Diary of a book-lover és un sensacional conjunt de fotos a Flickr, fetes per jelens. Hi ha fotos de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, de prestatgeries farcides de llibres i de molts llibres vells… i del 70 de Charing Cross (més).

A més de Flickr, la mateixa autora manté també una web amb el mateix nom. Visita recomanada.

Títol: “Las ruinas de Poblet“
Autor: Víctor Balaguer
Imprenta y Fundición de M. Tello, impresor de cámara de S. M.
Madrid, 1885
397 pàgines

Registre a la Biblioteca de Catalunya

Lali és un bloc en francès dedicat a fer-nos arribar exemples de com l’art recull l’expressió de persones llegint, biblioteques i altres representacions del món dels llibres. 

Als Estats Units hi ha la tradició (legislada dins de la Presidental Records Act) de recollir tots els documents i materials generats durant la presidència d’un president. Tot això s’aplega per formar una biblioteca i, sovint, un museu, sent potestat del president sortint escollir quina ha de ser la ubicació.

Actualment, la llista de biblioteques presidencials és prou amplia:

• Stone Library a l’Adams National Historical Park (Quincy, Massachusetts)
• Abraham Lincoln Presidental Library and Museum (Springfield, Illinois)
• Rutherford B. Hayes Presidential Center (Fremont, Ohio)
• William McKinley Presidential Library & Museum (Canton, Ohio)
• Woodrow Wilson Presidential Library (Staunton, Virginia)
• Calvin Coolidge Presidential Library and Museum (Northampton, Massachusetts)
• Herbert Hoover Presidential Library and Museum (West Branch, Iowa)
• Franklin D. Roosevelt Presidential Library and Museum (Hyde Park, New York)
• Harry S. Truman Presidential Museum and Library (Independence, Missouri)
• Dwight D. Eisenhower Presidential Library (Abilene, Kansas)
• John F. Kennedy Presidential Library & Museum (Dorchester, Massachusetts)
• Lyndon Baines Johnson Library and Museum (Austin, Texas)
• Richard Nixon Presidential Library and Museum (Yorba Linda, Califòrnia)
• Gerald R. Ford Presidential Library (Ann Arbor, Michigan)
• Jimmy Carter Library and Museum (Atlanta, Georgia)
• George Bush Presidential Library & Museum (College Station, Texas)
• William J. Clinton Presidential Library and Museum (Little Rock, Arkansas)

El president sortint actual, George W. Bush, encara no existeix encara que ja s’ha decidit la ubicació a Dallas, Texas.

Algunes imatges d’aquestes biblioteques presidencials, agafades de la Wikipedia:

Biblioteca president Harry S. Truman	Biblioteca president Dwight D. Eisenhower
Biblioteca president John F. Kennedy	Biblioteca president Lyndon Baines Johnson
Biblioteca president Richard Nixon	Biblioteca president Gerald R. Ford
Biblioteca president Jimmy Carter	Biblioteca president Ronald Reagan
Biblioteca president George Bush	Biblioteca president William Jefferson Clinton

A Catalunya, dissortadament, no hi ha aquesta tradició. El President Pujol, però, sí que va fer donació de la biblioteca formada durant el seu mandat, amb 16.000 documents sobre temes de geografia, història, política i cultura catalanes, a la Biblioteca de Catalunya. La documentació administrativa va ser dipositada a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

També hi ha, d’altra banda, l’Arxiu del President Tarradellas dipositat al Monestir de Poblet: Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià

No tinc coneixement si el President Maragall va fer una donació similar. Algú en té constància?

Soler y Llach organitza una subhasta de llibres antics per al proper 17 d’abril. El catàleg de lots està disponible en format PDF i hi ha la possibilitat de realitzar ofertes a través d’Internet.

