Un parell de blocs amb un interessant seguiment del centenari de la Setmana Tràgica:

• Prendre la paraula
• El bloc de l’Albert
• espaifotografic.cat

Josep Soler i Palet (1859−1921)

Avui, 31 de juliol, fa exactament 150 anys del naixement a Terrassa de l’historiador Josep Soler i Palet.

El lloc del naixement és el carrer de la Font Vella, número 28. És la mateixa casa que va ser propietat seva tota la vida i que va deixar com a llegat a la ciutat de Terrassa per instal·lar-hi la primera biblioteca pública i un museu.

Malgrat estudiar la carrera notarial a la ciutat de Barcelona, però no en va exercir mai. Donada la seva posició econòmica, ben folgada, va dedicar-se tota la vida a tota mena d’activitats culturals, des de la composició musical –és l’autor de dues sarsueles, una de les quals es va arribar a estrenar el 30 d’agost de 1890 a Sant Hilari Sacalm–, escriptor de novel·les, autor teatral i poeta.

També va tenir una destacada participació en el món polític, sent un dels introductors del catalanisme polític a Terrassa. Va fundar diversos diaris i organitzacions polítiques, mantenint una intensa relació amb Valentí Almirall.

Però en els camps en els quals va destacar més van ser la història i el col·leccionisme d’art.

Com a historiador, la seva biògrafa Àngels Ventayol el destaca com “el primer autor que aprofundí en la documentació, el tipus de metodologia, el rigor i un nou esperit d’investigació amb els quals es dóna pas a una crítica històrica”, en contraposició amb els altres historiadors (anteriors i fins i tot contemporanis) on hi predominava el romanticisme i el poc rigor de les seves interpretacions.

Va escriure un bon nombre de treballs. La seva bibliografia completa va ser publicada l’any 1978 al llibre “La Biblioteca/Museu Municipal Soler i Palet de Terrassa”, de Maria Coll i Calvo, publicat en commemoració del cinquantenari de la inauguració de la Biblioteca i Museu Soler i Palet amb el llegat que va fer a la ciutat de Terrassa.

L’abril del 2001 es publicava la seva biografia per la Fundació Torre del Palau: “Josep Soler i Palet, polític i historiador” de la ja citada Àngels Ventayol

Entre les seves publicacions més destacades hi ha els llibres “Monografia de la parròquia de Sant Julià de Altura” (1893), “Monografia de la iglesia parroqual de Tarrassa” (1898), “Llibre dels privilegis de Tarrassa” (1899) i “Cent biografíes tarrassenques” (1900). Aquests quatre llibres formaven part de la col·lecció “Biblioteca histórica tarrassenca”.

L’any 1895 es va traslladar a viure a Barcelona.

Josep Soler i Palet a casa seva de Barcelona

Tot i viure fora de Terrassa, va continuar mantenint una relació molt directa amb la ciutat. Així, per exemple, publicava la columna “Carta de Barcelona” on explica com es veuen des de la capital la vida de la ciutat de Terrassa i allò que s’hi esdevenia.

El 1906 Soler i Palet va llegir el seu discurs d’entrada a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona: “Contribució a la història de Catalunya. Egara-Terrassa”. Aquest treball va ser reeditat uns anys després de la seva mort en una edició conjunta del Centre Excursionista de Terrassa i el Club Pirinenc, juntament amb altres treballs seus també de caràcter històric.

Participà al Primer Congrés de la Llengua Catalana i al Primer Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, on va presentar un estudi sobre la vida íntima de Jaume I que encara avui es sovint citat a les bibliografies.

En el seu testament va donar tota la seva col·lecció artística i la seva biblioteca per tal de crear un museu i una biblioteca pública. La col·lecció estava formada per 91 quadres (bàsicament de pintura medieval, però amb alguns exemples de pintura romàntica i també dels segles XVIII i XIX), un centenar d’escultures on hi destaquen diverses mares de déu romàniques; ceràmica, medalles religioses, etc…

Tota aquesta col·lecció ocupava unes dependències de la casa familiar del carrer de la Font Vella, 28 fins que a començaments de la dècada dels 50 va ser traslladada al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís.

