“Les desventures d’un llibre vagabund”

A començaments de la dècada dels 70 del segle passat, el llibreter Emili Eroles va publicar les “Memòries d’un llibre vell” (sí, abans que ho pregunteu, el nom d’aquest bloc em va venir al cap en llegir la novel·la de l’Eroles) on explica els cent anys de la vida d’un llibre.

“Les desventures d’un llibre vagabund” és una novel·la breu (140 pàgines) que recupera la mateixa temàtica i ens ofereix el relat en primera persona de la vida d’un llibre.

El protagonista (un llibre del qual se’ns amaga l’autor, el títol i l’editor) és imprès el 17 de juny de 1983, moment que marca l’inici de la seva existència. L’edició ens demostra que no es tracta d’un llibre qualsevol: 800 exemplars en paper de 90 grams i 20 exemplars en paper Japó, tots ells numerats. La coberta i els gravats del llibre són obra d’un reconegut autor francès, Marc Pessin.

La vida del protagonista està marcada per dues obsessions: la por a la desaparició, especialment si aquesta es provocada per la monstruosa boca d’una maquina trituradora de paper, i la temença de no assolir l’objectiu pel qual ha estat ser creat, ser llegit.

Per això hem d’entendre la seva perplexitat quan, després de superar l’acció dels rosegadors al magatzem on passa els primers dies, es enviat a una llibreria i comprova com no arriba a sortir de la capsa. Això el condemna a la destrucció… però la sort el salva en l’últim minut.

En aquest moment comença la seva segona vida –els llibres seran com els gats i tenen set vides?– passant per diverses llibreries i lectors. Ens explica les converses amb els altres llibres que es troba a les prestatgeries de la llibreria. I els detalls que van deixant els seus lectors: una dona que li transmet la seva olor a crema o una altra dona que el mutila per ràpidament penedir-se i reconstruir-lo. O com és la causa per la qual un treballador per la seva feina.

És un llibre que emocionarà a qualsevol lector que veu en els llibres quelcom més que un munt de fulls que només serveixen com a suport per a la tinta utilitzada per a representar les lletres. El llibre, l’objecte, també és important i aquesta història ens ho recorda.

Us el recomano!

A la contraportada

«Vaig néixer el 17 de juny de 1983, a les 16.37, sortit de la impremta de La Manutention a Mayenne. Format: 16,5 cm x 12,5 cm. Pes: 230 grams». Així comença la seva història l’inusual protagonista i narrador de Les desventures d’un llibre vagabund. Un llibre abocat a escriure la seva autobiografia. Llibreries, propietaris, anècdotes, biblioteques i converses nocturnes amb altres textos marquen una vida l’objectiu de la qual és «ser devorat en el millor sentit del terme». Però la mort l’espera a cada topant. Lletraferit, omple el seu relat de les obres i autors que més admira, i amb un punt de pedanteria, mira de reüll la maquinària editorial més popular i comercial.

Amb Les desventures d’un llibre vagabund, Paul Desalmand ens ofereix un passeig fascinant pel món de la tinta impresa seguint les peripècies d’un llibre: autors novells, editors sense escrúpols, llibreters de raça i venedors de paper, editorials, impremtes i, a la fi, ineluctable, la trituradora gegantina on els llibres esdevenen pasta de paper

Get the latest Flash Player to see this player.

Títol: “Les desventures d’un llibre vagabund” (“Le pilon”)
Autor: Paul Desalmand
Traducció: Jordi Rourera Peret
Empúries, col·lecció “Narrativa”, 364
Primera edició, febrer del 2010
140 pàgines
ISBN 978–84-9787–418-2
Preu: 16,00 €

“La maleta sarda”

Poques vegades em passa que la lectura d’una novel·la se’m fa pesada i llarga, fins i tot avorrida. És el cas d’aquest llibre.

He hagut de fer esforços per tal de poder arribar al final… i, sincerament, fa tants dies que la vaig començar i he anat tant lent en llegir-la, que se’m fa difícil explicar res de l’argument. I si després de tot això, en arribar al final el trobes fluix i decebedor, la sensació final és d’enganyifa per haver fet l’esforç d’intentar acabar-lo.

El text l’he trobat excessivament carregat i pesat. Sincerament, les descripcions són tan recarregades i llargues que, en llegir el colofó final d’agraïments acabes pensat que la única raó de d’escriure tants detalls es voler demostrar que l’autora ha estat visitant l’illa de Sardenya fent de turista.

En Joan Puig, l’autor del Gazophylacium, que també l’ha estat llegint, il·lustrava aquest continuo desig d’omplir la novel·la de paraules i paraules de forma innecessària. A la pàgina 187 l’autora fa una referència a la novel·la “El pèndol de Foucault” d’Umberto Eco. Però com dir el títol segurament l’autora pensarà és quelcom a l’abast de qualsevol persona, dedica onze línies a explicar-ne l’argument (cent catorze paraules per evitar escriure les quatre paraules del títol)… i sense que aquesta explicació aporti absolutament res al context. I això es una tendència general arreu del llibre. El Joan no m’ha dit si finalment l’ha acabada ni que pensa sobre la novel·la (si li ve de gust, ja ho dirà als comentaris).

En resum i per dir-ho clarament: és el pitjor llibre que he llegit en molts mesos. No el recomano a ningú.

De la contraportada

Manu Uriarte, dedicat a la compravenda de llibres antics, viatja a Perpinyà per trobar-se amb en Ferdinand Torrentà, un bon client que li ha escrit una carta on afirma tenir en el seu poder un singular i valuós exemplar publicat el 1502 pel conegut tipògraf Hans Rosenbach. Però el vell Torrentà no es presenta a la cita i en Manu va a buscar-lo a casa seva: en arribar-hi, se’l troba assassinat i la casa escorcollada. Algú hi busca alguna cosa. Aterrit, Manu recull alguns llibres i, amb les claus de la casa, fuig de Perpinyà. La trucada de l’advocat d’en Torrentà, una maleta plena de documents en sard i la fotografia d’un home enigmàtic anomenat Malvaggio, portaran Manu a viatjar fins a l’illa de Sardenya, al cor de la Barbàgia, on descobrirà que el seu client guardava un misteriós secret… Com més estira el fil, més s’embulla la troca.

Títol: “La maleta sarda“
Autora: Margarida Aritzeta
Columna edicions
Primera edició, gener del 2010
404 pàgines
ISBN 978–84-664‑1095-3
Preu: 18,50 €

“Diccionari paperer” de Narcís Banchs i Valls

La paraula paper és, possiblement, una de les majors contribucions que ha fet la llengua catalana a la cultura occidental. Tal i com recullen diversos diccionaris, per exemple el de l’Enciclopèdia Catalana o el de l’Academia española, el mot català “paper” és l’origen del terme  equivalent a la resta d’idiomes europeus (cal dir que no tothom hi està d’acord; així  l’Encyclopedia Britannica‎ dóna un origen francès a la paraula).

Deixant de banda això, al voltant del món del paper hi ha una extensa terminologia, relacionada amb els oficis i la seva utilització. Una terminologia que sovint només es coneguda dins dels cercles més directament relacionats amb la fabricació o amb el tracte directe del paper. I, com passa amb molts altres camps del coneixement, una terminologia que cada vegada és menys utilitzada i que si no queda convenientment recollida es pot perdre en qüestió de poc temps.

El “Diccionari paperer” dóna una resposta a aquesta necessitat. Ens el presenten d’aquesta forma a la introducció:

més que un diccionari definidor de paraules, el que tens a les mans és, o vol ser, un diccionari que amb paraules, definicions i unes expressions senzilles i populars de l’ampli argot quotidià, ens faciliti una descripció tan comprensible com sigui possible del que ha estat i del que és tot allò que envolta el món paperer a Catalunya”.