Amb una vista ràpida, he trobat una edició de 1912 de “La casa vella” amb dedicatòria manuscrita d’Apel·les Mestres, la bibliografia espanyola a Itàlia de l’Eduard Toda, el llibre “Olot íntim” de Domènec Moli i Miquel Plana; els “Onze haikus” de Miquel Martí i Pol, l’edició facsímil de la “Historia de Poblet” de Finestres, etc…

Títol: “Curs de geologia dinàmica y estratigràfica aplicada a Catalunya“
Autor: mossèn Nobert Font i Sagué
Establiment Gràfich Thomas — Barcelona
Descripció: 481 pàgines, 22 cm

Registre a la Biblioteca de Catalunya

Disponible la versió en català del llibre “La Barcelona del viento”, de Mercè Vallejo i David Escamilla. Es tracta d’un llibre sobre la ciutat de Barcelona que, agafant com a inspiració “L’ombra del vent” ens explica la història de la ciutat, dels carrers i de les persones que hi han viscut.

El llibre té l’al·licient addicional d’incloure algunes fotos que he anat fent durant els últims anys i que he publicat al meu bloc ;)

De la contraportada

Una matinada de 1945 el jove Daniel Sempere, acompanyat pel seu pare, coneix el “Cementiri dels Llibres Oblidats”. Així comença l’itinerari laberíntic del personatge de la novel·la de Carlos Ruiz Zafón i també el nostre. La Barcelona del vent s’endinsa en la Barcelona de la primera meitat del segle XX, des del resplendor del modernisme a les tenebres de la postguerra. De la mà de Daniel Sempere passejarem entre carrerons estrets, coneixerem històries fosques i sabrem d’aquelles places i barris que amaguen tota una llarga història.

Sabeu on és l’Antiga Foneria de Canons? Us sona Mossèn Borra? Heu vist mai l’àngel del Portal de l’Àngel? Sabeu per què, quan Barcelona era la ciutat més poderosa de la Mediterrània, no tenia port? Què diríeu que era el Puig de les Falzies? Us sona l’illa de Maians? Sabeu per què Santa Eulàlia va estar a punt de no arribar a la Catedral? La Barcelona del vent intenta seguir les mateixes petjades que Daniel Sempere, però en una ciutat real. Aquest llibre t’acompanyarà mentre camines per una Barcelona no molt diferent d’aquella que va descriure Carlos Ruiz Zafón a la seva novel·la.

Un llibre totalment recomanat.

Títol: “La Barcelona del vent“
Autors: Mercè Vallejo i David Escamilla
1a edició, 2008
Robin Book
257 pàgines
ISBN 978−84−936014−0−9

Comprar el llibre

Tot llegint aquest llibre, un no pot deixar de tenir uns sentiments enfrontats. D’una banda, tens l’orgull de viure en un país que ha estat capaç de produir una quantitat difícilment imaginable d’obres d’art. Però també hi ha la pena de constatar la quantitat també difícilment imaginable d’obres d’art que han patit alguna mena d’espoli, molt especialment durant el segle XX.

Aquest llibre és una mena d’inventari i recull històric sobre com s’ha realitzat la disgregació el patrimoni historicoartístic de la zona dels Pirineus català. D’entrada, abans de llegir-lo, tenia la idea preconcebuda que gran part d’aquest espoli s’havia efectuat durant el període de la Guerra Civil  (en el sentit més ampli, és a dir incloent-hi els anys immediatament anteriors i posteriors al conflicte bèl·lic).

La sorpresa ha estat constatar que, en realitat, el principal període d’espoli van ser molt posteriors a la finalització de la Guerra Civil i es va realitzar d’una forma legal.

Algunes de les actuacions no es poden qualificar directament d’espoli, sinó d’actuacions realitzades per a evitar-ne la destrucció o prevenir el robatori. Un bon exemple d’això és l’actuació de la Junta de Museus de Barcelona, la Mancomunitat i la Generalitat durant el primer terç del segle XX. Gran part del que van recollir aquestes institucions avui ho podem veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Tot això s’analitza de forma completa en aquest llibre. “On és la calaixera? L’espoli del patrimoni historicoartístic altpirinenc al segle XX” és, segurament, el primer treball seriós i rigorós sobre la disseminació del patrimoni conservat majorment a l’interior de les esglésies pirinenques i que avui es troba bàsicament a museus d’arreu del món, en col·leccions privades o bé se n’ha perdut el rastre i la seva localització és desconeguda.

