Amberville– Tim Davys

Us imagineu un món on no hi ha éssers humans, sinó animals de peluix? Un món on hi conviuen óssos, gaseles, serps, conills, coloms, goril·les, pingüins, camells, hienes o rates, cada un amb la seva pròpia personalitat i exercint un paper dins de la societat.

Però és una societat que viu amb una por latent: hi ha una Llista de la Mort. I si el teu nom surt en aquesta llista, ja has begut oli: passarà un camió on hauràs de pujar i ja ningú sabrà res més de tu.

I justament aquí és on comença la història. Un cap mafiós, en Nicolau Colom s’assabenta que el seu nom és a la llista i, en conseqüència, li queden pocs dies de vida. I per evitar-ho contacta amb l’Eric Ós, un antic pinxo que treballava al casino de Nicolau però que fa temps ha fet un canvi de vida i ara té un càrrec de responsabilitat en una de les agències de publicitat més importants.

Nicolau sap que no tindrà prou amb demanar-ho, així quan va a visitar a l’Eric es fa acompanyar d’un parell de goril·les que ràpidament marquen el terreny, destrossant els mobles de casa. El Nicolau li fa l’encàrrec de la feina: ha de trobar la Llista i la forma d’esborrar el seu nom, una tasca que sembla gairebé impossible. L’existència d’aquesta Llista podria ser una llegenda i la tasca ben bé podria ser del tot impossible. Per ajudar-lo a tenir clar que calia prendre la feina de debò, en Nicolau Colom l’amenaça: si em passa alguna cosa a mi, els meus goril·les mataran la teva dona.

Sobre la Llista, hi ha tota mena d’històries. Els que pensen que realment existeix diuen que la Guerra dels Vint Anys, el darrer gran conflicte armat en el món dels animals de peluix, va estar motivada pel desig de controlar la Llista. D’altres diuen que durant el període de la Llei Seca de tombant del segle, la Llista no va funcionar i cap animal va haver de ser recollit. I també es diu que durant els anys seixanta, artistes famosos camuflaven les llistes en missatges amagats en discos de vinil i que per escoltar-los calia reproduir-los al revés, sentint els noms dels nominats.

Espantant i patint pel que pugui passar a la seva dona, l’Eric contacta amb amics dels vells temps a qui demana ajuda per trobar la Llista. No hi ha cap pla, així que la forma de començar es tractar de trobar el camió de recollida i veure si realment circula per les nits recollint als animals que mai més tornaran.

Poc a poc coneixem com funciona la societat: com hi ha una llista d’espera per a demanar cadells i que aquests són assignats pel govern en funció de la posició dels pares i les seves capacitats per fer-se’n càrrec. També ens explica la distribució de les diverses sectors de la ciutat (Amberville, Yok, Tourquai… i el misteriós Abocador d’escombraries), cada un amb les seves característiques específiques ben definides i els seus habitants ben definits. També sabem de l’existència d’una religió oficial que dóna una explicació per a tot allò que succeeix.

“Amberville” es pot veure com un retrat crític de la societat, ja que malgrat ser una població formada per animals de peluix, la seva forma de vida recorda perfectament la societat humana: van a l’escola, fan trapelleries durant la infància, s’enamoren, es casen, discuteixen, consumeixen drogues… Alguns dels animals són bons mentre que d’altres són dolents. La religió oficial els obliga a ajudar als pobres amb donació de roba, i aquesta és una tasca que s’ha de fer… fins i tot quan no hi ha roba; aleshores cal robar-la malgrat que això en teoria és dolent. Al cap i a la fi, un petit pecat serà recompensat pel gran bé que origina.

La història combina diversos narradors; en general és el protagonista qui parla, però en altres moments la primera persona l’agafen altres personatges de la història; l’Emma Conill, que és la dona de l’Eric i també Teddy Ós, el germà bessó de l’Eric i amb qui comparteix un secret que ningú llevat  d’ells coneix. En altres moments del llibre, el text és un buidat directe de sentiments, com quan en Noè Camell pot dir poca més excepte que no entén res.

No trigarem en descobrir, d’una banda, que la Llista de la Mort efectivament existeix. L’Eric i el Teddy ens explicaran el gran secret que tenen amagat… i també descobrirem altres secrets que ens revelaran com la societat dels animals de peluix no és tan idíl·lica com semblava. I la vida de l’Eric no és pas com ell s’imaginava que era.

Tot això construeix una història que enganxa al lector: vas passant cada una de les pàgines sorprenent-te amb les troballes i descobriments, pensant com aquesta societat d’animals en realitat no es tan diferent de la nostra i com a tot arreu hi ha qui té el desig de controlar la vida dels altres.

És un llibre ben diferent a qualsevol altre que hagi llegit i, certament, no em puc estar de recomanar-lo. Al començament certament costa agafar el ritme de lectura, però un cop situat, la lectura és d’allò més apassionant.

Text de contraportada

L’Eric Ós ho té tot: una carrera plena d’èxits a l’agència de publicitat més prestigiosa de Mollisan Town, una dona bonica, una casa esplèndida. Ell sap que ha tingut molta sort. Un temps abans, la seva vida girava entorn de les drogues, el joc i un conegut cap del crim anomenat Nicolau Colom.

Però tot d’una , l’Eric descobreix que el passat no està tan lluny com creia. El Colom i els seus sequaços han tornat, i li exigeixen els seus serveis un darrer cop. El Colom ha sentit a dir que està a la Llista de la Mort i pretén que l’Eric el salvi. Si no ho fa, la seva estimada doneta, l’Emma Conill, serà esquarterada membre a membre. El problema és que ningú –ni en Colom ni l’Eric– no sap si aquesta llista realment existeix.

Amb el seu equip dels vells temps –Sam Gasela, Tom-Tom Corb i l’astuta Serp Marek Serp– l’Eric buscarà l’esmunyedissa llista, una cerca que el portarà des del submón més fosc de Mollisan Town fins a les instàncies més altes del poder. I l’Eric Ós aprendrà que, en el seu món, res ni ningú no són el que semblen.

Títol: “Amberville“
Autor: Tim Davys
Traducció: Josefina Caball
Columna Edicions
Primera edició, setembre del 2009
342 pàgines
ISBN 978–84-664‑1079-3
Preu: 19,50 €

“El crit del peresós”

Fa un parell d’anys, gràcies a la petita meravella “Firmin”, descobríem l’autor nord-americà Sam Savage. Si aleshores ens entendria la història d’una rata que, a força de menjar llibres, adquiria la capacitat de llegir, en aquesta ocasió tenim una història ben diferent.

I ben diferent és també la forma de presentar-la. El protagonista, Andrew Wittaker, és l’editor d’una revista de literatura anomenada “Soap”. Una tasca que realitza de forma altruista. Els ingressos els rep dels lloguers que, en teoria, li paguen les persones que viuen per diversos habitatges que té repartits per la població. Per acabar de completar el personatge, fa poc que la seva dona l’ha abandonat i se n’ha anat a la ciutat.

El llibre ens presenta la correspondència que escriu Andrew Wittaker, però amb la particularitat que només tenim la correspondència que ell escriu. No coneixem les respostes, malgrat que podem deduir-les tot llegint les contrarèpliques. La correspondència ens presenta una personalitat ben divertida, tant per la varietat com pel seu contingut. I rebutjar sempre les peticions de millora als edificis, que literalment s’ensorren.

Hi ha cartes adreçades als llogaters, per demanar-los que si no troben les claus de la bústia no les trenquin. A altres llogaters els demana que, si us plau, recordin que han de pagar el lloguer puntualment cada mes. Malgrat tenir aquests pisos, els problemes alhora de cobrar més la necessitat d’enviar diners a la dona fa que el protagonista tingui seriosos problemes per arribar  a final de mes. Ha de racionar les compres que fa al supermercat –per cert, també trobem les llistes de la compra– i fer mans i mànigues per sobreviure. Fins i tot decideix canviar de casa, un gran edifici amb moltes habitacions i que costa molts diners d’escalfar, per tal d’anar-se’n a un pis que no aconsegueix llogar.

Per preparar el trasllat, comença a endreçar tot el que té classificant-ho en capses. Primer problema: quan ha d’escollir els llibres, es passa més estona rellegint-los que no pas classificant-los. També troba l’àlbum familiar i planteja a la seva germana un dubte fonamental: per quina raó no hi ha fotografies seves entre els set i els quinze anys.

