Rebut un exemplar de la biografia de Joan Peiró, ministre d’Indústria de la Segona República i afusellat l’any 1942. És el llibre en que estava treballant Josep Benet abans de dedicar-se a escriure les seves memòries.
A la contraportada
En el pròleg a El president Companys, afusellat, ens recorda Josep Benet: “En el meu llibre anterior, Domènec Latorre, afusellat per catalanista, vaig escriure que Franco durant la guerra civil i després durant la postguerra, sobretot la immediata, cometé milers de crims contra els drets humans, contra la humanitat. Fou, doncs, un criminal de guerra. Cal dir-ho perquè és veritat; per tant, hauria hagut de ser jutjat per un tribunal penal internacional una vegada acabada la guerra mundial”.
Nascut el 1887 al barri de Sants de Barcelona, Joan Peiró fou secretari general de la CNT i va arribar a ser ministre d’Indústria de la Segona República. El 1939 s’exilià a França, però amb la invasió nazi va ser enviat a Alemanya i d’allà fou extraditat a Espanya, on va ser afusellat el juliol de 1942 a Paterna (València).
En la línia de El president Companys, afusellat i Domènec Latorre, afusellat per catalanista, aquesta obra és una nova aportació de Josep Benet a la reivindicació d’homes memorables injustament afusellats pel règim franquista. I aquest és també el motiu d’haver inclòs, al final d’aquest llibre, “El cas del Dr. Joan Peset”.
La tesi, titulada Los complementos pronominaloadverbiales derivados de IBI en INDE en la Península Ibérica, es va publicar el 1947, a càrrec del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, com a un annex de la Revista de Filología Española. Es tractava, de fer, d’un treball especialitzat sobre els pronoms hi, en. A propòsit d’aquest tema –i fent un salt de més de cinquanta anys– s’ha de dir que en el català d’avui aquests pronoms també tendeixen a desaparèixer, com va passar en el castellà i l’aragonès.
S’estan perdent molts trets essencials de la llengua per influx del castellà, que és l’idioma dominant. Anys enrere, si haguéssiu sentit dir a algú “No he pogut anar” ens hauríem pensat que volia dir que no havia pogut anar de ventre. Ara aquesta frase se sent habitualment, en comptes de “No hi he pogut anar”. A la Gramàtica de l’any 1994 hi insisteixo molt en aquesta qüestió, però és difícil…
Conversa amb Antoni M. Badia i Margarit recollida a la biografia publicada el 1997 per la Fundació Catalana de la Recerca Pàgina 39
Ara fa dos-cents anys, en els primers anys del segle XIX, Catalunya era envaïda per les tropes franceses de Napoleó. S’iniciava d’aquesta forma la guerra del francès.
Va ser una guerra especialment salvatge: tot el país es va convertir en un immens camp de batalla, on els bàndols no estaven mai ben definits i no se sabia qui anava a favor de qui. Només una cosa és ben clara: qui ho va patir més van ser els de sempre, el poble.
A “La venjança del bandoler” Martí Gironell fa una reconstrucció novel·lada de la vida de Josep Pujol i Barraca, conegut com a Boquica.
Arran d’un fet casual, l’any 1984, les protestes per la construcció d’un abocador d’escombraries a la Garrotxa, un periodista es sorprèn en veure una misteriosa pintada fent referència on surt el nom de Boquica. Investigant qui era descobreix que es tracta d’un avantpassat seu.
Això li desperta la curiositat. I comença a interessar-se sobre qui era aquest avantpassat i les raons per les quals, dos segles després, el seu nom encara pot utilitzar-se per fer por. Per això va a cercar al seu avi i li demana que li expliqui la història.
En aquest punt comença el repàs de tota la història d’en Josep Pujol. El seu naixement a Besalú el 1778 enmig d’un eclipsi de sol, la infantesa amb les trapalleries pròpies d’un nen i la presència d’un amic inseparable, en Jan; els primers anys fent feines de traginer portant mercaderies d’aquí a allà, amb l’experiència d’un assalt per part d’uns bandolers que el segrestren, la topada amb la celebració d’un aquelarre… i la coneixença de la Maria, la seva dona.
Tot això canvia arran de la invasió francesa. Un exèrcit que practica la política de terra cremada, arrasant tot el que hi ha per allà on passen. En Boquica passa a formar part de les anomenades “tropes patriòtiques” lluitant contra l’invasor francès amb la tàctica de la guerrilla. Participa en diverses accions, compaginades amb la seva feina de traginer fent tota mena de transports.
