Post dedicat a Joan Puigmalet, com a reconeixement per la seva gran feina al Gazophylacium.

Pompeu Fabra s’extingí a Prada (Conflent) l’any 1948.

La seva mort significà la desaparició del català més important del nostre temps. Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, en aquesta època que, havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s’hi pugui comparar. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu. Feia molts anys, moltes dotzenes d’anys, que no s’havia produït en el nostre país un cas semblant. En el nostre temps concretament totes les empreses de caràcter col·lectiu i els homes que s’hi posaren davant tingueren un destí mancat, foren emportats avall per una catàstrofe sense precedents. De l’inenarrable, fabulós naufragi, només queda dempeus una obra i una figura: la figura i l’obra de Pompeu Fabra.

“Homenots” (sisena sèrie)
Editorial Selecta, 1962
pàgina 47

 

The Orwell Prize és el nom del bloc on es publicaran, a partir del proper dissabte 9 d’agost, els diaris que George Orwell va escriure entre 1938 i 1942. Es respectarà el mateix ritme de publicació, de forma que l’anotació del 9 d’agost de 1938 apareixerà a la xarxa el 9 d’agost del 2008 (per tant, 70 anys justos del moment en que es va escriure).

Recordeu que hi ha experiència similar amb “El quadern gris” de Josep Pla, que s’està publicant en forma de bloc respectant el ritme, en aquest cas és de 90 anys des del moment de la redacció original.

Liber’08, la Fira Internacional del Llibre de la que enguany se celebrarà la vint-i-sisena edició. Les dates són del 8 al 10 d’octubre, al recinte firal de Gran Via (L’Hospitalet), amb més de sis mil metres quadrats d’exposició.

He vist que ofereixen la possibilitat d’acreditar-se com a visitant a la web, de forma gratuïta. El preu de l’entrada a taquilles serà de 20 euros.

La cultura convidada és el Québec

[Telegraph] Extract: The Last Theorem by Arthur C Clarke and Frederik Pohl. La setmana vinent es publica als Estats Units i el Regne Unit el llibre pòstum d’Arthur C. Clarke, “The Last Theorem”, que va morir el passat 19 de març.

El diari anglès Telegraph ha publicat un extracte, on es transporta al lector a les primeres Olimpíades de la Lluna.

La història és la d’un jove matemàtic de Sri Lanka que troba una ràpida solució a l’últim teorema de Fermat. La CIA el contracta pel gran interès de la demostració en aplicacions criptogràfiques. Al llibre també hi ha una trama d’uns extraterrestres que planegen una invasió de la Terra a través d’ascensors espacials.

[Rare Book Review] Swift Sale for Michael Foot’s Collection. L’ex-lider del partit laborista anglès, Michael Foot, acaba de vendre la seva col·lecció de llibres de Jonathan Swift (escrits per aquest escriptor irlandès o bé que tracten sobre ell).

La col·lecció, que ha estat adquirida per la Hesburgh Library, de la Universitat Notre Dame (Indiana, Estats Units) inclou diverses primeres edicions dels diversos llibres de Swift, publicades durant el segon quart del segle XVIII. El preu de venda a catàleg era d’unes 55.000 lliures, encara que l’import total de la venda no s’ha fet públic.

A la fotografia, la primera edició en català dels Viatges de Gulliver en traducció de Farran i Mayoral, publicada l’any 1923 per l’Editorial Catalana.

Fins no fa molt era la única traducció en català disponible amb diverses edicions posteriors (per exemple, dins de la col·lecció “Les millors obres de la literatura universal”), però recentment se n’han publicat dues. La primera és una edició il·lustrada publicada per Galàxia Gutenberg amb traducció a càrrec de Francesc Francisco-Busquets. La segona traducció, a càrrec de Susanna Esquerdo, publicada per Parramon.

En el cas de la traducció de Francesc Francisco-Busquests inclou els quatre llibres de viatges de Gulliver: a Lil·liput (el país dels nans), a Brobdingnac (el país dels gegants); el tercer viatge a Laputa, Balnibarbi, Glubbdubdrib, Luggnagg i el Japó i, finalment, el quart viatge al país dels houyhnhnms.

Enllaç al vídeo

L’explicació detallada de l’origen d’aquest vídeo a Boing Boing.

Comprar el llibre

Aquest llibre té la seva història. No és res de l’altra món, però hi va haver un dia en que tot es va combinar i no feia una altra cosa que trobar referències a la Sylvia Beach.

