho Condado de Rosellon, Veguerìa de Conflans, y parte del Condado de Cerdaña, en la forma arriba dicha, (à reserva, en quanto à Conflans, de lo que se halláre en los Montes Pyrinèos de la parte de acà de España) y de sus pertenencias, y dependencias, ha sido contra las Constituciones del Principado de Cataluña, y que por tanto la dicha separacion no pudo resolverse, ni acordarse, sin el consentimiento expresso de todos los Pueblos juntos en Cortes generales. Asimismo declara, consiente, quiere, y entiendo dicho Señor Rey Catholico, que los dichos Hombres, Vassallos, y Subditos de dicho Condado de Rossellon, Veguerìa de Conflans, y parte del Condado de Cerdaña, en la forma arriba dicha, (à excepcion, por lo que mira à Conflans, de lo que se halláre en los Montes Pyrinèos de la parte de acà de España) y de sus pertenencias, y dependencias, sean, y queden libres, y absueltos desde aora, y para siempre de la fé, homenage, servicio, y juramento de fidelidad que pudieren todos, y cada uno de ellos haverle hecho a èl, y à sus Predecesores Reyes Catholicos; y asimosmo de toda obediencia, y vassallage, que por esto puedan deberle, queriendo, que la dicha fé, homenage, y juramento de fidelidad queden nulos, y de ningun valor, como si jamás se huviessen hecho, ni prestado.

Si els llegiu, potser trobareu un parell de punts que crec interessants de destacar:

• Tradicionalment, s’ha indicat com la causa per la qual Llívia formava part de l’estat espanyol era que el Tractat parlava únicament de pobles i no de viles (vegeu, per exemple, l’entrada de la Wikipèdia sobre Llívia: “el tractat parlava de villages o “pobles” i que Llívia no era altra cosa que una “Vila” i, per tant, no podia formar part de la zona segregada”). En canvi llegint el text del tractat si que hi ha referències a las “Ciudades, Plazas y Castillos, Villas, Aldèas, y Lugares”. En canvi a la versió en francès, es parla de bourgs i villages.
• Es reconeix que el tractat ha estat pres ignorant les lleis del País: “ha sido contra las Constituciones del Principado de Cataluña, y que por tanto la dicha separacion no pudo resolverse, ni acordarse, sin el consentimiento expresso de todos los Pueblos juntos en Cortes generales”.

“Els fets del 6 d’octubre explicats per Jaume Barrull”

Enguany, aquest mes d’octubre, fa exactament setanta-cinc anys dels “Fets d’octubre”, quan Lluís Companys va proclamar “l’Estat Català de la República Federal Espanyola” i convidava als polítics espanyols “a instaurar a Catalunya el Govern provisional de la República”. La veritat és que aquesta efemèride ha passat pràcticament inadvertida, amb només l’anotació que va fer el diari nord-americà “The New York Times”, alguna referència en blocs i poca cosa més.

Afortunadament, s’ha aprofitat l’aniversari per a publicar aquest llibre de divulgació històrica que pot ajudar al lector interessat i no gaire avesat a tenir una visió de conjunt de la situació de tensió que poc a poc es va anar creant entre el govern de la República, controlat pel partit radical d’Alejandro Lerroux i amb una crisi de govern provocada per la dreta (CEDA).

El primer que cal destacar del llibre és l’esforç realitzat per a poder presentar els fets d’una forma clara i entenedora. Un bon exemple d’aquesta voluntat divulgadora el trobem en les referències a les organitzacions polítiques i sindicals ja que, a diferència d’altres llibres que tracten aquesta mateixa època, no hi ha la contínua i confosa citació de sigles i les seves interrelacions que, tot sovint, dificulten la lectura del text.

El text es presenta dividit en quatre grans apartats: 1) la crisi del model republicà sorgit l’any 1931, arran de la pujada del moviment representat per la CEDA, amb polítics que des del punt de vista de les esquerres no garanteixen els ideals republicans; 2) els mesos immediatament anteriors a la revolta de l’octubre, amb l’enfrontament provocat per la llei de contractes de conreu; 3) els fets d’octubre, entre el 4 i el 7 d’octubre, amb els diversos moviments de totes les parts, reflectint la manca d’organització i preparació i, finalment, 4) les conseqüències immediates de la derrota.

