Enllaç al vídeo

Nacido en el sótano de una librería en el Boston de los años 60, Firmin aprende a leer devorando las páginas de un libro. Pero una rata culta es una rata solitaria. Marginada por su familia, busca la amistad de su héroe, el librero, y de un escritor fracasado. A medida que Firmin perfecciona un hambre insaciable por los libros, su emoción y sus miedos se vuelven humanos. Original, brillante y llena de alegorías, Firmin derrocha humor y tristeza, encanto y añoranza por un mundo que entiende el poder redentor de la literatura, un mundo que se desvanece dejando atrás una rata con un alma creativa, una amistad excepcional y una librería desordenada. Firmin ha sido un acontecimiento en mi vida de lectora, uno de esos raros encuentros con un personaje inolvidable. Original, chispeante y profundamente conmovedora, esta aguda fábula sobre la condición humana es un disparo al corazón. Rosa Montero Firmin no es un ratoncito humano, sino un ser humano en un cuerpo de rata. Esto lo hace áspero, patético, incómodo, sin la menor concesión al infantilismo y auténticamente poético.

Llegint les cròniques de la darrera nit de Sant Llúcia, he vist que la novel·la finalista del darrer premi Sant Jordi és “L’hora quieta”, de Maria Dolors Farrés. Es tracta d’una novel·la històrica ambientada a Sant Llorenç del Munt.

Com és d’imaginar això ràpidament m’ha cridat l’atenció. Una novel·la històrica sobre Sant Llorenç del Munt!!!

Però hi havia una cosa que no lligava. El primer lloc on he vist una referència a aquesta novel·la és el setmanari “El temps”, que parla de Sant Llorenç del Munt com un priorat osonenc.

A Vilaweb van més enllà i expliquen una mica la trama:

El llibre finalista del Sant Jordi, titulat provisionalment ‘L’hora quieta’, és obra de la periodista Maria Dolors Farrés (Vic, 1962). Se situa al segle XIV al monestir de Sant Llorenç de Munt, a les Guilleries. Una història d’intrigues protagonitzada per dos frares, el metge Galzeran de Monsingle i el traductor Berenguer de Vallclara, que es veuen obligats a treballar junts i s’enamoren. Una història d’amor homosexual que els planteja una dura batalla en el camp de la pròpia consciència religiosa. I tot això s’esdevé en una època convulsa, l’any 1378, amb l’esclat del cisma d’Occident i els rebrots de la pesta negra.

L’autora ha explicat que va imaginar aquesta novel·la quan tenia vint-i-cinc anys, però no ha estat fins ara, als quaranta-cinc, que l’ha donat a conèixer. La redacció del llibre ha estat un treball laboriós de més de set anys. Farrés una vegada va visitar el monestir de Sant Llorenç de Munt i el seu propietari li va ensenyar la llista de priors. De la llista li va cridar l’atenció que al segle XIV n’hi va haver un que va fugir. Aquesta dada va ser el punt de partida de l’aventura literària.

Sant Llorenç del Munt a les Guilleries… i ho diu la mateixa autora (veure la crònica de l’Avui on es veu ben clarament que és l’autora qui fa aquesta situació.

En aquest punt sembla prou evident que aquest Sant Llorenç del Munt no és pas el monte altiori supra Terracia.

La resposta a aquest misteri la trobo a Osona.com:

L’acció de la novel·la titulada provisionalment L’hora quieta es desenvolupa al segle XIV, en el priorat osonenc de Sant Llorenç del Munt, un dels diversos monestirs que comparteixen el mateix nom a Catalunya

Haig de reconèixer que no sabia pas que hi havia més d’un Sant Llorenç del Munt.

El monestir de Sant Llorenç del Munt on s’ambienta la novel·la és realment a la comarca d’Osona, al costat de Sant Julià de Vilatorta. Al voltants de Besalú també hi ha un Sant Llorenç del Mont.

Eduard Toda explicant una de les seves estades a l’Alguer, el 1886.

La propietària d’aquest establiment, sense cap hoste el jorn de la meva arribada, una bona muller que es desvetllà per fer agradable la meva estada a casa seva, donant-me una bona cambra, amb un llit tou, i roba neta, al menjador volgué servir al meu gust preguntant quins menjars preferia de la llista de plats italians que va indicar.

