Els Hostalets del Daví era un més dels hostals que hi havia al llarg del camí ral de coll de Daví. Encara avui es poden veure les seves ruïnes situades dalt la carena del camí Ral, entre els coll de Daví i la Morella, dins del terme de Rellinars, i en un dels paratges més solitaris de la ruta. Segurament constituïa un llogarret on es feien parades curtes o improvisades, perquè el fet de trobar-se a una hora i dos quarts de l’hostal de la Barata, anant cap a Barcelona, i a una hora de Sant Jaume de Vallhonesta, en direcció cap a Manresa, faria que la major part dels viatgers preferissin sojornar en algun d’aquests dos gran hostalatges, més còmodes i segurs que no pas els solitaris Hostalets del Daví. Aquesta suposició es veu reforçada per les reduïdes proporcions de les ruïnes que en resten, les quans denoten que la capacitat d’aquest hostal era certament migrada.
La memòria popular conserva d’aquest lloc un record tenebrós i al mateix temps amable. Alguns avis de Rellinars comentaven com antigament aquest lloc era també conegut pel nom de l’hostal de la Mort, pels robatoris i crims que es diu que es perpetraven contra alguns viatgers acabalats que hi feien parada. Tampoc no hi manquen les històries de gresca i de disbauxa, puix que sembla que en aquell hostal hi havia hagut alguna mossa de moral distreta. Tot plegat forma part de la llegenda que envolta aquestes ruïnes i del folklore del camí ral, sense que se sàpiga on comença la realitat i acaba la fantasia.
D’allò que no hi ha dubte és de la dura existència i les dificultats que hagueren de suportar les famílies que s’ocuparen d’aquest establiment. Al començament hagueren de fer front al bandolerisme i a les guerres dels segles XVII i XVIII, i després, ja en el segle XIX, a la Guerra del Francès i al a presència de les partides carlines que actuaren per la muntanya, les quals feren la vida molt difícil a la gent dels masos de la zona. A tall d’exemple, podem esmentar l’afusellament en aquest hostal de tres membres de la partida republicana d’en Baliarda, en Ramon Bosch, de Girona; Jaume Foix, de Barcelona, i Miquel Jové, de Reus, els quals foren enterrats a Rellinars el 29 de juliol de 1850. D’aquesta manera, doncs, el pas de gent armada, les emboscades i els segrestaments que sovintejaven en els propers coll de Daví i de Gipó, tot això unit al decreixent ús del camí ral, que era substituït per altres rutes més segures i més còmodes, propicià que l’hostal fos abandonat a la darreria del segle XIX, ja que l’agricultura, en un indret tan minso, sec i ventat, tampoc no té gaires expectatives d’èxit.
Una de les incògnites que envolten els Hostalets del Daví és el seu origen. Hom li atribueix una gran antiguitat, si bé els indicis semblen apuntar que la seva fundació no és anterior a la dels Hostals de la Barata i de Sant Jaume de Vallhonesta. Les ruïnes que se’n conserven són, en gran part, del segle XIX, amb sectors més antics que corresponen als segles XVII i XVIII. Sobre aquesta qüestió, cal tenir en compte el portal adovellat que hi havia a l’entrada de l’hostal per la banda de Barcelona, avui desaparegut, però del qual es conserven fotografies.
Pel que fa a les notícies escrites, tampoc no hi ha gaire cosa a dir. En diversos processos per actes de bandolerisme que tingueren lloc a la rodalia al final del segle XVI, ningú no esmenta els Hostalets del Daví com a referència per a situar els assalts. Hom cita Sant Jaume del Vallhonesta, Mata-rodona i altres llocs, mentre que hauria estat més lògic situar-los respecte als Hostalets. Així, en un assalt esdevingut el 4 de maig de 1570 a la font del Lladre, poc abans d’arribar al coll de Daví, el declarant comentà: “… l’altre escapà i corregué a la volta de Sant Jaume de Vallhonesta cridant…”. En un altre assalt que tingué lloc el 25 de desembre de 1585, hom declarà: “… un poc més ençà d’una davallada revoltada que li diuen Mal Grau (entre el coll de Daví i els Hostalets), en dit camí ral, me són eixits dos homes…”. En un altre cas, del 22 de març de 1591, el declarant diu “… quan fórem més ençà del lloc de Mal Grau, bon tros ençà, en dret de Mata-rodona, nos isqueren tres o quatre amb sos pedrenyals…”. Certament aquesta coincidència a no esmentar els Hostalets podria significar que aleshores aquest hostal encara no existia, si bé això tan sols és una hipòtesi.
El viatger Francisco de Zamora tampoc no és gaire explícit pel que fa a això, però dels seus comentaris es dedueix que a la darreria del segle XVIII l’hostal ja existia, si més no com a pagesia. El 7 de setembre de 1787, Zamora anà des del Pont de Vilomara fins a la Barata, i d’aquest tram del camí diu el següent: “…se hallan únicamente en este trecho tres o cuatro casas de labradores, las cuales forman sus balsas para coger el agua de la lluvia, porque no la tienen viva…”. Un any després, el 13 de setembre de 1788, Zamora tornà a passar per aquell tram, i en la descripció que fa del seu viatge diu el següent (entre el coll de Daví i poc abans d’arribar a Sant Jaume de Vallhonesta): “Todos estos asperísimos terrenos están cortados por una especia de gradas, donde siembran y hay algunos pozos en las orillas del camino para recoger las aguas…”. És clar que una de les “tres o cuatro casas” que esmenta en el seu primer viatge eren els Hostalets, i que les basses que tan li cridaren l’atenció no eren altres que les dels Hostalets i de Sant Jaume de Vallhonesta, que encara avui es conserven al costat del camí ral.
Les primeres referències escrites que hem pogut trobar sobre els Hostalets daten del principi del segle XIX. En el Prontuario de la mayor parte de los caminos y veredas del Principado de Cataluña (Vic, 1809), fet pel tinent coronel d’infanteria Pere Serra i Bosch, i en el Itinerario de las provincias de Barcelona, Tarragona, Lérida y Gerona, de D.F.C. (1823), l’Hostal hi és citat com un punt important del camí ral, del quan donen l’itinerari següent: Barcelona, el Clot, Sant Andreu, Begudeta, Hostal Nou, Sabadell, Hostal de la Marieta, la Barata, HOSTALETS, El pont de Vilomara i Manresa. La referència més explícita es troba en el Nomenclátor de la Provincia de Barcelona, obra del segle XIX, segons la qual els Hostalets era un edifici de dos pisos que l’any 1862 encara es trobava habitat de forma permanent.
Després del seu abandó i entrat el segle XX, el vell hostal ha servit d’aixopluc a ramats, carboners i excursionistes. Darrerament, ha estat consolidat pel Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona per tal d’evitar l’avançat procés d’enrunament que l’afectava, accelerat encara més per l’acció de gent desaprensiva. Amb tot, constitueix una de les fites més típiques i interessants del camí ral de Barcelona a Manresa.
“Les sendes dels Bandolers. Sant Llorenç del Munt. Serra de l’Obac
Antoni Ferrando i Roig, 2002
Pàgines 155–158
— Classificat com a: Art amb llibres — Comentaris (0)
Per tant ho teniu fàcil per escollir si aquesta és una lectura interessant.