La biblioteca estava formada per 1.747 llibres, on hi abundava la producció catalana, la sèrie de volums dels Jocs Florals des de la seva restauració, moltes revistes, periòdics, bultlletins; diccionaris (llatins, francesos, catalans, castellans i l’Enciclopèdia Hispano-Americana); llibres d’història, monografies locals i comarcals; religió, belles arts, ciències socials, dret…

L’any 1928 s’obria al públic la “Biblioteca-Museo Municipal Soler y Palet”. Amb el trasllat de l’any 1951, tot l’edifici era destinat a la Biblioteca. L’any 1988 l’edifici del carrer de la Font Vella deixava de ser la seu, ja que passava a un edifici de nova planta. Per desgràcia també va canviar de nom, convertint-se en la Biblioteca Central de Terrassa. Actualment l’edifici de l’antiga biblioteca es destina a exposicions d’art.

Dedicatòria de Josep Soler i Palet a Josep Puig i Cadafalch. Es troba a l’exemplar de la meva biblioteca del llibre “Cent biografíes tarrassenques” (1900)

Els llibres que ens han agradat molt ja no els tornarem a posar a la prestatgeria. Un cop llegits els embolicarem amb un paper de plàstic impermeable i els col·locarem en una capsa de zenc. Amb tots els honors farem un clot al jardí de casa i hi enterrarem la capsa.

Al damunt hi posarem una petita làpida on estarà escrit “Aquí hi descansa Madame Bovary”, “Aquí hi ha les restes de Tirant lo Blanc”, “Aquí hi reposen els germans Karamazov”, “Aquí es conserva l’esperit d’Anna Karenina” o “Aquest és el panteó de tots els Homenots d’en Josep Pla”.

Molts anys més tard, si ens agafen ganes de rellegir allò que tant ens va agradar, esperar una nit de boira i amb una pala i una llàntia d’oli anar a fer de profanadors de tombes. En obrir les planes ens arribarà una penetrant olor de bosc humit i de fulles seques.

Joan Barril
“Un bon propòsit” a
“El matí de Catalunya Ràdio de l’estiu”
(30 de juliol del 2009)

“The Bonefolder” és una revista online sobre enquadernació i art amb llibres: història de llibres, enquadernació artesana, articles del tipus ‘com fer-ho’ de caire més tècnic… Es distribueix en forma de PDF (preparat per a la impressió en format llibreta).

Fa poc s’ha publicat el número corresponent a la primavera del 2009, amb aquest contingut:

• Biblio Bullrushes, Biblio Briarpatch: The Search for Carl Maria Seyppel
• An Artist’s Journey into Bookmaking
• Making Your Own Finishing Tools
• Gold Tooling Without Fear
• The Artist as Paper Engineer
• A Woodworker Makes Bookbinding Tools
• Interpreting Deluge: A Story of Collections and Response from the 2008
• Art, Fact, Artifact: College Book Arts Association Inaugural Conference
• Skin, Surfaces and Shadows, a review
• Preservation and Conservation for Libraries and Archives,a review
• Grant Supports Research on Letterpress Art & Craft

Llibre: “La Seu d’Ègara”

El conjunt de les esglésies de Sant Pere de Terrassa, el monument més important de la ciutat, ha aconseguit en aquests darrers anys una revalorització prou destacable.

Els últims deu anys, un equip d’investigadors ha realitzat un complet estudi històric i arqueològic. Igualment, l’entorn ha estat habilitat d’una forma excel·lent (com podeu veure en aquest reportatge de patrimoni.gencat) i els treballs d’investigació han servit per identificar els nombrosos punts de valor que hi ha dins de les tres esglésies i, molt especialment, a la casa de rectoria.

El llibre “La Seu d’Ègara. Les esglésies de Sant Pere de Terrassa”, editat per l’Ajuntament de Terrassa aquest Sant Jordi té com a finalitat apropar a qualsevol persona que hi tingui interès tots els nous coneixements i la intervenció realitzada els últims anys.

De guies recents sobre les esglésies de Sant Pere hi havia les sis edicions del llibret “Las iglesias de San Pedro de Tarrasa. Antigua sede episcopal de Egara” publicat per la Junta Municipal de Museos durant els anys 40 i 70 del segle passat, amb text de Joan Ainaud de Lasarte.