Un altre tipus de correspondència és la que ha d’enviar als autors que envien manuscrits a la revista: la majoria són per rebutjar originals, amb comentaris sobre la qualitat dels escrits o la seva manca d’interès. En una altra ocasió aconsella a l’autor que millor enviar l’original a una revista d’equitació. Relacionat amb la revista, comença a organitzar una gran convenció –gran de debò, hi haurà elefants!– i s’adreça a persones conegudes per demanar-los la seva participació.

Alguns dels autors rebutjats no es prenen bé les cartes de l’editor. Un es pensa que només li rebutja els llibres pel fet que és canadenc. Una altra no para de reenviar els poemes i, finalment, aconsegueix per cansament la promesa de la publicació dels seus poemes amb fotografies al proper número.

Menció a banda són els problemes econòmics: una sèrie de referències sobre l’aspecte físic d’una llogatera i el seu ús de la banyera provoca un seguit d’amenaces físiques que són denunciades amb correspondència amb un to amenaçador. O quan el director del banc li demana un paper, elabora un discurs sobre la inutilitat de cercar-lo donades les poques possibilitats real de trobar-lo.

Combinant tota aquesta correspondència descobrim alguns moments d’una bogeria delirant: quan es presenta en mig d’un pícnic públic tot cridant i engrapant tant de menjar com pot, acció que es recollida en una publicació de la correspondència. Aquí trobem dos personatges nous, un doctor i una dona que es desplaça en cadira de rodes i viu al davant del protagonista, mirant tot el dia amb els prismàtics. Aquestes dues persones escriuen un parell de cartes, adreçades al mitjà de la competència, per denunciar la forma en que es tractat el protagonista. Són, clarament, cartes escrites pel mateix Andrew suplantant les altres persones… però la bogeria arriba al punt que ell mateix escriu al doctor.

En mig de tota la correspondència, l’Andrew troba uns moments per escriure capítols de la seva novel·la, ambientada en una granja on les gallines estan malaltes i no ponen ous.

Tota la correspondència amaga un sentit molt fi de l’humor, amb situacions del tot impossibles i recargolades. Hi ha un moment del tot genial: creu veure un dels seus autors dins d’una furgoneta aturada al semàfor –aquí hi ha un error de traducció, ja que parla d’un camió per referir-se a un pick-up truck– mentre passeja pel carrer… mentalment fa els moviments per immobilitzar-lo tot saltant per la part posterior. Però en el moment de fer l’acció, mentre fa el salt, el semàfor es posa verd i cau de genolls al terra. Es queda una estona al mig de carrer, mentre la resta de vehicles i persones passen de llarg. S’ha fet mal als genolls, totalment pelats… i a l’endemà troba que les mans no estan ben posades. Cerca un metge i el va a visitar, tot provocant una espectacle que ben bé podria ser un capítol dels Monty Python.

Una lectura ben recomanable…encara que haig de reconèixer que se m’ha fet un xic llarga.

Títol: “El crit del peresós” (“The cry of the sloth. A complete account”)
Autor: Sam Savage
Traducció: Josefina Caball
Columna Edicions
Primera edició, setembre del 2009
ISBN 978–84-664‑1082-3
Preu: 16,50 €

El meu agraïment a l’editorial per fer-me arribar un exemplar del llibre.

“Temps de conquesta” — Enric Lluch

Ens trobem al segle XIII, uns dies abans de l’inici de la campanya per a la conquesta de l’illa de Mallorca. Un pare i el seu fill es preparen per anar, seguint les ordres del seu senyor, el duc de Cardona, a la concentració de tropes que s’està fent a Salou.

No saben ben bé quina és la raó. Tampoc no tenen del tot clar que hauran de fer. El pare és ferrer, per tant tindrà feina garantida en la preparació de les armes, les armadures, les ferradures dels cavalls i altres feines.

I comença la campanya. La travessa amb vaixell, l’arribada a l’illa, les primeres topades amb els sarraïns, el setge a la ciutat i l’esgarrifança per la massacre. I la mort del pare.

Acabada la guerra, el fill (ara ja amb nom i cognom, Guillem Ferrer) torna a la seva terra.

Es casa i és a punt de ser pare. Però hi ha una nova convocatòria del rei Jaume. Cal anar novament a formar un exèrcit i el ferrer ha de marxar immediatament. Un altre cop, no en sap el motiu… potser una guerra amb els senyors de l’Aragó?

Però l’objectiu és un altre: novament la guerra contra els sarraïns, els de les riques terres valencianes. Seran uns quants anys fent de ferrer, ara depenent directament del rei.

“Temps de conquesta” ens explica com podria haver estat la vida dels soldats catalans que, sota el comandament del rei Jaume, van conquerir les terres de Mallorca i València. Escrit en primera persona, s’utilitzen personatges i esdeveniments històrics combinats amb uns altres de totalment inventats.

És de destacar com l’autor aconsegueix ficar-nos dins del personatge i sentir com si realment estiguem escoltant una història explicada pel protagonista, que ens explica tots els moments de la seva vida durant les conquestes. Els moments d’avorriment, la pena per la separació amb la família, les diferències entre senyors i serfs, les campanyes militars i la seva brutalitat, les emboscades…

Una breu i bona novel·la històrica, que es llegeix ben ràpidament.

El 5 de setembre de 1229 una flota de més de 150 vaixells dirigida per Jaume I salpa cap a les Mallorques amb l’objectiu de conquerir-les. El 31 de desembre cau finalment la capital. La ciutat és saquejada i la majoria dels habitants moren o es converteixen en esclaus. Fins ací, els fets oficials. Però… com van viure aquesta aventura bèl·lica els protagonistes.

Títol: “Temps de conquesta“
Autor: Enric Lluch
Editorial Bromera, col·lecció “Esguard”, 16
Primera edició, novembre del 2007
Premi de novel·la històrica “Far de Cullera”, de l’Ajuntament de Cullera
154 pàgines
ISBN 978–84-9824–244-7
Preu: 9,95 €

Enguany, en els propers dies, se celebrarà el primer centenari de la Setmana Tràgica del 1909. Durant aquestes últimes setmanes he anat recollint les diverses novetats editorials que, com era d’esperar i fàcil d’imaginar, s’han publicat. La majoria han estat llibres que explicaven els esdeveniments des d’un punt de vista històric o tractaven de construir una narració periodística. També hi ha hagut un parell de llibres de ficció on la Setmana Tràgica tenia alguna relació amb la trama, encara que sense centrar la història.

Faltava, doncs, una novel·la històrica situada dins de ciutat de Barcelona durant aquells dies de juliol i agost de 1909. “Barcelona tràgica” és justament això: una novel·la que, situant-nos en tots els esdeveniments que avui coneixem com a Setmana Tràgica elabora una trama amb diversos personatges de ficció.

L’autor, Andreu Martín, és un prolífic escriptor especialitzat en novel·la negra del que, haig de reconèixer, fins ara no havia llegit cap llibre seu. Segons s’explica a la contraportada, aquesta és la seva primera incursió en el terreny de la “novel·la negra de rerefons històric”.

“Barcelona tràgica” és un llibre molt fluix… o directament, rematadament dolent. És nota que ens trobem amb un encàrrec que ha rebut escriptor per part de l’editorial amb la finalitat d’aprofitar el soroll mediàtic i aconseguir vendre algun llibre.

Ens trobem amb una història que en cap moment aconsegueix crear un mínim d’incertesa o emoció i on ràpidament t’imagines quin serà el desenllaç final. No hi ha cap sorpresa: el final es tant previsible que a mitja novel·la ja l’has imaginat. Et queda l’esperança de que en algun moment hi haurà un tomb i l’autor tindrà l’habilitat de fer un canvit totalment inesperat a la història. Però no, arribes al final i et penses que les dues-centes últimes pàgines són un farciment totalment sobrer.

Hi ha més. Et trobes amb episodis, com per exemple les diverses referències a Ferrer i Guàrdia, absolutament gratuïtes i sense cap relació amb la trama de la història. L’autor ens les fica amb calçador segurament per complir amb l’encàrrec rebut on li exigien incloure referències a Ferrer i Guàrdia o bé amb la finalitat de poder utilitzar-lo com a reclam en una campanya de màrketing.