No se pas que en pensarà en Gazo, la gran autoritat del món dels diccionaris a la catosfera, però… quina millor descripció es pot fer d’un diccionari?

Si teniu interès en el món del paper, aquest petit diccionari no pot faltar a la vostra biblioteca.

A la contraportada:

Alfa i Omega, principi i fi; de la primera lletra a la darrera. Això és el que és un diccionari. Però aquest diccionari vol ser alguna cosa més que una descripció de veus o conceptes papers i un breu recull d’il·lustracions que d’alguna mantera tenen relació amb el món paperer.

Vol ser l’Alfa, el principi de les moltes troballes, estudis i recerques papereres possibles. El final de tot, o sigui, l’Omega, encara queda lluny i, per tant, el camí resta obert a les aportacions de tots els que hi vulguin afegir quelcom.

Títol: “Diccionari paperer“
Autor: Narcís Banchs i Valls
Edicions i propostes culturals Andana
Primera edició, 2009
140 pàgines
ISBN 978–84-96995–27-7
Preu: 16,00 €

“Fòssils urbans. Barcelona”

De guies sobre fòssils n’hi ha moltes i diverses. La majoria ofereix una selecció de les restes fòssils més habituals mentre que d’altres són una selecció de restes representatives dels diferents tipus i classes. El que mai m’hauria imaginat, però, és que fos possible fer una “guia urbana” de les restes de fòssils presents a les roques utilitzades per a la construcció d’edificis.

De fet, si un s’hi fixa, generalment no costa massa trobar restes fossilitzades als materials de construcció. Per exemple, molts claustres i finestres gòtiques estan fets amb pedra de Girona, que és una roca calcària farcida de fòssils de Nummulits, uns protozous de l’Eocè (fa uns 50 milions d’anys). A Barcelona es troben a pràcticament tos els edificis medievals, des del claustre del Monestir de Pedralbes fins a les restes del claustre de Sant Agustí… de fet, són uns elements arquitectònics que es van produir en sèrie.

Ara bé, trobar aquesta guia serveix per descobrir com el tema dels fòssils dins de les roques utilitzades en la construcció d’edificis dóna per a molt. Tant en quantitat com en varietat. “Fòssils urbans” fa un recorregut per tots els barris de Barcelona per identificar 142 construccions en les quals es poden observar restes fossilitzades d’animals i plantes.

Aquestes restes són de força tipus (mol·luscs, coralls, algues, ostres, crancs, cargols, petxines, punxes de garota)… i d’una variada cronologia: Miocè (-15 milions d’anys), Eocè (-45 milions d’anys), Cretaci inferior (-120 milions d’anys) i d’altres èpoques.

Pràcticament en tots els casos, els fòssils es troben a les pedres ornamentals de les façanes dels edificis i es presenten polits. Cada fitxa inclou la seva ubicació, indicant el carrer i el número de l’edifici, una fotografia, la seva classificació biològica i temporal, així com un dibuix que mostra el tipus de tall realitzat a la pedra i una representació esquemàtica de l’aspecte que probablement tenia l’animal en vida. Hi són representats tots els districtes de la ciutat de Barcelona.

La guia també inclou una breu explicació sobre que són els fòssils, com es produeix el procés de fossilització i una explicació de la metodologia utilitzada per la cerca, identificació i catalogació de les restes.

Aquesta guia la podeu trobar a les següents llibreries de Barcelona: Altaïr (Gran Via de les Corts Catalanes 616), Ona (Gran Via de les Corts Catalanes 654), Laie (Pau Claris 85) i Quera (Petritxol 2). L’autora ha obert recentment un bloc sobre el llibre: “Acabo d’escriure aquesta guia: Fòssils urbans de Barcelona (2009)”.

Títol: “Fòssils urbans. Barcelona“
Autora: Anna Cornella i Solans
Edita: Col·legi Oficial de Geòlegs
119 pàgines
ISBN 978–84-613‑6314-8
Preu: 10 €

“El símbol perdut”

Si mirem el subtítol comercial que hi ha a la portada, aquesta és “la novel·la més esperada després d’El Codi da Vinci”. Certament té totes les característiques que defineixen la “factoria Dan Brown”, amb un argument molt semblant: hi ha un secret que es pot trobar si es segueixen una sèrie de símbols que, malgrat estar exposats a la vista de tothom, només estan a l’abast d’aquells que saben interpretar-los. A això cal afegir el compte enrere per a poder trobar la solució al misteri i la persecució i oposició de les forces de l’ordre públic.

És justament aquesta carrera contra corrent per trobar la solució al problema que, personalment, m’ha fet recordar més l’altra aparició de Robert Langdon, “Àngels i dimonis”. Si en aquella ocasió era una cursa de vint-i-quatre hores per evitar l’assassinat d’uns cardenals segrestats, la cursa del “Símbol perdut” és molt més curta en el temps i ha de tractat d’evitar l’assassinat d’un bon amic de Robert, que també ha estat segrestat.

Tot comença quan en Robert Langdon és convidat pel seu amic a donar una conferència a Washington, sense marge de temps: a última hora el conferenciant programat ha fallat i cal trobar el més aviat possible un substitut. Així que cuita-corrents en Robert Langdon viatja a Washington per donar una conferència sobre una de les seves especialitzats.

Però en arribar al Capitoli, on teòricament ha de pronunciar la seva conferència no hi ha ningú… no hi ha ni qui l’ha convocat ni cap persona del públic. Sembla una broma pesada, fins que de cop es troba un macabre objecte amb tot de símbols.

A qui agradarà “El símbol perdut”? Si ja heu llegit les anteriors novel·les de Dan Brown i les heu trobat distretes, no podeu deixar de llegir-la. Si per contra no heu passat de les 50 primeres pàgines, aleshores no cal ni que ho proveu; aquesta tampoc no us agradarà.

En el meu cas, sí que l’he trobada divertida de llegir. Com en totes les novel·les anteriors, ràpidament m’he trobat enganxat a la trama. La utilització de tot un seguit de referències històriques, a experiments i curiositats científiques i a detalls i símbols presents en edificis i llocs ben coneguts, serveix també per a descobrir moltes curiositats. Ara bé, tal i com ja va passar amb “El Codi da Vinci” no cal que fem massa cas a l’advertència inicial sobre l’exactitud i veracitat de tot allò que s’explica.

A la contraportada

Washington D.C.: Robert Langdon, professor de simbologia de la Universitat de Harvard, vola cap a la capital dels Estats Units per donar una classe magistral al Capitoli. Poc després de la seva arribada, apareix al centre de la Rotonda un objecte amb un missatge desconcertant –xifrat en cinc símbols–. En aquesta enigmàtica inscripció Langdon hi reconeix de seguida una invitació atàvica, una crida misteriosa que prové d’un món esotèric i llunyà. 

Aquest descobriment coincideix amb el segrest del seu amic i mentor, Peter Solomon, filantrop i membre de la maçoneria. Langdon comprèn que els dos fets estan relacionats i no li queda sinó acceptar el repte de resoldre aquest estrany misteri. És una qüestió de vida o mort.

A partir d’aquí, Langdon és arrossegat a una aventura que el portarà cap als túnels, temples i cambres secretes de la ciutat més important dels Estats Units.

Magnífic entramat d’històries plenes de símbols arcaics i enigmes per desxifrar. El símbol perdut és una novel·la trepidant carregada d’intriga que sorprèn a cada pàgina. Perquè, com descobrirà Robert Langdon, no hi ha secret més extraordinari que aquell que ens descobreix allò que ja teníem a la vista.

