Aquest cap de setmana he fet una migració del servidor on està allotjada aquesta pàgina web. Sembla que tot ha funcionat bé i ha estat menys feina de l’esperada.

Si noteu qualsevol incidència, aviseu-me si us plau.

Fa uns dies, eren les fotos d’una biblioteca a Rússia. A l’altra banda del món, a Detroit, tampoc no es pot dir que tractin millor els llibres.

Fotografies d’un antic dipòsit de llibres per a les escoles públiques de Detroit:

El setembre de 1940 avions alemanys van fer un bombardeig a la ciutat de Londres, al districte de Kensigton. Un dels edificis afectats va ser Holland House, edifici greument afectat però on la biblioteca –o més concretament, els prestatges dels llibres– va romandre pràcticament intacta.

De l’onze al tretze de setembre, i de forma paral·lea al 38è congrés internacional de la lligra de llibreters anticuaris (només per a professionals), es fa a Madrid la Fira internacional del llibre antic al Palacio de congresos y exposiciones de Madrid. Si us interessa, aquesta és la relació d’expositors de la Fira.

Pel que he anat veient hi ha força material destacable. Així, per exemple, hi ha una primera edició de “Los desastres de la guerra” amb 82 gravats de Goya i publicat l’any 1863 per la Real Academina de Nobles Artes de San Fernando.  També hi ha una primera edició de “Impresiones y paisajes” (1918) de Federico García Lorca. Una altra peça curiosa és l’alfabet per a sords de l’any 1693 o el ‘Vesalius’ de 1555

Però possiblement el més destacable és l’incunable amb el primer mapa imprès del món, de Isidore de Séville.

Paral·lelament, hi haurà una exposició bibliòfila per mostrar el fons propietat de la Fundació Lázaro Galdiano

La setmana passada publicava l’enllaç a un manual de reparació de llibres.

Ara n’he trobat un parell més que paga la pena assenyalar: El primer és de la Biblioteca Històrica d’Alaska: Conservation Book Repair: A training manual by Artemis BonaDea és un llibre molt complet, disponible online i també en format PDF (còpia local).

Els apartats són:

• Informació bàsica
• Eines i tècniques per a la reparació de llibres
• Reparacions de poca dificultat
• Reparacions de dificultat relativa
• Reparacions d’avançada dificultat
• Manteniment d’una biblioteca
• Glossari
• Bibliografia, índex i com obtenir els materials

Com podeu veure, el contingut promet i m’agrada veure que hi ha un capítol dedicat al manteniment.

Un segon enllaç és un diccionari de terminologia específica sobre l’enqüadernació i la conservació de llibres: Bookbinding and the Conservation of books. A Dictionary of Descriptive Terminology.

Comprar el llibre

A finals de gener de 1939 la derrota era ben evident. Les tropes feixistes estaven a punt d’entrar a Barcelona i, qui més qui menys, començava a preparar-se. Una gran part de la societat catalana, aquella que s’havia significat per la seva participació en els moviments catalanistes i amb el suport a la República, preparava la seva sortida per a un exili que preveien curt.

Una d’aquestes històries és la que explica aquest llibre: la sortida d’un grup d’intel·lectuals, propers a la Institució de les Lletres Catalanes, que van sortir de Barcelona el 23 de gener de 1939 (tres dies abans de l’entrada de les tropes feixistes per la Diagonal) fent servir el Bibliobús com a mitjà de transport.

El Bibliobús era un camió (de la marca Ford, matrícula B 49510) que havia estat condicionat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per convertir-se en una biblioteca mòbil per portar llibres al front. Al seu interior hi havia uns 3.000 llibres, fent préstecs als soldats que lluitaven al front de Catalunya.

A finals de gener, el Bibliobús es trobava al Palau Robert, seu del Departament de Cultura i va ser arranjat per convertir-lo en un autobús que farien servir alguns escriptors per sortir de Barcelona.

El llibre, “El Bibliobús de la llibertat” parteix del diari escrit per un dels ocupants, Miquel Joseph i Mayol, des del moment en que van prendre la decisió de marxar, el 21 de gener i fins a l’arribada a Perpinyà el 3 de febrer. Els passatgers del Bibliobús eren, entre d’altres, el Pompeu Fabra, l’Antoni Rovira i Virgili, el Joan Oliver, la Mercè Rodoreda…

Aquest dietari ens revela la manca d’organització, pròpia d’un moment caòtic i de desfeta nacional, però també un bon nombre d’anècdotes i testimonis de la grandesa de les persones que, derrotades, fugien cap a l’exili.