Cal destacar que el llibre no tracta únicament d’allò que succeí a la ciutat de Barcelona, sinó que explica els aixecaments de les diverses ciutats del país.

Finalment, el llibre es complementa amb una petita selecció dels escenaris on es produïren els fets, presentats com a parades d’un itinerari militar a la ciutat de Barcelona i els moviments dels obrers entre Gràcia i Sabadell. No es tracta pròpiament d’un itinerari, sinó de la identificació dels llocs i moviments.

De la contraportada

El 6 d’octubre del 1934, Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Era la resposta del president de la Generalitat catalana a l’entrada de tres ministres de la reaccionària CEDA al Govern espanyol. Per al republicans de tot Espanya això significava una clara involució en el context de la Segona República, proclamada tres anys abans. Però el gest de Companys, tot i el suport de diverses institucions catalanes, es va revelar poc consistent. La repressió immediata de l’exèrcit espanyol va ser duríssima. Ajuntaments, Generalitat i altres associacions catalanes van ser suspeses o ocupades per militars. El president Companys i tot el Govern català van ser detinguts i empresonats, juntament amb 4.000 persones més.

Ara que es compleixen 75 anys d’aquesta complexa efemèride, l’historiador Jaume Barrull de la Universitat de Lleida analitza aquells dies amb gran claredat i reporta també els incidents que van succeir en altres indrets del país. Tot plegat demostra no solament que el moviment no va ser obra de quatre exaltats sinó que cal considerar aquells fets com un pròleg de la Guerra Civil.

Títol: “Els fets del 6 d’octubre“
Autor: Jaume Barrull
Editorial Pòrtic, col·lecció “Història nacional”, 6
Primera edició, octubre 2009
151 pàgines
ISBN 978–84-9809–078-9
Preu: 18,50 €

El meu agraïment a l’Editorial Pòrtic per fer-me arribar un exemplar del llibre.

“Clergues i pecats a la baixa edat mitjana. El cas del Vendrell i Sant Vicenç de Calders”

A partir dels informes realitzats pels visitadors que, periòdicament, enviava el bisbat a les diferents parròquies durant els segles XIV i XV, entre els anys 1303 i 1492, aquest llibre ens mostra una interessant aproximació a la vida de la societat rural catalana de l’època.

Les visites es feien amb la finalitat d’avaluar la situació de la parròquia, tant en allò que fa referència a la pràctica religiosa (edifici, compliment de les misses, existència dels diversos elements de la litúrgia) com de la vida de la societat en general.

Per a la realització de la visita es seguia un formulari, on constava el lloc visitat, el nombre i composició dels diferents estaments del clergat, la seva opinió sobre la vida dels parroquians. També es cridaven als habitants civils més destacats de la zona d’influència de la comunitat i es demanava la seva opinió sobre l’estat de la parròquia i possibles acusacions al clergue. Finalment, si calia, s’imposava una sèrie de mesures correctores amb un termini de temps per a realitzar-les, amb la corresponent sanció si la situació no millorava.

El seguiment d’aquests formularis permet conèixer l’evolució de les dues parròquies, la composició de les poblacions, el tipus de vida que es portava, la relació entre població i església, la moralitat (ja sigui dels clergues com de la població en general), les activitats lucratives il·lícites, l’economia de la parròquia… o d’altres aspectes com la presència de jueus i musulmans que, tot i no ser directament citats, podem detectar de forma indirecta.

És ben curiós llegir les acusacions recollides, que van des del manteniment de relacions íntimes no permeses (clergues que mantenen una relació estable amb dones; relacions extramatrimonials entre els parroquians), l’absència perllongada dels clergues ja que es troben atenent altres viles més riques; els conflictes per no voler respectar els costums; l’existència de conjurs i metzines o la pràctica del joc… En definitiva, el retrat d’una societat presentat d’una forma directa.

