“L’última resposta”

Ens trobem amb el que ben bé podria ser una nova novel·la de l’escola “Codi da Vinci”: una parella de protagonistes, un home i una dona que abans de començar no es coneixien absolutament de res, es veuen ficats en una carrera d’esdeveniments que els obliguen a viatjar per tot el món amb l’objectiu de trobar la resposta a un misteri relacionat amb Albert Einstein. Com a les novel·les de Dan Brown hi ha assassinats, pistes que arriben no se sap ben bé com, múltiples escenaris a diversos llocs (des de Cadaqués a Nou Mèxic, als Estats Units) i una organització secreta que, des de l’ombra, vol trobar el secret.

També combina alguns aspectes de llibre “d’autoajuda”, en aprofitar diversos episodis de la història per incloure les típiques explicacions pseudo-filosòfiques sobre allò que està bé i els errors de la humanitat.

Com a novel·la d’acció, es basa en la “poca” activitat científica d’Albert Einstein durant els seus últims anys de vida, des del final de la Segona Guerra Mundial. Per explicar diuen que Einstein, abatut pel poder destructor de les armes nuclears –de les que es considerava com a responsable a nivell intel·lectual– continua les seves investigacions. Arriba a descobrir una nova forma d’obtenir energia, però considera que la humanitat no està pas preparada per a conèixer-la.

Per tant, fa arribar aquesta informació a la seva néta, nascuda de la primera relació que va tenir amb una companya d’estudis al Politècnic de Zurich. Però aquesta néta no hauria d’existir ja que la seva mare només va viure un any –segons les biografies de l’Einstein. En realitat la mare va viure molts més anys i per això va néixer la néta, que va mantenir una certa relació amb el seu avi.

Amb això comença la carrera per diversos països d’Europa, on els dos protagonistes –un guionista de ràdio català i una francesa que treballa a la Universitat Autònoma de Barcelona– van primer a Suïssa, després a Sèrbia i als Estats Units tot cercant les referències per trobar aquesta néta… i preguntar-li si Einstein li va deixar algun missatge.

Com podeu veure, ens recorda perfectament la trama de les novel·les de Dan Brown Per tant ho teniu fàcil per escollir si aquesta és una lectura interessant.

A la contraportada

Va ocultar Albert Einstein una fórmula capaç de canviar el destí de les persones?

Xavier Costa, un jove guionista de ràdio, rep l’encàrrec d’investigar la biografia del científic després d’obtenir el Premi Nobel de Física el 1921. Aquesta etapa aparentment estèril del geni, que en els trenta-cinc anys següents no va divulgar cap nou descobriment, amaga però un secret formidable: una misteriosa fórmula que és capaç d’alliberar l’energia més pura i poderosa de l’Univers.

Acompanyat de l’atractiva Sarah, biògrafa de la família Einstein, els dos protagonistes recorren els racons més íntims de la vida del científic, des de l’idíl·lic Cadaqués, on el físic va passar unes vacances de joventut, fins a Suïssa, Sèrbia o els Estats Units. Amb el temps, la recerca de l’última resposta es convertirà en un viatge interior cap al més profund i essencial d’un mateix.

Amb L’última resposta, Àlex Rovira i Francesc Miralles inauguren un nou gènere en català, el trhiller inspiracional, amb una novel·la humanista i divulgativa, tan addictiva com reveladora.

Títol: “L’última resposta“
Autors: Àlex Rovira i Francesc Miralles
Edicions 62
Primera edició, novembre del 2009
383 pàgines
ISBN 978−84−297−6367−6
Preu: 19,50 €

“Història de Montserrat”

D’ençà la publicació, l’any 1931, de la primera edició, ja són vuit les edicions que han sortit d’aquesta història del Monestir de Montserrat. Personalment en tinc identificades les següents: primera (1931, en català i castellà), primera reimpressió (1935), segona (1945), dues edicions de bibliòfil (en català, 1945 i en castellà, 1946), cinquena (1972), sisena (1977), una edició de butxaca (1988) i, finalment, la setena edició (2005).

Fins l’any 1977, totes les edicions eren reimpressions del text original publicat l’any 1931. L’any 1977, Josep Massot i Muntaner en va fer una revisió, tot eliminant algunes parts i posant al dia algunes dades. Les dues edicions posteriors (1988 i 2005) reproduïen el text del 1977.

Enguany s’ha publicat aquesta vuitena edició. Novament es basa bàsicament en el text que l’Anselm M. Albareda va publicar l’any 1931, tot recollint les modificacions introduïdes l’any 1977 per Josep Massot i  Muntaner. En aquesta edició, però, s’ha procedit a una segona posada al dia del text, que cobreix els esdeveniments dels últims anys, fins arribar a la inauguració del nou Orgue feta el passat mes d’abril.

El text segueix la mateixa estructura bàsica, on es desenvolupa un apartat específic de forma integral:

1. Història del Monestir, des de l’origen l’any 1025 en temps de l’abat Òliba, com a Monestir depenent de Ripoll. Els primera anys de creixença fins arribar a la independència al segle XV. A continuació l’època de dependència de Valladolid, les dues destruccions a començaments del segle XIX i la reconstrucció fins arribar a l’època actual.Aquest apartat explica l’evolució dels edificis, les relacions de la comunitat amb els diversos poders, els grans trets de la vida cultural, les vicissituds a començaments del segle XIX, la vida de la comunitat de monjos, etc.
    
2. La devoció i els aspectes de la vida religiosa del Monestir en la seva funció de santuari de la Verge de Montserrat. Hi ha la història de la santa imatge, els romiatges de pelegrins, el tresor creat a partir de les donacions…
    
3. Els custodis del santuari, és a dir, els monjos, ermitans, escolans i altres persones que han tingut relació directa amb Montserrat. També inclou un ampli apartat que recull l’activitat cultural realitzada dins del Monestir, des de la impremta i les publicacions (de l’any 1499 i fins a l’actualitat), la música, el coneixement, la producció literària i d’altres aspectes com l’orfebreria i la ceràmica.
    
4. El quart i últim apartat tracta sobre la influència que ha tingut Montserrat tant a Catalunya com a la resta del món, palesa en el gran nombre d’esglésies i capelles arreu del món dedicades al culte de la Verge de Montserrat.

Tot això escrit d’una forma planera, amb una redacció exquisida que convida a la lectura. Tal i com ens indica Josep Massot i Muntaner al pròleg, és una història “envellida” i poc “crítica”, en el sentit de no seguir les tendències actuals alhora de redactar llibres d’història, i amb mancances com per exemple l’estudi de l’economia. Però també és la millor forma de començar a conèixer el que ha estat i tot allò que ha representat Montserrat, tant des del punt de vista religiós com cultural.

D’aquesta vuitena edició se n’han fet dues edicions, una en rústega i una edició de luxe en enquadernació amb ras de seda i un estoig.