Títol: “El símbol perdut” (“The lost symbol”)
Autor: Dan Brown
Traducció: Imma Estany
Editorial Empúries
Primera edició, octubre del 2009
667 pàgines
ISBN 978–84-9787–452-6
Preu: 21,90 €

Ecclesiae Egarenses. Les esglésies de Sant Pere de Terrassa

Els últims anys han estat prolífics en la publicació de llibres sobre el conjunt d’esglésies de Sant Pere de Terrassa, arran dels importants descobriments que s’han realitzat arran de les excavacions arqueològiques i estudis duts a terme dins del Pla Director que, tot just fa uns mesos, es va donar per acabat amb la creació de “La Seu d’Ègara” i la museïtzació del conjunt d’edificis i les restes arqueològiques identificades.

Entre els llibres recents cal destacar els següents títols:

• “Barcelona i Ègara-Terrassa. Història primerenca fins l’alta edat mitjana de les dues esglésies diocesanes” (Josep M. Martí i Bonet, 2004)
• “El Bisbat d’Ègara. Breu història” (Josep M. Martí i Bonet, 2007)
• “La seu episcopal d’Ègara. Arqueologia d’un conjunt cristià del segle IV al IX” (M. Gemma Garcia i Llinares, Antonio Moro García i Francesc Tuset Bertrán, 2009)
• “La Seu d’Ègara. Les esglésies de Sant Pere de Terrassa” (Jordi Rovira, Olga Cabús, Jordi Garreta i Pilar Ordoño, 2009)

Aquesta notable producció editorial és un bon indicador de la importància dels descobriments que s’han realitzat… i també ens pot donar una idea de com, en poc temps, es necessari realitzar una posada al dia d’allò que coneixíem d’aquestes esglésies.

De fet, el primer consell a donar és el següent: si fa un cert temps, més de dos anys, de la vostra darrera visita a les esglésies de Sant Pere, el primer que heu de fer es anar-hi. Hi trobareu com ha evolucionat i canviat tot l’entorn, amb un excel·lent tasca per recuperar la informació que ens expliquen les pedres, les tombes i els edificis… una història que va des del segle VI de la nostra era i fins als nostres dies.

El llibre que ha escrit Domènec Ferran, director del Museu de Terrassa, pretén oferir una visió de conjunt de les esglésies de Sant Pere, presentant-les de forma cronològica i explicant-nos l’evolució de les construccions, les vicisituds passades, les diverses reconstruccions, els tresors artístics.

Cronològicament anem descobrint tot allò que es coneix de Sant Pere: les primeres restes que s’hi han trobat, testimonis de les èpoques ibèrica i romana; les primeres restes cristianes, de mitjan segle IV i començaments del segle V; l’època d’esplendor coincidint amb el bisbat d’Ègara a partir de l’any 450 i fins al segle VIII –amb les pintures murals de Santa Maria i Sant Miquel–; les restes romàniques; els tres retaules gòtics obra de Lluís Borrassà,  Jaume Cirera/Guillem Talarn i Jaume Huguet respectivament; l’etapa moderna entre els segles XVI i XVIII; les obres modernes.

Un apartat final del llibre recull les diverses intervencions de restauració de l’entorn, des de la primera intervenció a començaments del segle XVII a càrrec de mossèn Arnella, les diverses intervencions de Puig i Cadalfach o les modernes excavacions arqueològiques.

En tot moment l’autor posa molt d’interès en explicar-nos els més mínims detalls. Des de la descripció detallada dels diferents retaules o aspectes més curiosos, com en el cas de Santa Maria la làpida del segle XIII que hi ha al damunt de la porta de l’església o les conegudes làpides romanes encastades al mur de la mateixa església; els arcs d’unió entre la nau romànica i el transsepte i la capçalera anterior així com la cornisa esculpida amb permòdols decorats de Sant Pere; en el cas de Sant Miquel, l’existència d’un corredor funerari al voltant de l’edifici…

Tot això es troba perfectament complementat amb un excel·lent treball fotogràfic. Virtualment tots els racons de les tres esglésies i de la rectoria han estat fotografiats per tal d’oferir-nos una visió completa de l’extraordinària riquesa i bellesa de l’entorn, dels edificis i del seu estat actual de presentació.

En resum: l’obra més actualitzada i imprescindible per tal de conèixer la importància històrica, monumental i artística de les esglésies de Sant Pere de Terrassa.

Títol: “Ecclesiae Egarenses. Les esglésies de Sant Pere de Terrassa“
Autor: Domènec Ferran. Fotografies de Teresa Llordes
Lunwerg Editores i Caixa de Terrassa
Primera edició, 2009
ISBN 978–84-9785–588-4
285 pàgines
Preu: 66,03 €

“Fantasmes de Barcelona”

Al pròleg, l’autora ens explica les raons per les quals es va decidir a escriure aquest llibre:

Aquesta aventura va començar quan, rodant pel món, vaig descobrir que totes les ciutats importants tenen el seu llibre de fantasmes. I els vaig començar a comprar cada cop que els ensopegava.

A aquesta guia encara no hi trobem personatges com l’alcalde dels jocs olímpics d’hivern. No, es refereix a una altra mena de fantasmes… les ànimes de persones ja mortes però que continuen entre nosaltres.

Hi trobem 13 itineraris pels diferents barris de la ciutat: la Rambla maleïda, el Pi i el Call: fantasmes cristians i jueus, els misteris del barri gòtic; ànimes en pena a Santa Maria del Mar, el Born: bruixeries i aparicions; Santa Caterina i Sant Pere: dos barris fascinants, el Poblenou encantat, la Ciutadella i la Barceloneta: l’infern entre la terra i el mar; la façana marítima i Montjuïc: espectres al costat de l’aigua, els esperits de Sants i la plaça d’Espanya; els fantasmes que ronden per les antigues rondes, la màgia del barri de l’Hospital i la ciutat nova i la part alta: fenòmens sobrenaturals.

Dins de cada itinerari es fa un passeig pels edificis i llocs d’on hi ha alguna llegenda lligada amb els morts, el diable, els fenòmens que no es poden explicar, els fets luctuosos o les pràctiques esotèriques de bruixes, bruixots, fetillers i seguidors de les ciències ocultes.

D’històries n’hi ha de tota mena: a cada itinerari farem parades en els llocs més destacats per les històries que  ens expliquen: des de l’aparició d’un fantasma reial (Joan I després de mort apareix davant de Bernat Metge i aquest ho explica a “Lo somni”), a l’explicació de llegendes com les de Pere Boter i de l’home del Sac; els turments i recorregut de les persones que patien el càstig sever aplicat durant l’Edat Mitjana… o els edificis que tenen una llegenda negra.

Per tant, el llibre ens permet recuperar dues coses: la història –o històries– dels diversos carrers de Barcelona i moltes de les llegendes populars que durant molt de temps han servit per passar l’estona.

De la contraportada

Si una nit camineu per la Rambla i noteu un calfred, no descarteu que sigui el fantasma de Canaletes, o potser la Vampira del Raval, o fins i tot un espectre del Call jueu… i és que Barcelona està plena d’ànimes en pena que ronden per alguns carrers i places de la ciutat. Si les voleu seguir, perseguir o ensumar, aquí en teniu un recull ben selecte.

A Fantasmes de Barcelona res és inventat. Plantejat com una guia de 13 itineraris per diferents barris, el llibre és un recull històric i documentat de fets sobrenaturals. Una geografia espectral de les llegendes urbanes sobre esperits i ànimes en pena.