Com he indicat anteriorment, els fets, els personatges i la història s’expliquen d’una forma molt simple. En cap moment tens el menor dubte sobre allò que faran els personatges. No hi ha cap mena d’emoció. Només un dels personatges, el Basili, acaba el llibre amb una determinada sorpresa… la resta, però, responen de la primera pàgina a la última al seu perfil.

En definitiva, dubto que en els darrers dos o tres anys hagi llegit un llibre més dolent. Jo mateix em sorprenc de que hagi tingut la paciència d’arribar al final, tot i estar un parell de vegades temptat de tancar-lo i oblidar-me’n.

El despropòsit també es troba en l’edició i presentació del llibre. De tant en tant ens trobem amb algunes de les postals de la Setmana  Tràgica d’Àngel Toldrà, que segurament l’editor ha inclòs per contextualitzar la història. Però han estat tan mal editades que en realitat no deixen de ser unes taques fosques de tinta on difícilment es pot apreciar cap detall.

Per tant, no us l’aconsello en absolut.

Títol: “Barcelona tràgica“
Autor: Andreu Martín
Alisis
393 pàgines
Primera edició, juny 2009
ISBN 978–84-936601–6-1
Preu: 18,00 €

Aquesta novel·la ens situa al segle XIII, en diversos territoris de la Corona d’Aragó. Comença per Montpeller, dins de la comunitat jueva, amb la fugida de Susanna. És una jove jueva que no es resigna a quedar sota la tutela d’un cristià i que la manté tancada, amb la seva mare i el seu germà petit, a l’interior de la seva casa. Vol presentar-se davant de Jaume I que, com a rei té les comunitats de jueus sota la seva protecció.

En la fugida té l’ajuda d’Obadja d’Itil, que durant molts d’anys ha acompanyat al seu pare en les rutes comercials. És un khàzar que, gràcies als seus contactes i coneixement del terreny, ajudarà a Susanna a fugir de Montpeller primer per terra cap a Marsella, d’on esperen aconseguir un vaixell que els porti fins a Barcelona.

Per desgràcia, a Montpeller han descobert la fugida i denuncien a l’Obadja com a segrestador i el declaren traïdor. Davant la por de que li confisquin els béns i que sigui detingut, la parella s’ha de separar. El khàzar acceptarà una proposta d’un comerciant venecià per anar-se’n a l’extrem orient, però abans el vaixell portarà a Susanna fins a Gènova.

A Gènova, gràcies als contactes que li ha donat l’Obadja aconsegueix plaça en un vaixell que la portarà fins a Barcelona. Anirà acompanyada de dues altres dones, l’Almodis i la seva esclava Sarka. En arribar a Barcelona contactaran amb en Bernat Marcús, un vell mercarder amb molts contactes amb la casa reial.

A Barcelona el rei no hi és, però se l’espera per a Nadal. Així que l’esperen… però el rei no vindrà, ja que se n’ha anat cap al sud, ja que una de les persones de la seva màxima confiança ha mort durant la campanya per la conquesta de València. Sí que arriba la reina Violant, que es commou per les desventures de la Susanna. Després de consultar-ho amb els seus consellers, la reina es compromet a fer arribar la seva història davant el rei.

Simultàniament a tot això, Jaume ha fet la promesa que no abandonarà les terres del País Valencià fins a la conquesta de la ciutat de València. Per demostrar la seva promesa, reclama la presència de la reina. Aquesta hi va, acompanyada del seu seguici on es troben la Susanna i l’Almodis.

A Barcelona, però, han conegut a un personatge que cada vegada anirà adquirint més protagonisme. És un torsimany, un traductor al servei d’un noble català. Pels cristians és un pagès musulmà capturat i que els ajuda a obtenir informació dels moviments de les tropes sarraïnes. Però amaga una història ben diferent: en realitat és una dona, que estant al bosc es veu sorpresa per una patrulla de cavallers cristians… espantada es fa passar per un home. Aquest traductor també les acompanyarà fins a trobar-se amb el rei.

Al poc temps ja les tenim situades amb l’exèrcit del Conqueridor. Quan finalment poden parlar amb el rei, aquest se’n fa càrrec de la situació i li dóna la raó. Però a la vegada, ha d’actuar amb cautela, per evitar que Montpeller no deixi d’enviar l’ajut necessari per a la conquesta de València. Així que no farà pública les seves ordres fins d’aquí a uns mesos, passada la Pasqua. Mentre, Susanna estarà sota la seva protecció.

Des d’aquí, poden veure des d’una posició destacada com l’exèrcit de Jaume enfila el camí cap a València i comença el setge. Una situació complicada per a Susanna i per al torsimany, ja que els dos tenen a éssers molts estimats dins de la ciutat. No és una situació fàcil per a ningú.

Pel que fa a la novel·la, convé destacar-ne dos aspectes. D’una banda, la descripció dels paisatges, de les ciutats i els seus ports, de la campanya militar per al setge de València… són també extraordinàriament detallistes. Quan s’arriba a un dels ports de les diverses ciutats visitades, la narració ens transporta amb tota mena de detalls i ens permet d’imaginar-nos com si realment fóssim nosaltres els que hi arribem. No només els viatges per mar, també quan es viatja per terra respirant la pols del seguici o trobant un riu que va molt ple d’aigua i que cal creuar.

L’altre aspecte a destacar és la història que viuen els personatges també ens transporta a les seves vides, sempre ben diferents d’allò que sembla vistos per fora. El torsimany Yahyà, una dona que es fa passar per home i que aprofita les visites a la ciutat assetjada per trobar-se amb el seu amant. L’Almodis, una monja de Vallbona que té l’oportunitat de visitar una rica família per copiar uns manuscrits i acaba enamorant-se d’un trobador. El guia Obadja, que té contactes a tot arreu, una rica casa a Marsella i moltes històries sorprenents dels seus viatges per tot el continent i més enllà.

Tot això fa que el conjunt sigui una novel·la distreta i de molt agradable lectura. Una novel·la on les protagonistes són totes dones excepcionals, d’un gran coratge i que, malgrat els dubtes i les pors, tenen la fortalesa per fer front a totes les adversitats.

De la contraportada

En plena conquesta de València, Susanna, una jueva montpellerina, es veu obligada a fugir de la ciutat i anar a l’encontre del rei en Jaume per reclamar-li protecció contra els que volen privar-la de llibertat. En eixir de Montpeller, inicia un llarg i perillós viatge que la du per les ciutats mediterrànies de Marsella, Gènova, Barcelona… En una societat dura, de vegades terrible, la protagonista troba suport en altres dones que, com ella, no es deixen vèncer pels entrebancs i s’arrisquen per tal d’aconseguir el somni que persegueixen.

El desordre de les dames ha estat guardonada amb el XIV Premi Enric Valor de Novel·la. Aquesta novel·la històrica ens transportarà als territoris de l’antiga corona d’Aragó de la mà d’un grapat d’aventureres de procedències i religions diverses, que retraten la societat de l’època.

Títol: “El desordre de les dames“
Autora: Pepa Guardiola
Editorial Bromera, col·lecció “L’eclèctica” 166
1a edició, juny 2009
347 pàgines
ISBN 978–84-9824–418-2
Preu: 19,00 €

El meu agraïment a l’editorial per fer-me arribar un exemplar del llibre.

Comprar el llibre

Com ens veuria un nord-americà que, per circumstàncies de la vida, entra en contacte (amb tots els possibles sentits de l’expressió) amb una delegació de l’ajuntament de Barcelona que visita Nova York?

El protagonista, George Mac Gregor, és un periodista de segona d’un diari de Nova York que ha de cobrir la visita de l’alcalde de Barcelona a Nova York (no es diu el nom de l’alcalde, però per la descripció de les errades alhora de parlar davant dels micros no hi ha cap dubte de qui es tracta). Un fet fortuït li permet conèixer a una de les persones que treballa en l’agència que s’encarrega de la logística de la visita, en Puigdevall.

Puigdevall, un catalanista (de pandereta, tot s’ha de dir) i boig pel cinema, se n’enamora i comença a perseguir-lo. Però també té una por a que els altres membres de la delegació el vegin en companyia de George… no fos cas que es conegués quina és la seva orientació sexual. En Puigdevall, a Catalunya, està casat amb fills, té casa i negoci, alhora que treballa tant per a l’ajuntament com per a la Generalitat.