Títol: “Història de Montserrat“
Autors: Anselm M. Albareda i Josep Massot i Muntaner
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Vuitena edició, juny del 2010
430 pàgines
ISBN 978−84−9883−287−7
Preu: 27,00 €

“El caso Jane Eyre”

Us imagineu un món on els seguidors d’una secta van de porta en porta per denunciar que Shakespeare no és l’autor de les obres que ens han arribat amb el seu nom? Un poble on al seu teatre fa quinze anys que només representen “Ricard III” (i com el públic coneix a la perfecció l’obra, no cal una companyia de teatre: l’elecció dels actors es fa uns minuts abans de començar entre el públic assistent… i els que es queden a la platea converteixen cada representació en un autèntic karaoke)? O una agència d’intel·ligència especialitzada en perseguir plagis, descobrir l’autèntic Shakespeare o detenir els falsificadors de manuscrits?

Aquestes són algunes de les sorpreses que ens presenta el món inventat per Jasper Fforde, on la literatura és gairebé la nova religió… i on algunes persones tenen la capacitat per entrar dins de les novel·les o fins i tot, en ocasions, els protagonistes de les novel·les poden sortir al món exterior.

Es tracta d’una història d’allò més rocambolesca: Anglaterra, que es un estat policial i amb una companyia a l’ombra que disposa de barra lliure per a fer el que vulgui, i Rússia porten més d’un segle en guerra pel control de la península de Crimea. Gales, per la seva part, ha aconseguit independitzar-se d’Anglaterra i s’ha convertit en una república socialista.

La protagonista, Thursday Next, membre de la policia literària, es reclamada per participar en una operació per detenir a Acheron Hades (un ésser amb poders sobrenaturals, que no apareix en cap enregistrament, resistent a les armes de foc i amb una capacitat per influir en les ments de la resta de persones). Ella és la única que el pot identificar, ja que el va tenir com professor fa uns anys.

L’operació no surt bé: hi ha policies morts i Acheron Hades pot fugir. La protagonista salva la vida gràcies a un exemplar de la novel·la “Jane Eyre” que atura la bala. Mentre es recupera a l’hospital, té una visió que li fa tornar al seu poble d’origen.

Arribada al poble, es troba amb el seu passat (d’abans i després de la seva estada a la guerra de Crimea). Visitant els seus familiars, el seu oncle Mycroft li presenta un dels seus estrafolaris invents: uns cucs que poden llegir un text i obren un portal on es connecten els dos mons: el “real” i el de “ficció” descrit al text.

Hades, a qui tothom donava per mort, en realitat es ben viu i segresta a l’oncle Mycroft. Inicialment el seu objectiu es utilitzar l’invent per assassinar a Quaverley, un dels papers secundaris d’una novel·la de Charles Dickens (“Martin Chuzzlewit”), el manuscrit de la qual ha robat. Thursday aconseguirà salvar-li la vida… però no aconseguirà aturar a Hades.

Tot el contrari:  ara roba el manuscrit de “Jane Eyre”, la novel·la de Charlotte Brontë (amb molts seguidors dins del món de la Thursday).  La popularitat d’aquesta novel·la farà que el cas sigui una prioritat per al cos de la policia.

En resum… una novel·la de ciència ficció que combina aspectes d’humor, constants referències a aspectes de la literatura anglesa (els noms dels personatges i els llocs, les citacions…) i una trama policial de lladres i serenos, acompanyada d’un bon grup d’éssers fantàstics de tota mena.

Una excel·lent lectura d’estiu!

A la contraportada:

En el mundo de Thursday Next, la literatura es casi como una religión. Se ha creado una brigada especial que se ocupa de asuntos tan esenciales como perseguir los plagios, descubrir al verdadero autor de las obras de Shakespeare o detener a los vendedores de falsos manuscritos. Pero ser detective literaria teniendo a un padre cronopolicia y a un tío capaz de las más locas invenciones no siempre ha de ser una ayuda. Y aún menos cuando Jane Eyre, la famosa heroína de Charlotte Brontë, es secuestrado por Acheron Hades, antiguo profesor de Thursday Next y moderna encarnación del mal absoluto… Como bien se dice en esta novela “las barreras entre la realidad y la ficción son más porosas de lo que creemos”.

La primera novela de Jasper Fforde iniciaba en 2001 una serie, la de Thursday Next, detective literaria, hoy ya de culto entre sus millones de seguidores en todo el mundo. Una gran fiesta literaria, sumamente inteligente y poblada de todo tipo de irreverencias. Una divertida e inesperada sorpresa al alcance de los verdaderos amantes de la literatura y una novela que supera a la famosa Guía del autoestopista galáctico de Douglas Adams.

Títol: “El caso Jane Eyre” (“The Eyre Affair”)
Autor: Jasper Fforde
Traducció: Pedro Jorge Romero
Ediciones B, col·lecció “Nova”, 199
Primera edició: març 2007
338 pàgines
ISBN: 978−84−666−3198−3

“Almogàvers, monjos i pirates. Viatge a l’Orient català” — Eugeni Casanova

Vaig conèixer aquest llibre tot escoltant, el passat abril, el programa de Catalunya Ràdio “En guàrdia” titulat “El rastre dels almogàvers”.

En aquest llibre, l’autor fa un viatge per diversos països de l’orient mediterrani, des d’Albània fins a la part turca de l’illa de Xipre, tot resseguint els diversos escenaris on la Companyia Catalana d’Orient.

El viatge comença per Albània. Aquí de restes catalanes no en queda pràcticament res, ni tan sols el record. De fet, de restes medievals pràcticament ben poca n’hi ha… així que dedica més temps a descriure’ns el país actual, farcit de búnquers que recorden l’era comunista.

D’Albània passa a Kosovo, en l’època en que l’avui República independent es trobava en ple conflicte militar amb l’exèrcit de Sèrbia. A Kosovo descobreix l’existència del “katallâ”, “un ésser sinistre, un personatge que ve del mar i ‘no és gaire amical’… una mena de polifem amb un sol ull amb el qual es fa por als infants”.

De Kosovo passa a Macedònia, seguint els passos que també va explicar Gaziel a  “De París a Monastir”… ja que de les restes dels Almogàvers (o els avis, com els anomena l’autor). En queda el record dels xuetes procedents de Mallorca,  del que en parla al Museu Jueu.

Passem a la Grècia continental, visitant la península d’Athos i els diversos monestirs (on només hi poden anar animals de sexe masculí, amb l’única excepció de les gates). L’autor visita diversos dels vint monestirs ortodoxes, preguntant sempre pel record dels catalans… un rècord que pràcticament s’ha esborrat de tots, menys en un monestir habitat per monjos serbis on li expliquen com va ser atacat pels “pirates catalans, enviats del papa que van intentar l’assalt durant tres anys i tres mesos”.