Primer va ser trobar aquesta fotografia de la llibreria, trobada en un altre bloc on es parlava d’un tema que ara no té massa importància. A continuació, al vespre, un reportatge pel Canal 33 parlant sobre James Joyce i la seva obra “Ulisses”, que va ser editada per la Sylvia Beach.

L’endemà, fent temps dins d’una llibreria… trobo tot de cop aquest llibre, que a més es trobava en una secció on teòricament no hi hauria de ser.

“Shakespeare and Company” són les memòries, en primera persona, de Sylvia Beach (1887–1962). Era una nord-americana, que vivia a Paris, que va obrir una llibreria especialitzada en el préstec de literatura en anglès. Paris, a començaments del segle XX, era segurament un dels llocs més avançats en literatura en anglès ja que els autors tenien un nivell de llibertat de publicació molt superior al que podien tenir als Estats Units o al Regne Unit i la resta de països de parla anglesa.

Aquest grau de llibertat va ser clau per permetre que una llibreria relativament petita pogués fer la publicació íntegra d’una obra com “Ulisses”. Aquest llibre havia començat a publicar-se per capítols en una revista nord-americana, fins que se’n va prohibir la publicació del capítol 13 per considerar-ne el seu contingut com “obscè”. El fet de trobar-se la seu de Shakespeare and Company a Paris va permetre evitar aquesta censura i poder publicar la primera edició íntegra del llibre l’any 1922.

Les memòries de la Sylvia Beach no són una narració de fets de forma cronològica. Per contra, cada capítol està dedicat a un personatge o tema concret, amb una gran dosi de naturalitat i força entretinguda. Això ens permet apropar-nos a la decisió de fundar la llibreria, la selecció de local o els problemes durant l’ocupació Nazi.

Però també ens ofereix un punt de vista proper i humà a alguns dels grans noms de la literatura anglesa, encapçalats per James Joyce i Ernest Hemingway (qui, al darrer capítol, fa l’alliberació de la Llibreria de l’ocupació Nazi)… però també amb altres noms ben destacables com Ezra Pound, John Dos Passos, Thorton Wilder i un llarg etcètera.

També és molt interessant conèixer tot el procés de publicació de l’”Ulisses”. La Sylvia va ser una editora vocacional que només cercava la possibilitat d’editar aquest llibre i per això va donar una absoluta llibertat a James Joyce. Així ens explica les dificultats per aconseguir els manuscrits d’alguns capítols, que estaven en possessió de l’editor de la revista que havia iniciat les publicacions; les nombroses correccions que va realitzar Joyce sobre les proves d’impressió –arriba a indicar-nos que pràcticament una tercera part de l’obra va ser escrita com a correccions de les proves d’impressió.

També revela alguns detalls curiosos, com les dificultats per trobar el color blau desitjat per a la portada i com la impossibilitat de reproduir-lo va fer que alguna edició posterior hagués d’aparèixer amb tapes blanques.

Un llibre, en definitiva, per conèixer com és la vida d’una persona que va estimar per damunt de tot el món dels llibres.

De la contraportada

En 1919 una joven norteamericana llamada Sylvia Beach abrió una librería inglesa en la pequeña calle Dupuytren de París, que pronto se trasladaría a la dirección que se convertiría en mítica: el número 12 de la calle de l’Odéon.

La librería, a la que bautizó con el nombre de Shakespeare & Company, fue, entre otras muchas cosas, el punto de encuentro de los más grandes escritores y artistas de la época. Por aquel espacio mágico de intercambio cultural pasaron escritores franceses como Paul Valéry, André Gide, Valéry Larbaud o León-Paul Fargue, y anglosajones como Ernest Hemingway, Sherwood Anderson, Ezra Pound, Djuna Barnes, Ford Madox Ford, T.S. Eliot, Thornton Wilder, D. H. Lawrence y el gran James Joyce. Fue Sylvia Beach, desdoblada en editora, quien con coraje y osadía, cuando ningún editor se atrevía a asumir el reto, publicó su Ulises.

Estas memorias de una irrepetible librera y editora son la crónica de un período igualmente irrepetible, definido por una inusual concentración de genios literarios, a los cuales aglutinó Sylvia Beach en su maravillosa librería parisina.

Títol: “Shakespeare & Company“
Autora: Sylvia Beach
Traducció: Rosa Infiesta Valls
1a edició, abril 2008
235 pàgines
Ariel, col·lecció Biografías y memorias del siglo XX
ISBN 978–84-344‑5244-2

Comprar el llibre

Continuo amb el meu descobriment particular de la figura de la Mercè Rodoreda.