Són, doncs, uns itineraris per als qui volen comprovar on s’han vist aquests fantasmes o per als qui encara no s’acaben de creure que poden existir. I és que llegint el llibre, més d’un es pot endur un ensurt. Per si de cas, l’autora recomana portar sempre un bon grapat d’ortigues a la butxaca, “el millor amulet que existeix per espantar-los”.

Un llibre per descobrir els racons més espectrals de Barcelona. La primera i única guia dels fantasmes de la ciutat.

Títol: “Fantasmes de Barcelona. Recull històric de fets sobrenaturals“
Autora: Sylvia Lagarda-Mata
Angle Editorial, col·lecció “Inspira”, 11
271 pàgines
ISBN 978–84-92758–20-3
Primera edició: novembre del 2009
Preu: 18,90 €

“Diario del sitio y defensa de Barcelona. El setge de Barcelona 1713–1714″

Entre el 25 de juliol de 1713 i l’11 de setembre de 1714, Barcelona va estar sotmesa a un setge per part tropes borbòniques partidàries de Felip d’Anjou, que combatien amb els exèrcits de la Generalitat de Catalunya i del Consell de Cent de Barcelona que donaven suport a Carles d’Àustria. Eren els últims episodis de la Guerra de Successió a Catalunya.

Durant aquest període es van publicar un diari a l’interior de la ciutat de Barcelona, amb una periodicitat variable. Es tracta de la “Continuación del diario del sitio y defensa de Barcelona”, encara que inicialment va començà a publicar-se com a “Gazeta de Barcelona”. Se’n conserven 42 números diferents en diversos arxius i biblioteques de Barcelona. Va ser publicat des del 31 de juliol de 1713, pocs dies després de l’inici del setge, apareixent amb una periodicitat desigual fins al 23 d’agost de 1714, data de l’últim exemplar conservat a les quatre col·leccions existents.

Paral·lelament a Girona es va publicar la “Relación diaria del sitio de Barcelona, capital del Principado de Cataluña”. En aquest cas no és una publicació periòdica, sinó que més aviat es tracta d’una crònica del setge a Barcelona vist amb una mentalitat borbònica.

El llibre presenta, en primer lloc, el facsímil d’aquestes dues publicacions així com la transcripció del text. Són dos textos ben interessants per poder conèixer com ja a començaments del segle XVIII el periodisme es pot considerar, gairebé, com un nou front del camp de batalla.

Els textos publicats no tenen només la intenció d’informar, de forma partidista i fortament condicionada, els esdeveniments del setge de Barcelona i la situació militar. També volen enfortir la moral del bàndol propi, alhora que afeblir la moral del bàndol contrari.

Tot això és analitzat en l’estudi introductori que podem trobar acompanyant els facsímils i transcripcions. S’analitza el paper de la premsa durant en conflicte militar de la Guerra de Successió, així com una anàlisi del seu contingut.

Aquesta anàlisi ens permet conèixer força aspectes que les altres cròniques no acostumen a tractar. Des de les desercions entre les tropes defensores de la ciutat, així com detalls del desenvolupament de les operacions militars. Però també hi ha aspectes de la vida quotidiana de la població, de vegades representatius de la vida interior, d’altres missatges adreçats a l’exterior (com dir que a Barcelona no hi manquen aliments).

El diari publicat a Barcelona no inclou només notícies de l’interior de la ciutat. Se’n fa ressò també d’altres procedents del rerepaís, com pot ser la correspondència amb les tropes que hi havia a Cardona o bé sobre els esdeveniments internacionals que arribaven a través de Mallorca.

Aquest mateix estudi introductori ens parla també dels primers exemples de periòdics d’informació a Catalunya, així com de la història dels impressors Rafael Figueró, propietaris del taller d’impressió d’on va sortir el diari objecte del facsímil.

De la contraportada

El setge de Barcelona de 1713–1714 constitueix l’episodi crucial de la Guerra de Successió. Durant catorze mesos, els defensors de la ciutat van resistir l’exèrcit de les Dues Corones borbòniques, que ocupava ja la major part de Catalunya. Però aquell combat desigual no es va lliurar només amb les armes. També ho va fer en el camp de la premsa. Els defensors de la ciutat van publicar 42 números de la Gaceta de Barcelona, que ben aviat va prendre el nom de Continuación del diario del sitio y defensa de Barcelona. Per la seva banda, a Girona, les premses borbòniques imprimiren una Relación diaria del sitio de Barcelona, capital del Principado de Cataluña. Aquesta obra aplega ambdós textos, en versions facsímil i actualitzada, i els acompanya amb un ampli estudi introductori que situa les claus del setge i d’aquella peculiar “guerra dels papers”.

Títol: “Diario del sitio y defensa de Barcelona. El setge de Barcelona 1713–1714″
Editors: Agustí Alcoberro, Mireia Campabadal i Xevi Camprubí
Edicions 3 i 4. Col·lecció “Biblioteca d’estudis i investigacions”, 47
Primera edició, setembre del 2009
619 pàgines
ISBN 978–84-7502–817-0
Preu: 50,00 €

“650 anys, 650 imatges. Generalitat de Catalunya”

El 19 de desembre del 2009 es va celebrar, oficialment, el 650è aniversari de la creació de l’organisme que avui coneixem com a Generalitat de Catalunya.

Un dels actes de celebració ha estat la publicació d’aquest llibre que presenta una imatge associada a cada un dels 650 anys, des del 1359 i fins al 2009.

Al començament també hi trobarem quatre textos breus, amb l’anàlisi de l’acció de la Generalitat analitzada per quatre historiadors:

• “La Generalitat de Catalunya, 650 anys d’història”, de Josep Maria Solé i Sabaté.
• “Els orígens de la Generalitat de Catalunya”, de Maria Teresa Ferrer i Mallol.
• “La Diputació del General en els segles moderns”, d’Eva Serra i Puig.
• “La Generalitat a l’època contemporània”, de Jordi Casassas Ymbert.

Les imatges les trobem agrupades per etapes:

• 1359–1409: Gènesi i consolidació
• 1410–1592: Expansió
• 1593–1713: Regressió
• 1714–1913: Pervivència de la catalanitat
• 1914–1925: Cap a l’autonomia: la Mancomunitat de Catalunya
• 1926–2009: La Generalitat contemporània.

Com he indicat, cada any queda resumit en una única imatge. Evidentment el món del llibre hi té una presència prou destacada: Libre del Consolat (1385), El Llibre dels àngels (1392), Llibre dels sermons (1416), Jordi de Sant Jordi (1424), Usatges de Barcelona (1448), Trobes de santa Maria (1474), Suma de la ‘art d’arismètica (1482), Tirant lo Blanc (1497), la impremta a Montserrat (1499), Comprendi contra la pestilència (1506), la Concòrdia dels apotecaris (1511), els Costums de Tortosa (1539), els impressors catalans (1542), Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), les Constitucions (1588), Geografia de Catalunya (1600), la Historia de los Victoriossisimos Antiguos Condes de Barcelona (1603), la Crònica Universal de Jeroni Pujades (1609), el Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica i pastoril (1617), Memorial en defensa de la lengua catalana (1636), Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña (1657), el Libre de Feyts darmes de Catalunya (1672), el Fénix de Cataluña (1683), el Gazophylacium catalano-latinum (1696), els Anales de Cataluña (1709), el Decret de Nova Planta (1716), les Instruccions per la ensenyansa de Minyons de Baldiri Reixac (1749), les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779), la Gramática y apología de la Llengua Cathalana (1815), el Calendari del Pagès (1856), L’oferneta de Menargues (1862), L’Atlàntida de Jacint Verdaguer,(1877), Lo Catalanisme de Valentí Almirall (1886), Pompeu Fabra (1913), l’Enciclopèdia Catalana (1969).