Després d’Athos, el viatge continua per Cetines (actualment més coneguda com a Atenes). De restes de l’època també en queda ben poca cosa, però evidentment no pot passar per alt l’elogi que va fer el rei Pere el Cerimoniós del Partenó, la “pus rica joia que al món sia, e tal que entre tots los reis de cristians envides la porien fer semblant”… l’única referència al Partenó en gairebé mil anys. El viatge també porta cap a Neopàtria, que avui és una petita població on no hi ha queda pràcticament res de l’època medieval.

D’aquí marxem cap a l’illa de Rodes, on si que troben diversos edificis que ens recorden el pas dels cavallers de l’Hospital procedents de la Corona d’Aragó i algun senyal heràldic que recorda l’origen català d’alguns dels seus habitants.

L’última etapa del viatge és l’illa de Xipre. Aquí intenta localitzar uns canelobres, documentats fins començaments del segle XX i d’una atribució catalana així com el record de les dues reines (Maria de Xipre i Elionor d’Aragó).

De tornada, l’autor fa una escala a Venècia per retrobar-se amb unes relíquies que també tenen una part de protagonisme a la història: la testa de Sant Jordi, tantes vegades anhelades pels reis catalans en conèixer de la seva existència a les terres gregues… i finalment transportada a la capital del Véneto el 1462.

Ens trobem, doncs, amb un autor que ha volgut fer un notable treball de reconstrucció, combinat amb la visita directa sobre el terreny. La història es combina amb l’actualitat, ja que també ens descriu allò que veu i com percep la situació actual, especialment interessant durant l’estada a Kosovo en mig del conflicte militar.

A la contraportada

Quan es parla de la gesta dels catalans a l’Orient, poques vegades es pot dir amb tanta justícia que la realitat supera la ficció. El llevant mediterrani dels segles XIV i XV va ser un devessall difícilment igualable de guerres i conspiracions, matances, intrigues, crueltats, heroïcitats i follies; i els catalans van firmar la pàgina més eixelebrada d’aquesta aventura grandiosa i eixorca.

El periodista Eugeni Casanova fa un recorregut per l’arc territorial on han quedat empremtes d’aquella gesta i retrata les vicissituds del seu viatge, que s’entreteixeix amb la història que desprenen els vestigis que troba per Albània, Kosovo, Grècia, Rodes o Xipre. Un retrata apassionant del passat en l’actual polvorí europeu.

Títol: “Almogàvers, monjos i pirates. Viatge a l’Orient català“
Autor: Eugeni Casanova
Editorial Proa, col·lecció “Alí Beí”, 14
Segona edició, octubre del 2001
239 pàgines
ISBN 84–8437-204–9

“La república invisible”

No recordo on, però fa uns dies vaig trobar la referència a aquesta novel·la, publicada l’abril del 2004 i que m’havia passat totalment per alt. Vaig llegir que era la història sobre la cerca d’un llibre antic i rar que tractava sobre Andorra… i poca cosa més.

De forma immediata, vaig començar a mirar a les llibreries on habitualment compro llibres moderns per veure si el tenien. A gairebé totes sortia al catàleg de la tenda online, però amb la indicació que calia demanar-lo al distribuïdor.

Així que faig l’encàrrec… passen els dies i veig com la comanda passa de “Demanada al distribuïdor” a “No rebut”.

No em desanimo: miro també als diversos cercadors de llibres antics i de segona mà. No hi surt… però això és habitual:  una novel·la publicada el 2004 segurament no es cataloga i va directament a la pila de llibres per 1 o 2 euros.

Amplio l’horitzó de cerca: miro també a les altres llibreries on no sóc client habitual. Res, ningú el té. Gairebé per desesperació, miro a una de les llibreries on m’havia promès no comprar mai més (per les diverses males experiències en el passat). Vés per on el tenen… així que l’endemà, m’hi acosto.

Això va ser dijous passat a la tarda. I en un tres i no res ja l’havia llegit, de com em va enganxar la història.

Ens trobem amb la història d’un periodista català que treballa a un diari d’Andorra i que va a visitar la Biblioteca Nacional d’Andorra. L’entrevista amb la bibliotecària versa sobre els llibres que tracten del país dels Pirineus. Ràpidament surt la referència a un misteriós llibre, “Travel to the mysterious Republic of Andorra”, de Marian Eyre i publicat a Londres el 1865.

Es tracta d’un llibre extremadament rar, del que només se’n coneix la seva existència pel fet que un llibreter anglès el va incloure fa anys en un catàleg. A la Biblioteca d’Andorra no n’hi ha cap exemplar.

En aquest punt, el periodista i la bibliotecària comencen a col·laborar: un viatge a Barcelona (curiosament el protagonista i jo varem arribar simultàniament a l’estació d’Urquinaona) per visitar una llibrera de vell on es troben amb un llibreter de vell andorrà o la visita a la col·lecció d’un bibliòfil andorrà que té “tots” els llibres que tracten d’Andorra.

Tot això dóna com a resultat una història breu (menys de 200 pàgines) en que el protagonista utilitza l’excusa dels llibres de viatgers britànics del segle XIX per descobrir les raons per les quals ell, a finals del segle XX, ha acabat treballant a Andorra  i amb una pensió com a casa. A més hi tenim dosis de seducció, enganys, jocs de mitges veritats… i la sempre difícil cerca d’un llibre (on es confirma, per cert, que sovint la part més interessant es troba en els passos que es fan durant la fase de cerca i recerca).

Un llibre imprescindible per a tots els interessats en el món del llibre vell! És d’aquelles aventures que no pots deixar de llegir…  I un final d’allò més sorprenent.

Us desitjo sort en trobar-lo i que tingueu menys dificultats que no pas jo. Penseu que com a mínim ja he fet un part de la feina: les principals llibreries de Barcelona saben que hi ha algú que durant les últimes setmanes ha estat preguntant per aquest llibre

A la contraportada

Un viatger de la segona meitat del XIX dispara una foto davant de l’hostal de cal Calones, a la República d’Andorra. En tornar al seu país i revelar la placa, s’adona que la imatge que hi apareix no té res a veure amb el que havia descobert durant el viatge. Com altres milers de visitants, el viatger romàntic havia pujat al petit país dels Pirineus a la recerca d’un mite més visible en la seva imaginació que en la realitat.

Avui, un segle i mig després d’aquell viatge, una bibliotecària i un periodista cerquen, al mateix barri antic d’Andorra la Vella, un llibre rar i excepcional que conté les claus per entendre el misteri del mite andorrà.

Joan Peruga ofereix al lectors una història seductora i apassionant, una aventura iniciàtica a través de llibres vells  i extraordinaris.

Títol: “La república invisible“
Autor: Joan Peruga
177 pàgines
Primera edició, abril del 2004
Edicions Proa
ISBN 84−8437−685−0

“La biblioteca dels morts”

És difícil explicar res d’aquest llibre, ja que per poc que parlis sobre la trama segurament ja dius masses coses… Es tracta d’una combinació entre novel·la històrica (amb dos ambientacions, la primera a l’edat mitjana i la segona els primers anys després de la finalització de la Segona Guerra Mundial) i novel·la policíaca.

