La biblioteca de Don Quijote. Gravat de Gustave Doré

Capítol VI. Del graciós i gran escrutini que el rector i el barber feren a la llibreria del nostre enginyós cavaller

El quan encara dormia. Demanà les claus, a la neboda, de l’estança on hi havia els llibres autors del mal, i ella les hi va donar de bin grat; penetraren dintre tots, i la mestressa amb ells, i trobaren més de cent volums de llibres extensos, molt ben relligats, i altres més petits; i de seguida que la mestressa els va veure, eixí de la cambra apressadament, i va tornar després amb un got de terrissa d’aigua beneita i un salpasser, i digué:

–Tingui vostra mercè, senyor Llicenciat; ruixi aquesta estança, no fos cas que hi trobés algun encantador dels molts que tenen aquests llibres, i ens encantés, en venjança de la pena que els volen donar foragitant-los del món.

(…)

I, no volent fatigar-se més llegint llibres de cavalleries, manà a la mestressa que prengés tots els més voluminosos i els llencés a la cort.

Hom no va donar aquest mananemt a una dona indiferent, sinó a qui tenia moltes ganes de cremar-los; i, prenent-se quasi vuit d’un cop, els va llençar per la finestra. Per voler prendre un munt massa gros, li’n va caure un als peus del Barber, i aquest va voler esbrinar de qui era, i veié que deia: Història del famós cavaller Tirant lo Blanc.

–Valga’m Déu! –digué el rector alçant la veu–. Aquí hi ha Tirant Lo Blanc. Doneu-me’l, compare; que m’apar que he trobat en ell un tresor de gaubança i una mina de passatemps. Aquí hi ha don Kirielèison de Montalbà, coratjós cavaller, i el seu germà Tomàs de Montalbà, i el cavaller Fonseca, amb la batalla que l’arriscat Tirant féu amb l’àlà, i les agudeses de la donzella Plaerdemavida, amb els amors i trapalleries de la vídua Reposada, i la senyora Emperadriu, enamorada d’Hipòlit, el seu escuder. Us dic en veritat, senyor compare, que, pel seu estil, és aquest el millor llibre del món: aquí mengen els cavallers, i dormen i moren sota teulada, i fan testament abans de morir, com altres coses que no tenen els altres llibres d’aquesta mena. Així i tot, us dic que mereixia el qui el va compondre, car no féu tantes nicieses ignorant que les feia, que el condemnessin a galeres per tots els dies de la seva vida. Emporteu-vos a casa i llegiu-lo, i veureu que és veritat tot el que us n’he dit.

Cremant els llibres de la Biblioteca del Quijote

Capítol VII. De la segona sortida del nostre cavaller Don Quixot de la Manxa

(…)

Aquella nit cremà la mestressa tots els llibres que hi havia a la cort i en tota la casa, i alguns els que varen cremar mereixisen ésser guardats en perpetus arxius; però no ho va permetre llur fat i la peresa de l’escrutador, i així es va complir en ells el proverbi que sovint paguen justos per pecadors.

En un llogarret de la Manxa, del nom del qual no em vull recordar, no fa molt temps vivia un cavaller dels de llança a la perxa, darga antiga, rossí escardalenc i gàngul corredor” (Traducció catalana de Joaquim Civera i Sormani, 1969)

Imatges agafades del Projecte Gutenberg: “El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha” de Miguel de Cervantes. Traducció al català de Joaquim Civera i Sormani, publicada per Editorial Tarraco el maig de 1969.

L’any passat vaig fer la versió en castellà d’aquesta entrada.

Com progressem. A l’edat mitjana, m’haurien cremat viu; avui dia, s’acontenten de cremar els meus llibres

Fina ironia en aquesta citació atribuïda a Sigmund Freud arran de la crema de llibres realitzades per les joventuts del partit Nazi l’any 1933.