L’anàlisi del text es veu complementada amb nou annexos que recullen la informació disponible del buidatge dels formularis fets durant les visites: distribució de les visites segons dia de la setmana i mes, noms dels parroquians cridats a donar la seva opinió sobre els clergues, evolució de la població, noms dels clergues (confirmats i tonsurats), relació dels rectors i els seus suplents; la situació econòmica de la parròquia segons els beneficis de l’altar i la relació d’acusacions fetes pels clergues sobre la vida dels parroquians.

De la contraportada:

Matrimonis clandestins, adulteris, conjurs i metzines, incest, cases de joc, prostíbuls… aquests eren pecats dels vendrellencs al s. XIV. Costums i hàbits que omplien la vida social de la baixa edat mitjana i que queden recollits en la documentació redactada pels bisbes en les seves visites periòdiques a les parròquies.

L’estudi que presentem és una anàlisi de microhistòria, una aproximació a la societat de dues poblacions penedesenques – El Vendrell i Sant Vicenç de Calders– a la baixa edat mitjana a partir d’una font que, amb la voluntat d’establir l’ordre cristià als parroquians i al clergat, posa al descobert l’excepció i els costums més arrelats entre la població.

En aquest llibre es posa de manifest com el comportament humà té unes constants inherents que es mantenen al llarg del temps. Les necessitats d’homes i dones de qualsevol època son essencialment les mateixes; el que canvia és la manera com cadascuna de les societats les interpreta i les regula.

Títol: “Clergues i pecats a la baixa edat mitjana. El cas del Vendrell i Sant Vicenç de Calders“
Autora: Núria Canyelles Vilar
Editorial Llibres de Matrícula, col·lecció “Cartipàs”, 22
Primera edició, juny del 2009
132 pàgines
ISBN 978–84-937111–0-8

El meu agraïment a l’editorial Llibres de Matrícula per fer-me arribar un exemplar del llibre.

“Un noble català a la guerra de successió. Exhumació de la tomba del baró de Cervelló”

Aquest llibre és el resultat de totes les investigacions realitzades a partir d’una troballa casual d’un panteó dins l’església parroquial de Sant Vicenç dels Horts.

El panteó descobert estava identificat per una làpida com pertanyent a Guillem Raimon d’Ivorra, baró de Cervelló, mort el 31 d’agost de 1707 i traslladat el 3 de juny de 1750.

Gràcies a aquesta troballa, es realitza un estudi del panteó, amb la finalitat d’identificar les restes humanes enterrades i l’estudi dels diversos teixits trobats. Addicionalment es reconstrueix la vida de la noblesa catalana durant la transició entre els segles XVII i XVIII, període marcat pels continuats conflictes militars.

L’estudi de les restes humanes ens permet conèixer les característiques de les persones que hi van ser enterrades. Un home de mitjana edat i una adolescent d’uns quinze anys. Gràcies a l’existència de la làpida, és fàcil d’associar el cos de l’home amb el baró de Cervelló.

Un altre aspecte que es considera és la reconstrucció de la forma de vida del baró, utilitzant la informació de l’inventari fet al seu Palau després de la mort. Malgrat que sembla no tractar-se de la seva residència habitual, ja que la majoria d’elements inventariats són gastats, vells i en mal estat, ens permeten tenir una idea de com era la vida quotidiana.

A l’enterrament, no només s’han trobat restes humanes. També hi ha les restes de la roba que utilitzava el difunt en el moment del sepeli, que tot apunta a que es tracta de l’hàbit de l’orde de la Mercè.

Finalment tenim un apèndix amb l’estudi antropològic de les restes trobades, que tot i trobar-se en un pèssim estat de conservació, ens permeten obtenir algunes dades sobre les dues persones enterrades.

Per tant és una bona oportunitat per ajudar-nos a conèixer la forma de vida d’un representant de la noblesa catalana.

És dona la coincidència que ahir, 23 d’octubre, es va procedir al retorn de les restes al panteó de l’església de Sant Vicenç dels Horts.

