Podria fer una ressenya dient que «El somni» de Bernat Metge és un dels grans llibres de la literatura catalana, al que caldria afegir aquell tòpic de «més citat que no pas llegit». A continuació caldria felicitar a l’Editorial Barcino per la doble iniciativa, d’una banda publicar una nova edició del llibre a un preu prou econòmic i també per haver modernitzat el llenguatge, amb una sensacional versió a càrrec de l’Alba Dedeu, que permet una lectura còmoda i sense un esforç addicional per part de tots aquells no donats a la lectura d’edicions crítiques o del català medieval.

Comprar a Amazon

Dir tot això, però, no seria una altra cosa que fer un mal ús d’allò que és obvi.

Si de cas, puc explicar la meva experiència particular. Vaig llegir (entenent per llegir el resseguir amb els ulls les lletres impreses en una pàgina de paper, però amb un grau de comprensió més aviat baix) «Lo somni» per primera i, fins fa uns dies, última vegada ara fa uns quants anys. L’únic que recordo d’aquella experiència és la sensació d’estar «perdent el temps», davant la incapacitat per poder fer una lectura fluïda del text. D’aleshores ençà, no havia fet cap altre intent de lectura.

Fa uns dies vaig veure la notícia de la presentació d’aquesta nova edició i, sense saber ben bé per quina raó –o potser aprofitant l’excusa de la visita guiada a les restes de la Plaça del Rei que oferien els Amics d’Els Clàssics– vaig decidir anar-hi. Dissabte per la tarda, començava la lectura que –amb la pausa pel meu propi somni– vaig finalitzar diumenge a mig matí.

El treball que ha fet l’Alba Dedeu en la modernització del text és realment destacable. Certament s’ha aconseguit que sembli ben bé un text ben actual –excepte per la temàtica; avui ningú escriu un diàleg sobre si l’ànima és o no és immortal o si ha de considerar-se com un tot associat al cos de la persona. El primer dels llibres ens mostra un diàleg, dins d’un somni, entre l’esperit del recentment traspassat rei Joan I i un Bernat Metge.

El segon llibre comença amb l’explicació de la sobtada mort del monarca: d’una banda ha arribat a la fi dels dies de vida que tenia concedits, però també per tal de demostrar la innocència d’un Bernat Metge que, mentre escriu el text està empresonat acusat de l’assassinat del rei i fer un ús indegut del patrimoni reial. És, per tant, una exculpació directa de tota responsabilitat de les acusacions que l’havien portat a la presó. El diàleg segueix sobre les circumstàncies que porten a l’ànima de Joan I a romandre dins del purgatori, tot esperant la fi del cisma de l’Església.

Acompanyant l’ànima de Joan I hi ha dos personatges més: Orfeu i Tirèsides, que tenen la missió de fer pagar alguns dels vicis que, en vida, va abusar el rei. Aquests dos personatges adquireixen el protagonisme del tercer llibre, primer explicant com és l’infern per dins i, a continuació, presentant una interminable relació de totes  les faltes, pecats i pensaments negatius que es troben en les dones. Finalment, el propi autor utilitza el quart llibre per defensar el gènere femení tot presentant algunes dones notables, des dels temps clàssics i fins a algunes de les reines de la Corona d’Aragó –naturalment, inclosa la dona de Joan I.

Tot això acabarà en el moment en que Metge es desperta «molt trist i desconsolat».

A la contracoberta

El somni és una obra complexa i singular, capaç d’elevar-se fins a les idees filosòfiques més transcendents, però també de mirar-se de prop i amb un gran sentit de l’humor els aspectes més prosaics de la vida quotidiana. I si bé és lícit dubtar que Bernat Metge fos innocent de totes les culpes de què poguessin acusar-lo els seus «perseguidors i els envejosos», sí que li hem de concedir, sense cap mena de dubte, que El somni conserva, sis segles després, tota la capacitat de sorprendre’ns i de divertir-nos.

Títol: «El somni»
Autor: Bernat Metge
Versió d’Alba de Dedeu
Editorial Barcino, col·lecció «Tast de clàssics»
Primera edició, febrer del 2012
140 pàgines
ISBN 978−84−7226−775−6

Són vàries les novel·les històriques que, en els últims anys, ha seguit un mateix patró: seguir l’evolució d’una família que, tot i trobar-se dins de les classes més humils de la societat, gràcies al seu esforç i constància aconsegueix superar les dificultats i escalar posicions dins de l’escalafó social.