Eduard Toda i Güell a la biblioteca del Castell d’Escornalbou

Cedí les seves mostres d’art egipci al Museu Arqueològic de Madrid i al Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú, 15.000 exemplars de monedes i medalles anaren al Museu Arqueològic madrileny. Quant a llibres, féu de primer una bona donació de títols orientalistes a les missions agustines de Ghausi. Un gran lot passà després a la Biblioteca-Museu Balaguer, de Vilanova. Posteriorment cedí 14.000 llibres a la Biblioteca de Catalunya, 9.000 a la del Monestir de Montserrat, altres 9.000 a les del Col·legi d’Advocats de Barcelona, 8.000 a la Casa de l’Ardiaca barcelonina, i 1.000 al Centre de Lectura de Reus, entre d’altres donacions menors. Arribat en aquest punt de despreniment, Toda conservava encara 60.000 llibres a la seva biblioteca d’Escornalbou, i tenia en curs una tramesa de 10.000 a la renaixent biblioteca de Poblet. Les xifres adduïdes demostren que posseí una de les biblioteques personals més riques del món, i que la posà íntegrament al servei del país, amb una generositat absoluta.

“Diccionari biogràfic”. Volum IV
pàgina 352
Albertí Editor

Get the latest Flash Player to see this player.

Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués estat xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics

Salvador Dalí fent una prova de so abans d’una entrevista amb el periodista mexicà Jacobo Zabludovsky. L’entrevista completa a Google Video.

El diàleg és:

Entrevistador: ¿Es francés, maestro?
Dalí: Es catalán y es una anticipación del famoso código genético que usted sabe muy bien que los premios Nobeles encontraron hace seis años. Quiere decir, en catalán y de una manera muy anticuada, la estructura molecular del ácido desoxididibonucléco.
Entrevistador: ¿Y eso para qué sirve, maestro?
Dalí: Para la inmortalidad, entre otras cosas.

… Com les abelles van xuclant la mel en els boscos florits, així vosaltres, llibreters –i ara m’adreço d’una manera particular als llibreters de vell–, i nosaltres, llegidors, en les pàgines dels llibres destriem amb un plaer lentíssim, en un aprenentatge perpetu, serenes, lluminoses, alliberadores paraules d’or.

Salvador Espriu
Fragment final del pregó llegit amb motiu de la celebració
de la 25a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern

Avui és el vint-i-cinquè aniversari de la mort de Salvador Espriu.

Salvador Espriu signant un exemplar a la secció dedicada a la seva obra de la Biblioteca Popular d’Arenys després de fer una lectura de poemes

Aquesta entrada participa en l’homenatge “25 sense Espriu”.

Llibres vells

Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic, i a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,

L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.

Del poema “Sol i de dol” de J. V. Foix.

Googlegrama del logotip de l’Any Amades, creat a partir de la cerca a Google de “Joan Amades”

Algunes citacions sobre la relació de Joan Amades amb els llibres vells, totes elles agafades del volum III de “Folklore de Catalunya”:

“m’hi van enviar, i jo vaig començar la venda de llibres, a més d’alguna altra cosa vella. Quan vaig haver d’anar tot sol. tenia dotze anys, amb més fal·lera de jugar que d’altra cosa, pero tant com ganes de esplaiar-me tenia un fort sentit del treball que a casa meva m’havien inculcat, i, alhora, sentia una veritable passió pels llibres, i aquests dos sentiments van poder més en mi que l’afany infantil d’esbargiment. Molt, però molt aviat, em vaig transformar en llibreter, em vaig guanyar de sobres el pa que menjava i vaig deixar d’ésser una carrega per als meus pares, i fins i tot ja els podia ajudar.