En George rep un curs avançat de la visió estereotípica de la Catalunya com si fóssim la nació més refotudament avançada del món (i això malgrat les desgràcies provocades per dependre de Madrid). Puigdevall, per la seva banda, comença una persecució del seu nou enamorat, amb la finalitat que vingui de visita a Barcelona.

Dit i fet, pagat per Puigdevall i amb el piset a l’Hospitalet, en George arriba a Barcelona. La idea es tramitar una beca de la Generalitat, però mentrestant viurà del que li dóna el seu amant català.

També Puigdevall li fa conèixer els principals símbols de Catalunya, començant per Montserrat… però no serà una visita normal: resulta que Puigdevall té una obsessió per evitar que el reconeguin en companyia del seu amant, així que es disfressa per passar desapercebut. Fins al punt que la visita a Montserrat la fa vestit de monja!

Evidentment, en Puigdevall manté una segona vida que en realitat és la seva primera vida: una dona amb tres fills a Manresa i un negoci familiar pròsper. Malgrat les promeses, en George descobreix que les promeses de divorci per anar a viure amb ell són un simple doble joc.

Trencada la relació amb Puigdevall, en George ha de cercar una forma d’obtenir diners. I quina millor opció per a un jove nord-americà que no pas dedicar-se a donar classes particulars d’anglès? Els seus primers clients són uns membres de l’alta aristocràcia catalana, el matrimoni Forestier.

Evidentment no tot pot ser fàcil i a casa dels Forestier tenen interès per la llengua, però no precisament l’anglesa. Els serveis que esperen del George són d’una altra mena.

Durant aquesta vida amb l’aristocràcia, en George coneixerà una altra visió de Catalunya i viurà alguns episodis memorables, com una visita al Liceu que difícilment podrà oblidar. Posteriorment també fa una visita a la Conselleria de Cultura, per saber l’estat de la seva beca, arribant a mantenir una conversa –per qualificar-ho d’alguna forma– amb una consellera que només pot ser la primera del govern Maragall.

La narració, que a la introducció l’autora fa conya explicant l’origen del llibre atribuint-lo a una narració feta pel protagonista i del que ella només és la madrastra, és molt agradable de llegir… fent un retrat dels principals tòpics de la societat catalana i amb molts moments d’un gran humor. M’ho he passat molt bé llegint-lo.

De la contraportada

Quina mena de gent som?, es demanava Gaziel a començaments del segle XX. Com ens veuen ara des de fora? A partir de l’experiència del periodista americà George Mac Gregor, Carme Riera construeix un relat fresc, actual i divertit sobre la societat catalana. Fa pocs anys George Mac Gregor va topar per atzar amb un seguici de l’alcalde de Barcelona que s’havia desplaçat a Nova York per promoure les virtuts i meravelles de la capital catalana. Gràcies a les habilitats del periodista, la delegació catalana va aconseguir salvar una situació delicada, cosa que li va valdre la promesa d’una beca per fer estada a Catalunya. La seva mirada perplexa marcarà un relat que va de la ironia crítica a un final més obscur i sòrdid de trama policíaca i rerefons de corrupció

Títol: “Amb ulls americans“
Autora: Carme Riera
Edicions Proa, col·lecció “A tot vent” 513
252 pàgines
1a edició, abril del 2009
ISBN 978–84-8437–574-9
Preu: 17,50 euros

Ens trobem amb un nou exemple de novel·la d’intriga on es barreja un objecte mític (l’Arca de l’Aliança), un període històric de l’edat mitjana (el segle XII) i uns protagonistes actuals que, pràcticament sense saber ben bé com, es troben al bell mig d’una trama d’espies, lladres i serenos.

Anem a pams. El primer escenari es situa a cavall entre Jerusalem i la Vall de Boí al segle XII. El protagonista és un pintor anomenat Aldo que, després de fugir de la Llombardia, arriba a la Ciutat Santa. Participa en algunes feines menors on demostra la seva habilitat com a pintor.

Però tot comença a espatllar-se quan rep un encàrrec fora de l’habitual: un mercader li ofereix una feina diferent, però no li explica res fins que no l’accepta. Es tracta de copiar un estrany dibuix que hi ha en una galeria subterrània, que sembla força misteriós. La feina, per cert, porta incorporada com clàusula addicional un allotjament a pensió completa a casa del mercader (detall descobert un cop iniciada la feina).

Fugint d’això, el pintor se’n torna cap a Itàlia, però un seguit de malentesos fa que sigui víctima d’una injusta persecució religiosa. En la fugida es troba amb un picapedrer que se’n va cap a Occitània, per treballar en la febre constructora d’esglésies a les Valls pirinenques.

Però durant la fugida de Jerusalem, un esclau del mercader que l’acompanya li fa lliurament d’una còpia de l’estrany dibuix que havia començat a copiar, amb la traducció d’un text grec que hi havia. En llegir-lo entendrà l’abast del problema.

El segon escenari és la Barcelona del primer quart de segle XX. Els protagonistes són Puig i Cadafalch i mossèn Gudiol. Els trobem en dos moments diferents: el 1907 quan participen a la famosa expedició a la Franja de Ponent i uns anys més tard, al 1920, quan la seva decidida participació permet que les pintures de la Vall de Boí no siguin venudes a l’estranger. Amb la participació d’uns italians, es procedeix a l’arrencament dels frescos de les pintures murals que avui podem veure a la col·lecció d’art romànic del MNAC.

Finalment, el tercer escenari és l’estiu del 2007 a Jerusalem. Un grup d’italians està de vacances i, de forma primer accidental i després gairebé obsessiva, una noia del grup comença a fer preguntes sobre la història de l’arca de l’Aliança que, curiosament, són contestades per un altre noia del grup que ha seguit el tema durant alguns anys. Un israelià coincideix amb ella i s’interessa per les dues noies i els hi ofereix parlar del tema.

A partir d’aquí, s’inicia una espiral d’esdeveniments que ràpidament comencen a complicar la situació. Hi ha un segrest, realitzar d’una forma molt ràpida i resolt, així ho sembla, brillantment per la policia. Però hi ha detalls que no acaben de convèncer a l’inspector que està a càrrec de la investigació. Hi ha molts punts foscos i difícils d’entendre.

En aquest moment, els tres escenaris temporals de la revista convergeixen i tot comença a tenir sentit.

Què ens ofereix “El valle de los Lombardos”? D’entrada és una novel·la històrica amb components d’intriga. Les recreacions històriques realitzades semblen força versemblants i demostren una bona documentació per part de l’autora (fins i tot en alguns detalls que podrien semblar erronis, com la pertinença de la Ribagorça al Regne d’Aragó al segle XII, abans de la unificació amb el Comtat de Barcelona).

També hi trobem una bona recreació de com segurament era la vida dels artesans que van participar en la construcció i en la decoració de les esglésies romàniques del Pirineu. No coneixem els seus noms ni cap detall de les seves vides, però la reconstrucció realitzada –amb les necessàries llicències d’una novel·la de ficció– es prou versemblant.

Pel que fa a la Barcelona de començaments del segle XX, els personatges que hi apareixen, des de l’arquitecte Puig i Cadalfach al polític Cambó passant pel col·leccionista Plandiura, l’estudiós Gudiol o els altres personatges històrics citats, així com els esdeveniments de la convulsa vida ciutadana, també ajuden a donar versemblança a la història. Des de la reconstrucció de l’expedició a la Franja de Ponent, amb una excel·lent descripció de com es trobaven les pintures quan encara eren in situ, a  la negociació per tal que fos la Junta de Museus de Barcelona qui adquirís les pintures murals de la Vall de Boí.

El tercer escenari temporal de la novel·la ja està força més marcat per la història imaginada que s’explica i que constitueix el nucli dur de la trama. Aquí el ritme és força més ràpid i l’acció canvia ràpidament d’un costat a l’altra, fins arribar a un final certament sorprenent.

De la contraportada

Existe un misterioso objeto al que la Biblia ha otorgado poderes infinitos y que a lo largo de la historia los grupos más diversos han buscado con ahínco, pero sin éxito.

Sin embargo, ahora, la ubicación de tan ansiado objeto parece haber quedado al descubierto. Julia Strozzi, una joven italiana de viaje en Jerusalén, se ve envuelta en una apasionante aventura que la llevará a bucear en su propio legado familiar y a emprender un recorrido histórico desde la convulsa Barcelona de principios del siglo XX hasta la Jerusalén recién conquistada por los cruzados, pasado por los perdidos valles del Pirineo. Allí, en iglesias levantadas por canteros lombardos, aparece el nombre de Aldo de Brescia y el enigmático retablo del pantocrátor de San Clemente de Taüll.

