La nit de Nadal de l’any 1350 fou molt especial al Monestir de Sant Cugat de Vallès. Salvador Cardús ho explica amb aquestes paraules:

Els monjos amb llurs càntics emplenen l’ambient de mística poesia; canten les Matines que precedeixen la festa de la Nativitat del Senyor.

En una de les rúbriques l’abat Biure s’agenolla i acota dolçament la testa, mentre medita una de les lliçons que es disposa a entonar.

Amb els ulls clucs i amb el front entre les mans –com bellament expressa mossèn Riber–, l’abat pensava en el sentit misteriós de la lliçó que li tocava cantar.

I tal vegada fos en aquest precís instant, quan el rés dels nocturns arriba a la seva fi, en apropar-se l’hora solemne del naixement del Senyor, que un gran avalot i forta remor de passes irromp a l’església, mentre la pacífica i devota multitud absorta, oïa l’alegre cant del responsori “Oh Magnum Misterium”, de l’advertiment del Déu fet Home, entonat solemnement per l’abat des de la majestuosa cadira abacial del cor.

El temple es veu sobtosament sorprès per la presència d’un turbulent escamot d’homes armat d’espases i coltells desembeinats, disfressats amb barbes postisses. Alguns d’ells, i Saltells en primer terme, es dirigeixen dreturerament a la porta del cor, a la dreta de la qual hi ha la cadira abacial i enfellonits es llencen damunt la persona abstreta i venerable de l’abat.

El relat segueix… però és important indicar que, malgrat que a primer cop d’ull sembli una novel·la històrica, “Un Nadal tacat de sang” és un llibre d’història rigorós i fet a consciència. Només el primer capítol, dedicat a explicar la llegenda, inclou referències no documentades i basades en la tradició… o bé directament inventades per alguns dels autors que han explicat el fet.

Aquest llibre va ser publicat l’any 1961 per l’editorial Aymà, dins de la col·lecció “El guió d’or”. Com els altres llibres de la col·lecció, era una edició de bibliòfil amb un tiratge de només tres-cents setanta-cinc exemplars (dels quals només tres-cents trenta es van posar a la venda).

Ara, en commemoració del cinquantè aniversari de la prematura mort de l’autor, Salvador Cardús i Florensa, la Fundació Torre del Palau n’ha fet una nova edició, dins de la col·lecció “Àmfora”. És un facsímil de la primera edició.

El llibre de Salvador Cardús és excel·lent tant pel que fa a la narració històrica, com a l’estil de lectura, ben agradable i a l’abast de qualsevol mena de lector. Des de les primeres pàgines, on s’explica l’evolució de la llegenda, es ben fàcil enganxar-se al text i seguir les pàgines per conèixer els fets que van portar a l’assassinat de l’abat de Sant Cugat.

A mi personalment m’ha fet gràcia trobar-me amb aquest llibre i descobrir l’excel·lent estil de Salvador Cardús, una persona que indirectament sempre ha estat molt propera: el carrer damunt del carrer on vivia a Terrassa s’anomena carrer de l’Historiador Cardús, en memòria seva. En aquest carrer hi ha l’escola on vaig fer els primers quatre cursos de l’EGB.

De la contraportada

L’autor hi analitza en profunditat els esdeveniments que van provocar l’assassinat de l’abat a mans de Berenguer de Saltells, un noble de Cerdanyola que estava en disputa amb el monestir per un tema de patrimoni. En morir, el pare de Berenguer deixà en herència una bona part de les seves propietats al monestir. El fill havia fugit a córrer món a i fer-ne de les seves, sense preocupar-se gaire de la salut de la família. En tornar reclamà de mala manera a l’abat allò que considerava que li pertanyia i com que no se’n sortí decidí passar a l’acció.

Organitzà un complot junt amb altres nobles de la zona que culminà el dia de Nadal amb l’assassinat de l’abat. El fet provocà un gran trasbals i la notícia arribà aviat a la cort del rei Pere el Cerimoniós i al Vaticà. Es dictà sentència, però els culpables es van fer fonedissos i no varen arribar ami a detenir-los. A Un Nadal tacat de sang Cardús analitza detalladíssimament i a partir de documentació inèdita els fets que van succeir i la repercussió que tingueren, que fou considerable. Pensem que fins i tot el papa Climent VI va llançar el famós anatema “gens Terracie et Sabadelli / gens inimica Dei”(¹) contra els habitants de Terrassa i Sabadell perquè, segons es deia, alguns d’ells havien participat en la preparació del crim. Entre altres coses, Cardús demostra que entre els implicats no hi havia ningú de Terrassa per la qual cosa, si més no, l’amatema papal hauria d’haver restringit l’abast geogràfic de la proclama. Sempre va bé de saber-ho. També es cert que l’abat Biure va ser substituït per l’abat Busquets, de cognom genuïnament terrassenc. Però això ja són casualitats de la vida (i de la mort).