Un dels testimonis més contundents són aquestes paraules d’Antoni Rovira i Virgili, potser l’únic que s’adonava de l’impacte de la derrota:

És en aquest viatge a Girona quan Rovira i Virgili sent una opressió al pit, un angor patriae: “Aquesta vegada el cop no és només militar, polític i administratiu. No va contra la clofolla de l’organització legal sinó contra l’esperit, la idea, la cultura i la força i la vida de Catalunya […]. El cop va contra la Catalunya-nació, contra la civilització catalana.

pàgina 55

El mateix Rovira i Virgili, quan ja havia marxat de casa, va voler tornar per tal de recuperar el manuscrit de quatre-centes pàgines d’una síntesi de la història de Catalunya. Un manuscrit que va ser confiscat i avui es troba, “perdut” a l’Arxiu de Salamanca. Mai una institució ha tingut un nom de carrer més apropiat: la calle del Expolio de Salamanca, per recordar-nos que allò que emmagatzema al seu interior és resultat de l’espoli.

A la contraportada

Mercè Rodoreda, Antoni Rovira i Virgili, Joan Oliver, Pompeu Fabra, Xavier Berenguel o Francesc Trabal, entre altres intel·lectuals i escriptors visqueren junts l’èxode que els havia portar a l’exili. Amb un bibliobús que havia prestat els seus serveis al front de guerra com a testimoni, Miquel Joseph i Mayol (1903–1983) assumí la responsabilitat d’acompanyar-los fins a la llibertat.

D’aquella tràgica experiència, que per alguns dels seus protagonistes significà l’adéu definitiu a Catalunya, Miquel Joseph n’escrigué un dietari que, avui, amb l’edició a cura de Quim Torra i Jaume Ciurana, esdevé un relat èpic d’uns dies decisius en la nostra història.

Títol: “El Bibliobús de la llibertat. La caiguda de Catalunya i l’èxode dels intel·lectuals catalans“
Autor: Miquel Joseph i Mayol. Edició a cura de Quim Torra i Jaume Ciurana
167 pàgines
Símbol Editors, col·lecció Memòria, 5
Primera edició, abril 2008
ISBN 978–84-95987–61-7

Alice: But I don’t want to go among mad people.
The Cat: Oh, you can’t help that. We’re all mad here. I’m mad. You’re mad.
Alice: How do you know I’m mad?
The Cat: You must be. Or you wouldn’t have come here.

Aquí no tinc a mà cap edició en català, així que no puc ficar la traducció d’aquesta cita…

“Però jo no tinc pas ganes d’estar entre bojos”, va observar l’Alícia.
“Oh, no hi pots pas fer res, tu”, va dir el Gat; “tots som bojos, aquí: jo sóc boig i tu ets boja”.
“Com ho saps, que sóc boja?”, va dir l’Alícia.
“Segur que ho ets; si no, no hauries pas vingut aquí.”

Traducció de Salvador Oliva

Tenir una sala de lectura com aquesta:

Comprar el llibre

És inevitable que, des d’un bon començament, la lectura d’aquest llibre faci recordar l’estil utilitzat a “El curiós incident del gos a mitjanit”. Hi ha moltes similituds: el nen que explica el que pensa, la definició de llocs (“els límits autoritzats en qualsevol cas i sense excepcions”), l’etiquetació de les persones més properes (la germana és “el cas desesperat”), etc…

En aquest cas ens trobem amb la història d’un nen de vuit anys que viu a Berlín, dins d’una família acomodada on el pare és un càrrec militar. Després de rebre a Hitler per sopar, tota la família es veu obligada a traslladar-se a una nova casa, al costat de la nova destinació que va acompanyada del càrrec de comandant.

En Bruno, el protagonista, ens explica amb detalls com interpreta tot allò que succeeix al seu voltant. Així ens explica com descobreix el trasllat i l’angunia que li provoca haver de canviar de vida, la desil·lusió de la nova casa, la relació amb els seus familiars i les persones del servei domèstic… i la sorpresa: la tanca que hi ha al costat de la nova casa, darrera la qual hi ha centenars (milers!) de persones que sempre porten el mateix pijama de ratlles.

La nova vida fa que en Bruno tingui molt de temps lliure: no té amics ni pràcticament cap distracció a casa. Així que un dia decideix anar a explorar. Ressegueix la tanca i quan ja estava a punt de deixar-ho veu una cosa (“un punt que es va convertir en una taqueta que es va convertir en un grumoll que es va convertir en un noi”). És l’Schmuel, un nen que porta un pijama de ratlles i viu a l’altra costat de la tanca i que, casualitat: va néixer el mateix dia del mateix any. Després d’aquest primer dia, van repetint la trobada cada dia, sempre al mateix lloc.