“El valle de los lombardos” es un thriller trepidante, con tres historias entrelazadas, en el que personajes y lectores se unen en la obsesiva persecución de un objeto definitivo.

Títol: “El valle de los lombardos“
Autora: Helen Peterson
Primera edició, 2009
La Esfera de los Libros
485 pàgines
ISBN 978–84-9734–823-2
Preu: 21,00 euros

El meu agraïment a l’editorial per fer-me arribar un exemplar del llibre.

Comprar el llibre

Quan vaig tenir la primera notícia de la publicació d’aquest llibre ja vaig indicar que Poblet sembla s’ha convertit en un escenari de moda per a les novel·les policíaques. És, com a mínim i que jo en tingui coneixement, la segona novel·la publicada en els últims mesos on Poblet té alguna mena de relació amb la trama. L’altra novel·la és “El secrets de la reina”.

Amb aquest fil argumental i el meu conegut interès en tot allò relacionat amb el Monestir de Poblet no podia deixar de llegir-la. Dit i fet, aquest cap de setmana amb tempestes, llamps i trons, els he passat submergit en l’aventura de la inspectora Petra Delicado.

Personalment mai no he estat cap fan de les novel·les policíaques i, fins a aquesta, no tenia cap referència sobre l’autora ni la protagonista. Pel que he llegit en altres blocs i a la Wikipedia, aquesta és la vuitena novel·la on surt el personatge.

Tot comença quan la protagonista, la inspectora del cos de la Policia Nacional Petra Delicado, rep una trucada de la mare superiora del convent del Sagrat Cor de Barcelona que li demana vagi urgentment a visitar-la. En arribar es troba amb la sorpresa del cadàver d’un home en la capella gòtica on hi ha les relíquies d’un beat medieval: la mòmia de fra Aserci de Montcada.

L’home mort és un monjo de Poblet, que estava treballant en les tasques de restauració i condicionament de la mòmia. El cos del beat, per cert, ha sigut robat i al seu lloc només hi ha una inscripció en lletra gòtica que hi diu “Busqueu-me on ja no puc estar”.

El cas passa a mans dels Mossos d’Esquadra, però la insistència (i els contactes) de la mare superiora fan que la investigació la realitzi la Policia Nacional i, concretament la Petra. No hi masses pistes: la inscripció, el cadàver del monjo i una indigent que va veure una activitat sospitosa i com dues persones treien de nit alguna cosa de l’església per ficar-la dins d’una furgoneta.

Amb això cal iniciar la investigació. Com no hi ha on començar, la inspectora demana l’ajuda de dos investigadors, una monja de Sagrat Cor especialista en història i un monjo de Poblet, el bibliotecari. Han d’investigar les poques pistes que hi ha i tractar de trobar alguna explicació.

Tot es complica quan l’assassí comença a enviar restes del cos del beat… i no les deixa en qualsevol lloc, sinó a monestirs que van ser destruïts durant la Setmana Tràgica del 1909. Pot tractar-se d’una mena de venjança d’alguna persona que va ser castigada per la seva participació en els fets de la Setmana Tràgica?

En tot moment, la protagonista explica tots els maldecaps que li provoca la investigació i com això interfereix a la seva vida privada… especialment en aquests moments, quan fa poc que s’ha casat per tercera vegada i s’ha trobat per primera vegada amb tres nens que viuen amb ella i que no paren de fer-li preguntes sobre la feina i, molt especialment, sobre el cas de la mòmia.

La novel·la manté un excel·lent ritme i la relació de la protagonista amb els diversos personatges és realment divertida i intel·ligent: amb el subinspector Garzón, el seu marit Marcos, les policies Yolanda i Sònia; el comissari Coronas; el portaveu de la policia Villamagna o el psiquiatre Beltran. La Petra fa un ús molt intel·ligent de la ironia i, especialment amb el seu marit, la utilitza com eina per evitar una major interferència en la seva relació personal.

Com us he dit, l’he llegida de cop aquest cap de setmana. És un d’aquells llibres on, després de passar unes poques pàgines, ja no el pots deixar fins arribar al final que, de ben segur, sorprendrà. Així el desenllaç final, amb uns protagonistes i unes actituds del tot inesperades són tot una incògnita fins que la pròpia narració ens ho explica.

De la contraportada

Un frare del monestir de Poblet, expert en art, mor assassinat mentre treballa en la restauració d’un cos incorrupte exposat a la capella d’un convent de monges a Barcelona. El més sorprenent és la desaparició del cos exhibit. Després del desconcert que provoca aquest presumpte acte d’un fanàtic religiós, la inspectora de policia Petra Delicado i el seu ajudant Fermín Garzón es documenten sobre uns fets històrics que els resulten força llunyans. La investigació discorre aleshores la via incerta marcada pels obscurs ecos de la Setmana Tràgica del 1909, amb la ira desfermada contra els interessos de l’Església, i la trajectòria de la poderosa família benefactora del convent.

Sorpresa rere sorpresa fins a la impactant resolució del cas, aquesta incursió de la Petra Delicado en els dominis del silenci ens indueix a pensar en el que passa al nostre voltant sense que puguem ni sospitar-ho. Així, Alicia Giménez Bartlett posa a prova al màxim la seva habilitat per a les trames inesperades i per explorar els fons tèrbols de l’ànima humana.

Títol: “El silenci dels claustres” (“El silencio de los claustros”)
Autora: Alicia Giménez Bartlett
Traducció: Maria Llopis
Primera edició, març del 2009
531 pàgines
Edicions Destino, col·lecció “L’àncora”, 202
ISBN 978–84-9710–106-6
Preu: 18,00 euros.

Comprar el llibre

Els qui segueixen aquest bloc saben que tinc un especial interès per les novel·la on el món de lllibre hi té alguna mena de protagonisme. Això m’ha portat a descobrir veritables meravelles de la nostra literatura on la passió pel món del llibre s’utilitza com excusa per explicar el poder que ens dóna la lectura.

“Impremta Babel” forma part ja, i ben destacada, d’aquest conjunt de bones narracions sobre el món del llibre.

La història es situa quan Pol Albión, un escriptor actual força reconegut, rep la notícia de la mort de l’únic parent que té, el seu oncle Lluís. L’oncle Lluís i la tieta Magdalena el van acollir, fa gairebé cinquanta anys, després que els pares del Pol van morir. Amb la notícia de la mort hi ha una carta, on li demana que torni al poble i recuperi la impremta Babel, una màquina d’imprimir que tenien a casa seva i que era un record familiar.

Tot això arriba quan el Pol està a punt de publicar la seva darrera novel·la, “Alpha”. L’editorial li proposa de fer el llançament en forma de llibre digital, preparat per a uns nous lectors que permeten un munt de coses que amb el paper són difícil, o impossibles, de fer.

Però el Pol no té el cap per pensar en la proposta de l’editorial. No entén per quina raó el seu oncle li demana de tornar al poble quan, fins ara sempre li havia demanat que se n’allunyés. A la carta, l’oncle li suggereix que en parli amb la seva editora i que hi confiï. Ho fa i malgrat pensar que li amaga coses, segueix el seu consell: escriure sobre el seu passat.

Així el Pol comença a recordar la seva infantesa i adolescència, situada en un poble al costat del riu Ebre. Recorda com els primers anys de la seva vida (o potser podríem dir que tota la seva vida) van ser marcats per la desaparició dels seus pares. Quan va arribar a la casa dels oncles, amb set anys, no parlava.

El seu oncle, però, va aconseguir que agafés gust per la lectura: constantment li anava donant llibres per tal que els llegís, cosa que el Pol sempre feia molt ràpid. A més, el seu cap és excepcional i només amb una lectura en té suficient per aprendre-ho de memòria.

Arriba el dia que el Pol entra a l’escola, on coneixerà un grup de nois que formen una colla anomenada “Décimo”. Són els nois que juguen al costat del riu, mentre que els seus rivals, la colla del Pastor són els amos de la zona de muntanya. Passa la prova d’iniciació i s’integra al grup, on es batejat com “Mississipí”.