Si fa uns dies acabava la lectura d’un de les biografies recentment publicades (“Rodoreda. Exili i desig”, de Mercè Ibarz), avui el torn és aquest àlbum fotogràfic fet a partir del material recollit per la pròpia Rodoreda i que avui es troba dipositat a la fundació del seu nom que hi ha a l’Institut d’Estudis Catalans.

La figura de la Rodoreda és, certament, seductora. Per poc interès que un posi en conèixer qui va ser aquesta escriptora, ràpidament et trobes atrapats pels tentacles d’una personalitat captivadora. I no te n’adones que tens a la Rodoreda per aquí, la Rodoreda per allà… t’apuntes a rutes literàries per escoltar els seus paisatges, vas a visitar els llocs emblemàtics associats al seu nom, dones una nova oportunitat a la seva novel·la més coneguda i t’emociones com poques vegades a la vida ho has fet en arribar al final.

Recordo que, quan era petit, teníem al menjador de casa uns quants volums amb els àlbums de fotos, mantinguts per tota la família i on teníem documentats tots els esdeveniments (com aquell viatge a Madrid en sis-cents que van fer els meus pares i els meus germans abans del meu naixement; o la Vespa amb sidecar… les trobades familiars, les gàbies de conills que hi havia al patí de casa i que jo tampoc vaig conèixer).

Aquest “De foc i de seda” ben bé podria ser l’àlbum que tingués la Rodoreda al menjador d’una de les seves cases.

Comencem per la torre de Sant Gervasi, el casal Gurguí amb el seu monument a Jacint Verdaguer al mig del patí i et terrat on s’hissava la senyera al davant la torratxa o aquell menjador on, a l’hivern i després de la posta del sol, hi feia molt de fred.

També recuperem alguns dels primers escrits, en forma de cartes enviades al “tio americano” (que després acabaria sent el seu marit) explicant com li anava per l’escola.

En aquest primer apartat hi he trobat un detall que fins ara no m’era conegut. El pare de la Mercè Rodoreda era terrassenc. Això encara ha fet que tingui més interès

També trobem la Rodoreda que va començar a publicar textos. Primer com a reportatges, després amb les novel·les que més tard qualificaria com a dolentes… i l’evolució d’un país abocat primer al somni de la República i després a l’infern de la Guerra.

Tota la meva joventut va ser una reclusió. Jo em queixava, deia: “En aquest país nostre no passa mai res”, i d’aquest no passa mai res, vingué la República, vingué la Guerra Civil i vingué tot el que vingué…

“La fugida” explica els difícils anys de l’exili i les dificultats. Aquí trobem algunes de les cartes (en fotografia) de la correspondència entre l’Armand Obiols/Joan Prat i la Rodoreda.

Després de la guerra vaig tardar molt de temps a tornar a escriure. Tenia massa feina per a sobreviure. I escriure català a l’estranger és el mateix que voler que floreixin flors al Pol Nord.

Però malgrat les dificultats, continua escrivint. Poesia. Trobem fotografies de la seva participació als Jocs Florals, els originals d’alguns dels seus poemes (amb les correccions de l’Armand Obiols i caricatures dibuixades per la Rodoreda), la seva sentida i entranyable correspondència amb Josep Carner on aquest últim li donava consells per millorar la seva poesia. Imagineu-vos rebre una carta de l’admirat Carner amb una salutació “Oh gloriosa Mercè!”…

L’any 1957 va guanyar el premi Víctor Català… però va haver de demanar al seu marit (del que se n’havia divorciat durant la República) l’autorització per cobrar el premi de 10.000 pessetes. Hi ha una fotografia del document d’autorització.

I arribem a l’any 1960, amb la carta de Joan Sales on li demana l’original de la novel·la “Colometa”, recomanada pel Joan Fuster, i amb el suggeriment d’un canvi de títol.

A les poques setmanes, la segona carta de Joan Sales:

Estimada amiga: Arribo al despatx mort de son, per culpa de vostè. M’ha passat la nit en blanc llegint la seva novel·la, sense poder deixar-la. Feia molt de temps que ap llibre no m’havia tret el son d’aquesta manera.

Trobo aquesta novel·la simplement formidable. Malgrat que la vaig començar sota la impressió favorable dels elogis que me n’havien fet en Joan Fuster i en Joan Triadú, la meva sorpresa anava creixent de pàgina en pàgina, en un crescendo que no es deturà fins al punt final del llibre.

I continua el recull fotogràfic amb la tornada a Barcelona, amb el seu pis del carrer de Balmes (a tocar del poc que queda del grandiós parc abandonat de can Brusi, el parc de Monteroles, retratat a “Mirall trencat”).