Títol: “650 anys, 650 imatges. Generalitat de Catalunya“
Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència
Primera edició, octubre del 2009
175 pàgines
ISBN 978–84-393‑7992-8
Preu: 20,00 €

“Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq (1922–1923)” — Bonaventura Ubach

Bonaventura Ubach (1879–1960) va ser un monjo de Montserrat que va fer diversos viatges per les terres de l’Orient Mitjà per tal de perfeccionar els seus coneixements de les llengües hebrea, àrab i siríaca així com recollir material relacionat amb la Bíblia. Fou un dels impulsors de la traducció al català de la Bíblia realitzada des del Monestir de Montserrat.

El 1913 va publicar el llibre “El Sinaí” on explicava el seu primer viatge a l’Orient Mitjà, amb estades a l’Egipte, la península del Sinaí i Palestina. El llibre fou reeditat l’any 1955 afegint-hi el relat de dues estades posteriors (el 1928 i el 1932) a la mateixa zona.

El llibre recentment publicat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat és el dietari d’una estada que va realitzar a l’Orient Mitjà durant quinze mesos, des del juny de 1922 i fins al setembre del 1923. Va ser un viatge fet amb l’excusa d’anar a recollir uns materials d’il·lustració bíblica d’un monestir de Jerusalem que els va oferir a Montserrat. D’acord amb l’Abat de Montserrat, Ubach va aprofitar per tal d’aprofundir el seu coneixement dels escenaris bíblics, així com l’adquisició de materials per a la formació d’un Museu Bíblic a Montserrat. 

Aquest dietari ens permet endinsar-nos en un món ben diferent de l’actual. Era un món on el cotxe ja hi era present, però encara el seu ús era excepcional. Un altre aspecte d’aquest món és la convivència entre les diverses religions. En diverses ocasions, deixa escrit detalls de la convivència entre musulmans, jueus i els cristians. A tall d’exemple:

Aquests dies de Nadal, com també per la Pasqua, és costum que els superiors d’altres ritus i religions (inclosa la musulmana) van a presentar l’enhorabona al Sr. Arquebisbe i a la clerecia. Els caps de família del propi ritu solen acompanyar la visita amb un donatiu per a l’església i el clergat, que ve a equivaler al delme dels fidels de les cristiandats antigues.

També ens demostra ser una persona amb una notable capacitat d’observació, explicant els detalls de la vida quotidiana de totes les persones: des dels casaments, a la celebració del ramadà; dels grups musicals que hi ha al carrer als captaires que demanen almoina; dels beduïns que obliguen als camells a engolir grosses boles de segó als seus companys de viatge; dels capellans dels diversos ritus cristians als vigilants d’una excavació arqueològica.

Algunes d’aquestes descripcions són ben directes, que avui qualificaríem de “políticament incorrectes”: en referir-se al capellà caldeu que no para de burxar-li per tal que l’ajudi a convertir-se en un monjo benedictí… o quan parla de les persones que hi ha pel carrer seguint a uns músics com a dropos. Però també reconeix les virtuts, especialment l’hospitalitat que gaudeix durant tota la seva estada.

I una obsessió constant: visitar els escenaris de les històries explicades a la Bíblia. Durant els quinze mesos no para de desplaçar-se: Alep, Bagdad, Babilònia, Ur, Bassora… No sempre, però, aconsegueix el seu objectiu: així prova un parell d’ocasions d’anar fins a Susa, a Pèrsia… però no troba un cotxe que li dugui. Més ben dit, sí que en troba un que ha de rebutjar pel desorbitat preu que li demanen.

Durant les diverses estades, aprofita cada moment que pot per adquirir material per al Museu. Compra de tot: taules cuneïformes, instruments musicals, monedes, llibres, teixits… fins a un peix de grans dimensions pescat al riu Tigris que empaqueta amb formol i envia a Montserrat per a ser dissecat.

Cada una de les compres es anotada, explicant els diners que s’ha gastat. També aquí de vegades ha de dir que no, quan li demanen molts diners o quan li presenten restes que són falses.

En ocasions, però, la seva actuació no es de compra sinó que directament agafa les restes. Com quan a l’abril visita el temple de Nabucodonosor:

Burlant jo la vigilància dels guardians, he reeixit a arrencar del paviment del presbiteri una rajola-maó amb l’estampillat de Nabucodonosor, exposada actualment al Museu Bíblic de Montserrat. Quan me l’emportava, he estat descobert per dos dels susdits guardians, forts que desemboliqués el gran mocador, per poder examinar el contingut. Jo m’hi he resistit. Vistes llurs instàncies, els he dit que era un maó ordinari qualsevol, que jo intentava conservar com a record de la visita fet a aquest lloc; i s’han donat per satisfets.

També no deixa de sobtar, vist des de la perspectiva actual, la visita que fa al Museu Egipci al Caire, ja de tornada cap a Montserrat:

La meva primera i gairebé única visita ha estat al Museu Egipci. El Director m’ha fet un molt amable acolliment i després d’una llarga conversació, m’ha introduït als soterranis del susdit Museu, on m’ha deixat tota llibertat per a escollir els següents objectes: dos sarcòfags, una mòmia de l’època ptolomeica (10 esterlines). Una altra mòmia de cocodril, molts altres objectes de l’antiga civilització egípcia. En conjunt: 27 esterlines. Una col·lecció de déus egipcis, molts d’ells en bronze; un cofre amb inscripció per a les entranyes de mòmia; tot plegat: 15 esterlines.

I segueix amb la relació de material comprat durant la setmana que va romandre al Caire. Evidentment, això avui és impensable de poder fer, però als anys 20 el director del Museu Egipci li va signar un rebut indicant que el material que se’n duia era considerat “sense valor per a la institució”!

En resum: un excel·lent llibre de viatges que ens permet conèixer una forma de vida que, tot i relativament propera en el temps, ha experimentat tantes variacions que avui ens sembla tant llunyana com l’Egipte dels faraons. És realment una troballa que, després de tant anys, finalment s’hagi publicat aquest dietari.

Un últim detall, però no per això poc important: l’abundant material fotogràfic, fet pel propi Ubach, de les persones, la vida quotidiana i els monuments visitats durant tot el viatge. I també agrair la qualitat de l’edició, amb un paper de gran qualitat i una excel·lent reproducció de les fotografies.

De la contraportada:

Aquest Dietari del P. Bonaventura Ubach (1879–1960) conté el relat del viatge realitzat a Mesopotàmia els anys vint, redactat a partir de les notes de la seva agenda, ampliades quan, a partir de 1951, era ja a Montserrat. La relació va acompanyada d’una abundant documentació fotogràfica, reproduïda aquí íntegrament. Hi trobem presents molts costums arcaics de l’Antic Orient, conservats encara aleshores, i també diverses mostres del folklore oriental.

En el relat d’aquest viatge, el lector trobarà el P. Ubach estudiant siríac entre Damasc i Palmira, abans de seguir-lo a Bagdad on s’establí durant set mesos. Des d’allí realitzà expedicions a Babilònia, Ur dels Caldeus, Bàssora, Pèrsia, Mossul, Nínive i part del Kurdistan, tot resseguint sovint les voreres dels rius Tigris i Eufrates, ajudats de vegades pels beduïns del desert. Moltes anècdotes sorprenents ens fan la lectura amena i agradable.