(Del pròleg de Jaume Aulet, professor de literatura catalana contemporània a la UAB)

(¹) “La gent de Terrassa i la de Sabadell són gent enemiga de Déu”

Títol: “Un Nadal tacat de sang. La mort de l’abat Biure“
Autor: Salvador Cardús i Florensa
276 pàgines
Fundació Torre del Palau, col·lecció Àmfora, 7
Terrassa, novembre del 2008
ISBN 978−84−935424−8−1

Exposició online: “Amadís de Gaula: quinientos años de libros de caballerías”. L’exposició físíca està oberta a la Biblioteca nacional de Madrid fins el 18 de gener.

Joan Brossa al seu estudi del carrer de Balmes, cantonada amb la Travessera de Gràcia.
Fotografia de Pau Barceló feta el 1974. Gràcies a la Fundació Joan Brossa per la fotografia

Sóc a casa meva
La casa és al carrer de Balmes
El carrer de Balmes és a Sant Gervasi
Sant Gervasi és a Barcelona
Barcelona és al Principat
El Principat és als Països Catalans
Els Països Catalans són a Europa
Europa és una de les cinc parts del món
El món és un astre
i l’astre ens transporta sense treva espais enllà.

Cau de poemes, 1960

Joan Brossa va néixer el 1919 al barri de Sant Gervasi de Barcelona. Els primers anys els va viure al carrer de Wagner (actualment desaparegut per la construcció de la Ronda del Mig).

L’any 1958 es va traslladar a l’àtic del carrer de Balmes, 206 a la cruïlla de Balmes amb la Travessera de Gràcia, on va escriure els seus llibres i rebia la visita dels seus amics i tothom que el volia conèixer.

Poc a poc el pis es anar omplint de papers, piles de diaris i llibres. Aquesta és, segurament, una de les icones més conegudes de l’artista: assegut en un balancí en un pis atepeït de papers on es dibuixaven uns passadissos per accedir a la taula, sortir a la terrassa, acostar-se a la prestatgeria dels llibres.

Aquest post participa a l’Abloccedari Brossa.

Teniu algun regal pendent de comprar?

Un parell de suggeriments vist a Bloc de lletres:

	“In the library”, un perfum amb la característica olor dels llibres vells
	Pijama amb prestatgeries plenes de llibres, de tota mena: història, misteri, biografies, novel·la…

La Biblioteca es ilimitada y periódica. Si un eterno viajero la atravesara en cualquier dirección, comprobaría al cabo de los siglos que los mismos volúmenes se repiten en el mismo desorden (que, repetido, sería un orden: el Orden). Mi soledad se alegra con esa elegante esperanza.

“La Biblioteca de Babel“
Jorge Luis Borges

Get the latest Flash Player to see this player.

“El seu amic ens deia: ‘ara va per la a’, ‘ara va per la b’, ‘ara va per la c…’ i quan ens deia ell que anava per una lletra ens el figuràvem directament com si Coromines ascendís aquesta lletra, com si pugés per la lletra. ‘Ara va per la g’… i tots dèiem oh! ara va per la g! I realment el vèiem passar per una carena de lletres i lletres fins arribar a aquesta muntanya final que era l’obra acabada”.

“L’Onomasticon el va fer després del Diccionari català. I què li va passar amb això? Què va començar-lo a publicar cap als anys 90. I ell tenia 85 anys en aquell moment. Com és possible que una persona als 85 anys emprengui la redacció, amb una màquina d’escriure arcaica, d’una cosa monstruosa com l’Onomasticon, plena de signes fonètics, plena de textos antics, plena de referències eixerrides, de referències sense cap interès podríem dir actual. Doncs això ho va començar a fer als 85 anys.

Sembla mentida! És una espècie de monstre que, en aquest sentit és no només un monstre de la ciència sino que és un monstre de la naturalesa humana”.

Comprar el llibre

Ens trobem amb un interessant llibre de divulgació de la història de Barcelona que explica un dels períodes segurament menys coneguts.

La història comença l’endemà de la derrota de  la Guerra de la Successió, quan el 13 de setembre de 1714 les tropes franco-espanyoles entren dins de la ciutat de Barcelona, dissolen les institucions de govern (Consell de Cent i Diputació del General) i comença la repressió.

La fita final del llibre és el moment en que la ciutat aconsegueix desfer-se de les muralles que l’asfixiaven.

