Jaume Plensa és un escultor català que, sovint, utilitza les lletres com a base per a la construcció de les seves obres.

Una de les més destacables és “Nòmada” a Antíbol, una població de l’Occitània (encara que crec hi ha altres escultures similars del mateix autor a altres llocs del món; com a Des Moines –Iowa, Estats Units– o Saragossa –Aragó–).

Aquesta escultura està dins del Bastió de Sant Jaume, una construcció del segle XVIII destruïda durant la Segona Guerra Mundial i reconstruïda amb posterioritat.

L’últim científic que va treballar a la Biblioteca era una matemàtica, astrònoma, física i la cap de l’escola neoplatònica de filosofia, un rang extraordinari d’acompliments per a un sol individu de qualsevol època. El seu nom era Hipàtia, Va néixer a Alexandria el 370. En un temps en què les dones tenien poques opcions i eren tractades com una propietat, Hipàtia es va moure lliurement i deseixidament pels dominis tradicionals dels homes. Tots els relats diuen que era d’una gran bellesa.

Qui parla en nom de la Terra?
“Cosmos” — pàgina 238
Carl Sagan, 1980
edició catalana Universitat de Barcelona, 2006

Comprar el llibre

“Camí de Sicília” és la narració, abreujada i sintetitzada, dels darrers anys del segle XIII. És l’època en que, després de les conquestes de les Illes Balears i València, hi ha la necessitat de continuar l’expansió.

Oriol Junqueras realitza un treball de divulgació (portant-la a l’extrem de no indicar cap referència bibliogràfica), que pràcticament es pot llegir com si es tractés d’una novel·la i no pas d’un llibre d’història. Només en algun punt, com per exemple quan parla dels Hohenstaufen, trobem un reguitzell de dates i noms. La resta del llibre tracta d’oferir una visió de síntesi, per tal de fer-lo més fàcilment digerible.

És interessant que, malgrat el poc espai disponible –és un llibre de menys de 100 pàgines–, es faci un important esforç de situació temporal. Així primer es fa una introducció a la situació europea des del segle XI, indicant el marc de relacions entre els diversos estats. També analitza l’impacte que té en les relacions socials el naixement de la burgesia, especialment en l’àmbit de la corona catalano-aragonesa.

Dins d’aquest marc de relacions europees, l’autor passa a analitzar el canvi d’orientació que s’ha de fer a l’estratègia de la corona d’Aragó arran de la desfeta de la batalla de Muret, que trenca els vincles històrics entre Catalunya i l’Occitània. A partir d’aquest moment, Catalunya es veu obligada a cercar nous territoris per tal de garantir, principalment, l’aprovisionament de cereals i, també, el poder econòmic i militar que garanteixi la seva viabilitat davant els perillosos veïns.

Fruit de tot això s’explica la necessitat de la conquesta de Sicília. I és una conquesta que neix fruit de la voluntat del rei, Pere el Gran, i el suport econòmic de les ciutats. La noblesa, per contra, té moltes més reticències i per tal de donar suport, força a la creació de la remença (el peatge que han de pagar els vassalls per abandonar les terres on treballa).

Finalment, hi trobarem el desenvolupament de les activitats militars. Des de la sortida de la flota catalana amb destinació a Tunísia, amb l’excusa que l’emir no paga les paries de vassallatge i que els hi serveix com a base per a una ràpida resposta a la petició d’ajuda dels sicilians. Després la defensa de Catalunya de la invasió francesa, amb una detallada explicació de les diverses batalles terrestres i marítimes.

Deia abans que aquest llibre pràcticament es pot llegir com una novel·la. I qui ho faci amb aquesta intenció hi trobarà històries d’honor, batalles militars èpiques, gestes heroiques, sang i fetge… tot explicant amb una gran habilitat per fer que la narració sigui alhora entenedora i rigorosa. Deixant de banda la llegenda que s’explica a les primeres pàgines, tota la resta del llibre són fets que van succeir. I són algunes de les pàgines més brillants de la història de Catalunya.