Comprar a Amazon

D’exemples no ens falten: tenim els Builder que protagonitzen «Els pilars de la terra» i «Un món sense fi» o els Estanyol  de l’«Església del mar». A «El mercader» seguim la trajectòria d’un mercader de Barcelona, en Jaume Miravall, des del moment en que neixen els seus dos fills (un amb la dona amb que està casat, l’altre amb la dona que realment estima). Els dos naixements són gairebé simultanis en el temps, amb els dos nens creixent a la llar del Jaume mentre ell treballa dur per tal de prosperar i aconseguir els seus objectius.

A diferència d’altres mercaders els quals només tenen com a idea la de guanyar diners, el Jaume vol també ajudar a millorar la vida dels que l’envolten. Així organitzarà diversos rodamóns que malviuen a Barcelona per tal de treure el màxim de les capacitats individuals de cadascú treballant plegats en un projecte comú. La seva posada de llarg, per dir-ho d’alguna forma, arriba en el moment en que li comuniquen l’oportunitat que s’obre a València, ciutat devastada per una recent riuada on un mercader té tot un món de possibilitats.

Jaume es trasllada a València per mar, acompanyat del seu amic Bernat. En arribar a València queden colpits davant la magnitud de la tragèdia, de forma que el Jaume decideix dedicar part de la càrrega que portava per ajudar els que s’han quedat sense res. En Bernat va més enllà i decideix quedar-se a València, on el seu ofici de ferrer de ben segur serà ben útil. L’ajuda, també, el fet de trobar-se amb l’Elena.

Ambientada entre els anys 1320 i 1348, la novel·la reconstrueix alguns episodis històrics, com la guerra amb el regne de Mallorca –amb el neguit que porta a la família dels Miravall quan un dels seus membres decideix anar-hi– o la terrible i apocalíptica arribada de la pesta i la fúria contra els jueus, culpats de ser la causa de tots els mals. Aquests episodis són retratats a partir de com són viscuts per la família protagonista i tot el trasbals que els provoca. També hi ha, com acostuma a ser habitual en aquestes novel·les, situacions força més improbables, com l’ascens social d’un treballador fins arribar a formar part de les classes més benestants de la ciutat, les relacions d’amor entre una noble i el protagonista del llibre o l’amor prohibit entre dos dels protagonistes secundaris.

A la novel·la, l’autora ha treballat molt la forma en que es viuen els esdeveniments de porta endins de la casa. Com la mare pateix per tot allò que afecta als seus fills –a uns més que altres, per les raons que ràpidament sabreu en començar la lectura, com viu l’ambient social o alguns esdeveniments que els marquen directament: les acusacions de bruixeria d’un familiar proper, la fugida de la llar de la germana, com es vista pels veïns que murmuren sobre els fills, el terrible patiment davant la desaparició sobtada de la filla coincidint amb el viatge mar enllà que ha emprés el marit…

Ens trobem davant una bona novel·la històrica, amb moments especialment remarcables. Tota l’ambientació d’una ciutat que viu sota el flagell de la pestilència, la gran malaltia d’origen desconegut i que significa una mort quasi segura per a tots aquells que la contreuen, arriba a posar els pèls de punta i transmetre un idea de pànic. També està molt aconseguit el retrat de l’existència, tant dins mateix de la ciutat com extramurs, d’un món paral·lel que sobreviu al marge del que succeeix dins de les cases de Barcelona i marcat per la misèria. La resta de la novel·la potser peca d’un argument massa vist, com és l’intent de prosperar socialment a la societat medieval. Però tot i això últim, és una molt bona novel·la històrica.

A la contracoberta:

Al segle XIV, Barcelona és una ciutat plena d’oportunitats, el centre comercial de la Corona d’Aragó, capaç d’il·lusionar els qui hi arriben per primera vegada. Jaume Miravall, un home hàbil i carismàtic, arriba a la ciutat procedent de Reus per convertir-se en mercader i travessar els mars a la recerca de nous mercats, aventures i coneixements.

En Jaume, la seva dona Elvira i la seva germana Margarida, així com ben aviat els seus fills –l’Alèxia, en Narcís i l’Abelard─ i fins i tot la seva amant, l’aristòcrata Blanca de Clarà, trobaran que Barcelona és també un indret on la misèria, la traïció, la maldat i la mort formen part indissoluble del paisatge.