Aquestes dues ambientacions es mantenen separades i, d’entrada no veus massa clar quina és la relació que hi ha i no és fins a la meitat del llibre, aproximadament, en que comences a lligar caps i entendre la relació que hi ha.

El cos central és la investigació que duu a terme l’agència federal d’investigació (FBI) per trobar l’autor d’una sèrie d’assassinats en sèrie. Es tracta d’una investigació especialment complicada: les víctimes no semblen tenir cap relació entre ells i l’únic tret comú de l’assassí és que envia una postal a les seves víctimes. Efectivament: cada víctima rep una postal on l’avisa que aquell mateix dia serà mort.  

Naturalment tot això provoca un gran enrenou mediàtic. Els dos agents que estan al càrrec de la investigació començaran a repassar tots els detalls per tractar de trobar i identificar qui pot ser l’assassí. Es tracta d’una cursa contra el rellotge, ja que l’espai temporal en que transcorre aquesta part de l’acció va del 21 de maig a l’1 d’agost del 2009.

Paral·lelament alguns capítols ens comencen a explicar els fets que van passar a la Illa de Wight, a tocar de la costa sud d’Anglaterra, tant al final de la Segona Guerra Mundial com en la comunitat que treballava en la construcció de la catedral entre els segles VIII al XIII.

I poc més puc explicar sense espatllar la història… El que si puc dir és que ens trobem davant d’una d’aquelles novel·les que, per poc que tinguis interès en la novel·la policíaca o històrica, no podràs deixar fins que l’acabis. La lectura es fa molt àgil i en tot moment l’autor ha sabut mantenir l’interès, tot oferint el nivell de sorpresa que t’impedeix abandonar-la.

Un altre aspecte de la novel·la és la seva capacitat per imaginar-te com serà l’adaptació cinematogràfica, ja que sembla feta expressament per acabar convertida en l’argument d’una pel·lícula d’acció que segurament arribarà a les pantalles en… diguem, quatre o cinc anys.

La traducció al català fa uns mesos que està disponible i, segurament, ara és el millor moment per a començar la seva lectura. És una d’aquelles històries ideals per a llegir durant l’estiu, quan habitualment disposem de més temps i hi ha la possibilitat d’allargar una mica l’estona dedicada a la lectura per tal de no abandonar-la en el moment en que és més interessant.

De la contraportada

L’assassí del Judici Final té la ciutat aterrida després que hagin aparegut sis cadàvers en només dues setmanes. L’única relació entre elles és que abans de morir van rebre una postal, enviada des de Las Vegas, que anunciava la data de la seva mort.

El 10 de juny del 2009, ben a contracor, els seus superiors assignen el cas a Will Piper, un llegendari agent en decadència de l’FBI especialitzat en assassins en sèrie.

Tretze segles abans, a l’illa de Vectis, un nadó extraordinari és abandonat en un monestir, sota la maledicció d’haver nascut el 7 de juliol de l’any 777.

El 1947 Wiston Churchill s’entrevista amb el cap d’una expedició arqueològica que ha desenterrat la cripta d’una misteriosa societat medieval.

Tres moments que es fonen en un thriller políciac on conflueixen el destí, la història, el mal i la corrupció, tot al voltant d’un secret mil·lenari que no ha de sortir mai a la llum.

Títol: “La biblioteca dels morts” (“Secret of the Seventh Son. Library of the Dead”)
Autor: Glenn Cooper
Traducció: David Fernández Jiménez
Editorial Alisis
451 pàgines
Primera edició, maig del 2010
ISBN 978−84−936601−0−9
Preu: 21,90 €

“El Garrell” — Loís Delluc

Ens trobem davant d’una curta novel·la històrica, ambientada a l’Occitània del segle XVI. El país viu una època molt convulsa, amb la guerra entre les faccions catòliques –partidàries del rei de França– i dels hugonots, aplegats al voltant del rei de Navarra. La guerra porta la destrucció, la fam i la pobresa.

Dins d’aquest ambient, el llibre explica en primera persona la vida d’un personatge. No és cap noble –de condició, encara que si mostra una gran noblesa de comportament–, ni un ric, ni un mercader…

El Garrell és l’únic fill d’una dona que viu mig marginada, ja que tothom es pensa que es una bruixa (pel fet de viure aïllada i que coneix el món de les plantes medicinals). De fet, el seu nom és Tibaló, però tothom el coneix com a Garrell ja que es coix d’una cama.

De ben jovenet, el Garrell ha de marxar de casa i se’n va a provar fortuna. No pas per voluntat pròpia: la seva mare ha estat empresonada i ell ha de guanyar diners. La seva idea es arribar a París, on hi ha molta gent, i gràcies a la seva capacitat per tocar el flabiol podrà guanyar els diners necessaris per a comprar la llibertat de sa mare.

Però el camí cap a París no és directe. Pateix del bandolerisme que el deixa ben plomat. Un altre dia ajuda en evitar un assalt i gràcies a això pot passar a viure dins d’una mena de castell, al servei d’una “marqueseta”… Però la vida dels que no han nascut amb la fortuna mai és fàcil i quan et penses que tot va bé, el cop t’arriba dels éssers que consideraves més propers.

Un altre cop toca marxar i agafar els camins. I la sort, novament, no estarà del seu costat i tot allò que ha costat molt de temps guanyar desapareixerà ben ràpidament.

Mentrestant, les notícies de la mare van de mal en pitjor. El fet de viure massa temps sola i aïllada, l’ha fet perdre el cap i el seny… i es creu bruixa. I tant que s’ho creu que l’acabaran tornant a empresonar. I ja sabem quin és el càstig reservat per a les bruixes.

En Garrell ens demostra durant tota la història que, malgrat les seves mancances físiques (es coix en una època en que això era gairebé una maledicció), farà sempre el possible per treure el màxim profit de les circumstàncies. I tot el que guanya d’una banda, ho perd per l’altra per culpa de la seva bona fe o víctima de les circumstàncies.

Durant tot el llibre, el conflicte entre catòlics i hugonots és constant. El Garrell no sap ben bé de quin bàndol forma part (bé, ell té clar quines són les seves creences, però també que de vegades és millor callar). Però no li preocupa, al cap i a la fi tothom canvia de bàndol quan li interessa i els que avui són catòlics demà segurament seran hugonots. I si el Garrell lluita pels catòlics però es troba a un hugonot en qui confia, aleshores el defensa.

La novel·la, d’altra banda, als catalans ens resultarà ben propera. La descripció del paisatge ben bé podria ser la de Catalunya (és l’Occitània més del nord que, com ens recorda Joan Sales a l’epíleg, és la més semblant a les terres catalanes). Els pobles i les persones que hi viuen també podrien ser perfectament els catalans de l’època. De fet, el Garrell en un moment del llibre ens diu que potser ha de venir a Catalunya, on no hi ha guerra.

