Escriure una novel·la històrica ambientada en Barcelona és gairebé assegurar un èxit de vendes, especialment en els últims anys. Barcelona té una llarga i apassionant història, amb nombrosos esdeveniments que donen joc per a la invenció (o novel·lització) de l’argument necessari.

A «La ciutat sense temps» ens trobem amb dues històries paral·leles. La d’un personatge sinistre que no canvia de cara i que, a més, és immortal i ens explica de primera persona els principals els esdeveniments històrics… i la d’una historiadora actual que, per les seves investigacions es troba dins de la història viscuda per l’ésser immortal.

Les dues històries es desenvolupen paral·lelament, fins i tot els capítols fan servir una tipografia diferent.

Malgrat que el llibre s’anuncia com una novel·la d’aventures, en realitat és un llibre que descriu la història de la ciutat, tot aprofitant-se d’un personatge inventat. Més que aventures, l’interessant del llibre es viure la transformació social, paisatgística de la Barcelona durant els darrers sis segles. I també ens presenta una història gairebé filosòfica, amb la dualitat bé-mal.

De la contraportada:

La Marta Vives, jove ajudant d’un advocat, treballa en l’aclariment de la misteriosa mort d’un prohom de l’alta societat barcelonina actual. Durant la investigació, la Marta no sols haurà de trampejar les obscures forces relacionades amb aquesta defunció, sinó que també es veurà implicada en la pugna que la seva família ha mantingut al llarg dels segles amb una altra antiga estirp de la ciutat, els Masdéu.

Al seu encontre hi acudirà un inquietant narrador sorgit dels baixos fons de la Barcelona medieval, perseguit per la Inquisició, líder del poble, i el rostre del qual retrobem en moments decisius de la història de la ciutat. La Marta i aquest esperit maleït ens acompanyen en una fascinadora recerca, a través de llums i ombres, que el fugitiu planteja d’aquesta manera: quina prova tenim que en el combat entre el Bé i el Mal, entre Déu i el Diable, va guanyar el primer?

Una emocionant aventura que és alhora la gran epopeia popular d’una ciutat.
 

Títol: «La ciutat sense temps» («La ciudad sin tiempo»)
Autor: Enrique Moriel (pseudònim de Francisco González Ledesma; traducció Josep Alemany)
1a edició, abril 2007
472 pàgines
Edicions Destino
ISBN 978–84-664‑0813-4

Segurament ben poca cosa es pot explicar d’aquest llibre que no s’hagi dit ja. Ha estat un dels fenòmens dels últims anys, convertint-se en un dels llibres més venuts i portat al cinema (en una pel·lícula rodada a Barcelona, Girona i Besalú).

Feia força temps que el tenia a la pila de llibres pendents, però entre una cosa i l’altra, no ha estat fins aquest cap de setmana que he començat a llegir-lo.

La trama és la història d’un personatge de ficció, en Jean-Baptiste Grenouille, amb una capacitat olfactiva realment impressionant. La primera part del llibre, on s’expliquen els primers anys de la seva vida, és captivadora per la quantitat d’evocacions que es fan sobre la seva capacitat de triar i identificar qualsevol olor.

Si la nostra capacitat olfactiva estigues més desenvolupada, segurament veuríem el món d’una forma totalment diferent. El protagonista té aquesta capacitat i, en efecte, ens mostra un món diferent. I una concepció de la vida també ben diferent… quan està al taller del mestre perfumer i fracassa en destil·lar l’olor del vidre, la seva angoixa és ben sincera.

Però de la mateixa forma que la seva capacitat d’identifcar les olors el fa admirable, també hi ha una segona faceta: el seu absolut menyspreu per la vida humana, llevat de la seva. Aconseguir una olor bé justifica un assassinat. I això ho descobreix ben jove.

I també li provoca una obsessió: crear un perfum únic. I per fer-ho, necessita un component que el portarà a assassinar i assassinar, de forma contínua.

Un llibre força treballat, de curta extensió i molt agradable lectura… i relectura. És d’aquelles novel·les que sempre et vindrà de gust rellegir d’aquí un temps.

A més a més, hi ha la versió cinematogràfica que encara no he vist. Espero que sigui igual de bona que el llibre, la qual cosa no acostuma a succeir.

De la contraportada:

Aquesta és la història d’un dels homes més genials i abominables del segle XVIII, Jean-Baptiste Grenouille, perfumista i assassí de noies. Des del convent que l’acull lactant fins al cementiri on coneix la seva funesta apoteosi final, la vida de Grenouille està marcada per la seva innata capacitat de captar totes les olor imaginables, i per la seva obsessió de posseir l’essència de les olors més exquisides.

El Perfum, una de les principals novel·les europees del nostre temps, proposa un descens als abismes més torbadors de l’esperit humà, i alhora dissecciona transversalment una societat secretament esquerdada. Patrick Süskind, a través d’un sentit tan oblidat com poderós com és l’olfacte, ens acompanya per un món on coexisteixen l’esperit de la Il·lustració i la pervivència de les ports i els mites atàvics.
 

Títol: «El Perfum. Història d’un assassí» (Das Parfum – Die Geschichte eines Mörders)
Autor: Patrick Süskind
Traducció: Judith Vilar
1a edició, juny 2006
346 pàgines
Columna Edicions
ISBN: 978–84-664‑0761-8