Amb Barcelona com a gran escenari, però també València, Tortosa, Reus, Sitges o les exòtiques Cefalú i Alexandria, aquesta novel·la ens parla de les immenses dosis d’esforç i d’esperança que necessitem per aconseguir els nostres somnis, de com ens aixequem per continuar caminant fins i tot quan tot ja sembla perdut.

Un meravellós retaule d’una ciutat i d’una època de la qual encara som hereus.

Títol: «El mercader. El despertar d’una nova Barcelona»
Autora: Coia Valls
Ediciones B, primera edició març 2012
470 pàgines
ISBN 978−84−666−4746−5

Si teniu l’oportunitat de viatjar a Roma abans del 9 de setembre, no heu de deixar passar l’oportunitat de visitar l’exposició «Lux in arcana» sobre l’Arxiu Secret del Vaticà. En cas que no us sigui possible visitar l’exposició, us aconsello que no deixeu passar l’oportunitat d’adquirir el catàleg, que per un preu de només 14 € ens fa veure coses meravelloses.

Comprar a Amazon

El catàleg, de 214 pàgines, està disponible en edició italiana i anglesa. En el meu cas, per facilitar-ne la lectura he optat per l’edició anglesa. Es troba dividit en diversos àmbits, dins dels quals es presenten els tresors que formen part de la col·lecció il·lustrats amb una fotografia en color i un text explicatiu de dues/tres pàgines.

• El guardià de la memòria. Hi trobem l’activitat diplomàtica del Vaticà, des del segle VIII-IX. Alguns dels documents són la butlla papal de repartició del nou món entre les corones de Castella i Portugal (1493), les credencials presentades pels presidents dels Estats Units i els Estats confederats del sud durant la Guerra Civil nord-americana, documents del judici de la inquisició contra Galileu o un document papal del 1603 escrit en quítxua.
• Tiara i corona, sobre el poder terrenal dels Papes de Roma: la coronació de Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic, la creació de la Guàrdia suïssa, el tractat de reconeixement a la França de Napoleó (hi podem veure la seva signatura manuscrita) i la creació de l’Estat de Ciutat del Vaticà.
• Els secrets dels Conclaves: les normes sobre la celebració de Conclaves, la carta enviada pel col·legi cardenalici al futur papa Celestí V, els fulls de votació per escollir un Papa.
• Sants, reines i cortesans que recull correspondència de gent destacada amb el Vaticà: des de Bernadette Soubirous explicant l’aparició de la Verge a Lorda, la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció per Pius IX o una carta de la valenciana Lucrècia Borja al seu pare Roderic (Alexandre VI) –per cert, havia llegit que la comunicació entre els Borja es feia en català, però en canvi aquesta carta es troba en italià; al catàleg s’indica justament que és un indicador de com la llengua vernacla ha entrat a formar part d’una dona pertanyent a la classe sòciocultural alta.
• Reflexió i diàleg amb documents sobre una unió temporal entre l’església catòlica i l’ortodoxa entre els segles IX i X, del Concili de Trento, correspondència entre el Papa Climent XII i el Dalai Lama.
• Heretges, croats i cavallers: l’excomunicació de Martin Luther, repressió de la «plaga herètica», la derrota dels turcs a Viena, la darrera Croada, l’interrogatori dels cavallers del Temple al castell de Chinon i el llarg pergamí de 60 metres amb l’interrogatori als cavallers del Temple francesos.
• Or i tinta, amb documents manuscrits medievals d’una extremada delicadesa.
• Científics, filòsofs i inventors: l’eliminació de 10 dies en la reforma gregoriana del calendari, Nicolau Copèrnic, el reconeixement de la Universitat de Cambridge, Erasme de Rotterdam
• Els signes del poder, amb els segells utilitzats per a signar documents. En destaca un d’onze centímetres de diàmetre utilitzat per Felip II de Castella i I d’Aragó en un document d’homenatge al papa Pau IV
• El «període tancat», amb els documents més moderns del segle XX relacionats amb la Segona Guerra Mundial.

Finalment, acompanyant l’exposició hi ha una mena d’audioguia per a telèfons mòbils Android i iPhone, que es pot instal·lar gratuïtament i que ens permet resseguir virtualment l’exposició:

Audioguia en un telèfon Android mostrant la informació del document de Lucrècia Borja

Títol: «Lux in arcana. The Vatican Secret Archives reveals itself»
Palombi & Partner Srl
Primera edició, febrer del 2012
214 pàgines
ISBN 978−88−6060−422−4

El MNAC organitza anualment una exposició a la sala d’exposicions del Gabinet Numismàtic de Catalunya. Són exposicions poc conegudes i molt petites, però també sempre són d’allò més interessant. En anys anteriors, les exposicions van ser «La moneda falsa. De l’antiguitat al ferro», «Monedes en lluita. Catalunya a l’època napoleònica» o «Els ibers, cultura i moneda».

