Un parell de citacions de Jaume Balmes, per recordar que avui fa dos-cents anys del seu naixement:

Se ha de leer mucho, pero no muchos libros; ésta es una regla excelente.

La lectura es como el alimento; el provecho no está en proporción de lo que se come, sino de los que se digiere.

L’any 2003 l’Arxiu Nacional de Catalunya va adquirir, en subhasta a França, una “maleta” amb fotografies i altres documents del president Companys.

Dins d’aquesta maleta hi havia, entre altres documents i fotografies, un exemplar del llibre “Vie des Saints” amb la següent inscripció autògrafa de Carme Ballester, l’esposa de Lluís Companys:

Al moment en què va ésser agafat i fet pres pels alemanys el meu estimat i mai més oblidat espòs, tenia aquest llibre a les mans i per això el guardo i l’estimo. Ell el va agafar per llegir-lo per primera vegada; no crec que tingués temps de llegir-ne tan sols una pàgina. Aquest llibre pertanyia al propietari de la casa on vivíem, a La-Baule-les-Pins, Loire Atlatique, França. Carme Companys.

Actualment aquest llibre està dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya, dins del fons President Companys.

Avui fa setanta anys que Lluís Companys va agafar aquest llibre, que mai va poder llegir.

“Sphinx au dictionnaire”

“Sphinx au dictionnaire”, de l’artista belga Francine Van Hove.

Avui en Joan Puig celebra el tercer aniversari del Gazophylacium, el bloc de referència en el món dels diccionaris catalans pre-fabrians

Josep Maria Ainaud de Lasarte, en l’acte d’homenatge a Pere Coromines el 25 de gener del 1992 a l’ermita de Sant Pau de Sant Pol de Mar. Fotografia de Saül Gordillo

Avui és el vuitanta-cinquè aniversari de Josep Maria Ainaud de Lasarte, destacat historiador, promotor cultural, advocat, periodista i polític català.

Aprofitant l’efemèride i amb l’autorització de la Fundació Lluís Carulla, reprodueixo l’article “Bibliòfils per força”, escrit per Josep Maria Ainaud de Lasarte i publicat a la Nadala de l’any 2001 d’aquesta Fundació (aleshores anomenada Jaume I), dedicat íntegrament a la “Bibliofília a Catalunya”.

Bibliòfils per força

El règim franquista imposà un sistema de censura implacable. Tots els llibres, fossin del tema que fossin, havien de ser sotmesos a la censura prèvia, substituïda més tard pel règim de “consulta voluntària”. I ai d’aquell que no en feia cas i no s’hi volia sotmetre “voluntàriament”! Les sancions queien sobre els editors, els impressors i, fins i tot, sobre aquells autors que no eren prou dòcils a les directrius del règim.

Entre els anys 1939 i 1945 no hi havia escapatòria. Però, després del triomf dels aliats i la caiguda dels règims de Hitler i Mussolini, s’obriren algunes escletxes que, amb els anys, esdevingueren autèntiques esquerdes. En aquells anys quaranta, la inventiva dels editors adoptà totes les formes imaginables. Edicions “clandestines” amb data dels anys de la guerra –quants llibres posteriors a la guerra civil duien data de 1938!–, edicions amb peu d’impremta de països sudamericans, difícils de comprovar, i reedicions de llibres que no s’havien editat mai. Tot s’hi valia.

Una de les maneres d’esquivar la censura fou la dels llibres “de bibliòfil”. No és que de sobre es despertés la passió pels bons llibres, sinó que alguns funcionaris de la censura, a Barcelona i a Madrid, es tornaren més tolerants amb uns llibres que gairebé no tenien difusió, que no es podien trobar a les llibreries i que passaven directament de la impremta a les mans dels col·leccionistes de confiança. Edicions numerades i nominals, que no portaven cap problema. Alguns subscriptors tenien l’esperança que aquells llibres, amb els anys, serien una bona inversió; altres, sabien que el marge entre el cost editorial i el preu de subscripció permetia ajudar els autors, persones generalment desafectes al règim. Així sortiren belles edicions, com l’obra de Josep M. de Sagarra Entre l’equador i els tròpics, amb magnífics gravats de Ramon de Capmany, o la nova versió de L’Odissea, de Carles Riba, amb acurades xilografies de E.C. Ricart.