L’any 1976 l’Editoria Nacional publicava una ampliació d’aquella breu guia: “Los templos visigótico-románicos de Tarrasa. Monumento nacional”, també escrita per Joan Ainaud de Lasarte. D’aquest llibre se’n feien dues reedicions l’any 1990, amb el títol de Les Esglésies de Sant Pere — Terrassa, una per l’Ajuntament de Terrassa  i la segona per la Caixa d’Estalvis Terrassa. Caldrà esperar a l’any 2004 per a una nova guia: “Barcelona i Ègara-Terrassa. Història primerenca fins a l’alta edat mitjana de les dues esglésies diocesanes”, escrita per Josep Maria Martí i Bonet.

Totes aquestes guies, amb la notable excepció de la darrera de Martí i Bonet, presentaven la visió “tradicional” del conjunt d’esglésies, a partir dels estudis que durant els primers anys del segle XX havia realitzat Puig i Cadafalch i els fets després de la guerra civil per Jeroni Martorell, Epifani Fortuny, Josep de C. Serra-Ràfols i Salvador Alavedra.

L’any 1988 es va iniciar un ambiciós programa d’investigació, amb una important intervenció arqueològica i d’estudi integral de tots els edificis. Els resultats d’aquesta important investigació han ajudat a augmentar la importància del conjunt de les tres esglésies i afegrir-hi un edifici que fins ara havia passat totalment desapercebut: la rectoria. És important aquest edifici ja que inclou algunes restes originals del període de màxim esplendor, datat al segle VI. En aquella època, l’actual església de Santa Maria i la rectoria formaven part de l’edifici de la Catedral d’Ègara.

La guia publicada per l’Ajuntament de Terrassa és una posada al dia, amb caràcter divulgatiu, dels coneixements adquirits en tots aquests anys d’excavacions. S’explica la història del Bisbat d’Ègara, les diverses fases arquitectòniques de l’edifici, amb un detall en les diverses modificacions que han sofert els edificis i es descriuen els tresors artístics que hi contenen: les pintures murals del segle VI a Sant Miquel i Santa Maria, els mosaics; l’imponent retaule petri del segle X a Sant Pere; les pintures del segle XIII dedicades a Sant Tomàs Becket a Santa Maria; els retaules gòtics de Jaume Huguet i de Jaume Cirera i Miquel Talarn…

Però encara més interessant és explicar l’adequació de l’entorn realitzada. Aquí són realment interessants tots els detalls que es descriuen: com es marquen les tombes de les diverses èpoques amb diversos tipus de rajoles (deixant espai per tal que entre elles hi pugui créixer la gespa) i amb un quadrat de llum que s’il·lumina de nit per recordar l’ànima d’aquells que hi van ser enterrats. O com les sitges descobertes avui són el lloc on s’han plantat blat, ordi i arbres fruiters (un gest simbòlic ja que es van utilitzar justament per emmagatzemar aquests cereals i aliments). Els espais ocupats pels edificis en les diverses etapes també són assenyalats amb rajoles de diversos colors, en funció de l’època i la funció que tenia.

És per tant una excel·lent guia per conèixer tot allò que hi ha al voltant de les esglésies de Sant Pere i la seva llarga història de més de setze segles de funció religiosa, als que segurament caldria afegir els anys d’ocupació romana si, com es creu, el municipi d’Ègara estava situat per aquesta zona. Encara avui és un misteri la ubicació del nucli romà, però les làpides incrustades a la paret de Santa Maria i les columnes de Sant Miquel donen pistes que la seva ubicació hauria de ser propera.

Títol: “La Seu d’Ègara. Les Esglésies de Sant Pere de Terrasssa”
Autors: Jordi Rovira, Olga Cabús, Jordi Garreta i Pilar Ordoño
Edita: Ajuntament de Terrassa
1a edició, abril 2009
151 pàgines
ISBN 978–84-86838- 70–6

Actualització: El llibre en format PDF.

El meu agraïment a l’Ajuntament de Terrassa per fer-me arribar un exemplar del llibre.

La Setmana Tràgica. Tres articles de Joan Maragall (Hilari Raguer)

Aquest llibret recull els tres articles que va escriure Joan Maragall relacionats amb els esdeveniments de la Setmana Tràgica: “Ah! Barcelona…”, “La ciutat del perdó” i “La iglésia cremada”.

Són els tres mateixos articles utilitzats per Josep Benet  en el seu clàssic assaig “Maragall i la Setmana Tràgica” i que ofereixen un excepcional testimoniatge de la reacció davant els esdeveniments d’ara fa un segle. Maragall es pregunta al primer article per quina raó tot això succeeix a Barcelona. Al segon article exigeix la mesura i contenció davant una repressió desproporcionada i, al tercer, es pregunta si la jerarquia catòlica ha entès alguna cosa d’allò que ha succeït.