—Què teniu peix? —vaig preguntar-li en català
—Hi ha lluç, palaies i congre —respongué al temps que em fixava la mirada volent descobrir qui jo podia ser. —Què sou alguerès?
—No.
—Deveu ser un dels fills d’aquell capità d’artilleria que marxà d’aquí fa una dotzena d’anys?
—No. No sóc sardenyès, ni tampoc italià.
—Llavors, d’on sou, que parleu la nostra llengua?
—Català. Vingut de Barcelona.
—A Barcelona, també parlen alguerès?
—Tothom.

No ho volia creure. Però se’n convencé quan després del sopar vingueren a l’hostal les autoritats de la vila portades per en Frank, i començàrem a parlar de les coses de la nostra terra.

«Eduard Toda, tal com l’he conegut»
Eufemià Fort i Cogul
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1975

Des d’ahir ja és a la venda la versió catalana de la nova novel·la de Ken Follett, presentada com la continuació del best-seller «Els pilars de la terra».

D’entrada semblava gairebé impossible que l’autor no volgués aprofitar-se de l’èxit i fer-ne una segona part. De fet, la trajectòria de Ken Follett ha estat ben allunyada de la novel·la història i s’ha centrat més en el thriller i la novel·la policíaca. De fet, crec (i matiso que no n’estic segur) que no ha escrit cap altra novel·la històrica.

Entre «Els pilars de la terra» i «Un món sense fi» l’autor ha deixat passar 19 anys. Segurament aquest serà un dels arguments més utilitzats per indicar que no tracta pas d’aprofitar-se de l’èxit. Ja veurem… de moment, ja es troba a la pila

De la contraportada:

«Des que el 1989 vaig publicar Els pilars de la terra, milers de lectors m’han demanat que escrigués la segona part. La novel·la és, però, tan popular que sempre m’havia sentit incòmode amb la idea d’intentar repetir aquell èxit. Al final, però, vaig decidir complir-me de valor. No podia escriure una altra obra sobre la construcció d’una catedral perquè aleshores hauria estat el mateix llibre. Tampoc podia centrar-me en els mateixos personatges, perquè al final d’aquella primera novel·la tots són molts vells o han mort.

Un món sense fi té lloc a la mateixa ciutat, Kingsbridge, dos-cents anys més tard, i els protagonistes són descendents dels personatges d’Els pilars de la terra. La catedral és de nou al cor de la trama d’amor i odi, cobdícia i orgull, ambició i venjança. Però al cor del relat trobareu el major desastre natural de la història, la plaga de pesta coneguda pel nom de la Mort Negra que al segle XIV va assolar Europa i va matar la meitat de la població.»

Ken Follett

D’«Un món sense fi» s’han publicat dues edicions simultànies: una de 40.000 exemplars i una d’especial, amb 2.000 exemplars que inclouen una dedicatòria en català de l’autor. Les dues edicions es venen al mateix preu de 29,90 euros.

No es pot dir que sigui una novel·la lleugera… 1.258 pàgines!

El proper 11 de gener, a l’Hotel Majestic (Passeig de Gràcia cantonada carrer de València), XXXV Convenció del Col·leccionisme de Barcelona.

A la relació d’expositors veig un força noms coneguts de llibreries de vell: Millà, Costa Llibreter, Llibreria Marca…

Un dels primers llibres sobre la història de Terrassa
Autor: Josep Ventalló Vintró
Títol: “Tarrasa antigua y moderna. Ensáyo histórico“
Publicació: Imprenta y Litografía La Industrial de Terrassa
Descripció: 23 cm, 330 pàgines, 1 làmina doble, 2 làmines a color i 6 làmines. La majoria de les làmines estan dibuixades per Lluís Rigalt (1814–1894) i gravades per Antoni Roca.

Les làmines a color són dues versions de l’escut de Terrassa:

Un calendari amb fotografies de biblioteques: Renaissance Library Calendar 2008

Algunes fotos:

Edicions 62 ha entrat en el món de la bibliofília amb una col·lecció, anomenada Bibliofília 62, amb un llibre dedicat al «Tapís de la creació», un teixit romànic del segle XII que es troba a la Catedral de Girona.

El llibre inclou fa una presentació i introducció a càrrec de Jorge Wagensberg. A continuació el cos central del llibre, format per un conjunt de fotografies de gran qualitat dels detalls del tapís, acompanyades de cites del Gènesi. Finalment, Joaquín Yarza fa un estudi de la simbologia.