Avui, quan es fa qualsevol ruta històrica per la ciutat de Barcelona, en arribar a les poques restes de la muralla que encara subsisteixen (bàsicament de la romana, integrada dins d’edificis; de la medieval només ens resta la zona al voltant del Portal de Santa Madrona), no és difícil escoltar comentaris sobre “quina pena que es destruís la muralla”. Certament, amb la perspectiva del segle XXI a tothom ens agradaria una ciutat amb muralla medieval, ja que faria “més bonic”.

Però la muralla de Barcelona durant força anys va ser un autèntic ofec de la ciutat. No només la limitava geogràficament i feia que la vida dins fos realment difícil, sinó que era un símbol de la repressió que patia la ciutat. Així, un dels capitans generals a càrrec de la ciutat reconeixia obertament que les muralles no es podien tirar a terra ja que “si se permitiese el ensanche de Barcelona se necesitarían cuarenta mil hombres para tenerla sujeta y España no es bastante rica para aumentar de este modo su ejército”. Un exèrcit de quaranta mil soldats per tenir sota control una ciutat de cent cinquanta mil habitants.

A “La ciutat captiva” trobarem una detallada història d’aquests cent cinquanta anys i de l’evolució de la població i la ciutat. Amb abundant fotografia i mapes, ens ofereix una visió força completa de tot el que ha succeit a la ciutat.

D’aquesta forma podem veure com ha anat evolucionant el recinte de la ciutat emmurallada, amb les seves divisions administratives, l’emplaçament dels serveis i les fàbriques, els canvis d’utilització dels terrenys que s’alliberaven: monestirs, cementiris, carrers i places…

També se’ns fa el repàs de l’agitada vida, amb continus aixecaments populars, una duríssima repressió militar (els militars espanyols demostren, d’una banda, una absoluta ineptitud en la lluita contra d’altres exèrcits, però una sorprenent capacitat de repressió contra els ciutadans civils, especialment si són catalans), els bombardejos que ha patit de la ciutat (un dels quals, el realitzat pel General Prim entre el 6 de setembre i el 18 de novembre de 1843 no el coneixia en absolut) i altres mostres de repressió.

Altres episodis tractats són les bullangues del 1835 i 1836, les invasions franceses, l’arribada del ferrocarril, la col·locació de plaques amb els noms dels carrers i els primers canvis urbanístics (la construcció del Passeig de Sant Joan, dels Camps Elisis i del Passeig de Gràcia).

En definitiva, ens trobem amb un molt bon treball de divulgació històrica, explicant molts dels episodis que actualment són força desconeguts, fins i tot per aquells que tenim un cert interès en conèixer la història i que tot sovint ens quedem aturats al 1714. La història de Barcelona, i de Catalunya en general, és certament força complicada i no sempre agradable de llegir. Moltes vegades hi ha hagut episodis certament còmics –dins de la desgràcia general, d’altres de menyspreables, o d’il·lusió davant la visita dels diferents monarques que de tant en tant feien estades a la ciutat. Però abunden molt més els moments d’un elevat patiment.

El llibre acaba amb la demolició de les muralles i els primers passos per a l’expansió, amb l’Eixample que naixia.

De la contraportada:

El 13 de setembre de 1714, perduda la darrera batalla, començà el desmantellament implacable i sistemàtic de l’Estat català. A Barcelona, capital d’aquell estat extint i darrer bastió de la resistència, li fou reservat un càstig exemplar i específic: la conversió en plaça forta, la total submissió al poder militar espanyol. La nova condició es traduí en la permanència d’una desproporcionada guarnició militar i l’obstinada pervivència de les muralles, enteses no com a element defensiu, sinó de control de la ciutat. I encara s’afegí un nou element arquitectònic de caràcter repressiu, la Ciutadella, que obligà a enderrocar gairebé tot el barri comercial i mariner de la Ribera. Diverses generacions de barcelonins maldaran per desfer-se’n, però l’objectiu no seria assolit fins als anys 1854–1856, quan fou enderrocada la muralla de terra que havia de permetre l’eclosió de la gran metròpoli. Aquest període turbulent de 150 anys és el que hem anomenat la ciutat captiva, presonera de les seves pròpies muralles, en l’aspecte físic, i de la supremacia militar, en l’ordre moral.

Aquesta és la història, sovint oblidada, de la lluita d’una ciutat per la seva supervivència. Una voluntat de progrés que portà Barcelona a protagonitzar una revolució industrial insospitada, a recuperar el lideratge d’un país ocupat, esquarterat, disminuït i sense capacitat política. És la història, també, de la seva ciutadania, protagonista principal d’un viatge des de l’Antic Règim a la ciutat contemporània.