«Déus i mites de l’antiguitat» (Catàleg de l’exposició)

L’exposició d’enguany, que es podrà visitar fins el 17 de març del 2013 és «Déus i mites de l’antiguitat. L’evidència de la moneda d’Hispània» i tracta sobre la representació de les divinitats i les figures mítiques a les monedes de la Península Ibèrica entre els segles V aC fins a l’època visigoda. Això ens permet una aproximació a les creences religioses d’aquestes persones.

Dins de l’exposició podem veure, en primer lloc, les creences introduïdes pels colonitzadors grecs i feniciopúnics. Les monedes emeses en les ciutats fundades per aquests colonitzadors seguien fent referència a les divinitats d’origen. Un segon àmbit mostra les monedes de les poblacions indígenes de la península on es representen les seves pròpies divinitats però utilitzant imatges d’origen grec i romà, o bé s’utilitzen símbols d’animals o plantes. També és comença a introduir la moneda dins dels rituals (com el conegut d’enterrar els morts amb una moneda per tal que es pugui pagar el viatge al més enllà).

El catàleg de l’exposició el trobem dividit en tres apartats:

1. Déus vinguts de lluny: imatges gregues i orientats
   • Els cultes i les primeres imatges monetàries d’Emporion
   • Imatges gregues a emissions d’Ibèria
   • Divinitats poliades a les emissions de traició feniciopúnica del sud de la península Ibèrica
   • Les encunyacions de la Hispània Ulterior des de la perspèctiva de la religió feniciopúnica
      
2. La regiliositat dels hispans: tradició i influències foranes
   • Les religions indigenes davant la presència romana: cultes i iconografies
   • Divinitats i herois a les emissions iberes i celtiberes de la Citerior
   • L’univers animal i vegetal a les emissions indígenes d’Hispània
   • Usos culturals de la moneda: ofrenes i amulets
      
3. Dels déus romans als símbols cristians
   • Divinitats i objectes religiosos a les emissions romanorepublicanes d’Hispània
   • Ritus sagrats i sacerdots
   • L’origen el culte imperial a Hispània i el seu reflex en les emissions romanoprovincials
   • Del paganisme a la introducció de la iconografia cristiana a les emissions visigodes

Títol: «Déus i mites de l’antiguitat. L’evidència de la moneda d’Hispània»
Direcció del catàleg i comissària de l’exposició: Marta Campo
Museu Nacional d’Art de Catalunya, primera edició febrer del 2012
135 pàgines
ISBN 978−84−8043−246−7

D’aquí a unes hores farà 100 anys de l’accident que va patir el Titànic durant el seu viatge inicial. Però… va ser en realitat un accident o bé el resultat d’una sèrie de decisions poc afortunades?

Comprar a Amazon

Ara fa un any llarg vaig rebre un regal enviat per un anònim a partir de la meva llista de desitjos d’Amazon. Era el llibre «What Really Sank the Titanic» («El que realment va enfonsar el Titànic»), que l’havia afegit poc temps abans després de veure el documental amb el mateix títol que havia emès el programa «Cronos» del Canal 33. Aquests dies, aprofitant l’efemèride he aprofitat per a llegir-lo.

A diferència d’altres llibres sobre l’únic viatge que va fer el Titànic, els autors d’aquest llibre han volgut començar de zero a analitzar les causes, tot realitzant una investigació forense a partir d’alguns dels materials recuperats del vaixell enfonsat. El llibre és una mena de resum de la tesi doctoral de l’autora (l’altra persona que signa el llibre va ser el seu director de tesi), on es va analitzar la qualitat dels materials utilitzats i el procés de fabricació.

D’entrada, vist des de la perspectiva actual, un dels aspectes que més sorprèn de tot el procés de construcció del vaixell és l’absència de realització de proves i controls per garantir la qualitat de la feina realitzada. Segons indiquen, això era la pràctica habitual de treball a l’època, quan les proves de qualitat només es realitzen quan hi havia la sospita de que hi havia un problema. En aquest sentit, els processos industrials actuals són ben diferents al ser necessari demostrar la qualitat del producte final i no pas l’inrevés.