De la contraportada:

L’estudi del comportament de la noblesa catalana a l’entorn de la guerra de Successió encara és una tasca pendent. Sabem moltes coses dels caps més rellevants del braç militar, però desconeixem les estratègies de la petita i mitjana noblesa per sobreviure al conflicte.

Aquest treball pretén mostrar la història d’un d’aquests nobles, el baró de Cervelló. No es tracta, certament, d’un personatge destacat en el conflicte; és més aviat un noble que segurament no sabia massa bé quin bàndol triar; les circumstàncies el van acostar al camp austriacista, hom sospita que sense massa conviccions, però la mort el va alliberar de veure el resultat de l’elecció.

L’exhumació de la tomba del baró ha permès una aproximació a la història d’aquesta noblesa desconeguda. A partir de les seves restes, l’equip del Taller de Projectes de la Universitat de Barcelona, amb l’ajuda de l’il·lustrador Francesc Riart i l’antropòloga Marta Pujol, ha intentat recrear el personatge i les circumstàncies socials i històriques del seu entorn en un moment que fou cabdal per Catalunya. L’atzar ha fet que aquest estudi es dugués a terme al bell mig de la commemoració de la guerra de Successió.

Títol: “Un noble català a la guerra de successió. Exhumació de la tomba del baró de Cervelló“
Autors: Nayra Llonch, Marta Pujol i Joan Santacana
Editorial Llibres de Matrícula, col·lecció “Cartipàs”, 12
Primera edició, juny del 2009
133 pàgines
ISBN 978–84-935522–8-2

El meu agraïment a l’editorial Llibres de Matrícula per fer-me arribar un exemplar del llibre.

“Colom: 500 anys enganyats. Per què s’amaga l’origen català del descobridor d’Amèrica”

Aquests darrers dies, amb la notícia de la publicació d’aquest llibre i el ressò d’un altre publicat el passat juliol als Estats Units (“El ADN de los escritos de Cristóbal Colón”), ha tornat a sorgir amb força la reivindicació de l’origen català de Cristòfor Colom.

No és pas una teoria nova; l’any 1927 l’enginyer i historiador peruà va publicar a París el primer llibre que identificava el descobridor d’Amèrica com una persona nascuda a Catalunya.

El llibre que ara publica en versió catalana Cossetània (inicialment publicat l’octubre de l’any passat) és molt important i una gran aportació en l’estudi de l’origen de Colom. Cal destacar que ens trobem amb un treball fet amb criteri i rigor, amb constants referències a totes les fonts bibliogràfiques consultades (en les 187 pàgines de text hi ha més de 500 notes a peu de pàgina i la bibliografia ocupa 39 pàgines), plantejant totes les teories existents i analitzant-les.

A diferència d’altres treballs escrits per autors catalans, aquí no es tracta de demostrar que Colom va néixer a una població en particular –malgrat que al final l’autor no pot resistir la temptació de parlar-ne–. L’objectiu del llibre es determinar quina de les teories sobre l’origen de Colom té unes proves més contundents i té més possibilitats de ser certa.

A grans trets el llibre de Carles J. Merrill està dividit en quatre grans apartats: 1) les diverses teories existents sobre l’origen de Colom, 2) la versió oficial de l’origen genovès i els seus punts febles; 3) la teoria sobre l’origen català de Colom des de 1927 fins a l’actualitat i 4) presentació de la teoria sobre l’origen català de Colom, amb l’anàlisi dels arguments.

Cada un dels apartats dóna fe dels anys de feina esmerçats per l’autor. Així el primer fa un extens repàs de les diverses teories existents sobre l’origen de Colom, algunes de les quals són certament estrafolàries –per exemple, al de l’origen basc, que en explicar-la no pot deixar d’indicar com la única forma d’explicar-la passa per que sigui una broma.