També en Joan Sales ens dóna un consell sobre com llegir el llibre: millor fer-ho mentre ens trobem a la muntanya i no pas quan som a ciutat. És un llibre per a llegir mentre estem de vacances. D’aquesta forma, els paisatges que constantment envolten les històries es materialitzaran dins de la nostra imaginació i ens ajudaran a introduir-nos dins de tota la història.

Una excel·lent novel·la… d’aquelles que mai voldries acabar i que a cada pàgina veus com el final cada vegada s’acosta més i més. I alguns grans personatges, com el protagonista, el Toca-Viola o Fra Menut.

Lectura totalment recomanada.

A la contraportada

Li diuen el Garrell perquè coixeja, i al a seva mare li diuen la Bruixa perquè viu sola i cull herbes. Els boscos són el seu domini, els pobles només serveixen per anar-hi a pidolar, i la vida és feliç malgrat les guerres de religió que assolen el país –som al final del segle XVI, al Perigord Negre, terra insubmisa al poder del rei de França.

Un dia la mare és tancada al calabós de Sarlat, la vila emmurallada. El Garrell, armat amb una fona i un flabiol, se’n va cap al nord pel camí ral, fins a París, a guanyar els diners del rescat. I és tot un segle fascinant que descobrim amb ell: el dels músics ambulants que s’adapten al que sigui, avui a la vida de cort i demà al bandolerisme, aquí als hugonots i allà als papistes; un segle ple de fam i de violència, però també de llibertat, en què res no atura el valent que decideix anar fins al final de l’aventura.

Loís Delluc, escriptor occità apassionat de folklore i d’història, ha aconseguit amb El Garrell el que ben poques novel·les històriques aconsegueixen: que un temps remot i estrany se’ns torni tan familiar com si l’haguéssim viscut. Una joia, traduïda magistralment per Joan Sales.

Títol: “El Garrell” (“Tibal lo Garrèl”)
Autor: Loís Delluc
Traducció: Joan Sales
Club Editor. Col·lecció “El club dels novel·listes, 27
Primera edició, maig del 1963. ´
Primera edició en la col·lecció actual, maig del 2010
217 pàgines
ISBN  978−84−7329−148−4
Preu: 18,00 €

“Barcelona a través el tiempo”

La comparativa de fotografies, això és la representació simultània de dues fotografies que s’han fet des d’un mateix punt però separades en la línia temporal no és pas cap novetat.  Ara bé, de comparatives fotogràfiques de Barcelona tampoc no n’hi ha masses. 

En aquest cas ens trobem amb 90 fotografies fetes a Barcelona a començaments del segle XX amb el seu equivalent actual. Això ens permet veure l’evolució que ha patit la ciutat en un espai de temps relativament curt.

D’aquesta forma podem veure els canvis a la Plaça de Catalunya, les Rambles, diversos edificis singulars (les Drassanes, l’arsenal de la Ciutadella, el Palau de Mar) o diversos punts singulars de la ciutat (la Via Laietana, el Port Vell, la platja de la Barceloneta, la Ronda Universitat, el Tibidabo…).

L’estructura del llibre és ben simple. El primer la fotografia històrica, que oscil·la entre els darrers anys del segle XIX (no pas les primeres fotos de Barcelona; recordeu que la primera fotografia feta a Barcelona és del 1839 mentre que la fotografia més antiga que es conserva és del 1848), encara que n’hi ha moltes més dels primers vint anys del segle XX. Tot seguit hi ha un petit text on s’explica que hi ha a la fotografia i, finalment, tenim la fotografia actual realitzada al mateix lloc, en ocasions fis i tot des del mateix punt.

No obstant, hi ha tres aspectes del llibre que trobo millorables: el primer és la poca qualitat de la impressió. Les fotografies actuals estan representades amb uns colors excessivament pujats i sobresaturats amb una resolució tan baixa que es carrega els detalls.

El segon aspecte millorable és que determinades fotografies actuals no semblen realitzades a la millor època, ja que la vegetació ocupa un espai excessiu i amaga molta part dels edificis. Evidentment el fotògraf es veu condicionat per tractar de situar-se exactament al mateix punt des d’on es va realitzar la fotografia original, però potser es podria haver provat en diverses estacions per veure quina ofereix una millor perspectiva.

El tercer aspecte és la manca de situació temporal de les fotografies actuals. Hauria agraït saber quan es van fer cada una de les fotografies actuals que, d’altra banda, semblen tenir uns quants anys. Un detall: a cap fotografia no es veu una bicicleta del “Bicing”.

A la contraportada:

Hace más o menos un siglo, numerosos fotógrafos se dedicaron a retratar lugares emblemáticos de Barcelona. Pasados cien años, el autor de este libro se h situado prácticamente en la misma posición de algunos de sus antecesores y con una meticulosidad de relojero, cuidándose de imitar ángulo y encuadre, ha disparado su cámara para descubrir –y descubrirnos– cuánto y cómo han cambiado esos espacios de la ciudad con el devenir de las décadas.

El resultado es una sorprendente comparativa entre casi un centenar de imágenes antiguas y sus correspondientes fotografías actuales de rincones imprescindibles de la urbe catalana –como la plaza de Catalunya, la Rambla, la Barceloneta, el barrio Gótico, el Born o el paseo de Gràcia– pero, también, de esos encantadores edificios, callejones, pasajes, plazoletas y chaflanes que tanta personalidad otorgan a esta ciudad. Cada dúo de estampas va acompañado, además, de un breve texto histórico dándole, aún si be, más sentido y rigurosidad lo mostrado.

Emular la composición de la foto de tiempos pasados, especialmente de finales del siglo XIX y principios del XX, ha supuesto salvar numerosos obstáculos que interferían la visibilidad (zanjas, obras de restauración, frondosos árboles o vehículos mal aparcados), aunque en esa misión el autor ha podido acceder –y con él, todos nosotros– a emplazamientos vetados para el común de los barceloneses, como las azoteas de edificios oficiales o los campanarios de vetustas iglesias.

Si en la comparativa entre su ayer y su presente Barcelona sale airosa, es algo que ha de decidir el lector de esta obra. Los cambios experimentados por ella son lógicos y evidentes. Pero en ese proceso de resolver qué ciudad prefiere, la fascinación está asegurada, sobre todo cuando comprenda que, debajo de su máscara de modernidad, Barcelona sigue latiendo con el mismo corazón de hace un siglo.

Títol: “Barcelona a través del tiempo“
Autor: Ugo Manzoni
http://www.barcelonaatravesdeltiempo.com/
95 pàgines
Ediciones Amberely
ISBN 978−84−92734−30−6
Preu: 16,00 €

“La Castellassa de can Torras. Història, tradició i llegenda”

Aquest ha estat un llibre certament sorprenent. Per a mi, que mai he practicat l’escalada, la Castellassa de can Torras és poc més que una de les diverses formes característiques del massís de Sant Llorenç del Munt. I, en conseqüència, era del tot desconeixedor de tot el material que l’autor d’aquest llibre ha estat capaç de recollir per tal d’escriure-hi una autèntica biografia d’aquesta roca.