En aquesta edició es publiquen els textos publicats a “Elogi de la paraula i altres assaigs”, editat l’any 1994 per Edicions 62. Són textos similars als publicats a les diverses edicions de les Obres Completes de Maragall i, com documenta detalladament Benet al seu llibre, tenen algunes diferències més o menys significatives amb el text original de Maragall.

Aquesta transcripció dels articles es veu complementada amb un breu comentari del monjo Hilari Raguer, on contextualitza la redacció dels documents amb el període concret. “Ah! Barcelona…”, escrit a finals de setembre, no vol denunciar a ningú, sinó trobar l’arrel del problema i l’origen de l’aixecament popular. “La ciutat del perdó”, escrit a l’octubre mentre començaven a executar-se als primers condemnats, és una demanda de l’aplicació de la justícia en la seva proporció adequada. “La iglésia cremada”, escrit al desembre, ens presenta un Maragall que ha viscut una experiència religiosa molt marcada en assistir a una celebració dins d’una església que ha estat saquejada i cremada. Una experiència que li va plantejar sentiments molt interioritzats.

Raguer, finalment, fa una lectura actual dels tres articles però centrant-se molt especialment en el darrer. I com la situació que va colpir a Maragall mentre assistia a un ofici religiós avui també es pot sentir en fets actuals, com al rebuig social contra els immigrants.

De la contraportada

Editorial Claret proposa una relectura peculiar. Convida als lectors a fer la relectura, amb la perspectiva d’un segle entremig, del testimoniatge que ens deixà escrit un testimoni d’excepció: Joan Maragall. El va plasmar en tres articles periodístics que van ser acollits amb sort desigual pel gran públic. Un des tres articles, fins i tot, no va superar l’autocensura del diari on s’havia de publicar.

Hi ha una cosa que destaca per damunt de tot en aquests escrits, i és el seu gruix humà i cristià. No són escrits superficials. No són cròniques de circumstàncies, escrites de lluny, Són escrits de lluita, no redactats en calent, sinó després d’unes setmanes de reflexió. Maragall els volia col·locar com càrregues de profunditat per fer despertar d’una vegada aquella societat i sobretot aquella Església, que ell veia com adormida.

Títol: “La Setmana Tràgica. Tres articles de Joan Maragall“
Autor: Hilari Raguer
Editorial Claret
52 pàgines
Primera edició, juliol de 2009
ISBN 978−84−9846−316−3
Preu: 9,57 €

Malcolm Lowry l’any 1946

Avui és el centenari del naixement de Malcolm Lowry, autor de “Sotà el volcà” , per alguns una de les millors novel·les del segle XX.

He estat mirant els llibres seus disponibles en català –cap edició en català actualment disponible a les llibreries– i en castellà:

• Bajo el volcán. Tusquets Editores. Barcelona, 1999
• Piedra infernal. Tusquets Editores. Barcelona, 2009
• Trueno más allá de Popocatepetl. Poemas escogidos. Tusquets Editores. Barcelona, 2009
• Ferry de Octubre a Gabriola. Tusquets Editores. Barcelona, 2007
• Ultramarina. Tusquets Editores. Barcelona, 2004
• Escúchanos, Señor, desde el cielo de tu morada. Tusquets Editores. Barcelona, 2003
• Oscuro como la tumba en la que yace mi amigo. Tusquets Editores. Barcelona, 2002
• Poemas. Visor Libros. Madrid, 1995
• Un trueno sobre el Popocatépetl. Era. México DF. 2000