(…)

Amb els diners que el meu pare em donava en pagament del meu treball d’encantista comprava altres llibres que m’interessava de llegir i que no se’m presentaven en el negoci; els llegia amb una avidesa indescriptible i un cop llegits els posava a la parada i els tornava a vendre”

pàgines 814–815

“Havia llegit els llibres a centenars, per no dir a milers, en pessimes condicions de llum per a la meva vista, massa delicada, i tanta lectura en aquelles circumstancies m’havia de perjudicar força”.

pàgina 815

“Encara recordem amb fruició les gaies estones infantils que havíem passat en la contemplació de les auques exposades en els aparadors dels vetes-fils, dels plats-i-olles i dels herbolaris i en les parades especialitzades a vendre imatgeria i literatura populars que venien a constituir, per dir-ho així, les llibreries dels pobres. Aquests establiments instal·lats en ple carrer, arrecerats als panys de parets, exposaven el paperam que tenien penjat en cordills travessers clavats per mitja de claus i feien sostenir els fulls amb una canyeta esberlada, tant perque el vent no s’emportés les auques i altres fulls com perque la mainada no els estirés. Per aquesta raó hom anomenava aquests establiments parades de ‘fil i canya’ o de ‘canya i cordill’”.

pàgina 796

“Les primeres auques i els primers romanços de la nostra col·lecció d’imatgeria, i que en foren com llevat, van ésser adquirits entre llibres vells quan ens dedicavem a comerciar-hi”.

Pàgina 819

“El comerç de llibres vells constitueix una necessitat tant o més sentida que el de llibres nous. Els llibreters de vell han de tenir un coneixement del llibre que no cal als venedors de nou

(…)

Els llibreters de vell són els veritables llibreters, els qui coneixen el llibre, en saben les edicions i les particularitats, la seva estima i merit, a base dels quals el compren o deixen de comprar i el valoren quan l’adquireixen i quan el venen”

Pàgina 804

“Cap dels llibres que tenim avui no el posseim d’aleshores; tots els hem haguts d’adquirir posteriorment, puix que el folklore encara no ens interessava. Aleshores sentíem un gran interes per l’astronomia i la cosmografia, la inclinació per les quals ens havia fet anar moltes vegades a l’observatori Fabra. Allí coneguérem el gran astronom Josep Comas i Sola, i fins hi lligarem una mica d’amistat. Ens tractava amb molta cordialitat i afecte i ens havia honorat rebent-nos també a casa seva. Així mateix, ens entusiasmaven la grafologia i l’entomologia, temes que ens havien fet llegir i observar molt i dels quals havíem escrit i havíem donat conferencies. El nostre pare se sentia agradat que sabéssim de números i que parléssim llengües estrangeres, i mentre ell va viure vam conrear les matematiques i van seguir cursos de diferents idiomes i no cal dir que vam esprémer en aquest sentit les obres que ens van passar per les mans”

Pàgina 819

El Googlegrama que encapçala la imatge l’he creat a partir del logotip de l’Any Amades i amb les imatges resultants de cercar “Joan Amades” a Google Images. Més detalls a caballe.cat.

Hi ha qui diu que la citació “Elemental, estimat Watson” (“Elementary, my dear Watson”) només surt en una de les obres de Conan Doyle (a “The memoirs of Sherlock Holmes”, dins la història “The Crooked Man”).

Ara bé, si mirem la versió que hi ha digitalitzada a Google Llibres només hi ha una ocurrència del mot “Elementary”:

“Elemental” a les memòries de Sherlock Holmes

Una cerca completa per la frase i l’autor, també a Google Llibres, ens permet confirmar que la cèlebre citació mai va ser dita.

Joan Perucho amb la primera edició de la “Dissertation sur les apparitions des esprits et sur les vampires et revenants”, el famós assaig sobre vampirs de l’abat benedictí Agustí Calmet

“Què és una biblioteca?

Segurament és el lloc on dormen silencioses (mentre no són utilitzades) unes incògnites meravelles del món: els llibres.

Fa anys, Jorge Luis Borges (que fou bibliotecari) es referí a les biblioteques (a la de Babel) dient que eren com ‘una esfera cuyo centro cabal es cualquier hexágono, cuya circunferencia es inaccesible’.

Volia significar amb això l’esclat de llum de la saviesa que, dins del desodre, hi era gelosament guardada, a l’aclariment impossible del misteri de la humanitat, també a l’orígen de la biblioteca i del temps. Coincidiria amb Bartolomé José Gallardo (el de Raros y curiosos), amb Huysmans (el d’À rebours), amb Méndez Pelayo (el de Los heterodoxos), amb el nostre Jordi Rubió (el de Cómo se organiza y cataloga una biblioteca) i amb el general catalanista Lluís Faraudo de Saint-Germain, de qui vaig heretar una confortable poltrona entre amics honorables i erudits.Les biblioteques comencen a organitzar-se amb l’afició a la lectura.