El llibre, del que se n’ha fet una tirada de 500 exemplars numerats, es presenta en un estoig i incorpora un embolcall fet expressament per Antoni Tàpies. A més ha més hi ha una tirada separada de 26 exemplars amb la signatura a mà d’Antoni Tàpies.

El preu unitari de cada exemplar de la tirada de 500 és de 2.400 euros.

El llibre, de gran format, està imprès en dos tipus de paper: 210 pàgines impreses a quatre tintes i 28 pàgines de paper fet a mà a una tinta.

La coberta està folrada amb tel·la estampada a dues tintes i amb un gravat sec i la tel·la de lli que embolcalla el llibre està estampada a vuit tintes a partir de l’obra T’estimo, d’Antoni Tàpies, realitzada expressament per a aquesta edició.

L’estoig, de la seva banda, està folrat amb tel·la d’arpillera impresa en serigrafia a dues tintes.

Fulletó explicatiu (en format PDF)

Comprar el llibre

Un llibre de divulgació històrica que explica la vida de les persones durant l’edat mitjana utilitzant el ric patrimoni que tenim a la ciutat de Barcelona. Aquest llibre va ser una recomanació que em van fer durant una visita guiada pel centre de Barcelona, celebrada arran la inauguració de la nova exposició del Museu d’Història de la Ciutat. Gràcies, Gemma, per presentar-me un llibre tant interessant

«Mirada a la barcelona medieval des de les finestres gòtiques» no és una novel·la ni un llibre de ficció. És una rigorosa obra escrita per dues historiades vinculades a la Universitat de Barcelona que tracta de presentar com era la vida de les persones que van viure un període clau en la nostra història.

No explica grans gestes militars, ni la història dels reis. Es centra en el dia a dia i així, per exemple, parla de com eren les cases dels menestrals, els artesans i els pagesos. També coneixerem la ubicació dels diversos mercadals dins de la ciutat i la resta de punts emblemàtics de la ciutat, des de la presó fins a la plaça del Blat (qualsevol que hagi llegit «L’església del mar» es preguntarà on era aquesta plaça… correspon a l’actual plaça de l’Àngel, entre la Baixada de la Llibreteria i la Via Laietana).

També coneixerem l’origen de les viles noves, els nuclis urbans que creixen fora de la muralla i la seva evolució. Un altre capítol parla de les festes (explicant l’origen de la Festa Major), com eren les celebracions com ara els matrimonis, els enterraments (on s’explica l’origen de la processó mortuòria i la gent que en formava part) i les execucions públiques.

Una altre aspecte important del llibre és l’explicació de la família i de la dona. La vida de les dones era molt difícil aleshores… llegint algunes de les seves restriccions et fa pensar que les dones catalanes lliures tenien encara menys drets que els esclaus homes. Això s’exemplifica en el fet que el naixement d’una nena en el si d’una família medieval no es considerava pas un motiu d’alegria:

Per tant cant Eva sens pahor, ab ardiment e sens vergonya pres del fruyt vedat… procurà a si, e a totes les dones següents, dolors a afanys… hoc encara, totemps que fembra nasca, que tota la casa sia trista e plor… a tota dona que infantaràs fembra dobla lo servey e la pena d’aquella que infantàs infant mascle.  

Aquesta cita, escrita pel pensador Francesc Eixeminis (1335–1409) és una altra mostra d’aquest llibre: el gran nombre de referències que trobem per tot arreu, que demostren la gran feinada que hi ha al darrera.

En definitiva, un gran llibre per conèixer la vida de les persones a la Barcelona gòtica.

De la contraportada

El llibre que presentem és fruït dels treballs de recerca sobre història de Barcelona duts a terme per les autores, tant individualment com en equip. És el resultat de molts anys dedicats a escorcollar i estudiar les fonts dels arxius i la docència universitària. Ara la col·laboració s’ha materialitzat en l’obra conjunta que presentem. És un recorregut per la Barcelona gòtica, com un passeig per la ciutat emmurallada marcat per l’estreta relació entre la casa i el carrer; i una reflexió posada en comú sobre la vida dels barcelonins i les barcelonines medievals. Les autores s’endinsen més enllà dels fets polítics per introduir-se en l’esdevenir quotidià: el treball, el lleure, l’estructura de les famílies dels diferents estaments socials. Reten homenatge, doncs, a les dones del passat, recordant que han estat transmissores de coneixements i vivències.

En resum, Carme Batlle i Teresa Vinyoles miren per les finestres gòtiques per contemplar la vida als carrers i places de la ciutat, i al mateix temps s’endinsen a l’interior de les llars per observar la privacitat (sic).  