Aquesta escletxa del llibre d’edició limitada i preu elevat, però, també facilità el camí per a editar legalment obres d’erudició, que d’altra manera no hauria estat possible. Entre molts altres exemples, podem citar, des del 1947, la “Biblioteca Guió d’Or”. Bells llibres d’història i de llegenda, dels editors Aymà, de Barcelona, amb obres importants com De l’Edat Mitjana al Renaixement del Dr. Jordi Rubió; El Toisó d’Or a Barcelona de Joan Ainaud de Lasarte, o La vida de l’artista medieval de F.-P. Verrié. Eren textos d’alta qualitat literària i científica, “disfressats” de llibres de bibliòfil, encara que el paper era de fabricació industrial, els gravats de zinc i la impressió feta a partir de linotípia.

Però el fet que fossin edicions limitades, numerades i de preu elevat –com també certes complicitats de funcionaris de la censura de Madrid–, feren possible l’edició legal d’aquestes obres.

Per això ens ha semblat escaient batejar amb el nom de “Bibliòfils per força” aquelles col·leccions en català dels anys quaranta.

Josep Maria Ainaud de Lasarte
“Bibliofília a Catalunya“
Nadala 2001 — Any XXXV
Fundació Lluís Carulla

(Fotografia)

Jesús Moncada, en una fotografia de l’època en que treballava a l’editorial Montaner i Simón

Jesús Moncada recordava, l’any 1988 a “Petita història d’un jersei gris” els seus primers dies com a empleat de l’editorial Montaner y Simón de Barcelona.

Mentrestant, en aquella Barcelona amb tramvies i vigilants de l’any 1966, havia començat la tardor. Des dels finestrals de l’editorial, veiérem voleiar les fulles seques que el vent desprenia dels arbres del carrer d’Aragó i de la rambla de Catalunya. Fresquejava. Jo, sota els sostres altíssims del darrer pis de la Montaner i Simon, vaig començar a tenir algun calfred. Segurament calia atribuir-los menys a la temperatura que a les escasses calories que em proporcionava una alimentació més aviat ascètica –forçosament ascètica-, ajustada als pocs diners que em quedaven després d’uns anys de guanyar-me la vida, com el protagonista d’un dels meus contes, pintant en sèrie batalles navals, postes de sol i paisatges amb cérvols.

Havia d’allargar els diners fins que cobrés la primera mensualitat de l’editorial, mensualitat que, per raons burocràtiques (sempre misterioses), no acabava d’arribar. A més, després d’un hivern de pintura, els dos jerseis que tenia, estripats i plens de taques, es trobaven en estat de jubilació forçosa. Vaig pensar que el sou –i un jersei nou i el final de l’ascetisme alimentari– arribarien abans que el fred. Però la meteorologia es va mostrar implacable. Sovint m’havia d’aixecar amb qualsevol pretext de la cadira i moure’m per escalfar-me una mica…

Un matí, quan vaig arribar a l’editorial, hi havia un paquet sobre la meva taula. Vaig pensar que era cosa de feina. El vaig desembolicar. Dintre, en lloc de galerades, vaig trobar un jersei de color gris fosc. Em vaig quedar de pedra picada. Confús, atabalat, no sabia què fer ni què dir.