Justament en un d’aquests transports li encarreguen d’amagar una partida d’armes en una cova, lluny del front. Serà un dels últims viatges que farà ja que uns dies després els seus animals són requisats per l’exèrcit francès. En veure el panorama que tenia a casa, amb quatre fills que no tenien res per a menjar li fa decidir de treballar pels francesos. És una qüestió de supervivència, però també de cansament pels polítics i militars corruptes i ineptes. I també de desengany en veure com l’exèrcit que els havia de protegir fuig cames ajudeu-me deixant tota la comarca indefensa.
Des del bàndol francès entra a formar part com capità d’un regiment de miquelets, les tropes locals que eren utilitzades per l’exèrcit francès en tasques de recaptació d’impostos. En realitat, eren uns bandolers que tenien la població atemorida i realitzaven tasques de repressió contra la població civil.
L’objectiu d’en Josep Pujol, però, va més enllà. El anhela que un cop passada la guerra s’aconseguirà una nació lliure i més justa, aplicant els criteris més moderns de concepció legislativa i de drets. La invasió francesa és, alhora, un mal necessari per trencar amb el passat i un període transitori.
Comença aquí una llarga trajectòria i guanyant-se tota mena d’enemics. Finalment arriba un caçarecompenses que resulta ser el seu company d’infantesa, en Jep ara transformat en Jean Baptiste. En Josep Pujol demostra ser el més viu de tots i aconsegueix escapolir-se de totes les trampes.
Però l’exèrcit francès ja està en decadència. En poc temps acaba fugint de Catalunya i tornant a França. En Josep Pujol els segueix i reclama el pagament pels serveis realitzats. I en rebrà de pagament, però no allò que s’espera…
La novel·la de Martí Gironell és un llibre de lectura fàcil, amb un bon grapat de reconstruccions sobre com era la vida a Catalunya durant el període de la guerra del francès. Des de les celebracions, els menús del dia a dia i dels esdeveniments assenyalats; la repressió i persecució constant que realitzen els dos bàndols. També destaca per la minuciositat de les descripcions, ajudant a crear fàcilment un escenari dels fets explicats.
No és una novel·la històrica com les que estem acostumats (és ben diferent a “El pont dels jueus”, l’altra novel·la de l’autor). A diferència de la reconstrucció d’un esdeveniment o un episodi concret, ens trobem amb la biografia novel·lada d’un personatge ben peculiar, el que s’acaba definint com bandoler amb raons.
Jo m’ho he passat molt bé llegint-la.
A la contraportada:
1808. Els francesos envaeixen Catalunya i comença una guerra que durarà sis anys.
A Besalú, Josep Pujol de can Boquica, un jove traginer que coneix tots els camins de les comarques frontereres, es posa al capdavant d’una guerrilla contra la invasió napoleònica. Però la fam i la decepció amb els dirigents patriotes l’impulsen a convertir el seu grup en una banda de miquelets, els milicians partidaris dels francesos. Amb fama de bandit sanguinari, en Boquica aleshores passa a ser un “caragirat”, literalment un renegat o traïdor.
Un traïdor peculiar. En tots dos bàndols, ell hi té un nombre creixent d’enemics, fins al punt que algú contracta un mercenari per eliminar-lo. I no pas un qualsevol.
Amistat i traïció, ambició i passió en l’extraordinària història del bandit més honest de la guerra del Francès
Títol: “La venjança del bandoler“ Autor: Martí Gironell 1a edició, octubre 2008 Columna Edicions Premi Nèstor Lujan de novel·la històrica 2008 330 pàgines ISBN 978−84−664−0953−7
Una hora de ràdio (MP3) que ha passat a la història: el 30 d’octubre del 1938, de 20 a 21 hores, es va emetre la recreació de «La Guerra dels Mons», de H.G. Wells, realitzada per Orson Welles. També podeu llegir la transcripció del programa de ràdio.
Ladies and gentlemen, we interrupt our program of dance music to bring you a special bulletin from the Intercontinental Radio News.
At twenty minutes before eight, central time, Professor Farrell of the Mount Jennings Observatory, Chicago, Illinois, reports observing several explosions of incandescent gas, occurring at regular intervals on the planet Mars. The spectroscope indicates the gas to be hydrogen and moving towards the earth with enormous velocity.