El Bruno no sap res del que està passant al seu voltant. No sap tampoc qui són les persones que viuen, ni per quina raó hi són. L’Schmuel tampoc sap ben bé per quina raó ha hagut d’abandonar la seva vida a Polònia i l’han traslladat forçosament a on es troba ara.

“El noi del pijama de ratlles” ens explica una història que poc a poc va progressant, mostrant una ràpida evolució i com canvien els personatges arran d’allò que van trobant. També és una bona forma de veure com, sovint, no tothom és conscient de les circumstàncies que l’envolten, ja siguin persones grans o petites. O bé com no sempre la versió que rebem d’uns fets és una bona explicació d’allò que realment succeeix.

És una bona novel·la i certament està justificat l’èxit editorial que representa. No és tan bona com “El curiós incident del gos a mitjanit”, però aquí els personatges són molt més propers i el final força més colpidor.

Recordeu que el proper mes de setembre s’estrena l’adaptació al cinema d’aquest llibre.

A la contraportada

Berlín 1942. La guerra no afecta gaire la vida de Bruno, un noi de nou anys que viu en un barri residencial. Però un bon dia arriba a casa i es troba totes les coses empaquetades: el seu pare, membre de l’elit militar, ha rebut un nou destí i es veu obligat a marxar i instal·lar-se amb tota la família en una àrea rural mig deserta i molt depriment. Bruno s’avorreix i passa els dies obsessionat amb una tanca que s’alça davant la finestra de la seva habitació. Fins que no coneix Schmuel, el noi del pijama de ratlles, que viu a l’altra banda del filferro espinós, Bruno ni tan sols no comprèn que ja no és a Alemanya sinó a Polònia. Tampoc no és conscient del que passa a la vida de Schmuel fins que és massa tard per escapar dels horrors que es viuen a l’altra costat de la tanca. L’honestedat narrativa, la congruència dels personatges i la progressió magistral de la trama, doten aquesta novel·la d’una qualitat literària molt humana i d’una força narrativa captivadora.

Títol: “El noi del pijama de ratlles” (“The boy in the stryped pyjamas”)
Autor: John Boyne (bloc)
Traducció: Jordi Cussà Balaguer
203 pàgines
Empúries, Narrativa 296
Cinquena edició, octubre 2007
ISBN 978–84-9787–223-2

Enllaç al vídeo

L’artista Martin Frost mostra algun dels seus treballs, tot pintant els talls davanters del llibres. Recordo haver vist algun llibre que portava, d’impremta, aquesta mena de decoració però certament és quelcom que mai no ha estat massa popular.

De fet, em penso que els principals usuaris de la “decoració” als talls davanters han estat les biblioteques, tot ficant el segell… com a forma de garantir que el llibre quedava ben marcat.

Aquest dimarts, 26 d’agost a les 19.30 hores, a l’Espai Cultural de Caja Madrid a la plaça de Catalunya a Barcelona, conferència “Biblioteques de tinta i paper” per Ricard Ruiz Garzón:

Qui no recorda l’enigmàtica biblioteca de “El nom de la rosa” d’Umberto Eco? però sabeu que el Nautilus del Capità Nemo contenia una biblioteca amb més de 5.000 exemplars? Una selecció d’obres que ens conviden a la lectura on la biblioteca és la protagonista.

És gratuïta, però cal demanar l’entrada al mateix Espai Cultural a partir d’avui mateix.

Comprar el llibre

Evidentment, ben poca cosa es pot explicar de “La plaça del Diamant” quan jan han passat quaranta-sis anys d’ençà la seva publicació. Evidentment, tampoc ho pretenc. Només vull explicar quin ha estat el meu retrobament amb aquesta fantàstica novel·la.

Com segurament molta més gent, em vaig veure forçat a la lectura de “La plaça del Diamant” com a tasca de la classe de català. No recordo ben bé si va ser durant l’educació general bàsica o els primers anys del batxillerat.

El que si recordo va ser la sensació que em va deixar la novel·la: la vaig catalogar com a “tostón”. La vaig acabar, però em va costar molt, i vaig fer el resum que em demanava el professor. La Colometa la vaig idealitzar com una mena de dona avorrida i la història com a poc interessant. Punt final, no em va quedar res.