A la contraportada

Històricament, Catalunya ha mirat cap al Mediterrani. En concret, durant el segle XIII, els catalans van més enllà de Mallorca (1229)i del País Valencià (1238). Així, Pere el Gran, fill i successor de Jaume I, s’enfrontarà a una de les aliances més poderoses i temibles de tots els temps: França i el Papat. I, tot i així, conquerirà Sicília (1285) i derrotarà l’exèrcit croat que intentarà envair Catalunya.

Títol: “Camí de Sicília. L’expansió mediterrània de Catalunya“
Autor: Oriol Junqueras
91 pàgines
1a edició, setembre 2008
Cossetània, col·lecció “En guàrdia!“
ISBN 978−84−9791−353−9

La revista Wired ha publicat un reportatge, escrit per Steven Levy, sobre la Bibilioteca Jay Walker: Browse the Artifacts of Geek History in Jay Walker’s Library. És una biblioteca privada, creada per un dels primers milionaris de l’època de la bombolla .com

No és una biblioteca convencional. A la fotografia podeu veure el sostre on hi ha un dels Sputnik 1 original (els russos en van construir uns quants) i un model del X-29, l’únic avió dissenyat per a ser pilotat exclusivament per ordinador.

Però també és una biblioteca amb llibres. Hi destaca una impressionant col·lecció de llibres d’anatomia del segle XIX, algun que altre incunable (com la crònica de Nuremberg del 1493)…

I, finalment, una col·lecció d’equipaments informàtics. Des dels primers ordinadors als últims equips.

Josep Benet va morir el passat 24 de març, uns dies abans de la presentació pública del primer volum de les seves memòries.

Aquest llibret vol ser una penyora d’homenatge pòstum, recollint les tres intervencions realitzades durant l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Generalitat, el 25 d’abril del 2000.

Així hi trobem la semblança de Josep Benet realitzada per Hilari Raguer i les paraules adreçades pel president Jordi Pujol. Però també hi trobem el discurs que va realitzar Josep Benet on explica el seu compromís amb el país, un compromís formulat el 26 de gener de 1939.

Aquell dia 26, de l’any de la desfeta nacional del meu poble, davant aquella Catalunya vençuda, el jove soldat de la lleva del 41 que era jo, convalescent d’una ferida encara, es queda a l’interior del país i… vaig plorar, ho confesso, amargament. I, supervivent com era entre tants companys que havien mort al front i als hospitals, vaig jurar dedicar la meva vida de supervivent a treballar per recuperar el règim democràtic i autonòmic perdut. A lluitar contra el franquisme, per la idea nacional de Catalunya, de tots els Països Catalans, a defensar Catalunya de l’intent franquista de genocidi cultural contra ella que s’iniciava. Certament, la guerra que s’havia imposat a Catalunya, a una Catalunya que, a la primavera de 1936, era denominada l’oasi de la República, havia acabat amb una gravíssima desfeta. Catalunya sortia, d’aquella guerra, venuda i l’odi anticatalà predicat pel franquisme vencedor s’abatia sobre els catalans vençuts. El gran escriptor liberal Gaziel, des de l’exili, escrivia: «Res no ha quedat en peu del que era nostre: ni el Govern, ni les institucions, ni la cultura, ni la llengua, ni, tan sols, la senyera. Només en resta, com un cos trossejat i sense ànima, la nostra vençuda terra catalana. Sí, hem perdut i Catalunya ha perdut».

Pàgina 41

El discurs de Josep Benet és tot una declaració d’aquells que van ser els seus principis, primer cercant la reconciliació per, a continuació, recuperar tot allò que s’havia perdut.

¿Us imagineu què seria. avui, de Catalunya si no hagués hagut, si no hagués patit, aquella guerra i la posterior dictadura anticatalana del franquisme? ¿Què no hauria aconseguit, Catalunya, en finalitzar el segle, si no hi hagués hagut la Guerra Civil?

Pàgines 49–50

En definitiva, una autèntica declaració de principis.

La part final del llibre és l’actualització de la cronologia biogràfica de Josep Benet que ja es va publicar a la “Miscel·lània d’homenatge” que li va dedicar les Publicacions de l’Abadia de Montserrat l’any 1991.