– M’ha semblat que fa una mica de fred, fill –digué Josep Soler, segurament encara més atabalat i confús que jo mateix-. No t’amoïnis, ja me’l tornaràs…

(Fragment de “Petita història d’un jersei gris”, 
pàgines 58–59 del llibre “Cabòries estivals i altres proses volanderes”, Barcelona: Edicions 62, 2004)

L’edifici de l’Editorial Montaner y Simón, al carrer d’Aragó de Barcelona. Obra de Lluís Domènech i Montaner a finals del segle XIX. Actualment és la seu de la Fundació Antoni Tàpies

Aquesta entrada participa en l’homenatge de la Catosfera a Jesús Moncada, en el cinquè aniversari del seu traspàs i no hauria estat possible sense l’ajuda del Gazophylacium.

Biografia de Josep Carner, per Pere Calders

El divendres 21 de gener de 1927 el malaguanyat periodista Josep Maria Planas entrevistava en portada al diari La Noche Josep Carner, en aquells dies de pas per Barcelona. Parlant de llibres, Carner declara: «El libro catalán que para mis horas de ocio he elegido es Tirant lo Blanch, cuyo repaso me atrevería a aconsejar a nuestra juventud. En él podemos aprender ese sentido de generosidad, de mundanidad, de gentileza tan necesarios para una raza privada por tres siglos de aristocráticos dechados; su culto de la proeza, su idolatria del honor levantarán de tino al instinto deportivo, tan acaparador, pero que aun mercantilizado o desplazado, conserva su original condición de juego al heroísmo. Tirant lo Blanch se opone al materialismo de Turmeda, al sufrido ascetismo de Lull (sic) y al elegante escepticismo de Metge: tiende al esfuerzo, a la tensión imaginativa, al horror de todo lo que sea mercenario, pasivo y subalterno».

Josep Carner i el “Tirant lo Blanch“
Anton M. Espadaler

Tal dia com avui, d’ara fa quaranta anys, moria a Brussel·les Josep Carner i Puig-Oriol, “el príncep dels poetes catalans”.

La seva traducció de “The posthumous papers of the Pickwick Club” es considerada per Martí de Riquer com la millor traducció mai feta.

Pickwick. Documents pòstums del Club d’aquest nom — Charles Dickens en traducció catalana de Josep Carner

En commemoració dels cent cinquanta anys de la naixença i els cent anys de la mort del poeta: http://www.joanmaragall.cat/.

… Com les abelles van xuclant la mel en els boscos florits, així vosaltres, llibreters –i ara m’adreço d’una manera particular als llibreters de vell–, i nosaltres, llegidors, en les pàgines dels llibres destriem amb un plaer lentíssim, en un aprenentatge perpetu, serenes, lluminoses, alliberadores paraules d’or.

Salvador Espriu
Fragment final del pregó llegit amb motiu de la celebració
de la 25a Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern

Avui és el vint-i-cinquè aniversari de la mort de Salvador Espriu.

Salvador Espriu signant un exemplar a la secció dedicada a la seva obra de la Biblioteca Popular d’Arenys després de fer una lectura de poemes

Aquesta entrada participa en l’homenatge “25 sense Espriu”.

El proper dilluns serà el vint-i-cinquè aniversari del traspàs de Salvador Espriu. Com en altres efemèrides (Joan Brossa, Carles Riba, Joan Amades) passades, des del bloc Antaviana la Roser Caño ens convida a realitzar un homenatge a la figura de Salvador Espriu.

El funcionament és ben simple: només cal que programeu pel dia 22 de febrer, dilluns vinent, la publicació d’una entrada al vostre bloc que tracti algun aspecte de l’obra de Salvador Espriu (qualsevol cosa i només limitat per la vostra imaginació o per l’estil del vostre bloc). Un cop publicat, si ho feu saber a la Roser Caño al bloc Antaviana, l’inclourà dins del recompte de tots els blocs que es sumin a l’homenatge.

Animeu-vos! Ja n’hi ha cinquanta seixanta que s’han apuntat.