Títol: “Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq (1922–1923)“
Autor: Bonaventura Ubach
Edició a cura de Damià Roure
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Primera edició, octubre del 2009
194 pàgines
ISBN 978–84-9883–172-6
Preu: 24,00 €

“Dom Bonaventura Ubach. L’home, el monjo, el biblista” — Romuald M. Díaz (1962)

“El Sinaí. Viatge per l’Arabia petrea, cercant les petjades d’Israel (2 abril — 8 maig 1910) — Bonaventura Ubach (1913)

“El Sinaí. Viatge per l’Aràbia pètria cercant les petjades d’Israel” — Bonaventura Ubach (1955)

Talamanca 1714. Arqueologia d’una batalla

Segon llibre publicat durant l’any 2009 sobre la batalla que va tenir lloc a mitjans d’agost del 1714, dins de la Guerra de Successió. Si fa uns mesos es va publicar “La darrera victòria de l’exèrcit català. La batalla de Talamanca (1714)” on s’analitzava l’episodi des d’un vessant bàsicament històric, en aquest nou llibre trobem una anàlisi que, tot i utilitzant les dades històriques, es centra en l’estudi de les restes arqueològiques  recollides directament a l’escenari del conflicte per tal de comprovar si les evidències trobades permeten contratar allò que expliquen les diverses cròniques coetànies escrites per gent propera a cada un dels dos bàndols.

“Talamanca 1714. Arqueologia d’una batalla” és un estudi que combina, doncs, la informació que donen aquelles historiadors i cronistes que van explicar la batalla. Entre aquestes hi trobem la carta escrita pel Marquès de Poal, cap de les tropes catalanes de fora de Barcelona, adreçada a les autoritats de Barcelona i escrita una setmana després de la finalització de la batalla. També es recullen altres documents de l’època que recullen els fets: tant des del bàndol català (les “Narraciones Históricas” de Francesc de Castellví i el fulletó imprès per Rafael Figueró a Barcelona) com les referències existents a les cròniques i memòries del bàndol borbònic (les memòries de Berwick o la Histoire de la dernière révolte des Catalans de Tricaud).

A partir de l’anàlisi d’aquestes fonts primàries es presenta una hipòtesi sobre com va transcórrer la batalla i els moviments de les diverses forces que composaven els dos exèrcits. Addicionalment, s’estudia el terreny i el paisatge del camp de batalla, per tal de verificar si les descripcions realitzades es corresponen a la zona i mostren moviments possibles donades les característiques del terreny.

Per tal de validar la informació obtinguda d’aquestes fonts, es va realitzar una campanya d’intervenció arqueològica per a trobar les possibles restes del conflicte. El llibre presenta la metodologia utilitzada, consistent en el seguiment de les possibles vies suggerides per l’estudi històric de les cròniques, complementades per prospeccions en altres punts per tal de poder identificar el perímetre del camp de batalla. Aquest seguiment es realitza amb detectors de metalls i equips GPS per tal de poder registrar les coordenades de cada una de les troballes.

La informació recollida s’introdueix en un sistema d’informació geogràfica, de forma que totes les troballes queden situades espacialment dins del camp de batalla. Això permet intuir quins van ser els moviments realitzats i les zones calentes on es van produir els enfrontaments més durs.

La major part de les troballes corresponen a restes de munició, la qual cosa ha permès també la realització d’un estudi estadístic de la munició utilitzada i les seves característiques. És interessant, dins d’aquest apartat, la constatació de l’ús de bales cilíndriques, especialment mortíferes i que fins ara s’havien trobat en comptades ocasions. També hi ha restes de bales que mostren incisions realitzades per augmentar la mida de la ferida en impactar a l’objectiu. Això fa pensar en uns combats especialment durs. Finalment, s’ofereix un inventari fotogràfic de les diverses peces trobades i que són atribuïdes a restes procedents de la batalla del 1713: bales, ferradures, claus, botons, fulls de navalla, sivelles, monedes…

En aquest punt, s’analitza i compara la informació de les dues fonts: dels relats històrics i de la interpretació de les evidències del camp de batalla, per tal d’esbrinar si el relat es correspon amb les dades obtingudes per l’excavació.

“Talamanca 1714. Arqueologia d’una batalla” és un llibre interessant per conèixer una metodologia d’investigació fins ara mai aplicada al conflicte bèl·lic de la Guerra de Successió: l’excavació del camp on es va realitzar el conflicte. És un tipus d’estudi que fins ara pràcticament no s’havia fet mai a Catalunya, on són ben pocs els camps de batalla que s’han estudiat de forma científica, atesa la manca d’especialistes en el tema i la nul·la protecció legal, ja que l’administració només protegeix les restes arqueològiques que corresponen a construccions i estructures.

A la part d’anàlisi històrica, els autors realitzen una estimació de les forces dels dos exèrcits, a partir de les dades descrites pel Marquès de Poal a la seva carta. Això serveix, un cop més, als autors per dibuixar  la composició de les tropes, així com la tàctica utilitzada. Novament les dades ens mostren un exèrcit català professional i regulat, ben allunyat de la imatge de forces populars i desorganitzades que durant molt de temps se’ls hi ha volgut atribuir.

Un últim detall, que no vull deixar de mencionar: el text i el material gràfic del llibre es presenta amb una llicència Creative Commons (Reconeixement-No comercial-Compartir Igual). Cal aplaudir que l’editorial hagi cregut en la importància de fer que els textos disposin d’una llicència no restrictiva i que garanteix la difusió dels coneixements.

De la contraportada:

La guerra de Successió espanyola va tenir el seu epíleg en la campanya catalana del 1713–1714. En aquest període els catalans van desenvolupar un doble revolució política i militar que va donar l’escac a Felip V. Les forces espanyoles van haver de rebre el suport massiu de Lluís XIV per tal de doblegar els catalans. Barcelona va resistir fins el setembre de 1714. A l’exterior l’exèrcit català comandat pel marquès del Poal va mantenir però una activitat frenètica. El 13 d’agost de 1714 a Talamanca les forces del marquès del Poal van lliurar una dura batalla contra les columnes borbòniques. Va ser la darrera victòria en una batalla campal de l’exèrcit català. Tot seguit Poal va intentar ajudar Barcelona, però la delicada situació militar de la ciutat ja havia arribat a un punt de no retorn.

A partir de la descripció de la batalla que el marquès de Poal va fer en una carta enviada als consellers de Barcelona, s’ha procedit a un estudi històric i arqueològic del combat. El grup de recerca DIDPATRI (Didàctica del Patrimoni, SGR 2009-245) que treballa en arqueologia del conflicte i museïtzació de camps de batalla, va procedir, durant l’any 2008 a estudiar, prospectar i excavar el camp de batalla de Talamanca, amb l’objectiu de comprovar la descripció que n’havia fet el marquès de Poal, dels combats. Utilitzant tecnologia avançada de prospecció geofísica, amb combinació de sistemes d’informació geogràfica GIS, aquesta singular recerca, resumida i explicada en el llibre que teniu a les mans, va contribuir a localitzar l’escenari de la batalla i validar bona part de les descripcions aportades per les fonts textuals.

Títol: “Talamanca 1714. Arqueologia d’una batalla“
Autors: Francesc Xavier Hernàndez i Xavier Rubio (coordinadors)
Editorial Llibres de Matrícula, col·lecció “Camp de Mart”, 2
Primera edició, novembre del 2009
172 pàgines
ISBN 978–84-937111–3-9

“Montserrat. Art i història”

Josep de C. Laplana, director del Museu de Montserrat, realitza un recorregut històric i artístic del Monestir de Montserrat en les seves diferents vessants: arquitectura, escultura, pintura, gravats…

El llibre segueix un criteri cronològic, començant per les primeres mostres d’arquitectura preromànica (les ermites de Sant Iscle i Santa Cecília) i romànica (portal del s. XII al Monestir), que tot i haver sofert múltiples modificacions posterior, tenen elements força interessants.