L’anàlisi es realitza tant pel tipus d’obra d’art (mobiliari, pintura, escultura, materials etnològics, restes arqueològiques i paleontològiques, patrimoni bibliogràfic i documental i, finalment, peces úniques) i també per l’època en que s’ha realitzat la seva sortida dels Pirineus.

El llibre també inclou algunes fotografies certament històriques, quan algunes de les peces que avui només podem veure dins dels museus encara es trobaven in situ.

Finalment, també es documenten els casos d’espoli que es produeixen en l’actualitat, amb casos tan propers en el temps com l’any 2004 (el robatori d’una pintura a la Pobla de Segur).

Com he dit abans, el sentiment que et queda després de llegir el llibre és de tristor. No pots evitar el pensar com devien ser el patrimoni dels Pirineus (encara que segurament la situació és equiparable a pràcticament tot el país) a començaments del segle XVIII. Malgrat que sempre hi ha hagut robatoris i destrucció d’obres d’art, el buidat que s’ha fet ha estat especialment durant els dos últims segles –i molt més durant les últimes dècades.

Costa d’imaginar la riquesa que hi havia a l’interior de les esglésies, fruit de l’enginy de nombrosos artistes durant més d’un miler d’anys. Tot això poc a poc s’ha anat perdent i avui ens resta només una mostra testimonial, havent desplaçat gairebé tot fora del seu entorn original.

Un cop llegit el llibre, de caire divulgatiu, l’interessat té l’oportunitat d’accedir al text complet de la tesi doctoral de l’autor: “L’espoli del patrimoni arqueològic i històric-artístic. L’Alt Pirineu català al segle XX”.

De la contraportada:

Jordi Campillo Quintana (Puigcerdà, 1967) és doctor en història antiga i arqueologia i màster en museologia i gestió del patrimoni cultural. Ha estat director del projecte “Castell de Llívia” i de diverses excavacions i prospeccions arqueològiques i ha participat en diferents treballs d’investigació entorn del món romà i ibèric. És membre del comitè científic dels Col·loquis d’Arqueologia de Puigcerdà i de l’equip de prospecció del projecte d’Althiburos (Tunísia). Aquest llibre és la seva tesi doctoral.

Com diu el professor Xavier Roigué al pròleg “la recerca d’en Jordi Campillo parla sobretot de robatoris, d’abandonaments, de cremes d’esglésies, de delictes de robatoris, del que anomena en termes policials els escenaris del crim. Però ens porta molt més enllà en qüestionar-nos sobre el significat del patrimoni i la seva preservació. Preservar el patrimoni no consisteix només en una protecció en termes de seguretat (necessària sens dubte), sinó sobretot en la seva valorització social en una presa de consciència col·lectiva sobre els elements que configuren el patrimoni d’una societat. Aquesta valorització és, en definitiva, la millor protecció que se li pot donar al patrimoni, i és, a més, un dels elements que més contribuiran a la seva protecció”.

Títol: “On és la calaixera? L’espoli del patrimoni historicoartístic altpirinenc al segle XX“
Autor: Jordi Campillo Quintana
204 pàgines
1a edició, desembre 2007
Garsineu Edicions
ISBN 978−84−96779−28−0

Disponible a Google Books.

CRANC. s. m. Animal cubert de closca, llargarud y de sis á vuit pòlsadas de llarg que se cria comunamènt en las rièras. Tè vuit potas, las dòs del davant mès grossas que las demès, y al extrèm de cada una dòs unglas llargas en fòrma de estenalletas ó alicatas. Ne hi ha també de mar mòlt mès grossos y casi rodòns. Uns y altres sòn bons pera menjar, y sòn mòlt substanciòsos. Cangrejo. Cancer, carcinos. Cancre. Gambero, granchio

La llengua catalana ha canviat tant com les rieres del nostre país… on ja no és tan comú trobar-hi crancs.

José Antonio Millán ha fet un passeig personal per llibreries de Barcelona:

• Llibreria Medios
• Loring
• Laie
• La Central
• Xoroi

De totes aquestes llibreries, la que més freqüento és La Central… i n’hi ha dues (Xoroi i Medios) que no conec de res. Bona oportunitat per un passeig.

