Mai he tingut un interès especial en les postals antigues, però vaig trobar aquesta a la meva antiga casa… no se pas com va arribar ja que és una postal de l’any 1925 enviada des de Terrassa amb destinació als Estats Units.

L’edifici de l’esquerra és la façana inacabada de l’Ajuntament mentre el que hi a la dreta era la seu de l’Institut Industrial (la patronal del tèxtil) i, posteriorment, seu del Centre Excursionista de Terrassa fins fa uns pocs anys.

Comprar el llibre

Aquest llibre, malgrat publicar-se l’any 1987 es va començar a escriure l’any 1910. Per tant ha hagut d’esperar prop d’una setantena d’anys. I és interessant que, finalment, s’hagi publicat ja que és un dels més importants treballs que des d’un punt de vista folklorista s’ha fet del fenomen de la bruixeria a Catalunya.

Cels Gomis va néixer a Reus el 1841 i va ser un dels primers estudiosos de la rica tradició del país. I un dels aspectes pels quals va mostrar interès és tot el relacionat amb la bruixeria i similars. Ho va fer des d’un punt de vista antropològic, és a dir estudiant com aquests rituals es trobaven integrats dins de l’imaginari col·lectiu

Catalunya, a l’igual que la resta del món occidental, ha viscut en els darrers anys un fort procés d’homogeneïtzació cultural. No dic pas que sigui tot dolent, ja que té força aspectes molt positius (per exemple, la democratització en l’accés al coneixement cultural… no fa massa anys que aquest accés quedava restringit a les classes més benestants).

Però l’homogeneïtzació també ha portat aspectes negatius. I sempre ho comparo amb el món de la cuina. Hem passat d’una cuina molt lligada al territori, feta amb pocs productes de temporada i amb un gust molt marcat a una altra cuina que cerca un gust universal, on un plat preparat a Barcelona ha de tenir el mateix sabor, ingredients i forma de preparació que un altre fet a l’altra punta del món. Avui en dia tenim tots els productes durant tot l’any, però sovint ens queixem que no tenen gust.

Amb la cultura popular ha passat el mateix: abans cada país tenia les seves pròpies tradicions, sovint fruit de moltes generacions que s’havien anat adaptant. Ara, cada vegada més, tendim a una cultura única, on tothom celebra les mateixes coses de la mateixa forma, perdent la identitat pròpia de cada comunitat.

Per això aquest llibre és interessant. Ens presenta com els catalans hem vist les bruixes fins a començaments del segle passat, abans de rebre de forma massiva aquesta uniformitat cultural.

D’aquesta forma es recullen les tradicions sobre les transformacions de bruixes i bruixots en animals i les reunions de bruixes (els nostres sàbats o els akelarres pels bascos), les malediccions, el mal donat i tot el relacionat amb el Diable. També tenim referències a altres elements associats al món de la bruixeria: els curanderos, desencordadors (els que solucionen els problemes d’impotència), els tiradors de sort i les endevinaires.

Hi ha dos capítols especialment interessants: un sobre els ponts i les pedres del Diable i un altre monogràfic sobre tot el relacionat amb la nit més bruixa de totes les nits: la nit de Sant Joan.

Evidentment no podia faltar una referència a la tasca més habitual de totes les qualificades com bruixes: els remeis populars per a virtualment qualsevol situació, des de la cura d’una simple febrada fins als problemes més profunds com els problemes psicològics. N’hi ha de força divertits, com aquest remei per evitar l’aparició de pèl a la cara de les dones:

Excrements de gat negre deixatats amb aigua blanca i vinagre del més fort i bullits durant tres hores, fins que agafin la consistència del sabó, són un gran remei perquè no surti pèl a la cara de les dones.

Títol: “La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l’entorn dels anys 1864 a 1915″
Autor: Cels Gomis i Mestre
3a edició — setembre de 1996
Editorial Alta Fulla — Col·lecció “Arxius del folklore català”, 1
ISBN 84−86556−27−9
216 pàgines

A l’església del Pi de Barcelona, a la paret que dóna a  la placeta del Pi hi ha una placa on es pot  llegir  aquesta inscripció:

El 6 de Abril de 1806 llegó la noticia de la aprobación de los milagros del siervo de Dios de José Oriol, con cuyo motivo iluminose exteriormente esta iglesia. Y al pasar por este puentecito se cayó desplomado al suelo el director José Mestres sin recibir el menor daño a pesar de su extraordinaria gordura, como consta en el archivo de la R. Comunidad, y para cuyo recuerdo se colocó esta lápida.