Ja ens ho diu a les primeres pàgines:

…el llibre que teniu a les mans és la “biografia” d’això mateix: una roca, un monòlit o agulla de pedra. Però vet aquí que no es tracta pas d’una pedra qualsevol, perquè fins i tot té un nom mil·lenari que en certifica la seva importància: és la Castellassa de can Torras.

I que ens pot explicar la biografia d’una tros de Sant Llorenç del Munt: en primer lloc ens explica la seva ubicació, l’aspecte físic i com es va formar. Després la vegetació que hi habita, amb un catàleg de les diverses espècies vegetals i la seva distribució. A destacar la presència de dues espècies endèmiques del massís: l’orella d’ós i la corona de reina. A continuació es tracta sobre l’origen del  nom i les diverses variants utilitzades per anomenar la Castellassa.

El següent bloc ens porta als primers anys de l’excursionisme a Catalunya, on la Castellassa ràpidament passa a ser la destinació de les primeres excursions organitzades pels centres excursionistes, tant del Vallès com de Barcelona.

Abans d’entrar en el recull de les diverses ascencions realitzades, s’explica la llegenda del pastoret de les Arenes. Segons la tradició, un jove pastor va aconseguir escalar la roca a mitjans del segle XVII, trobant-se amb el problema que no s’atrevia a baixar. Gràcies a la intervenció de la mare de déu de les Arenes (que es troba a l’ermita del mateix nom situada pels voltants) va descendir miraculosament sense ni tan sols adonar-se’n.

I entrem de ple a la història de l’escalada a la muntanya, des de la primera escalada oficial el setembre del 1923, a les diverses vies que s’han anat obrint. Hi ha el record també de com els excursionistes van plantar en diverses ocasions senyeres al cim (i com els guàrdies civils les havien de trencar a trets ja que no sabien com pujar-hi per treure-les). Gràcies a les llibretes de registre, l’autor fa un recull de les diverses escalades fetes durant el segle XX i en destaca el diversos protagonistes.

La biografia de la roca explica detalls del tot sorprenents: el trencament del cigró, una roca que hi ha al mig de la canal, l’existència de diverses fractures al cim i com diversos membres del Centre Excursionista de Sabadell van llençar una llosa que hi ha al capdamunt de tot ja que es bellugava i sobresortia en voladís. Hi ha el testimoniatge d’una fotografia de la llosa en plena caiguda. O la desaparició d’una pedra negra que sobresortia de la paret i com els diversos escaladors van començar a registrat la “primera ascensió sense la Pedra Negra”.

La Castellassa també té importància des del punt de vista cultural. Cada any el Centre Excursionista de Castellar del Vallès hi puja un pessebre per Nadal, en una festa. Al llibre es recull aquesta tradició, explicant els seus orígens, fotografies dels diversos pessebres que s’han pujat i un full registre dels 44 anys de tradició (amb espai per tal que el lector pugui recollir els pessebres dels propers anys).

També dins de l’apartat cultural es recull la influència en pintors, fotògrafs, escriptors i poetes. O com la Castellassa ha estat portada de “La Vanguardia” i la revista “Destino”.

Finalment tenim un recull d’esdeveniments especials, com la caiguda el meteorit del 1704, el llamp de l’any 2007, un porc senglar suïcida… o l’aixecament de dos pilars de quatre pels Minyons de Terrassa l’any 2009 (esdeveniment que s’aprofita a la fotografia de la portada del llibre).

En resum: un llibre ben curiós que explica tot allò que es pot explicar d’una roca singular de la muntanya de Sant Llorenç del Munt. El volum d’atenció que ha rebut la Castellassa és, com bé ho demostren les 160 pàgines del llibre, realment considerable i això fa que sigui un fenomen gairebé únic al nostre país. Potser, ens diu l’autor, només el Cavall Bernat de Montserrat podria explicar que ha rebut un nivell d’atenció similar.

A la contraportada

La Castellassa de Can Torras és molt més que una extraordinària roca del massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, i aquest llibre us ho vol demostrar a través d’un apassionant viatge literari carregat d’història humana, llegenda i tradició. Tampoc hi falten els primers excursionistes associats al nostre país, ni les gestes dels escaladors pioners, ni tampoc el seu encant natural, les manifestacions ideològiques i artístiques i les anècdotes sorprenents, totes elles relacionades directament amb la Castellassa.

Tot plegat esdevé un reclam ineludible per als amants del massís i també per a tothom qui desitgi gaudir d’una entretinguda lectura, curulla de dibuixos, fotografies i gens exempta de rigor i detall. Aquest volum es complementa amb el llibre Descobrir la Castellassa de can Torras i els seus voltants, escrit pel mateix autor i publicat dins la mateixa col·lecció editorial, en el qual es proposen dotze elaborades excursions d’aquesta regió i les seves escalades.

Amb el llibre que teniu a les mans, l’Òscar Masó Garcia clou la seva obra dedicada a la Castellassa de can Torras, a través de la qual podreu assaborir molts dels atractius de la prodigiosa muntanya de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

Títol: “La Castellassa de can Torras. Història, tradició i llegenda“
Autor: Òscar Masó i Garcia
Editorial “El Farell”, col·lecció “Llibres de Muntanya”, 22
Primera edició, març del 2010
181 pàgines
ISBN 978−84−92811−12−0

“Memòries de Londres” Carles Pi i Sunyer

Carles Pi i Sunyer és, segurament, un bon exemple del patró en que estaven retallats els polítics catalans durant el període de la República, als anys 30 del segle XX, on es combinava una bona preparació (enginyer de formació, es va especialitzar en economia), la defensa d’uns ideals i una elevada mobilitat entre els diversos càrrecs. Així, en el seu currículum podem veure que va ser diputat a les corts espanyoles (1931), diputat al Parlament de Catalunya (1931−1939), conseller de finances de la Generalitat (1933), ministre de treball (1933), alcalde de Barcelona (1934 i 1936–1937), president d’Esquerra Republicana (1934−1936) i conseller de cultura de la Generalitat (1937−1939).

A l’exili de Caracas, va dedicar molt de temps a la redacció de les seves memòries que, de 1975 ençà, han estat publicades en diversos volums: “La República i la guerra” (Mèxic, 1975); “La guerra, 1936–1939. Memòries” (Barcelona, 1986); “Memòries del primer exili” (Barcelona, 2000); “Memòries de l’exili. El Consell Nacional de Catalunya 1940–1945″ (Barcelona, 1978–1979) ; “Memòries de l’exili. El Govern de la Generalitat, París 1945–1948″ (Barcelona, 1979) i “Londres en guerra, 1939–1942. Impressions d’un exiliat” (Barcelona, 2006).