Barcelona en flames durant la Setmana Tràgica

Quan un fet tan greu i tan pròxim, com fou per a nosaltres la commoció de Barcelona en l’última setmana de juliol, cau dintre del nostre esperit, se produeix en ell una torbació semblant a la que es promou en un estany quan una gran roca estimbada hi cau i s’hi enfonsa: que tota l’aigua s’estremeix i arremolina, i el llot que era en son fons s’alça i s’escampa en ella enterbolint-la, i totes les coses que hi nedaven muden de lloc, i en confusió pugen i baixen i es mouen en desordre, anant a fons les més lleugeres i surant un moment les més pesantes, i les de les vores al centre i les del centre arraconant-se; fins que, la roca al fons ja per a sempre ben quieta, l’aigua també va reposant-se i cada cosa va tornant a son lloc segons la llei de sa natura, i l’ona s’aplaca en cèrcols que s’eixamplen, i s’aclareix a mesura que el llot se va colant cap al fons altra vegada, fins a restar tersa i immòbil, reflectant de nou el cel en sa puresa: aixís mateix el nostre esperit, contorbat per la tribulació, cerca de nou la calma ordenant les passions agitades i la confusió dels pensaments: passen els temors, passa la ira, el judici torçat se rectifica, moltes resolucions tornen endarrera, i el fonamental impuls que ens regeix la vida suauament avança, segur de son poder, vers aquell fi de bé que es el seu nord i no pot fallar-li. Llavors serenament ve la pregunta que porta al darrera el bon propòsit –Què ha sigut això? i com ha estat i per què? i què cal fer-hi?

Aixís en trobem ara; i no ha calgut menys temps que aquest; tan forta fou la sotragada.

Lo primer que es destria és el pretext, lo que semblà la causa immediata. Contra la guerra: està bé; contra el poder que arrenca de la llar el fill o el pare per dur-lo a morir per una causa que pot ésser justa i noble dintre una raó fondament nacional o diplomàtica, però que no és popular, que és remota a la comprensió del poble, i que en la realitat del seu sentiment és una atrocitat inexplicable; i el poble s’hi resisteix, se revolta: primer morir en la revolta justa que deixar que els seus morin per un arbitrari del poder o per conveniència d’altri. Està bé; o, almenys, s’explica. Però, ¿què tenen que veure amb això els incendis i les profanacions i les rapinyes i l’assassinar gent indefensa o bé insultar-la, i destruir instituts de caritat i d’ensenyança, i temples que res ofenen, i l’obstinar-se després en una estèril alarma?

Llavors ve la segona explicació: la revolució premeditada per un partit polític que aprofita un estar d’agitació qualsevol per a empeltar-hi el seu ideal o avivar el seu esforç per aconseguir-ho. Mes aquesta explicació es destria igualment que la primera; perquè, si fos certa, altres senyals s’havien de veure d’aquella premeditació, que la crema i el saqueig; altres masses armades n’haurien sortit; altres homes s’haurien posat al davant, altres crits haurien sonat, altra organització s’hauria descobert en la revolta. ¿Me voleu donar a entendre que l’ideal de cap partit polític se redueixi a cremar convents, la seva organització a tirar escopetades per darrera les finestretes? No us puc creure.

Oh! –poden dir-me encara– de la revolució mal organitzada o avortada, de la turba que ella llançà al carrer sense saber valer-se’n, se’n valgueren només les sectes que tenen per únic ideal l’odi a l’Església catòlica i tota aquella gent d’ideal més senzill encara: l’ordi pur, el fer mal.

Llavors ens trobem de ple a dintre la Pastoral del senyor Bisbe de Vic, que d’això tracta: Satanàs contra Déu, el Principi del Mal contra la Redempció, l’Odi contra l’Amor. I el remei d’això, senzill i sublim: abraçar-se a la Creu, sofrir el martiri com una glòria, tornar bé per mal, amor per odi, vèncer simplement per l’exemple de la suavitat en el viure, i de la fortalesa en el morir.

Aquesta hauria sigut la nostra última paraula –i no en caldria ni una més–, i aquest hauria d’ésser el nostre serè i definitiu propòsit , si ens sentíssim ben capaços de seguir-lo: i això farà, ademés, un remei universal, la definitiva instauració de la humanitat en Crist. Però som tals encara, que si tanta fortalesa fos en nosaltres, cregueu que, en la major part, s’hauria manifestat ben d’altra manera. I el que no haguem donat senyals ni tan sols d’aquella valentia que cal per a portar-se com a homes entre homes, ens acusa de sobres la mancança de lo que es necessita per a portar-se com a santes entre diables. Aixís és que, tot posant-nos al davant aquesta, per si un dia la humanitat pot assolir-la, ens convé començar per la primera, que és la que de moment ens fa més falta.

I posant-nos en el món, d’aquí i el d’ara, comencen per preguntar-nos: –¿Com és que aquesta i altres coses que passen a Barcelona, no passen en tal grau en cap més banda?