Cal dir que la placa està molt mal conservada i costa força de llegir. L’arquitecte Josep Oriol Mestres era el pare del poeta Apel·les Mestres. El pont al que fa referència, que calia creuar per accedir a l’interior de l’església, va desaparèixer quan es va urbanitzar la placeta.

Fotografia de Liblit

El text de la llegenda del Drac de Sant Llorenç del Munt tal i com la va recollir mossèn Anton Vergés al seu llibre «Sant Llorens del Munt: son passat, present y venider».

I quin aspecte tenia la criatura? Només llegir aquesta descripció, jo ja he tremolat i he agraït al bon Comte Guifré el Pilós que tingués els pebrots d’enfrontar-s’hi Jo no m’hi hauria acostat pas!

«Mediren sobre lo cadáver, y trobaren ser lo cap de sis palms y mitg de diámetro, la garganta de poch mes de quatre palms; y desde la punta del cap fins á las espatllas tenia cinch palms de llarch, las mans tenian nou palms de alt y quatre y mitj de diámetro.

Desde las espatllas fins al últim de la espinada habia deu palms de llarch y quinse de diámetro. La cua tenia set palms de llarch y quatre de circunferencia; las camas tenian tambè nou palms de alt y quatre y mitj de diámetro; y las unglas de peus y mans tenian cada una un ters de llarch y mitj palm de diámetro, mòlt cortants y afinadas.

Lo bech tenia tres palms de llarch y sas dos puntas eran lo mateix que dos tallants ganivets. Las alas tenian cada una de llarch onse palms y de ample sis y mitj; y no tenian plomas sino una pell semblanta a las alas de las ratas pinyadas, pero de mitj palm de gruix»

La millor forma d’explicar raco.cat (sembla que no van registrar el racó.cat… llàstima!) és enganxar les primeres línies de la seva presentació:

RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert) és un dipòsit cooperatiu des del que es poden consultar, en accés obert, els articles a text complet de revistes científiques, culturals i erudites catalanes.

La principal finalitat de RACO és augmentar la visibilitat i consulta de les revistes que inclou i difondre la producció científica i acadèmica que es publica a revistes catalanes.

És per tant un portal on podem trobar el contingut de les principals publicacions científiques i culturals del país, agrupades per matèries: ciència i coneixement, filosofia i psicologia, religió i teologia, ciències socials, ciències pures i naturals, ciències aplicades, belles arts, lingüística i literatura i geografia i història.

Raco.cat és una iniciativa del CESCA (Centre de Supercomputació de Catalunya), el Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya i la Biblioteca de Catalunya

Hi ha un segon portal, independent d’aquest, però amb força contingut equivalent: les Revistes Científiques en línia de l’IEC on hi ha el contingut de la cinquantena de publicacions periòdiques que editen les seccions de l’Institut d’Estudis Catalans i les seves societats filials.

En tots dos casos, les darreres números de cada revista acostuma a tenir introduït com a mínim el resum dels treballs publicats. En el cas de raco.cat també un bon nombre de publicacions inclou el text complet dels articles.

El portal de l’IEC indica que, en una primera fase, s’estan introduint les revistes publicades de l’any 1999 ençà per, més endavant, anar incloent totes les revistes que ha publicat la institució en la seva centenària existència.

Benvinguda sigui la iniciativa d’oferir contingut de qualitat i fer-ho de forma oberta, per tal que qualsevol persona amb interès pugui accedir-hi.