Evidentment, no podia faltar un apartat específic per a la representació de la Mare de Déu de Montserrat, una talla de fusta típicament romànica del s. XII, amb afegits posteriors –la figura del nen i les dues mans de la Mare de Déu són del s. XIX. És de destacar la gran qualitat de les fotografies, amb imatges certament inèdites procedents de la única sessió fotogràfica feta fora del cambril on habitualment es troba.

El següent apartat és la història dels primers monjos del Monestir i les seves obres: els priors del s. XIII i XIV i els primers abats del s. XV fins al 1493 en que Montserrat passa a dependre de Valladolid.

Aquí s’inicia el període del renaixement i barroc, representat tant a nivell arquitectònic, orfebreria i pintura. Durant aquest període es va començar l’edificació de la nova església, considerada com la construcció més monumental de l’època.

A començaments del s. XIX, durant la Guerra del Francès, Montserrat és destruït i cremat per les tropes franceses. La primera etapa en la restauració s’inicia cap al 1817, però pateix diverses aturades arran l’exclaustració del 1835.

No és fins al 1858 en que es torna a recuperar la vida al Monestir, amb l’inici de l’abadiat de Miquel Muntadas. Es reprèn la reconstrucció del Monestir que es veurà potenciada durant l’abadiat de Josep Deàs (1885–1913) amb els treballs de destacats arquitectes modernistes i que donen a Montserrat l’aspecte que avui coneixem.

El següent gran període d’obres és sota l’abadiat d’Antoni M. Marcet. Durant aquest període hi treballen Puig i Cadafalch –remodelació de la biblioteca, del refetor, els sobreclaustres, la urbanització de les places exteriors–, Antoni Gaudí, Josep Llimona… Posteriorment hi ha les obres realitzades després de la Guerra Civil, fins a finals del s. XX.

El conjunt permet tenir una visió del conjunt històric del monestir de Montserrat i les diverses obres d’art que hi ha. És de destacar la gran qualitat de la fotografia i de presentació. És un llibre de qualitat impecable.

Títol: “Montserrat. Art i història“
Autor: Josep de C. Laplana
Angle Editorial, col·lecció “Arts” 4
Primera edició, novembre del 2009
ISBN 978–84-92758–25-8
Preu: 49,80 €

Dewey — Vicki Myron amb Bret Witter

Tot comença el 18 de gener del 1998, a la població de Spencer a l’estat nord-americà d’Iowa.

En obrir la bústia de devolucions de llibres a la Biblioteca Pública, es troben que hi ha alguna cosa que es mou. És un gatet jove, d’unes vuit setmanes i d’un abundós pelatge taronja. Està en situació gairebé terminal (la temperatura a l’exterior és de –26º).

Aquest gatet serà adoptat pel personal de la biblioteca i es convertirà en el gat resident de la Biblioteca Publica de Spencer. Serà batejat amb el nom de Dewey (en honor al sistema de classificació decimal bibliogràfic utilitzat a les biblioteques). Posteriorment, el seu nom s’ampliarà amb les votacions dels lectors de la biblioteca per tal de tenir el nom complet: Dewey Readmore Books.

En Dewey es convertirà en un gat excepcional. A les qualitats habituals dels fèlids que ens acompanyen i ens permeten conviure amb ells, uneix una extraordinària capacitat de connexió amb la gent. Ben ràpidament demostra les seves excepcionals habilitats per a viure dins d’una biblioteca, amb una extraordinària connexió amb les persones.

En aquest llibre hi trobem dos fils argumentals. El principal és la història d’en Dewey i tot allò que ha representat en la vida del personal de la biblioteca, dels seus usuaris i de la població de Spencer en general. Ràpidament, en Dewey és converteix en una estrella local, atesa la seva innata habilitat per apropar-se a les persones. És un gat que necessita el contacte continu amb les persones i que sembla tenir un sentit especial per detectar quan una persona el necessita tenir el seu afecte.

Això fa que molta gent tingui interès per en Dewey, en pensar que ells són els autèntics amics del gat ja que reben les seves atencions cada vegada que visiten la biblioteca. Ràpidament la història de Dewey arriba als mitjans de comunicació, primer locals, després estatals… i en poc temps, internacionals. Fins i tot un equip de TV japonès viatja expressament per a fer-li un reportatge.

El segon fil argumental són les memòries de l’autora, que va ser la directora de la Biblioteca de Spencer (i també qui va trobar en Dewey dins de la bústia de retorn). La seva no ha estat una vida fàcil. A les dificultats pròpies d’una societat que viu un període de canvi i crisi econòmica, cal sumar-hi els problemes amb les relacions sentimentals i del conservadorisme propi de les petites poblacions de l’interior dels Estats Units.

La lectura d’aquest llibre farà que tots aquells que convivim amb gats ràpidament veiem els comportament dels nostres amics amb les habilitats que han donat fama a en Dewey. De fet, no és un gat d’habilitats excepcionals: no sap cantar, ballar, llegir o predir el temps. Només es diferencia de la resta de gats pel fet que dóna a tothom la confiança i el tracte que habitualment la resta de gats només reserven a una única persona.

Només us el puc recomanar si sou d’aquells que no us podeu imaginar la vostra vida sense tenir ben un gat al costat. Serà la única forma de poder mantenir l’interès en la lectura, ja cada anècdota i història explicada segurament l’heu viscut amb el vostre amic.  En cas que no visqueu amb gats, segurament la lectura del llibre us cansarà ben aviat.  

De la contraportada

Una gèlida nit de gener de 1988, la Vicki troba una gatet abandonat a la bústia de retorn de llibres de la biblioteca pública de Spencer, a l’estat d’Iowa, on treballa. Aviat la gent de la biblioteca descobreix que en Dewey no és un gat qualsevol, sinó que es tracta d’un ésser especial que transformarà la vida de tots els que l’envolten.

En Dewey s’acabarà convertint en el gat més famós del món, la seva història travessarà els oceans i arribarà fins al Japó. Una història deliciosa d’amor als llibres, als gats i a les persones que ha batut rècords arreu del món. El llibre ha estat traduït a més de 30 llengües, se n’han venut més d’1 milió d’exemplars i Hollywood prepara l’adaptació de la història d’en Dewey al cinema amb Meryl Streep com a protagonista.

Títol: “Dewey. El gatet de biblioteca que ha commogut el món” (“Dewey-The-Small-Town Library Cat Who Touched The World”)
Autors: Vicki Myron i Bret Witter
Traducció: Montserrat Vendrell
Ara Llibres
Primera edició, setembre del 2009
255 pàgines
ISBN 978–84-92552–11-5
Preu: 18,95 €

Get the latest Flash Player to see this player.

“Els llibres de Luca” — Mikkel Birkegaard

Jon Campelli és un brillant advocat danès de 33 anys, reconegut per la seva gran capacitat de presentar les al·legacions finals en els casos que defensa. De fet, s’han convertit en un autèntic espectable entre els seus companys de professió. Els seus judicis es compten per èxits.

Tot just finalitzada la presentació del seu últim cas, rep la notícia de la mort del seu pare. En Luca Campelli era el propietari d’una llibreria de vell de Copenhaguen, anomenada “Libri di Luca”. La relació entre pare i fill no era bona i feia molts anys que no mantenien cap mena de contacte.