Sense lectura no hi ha biblioteques, ja siguin privades o públiques. La lectura és el misteri dels llibres. Però què és pròpiament un llibre? El primer que ho esbrinà fou Richard de Bury, bisbe de Durham i canceller d’Anglaterra, en el seu Philobiblion, tractat de l’amor als llibres, escrit a la segona meitat del segle XIV, quan els llibres encara eren manuscrits. Bury ens diu que aquestes petites entitats espirituals ‘se’m presenten donant com a vius els morts, preveig en un llibre les coses futures, en els llibres es proposen les empreses de guerra, en els llibres s’apunten les condicions de pau. Totes les coses es fan malbé en el temps; Saturn no cessa de devorar els mateixos que engendra; per consegüent, tota la glòria del món cauria en l’oblit si Déu en la seva providència no hagués proporcionat la defensa dels llibres’.

Per a Bury, els llibres, aplegats en biblioteques, constitueixen la memòria del món. Això també ho aprovaria des de Londres, sortint del Covent Garden, el doctor Samuel Johnson, glòria de l’erudició britànica, orgullosament dreçat amb un whisky de malta a la mà, just davant de la seva famosa biblioteca, exhibint (entre un núvol de pols) un manuscrit de Macrobi. Johnson, fill d’un llibreter, vivia a Inner Temple Lane, a sota mateix de les parades de llibres dels més diversos temes. S’hi senten els versos de Moratín:

Botánica, blasón, cosmogonía,
náutica, bellas artes, oratoria
y toda la gentil mitología.

Sacra, profana, universal historia.
Y en eso, amigo, no andaría escaso,
fatigando al lector vista y memoria.

Hi ha una altra raó, que em revé just després de rellegir la primera edició del fascinant Manual del librero hispano-americano del gran Antoni Palau Dolcet (1923), de la famosa Batalla entre llibres antics i moderns de Jonathan Swift. És la gran consideració que tant la gastronomia com la bibliofília són passions d’edat madura i aquesta darrera rau en l’esperança críptica de troba, un dia o altre, encara que sigui amagada en una nota al peu de pàgina, la il·luminada revelació del secret de l’Univers (Azorín deia que ‘el mayor misterio es la realidad, de la cual nosotros formamos parte’).

Aquesta és la fulminant revelació de l’Existència, problema que no pot resoldre’s, segons els savis, perquè en aquest cas hipotètic tot quedaria aturat: els rellotges, els moviments dels astres, els desigs, els cants dels ocells vivíssims, la poesia de les coses, la irrenunciable aventura de la nostra vida. Aquesta és la veritable raó, també, dels poetes des de l’inici de la Poesia. Aquesta és la veritable significació de la recerca i la lectura dels llibres, del seu sancta santorum. Aquesta és, doncs, la idea de la biblioteca. Una humanitat abocada al seu indesxifrable destí. […]”

(“Les biblioteques”, dins el llibre La darrera mirada)

La fotografia l’he agafada d’aquesta entrada del bloc “Espai de llibres”, que tracta sobre el vessant bibliòfil de Joan Perucho.

“Els llibres de Luca” — Mikkel Birkegaard

Durant molt de temps, Jon havia tingut la idea que un penjat era únicament una persona que passava totes les hores del món enganxat a l’ordinador i, a més, que no es rentava, s’alimenta de pizzes i cola i tenia problemes amb el sexe contrari. Vist així, no ho considerava un model de qualitat e vida, tret que un penjat sabia fer alguna cosa més que obrir un programa de tractament de textos. No va ser fins anys més tard que la paraula penjat, de mica en mica, va anar substituïnt (sic) definicions com excèntric o fanàtic per passar a expressar la fascinació i la dèria que també patia, per exemple, un col·leccionista de segells. Luca i els clients que entraven a Libri di Luca es podien definir, doncs, com a penjats pels llibres, malgrat que ells sens dubte preferien dir-se bibliòfils.