¿Com és que de Barcelona se’n diu ja arreu «la ciutat de les bombes», i ara de poc se n’ha dit «la ciutat famosa infame»? No em vinguéssiu amb allò de que els que fan el mal són forasters, perquè llavors us hauria de dir que major infàmia que en fer-lo hi ha en sofrir-lo. Doncs, deixem-ho córrer això: som nosaltres. Per què?

Aquesta és una qüestió, en substància, d’educació i, pel prompte, de policia, i per tant, de l’Estat, no és això? Sobretot l’últim. Perquè si cada ciutadà s’ha de posar a fer d’espia i armar-se a casa seva per anar a trets amb el veí o amb la turba del carrer, potser li sortiria més a compte anar-se’n a viure al Rif o, si vol treballar en pau, mudar-se a un país més civilitzat. Doncs, aquesta és una qüestió d’administració pública: però que està dominada per una causa geogràfica.

En efecte; dintre tals i tals graus de latitud hi floreix el desordre social igualment que hi floreixen els tarongers. L’esperit revolucionari hi és fort com el vi, la brutícia de les ciutats sembla regida pels termòmetres, els mendicants hi pul·lulen com les mosques, hi ha molta pols i moltes bullangues, i, ben mirat, no són l’origen diferent de les bombes, els renecs i la moneda falsa. La bomba i el renec són, sobretot, una mateixa cosa: un desfogament destructor de la impotència per crear. L’àngel que volgué i no pogué ésser com Déu, blasfemà; el que odia la societat, i no se sent fort per a transformar-la, tira una bomba al mig de la plaça. El sentiment és el mateix: la impotència enrabiada.

Ara fixeu’s en la nostra excel·lència en el renegar i en les bombes comunament, i digueu-me si no hi veieu en això un raig de llu… tenebrosa. De mosques, mendincants, escombraries, pols i bullangues ne tenim poc més o menys lo que ens pertoca; però la bomba i el renec són l’excel·lència nostra.

Doncs senyal de que el nostre mal és la impotència: una impotència social superior –diguem-ho així– a la dels altres pobles semblants nostres; i que es manifesta a Barcelona més, com més gran població s’ha anat fent. Heus aquí una gran conglomeració d’energies individuals que no ha pogut crear un organisme social proporcionat a la seva massa, mal incorporada encara a la total de l’Estat que ha de regir-la, i que pateix del mateix mal sense sentir-se’n tant com nosaltres, i en aquest Estat, com a un poder estrany, li demanem lo més urgent: policia, força armada, lleis… i que nosaltres ja farem escoles, per després… Policia, repressió, escola, lleis… bah! remeis per fora.

Que no ho veieu que lo que ens manca és l’amor? Mancança horrible, però és això! Això, que en el descontent de la vida és odi, i en el content egoisme : tot plegat lo mateix, falta d’amor; i l’amor és el primer «perquè» social, i el regenerador d’organismes, i la potència: l’única. Sense això, tot serà en va. Més, com cobrar-lo? Jo us ho diré: en el dolor que vinga.

Catalunya, Barcelona, has de patir molt, si vols salvar-te. Has d’acceptar les bombes i el dol, i el robar, i l’incendi: la guerra, la pobresa, la humiliació, i les llàgrimes, moltes llàgrimes, fins que del fons del teu sanglator salti la guspira que t’abrandi el cor en un amor qualsevulla –jo no sé ara quin, però en essent amar tots són iguals. Tot amor és valentia, potència, creació i virtut social; sols amb ell se pasten els pobles; i sols en el dolor podràs trobar-lo. Qui no pateix, no pot dir ben bé que estimi; i ai! d’aquell que pateix sense l’amor! Cerca l’amor en ton dolor, ah! Barcelona–, i qui no hi vulgui ésser en això, que se’n vagi. I si al capdavall resultés que ens n’havíem anar tots, la mirar Barcelona deserta, Catalunya desolada, qualsevulga viatger podria dir: Aquí hi hagué potser una gran població; però per cert que mai hi ha hagut un poble.

Publicat a “La Veu de Catalunya“
1 d’octubre 1909

Joan Maragall. Retrat de Ramon Casas

El cos central d’aquesta publicació, la transcripció del text llatí del Costumari del monestir de Sant Cugat del Vallès, va ser presentada l’any 1976 com a tesi doctoral d’Efrem Compte a la universitat de Princenton, als Estats Units. Són 420 pàgines. La tesi doctoral incorporava també un text introductori que, bo i reduït, també s’ha inclòs en aquesta edició. Cal indicar, però, que no és una transcripció íntegra del manuscrit, ja que falta la part musical.