A la contraportada:

Aquest llibre recull els textos, inèdits fins ara en la seva versió impresa, d’un acte que va tenir Josep Benet com a figura central. El 25 d’abril de 2000 li va ser lliurada la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, la més alta distinció del Govern català, en reconeixement a “la seva activitat de resistència política i cultural a la postguerra”, com a advocat defensor de “nombrosos processats davant els tribunals civils i militars franquistes” i com a fundador, entre altres, de l’Assemblea de Catalunya, tal com es fa constar en el Decret que li atorga l’esmentada Medalla d’Or. Un decret signat pel president Jordi Pujol, qui havia estat sotmès a una moció de censura presentada pel mateix Josep Benet amb el suport del PSUC el 1982.

En els textos que presentem, sobretot en el discurs d’acceptació de la Medalla per part de Josep Benet, trobem una reflexió sobre la seva actuació cívica i política durant els temps difícils del franquisme, però també mostres del seu permanent esperit crític a l’hora d’analitzar la Catalunya del moment. Aquest text es pot considerar, doncs, com una de les últimes grans lliçons públiques de Josep Benet, que traspua optimisme ja que, si bé reconeix que hi ha intel·lectuals “que estan fent de la provocació, professió”, ens invita a “avançar encertadament cap al futur en aquest segle XXI”.

Títol: “El meu jurament de 1939″
Autor: Josep Benet
91 pàgines
1a edició, maig 2008
Editorial Base, col·lecció Base Històrica, 37
ISBN 978−84−92437−01−6

Biblioteca de la Cartoixa de Valldemossa, a la Serra de Tramuntana de Mallorca.

Interessant post al bloc piscolabis librorum: “Wool. La vida d’una dona. El primer còmic català” sobre el que, amb tota probabilitat, és el primer còmic en català publicat.

El contingut pertany al gènere de les històries moralistes de l’època i que ja tindrem temps de comentar al llarg de la vida (esperem) d’aquest Piscolabis Librorum. L’argument, ras i curt, és la vida de l’Elvira, una noia (filla d’un Guàrdia dels Balls del Liceu) que vol viure la vida de gresca del moment i se’n va amb un i amb l’altre fins que aconsegueix viatjar a París. Sempre busca homes amb possibilitats econòmiques que li paguin els capricis. Finalment mor després de patir una malaltia que l’embogeix (segurament sífilis). L’àlbum acaba amb la tètrica i moralitzadora imatge del pare plorant davant de la tomba de la noia mentre diu: -¡Quan era viva tots la buscaban, y ara sols la busco jo! ¡Com cambian las cosas en lo mon!

El proper cap de setmana s’acumula la feina a Barcelona.

A l’últim cap de setmana de la Fira del llibre d’ocasió antic i modern del Passeig de Gràcia, s’afegeix la celebració de Paperantic, XI saló del col·leccionisme.

La cita és a les Cotxeres de Sants (carrer de Sants, 79) del dijous 2 al diumenge 5 d’octubre, amb el següent horari:

• Dijous, divendres i dissabte: de 10.00 a 14.00 i de 16.30 a 20.30
• Diumenge: de 10.00 a 14.30

L’entrada és lliure.

És bàsicament una fira de col·leccionisme de postals, cartells, cromos i similars, amb una petita presència de llibres.

Dins del món del llibre vell, hi ha diversos factors que es tenen en consideració alhora de fixar el preu. No és el mateix el preu d’una primera edició que el d’una vint-i-setena.

Però també les dedicatòries dels llibres augmenten el preu dels llibres. I el “preu” de la dedicatòria també pot variar molt: no és el mateix una dedicatòria “freda” que una de sentida. Per això, no sorprèn que també es cataloguin les dedicatòries.

He vist que la Biblioteca de la Universitat de Girona té una pàgina web pels fons especials que els hi han estat confiats. Hi són els de Prudenci Bertrana, Ferrater Mora, Pierre Vilar, Vicens Vives, Christoper Small i Robert Brian Tate, Josep Pla… i d’algunes institucions

I en algun d’aquests fons hi ha una base de dades de dedicatòries. Llibres que formen part d’alguna de les col·leccions especials i que tenen una dedicatòria del seu autor, tot sovint personalitzada i sentida. És, a més, una bona forma de reconstruir el cercle d’amistats i relacions socials.