De la llibreria només recorda l’empleat que hi treballava, l’Iversen. Durant l’enterrament diverses persones li donen el condol, alhora que li parlen d’alguna cosa que hauria de saber i s’interessen per conèixer pel futur de la llibreria.

Queda amb en Iversen per visitar la llibreria, on el porten al soterrani… a una habitació on fins ara mai hi havia entrat. És la biblioteca de Luca Campelli, allà on conserva els llibres més valuosos, una col·lecció creada durant segles pels seus avantpassats ja des de l’època en que vivien a Itàlia. També li parlen per primera vegada d’un do que tenia el seu pare: era un lettore.

De lettores n’hi ha de dues menes. N’hi ha que són emissors (com el seu pare i l’Iversen), que tenen la capacitat de llegir un text donant-li la intensificació necessària per a influir en l’experiència lectora de l’oient i en l’opinió d’allò que han escoltat. Per tant, tenen la capacitat de fer que tothom que els escolti llegir adoptin el punt de vista que vol el lector. El segon grup de lettores són els receptors, que tenen la capacitat de poder influir sobre les persones que llegeixen, aconseguint forçar la seva capacitat de concentració o la percepció del text llegit.

Són, per tant, dos poders totalment complementaris i que utilitzats conjuntament, els converteix en un instrument molt perillós, depenent de qui els controli.

Fins fa uns anys, les persones amb aquests dots estaven aplegades dins de l’Associació de Bibliofília. Malgrat les diferències, gràcies a les bones maneres de Luca Campelli hi havia una bona convivència que es va trencar de cop, en un moment en que Luca passava per una crisi familiar. Això va provocar el trencament de l’associació en dos grups separats i irreconciliables: els emissors d’una banda, sota la presidència d’un ric anomenat Kortnann i els receptors de l’altra, agrupats al voltant de la Clara.

Arran de la mort de Luca, que va ser a la Llibreria i en circumstàncies poc clares, hi ha dubtes de si va ser provocada. Tot apunta a que un receptor va aconseguir captar la seva lectura i forçar-lo a un nivell tan fort que va acabar provocant-li un atac de cor. En Jon comença una investigació, acompanyat de la Katherina, una receptora que treballava a la Llibreria del seu pare.

En Jon rep una oferta per comprar la Llibreria, simultàniament a un atac a la Llibreria on es crema tot l’aparador. Seguint les diverses pistes que van descobrint, troben que el Luca estava convençut que a banda de l’Associació de Bibliofília hi ha una Organització de lettores a l’ombra que s’aprofita del seu do per tal d’influir prop del poder.

Aquests descobriments aniran paral·lels a diversos assassinats, que posen en perill la pau entre emissors i receptors, atès que tots els indicis apunten a que els segons hi són al darrere d’aquests crims.

Mentre tot això succeeix, en Jon rep la iniciació i es converteix en un lettore. Té capacitat d’emissor, amb un nivell de potència i capacitats que semblen ser superiors a qualsevol altra persona. En el moment de fer la seva inicialització, en Jon gairebé provoca un incendi de la biblioteca dels Campelli.

Tot això farà que Jon sigui un objectiu… i que ell mateix es ficarà dins la gola del llop.

De la contraportada

Mai ningú no t’ha revelat el vertader significat de les paraules, el seu poder per a transformar la manera de pensar, de sentir, de viure… de canviar el destí de les persones. Els llibres et poden seduir amb històries fantàstiques, però en les mans equivocades, també poden convertir-se en un poderós instrument de manipulació de la ment. Jon ho descobrirà quan hereta Libri di Luca, la llibreria de vell del seu pare, mort d’una manera sobtada mentre llegia un manuscrit antic que algú havia deixat convenientment al seu abast. El que Jon recordava com un negoci familiar modest i avorrit oculta un secret que aviat li serà revelat.

Assassinats que algú vol fer passar com a suïcidis, fenòmens inexplicables, associacions clandestines i traïcions cruels recorren una trama absorbent que esdevé, pàgina rere pàgina, una cursa definitiva i perillosa cap a un final incert.

La revista “L’illa”, que edita l’Editorial Bromera, ha publicat recentment una entrevista a l’autor d’aquesta novel·la: “Sembla que ja no volem creure, que només volem saber”.

Aquest és un llibre per a aquells a qui ens agraden les històries relacionades amb el món dels llibres. També és per als seguidors de les novel·les d’intriga d’autors nòrdics i per aquells a qui agradaria poder disposar de la capacitat de convertir les pàgines llegides en quelcom més.

Títol: “Els llibres de Luca“
Autor: Mikkel Birkegaard
Traducció: Carolina Moreno
Edicions Bromera, col·lecció “Eclèctica” 170
Primera edició, setembre del 2009
442 pàgines
ISBN 978–84-9824–424-3
Preu: 20,00 €

“El pessebre” Joan Amades (edició 2009)

Explica el documental “Estimat Amades”, de Raül Contel, que Joan Amades tenia inicial interès per l’estudi dels insectes. Va començar a fer sortides de camp a la cerca de nous exemplars i espècies. No sabem si en va trobar molts d’insectes, però si que es va adonar que la riquesa i varietat de la cultura catalana es trobava en seriós perill de desaparició. Per això va decidir dedicar els seus esforços a recollir el màxim possible d’informació sobre la cultura popular del país. “D’aquí a cent anys, d’altres podran estudiar els mateixos insectes que hi ha ara, però les tradicions populars s’hauran perdut totalment”. Per això va començar la seva tasca ingent de recol·lecció de tot el relacionat amb la cultura popular catalana, pel sentiment que el món tradicional tenia els dies comptats i calia documentar el màxim possible d’informació per tal que, d’altres, posteriorment els poguessin estudiar.

“El pessebre” és un bon exemple d’aquest afany de recollir tots els detalls possibles sobre l’art de celebració del Nadal. Es tracta d’un llibre inicialment publicat l’any 1946 (en edició clandestina i de bibliòfil, com ens recordava en Galderich) i reeditat l’any 1959), del que enguany se n’ha fet una nova edició revisada per l’Albert Dresaire, la Josefina Roma i l’Antoni Serés.

El llibre es troba dividit en quatre grans apartats: Generalitats (història, antecedents, àrea geogràfica, l’origen del mot “pessebre”), el misteri (el drama sagrat del pessebre, el curs del calendari en el pessebre i diverses menes de pessebre), iconografia (les figures: tipologia, figures desaparegudes, indumentària, tècnica; les construccions i el paisatge) i els costums (pessebrisme, la música, les fires).

Joan Amades ens ofereix un conjunt general –i exhaustiu– de dades relacionades amb la tradició del pessebre. Hi trobem des de la recopilació de dades procedents d’altres obres, de l’observació directa sobre el terreny o els seus propis records personals.

Aquesta edició recull els textos procedents de les dues primeres edicions del llibre, introduint algunes correccions i actualitzacions en forma de notes al marge de la pàgina. També s’ha fet una actualització de l’apartat gràfic, canviant la posició de les figures per tal d’ajustar-les al seu context –en les edicions d’Amades, el criteri per col·locar les imatges era més estètic i sovint no guardaven relació amb el text escrit–. També hi ha un apartat nou amb fotografies de les peces que van servir de model per als dibuixos i que es troben recollides al final del llibre.

Títol: “El pessebre“
Autor: Joan Amades. Edició revisada per Albert Dresaire, Josefina Mora i Antoni Seres
Edició novembre 2009
Arola Editors
354 pàgines
ISBN 978–84-92839–14-8

Preu: 60,00 €