A continuació es passa a explicar l’origen genovès, la teoria que es considera com oficial. Però hi ha punts febles, i molts: la diversa documentació aportada es dubtosa, la no existència de familiars de Colom a Gènova quan el seu fill viatja per a trobar-los; els problemes de fer quadrar les dates del Cristoforo Colombo documentat a Gènova, nascut el 1451 amb l’edat del descobridor d’Amèrica; la posició social de Colom i Colombo… També s’utilitzen algunes dades indirectes, com la carta escrita per uns ambaixadors genovesos que eren a Barcelona el 1493, quan Colom va tornar del seu primer viatge, on no hi ha cap referència ni a Colom ni al seu origen genovès.

La tercera part del llibre fa un repàs a la teoria de l’origen català, des de la primera vegada que va ser formulada, l’any 1927 pel peruà Ulloa. En els anys posteriors diversos autors es fan ressò d’aquesta teoria, aportant noves dades (com Pere Català Roca, Caius Parellada, Teresa Baqué, Jordi Bilbeny –encara que en el cas d’aquest darrer autor es qüestionat per alguns dels seus arguments).

La última part del llibre és la presentació de les dades que avalen l’origen català de Colom: la utilització del cognom i les seves variacions; la relació amb els Coloms coetanis documentats a Catalunya; les raons per amagar el seu origen; el coneixement del català i la seva presència en els seus escrits; les institucions catalanes i el seu silenci sobre Colom; el paper dels Reis Catòlics en la promoció del viatge i el repartiment dels beneficis; els catalans que formaven part dels quatre viatges de Colom a Amèrica; les referències geogràfiques utilitzades per Colom en batejar llocs del nou món.

Tot això fa arribar a la conclusió que l’origen català de Cristòfor Colom és la teoria més plausible.

Exceptuant algunes pàgines on explica les relacions entre els components d’algunes famílies (per exemple, en parlar dels Bobadilla hi ha un autèntic batibull de relacions entre pares, fills naturals i il·legítims, oncles, amants…), el llibre es d’una lectura sorprenentment agradable, especialment si considerem la dificultat d’explicar detalls d’una història complexa, amb detalls que cal poder identificar si es vol entendre els arguments de cada una de les teories.

Una lectura recomanada per a tothom interessant en la història de Catalunya.

De la contraportada

Des dels Estats Units d’Amèrica, Charles J. Merrill, professor de la Universitat de Mount Saint Mary, ha estudiat durant divuit anys tota la informació i les teories existents sobre els orígens de Cristòfol Colom. Per tant, les seves conclusions, publicades a l’estat de Washington el 2008 amb el títol Colom of Catalonia: origins of Christopher Columbus revealed, no són fruit de l’apassionament propi de qui vol “escombrar cap a casa”. Amb aquest llibre, Merrill demostra amb rigor que el descobridor d’Amèrica era un català que mantenia una antiga enemistat vers la família dels Reis Catòlics, i per això els monarques van ocultar la catalanitat de Colom i van fomentar la idea que era italià. La mentida va guanyar credibilitat perquè es va anar repetint de forma autoritzada fins que es va convertir en un dogma històric. Però, com diu l’autor, “Fins a cert punt, és possible que el mateix Colom i la seva família acceptessin aquest engany. Devien tenir-hi les seves raons. Però no hi ha cap motiu perquè nosaltres hi estiguem d’acord”.

Títol: “Colom: 500 anys enganyats. Per què s’amagà l’origen català del descobridor d’Amèrica” (“Colom of Catalonia: origins of Christopher Columbus revealed”)
Autor: Charles J. Merrill
Cossetània Edicions, col·lecció “El tinter”, 99
Primera edició, octubre 2009
ISBN 978–84-9791–567-0
Preu: 18,90 €

El meu agraïment a Cossetània Edicions per fer-me arribar un exemplar del llibre.

“¿Quién mató a Ferrer i Guardia?” — Francisco Bergasa

Avui, 13 d’octubre, fa exactament un segle de l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia al castell de Montjuïc, amb l’acusació de ser l’instigador dels esdeveniments de la Setmana Tràgica del juliol/agost del mateix any.

Aquest llibre ens situa en tot el procés dut a terme contra Ferrer i Guàrdia.