A la foto superior, La Central del carrer Mallorca.

Comprar el llibre

Quan vaig tenir coneixement de la publicació d’aquest llibre, gairebé inevitable dins de l’allau de llibres sobre Jaume I, certament no sabia amb quina mena de text em trobaria.

Certament, d’entrada amb aquest títol un pot esperar-se una mena de novel·la rosa o superficial tractant sobre les virtuts de “conqueridor” del rei català. Costaria poc omplir pàgines explicant les mil i una llegendes sobre la seva vida sentimental.

Però “Les dones de Jaume I” no és pas aquest llibre.

Tot el contrari. Maria Carme Roca, una molt bona escriptora de novel·la històrica (“Intrigues de palau”), ha fet un treball seriós i documentat.

No ens trobem amb una novel·la ni un llibre de ficció. És un autèntic llibre d’història on només hi trobarem informacions que han estat contrastades amb la documentació que ens ha arribat i tenint en consideració l’opinió dels diversos historiadors que han estudiat la vida de Jaume I. I quan una informació no està prou clara o hi ha diverses interpretacions, s’indica clarament. També mostra clarament allò que són fets documentals i el que són les interpretacions de l’autora.

El llibre està a l’abast de qualsevol persona amb interès en la història i, de fet, compleix perfectament la tasca divulgadora començant amb una introducció que explica l’evolució de la posició de la dona dins la societat durant l’edat mitjana. A continuació es fa un petit retrat psicològic del rei per entrar ràpidament en la matèria del llibre.

En tractar de les dones de Jaume I, un ràpidament pensa en Elionor de Castella, Violant d’Hongria i Teresa Gil de Vidaure d’una banda, i de l’altra la resta d’amistançades. Però aquestes no van ser les úniques dones de la vida del rei. Com qualsevol persona, va tenir una mare i unes àvies. Aquestes són les primeres dones analitzades en aquest llibre.

I d’aquí ja passem a l’objecte central del llibre: les dones que van tenir una relació sentimental amb el rei i de les que tenim dades documentals que ens ho permeten conèixer.

Jaume I, durant la seva llarga vida, va mantenir relacions amb moltes dones –com segurament la majoria de monarques de l’època. Moltes d’aquestes relacions devien ser passatgeres. Però algunes dones van arribar a significar alguna cosa per a l’home. I aquestes són els que coneixem, gràcies als documents on el rei els hi fa algun regal en forma de diners, possessions o drets…

Crec que ens trobem amb un molt bon llibre de divulgació històrica, fet a consciència i amb rigor. Hi ha alguna relliscada menor (com per exemple, quan es cita el “Llibre de feits d’armes de Catalunya” com a document històric redactat a començaments del segle XV) i de vegades tens la sensació de que determinat text ha estat escrit “per omplir” pàgines (quin sentit té explicar dues vegades l’episodi del tall de la llengua a Berenguer de Castellbisbal, tractant les motivacions també per duplicat? Primer hi dedica unes tres pàgines, de la 150 a la 152… i a les poques pàgines, a la 180, s’hi torna a referir amb la mateixa argumentació sobre la mena de secret explicat pel bisbe). També hi ha algun error, una altra vegada menor, en la composició d’alguns dels quadres genealògics.

Però aquests detalls són menors. El conjunt és un bon llibre i es una lectura prou interessant i amb una curada presentació i realització editorial. A més a més, facilita un bon nombre de bibliografia i dades addicionals per tal de poder anar ampliant els temes.

De la contraportada

Fa segles que la figura de Jaume I ha fet córrer rius de tinta per parlar de la seva egrègia figura, d’un sobirà que no es va fer famós només per conquerir terres, sinó cors.

L’objectiu d’aquest llibre, que es pot llegir gairebé com una novel·la, és donar veu a qui no en va tenir, les seves dames, des de les mullers legítimes fins a les amistançades, ja que cadascuna va representar un nou repte personal i polític per a l’home. Escoltem-les individualment i mirem-nos el fets amb els seus ulls: sabrem, així, quins eren els seus sentiments, qui va ser l’home amb qui, si més no un temps, van unir les seves vides, quines trajectòries van fer i com sovint aquestes van ser interferides per l’ombra d’una altra dona, potser de més alta condició, potser més jove, potser encara més bonica.