Googlegrama del logotip de l’Any Amades, creat a partir de la cerca a Google de “Joan Amades”

Algunes citacions sobre la relació de Joan Amades amb els llibres vells, totes elles agafades del volum III de “Folklore de Catalunya”:

“m’hi van enviar, i jo vaig començar la venda de llibres, a més d’alguna altra cosa vella. Quan vaig haver d’anar tot sol. tenia dotze anys, amb més fal·lera de jugar que d’altra cosa, pero tant com ganes de esplaiar-me tenia un fort sentit del treball que a casa meva m’havien inculcat, i, alhora, sentia una veritable passió pels llibres, i aquests dos sentiments van poder més en mi que l’afany infantil d’esbargiment. Molt, però molt aviat, em vaig transformar en llibreter, em vaig guanyar de sobres el pa que menjava i vaig deixar d’ésser una carrega per als meus pares, i fins i tot ja els podia ajudar.

(…)

Amb els diners que el meu pare em donava en pagament del meu treball d’encantista comprava altres llibres que m’interessava de llegir i que no se’m presentaven en el negoci; els llegia amb una avidesa indescriptible i un cop llegits els posava a la parada i els tornava a vendre”

pàgines 814–815

“Havia llegit els llibres a centenars, per no dir a milers, en pessimes condicions de llum per a la meva vista, massa delicada, i tanta lectura en aquelles circumstancies m’havia de perjudicar força”.

pàgina 815

“Encara recordem amb fruició les gaies estones infantils que havíem passat en la contemplació de les auques exposades en els aparadors dels vetes-fils, dels plats-i-olles i dels herbolaris i en les parades especialitzades a vendre imatgeria i literatura populars que venien a constituir, per dir-ho així, les llibreries dels pobres. Aquests establiments instal·lats en ple carrer, arrecerats als panys de parets, exposaven el paperam que tenien penjat en cordills travessers clavats per mitja de claus i feien sostenir els fulls amb una canyeta esberlada, tant perque el vent no s’emportés les auques i altres fulls com perque la mainada no els estirés. Per aquesta raó hom anomenava aquests establiments parades de ‘fil i canya’ o de ‘canya i cordill’”.

pàgina 796

“Les primeres auques i els primers romanços de la nostra col·lecció d’imatgeria, i que en foren com llevat, van ésser adquirits entre llibres vells quan ens dedicavem a comerciar-hi”.

Pàgina 819

“El comerç de llibres vells constitueix una necessitat tant o més sentida que el de llibres nous. Els llibreters de vell han de tenir un coneixement del llibre que no cal als venedors de nou

(…)

Els llibreters de vell són els veritables llibreters, els qui coneixen el llibre, en saben les edicions i les particularitats, la seva estima i merit, a base dels quals el compren o deixen de comprar i el valoren quan l’adquireixen i quan el venen”

Pàgina 804

“Cap dels llibres que tenim avui no el posseim d’aleshores; tots els hem haguts d’adquirir posteriorment, puix que el folklore encara no ens interessava. Aleshores sentíem un gran interes per l’astronomia i la cosmografia, la inclinació per les quals ens havia fet anar moltes vegades a l’observatori Fabra. Allí coneguérem el gran astronom Josep Comas i Sola, i fins hi lligarem una mica d’amistat. Ens tractava amb molta cordialitat i afecte i ens havia honorat rebent-nos també a casa seva. Així mateix, ens entusiasmaven la grafologia i l’entomologia, temes que ens havien fet llegir i observar molt i dels quals havíem escrit i havíem donat conferencies. El nostre pare se sentia agradat que sabéssim de números i que parléssim llengües estrangeres, i mentre ell va viure vam conrear les matematiques i van seguir cursos de diferents idiomes i no cal dir que vam esprémer en aquest sentit les obres que ens van passar per les mans”

Pàgina 819

El Googlegrama que encapçala la imatge l’he creat a partir del logotip de l’Any Amades i amb les imatges resultants de cercar “Joan Amades” a Google Images. Més detalls a caballe.cat.

Get the latest Flash Player to see this player.