En  Pol portava dues vides: l’oficial, com alumne de l’escola i noi del poble, i la que li regalava el seu oncle, facilitant-li llibres clàssics que havia de llegir. És una època difícil per al país, començament dels anys seixanta, amb la censura en la seva màxima expressió. Tot allò que anava en contra del règim, és prohibit.

Al Poble hi ha una profunda separació entre aquells que van perdre la Guerra Civil i els que la van guanyar. Hi ha molt d’odi i ganes de revenja d’aquells que són considerats com a “rojos”. Per això un dia hi ha un escorcoll a casa del Pol: cerquen materials prohibits. Afortunadament han pogut treure els llibres a temps… però la policia troba un full: un poema de mossèn Cinto Verdaguer escrit en català.

La intervenció del cura del poble salva a l’oncle Lluís de ser detingut, però haurà de passar una humiliació. L’endemà, el cura els visita i els explica que la seva situació és molt delicada, però els ofereix una sortida: que treballi per a la censura, tot analitzant si els textos es poden publicar o no.

Això canviarà la vida de tota la família. El Pol, en plena adolescència, coneix el seu primer gran amor, però com acostuma a passar en la seva vida no serà pas una situació senzilla. Però resta el dubte dels seus orígens.

“Impremta Babel” ens transporta d’una banda a l’època on la lectura era, més que mai, una forma d’alliberar-se de les misèries de la vida quotidiana. Un retrat d’una societat i un món, el de la Catalunya interior –un poble de la riba de l’Ebre– que avui ja no existeix.

Però també és un homenatge a tot un món, el de la impressió de llibres, que avui està qüestionat i que molta gent dóna com mort. En una època on el llibre digital sembla destinat a fer morir el suport de paper, “Impremta Babel” ens recorda que un llibre no és només la història que explica. Un llibre també són les pàgines i la forma en que han estat impreses.

De la contraportada

Només la rovellada maquinària d’una impremta podia guardar tantes històries. Babel va ser la impremta familiar amb què l’estirp dels Albión va convertir en llibres les històries que escriptors i editors van confiar-los. Superant les persecucions polítiques, aquesta impremta va reproduir durant segles les obres més emblemàtiques de la literatura mundial. Ningú no havia aconseguit silenciar el mecanisme de la llegendària Babel fins aquella nit del 1971.

Molts anys després, el famós escriptor Pol Albión rep la proposta de distribuir la seva nova novel·la en format digital, i llavors sent que està traint els seus. Impulsat per la carta que el seu oncle li ha enviat abans de morir, decideix tornar al poble on va passar la infància i buscar-hi les restes de la impremta familiar. Aquest viatge transformarà la vida de l’escriptor, perquè en el seu transcurs es veurà abocat a descobrir el secret que plana sobre le seu origen.

Qui és en Pol?, qui van ser els seus pares?, què va succeir amb la impremta Babel?, per què va haver d’abandonar el poble on va créixer?

Impremta Babel és una entranyable novel·la d’iniciació, una mirada nostàlgica al paradís perdut de la infància, però sobretot constitueix, en plena transformació digital, un homenatge a l’Era Gutenberg, als temps en què la literatura es venia a la rebotiga de les llibreries i es llegia d’amagat, i també a tots els oficis que tant ara com en els anys difícils van participar de la màgia d’escriure, imprimir i compartir històries.

Títol: “Impremta Babel“
Autor: Andreu Carranza i Font
Columna edicions, col·lecció “Clàssica”, 787
Primera edició, febrer del 2009
355 pàgines
ISBN 978–84-664‑1057-1
Preu: 19,50 euros

Get the latest Flash Player to see this player.

El meu agraïment a l’editorial per fer-me arribar un exemplar del llibre.

Comprar el llibre

En visitar el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, a la plaça del Rei, es poden veure les restes de la ciutat romana de Barcino. Alguns dels edificis, expliquen, s’utilitzaven per a la preparació d’una mena de condiment pels aliments fet amb peix que es deixava fermentar al sol: el garum. Pocs metres més enllà, al carrer Paradís, hi trobem les quatre impressionants columnes de l’antic temple romà.

Aquesta ciutat romana, Barcino, hi va néixer l’any 96 de la nostra era Luci Minici Natal Quadroni Ver. És segurament el personatge més important que va néixer en aquesta ciutat o, com a mínim, del que ens han arribat més dades. En diversos punts del que aleshores era l’imperi Romà hi ha inscripcions que l’honoren i recorden la seva activa vida política.

“Barcino” està escrit com si fossin les memòries de Luci Minici Natal Quadroni Ver, en els seus últims anys de vida, recordant tot allò que ha marcat la seva vida i que l’ha fet com és.

Aquests records no són de les seves gestes com militar, malgrat haver participat en un gran nombre de campanyes militar per tot arreu dels límits de l’imperi. En realitat la seva és una vida marcada sempre per la presència d’un esclau que va arribar a casa seva quan només tenia set anys. El va portar el seu pare per tal que tingués un company de jocs i d’estudis.

Aquest esclau, Teseu, el va intimidar de bon començament: era un mica més gran que ell, però el més inquietant és el seu caràcter. D’entrada aconsegueix que tothom quedi impressionat per la seva presència i es trobi còmode al seu costat. Però en Luci Minici ràpidament descobreix que, en realitat, és una persona que no dubta en trepitjar a qualsevol.

En tot moment, en Luci Minici se sent impressionat per la seva companyia. Malgrat que només es tracta d’un esclau i, per tant, molt inferior a ell (fill d’un destacat militar), sent por i es troba desplaçat com a protagonista de la casa.

Aquesta sensació inicial de gelosia el marcarà tota la vida. Malgrat iniciar una llarga i brillant carrera militar i política dins de l’imperi, gràcies en part a l’ajuda que li dóna ser el primogènit de la seva família i trobar-se tot sovint molt proper a l’emperador, qualsevol episodi de la seva vida queda marcat per la presència de Teseu.

Teseu és, per tant, el gran protagonista del llibre, això malgrat que la seva participació directa es ben fugaç. Però el seu nom es repeteix i repeteix com un personatge sinistre i malèvol en tots els pensaments que explica Luci Minici en aquestes memòries, que ell mateix es presenta com una persona recta i sublim (amb alguna relliscada per justificar la seva condició humana).

La novel·la fa un retrat de la societat romana del segle II, vista des del punt de vista d’un membre destacat de la classe dominant. D’aquesta forma els romans són éssers civilitzats i amb pensaments nobles mentre que els altres són uns éssers inferiors que només volen fer el mal.

Combina la utilització de dades històriques, com la carrera del narrador (Luci Minici), indicant els diversos nomenaments que va rebre i assenyalant-los en el temps a través de notes a peu de pàgina, amb tot un seguit d’històries imaginades: la relació amb els seus familiars, el tracte als esclaus de la seva casa barcelonina, les relacions amb els amics… i, especialment, la figura de Teseu.

La lectura de la novel·la és prou agradable i el lector ràpidament queda enganxat a la trama. De totes formes, pel meu gust, el desenvolupament de l’acció és massa lent, amb molts girs i històries paral·leles que finalment tenen poca relació amb el nucli de la història. D’altra banda, en determinats moments, els diàlegs dels personatges són gairebé ridículs (per exemple, els crits que fan durant una lluita de gladiadors).

De la contraportada

Barcino, segle II. La fama d’un home traspassa totes les fronteres de l’època: és Luci Minici Natal Quadroni Ver, fill d’una il·lustre família de la colònia, home de gran atractiu, militar i polític brillant, que guanya, l’any 129, la perillosa cursa de quadrigues.

Una ombra, però, plana sobre l’heroi de Barcino. Ni l’èxit professional, ni l’amistat, ni l’amor que sent per Kyrene, ni l’estima que professa la seva esposa Fausta, poden esborrar les petjades d’un esclau que va marcar la seva infantesa i que sembla amagar-se rere cada traïció i assassinat: Teseu.

Una novel·la carregada d’acció i emocions; una lectura trepidant que transportarà el lector a l’apassionant Barcelona romana i que ens descobrirà els secrets més íntims d’un personatge que va lluir amb orgull el nom de la seva ciutat per tot el món.

Títol: “Barcino“
Autora: Maria Carme Roca
Columna Edicions, sèrie “Clàssica”, 788
1a edició, març del 2009
336 pàgines
ISBN 978–84-664‑1054-0
Preu: 18,00 euros

Actualització: Entrevista a l’autora efectuada per sies.tv:

Get the latest Flash Player to see this player.