La tesi que defensen els autors sobre la causa que va originar l’enfonsament del vaixell després de l’accident són les deficiències en la qualitat dels reblons utilitzats per a unir les planxes d’acer. A proa i popa, es van utilitzar reblons de ferro forjat, col·locats en doble filera de forma manual.  La secció central del vaixell, que representava un 60%, utilitzava tres o quatre fileres reblons d’acer que eren inserits amb màquines de reblar hidràuliques. Justament la diferència en el procés d’instal·lació va ser el que va causar l’elecció del tipus de rebló: a proa i popa eren seccions massa estretes per a les màquines de reblar disponibles.

No tots els reblons de ferro tenien la mateixa qualitat, en funció del grau de refinament del ferro. Analitzant els registres de compra de material, els autors del llibre han detectar que es va decidir estalviar justament alhora de comprar aquests reblons: no sempre es va optar pel material de més qualitat, sinó que hi va haver una mescla de diferents graus de qualitat. A banda de la qualitat, un segon factor va ser l’existència de diversos grups de treballadors treballant en la col·locació dels reblons de ferro, alguns dels quals eren més propicis a partir problemes estructurals.

El resultat de la combinació dels dos factors va fer-se notar en el moment que l’iceberg va impactar amb el vaixell. La pressió del cop va provocar que alguns dels reblons es trenquessin, provocant un debilitament general de l’estructura de les plaques d’acer que, a la seva vegada van provocar el debilitament general dels reblons veïns. Aquest efecte dominó va arribar a la zona on es trobaven els reblons d’acer, teòricament més resistents. Això explicaria l’abast dels danys que va patir el vaixell, que arriba als sis pisos d’altura i fent que la via d’aigua arribés a ser tant important com per omplir els compartiments estancs existents com a mesura per impedir l’enfonsament del vaixell.

Ara bé, els autors volen deixar clar que ara per ara la seva teoria només és una hipòtesi plausible sobre una possible causa arrel; segurament una millor qualitat dels materials i en la tècnica d’instal·lació podria haver impedit que l’accident provoqués l’enfonsament del vaixell. Ara bé, aquesta teoria es basa exclusivament en l’anàlisi d’un nombre molt baix de restes que no pot considerar-se una mostra representativa del vaixell (pràcticament tot encara és sota l’aigua).

A la contracoberta

On the starry night of April 14, 1912, at the dawn of a century charged with human ingenuity and hope, the largest and most advanced passenger ship in the world struck an iceberg and sank to the bottom of the frigid North Atlantic. In the decades that followed, despite numerous official inquiries and the eventual discovery of the wreck itself, key questions have gone unanswered: Why did the double-bottomed, 46,000-ton RMS Titanic, built above and beyond the most exacting specifications, sink in less than three hours? Was the iceberg alone responsible for the tragedy? Or did other factors contribute to the collision’s deadly toll? A conclusive explanation has not been given–until now.

With the same methodology used by forensic scientists in crime-scene investigations, researchers Jennifer Hooper McCarty and Tim Foecke applied new tools to the century-old mystery. By analyzing step by step how the ship was designed and constructed, what vulnerabilities were overlooked, and how this marvel of modern engineering may have been a disaster waiting to happen, they build a compelling new scenario.

We are vividly taken into a bygone era, when luxury ocean travel and ruthless business competition fueled ever mightier ship construction projects built by Belfast shipyard workers, some mere children, laboring in unsafe, exhausting conditions. With Britain, the shipbuilders, and an entire industry caught up in a mad dash to build the greatest vessel ever, shocking lapses went unnoticed. Using modern microscopic techniques, the authors reveal those failures and show how they doomed the lives of at least 1,500 of the Titanic’s passengers and crew.

Grippingly written, What Really Sank the Titanic is illustrated with fascinating period photographs and modern scientific evidence. It includes little-known Titanic facts and lore, colorful portraits of the ship’s designers, builders, and crew, eyewitness accounts, and a dramatic timeline of the ship’s last hours. In an age when forensics can catch killers, this book does what no other book has before: fingers the culprit in one of the greatest tragedies ever.

Títol: «What really sank the Titanic» («El que realment va enfonsar el Titànic»)
Autors: Jennifer Hooper McCarty i Tim Foecke
Citadel; Primera edició, març del 2008
ISBN 0806528958