• Abebooks
  Catàleg col·lectiu de més de 13.500 llibreries independents de tot el món, però fonalmentalment europees. Té una versió espanyola a Iberlibro.
• Antiquarian Booksellers Association of America (ABAA)
  Catàleg col·lectiu de l’Associació de Llibreters de Vell d’Estats Units d’Amèrica.
• Advanced Book Exchange (ABE)
  Catàleg col·lectiu que agrupa llibreters de llibres nous i de vell de tot el món.
• ANTIQBOOK
  Catàleg col·lectiu que agrupa 400 llibreters de vell de tot el món, però especialment d’àmbit europeu.
• France Antiques. Service de recherche gratuit
  Catàleg col·lectiu que agrupa 27 llibreters de vell francesos. Hi podem buscar llibres antics i manuscrits.
• GABA.net Catàleg col·lectiu de l’Associació de llibreters de vell de Georgia (Estats Units).
• Libreros de viejo
  Portal de diversos gremis de l’estat espanyol i del català
• Mare Magnum Librorum
  Catàleg col·lectiu de llibres antics i rars. És el principal a Itàlia i un dels més importants d’Europa.
• NVvA search
  Catàleg col·lectiu de l’Associació de llibreters de vell holandesos.
• Syndicat de la librairie ancienne et du commerce d’estampes en Suïsse (SLACES)
  Catàleg col·lectiu de l’Associació de llibreters de vell suïssos.
• Vialibri
  Cerca en 57 catàlegs internacionals
• Uniliber
  Associació espanyola de professionals del llibre antic, vell, usat i exhaurit.

Jo us recomano, molt especialment, Vialibri.

Per subhastes, teniu la secció de llibres a eBay i a Todocoleccion.net

Diuen que l’olorar els llibres és el que diferencia el lector fetitxista d’aquell que només veu en els llibres com un simple mitjà per al transport de les lletres. A mi se’m fa difícil pensar en els llibres i no associar-los amb aquella olor tan característica que desprenen.

Com en tot a la vida, no tothom pensa el mateix i certament hi ha productes al mercat per treure l’olor dels llibres, acció que per a mi és gairebé sacrilegi.

Entre les moltes limitacions que tenen els llibres electrònics, els ebooks, hi ha la seva incapacitat de desprendre l’olor característica. Aquesta i la mida del llibre continuen sent les grans diferències ja que les altres característiques sensorials dels llibres han estat poc a poc incorporades: la possibilitat de passar la pàgina, el contrast entre la lletra i el fons… tot per fer que els llibres electrònics s’assemblin cada dia més als llibres de tota la vida.

I ara ha arribat el torn a l’olor. Se n’han adonat que els estudiants preferien comprar els llibres abans que els llibre electrònics. I quan els hi han preguntat el motiu, un 43% ha dit que volien llibres que fessin olor. No importa si eren nous o vells, però havien d’olorar.

Rumiant, rumiant… han trobat la solució: amb cada compra d’un llibre electrònic els de CaféScribe enviaran un petit adhesiu que, un cop enganxat, permetrà que el dispositiu des d’on es llegeix desprengui la característica olor dels llibres usats.

Són d’aquestes notícies que mai t’acabes de creure però que fan realitat aquella frase de se non è vero, è ben trovato. D’entrada se’m fa difícil creure que algú que ven llibres electrònics enviï un adhesiu…

El Malleus maleficarum va ser, segurament, el manual més important utilitzat pels caçadors de bruixes de l’Europa del segle XV i immediatament posteriors.

Està dividit en tres seccions. La primera demostra l’existència de la bruixeria i la seva connexió amb el maligne, les raons per les quals les dones són propenses a rebre la influència de Satanàs i vendre la seva ànima (encara que també hi va haver bruixots, la gran majoria de les persones perseguides per pràctiques de bruixeria eren dones). La segona part explica que fan les bruixes, els encanteris i com combatre’ls.

Finalment, la tercera part és el mètode que cal seguir per detectar la presència de bruixes, com fer-les confessar i com jutjar-les. Un cop jutjada i trobada culpable, també explica quin càstig ha de rebre. Dins d’aquesta secció s’indica que cal anar amb cura alhora de recollir els testimonis, per tal d’evitar que la mala fe i les acusacions “sense fonament”. Però també indica que el simple fet de l’existència de rumors la pràctica de la bruixeria és motiu per iniciar una causa.