Comprar el llibre

De vegades, en llegir un llibre et trobes amb el resultat d’una passió. Aquesta biografia novel·litzada de Duoda, la dona de Bernat de Septimània que va estar al capdavant del comtat de Barcelona en l’època dels francs, és el resultat de la passió de l’autora, la Renada Laurat Portet.

Duoda visqué al segle IX i ha passat a la història per haver escrit un manual adreçat al seu fill, allunyat per la política imperial del seu costat. Era un període convuls, per les lluites fratricides entre els fills de l’emperador franc, Lluís el Pietós. El seu marit, Bernat, va ser nomenat Comte de Barcelona. Van venir a viure a Barcelona, on va néixer el seu fill Guillem. No va ser una situació fàcil, per culpa de les diverses incursions dels seus rivals i també dels enemics sarraïns.

La convulsa vida política fa que, en un moment determinat, Bernat decideix d’endur-se el primogènit a la cort de Carles el calb. Això entristeix notablement a la Duoda que, per recordar al seu fill decideix començar a escriure un “manual”, les instruccions sobre la formació que ha de rebre el seu fill i que es veu impossibilitat de donar-li per la separació.

No és un llibre d’història, però sí que explica la història recollint les dades que ens han arribat a través dels documents. Tampoc és una biografia, però explica la vida de la protagonista i de totes les persones que directament viuen al seu voltant. No és tampoc una novel·la de ficció, malgrat que el resultat final és una obra de combina els fets amb la ficció.

I la passió de la que parlava la trobem entre línies: la passió d’una autora que sap està escrivint el resultat del treball de tota una vida d’investigació. L’admiració de l’autora per la Duoda és innegable (recordeu, per exemple, el vídeo on se la pot veure llegint les primeres línies del manuscrit del manual).

És per tant una bona ocasió per conèixer com era la vida ara fa mil anys, d’una forma amena i, alhora, rigorosa. Descobrireu un món no tan diferent de l’actualitat i unes persones que, gràcies a l’autora, demostren caràcters com ara la noblesa, l’estima, la confiança, l’astúcia i moltes altres qualitats tan humanes.

Sernens plurimas cum suis in saeculo gaudere proles et me, D[uodanam], o filii Wilelme a te elongatam conspiciens procul, ob id quasi anxia et utilitatis desiderio plena, hoc opsculum ex nomine meo scriptum, in tua specietenus formam legendi dirigo gaudens quod si absens sum corpore iste praesens libellus tibi ad mentem reducat, quid erga me, cum legeris debeas agere. Epigrama operis subsequentis.

«En constatar que la majoria de dones poden, en aquest món, gaudir de la presència dels fills, mentre jo, Duoda, oh Guillem fill meu, estic separada i allunyada de tu, i per tant amb ànsies i fort desig de prestar-te servei, et dirigeixo aquest opuscle transcrit en nom meu per mor que, llegint-lo, et valgui de model per a la teua formació, feliç jo si, bé que absent en persona, aquest llibret pogués recordar-te i posar a la teua ment allò que has de fer per amor a mi. Poema en exerg a l’obra que segueix.»

Traducció al català del text llatí corresponent al Manual de Duoda conservat a la Biblioteca de Catalunya, manuscrit 569, foli 58b, i que reproduïm a la coberta.

Duoda, esposa de Bernat de Septimània, fou comtessa de Barcelona durant uns divuit anys. Dona d’alta cultura, va deixar escrit un manual, dictat per l’amor maternal, que ha esdevingut un tresor de la literatura anterior a l’any 1000. Renada Laura Portet l’ha estudiat en profunditat, lha estimat i ha reconstruit la història personal que explica, així com les turbulències socials i polítiques del segle IX.

Títol: “Duoda comtessa de Barcelona“
Autora: Renada Laura Portet
Rafael Dalmau Editor, col·lecció Bofarull 13
Primera edició, octubre 2008
270 pàgines
ISBN 978–84-232‑0721-3
Preu: 18,00 euros

EL LLIBRETER MONJO
(Lletra i música: Jaume Arnella)

Verídica i esgarrifosa història d’un frare de Poblet que feia de llibreter a les voltes dels Encants.

Als Encants de Barcelona
hi havia un llibreter
que a Poblet ‘via estat monjo
i que ho va deixar de ser.

Es veu que un dia va haver-hi,
ja es feia de tant en tant,
una subhasta de llibres:
era un lot molt important.

Entre aquests llibres hi havia
un volum preuat i rar:
eren Els Furs de València,
del món l’únic exemplar.

Diu que aquest llibreter monjo
tenia una obsessió
per poder tenir aquest llibre
i aquella era la ocasió.

El mateix delit tenia
un altre ric llibreter,
com que era més ric que el frare,
al final se l’endugué.

El monjo, al no tenir el llibre,
s’ho prengué molt malament
i, entre recança i enveja,
va tenir un mal pensament.

I una nit va entrar a la casa
del seu llibreter rival
per tal de robar-li el llibre i
posseir l’obra cabdal.

Per no tenir més problemes,
no s’ho va pas rumiar,
i així després de robar-lo,
tot seguit el va matar.

La justícia es posà en marxa,
que, quan vol, sap fer camí,
i va fer tot de pesquisses
per enxampar l’assassí.

Sortí a relluir aleshores
la competència recent
que els dos llibreters tingueren
i era sabut per la gent.

Li van registrar la casa,
tot enlaire va quedar
però aquell llibre no sortia
i ja estaven per plegar.

I el frare dissimulava
i fins es feia l’ofès
dient que d’aquell assunto
ell no en sabia pas res.

El jutge, que ja marxava,
s’aturà tot d’un plegat,
li cridà l’atenció un llibre,
tal com estava posat.

El treu de l’estanteria
i pel buit que va deixar
van caure Els Furs de València
i el culpable quedà clar.

Digué el frare, en el judici,
que ell trobava ben normal
per poder tenir aquell llibre
d’haver matat el rival.

Que si l’altre va quedar-se’l
no va ser per interès
sinó per la raó simple
que tenia més diners.

I a rel del procés resulta
que, sent com va ser conegut,
sortí, dels Furs de València
un altre exemplar perdut.

Abans de morir a la forca,
l’antic frare, al cadafal,
va dir que no li dolia
d’haver mort el seu rival.

Li recava haver comès
aquell crim tan horrorós
pel llibre que creia únic,
quan, de fet, n’hi havia dos.

Que això ens serveixi d’exemple
perquè no vulguem gosar
mai de mai robar cap llibre
i menys encara matar.

Les il·lustracions són de l’edició de 1928 de Ramon Miquel i Planas.

Comprar el llibre

El gènere epistolar té una bona tradició en novel·les que tracten sobre el món de llibres. En llegir aquesta novel·la sobre “La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey” un no pot deixar de recordar les bones estones passades llegint un altre intercanvi de cartes, situat cronològicament en la mateixa època però amb personatges ben diferents (em refereixo, és clar, a “84, Charing Cross Road”).

Aquí ens trobem a la mateixa època, la immediata postguerra, concretament entre el 8 de gener i el 17 de setembre de 1946. Hi ha l’intercanvi epistolar entre diversos personatges, sent la Juliet Ashton la protagonista principal.

Juliet és una escriptora que està promocionant el seu llibre, un recull d’articles publicats durant el període de bombardeig alemany. Rep l’encàrrec del diari Times de fer un article per al seu suplement literari sobre els efectes filosòfics de la lectura.

Coincidint amb aquest encàrrec rep una altra carta, que li envia des de l’illa de Guernsey (al canal de la Mànega) signada per Dawsey Adams. A la carta li explica que ha trobat la seva adreça en un llibre de segona mà, una selecció d’assajos de Charles Lamb. En aquest punt comença un intercanvi de cartes i la Juliet s’assabenta de l’existència d’aquesta societat literària de nom certament ben britànic, nascuda en plena ocupació alemanya.

A mesura que va coneixent la història i els diversos personatges illencs que en formen part, se li encén la llum i troba la inspiració per al seu proper llibre: la vida en una illa anglesa durant l’ocupació alemanya.