Les memòries recentment publicades per Edicions 62 i la Fundació Carles i Sunyer tracten del període en que, finalitzada la Guerra Civil, l’exili el porta a instal·lar-se a Londres uns mesos abans de l’inici de la Segona Guerra Mundial i acaba coincidint amb la finalització del conflicte militar a Europa.

En aquest exili londinenc, Pi i Sunyer recorda com era la seva vida, des del vessant personal, l’activitat que hi realitzava per tal de poder guanyar els diners necessaris per sobreviure i, en menor mesura, l’acció política (no és una omissió, ja que hi ha dedicat altres volums de les seves memòries a tractar la seva participació política tant al Consell Nacional de Catalunya com, posteriorment, al Govern presidit per Irla).

Pi i Sunyer ens explica des de les dificultats per adaptar-se a la vida londinenca, començant per l’habitatge (del primer domicili guarda un record molt dolent, per la complexa distribució de les habitacions, el fred londinenc al que no està habituat i… per les rates de gran mida), les dificultats per l’idioma (només hi ha una anècdota sobre aquest tema, però prou reveladora ja que volent comprar sopa i oli van acabar carregats de sabó i benzina), les relacions amb els altres exiliats, les penúries econòmiques per arribar a final de mes…

I arriba el setembre de 1939 quan, després de la invasió de Polònia per les tropes alemanyes, comença la Guerra Mundial. Pi i Sunyer es dedica a fer una crònica de la guerra, explicant d’una banda la situació militar però amb una atenció molt concreta en com es viu el conflicte militar des de Londres.

Aquesta percepció va oscil·lant des de la sobreexcitació inicial, quan tothom surt al carrer carregant la màscara antigàs, a la gairebé indiferència davant la manca d’impacte sobre el dia a dia dels londinencs –però seguint amb preocupació l’avanç de les tropes alemanyes primer a França i després a Rússia–, la guerra en primera persona durant els bombardejos del Blitz, la relativa tranquil·litat posterior… i l’angoixa barrejada amb indiferència pels atacs finals de les bombes volants (els V1) i els primers míssils (els V2), l’intent desesperat dels alemanys per causar destrucció i fer baixar la moral a la reraguarda.

Durant tot el llibre, Pi i Sunyer mostra la seva admiració per l’actitud de la població de Londres, exemplificant-ho amb els seus companys de feina a la BBC, els veïns que munten un servei de vigilància per detectar els bombardejos, l’actitud davant l’escassetat, el suport incondicional al govern i la predisposició a perseverar en la lluita  (aquell taxista que afirma, convençut, que la resistència britànica durarà una setmana més que la capacitat alemanya).

Un altre aspecte que destaca molt és la figura de Churchill, al que qualifica com l’autèntic líder del sector aliat. També analitza els diversos errors estratègics de les tropes alemanyes: l’atac a Rússia, el sobrecost de producció de les bombes volants i els míssils, la derrota de l’aviació alemanya en la seva batalla pel controlar l’espai aeri anglès, la llastra que suposa Mussolini i l’exèrcit italià, la follia de Hitler…

Tot això ens dibuixa un complet i apassionant retrat de com es va viure la segona guerra mundial a Londres. El retrat d’una societat convençuda de la necessitat de la victòria i que sota cap circumstància no podia perdre el combat. L’esforç diari per sobreviure en un país estrany, amb costums diferents i en mig d’un període de guerra. Tot això escrit amb un estil que implica al lector i el transporta al Londres sota les bombes… Un d’aquells llibres que, llegint-lo mentre viatjava amb metro, m’ha fet saltar-me l’estació de destinació en més d’una ocasió.

A la contraportada

Quan va esclatar la Guerra Civil espanyola, Carles Pi i Sunyer (1888−1971) era conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Des de la proclamació de la República, havia ocupat altres càrrecs d’importància: ministre de Treball i de Planificació Social del Govern espanyol, president d’Esquerra Republicana de Catalunya, alcalde de Barcelona i conseller de Finances de la Generalitat. Era, per tant, un personatge de primeríssim rang en l’ordre polític i intel·lectual. I va continuar actuant com a tal, i intervenint en molts àmbits, durant l’etapa del primer exili. Des de Londres, la ciutat on es va establir, va poder ser un observador agut i intel·ligent dels esdeveniments que van sacsejar Europa entre 1941 i 1945. En va deixar constància en aquestes interessantíssimes Memòries de Londres, un document d’excepcional importància que ha romàs inèdit fins avui.

Títol: “Memòries de Londres“
Autor: Carles Pi i Sunyer. Edició a cura de Mireia Capdevila
Edicions 62, col·lecció “Biografies i memòries”, 79
Primera edició, maig del 2010
325 pàgines
ISBN 978−84−297−6629−5
Preu: 21,00 €

“El Breviario de Martín el Humano. Un códice de lujo para el Monasterio de Poblet”

La primera frase d’aquest llibre, després de la introducció, gairebé és tota una declaració:

A pesar de su relevancia artística y ornamental, el Breviario del rey Martín no ha sido objeto de ningún estudio monográfico en profundidad.

Aquest breviari és un llibre de luxe manuscrit, de començaments del segle XV, actualment conservat al fons Rothschild de la Biblioteca Nacional de França. El seu origen proper a la figura del rei Martí l’Humà queda ben palès per la presència de l’heraldica reial (l’escut de les quatre barres verticals) en diversos fulls.

També ens dóna una idea de la vinculació amb el monarca el fet que als fulls del calendari hi figuren les efemèrides que recorden la mort d’algun dels monarques (Pere el Catòlic, Jaume el Conqueridor, Alfons el Franc, Jaume el Just Pere el Cerimoniós i  Joan el Caçador ) i d’altres membres destacats de la família reial (la reina Maria de Navarra o l’infant Jaume, fill d’Alfons el Benigne). Aquestes efemèrides van acompanyades d’altres festes significatives del calendari cristià i, com a detall significatiu de l’origen del manuscrit, d’altres dates pròpies de les celebracions de l’orde de Cister.

L’estudi recentment publicat per la Universitat de València es pot dividir en tres grans apartats:

• La relació dels monarques de la Corona d’Aragó (i molt especialment, de Martí l’Humà) amb els llibres manuscrits i les edicions de luxe. Es tracta de la promoció que van fer els diversos monarques, però de forma molt destacada Pere el Cerimoniós, Joan el Caçador i el propi Martí l’Humà, en la producció de manuscrits i com tot sovint mostraven el seu interès en rebre o aconseguir un determinat llibre.
   
  Dins d’aquest apartat trobem un estudi de la biblioteca de Martí l’Humà a partir de l’inventari realitzat després de la seva mort i com la seva composició ens ajuda a formar-nos una idea sobre la personalitat del monarca.
   