Títol: «Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques»
Autores: Carme Batlle i Gallart i Teresa Vinyoles i Vidal
222 pàgines
1a edició, novembre 2002
ISBN 84–232-0653-X
Rafael Dalmau, editor

Aquest conte de Pere Calders és el bonic regal de Nadal que ens ha fet enguany la gent de Vilaweb.

Hem anat evolucionant, això és innegable, i va arribar un moment en elqual, per muntar un pessebre, calia demanar un permís del municipi. Jo vaig fer-ho de seguida, perquè m’agrada complir, i a mitjan novembre ja havia cursat la sol·licitud. A primers de desembre se’m va presentar un inspector. Era un jove amable, molt ben educat.

Ulysses, de James Joyce. La primera edició.

L’explicació del caganer als pessebres.

Aquesta figura era obligada en els pessebres vuitcentistes, car la gent deia que amb la seva deposició femava la terra del pessebre, que esdevenia fecunda i assegurava el pessebre per a l’any següent i amb ell la salut i la tranquil·litat de cos i d’ànima que cal per a fer el pessebre, amb el goig i l’alegria que comporta el Nadal vora la llar.

Fer figurar aquest homenet en el pessebre portava sort i alegria i no fer-ho comportava desventura, Era obligat que el personatge portés barretina i fumés amb pipa, feta d’una engruna de filferro que simulava el broquet i d’una miqueta de fang, que volia ésser el buc amb el tabac.

Hi ha figures modernes que li fan portar una engruneta de paper en una mà. Es tenia molt de compte a situar aquesta figura en un indret que de cap manera no pogués ésser vist des de la coveta ni pels qui anaven a adorar i s’hi trobaven a la vora, car era tingut com un desvergonyiment i com un sacrilegi que la Sagrada Família hagués hagut de presenciar aquella escena.

La crisi espiritual que en certs aspectes va aplanar la gent durant els segles XVIII i XIX va originar una era de pobresa, de mal gust i de grolleria que van conduir a un ambient favorable a la creació d’aquest personatge i per a l’acte que figura i representa.

Aquesta figura no és pas esclussiva del pessebre: es troba en diverses espècies de la imatgeria popular, sobretot en capçaleres de romanços de tema escatològic, en auques i en rajoles. Aquest personatge no és privatiu de casa nostra; el trobem també en un gravat popular exposat al museu fe folklore d’Anvers i surt reproduït en el catàleg. De segur que també figura en d’altres manifestacions populars d’art forà i en altres terres, a més de Bèlgica, però no en tenim seguretat, puix que, atesa la grolleria del tema, els tractadistes sens dubte han tingut interès a eludir-lo.

En els pessebres vuitcentistes hom donava a aquest personatge un realisme molt intens i molt cru. Les figures d’aleshores tenien a la part posterior una petita cavitat adequada per a aplicar-hi una boleta semblant de mida i de forma a un anís de frare. Hom aplicava un llumí encès a la boleta, un cop situada en el clotet indicat, i a l’instant es formava com una tira estreta o llarguíssima que arribava a tenir més d’un metre, es cargolava en espiral imperfecta i en un instant omplia els voltants del paratge on hi havia el personatge, que solia ésser el peu d’un arbre plantat en un camp des d’on fos fàcil de recollir aquella tira per a llençar-la.

La figura semblava posar en acció la necessitat orgànica que simulava amb una gran sensació de realisme. Aquesta escena aplicada a figures animals, generalment de gossos, i completament separada i independent del pessebre, l’hem presenciada diverses vegades en plana vida pública practicada per venedors de galindaines que per una suma ínfima venien les figures de terra i una capseta de boletes. Aquesta mena de joguina d’entreteniment era l’anomenada “el gos mal educat”. Fa uns quants anys que tenim interès a adquirir una figura d’aquestes i no l’hem poguda trobar, malgrat haver fet diverses recerques en aquest sentit. Només hem pogut aclarir que les figures i boletes venien d’Alemanya, on aquest joc és molt conegut i popular.

El pessebre napolità té una figura que representa un que orina; funciona per mitjà d’un ressort. Aquesta figura també havia format part del nostre pessebre. Era buida, formava una cavitat que s’omplia d’aigua, i en comprimir un dispositiu de goma la figura semblava que realitzés l’acció.

El pessebre. Tradició popular i art pessebrista
Joan Amades, 1959