L’Eduard Punset ha aconseguit una fita que cal destacar: que la televisió pública espanyola tingui en antena durant 10 anys un programa de divulgació científica.

Fruit d’aquesta dedicació ha anat publicant en els últims anys diversos llibres on es presenta com el gran divulgador de les idees científiques que hi ha a l’estat. En això es nota una certa evolució del seu plantejament respecte al llibre anterior que vaig llegir, Adaptarse a la marea. Si aleshores deia «En aquest llibre, al contrari del que es podria pensar, no fa ús d’aquesta fama i no fa una apologia de la ciència» en aquest nou llibre, tot al contrari, utilitza l’estil que tan popular l’ha fet en al conducció del seu programa de televisió, popularitat que ha arribat a l’extrem de ser protagonista de paròdies als programes d’humor.

L’Eduard Punset ens mostra en unes dues-centes escasses pàgines tot el recorregut evolutiu, amb profusió d’exemples de tota mena, per mostrar com la cerca de la felicitat és un dels objectius fonamentals de qualsevol vida.

En això aquest llibre es pot considerar com una mena d’unió dels pensaments filosòfics amb el pensament científic. Fins no fa massa, la felicitat es veia des de la ciència com una simple condició humana que no tenia massa importància. Avui en dia, per contra, la felicitat es considera un sentiment (per anomenar-lo d’alguna forma) que compartim pràcticament tots els éssers vius, des de les formes més complexes fins a les més senzilles. Cada forma la representa a la seva manera, però totes tenen en comú l’objectiu d’intentar trobar la felicitat.

Amb aquesta descripció pot semblar que parlo d’un llibre de para-ciència. Tot el contrari; és un llibre que fonamenta amb bibliografia, exemples i participació de l’opinió de científics totes les afirmacions que es fa. De fet, algunes pàgines requereixen més d’una lectura per a poder entendre bé les idees que es presenten. Si em permeteu un consell, tingueu un llapis o un retolador marcador ben proper mentre llegiu el llibre, per tal de marcar tot allò que us crida l’atenció.

No vull deixar de destacar, molt especialment l’últim capítol, La fórmula de la felicidad. És la culminació ideal per a tot allò que s’ha tractat al llibre. No cometeu l’error d’anar a llegir-lo directament; en gaudireu més si abans llegiu els set capítols anteriors.

El llibre té edició en català, però jo l’he llegit en l’edició en castellà.

Per cert, avui he descobert que l’Eduard Punset manté un weblog en castellà (font RSS) on reflexiona sobre diversos aspectes de la ciència. Jo ja m’hi he subscrit.

De la contraportada

La búsqueda de la felicidad es una de las grandes aventuras humanas. Tal como explica Eduardo Punset en el prólogo, el viaje a la felicidad acaba de empezar y su final es incierto. «Hace un poco más de un siglo la esperanza de vida seguía siendo de treinta años: lo justo para aprender a sobrevivir, si se contaba con la suerte, y culminar el propósito evolutio de reproducirse. No había futuro ni, por lo tanto, la posibilidad de plantearse un objetivo tan insospechado como el de ser felices. Esta era una cuestión que se aparcaba para después de la muerte y dependía de los dioses. La revolución científica ha desatado el cambio más importante de toda la historia de la evolución: la prolongación de la esperanza de vida que ha generado más de cuarenta años redundantes –en términos evolutivos–. Por primera vez la humanidad tiene futuro y se plantea, lógicamente, cómo ser feliz aquí y ahora. La gente se ha sumergido en esas aguas desconocidas, prácticamente, sin la ayuda de nadie. Ahora la comunidad científica intenta iluminar el camino».

Este libro es una lúcida y apasionante aproximación a la felcidad y sus condicionantes: las emociones, el estrés, los flujos hormonales, el envejecimiento, los factores sociales, económicos, culturales y religiosos… Una indagación que nos desvela los más recientes descubrimientos científicos en torno a este tema, y que en su capítulo final nos propone la fórmula de la felicidad.

Títol: «El viaje a la felicidad»
Autor: Eduard Punset
207 pàgines
7a edició (gener 2006)
ISBN: 84–233-3777–4

Comprar el llibre

En llegir aquest llibre és inevitable que et vingui al cap la història que s’explica a «Els Pilars de la Terra», de Ken Follet. La història té uns certs paral·lelismes: la història de la població europea de l’edat mitjana, al voltant de la construcció d’un temple, l’inici de la història d’unes persones que pateixen els excessos dels nobles locals, el naixement d’un nen que està a punt de morir, la fugida… tot això recorda al gran llibre de Ken Follet.