I, finalment, el descobriment de Romanyà. Un indret màgic, amb un dolmen on anava a passejar per obtenir energia, el seu jardí… un somni de tota una vida fet finalment realitat.

Amb una mà damunt la pedra mil·lenària per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel·lúrics i dels corrents aeris, vaig evocar les pedres blaves de Stonehenge, tanta pedra misteriosament traslladada de lloc per convertir-la en monument megalític.

Tot això fins al final, amb el reconeixement institucional i la felicitat.

–Què és morir-se?
–Tornar-se estrella.

Aloma, 90
Mercè Rodoreda, 1938

Títol: “De foc i de seda. Àlbum fotogràfic de Mercè Rodoreda“
Autora: Marta Nadal
230 pàgines
1a edició, novembre 2000
Edicions 62
ISBN 84–297-4771–0

Por el contrario, los gatos negros significaban buena suerte. Un día, al llegar al hotel donde se alojaban, vi a Nora intentando introducir un gato negro en la habitación donde Joyce estaba echado, mientras éste, a través de la puerta entreabierta, contemplaba ansiosamente los esfuerzos de su mujer. Los gatos no sólo le daban suerte sino que, además, le gustaban; tuvo varios. Una vez que un gatito de su hija se cayó por la ventana de la cocina, se entristeció tanto como ella.

Sylvia Beach parlant de James Joyce
a la seva autobiografia “Shakespeare & Company“
 

La Biblioteca Nacional de Portugal ha obert la digitalització dels quaderns de notes de Fernando Pessoa.

Es tracta de vint-i-nou quaderns, de diferents formats i mides on el poeta prenia notes, cites, dibuixos… alternant l’ús del portuguès, francès i l’anglès.

A la web podreu trobar la digitalització dels diversos quaderns, amb notes addicionals sobre el format, nombre de pàgines, dates i esdeveniments enregistrats.

A l’Espai Cultural de Caja Madrid (Plaça de Catalunya 9, Barcelona) cicle de conferències “Entre biblioteques i bibliotecaris”.

• “Bibliotecaris que han fet llegenda” per Ferran Mascarell
  Personatges que han donat relleu a les biblioteques com l’anglès Barbican o el català Eugeni d’Ors i personatges que han anat més enllà de la seva feina de bibliotecaris com Borges o Mao Tse Tung. Personalitats i fets, bibliotecaris que han fet història.

  Dijous, 24 de juliol a les 19.30 hores.
   

• “Biblioteques de tinta i paper” per Ricard Ruiz
  Qui no recorda l’enigmàtica biblioteca de “El nom de la rosa” d’Umberto Eco? però sabeu que el Nautilus del Capità Nemo contenia una biblioteca amb més de 5.000 exemplars? Una selecció d’obres que ens conviden a la lectura on la biblioteca és la protagonista.

  Dimarts, 26 d’agost a les 19.30 hores.
   

• “Biblioteques universals llegendàries” per Sergio Vila-Sanjuán
  La gran biblioteca d’Alexandria sempre serà un referent de la magnitud del saber acumulat i la del Vaticà de secretisme, però no són les úniques. Un recorregut per les biblioteques reals de tots els temps.

  Dimecres, 17 de setembre a les 19.30 hores

Totes les conferències són gratuïtes, però cal tenir una entrada que es pot aconseguir al mateix Espai Cultural durant la mateixa setmana de la conferència.

Comprar el llibre

Gràcies al poder
de la impremta la fragilitat
del paper es transforma
i esdevé un material més
perenne que el bronze
o el marbre que s’escampa
per tot el món.

El bibliòfils, els erudits,
els col·leccionistes
recullen i conserven
aquest patrimoni escrit
i el transmeten
a les generacions futures.

Amb la seva aportació
ha esyay possible perfer
la riquesa gràfica d’aquest
llibre

S.B.R. — V.O.P.

Aquestes paraules són la dedicatòria que fan els autors d’aquest monumental llibre on s’explica la història d’una de les principals empreses impressores del país: la impremta Oliva de Vilanova i la Geltrú.

Abans d’entrar, però, en els detalls específics d’aquest editor es fa una introducció història de les indústries gràfiques catalanes dels segles XIX i començaments del XX, on s’analitza des de l’evolució tipogràfica als diferents oficis que es reunien dins de la impremta. També trobarem la història d’institucions com l’Institut Català de les Arts del Llibre o les diverses patronals.