Així hi ha la base de dades de dedicatòries a Aurora Bertrana, Prudenci Bertrana, Ferrater Mora, Pierre Vilar, Jaume Vicens Vives i Josep Pla.

Dissortadament és una base de dades només textual: recull qui ha fet la dedicatòria i el seu text. Hauria estat fantàstic poder veure, a més, la cal·ligrafia i la signatura.

Comprar el llibre

Ara que ja ha canviat el temps i sembla que l’estiu ens ha deixat fins l’any vinent, potser és un bon moment per començar a pensar en activitats d’interior.

Una bona proposta pot ser conèixer la història del nostre país i aquesta guia ens suggereix uns elements que fins ara havíen rebut un tracte secundari: les tombes on estan enterrats els membres del Casal de Barcelona, des de Ramon Berenguer IV fins a Martí I.

Ben conegudes són els dos grans panteons: els monestirs de Poblet i Santes Creus. Però no són els únics llocs on hi reposen –o van reposar– els sobirans. També n’hi ha tombes a Lleida, Barcelona, Ripoll, Sixena (Osca), Palma, Perpinyà, Palerm, Catània, Càller, Vallbona de les Monges, Burgos, Segòvia, València i Nàpols.

El treball de Pilar Viladomiu documenta la ubicació i estat de conservació de les tombes de tots els reis i reines (i molts dels seus descendents directes) que van governar a la Corona d’Aragó, el Regne de les Mallorques i el Regne de Sicília entre els segles XII i començaments del segle XV.

Per a cada monarca hi trobarem una petita descripció biogràfica i informació sobre la ubicació de la seva tomba i els possibles tràngols que hagi patit (certament, ben poques s’han salvat de destruccions, trasllats i profanacions). No només parla dels reis, també de les reines i els seus fills.

L’estructura de la guia és ben simple i pràctica: a la pàgina de la dreta hi ha la biografia, i a l’esquerra cites i referències bibliogràfiques relatius a la temàtica de l’obra.

És un llibre de dimensions de butxaca, de forma que el podem fer servir com a guia de companyia en els viatges als llocs descrits per tal de poder llegir, in situ, la història i esdeveniments relacionats amb les tombes.

Aquesta guia és una eina per localitzar i situar en el temps les tombes de les famílies reials nascudes de la unió del Casal de Barcelona i el Regne d’Aragó.

Vol ajudar a despertar l’interès per la dinastia que va deixar un estret lligam entre les terres de Sicília, la Campània, Sardenya, Mallorca, el Rosselló, València, Aragó i Catalunya.

A les pàgines senars, hi trobareu les fitxes dels personatges principals. A les pàgines parells s’hi han copiat fragments d’autors diversos respectant-ne, sempre, la transcripció original.

Títol: “Guia de les tombes reials del Casal de Barcelona“
Autora: Pilar Viladomiu i Canela
193 pàgines
Primera edició, setembre 2008
ISBN 978−84−96484−76−4

Eren quarts de dues quan emprenguérem el camí. Prenent el sol, al marge de la carretera, hi trobàrem Mercè Rodoreda, Domènec Guansé i Lluís Montanyà, del quals no m’havia acomiadat. La Mercè, en un gest de generositat va treure’s el jersei, d’un verd molt pujat, i me’l donà.

–Posa-te’l, quan passeu pels cims tindreu fred, i tu vas molt poc abrigat.

Vaig acceptar-lo complagut. Tenia raó la Rodoreda, duia molt poca roba d’abric. Ràpidament vaig treure’m l’abric i l’americana i me’l vaig posar. Intencionadament vaig posar-me el davant darrere. La Mercè tenia una bella i proporcionada forma que li adornava el bust. Ella esclafí a riure:

–Que no n’has portat mai? Vine, te l’has posat al revés.
–No, gràcies, ho he fet expressament; ja està bé. ¿No veus que tinc la pitrera molt plana? Si me’l posés com tu el duies, el davant em quedaria massa folgat. Adéu, maca –vaig fer-li un petó i ens acomiadàrem.

Diumenge, 29 de gener de 1939
mas Perxers, Agullana (Alt Empordà)

“El Bibliobús de la la llibertat“
pàgina 101
Miquel Joseph i Mayol