La novel·la l’he trobada molt trepidant, una gran història de personatges anònims que viuen el seu dia a dia. Personatges que han quedat oblidats, però que han deixat senyals ben evidents i que han arribat als nostres dies. Ràpida i absorbent lectura, ràpidament ens identifiquem amb els personatges principals i ens agradaria ocupar el seu lloc i transportar-nos a la seva època. Ens mostra com era la vida dels catalans d’aleshores, els nobles i els menestrals. Una vida ben diferent a l’actual.

Escrita en un català fàcil de llegir (català del segle XXI i no pas del segle XIV), amb una història que es manté activa durant tot el llibre, des de la primera a la última pàgina.

En definitiva, un gran llibre que us el recomano. Pronostico que el proper Sant Jordi aquest serà un dels llibres més venuts.

De la contraportada

Una catedral construïda pel poble i per al poble en la Barcelona medieval és l’escenari d’una trepidant història d’intriga, violència i passió.

Segle XIV. La ciutat de Barcelona és en el seu moment de màxima prosperitat; ha crescut cap a la Ribera, l’humil barri dels pescadors, on els seus habitants decideixen construir, amb els diners d’uns i l’esforç d’uns altres, el temple marià més gran que hom ha conegut: Santa Maria de la Mar.

Una construcció que és paral·lela a l’atzarosa història d’Arnau, un serf de la terra que fuig dels abusos d’un senyor feudal i es refugia a Barcelona, on es converteix en ciutadà i, gràcies a això, en un home lliure. El jove Arnau treballa com palafrener, bastaix, soldat i canvista. Una vida extenuant, sempre a l’empar de l’església de la Mar, que el portarà de la misèria del fugitiu a la noblesa i la riquesa. Però en aquesta posició privilegiada també li arriba l’enveja d’altres ciutadans que ordeixen una sòrdida conjura que posarà la seva vida en mans de la Inquisició…

L’església del mar és una trama en la qual s’encreuen lleialtat i venjança, traïció i amor, guerra i pesta, en un món marcat per la intolerància religiosa, l’ambició material i la segregació social. Tot això converteix aquesta obra no només en una novel·la excepcional, sinó també en la més fascinant i ambiciosa recreació de la llum i les ombres de l’època feudal.

Trama (algú la pot considerar un spoiler)

La història es situa a Barcelona, al segle XIV. En un dels moments de màxim esplendor del Regne d’Aragó, s’està construint l’església oficial (l’actual Catedral de Barcelona) i al barri marítim també hi ha una construcció d’un temple religiós. A diferència de la Catedral és un temple fet directament pel poble. Aquesta església ha arribat majestuosa al dia d’avui: Santa Maria del Mar.

Al voltant de la construcció d’una església de les dimensions de Santa Maria del Mar han succeït milers d’històries; totes elles oblidades avui. En aquesta novel·la Ildefonso Falcones, un advocat barceloní, ens explica una història fictícia però que ben bé podria haver estat realitat.

Bernat Estanyol fuig l’any 1320 de les seves terres a Navarcles (el Bages) amb el seu fill Arnau, acabat de néixer. Van a Barcelona, a cercar la llibertat i deixar de ser serfs (és a dir, de ser virtualment esclaus a ser ciutadans). Un cop arribats a Barcelona, la vida s’estabilitza durant uns anys fins que arriba l’epidèmia… i amb ella la revolta. Arnau queda orfe i ha de començar a treballar en l’ofici més dur, el de mosso carregador del port: es converteix en un bastaix. Els bastaixos són els responsables de portar les pedres des de Montjuïc fins a Santa Maria del Mar, cosa que fan mentre no han de descarregar cap vaixell al Port de Barcelona.

Passen uns quants anys, durant els quals Arnau participa en la guerra (retratada com una mostra més d’opressió contra la població civil). Més endavant, fa amistat amb un comerciant jueu de Barcelona i la seva vida canvia: passa a ser canviador i es converteix en una de les majors fortunes del país. Això no passa desapercebut pel major consumidor de diners, el Rei Pere el Cerimoniós, que li dóna un títol de noble i una pupil·la com a muller. I assoleix un gran càrrec: és el nou cònsol de mar de Barcelona. Mentre, l’amor de la seva vida el té ben a prop (i a la vegada, ben lluny).

Però les seves relacions amb la jueria no són ben vistes per tothom i la seva riquesa cobejada. Aquí entra en acció el protagonista que faltava: la Inquisició. Arnau toparà amb ells i en patirà les conseqüències. Fins al punt d’estar a punt de ser condemnat per heretge i endimoniat.

El poble de Barcelona no ho permetrà…

Títol: «L’església del mar» («La catedral del mar»)
Autor: Ildefonso Falcones
Traducció: Carles Urrittz
666 pàgines
1a edició (març 2006)
ISBN: 84–01-38692–6

Part d’aquest post també està disponible a la Viquipèdia.