En primer lloc, ens situa sobre el personatge i el seu temps, així com els fets de la Setmana Tràgica. A continuació tenim una completa descripció de tot el procés judicial: l’aute de processament, la detenció la matinada de l’1 de setembre als voltants d’Alella, els testimonis, les proves documentals i els interrogatoris.

El 9 d’octubre, quan només feia un mes de la detenció, s’inicia el consell de guerra. El llibre recull pràcticament tot el judici oral, amb els testimonis de l’acusació, la defensa i la lectura de la sentència el mateix dia 9 on el declaren culpable.

Sense perdre més temps, el mateix dia 9 per la tarda la sentència arriba a capitania general per a la seva confirmació, la qual va arribar el dia 11 d’octubre al migdia.

El mateix 11 d’octubre, Ferrer i Guàrdia era traslladat al Castell de Montjuïc, on va arribar a quarts de quatre de la matinada del 12 d’octubre. Aquest dia el va passar tancat a la presó, tot esperant la ratificació de la sentència per part del Consell de Ministres. Mentre això no arribava, el pres va passar l’estona escrivint una carta a la seva companya així com el testament.

A dos quarts de nou del matí del dia 13, Ferrer i Guàrdia va ser escortat fins al Fossar de Santa Amàlia, on va ser afuselat a les nou del matí en punt.

La part final del llibre tracta d’analitzar les responsabilitats de tot el procés, les seves irregularitats i els motius que portaren a la sentència capital.

El llibre ens ofereix la possibilitat de conèixer el desenvolupament de tot el procés, recollint les diverses fonts documentals existents. D’aquesta forma podem conèixer no només la part acusatòria, sinó també les intervencions de la defensa i del propi Ferrer i Guàrdia. També s’identifiquen les proves falses utilitzades, així com les diverses irregularitats del procés.

De la contraportada:

El 13 de octubre de 1909, hace ahora exactamente cien años, moría fusilado en el castillo de Montjuïc el pedagogo, anarquista y librepensador catalán Francisco Ferrer i Guardia, condenado a la última pena en virtud de una polémica sentencia que lo consideró «autor y máximo responsable» de los sucesos revolucionarios conocidos históricamente como la Semana Trágica.

Con la ejecución de Ferrer i Guardia la España dogmática e intransigente, encarnada en el Gobierno de Maura, pretendió saldar, en un controvertido ajuste de cuentas, la deuda que con ella tenía contraída el creador de la Escuela Moderna, cuyas ideas políticas y pedagógicas representaban un ataque frontal a los valores defendidos por el sistema canovista. Y para ello no dudó en instruir un proceso arbitrario y tendencioso, viciado en todos y cada uno de sus autos, y falto de las más indispensables garantías jurídicas, que desembocó en un fallo escandaloso, considerado por historiadores y juristas como uno de los más flagrantes errores judiciales de la historia moderna.

Ferrer i Guardia fue la cabeza de turco elegida por quienes defendían el eufemismo de la «revolución desde arriba» para advertir a los que la intentaban «desde abajo» del alto coste que suponía disentir de un régimen ineficaz y caduco empeñado en perpetuar sus prerrogativas, al que la injusta muerte de aquél dio el golpe de gracia en el proceso de su desintegración definitiva.

En un tiempo en el que la memoria histórica reclama un lugar junto a la verdad oficial, dispuesta siempre interesadamente a olvidarla, parecía obligado aprovechar el centenario de aquel escándalo judicial para reivindicar la inocencia de su protagonista. Y acercar, a la vez, hasta el lector toda una suerte de prácticas perversas (la instrumentalización de la Justicia, la intromisión de la Iglesia en el orden civil, el servicio de la propaganda mediática al descrédito del adversario o la inevitable y perenne confrontación de las dos Españas), tan presentes en la causa aquí investigada, y que continúan plenamente vigentes un siglo después de aquellos hechos.

Títol: “¿Quién mató a Ferrer i Guardia?“
Autor: Francisco Bergasa
Editorial Aguilar
Primera edició, març del 2009
649 pàgines
ISBN 978–84-03–59621-4
Preu: 28,50 €

El meu agraïment a l’editorial per fer-me arribar un exemplar del llibre.