I això va fer que el meu contacte amb la Rodoreda fos absolutament nul. Fins ara fa uns mesos. I per una vegada, cal agrair als actes de “l’any Rodoreda” la immensa joia que m’ha suposat descobrir-la. No puc parlar, pròpiament, d’un redescobriment ja que les sensacions que em va generar la lectura de “La plaça del Diamant” quan era un adolescent i les que m’ha produït ara gairebé podria qualificar-les com si la lectura hagi estat per dues persones absolutament diferents.

Tot va començar al febrer, tot mirant el programa del Canal 33 “L’hora del lector”. Després, tot aprofitant un divendres a la tarda per visitar l’exposició que hi havia al Palau Robert, em va sorprendre els textos que podia llegir… i això em va animar a fer una lectura de “La plaça del Diamant” a finals de maig.

No trobo paraules per indicar la sensació. Em vaig emocionar, vaig gaudir en passar cada una de les pàgines i vaig quedar al·lucinat per l’estil utilitzat, que et transporta dins el cap de la Natàlia. Quina genialitat poder traspassar al paper la forma en que pensem.

Un altre aspecte que ràpidament vaig apreciar: el meu propi retorn a la infantesa, tot recordant quan em feien “ring ring” al melic abans d’anar-me’n a dormir o les inundacions de colònia abans de sortir de casa els dies assenyalats. Com han canviat els nostres costums en tan pocs anys!

A començaments de l’estiu em vaig apuntar a una ruta pels escenaris de “La plaça del Diamant” i després a començaments de juliol a una segona més general sobre totes les novel·les.

Tot això va fer créixer l’interès per conèixer més la vida de l’autora, resolt amb la lectura de dues biografies). En acabar, tenia una nova necessitat: tornar a llegir “La plaça del Diamant”. Tot i que només feia unes poques setmanes d’ençà la lectura, no hi ha capítol on no hagi trobat algun detall entranyable que m’havia passat per alt.

I en aquesta segona lectura, la part final, quan l’encara Colometa surt de casa seva per anar a comprar salfumant, amb l’estratègia ben preparada per poder aconseguir-lo malgrat no tenir diners, fins al retorn que li permet tornar a ser la Natàlia. Es difícil trobar en tan poques pàgines un volum de sentiments tan elevats.

Ara, ja tinc ben preparada la nova lectura de la Rodoreda: “El carrer de les Camèlies”. Estic ben segur que el plaer continuarà. Un plaer totalment nou ja que em trobaré amb un text del que només tinc referències superficials.

Títol: “La plaça del Diamant“
Autora: Mercè Rodoreda
Cinquanta-quatrena edició, octubre 2000 (reimpressió febrer 2007)
235 pàgines
Club Editor, col·lecció “Biblioteca Mercè Rodoreda”, 1
ISBN 84–7329-096–8

Comprar el llibre

Aquesta és una selecció de disset breus assaigs sobre la relació entre els lectors i els llibres, inicialment publicats a la revista Civilization, que durant uns anys editava la Biblioteca del Congrés nord-americà. Cada assaig explica de forma independent algun aspecte de com les persones ens relacionem amb els llibres i fa que acabem considerant-los com quelcom més d’una simple munió de pàgines encolades.

Anne Fadiman és una persona que ha viscut sempre amb una estreta relació amb els llibres. Filla de dos escriptors i casada amb un altre escriptor, ha tingut el privilegi i la sort de ser sempre una “rata de biblioteca”, o com diuen els anglosaxons, una bookworm.

Per això gairebé tots els passatges de la seva vida tenen una estreta relació amb algun llibre i pot recordar molts episodis gràcies a les lectures. Per això, per a ella, escriure aquests assaigs és una mena de confessió de la seva pròpia personalitat.

I aquesta personalitat és la d’una persona que estima el món dels llibres. Un dels últims assaigs inclosos al llibre, “Prosa de segona mà” és la descripció perfecte de tot aquell que se sent atret pel món del llibre vell. Crec que mai no he trobat una redacció tan exquisida per expressar els sentiments que desperten els llibres vells i com, de vegades, tens la sensació que el propietari actual només és una baula en una, per ventura, llarga cadena d’històries particulars on cada lector fa la història més llarga.

És allò de l’”ànima dels llibres”

Però per a Faniman en el llibre, l’objecte no és l’important (“Per a nosaltres, les paraules d’un llibre eren sagrades, però el paper, la tela, el cartró, la cola, el fil i la tinta que les contenien eren un pur receptacle i no era cap sacrilegi tractar-los de la manera més capritxosa, tant com el desig i el pragmatisme dictessin. L’ús barroer no era falta de respecte, sinó d’intimitat”).