Després d’unes setmanes, decideix que s’ha de traslladar a Guernsey i conèixer personalment a les diverses persones amb qui ha estat intercanviant correspondència.  Hi arriba el 21 de maig.  Coneix al Dawnsey, un mosso del port que també fa de picapedrer, la Isola (una mena de bruixa encantadora), l’Eben Ramsey, en Will Thisbee… i es troba amb la Kit, la filla de l’Elizabeth McKenna, que va ser traslladada a un camp de concentració a Alemanya i de la que encara no en tenen notícies.

La Juliet es comença a integrar en la vida i a recollir els seus relats. Participa en les sessions de la societat literària, en les seves festes… però se n’adona que Guernsey és el paradís, ben diferent del lloc on ha viscut tota la vida i on es trobava tan arrelada: una illa amb prats verds, flors per tot arreu, el mar omnipresent i una gent senzilla però, a la vegada, ben interessant.

En resum, una excel·lent lectura, amb unes elevades dosis d’humor anglès i on demostra com la literatura és l’arma més poderosa que mai s’ha inventat per a fer el bé. 100% recomanat. Hi ha moments feliços i d’altres tristos, estones tendres acompanyades d’episodis ben durs… però per sobre de tot, una extraordinària història humana. I ben segur que tindreu ganes de passar les properes vacances a Guernsey!

De la contraportada

Una novel·la divertida i profundament humana. Un homenatge als bons llibres i a les bones persones, capaç d’aixecar els ànims fins i tot dels més cínics. Irresistible.

1946. Londres. L’escriptora i columnista Juliet Ashton cerca un tema per a la seva propera novel·la. Per mitjà de la carta d’un habitant de l’illa de Guernsey, entra en contacte amb els membres d’una curiosa societat literària nascuda durant l’ocupació nazi,  i decideix desplaçar-se a l’illa per conèixer de primera mà els seus singulars habitants i les seves vivències durant la guerra. Una història commovedora.

Títol: “La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey” (“The Guernsey Literary and Potato Peel Pie Society”)
Autores: Mary Ann Shaffer i Annie Barrows
Traducció: Marta Vilella Llamas
Amsterdam Llibres
Primera edició, febrer del 2009
247 pàgines
ISBN 978–84-936603–8-3
Preu: 15,50 euros

El meu agraïment a l’editorial per fer-me arribar un exemplar del llibre.

Un monje de Poblet experto en arte es asesinado cuando trabajaba en la restauración de una reliquia en un convento de clausura barcelonés. Petra Delicado y su ayudante Fermín, tras el desconcierto inicial, y lo que parece un asesino en serie, se documentan en el Monasterio de Poblet y sobre la pista de las reliquias. La investigación se encamina entonces hacia dos focos: los hechos de la Semana Trágica de 1909, con su ira desatada contra los intereses religiosos; y la oscura trayectoria de la poderosa familia benefactora del convento.

De sorpresa en sorpresa hasta la insospechada resolución del caso, esta incursión de Petra Delicado en los dominios del silencio, nos demuestra que nada suele ser lo que parece. Con ella, Alicia Giménez Bartlett pone a prueba su habilidad para las tramas inesperadas y para explorar los fondos turbios del alma humana.

Sembla que Poblet és un escenari de moda per a les novel·les d’intriga (recordeu que també és l’escenari de “Els secrets de la reina”).

La presentació de lllibre es farà dijous vinent, a dos quarts de vuit del vespre a la llibreria “Negra y criminal” (carrer de la Sal 5, Barcelona).

Títol: “El silencio de los claustros“
Autora: Alicia Giménez Bartlett
Ediciones Destino
464 pàgines
1a edició, març 2009
ISBN 978–84-233‑4134-4
Preu: 18,00 euros

Comprar el llibre

Feia molt de temps que la lectura d’un llibre no aconseguia absorbir-me com ho ha fet aquesta novel·la. L’he llegida d’una volada, passant incessantment les pàgines, robant hores a la son i dient-me tota l’estona: “cinc pàgines més i ho deixo per avui”, propòsit que contínuament incomplia i seguia llegint.

Mai havia parat atenció als nombres primers bessons: “són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment”. Alguns exemples són l’11 i el 13, el 17 i el 19, el 41 i el 43 o el 1.999.889 i el 1.999.891.

“La solitud dels nombres primers” tracta de l’amistat i de l’amor, però entre persones que, per la raó que sigui, fa que es tracti de sentiments impossibles, per l’existència d’una barrera, prima i transparent que mai es podrà trencar.

Els dos protagonistes són en Mattia i l’Alice. Dues persones ben diferents en la superfície, però iguals en el fons. Dues persones que mai no es troben còmodes, que no saben per quina raó la seva existència els fa patir i que no entenen com funciona el món. Envegen les altres persones i voldrien ser com els altres, poder fer allò que els altres fan i que a ells els hi és impossible fer. Però quan ho intenten, els hi surt un nyap.

En Mattia és un nen que ha viscut sempre condicionat per la seva intel·ligència superior. De petit va patir un episodi esgarrifós a l’escola, quan la mestra va fer seure tots els nens al seu voltant i els hi va demanar que l’ajudessin. Sempre ha viscut sol i, per si això no fos prou, carrega amb el pes de la desaparició de la seva germana bessona Michela, després d’abandonar-la al mig d’un parc.

L’Alice és una nena que va patir un accident d’esquí mentre tractava de fugir. Havia anat a esquiar només per que li ho manava el seu pare; ella no volia. També és una persona que li costa relacionar-se amb els altres i un fet accidental mentre és al capdamunt la pista fa que encara més vulgui fugir. I en aquesta escapada pateix un accident, que li marcarà la resta de la seva existència: perdrà la mobilitat d’una de les cames.

En Mattia i l’Alice no es coneixen fins que un dia l’atzar (o la màgia dels nombres primers) fa que la seva vida coincideixi. D’aleshores ençà es converteixen en éssers complementaris: cadascú té allò que a l’altra li falta i es reconeixen entre ells com somnis. Però aquests somnis són inabastables, com la resta.

A poc a poc, la solitud dels dos fa que tinguin la necessitat de trobar-se. És una forma de recordar que són éssers vius, que no estan sols al món. Però quan es troben pràcticament només hi ha silenci. El Mattia només escolta, ni tan sols mira (sempre capcot), mentre que l’Alice pren les decisions.

La vida continua. En Mattia es converteix en un doctor en matemàtiques i l’Alice en fotògrafa. Una separació, fruit més del silenci en voler dir allò que pensaven, però que no s’atreveixen a pronunciar, fa que físicament es separin. La vida dels dos serà ben diferent, però la connexió existent es perenne i no la pot trencar uns milers de quilòmetres de distància.

Una lectura 100% recomanable. No només la història és d’allò més commovedora. També està escrit magistralment, aconseguint ficar-nos dins de la vida dels dos protagonistes, a ser partícips de l’angoixa d’aquelles persones que els envolten i que, tot i veure els problemes que pateixen no saben que fer.

Un d’aquells llibres, en definitiva, on res hi sobra i res hi manca.

De la contraportada

La solitud dels nombres primers narra la història dura, commovedora i tendra de l’Alice i en Mattia, la seva estranya amistat i el seu amor probablement impossible, Com les dels nombres primers, les seves ànimes són solitàries. Difícilment es trobaran mai: tots dos es miren, es busquen, però sempre hi ha un nombre parell que els separa.

L’Alice té set anys i odia l’esquí, però el seu pare l’obliga a sortir un matí fred i boirós. Sola i avergonyida, acaba fora de pista, cau i es trenca una cama. Allà al fons d’un barranc roman immòbil durant hores…

En Mattia té una germana bessona. Tots dons són gairebé idèntics, però mentre la intel·ligència d’ell és superior a la mitjana, el cervell de la Michela està tarat. Per primera vegada han estat convidats a una festa. Tip de les burles dels companys, en Mattia demana la seva germana que s’esperi en un parc. Tan bon punt acabi la festa, tornarà a buscar-la…

Aquests dos episodis marcaran de manera irreversible la infantesa, adolescència i joventut de l’Alice i en Mattia. Les seves existències, tan profundament ferides, es creuaran, i els dos protagonistes es trobaran estretament units alhora que inevitablement separats.

Títol: “La solitud dels nombres primers” (“La solitudine dei numeri primi”)
Autor: Paolo Giordano
Traducció: Anna Casassas
Edicions 62, col·lecció “El balancí”, 603
Primera edició, febrer del 2009
308 pàgines
ISBN 978–84-297‑6193-1
Preu: 17,00 euros

Els dos primers capítols en PDF.