“Els llibres de Luca“
Mikkel Birkegaard
(traducció Carolina Moreno)
pàgina 172

Josep Pla

Durant aquesta estada d’en Josep Pla a Poblet vaig haver-me d’absentar del Monestir per anar a Roma. Al meu retorn ja tenia l’obra feta. Li faltava un capítol, que redactaria a Llofriu, perquè començava el mes de juliol i havia de pagar la masovera; per això no es podia quedar més a Poblet, digué. Abans de marxar, però, vam baixar una tarda a Tarragona per comprar unes ulleres, ja que les que portava estaven completament ratllades dels vidres, estaven esmerilats, com si fossin glaçats i no servien. Un desastre d’ulleres. A la botiga, volia enllestir aviat. Qualsevol cosa li estava bé. Fins i tot , quan li posaren aquell aparell de metall al qual es van canviant els vidres fins a trobar el que hom necessita, se’l volia quedar dient que ja li anaven bé. Em penso que li agrada de fer veure que no entén de tot això.

Pròleg de Maur Esteva, abat de Poblet al llibre
“Guia fonamentada i popular del Monestir de Poblet“
Josep Pla,  1980

Al cap d’un mes, una tarda Dorian Gray estava reclinat en una luxosa butaca de la petita biblioteca de casa de Lord Henry, a Mayfair.

A la seva manera era una sala molt agradable, amb el revestiment de roure de color d’oliva, el fris de color crema, el sostre de guix en relleu i la moqueta de feltre de color de rajol, amb tot de petites catifes perses de seda que tenien un serrell molt llarg.

“El retrat de Dorian Gray“
Oscar Wilde

Vist ahir al Diccitionari:

Els llibres només poden tenir dues olors: l’olor de nou, que és bona, i l’olor de vell, que encara és millor

L’original és d’aquest poema:

“It’s not a book!” exclaims Bradbury during a recent afternoon visit to his Los Angeles home. “It doesn’t smell! I’m writing a poem right now called There Are Two Smells in the World That Are Beautiful. A new book has a great smell. An old book smells even better. It smells like Egyptian dust. Internets don’t smell, you see. And so, to hell with them!”

Hi ha una segona citació, força semblant, que també m’agrada molt:

Sabeu que els llibres fan olor a nou moscada o d’una espècie d’un país estranger? M’agradava olorar quan jo era jove. Senyor, hi havia un munt de llibres bonics, abans de deixar-los marxar.

Do you know that books smell like nutmeg or some spice from a foreign land? I loved to smell them when I was a boy. Lord, there were a lot of lovely books once, before we let them go.

Naturalment aquesta segona citació és de “Fahrenheit 451″.

Ray Bradbury

“El llibre segons el poble” — Joan Amades

Llibre fet i ben fet,
que de paper ets fet
que mai puguis ser desfet,
esquinçat ni estripat,
perdut o robat,
tirat en foc o en mar,
ni puguis ésser embruixat
ni causa de cap mal art.

Que tot això sigui tan veritat
Com la Santíssima Trinitat. Amén.

Aquesta oració, pensada per ser utilitzada cada vegada que desem un llibre a la prestatgeria, ha estat recollida per Joan Amades a “El llibre segons el poble”.

Para ser catalán se necesita llevar la barretina, embozarse en la manta, ceñirse la faja encarnada, calzar alpargatas, tener siempre a mano un trabuco, un garrote o una navaja, comer ajos, beber con porrón y estar dispuesto a todas horas a andar a trancazo limpio con todo el que en Cataluña no haya nacido, única solución posible a todo problema social y político.

Pompeu Gener “Cosas de España“
Barcelona, 1903

La citació prové, però, de la reedició dins el volum d’Herejías, del 1887. Vist a “La barretina, la imatge tòpica del [pagès] català”, de Pere Anguera (“Episodis de la Història”, 353 — Rafael Dalmau, Editor).