El Malleus maleficarum recull que durant l’interrogatori es pot aplicar la tortura per tal d’ajudar al condemnat a confessar. Això no és ben bé un cas excepcional: era la pràctica comuna en tots els interrogatoris.

La primera edició del Malleus maleficarum es va fer l’any 1487 a Alemanya, sent reeditat gairebé una quarantena d’edicions fins l’any 1669, incloent-hi al seu interior una butlla papal signada per Innocenci VIII.

L’edició digital correspon a una edició de l’any 1580 i ha estat realitzada per la Universitat Cornell. El text està escrit en llatí. Hi ha disponible també el text complet de la traducció a l’anglès, en una edició de 1928.

L’any vinent, en commemorar-se el vuitè centenari del naixement de Jaume I, segurament veurem un gran nombre de celebracions. De fet, fa unes setmanes l’IEC va presentar una nova edició del Llibre dels feits del rei en Jaume, la crònica dictada pel mateix rei on explica la seva vida.

“La conquesta de Mallorca” és una obra de gran format i amb molta profusió d’il·lustracions dedicada a la vida del gran rei, els preparatius per a l’expedició, la batalla amb els defensors sarraïns, la presa de la ciutat i el que avui anomenem la postguerra.

També és un recull de totes les estades de Jaume I a l’illa i altres operacions militars relacionades, com la conquesta de Menorca i la d’Eivissa.

Per a explicar tots aquests esdeveniments els autors es basen fonamentalment en el ja citat Llibre dels feits d’una banda, i de l’altra de la Crònica de Bernat Desclot. Però no es queden aquí, ja que també analitzen els fets des de la perspectiva musulmana: ens parlen de la Madīna Mayūrqa i la seva societat, els seus dirigents i la seva cultura. La part final del llibre és una biografia de tots els personatges que van tenir una relació destacada en la campanya de conquesta.

Tot això amb una abundant documentació i un recull de la nombrosa, variada i eclèctica iconografia que la figura de Jaume I i la seva campanya de conquesta de Mallorca sempre ha despertat.

Un llibre bàsic per a tothom que vulgui conèixer com va ser la conquesta de les Balears i, en gran part, la vida de Jaume I.

De la contraportada:

Escriure la història d’un esdeveniment és tornar a les fonts dels texts, analitzar-los i creuar-los, per situar el fet en l’espai i el temps, i per intentar copsar-ne tots els aspectes polítics, econòmics, jurídics i ideològics.

És també ressuscitar homes, seguir els fils de les seves biografies per comprendre millor, quan aquests fils s’entrecreuen, les motivacions i les expectatives de cadascun d’ells.

És, finalment, prendre la mesura del ressò d’aquests esdeveniments en els esperits i l’imaginari dels artistes, al llarg dels decennis i dels segles següents. Llibre de texts, de comentaris i d’imatges, aquesta obra s’adreça tant als especialistes com al gran públic. El lector hi sentirà els darrers estremiments d’un imperi agònic, i les vives pulsacions d’un poble jove que, per exercitar les seves ales, passa la mar abans d’enfrontar l’aventura d’horitzons més llunyans. El relat de la Conquesta de Mallorca fet a partir de les cròniques, els documents reials i les fonts aràbigues, i de la variadíssima iconografia existent, tot perfectament contextualitzat en la societat d’aquell temps.

Títol: «La conquesta de Mallorca»
Autors: Agnès i Robert Vinas
Traducció: Montserrat Rebagliato
1a edició — abril 2007
Editorial Moll
ISBN 978−84−273−0885−5
304 pàgines

Des de que visc a Barcelona, sóc un habitual cada diumenge al matí del Mercat de Sant Antoni. Avui les adquisicions han estat:

«Las bibliotecas de Barcelona» (1951) Llibret editat pel Gremi d’Editors i Llibreters per commemorar el dia del llibre.	«Santa Anna de Barcelona» (2002) Història d’un dels monestirs medievals de Barcelona més desconegut, al quedar totalment amagat per les construccions modernes. És un monestir lligat als ordes militars i on es desenvolupa la trama de la novel·la «El Anillo» de Jordi Molist.
«Joan Coromines. Una vida de llegenda» (2005) Joan Coromines va ser un dels homes més savis que ha viscut mai en aquest país. Tinc curiositat per llegir aquesta biografia.	Nadala de la Fundació Carulla de l’any 1987, dedicada a Pere III, el Cerimoniós en el sisè centenari de la seva mort.
«Jaume I y’l Consell de Cent (1915?) Discurs llegit en la sessió commemorativa de l’establiment d’aquest Consell, celebrada en la clausura del Congrés d’Història, l’any 1908.	«Guía histórico-descriptiva del Real Monasterio de Santes Creus» (1952) Una petita guia per al visitant del Monestir de Santes Creus, explicant els aspectes més importants des del punt de vista arquitectònic i històric.
«D. Ramon Berenguer (el viejo), Conde de Barcelona : novela histórica original» (1858) Novel·la historicista sobre Ramon Berenguer I.	«Comarca del Vallès» (1930) Volum primer de la revista «Comarca del Vallès» editada per la Casa del Vallès a Barcelona. Amb articles de Pau Vila, Carreras i Candi, Salvador Cardús i Joan Amades, entre d’altres.
Recull d’articles de l’Eduard Rifà i Anglada, fundador de Ràdio Barcelona i, en ser-li confiscada l’any 1929, de Ràdio Associació de Catalunya.	Homenatge a Josep Benet, tant per la seva vessant d’historiador com la de polític.

[El Pais] Roban dos mapas de 1482 de la Biblioteca Nacional. La Biblioteca Nacional denuncia que ahir es van robar dos mapamundis de l’incunable Cosmografia, edició del 1482 del llibre de Ptolomeu. En teoria, l’accés a aquest incunable estava fortament vigilat: hi ha control d’accés a la sala on està dipositat i d’on no pot sortir i tot el que es fa a l’interior queda enregistrat per càmeres de seguretat.

Aquesta és una de les curiositat dels cas… l’altra és que s’han robat dues còpies del mateix mapa, de forma que ha calgut accedir a dos exemplars de l’incunable.

El mapa robat:

És la còpia que hi ha a la web de la British Library.

Per desgràcia no és res estrany el robatori de mapes i, el que es pitjor, la mutilació de llibres per treure’n els mapes (i gravats en general). És trist trobar-te amb un llibre al que algun malparit li ha arrencat una pàgina. A eBay no es difícil trobar com alguns venedors es dediquen a separar els mapes per vendre’ls per separat i així obtenir més guanys.

D’Alexandre de Riquer la Wikipèdia catalana diu que va ser una de les figures més importants del modernisme a Catalunya. Intel·lectual i artista polifacètic va ser dels primers en utilitzar la tècnica del gravat a l’aiguafort per a la impressió de tota mena de dissenys: il·lustracions per a llibres i revistes, postals, cartells, anuncis, diplomes, menús… qualsevol mena d’objecte imprès on hi tenia sentit la presència d’un gràfic.

Un d’aquests objectes impresos van ser els ex-libris, les petites enganxines que indiquen la propietat d’un llibre o la seva pertinença a una determinada col·lecció o biblioteca. És tracta d’un costum que segurament va a la baixa ja que, personalment, no conec a ningú que sistemàticament enganxi un ex-libris. Com a molt, escriure a la pàgina de cortesia el nom i la data.

He trobat diverses pàgines que parlen dels ex-libris dissenyats per l’Alexandre de Riquer, basant-se bàsicament en dues fonts: en primer lloc del llibre Alexandre de Riquer i l’exlibrisme de Joan-Lluís de Yebra, publicat per la Universitat de Barcelona el 1983. La segona font és un llibre del mateix Alexandre de Riquer, anomenat Ex-libris i publicat en dues edicions de curta tirada, el 1903 a Barcelona i el 1904 a Leipzig.

En destaco d’aquestes pàgines dues: aquesta i aquesta. I em permeto, també, mostrar dos dels ex-libris que he trobat especialment interessants: el de Joan Maragall:

Ex-libris de Joan Maragall

El segon és l’ex-libris de la Llibreria Pau Font de Rubinat:

Ex-libris de Llibreria Pau Font Rubinat