(…)
Ladies and gentlemen, this is the most terrifying thing I have ever witnessed
(…)
Incredible as it may seem, both the observations of science and the evidence of our eyes lead to the inescapable assumption that those strange beings who landed in the Jersey farmlands tonight are the vanguard of an invading army from the planet Mars.
The battle which took place tonight at Grovers Mill has ended in one of the most startling defeats ever suffered by an army in modern times; seven thousand men armed with rifles and machine guns pitted against a single fighting machine of the invaders from Mars.
Tot el país es va espantar pensant que la Terra realment estava sent atacada pels marcians.
Portada del New York Times del 31 d’octubre informant sobre les escenes de pànic
M’arriba un full de propaganda de la British Library de la campanya “Adopt a Book for Christmas”. Es tracta d’un programa per recaptar donatius per a la restauració del fons bibliogràfic conservat a la biblioteca nacional anglesa.
Com a mostra d’agraïment (i en funció del donatiu realitzat) la British Library fa un reconeixement del donant. Així si la donació és de 25 lliures s’emet un certificat d’agraïment. Amb una donació de 75 lliures, a més, s’ofereix una visita guiada (no personalitzada) a la British Library.
Per a les donacions més importants, el reconeixement augmenta. Així, per 150 lliures a més del certificat i la visita, el llibre receptor del donatiu portarà un ex-libris amb el nom del seu “pare virtual”. En cas de pagar 250 lliures, a més de l’ex-libris s’inclou una visita, personalitzada, als tallers de restauració.
I si arribem a les 500 lliures, a més de tots els reconeixements anteriors el nostre nom s’afegirà a l’exclusiva llista de benefactors.
No és, evidentment, que hagin inventat l’anar a peu. Aquesta mena de programes ja fa temps que existeixen. Sense anar més lluny, la Biblioteca de Montserrat té un programa d’adopció molt semblant.
En el cas de Montserrat, el donatiu mínim és de 50 euros, que dóna dret a rebre un certificat on s’indica quin és el llibre o document receptor de l’adopció. A mesura que augment el donatiu s’ofereix l’ex-libris o la visita comentada i personalitzada a la Biblioteca.
Les guardes són els papers que serveixen per unir les tapes i les tripes. Sovint, en les edicions curades de llibre s’utilitza paper amb algun tipus de decoració. Hi ha diverses tècniques per a la confecció d’aquests papers decoratius; un exemple ben conegut és l’engrut.
Personalment mai m’he fixat massa en les guardes; bàsicament només mirava si hi havia alguna mena de tall a les genives ni a les escativanes.
Bé, hi ha gent que sap apreciar més el seu valor i es dedica a col·leccionar-los. En podeu trobar una bonica selecció a End Papers.
Aquesta tarda s’ha fet la presentació del llibre a la Institució Cultural del CIC. És una de les presentacions més interessants a les que hi he anat en molt de temps. Tots els parlaments han estat d’un nivell envejable.
Al vídeo hi podem veure el pis on viu en Joan Triadú, ple de llibres per tot arreu i amb un menjador que, com ha explicat avui l’Isidor Cònsul, estava preparat per convertir-lo ràpidament en aula per fer classes de català.
Fixeu-vos en el detall del final de l’entrevista, quan rep una trucada telefònica. El telèfon és d’aquells d’abans!
La prodigiosa memòria del comte li feia venir a la ment totes le Minerves que hi pogués haver en gravats de portades, vinyetes o el que fos.
Calgué, doncs, continuar anant a buscar de la biblioteca un llibre rere altre, de manera que el comte acabà tot ell envoltat per un munt de llibres. Finalment, quan ja no se li acudí on podia haver-hi cap més Minerva, va exclamar rient:
“Apostaria que ara ja no hi queda cap Minerva a la biblioteca, i deu ser possiblement la primera vegada que una col·lecció de llibres ha de passar-se tan per complet de la imatge de la seva protectora”.
Si no s'indica expressament el contrari, el material publicat en aquest weblog es distribueix d'acord amb la llicència Creative Commons. Els continguts i opinions d'aquest bloc són de caràcter exclusivament personal, sense cap relació amb les meves activitats professionals.
— Classificat com a: Història — Comentaris (0)
Ladies and gentlemen, we interrupt our program of dance music to bring you a special bulletin from the Intercontinental Radio News.
M’arriba un full de propaganda de la 