• El segon apartat és l’estudi detallat del manuscrit. El manuscrit té més de 451 folis i un ampli repertori iconogràfic: dotze il·lustracions del calendari, cinc de les quals són a pàgina completa, i dotze representacions addicionals al salteri, les quals ocupen la meitat de foli. Al final hi trobem una orla a pàgina completa relacionades amb l’ofici de Sant Jordi, afegides en època d’Alfons el Magnànim. Finalment hi ha seixanta-cinc inicials ricament il·lustrades.
   
  En aquest punt cal agrair l’excel·lent qualitat fotogràfica de les reproduccions de les il·lustracions. El sol fet d’obrir el llibre i anar passar les pàgines és un autèntic regal a la vista.
   
  Per a cada pàgina il·lustrada s’ofereix una anàlisi iconogràfica i una anàlisi formal, indicant el significat de les diverses representacions.
   
• El tercer i últim apartat del llibre és un estudi sobre els diversos artistes participants en l’elaboració del manuscrit i la il·luminació de les il·lustracions. L’autora presenta la hipòtesi del treball de quatre miniaturistes identificables, tot analitzant les característiques de cada un d’ells i que permeten la identificació de les seves obres.  La producció d’aquest manuscrit fou una tasca realitzada en diverses fases de treball. 

En definitiva, un estudi en profunditat sobre una de les joies artístiques produïdes durant els primers anys del segle XV. Com ja he indicat anteriorment, la producció editorial és certament remarcable i ens ofereix un dels llibres més bonics que he vist en molt de temps. Una autèntica edició de luxe.

A la contraportada

El Breviario de Martín I de Aragón (París, BnF, ms. Rothschild 2529) es una de las obras más atractivas del período bajomedieval en la Corona de Aragón. Su estudio se revela como una tarea fundamental para comprender la aparición y la difusión del gótico internacional en dos zonas geográficas concretas: el Principa o de Cataluña y el Reino de Valencia. La posibilidad de analizar esta ambiciosa obra ya se había planteado durante la realización de nuestra tesis de doctorado dedicada a la producción minuaturística catalana del gótico internacional, pero las limitaciones impuestas por el marco, tanto cronológico como formal, anularon cualquier oportunidad de incluir este manuscrito dentro de un discurso coherente. Por ese motivo, con este estudio, se aborda por ves primera un análisis pormenorizado del breviario regio, contemplando la totalidad de las ilustraciones y la organización semántica de las mismas.

Títol: “El Breviario de Martín el Humano. Un códice de lujo para el Monasterio de Poblet“
Autora: Josefina Planas Badenas
Primera edició, València 2009
Publicacions de la Universitat de València
222 pàgines
ISBN 978−84−370−7611−9
Preu: 34,50 €

“Joan Amades i Gelats. Del Raval a la llegenda”

L’any passat es va celebrar el cinquantenari de la mort de Joan Amades i Gelats, com vaig anar recollint abastament en aquest mateix bloc. Gairebé com a cloenda de totes les activitats realitzades arreu del país, fa uns mesos vaig trobar-me amb aquesta biografia. No sóc l’únic que n’ha fet una ressenya; en Víctor Pàmies en va publicar una tot just diumenge passat.

El llibre ens presenta a l’Amades d’una forma diferent del que podríem considerar com una “biografia clàssica”. Vull dir, no és un recull cronològic ni ordenat dels diversos esdeveniments de la vida de l’Amades, ni tampoc un recull sistemàtic de tot allò que va fer durant els seixanta-nou anys llarg de la seva vida (tot sigui dit de pas, una encertada decisió dels autors, atesa la ingent producció del Joan Amades…).

I què inclou el llibre? En primer lloc uns esbossos biogràfics que ens permeten conèixer com era Joan Amades a nivell personal: quin era el seu cercle familiar més proper, la seva evolució personal, el tipus de matèries per les quals s’interessa, la vida associativa on participa (especialment durant l’etapa en que s’involucra molt activament en les activitats de l’Ateneu Enciclopèdic Popular)…

El segon gran bloc temàtic passa per la seva relació com estudiós de la cultura popular catalana, analitzant des del seu propi mètode de treball, que aplica de forma sistemàtica en els diversos projectes on participa durant força anys, tant a nivell d’iniciativa personal com en equip. Entre aquests últims destaca amb importància la participació en els treballs de camp per a l’Obra del Cançoner Popular.

Quan Amades treballa pel seu compte institueix una sistemàtica de treball pròpia, ja que no troba que cap altra metodologia sigui més vàlida. Aquesta metodologia es basa en tres grans pilars: el treball de camp directe (fugint, per exemple, de la gravació i confiant més en la memòria per a poder reflectir allò que veu tractant de no provocar interferències), la correspondència epistolar amb els seus informants que l’ajuden en la creació d’un xarxa i també la relació amb destacats investigadors d’arreu del món.

Tot això es combina amb dos elements omnipresents durant tota la seva vida: la delicada salut i els greus problemes de visió que li dificulten la realització de pràcticament qualsevol activitat de treball o l’explicació per la qual un folklorista nascut a Barcelona pot accedir a un cabal cultural tan ampli.

Tot això fa que aquest llibre ens ofereixi una visió força completa de qui era Joan Amades i com treballava així com les raons que el van dur a treballar tal com ho va fer (que ben bé reflexa el Víctor amb la citació que recull del llibre).

De la contraportada:

Amb Amades, tot i el seu tarannà bonhomiós i tranquil, tot passa de pressa, no hi ha punts mitjos. S’hi fica de cap a peus. Tot comença i acaba amb una rapidesa inusitada, conseqüència de la seva titànica capacitat de treball. El petit Amades del Raval serà el millor constructor d’estels del barri, el millor comediant d’ombres xineses i titelles, el millor expert en literatura de canya i cordill a les parades dels Encants… Quan l’any 1909 ingressa a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, Amades se sentirà com una abella en un paisatge de Gauguin, envoltat d’exòtiques flors de coneixement per libar amb la seva natural fogositat intel·lectual. Des de la seva entrada a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el neguit que se’ns va encomanar als autors va créixer en intentar seguir-lo a través ja no tan sols de múltiples àmbits del saber als quals s’apropava, sinó de les mateixes iniciatives que hi va desenvolupar: organització d’excursions marítimes, creació de l’esbart folklòric, fundació de publicacions esperantistes, etc. I el mateix passa quan se li ressegueix la petja en altres institucions a les quals va participar, com el Centre Excursionista de Catalunya o l’Esbart Dansaire, entre d’altres. Cada cop era més clar que el neguit de coneixements que sembla que va empènyer sempre la seva vida era de doble direcció: de fora cap endins, però també des d’ell cap als altres en una clara vocació associacionista i de divulgació del saber.

Títol: “Joan Amades i Gelats. Del Raval a la llegenda“
Autors: M. Teresa Sadurní Hill i Joan Serra Arman
Edicions i propostes culturals Andana
Primera edició, desembre del 2009
ISBN 978−84−96995−28−4
141 pàgines
Preu: 20,00 €