Aquesta mateixa persona que escriu això també pot explicar com “fa un parell de setmanes, mentre en George era fora de la ciutat, vaig pensar a rellegir Els viatges amb Charley. Em vaig ficar al llit amb l’exemplar que havia llegit per primera vegada l’estiu que en vaig fer disset. Jeia amb la coneguda emoció del vell exemplar rebregat de tapa tova, aquell en què Steinbeck està assegut amb les cames plegades al costat del seu gos caniche”. O d’explicar en diverses ocasions com el seu pis a Nova York està totalment atapeït de llibres.

En resum, un llibre pensat per a lectors per a qui els llibres són un element important de les seves vides, on es trobaran constantment reflectits i podran veure com les seves sensacions són ben comuns. I si sou d’aquest grup, aleshores aquesta és una lectura totalment recomanada.

A la contraportada

George Orwell va arribar a avorrir els llibres després de treballar un temps en una llibreria. W.E. Gladstone, a més de fer de primer ministre, va tenir temps d’inventar les prestatgeries mòbils; Rudyard Kipling només podia escriure amb ploma i amb tinta ben negra.

A mesura que es van passant les pàgines d’Ex-libris, Anne Fadiman revela unes intimitats tendres, divertides, sobre els llibres que li agraden i la gent que l’envolta. Per què el seu fill odia el formatge però no pas els llibres? Per què en una llibreria de vell ella prefereix el desordre? Entre el conte i l’assaig, Anne Fadiman presenta disset magnífiques històries que ens ensenyen una vegada més què és el plaer de tenir llibres i sobretot de llegir-los.

Títol: “Ex-libris. Confessions d’una lectora” (“Ex-libris. Confessions of a common reader”)
Autora: Anne Fadiman
Traducció: Carlota Torrents
1a edició, març del 2000
168 pàgines
Eumo editorial, col·lecció Capsa de Pandora, 1
ISBN 84–7602-726–5

Paperantic, III Fira d’estiu de col·leccionisme a Sant Feliu de Guíxols, al Baix Empordà. El proper dissabte 30 d’agost, de 10.00 a 20.00 hores a la Rambla Vidal. És una fira de col·leccionisme, amb postals, cartells, cromos, revistes, etc… i segurament alguna parada amb llibres.

La volta al món en 80 dies, els viatges de Jack Kerouac explicats a “A la carretera”, les expedicions del Dr. Livingstone, el viatge al centre de la Terra de Jules Verne, els viatges de Marco Polo i molts altres explicats de forma interactiva a la revista Good.

L’any 1631 el rei Carles I d’Anglaterra va encarregar als impressors reials l’edició d’una Biblia en llengua anglesa, que ha passat a la història com al “bíblia embruixada” (també se la coneix com la “bíblia adúltera” i la “bíblia del pecador”).

La raó: alhora d’imprimir els deu manaments, es va ometre l’adverbi de negació en parlar de l’adulteri. Així, en lloc de prohibir la realització de l’adulteri (“shall not commit adultery”, “no cometràs adulteri”), el setè manament obligava a la seva realització (“shall commit adultery”, “cometràs adulteri”).

Els impressors d’aquesta edició, Robert Barker i Martin Lucas van ser castigats amb una multa de 300 lliures i la pèrdua de la llicència per a la seva impremta. Els exemplars impresos, un miler aproximadament, van haver de ser destruïts… Malgrat això, onze exemplars han arribat als nostres dies.

La Biblioteca digital d’Euskadi, o Liburutegi Digitala, és una iniciativa del govern basc per a la digitalització del patrimoni bibliogràfic d’Euskadi. 

Recentment s’han incorporat els 1.246 llibres antics que es conserven a la seu del Parlament Basc, l’Eusko Legebiltzarra, alguns dels quals són exemplars únics. Entre aquests, destaca la “Doctrina Christiana” de Betolaza, únic exemplar conegut del primer catecisme escrit en èuscara i publicat a Bilbao l’any 1596. 

També hi podem trobar material relacionat amb Catalunya, com per exemple aquests “Tratados sobre la fisica del clero, y otros puntos útiles y provechosos de las ciencias naturales” en una impressió que incorpora un “Discurso sobre la historia naturla con respecto á Cataluña”.

Un altre document d’interès és el llibre “Els catalans á Basconia. Crónica de un viatje” on s’explica el viatge fet a començaments del segle XX per Carles de Fortuny a Euskadi i publicat en edició bilingüe en català i castellà per la Lliga Regionalista.