Títol: “La ciutat captiva. Barcelona 1714–1860″
Autor: Ròmul Brotons i Segarra
205 pàgines
1a edició, novembre 2008
Albertí editor
ISBN 978−84−7246−086−7

“This is where we live”: benvinguts a la nostra ciutat, el nostre món i els nostres llibres.

Una guia de referència dels noms de les parts del llibre:

L’he vist a Hispanoamérica. Artes del libro. És en castellà; en català en conec una altra referència, molt més senzilla, al catàleg de l’exposició “L’enquadernació, ofici i art” que es va fer l’any passat a Artesania Catalunya:

Us imagineu participar en una excursió on també hi són mossèn Jacint Verdaguer, el poeta Àngel Guimerà, l’arquitecte Antoni Gaudí, l’escriptor Francesc Matheu i molts altres noms il·lustres de la Renaixença?

Entre el 17 i el 21 de maig de 1882 alguns afortunats van tenir l’oportunitat de fer-la. Va ser una excursió col·lectiva als monestirs de Poblet i Santes Creus i a les poblacions de Valls i Tarragona, on van fer una ruta literària i arqueològica.

L’excursió la va organitzar el poeta valencià Teodor Llorente i Olivares, amb el Centre Excursionista “Lo Rat Penat”. Hi van participar vint-i-nou excursionistes, quinze del País Valencià, tretze de catalans i un de mallorquí (Marian Aguiló); posteriorment se’n van anar afegint altres intel·lectuals durant les diferents etapes. Va ser, per tant, una ocasió d’agermanament dels màxims representants culturals dels Països de parla catalana, compartint diversos moments molt emotius, amb diverses recreacions literàries, lingüístiques i patriòtiques.

La importància de la reunió es pot copsar amb les diverses cròniques publicades en mitjans de comunicació, tant de València com de Catalunya, en castellà i en català. També es van compondre diversos poemes i articles directament sorgits de l’experiència de participar en l’excursió.

Aquest llibre fa una reconstrucció de l’excursió i inclou un ampli apèndix documental amb les cròniques que van escriure Teodor Llorente (publicada a “Las Provincias”, al “Diario de Tarragona” i traduïdes al català a “La Veu del Montserrat”); per Fèlix Pizcueta (publicada a “El Mercantil Valenciano”); per Joaquim Riera i Bertran (que aparegué a “La Renaixensa”); d’Àlvar Verdaguer (Butlletí de l’Associació d’Excursións Catalana); d’Emili Vilanova (també a “La Renaixensa”) i, finalment, una crònica anònima a la “Revista de Valencia”.

També hi ha tres escrits que expliquen la fraternitat entre els participants de les jornades d’excursió, escrits per Joaquim Riera, Jaume Collell i Josep Brel, també publicats en diversos diaris de l’època.

L’últim apartat són les poesies de Francesc Matheu, Jacint Verdaguer, Teodor Llorente, Fèlix Pizcueta, Terenci Thos i Àngel Guimerà. Són poesies escrites pels participants en l’excursió (excepte el cas de Terenci Thos, que no hi va anar malgrat tenir-ho previst) i que expliquen les sensacions recollides durant els quatre dies de germanor en indrets tan simbòlics com Poblet o Santes Creus.

Vull agrair a l’Emili de l’Arxiu de Folklore i a la Diputació de Tarragona l’amabilitat de fer-me arribar un exemplar del llibre, que va ser lliurat als participants al curs “El rei Jaume I en l’imaginari popular i la cultura”, celebrat el passat octubre a Salou i on es va realitzar aquesta mateixa excursió.

De la contraportada

“La Renaixença i la Ruta del Cister” analitza i reprodueix les múltiples cròniques periodístiques i composicions líriques que generà la visita que, del 17 al 21 de maig de 1882 i per iniciativa de Teodor Llorente, realitzaren una trentena d’intel·lectuals catalans, valencians i mallorquins als monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus i a les ciutats de Valls i Tarragona. Una excursió històrica que, ateses la transcendència i la significació socials que assolí, marcà una fita en les relacions de germanor cultural i patriòtica que durant el període de la Renaixença practicaren els escriptors i artistes de tots tres territoris, i que cal situar en la gènesi dels processos de valoració i recuperació que experimentaren dos dels conjunts monacals més importants de l’antiga Corona d’Aragó.

Títol: “La Renaixença i la Ruta del Cister. L’aplec de catalans, mallorquins i valencians a Poblet, Santes Creus, Valls i Tarragona (1882)“
Autor: Rafael Roca
141 pàgines
1a edició, octubre del 2008
Cossetània Edicions, col·lecció “Antines”, 15
ISBN 978−84−9791−409−3