Qui era l’impressor Oliva de Vilanova? En paraules d’Alexandre de Riquer:

De cân Oliva, de Vilanova, nom avui dia ben conegut de ttos els que s’interessen per les arts gràfiques, ens arriben verdaderes preciositats que no són encara la darrera paraula que l’Oliva pot dirnos. Jo he vist, fa pocs dies, les proves d’una bora que està a punt de publicarse que està destinada a enlairar dos noms ben coneguts: el del seu autor y el de l’impressor; l’un y l’altre han fet un esfors en bé de la nostra cultura.

És per tant un editor ben conegut de l’època. De fet és una família que es dedica al món de la impressió des de finals del segle XIX i fins a la dècada dels seixanta del segle XX. Es dedicaven a tota mena d’impressions, des de les edicions de bibliofília (Societat Catalana de Bibliofília,  Amics dels Bells Llibres i l’Associació de Bibliòfils de Barcelona), passant per publicacions de luxe, dietaris d’associacions i institucions, publicacions periòdiques, cartells…  fins a recordatoris de comunicacions i participacions de boda. I, en l’època de la guerra civil, paper moneda i segells per a la Generalitat.

Tota la producció d’aquesta família d’impressors queda recollida en aquest llibre, amb nombroses il·lustracions. És tot un plaer per a la vista i una font d’informació bàsica per a qualsevol interessat en conèixer la història del llibre a Catalunya. És una impressió de gran format i bon acabat.

Títol: “Barcelona. Art i aventura del llibre“
Autors: Santi Barjau Rico i Víctor Oliva Pascuet
471 pàgines
1a edició, desembre 2002
ISBN 84–7609-703–4

Comprar el llibre

El nou llibre d’Albert Sánchez Piñol és excepcional. Tretze contes breus sorprenents que només tenen en comú el fet d’explicar històries de final tristes i on els protagonistes passen tota mena de tràngols. Crec recordar que, en el moment de fer la presentació, va indicar que aquestes narracions no eren inèdites. En el meu cas això no ha estat cap problema, ja que no n’havia llegit cap.

Cada un dels contes és una història independent. Tant a nivell argumental com estilístic. En comú tenen la temàtica fantasiosa (en casos, fregant la ciència ficció) i l’estil ben propi del Sánchez Piñol: ambientació africana, personatges que apareixen del no res per sorpresa, història que canvia de cop quan menys t’ho esperes…

La diversitat de les històries permet la seva lectura amb absoluta independència la una de l’altra i en un espai de temps ben curt. En aquest sentit no és un “llibre d’estiu”, sinó més aviat un llibre atemporal que es pot utilitzar al transport públic: per poc que sigui un viatge de distància mitjana et dóna perfectament temps per començar i acabar un dels contes.

Hi ha històries sorprenents. La primera, “Quan queien homes de la Lluna” explica justament els contactes entre humans i una raça d’éssers que habita la Lluna, però fent-ho com si fos la cosa més normal del món. O l’oferta solidària que reben els participants de la Internacional Socialista per part dels marcians a “La solidaritat que va venir de les estrelles” on “mai no ha existit un contrast tan gran entre un escenari i el seu públic”.

Què més hi trobem? Homes amb potes d’elefant, una mulata devorada per un armari… i altres històries fantàstiques.

Per tant, bona estona i sorpreses garantides. Totalment recomanable.

De la contraportada

Hi un esquimal que fuig d’un ós, ¿o potser és l’ós que fuig de l’esquimal? I un armari que s’empassa misteriosament una dona. I un espantaocells que vol fer-se amic dels corbs. I l’excèntrica tripulació d’un vaixell fantasma. Són tretze faules modernes en què l’autor combina magistralment la fantasia, l’humor i l’existència quotidiana.

Amb “La pell freda” i “Pandora al Congo”, Albert Sánchez Piñol és el novel·lista català que “ha emergit com un destacat autor europeu” (The Guardian).

“L’originalitat de Sánchez Piñol destaca per l’elecció dels seus temes i l’excel·lent estructura de la trama… Admirable i molt poc convencional” (The Independent).

La traducció a 37 llengües –del xinès a l’indi, de l’eslovè al coreà– és un fet que per la seva universalitat i la seva rapidesa no té precedents en la literatura catalana. Aquest excepcional escriptor publica ara “Tretze tristos tràngols”, tretze contes que estimulen la nostra imaginació. Tan sorprenents i diversos que, a més de la força narrativa de l’autor, només tenen en comú que són tretze, que són tristos i que els seus personatges passen tràngols.

Títol: “Tretze tristos tràngols“
Autor: Albert Sánchez Piñol
Edicions “La Campana”, col·lecció “Tocs”, 66
167 pàgines
1a edició, juny del 2008
ISBN 978–84-96735–21-7