El costumari de Sant Cugat del Vallès és un manuscrit redactat al segle XIII (entre 1221 i 1223)  pel monjo Pere Ferrer, actualment es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i està dedicat a l’abat Raimon de Banyeres.

Segons ens explica a l’estudi introductori, a Pere Ferrer no l’hem de veure com l’autor material del manuscrit, ja que l’anàlisi de l’escriptura permet identificar diverses formes d’escriptura. Malgrat que hi ha alguns escribes que tenen una participació puntual, s’han reconegut quatre escribes els que tenen una participació destacable en la composició del manuscrit.

L’objectiu en redactar el costumari era deixar constància dels antics costums i la normes pròpies del Monestir de Sant Cugat, com a complement a la regla de Sant Benet que, de la mateixa forma que a la resta de monestirs benedictins, establia els preceptes de la vida espiritual… arribant a detalls com la composició dels menús a les diverses celebracions (per Nadal, menjàven torró d’avellanes!) o la distribució de les viandes: pels monjos, tres ous; al prior quatre i a l’abat, sis ous.

El costumari inclou algunes referències al Monestir de Sant Llorenç del Munt, que des del 1099 es trobava unit al de Sant Cugat. La relació entre els dos monestirs era intensa i alguns detalls fan pensar que durant algun temps, el costumari va ser traslladat a Sant Llorenç.

Per exemple, es veu com la commemoració que els monjos feien al patró del monestir, després de les vespres i les laudes, el nom de Cucuphate (Cugat) és raspat i substituït per Laurentius (Llorenç). Aquestes esmenes són fetes entre finals del segle XIII i començaments del segle XIV.

El costumari està dividit en quatre parts: la primera descriu la vida dels monjos, com és el seu dia a dia; la segona regula l’ofici diví i la litúrgia anual; la tercera descriu alguns dels càrrecs del monestir, rendes i privilegis, i la quarta és musical que, com ja he indicat, no forma part d’aquesta transcripció.

Seria força desitjable que, en un futur no massa llunya, poguem disposar d’una traducció al català d’aquesta important font històrica.

Títol: “El costumari del monestir de Sant Cugat del Vallès“
Transcripció: Efrem E. Compte
Prefaci: Anscari M. Mundó
Institut d’Estudis Catalans
Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, LXXXII
433 pàgines
1a edició, febrer del 2009
ISBN 978−84−92583−31−7
Preu: 35,00 €

El meu agraïment a l’Institut d’Estudis Catalans per fer-me arribar un exemplar del llibre.

Google Llibres, versió en català de Google Books

Avui s’ha presentat a la Biblioteca de Catalunya la versió en català del Google Books. Google Llibres permet realitzar cerques dins de tots els llibres digitalitzats per Google, incloent-hi els 35.000 llibres del fons de la Biblioteca de Catalunya. La cerca es realitza, per defecte, tant dins dels llibres que estan completament digitalitzats com en els llibres dels quals es disposa d’una digitalització parcial (per exemple, els llibres de la Bernat Metge).

Com recordareu, fa un parell de mesos ja vaig detectar la presència dels primers volums de la Biblioteca de Catalunya i de l’Ateneu Barcelonès dins de Google Books. L’anunci d’avui oficialitza la seva presència, alhora que permet utilitzar el català en la interfície de cerca.

Actualització: Vídeo de l’ACN amb la notícia de la presentació

Get the latest Flash Player to see this player.

tasaciondelibros.com és una pàgina web d’una llibreria de Lleó (Castella) que realitza taxacions de llibres vells, biblioteques, arxius, gravats, mapes, etc… Si el valor del llibre és inferior als 1.000 euros, el preu de la taxació és de 15 euros; si és superior, el preu s’incrementa.

Haig de dir que la pàgina web la trobo especialment complexa i recargolada, de molt difícil comprensió i… amb presència de notes escrites amb lletra petita (i il·legible) que et fa sospitar que hi ha alguna cosa a amagar.

Els autors d’aquesta web participaran al curs sobre taxació de llibres que es fa a finals d’agost a Jaca.

Barcelona ara fa un segle:

Una fotografia històrica: La Setmana Tràgica de 1909