«Sabeu que els llibres fan olor a nou moscada o d’una espècie d’un país estranger? M’agradava olorar quan jo era jove. Senyor, hi havia un munt de llibres bonics, abans de deixar-los marxar»

Fahrenheit 451

Descansa en pau, Ray Bradbury!

Ray Bradbury signant llibres

En els últims anys sembla que hagi arribat la moda dels llibres que presenten un episodi històric sobre el que hi ha dubtes, aplicant un criteri francament discutible: l’autor arriba d’entrada a una conclusió i comença a analitzar les proves existents –o que ha recollit. Si les proves donen credibilitat a la seva conclusió, aleshores és la demostració irrefutable que la seva conclusió és encertada. En canvi, si pel contrari les proves semblen contradir els seus raonaments, és una demostració que han estat alterades i, per tant, també són una demostració de la seva conclusió.

Comprar a Amazon

En aquest cas, ja des d’un bon principi els autors d’aquest llibre ens presenten una situació polèmica: l’any 1936 el bisbe de Barcelona, Irurita, es detingut per un grup d’anarquistes i, d’acord amb la versió oficial, afusellat i enterrat en una fosa comuna del cementiri de Montcada. A partir d’això, comencen a fer-se preguntes sobre la possibilitat que això realment succeís d’aquesta forma o bé si en realitat va passar alguna altra cosa.

Des d’un bon principi ja ens deixen ben clar que per als autors, la versió oficial de la història no és vàlida: les restes descobertes l’any 1939 no poden ser del bisbe, ja que hi ha aspectes físics que no coincideixen i el mètode utilitzat per l’autenticació o bé ha estat deliberadament adulterat o es basa en aspectes indirectes (la roba que vestia el bisbe abans de ser detingut… que ben bé es podria haver canviat amb un altre). Fins i tot les proves que podrien semblar definitives, com les proves d’ADN, no serveixen ja que també va ser detingut un familiar directe seu.

Al llibre es fa un recull de totes les teories que van circular durant el període de la Guerra Civil sobre si el bisbe era o no era viu: les convocatòries de reunions de bisbes, on encara hi figurava el seu nom malgrat que mai no va assistir; les negociacions entre diferents persones interessades en el seu alliberament –que sempre indiquen saber on es troba, però en el moment de formalitzar l’operació, alguna raó de forma major fa que no es pugui realitzar.

Després venen les proves de les persones que, el mateix dia de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el veuen sortir del Palau Episcopal del carrer del Bisbe. Entre els que el varen veure una persona que el coneixia i dos nens, un dels quals de gran arribarà a ser canonge de la Catedral… però que acaba apartat –prova, segons els autors, que sabia alguna cosa que la jerarquia eclesiàstica no acceptava.

El tercer grup de proves són aquelles que, pel fet de no haver-se realitzat, demostren els punts negres de la versió oficial. Així la causa de beatificació del bisbe no ha arribat a terme davant la por del Vaticà  algun dia es pogués arribar a saber la veritat del que li va succeir: que Irurita signés un document renunciant al seu càrrec i reconeixent que la seva actuació va ajudar a encendre el clima prebèl·lic que acabà desencadenant la revolta dels militars… i, un cop signat el document s’hagués retirat a un monestir on ningú el coneixia. Arriben a indicar de l’existència d’un capellà basc, mort en un monestir francès que per la seva forma d’actuar semblava ser un bisbe.

I poca cosa més. No és un llibre d’investigació que aporti dades noves; tot el que expliquen ha estat publicat a un lloc a l’altre (tampoc aporta cap prova; simplement dóna la referència a l’autor que l’ha publicada, però sense donar una referència exacta… de vegades citant autors que no figuren a la bibliografia mentre que d’altres citacions bibliogràfiques no són citades enlloc del llibre).  En algun moment arriben a lligar caps per, de cop i volta i sense res on aguantar-se, començar a fer conjectures sobre com van ser els esdeveniments. Un dels clímax de tot això és quan donen la teoria que va ser el mateix Durruti qui va ajudar a fugir a Irurita, sortint tots dos disfressats per evitar que ningú els reconegués.

El llibre com a tal és de poc interès. És la típica publicació sobre teories conspiradores presentades com si tothom tingués interès en voler fer creure una versió que ha esdevingut oficial, malgrat que totes les proves venen a demostrar el contrari dels fets.

A la contracoberta

El 17 de juny de 1939 es van celebrar amb la màxima pompa els funerals pel bisbe Irurita, figura emblemàtica de l’anomenat nacionalcatolicisme per la seva bel·ligerància contra la República, contra marxistes, liberals, maçons i separatistes. Però realment era mort Irurita? Segons la versió oficial de l’Església, havia estat afusellat el 1936 per un escamot anarquista al cementiri de Montcada. Però altres versions ho qüestionen seriosament, perquè diversos testimonis afirmen haver vist Irurita un cop acabada la guerra. Si fos així, on s’hauria amagat? Va ser objecte d’un intercanvi de captius entre Franco i els republicans? Va ser assassinat l’any 1939? Per qui? Per què? Alguna dada apunta la possibilitat que el Vaticà el mantingués reclòs en algun monestir, a causa de la signatura d’un document comprometedor. Així doncs, el cadàver enterrat a la catedral de Barcelona, molt més alt que el mateix Irurita, de qui és?

Aquest i molts altres misteris s’aborden en aquesta obra, que combina el rigor històric amb el vigor narratiu, i que acosta al lector la inquietant figura del bisbe Irurita.

Títol: «El misteri de l’assassinat del bisbe de Barcelona»
Autors: Ponç Feliu i Miquel Mir
Editorial Pòrtic, col·lecció Visions, 50
Primera edició, maig del 2012
199 pàgines
ISBN  978–84-9809–213-4