En cada etapa de la vida del monarca, una dona li va il·luminar el camí de glòria, senyores totes d’alta condició, però humanament molt diferents. Des de la sensible i poruga reina Elionor de Castella a la desinteressada i amatent Sibil·la de Saga, passant per l’arrauxada i orgullosa Aurembiaix d’Urgell, la complaent esposa Violant d’Hongria, l’oblidada Blanca de Antillón, la insistent Berenguera Ferrandis, l’amigable i pràctica Guillerma de Cabrera, la dolça Berenguera Alfonso o la digna i pacient Teresa Gil de Vidaure.

Abans, però, caldrà veure quina era la situació de les dones en el segle XIII i la nissaga, sobretot la femenina, que precedí i configurà la persona del rei Jaume.

Títol: “Les dones de Jaume I”
Autora: Maria Carme Roca
263 pàgines
1a edició, març 2008
L’Esfera dels llibres
ISBN 978−84−9734−612−2

Finalment ja està disponible la biografia de Martí de Riquer, presentada aquesta tarda a Barcelona.

“Martí de Riquer. Viure la literatura” és un gruixut volum amb més de 500 pàgines. Signat per Cristina Gatell i Glòria Serra és, com indiquen als agraïments, fruit de cinc anys de feina amb nombroses (i segurament impagables) hores d’entrevistes amb el protagonista i amb accés al seu arxiu personal.

Personalment sempre he tingut una gran admiració per Martí de Riquer, al que considero un dels grans savis del país. Segurament en la seva vida hi ha moltes coses a retreure (quina vida no té res a retreure?), però tot això ha de quedar en un segon terme quan pensem en el volum de la seva saviesa. Martí de Riquer ha estat un dels grans patrimonis del país durant el segle XX.

De tot això tracta aquesta biografia. I d’aquí el meu interès. Sóc un gran admirador de la seva actuació intel·lectual (malgrat no compartir res en altres aspectes… com l’anacronisme de ser un grande de españa). Evidentment, cinc-centes pàgines donen per a molt, i segurament trigaré anys en poder dir que l’he llegit del tot. És un llibre per assaborir poc a poc, llegint els capítols no necessàriament en ordre seqüencial. I cada capítol caldrà llegir-lo vàries vegades.

Segurament el començaré pel final, amb el capítol “Amics, família i llibres”. Amb aquest encapçalament em fa pensar que hi trobaré tot allò que més m’interessa de la seva persona i em servirà ben bé com a introducció per a seguir amb altres capítols. 

La vida de l’historiador de la literatura i filòleg Martí de Riquer (Barcelona 1914) és el relat de gairebé un segle de vida intel·lectual de la Catalunya i l’Espanya contemporànies. Els darrers anys, Cristina Gatell i Glòria Soler han bastit aquesta biografia comptant amb llargues hores de conversa amb el personatge, s’han entrevistat amb un bon nombre d’amics i col·legues i han dut a terme una vasta recerca tant a l’arxiu familiar i personal de Riquer com a d’altres de públics i privats.

El resultat és una biografia molt completa, documentada profusament i elaborada amb exquisidesa, que repassa la infantesa de Riquer, els seus primers passos en el món cultural anterior a la Guerra Civil, la seva participació en el Servei de Recuperació de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya durant la guerra, el canvi de bàndol cap als nacionals, el retorn a la ciutat de Barcelona de la postguerra i a la vida intel·lectual, la dedicació a la universitat, les investigacions i publicacions en el terreny de la romanística, el pas per les Acadèmies, la vida familiar, i una jubilació plena de reconeixement.

Martí de Riquer. Viure la literatura és el retrat d’un home de caràcter fort, emprenedor i d’una intel·ligència brillant, apassionat per la literatura en totes les seves expressions i respectat per tots els seus col·legues. El llibre de Gatell i Soler ens apropa als diversos vessants del personatge en una narració equilibrada des del punt de vista literari i historiogràfic i ens ofereix el testimoni d’una època i d’un país.