 |
divendres, 31 / agost / 2007 |
|
|
|
dijous, 23 / agost / 2007 |
|
|
|
dimecres, 22 / agost / 2007 |
|
|
|
dimarts, 21 / agost / 2007 |
|
|
 |
CENT ANYS,
CENT PECES | Enguany és el centenari de la Biblioteca de Catalunya. Aquest setembre hi haurà una exposició commemorativa, però com a mostra prèvia he vist que hi ha una petita exposició virtual, «cent anys, cent peces».
Es tracta d'un recorregut anecdotari d'aquest cent anys, mostrant un document representatiu de cada any. Així hi ha des de recordatoris de les principals donacions rebudes i adquisicions realitzades (Eduard Toda, Jacint Verdaguer, Rosa Leveroni, Isidre Bonsoms, Joaquim Miret i Sans...), algunes de les publicacions més destacades... i d'altres que inscruen l'època: la inauguració de la SEAT, la fabricació del Biscúter, el concert dels Beatles...
Aquesta exposició és la mateixa que es va poder veure el passat Sant Jordi a la jornades de portes obertes.
|
  | 14:50 (# Enllaç permanent) | Comentaris: | Trackback:
|
|
|
diumenge, 19 / agost / 2007 |
|
|
Us imagineu si la fi de la dinastia dels Bel·lònides, els reis de la casa de Barcelona, hagués estat la conseqüència de les batalles i intrigues entre algunes dones que ocupaven els més alts càrrecs de la reialesa?
Aquest és l'escenari: el 1396 va morir de forma sobtada el rei Joan I, el caçador. La seva dona, Violant de Bar, anuncia que està en estat i espera un fill del rei difunt. Això provoca un problema successori: si el fill que espera és nen, serà el nou rei i fins que no arribi a la majoria d'edat la seva mare serà la reina regent; si el fill no neix o és una nena, aleshores el nou rei serà Martí, germà del difunt Joan i nomenat per aquest com a nou rei.
Ningú es creu a Violant. Tothom es pensa que es una simple estratagema per conservar la regència del país. Especialment troba dues enemigues: Maria Luna, esposa de Martí i Sibil·la de Fortìà, última dóna del rei Pere el cerimoniós, pare de Joan i Martí.
El següent escenari és l'any 1410. el rei Martí I l'humà ha perdut el seu únic fill (Martí el Jove) i tot just s'ha casat amb una adolescent, Margarida de Prades amb la finalitat d'engendrar un fill mascle. Violant de Bar, està a l'expectativa ja que la seva filla, també anomenada Violant, té un nen. Si el rei Martí mor sense cap fill, el nét de Violant podria ser un bon candidat al tron.
L'últim escenari és l'any 1431, al palau de Bellesguard on trobem una reina que sent com se li acaben els dies de vida, però encara amb una tasca per realitzar: trobar a Anfosa i fer-li pagar tot el mal que li ha fet.
Aquests tres escenaris serveixen per dibuixar una història on les dones tenen una especial rellevància i mostren com poden moure els fils de poder malgrat que, en teoria, tenen vetat qualsevol intervenció en les tasques d'estat. I per aconseguir el poder fan tot el que tenen a l'abast: aliances, conxorxes, assassinats... o bruixeria i astrologia.
De la contraportada:
A finals del segle XIV i durant part del segle XV, una sèrie de personatges femenins mouen subtilment els tramats polítics. No poden ostentar el poder visiblement, però faran el possible per accedir-hi. Aliances, conxorxes palauenques, bruixeria... res atura el seu afany d’obtenir el que per justícia els correspon, però que per la seva condició femenina els és negat.
Violant de Bar, la reina vídua del rei Joan I, dona tan ambiciosa com culta i refinada, farà el que calgui per aconseguir que algú de la seva nissaga ocupi el tron de la corona catalanoaragonesa que la maleïda dissort s’entesta a deixar buit. O, tal vegada, no és dissort... Enmig de les intrigues que entre tots els cortesans teixeixen, hi ha una dama de la cort, Anfosa de Castellnou, que les broda com ningú.
Títol: «Intrigues de palau»
Autora: Maria Carme Roca
1a edició - novembre 2006
Columna Edicions - Premi Nèstor Luján 2006
ISBN 978-84-664-0778-6
306 pàgines
Comprar el llibre
|
| 18:05 (# Enllaç permanent) | Comentaris: | Trackback:
|
|
 Avui gairebé havia decidit no acostar-me al mercat... a les onze del matí estava fent un bon ruixat i això no convidava pas a acostar-se a remenar llibres. A més, pensava que amb aquesta predicció i les dates, ben poques parades hi hauria. Però a quarts de dotze ja no plovia i com només és una passejada de deu minuts, finalment mi he acostat. Efectivament, no hi havia massa gent, excepte com sempre al sector del carrer del Comte Borrell on hi ha totes les parades de videojocs que sempre són plenes de gom a gom.
Només he comprat llibres en una de les parades, tot mirant en una de les piles que hi havia de llibres (1 per 3 euros, 4 per 10). Al final me n'he dut cinc, per 10 euros.
|
| 15:34 (# Enllaç permanent) | Comentaris: | Trackback:
|
|
|
divendres, 17 / agost / 2007 |
|
|
 Via Bibliómano, una sèrie de consells sobre com organitzar els llibres dins de les capses.
Tard o d'hora, l'espai disponible a les prestatgeries de casa s'acaba. El preuat espai cal destinar-lo a aquells llibres que, per la seva condició o pel seu contingut han de restar en la seva posició natural.
Un altre ocasió ben habitual de l'ús de les capses és en qualsevol operació de trasllat.
La tendència és anar omplint les capses i ficant-hi quants més llibres millor... fins que, un cop plena no hi ha qui pugui moure-la.
Els consells per a empaquetar els llibres són ben simples:
- Utilitzar capses en bon estat i de mida mitjana.
- Dins de cada capsa el nombre de llibres no hauria de superar la trentena
- Començar col·locant els llibres en posició horitzontal
- Després ficar llibres en posició vertical tapant els possibles forats.
- Els llibres han d'arribar a omplir la capsa fins a l'extrem superior, ja que en cas contrari és molt fàcil que es deformin.
- Procurar agrupar els llibres per mida. Això facilita l'organització dins de la capsa
- Encara que en el dibuix no es veu, si es fiquen llibres enquadernats en rústica convé alternar la direcció dels llibres (un cara amunt, l'altra cara avall), ja que el costat encolat té molta més consistència. Això augmentarà la consistència del conjunt.
Un cop omplerta la capsa, convé etiquetar-la per indicar quin és el contingut. Als consells que enllaço s'aconsella tancar la capsa amb cinta adhesiva. No veig el motiu pel qual el clàssic mètode de creuar les solapes de la capsa no és suficient.
Finalment, alhora d'emmagatzemar-la és evident que cal cercar un lloc sense humitat, amb temperatura constant, que no estigui en contacte directe amb la superfície del terra. També és interessant evitar els possibles moviments de les capses, per tal de minimitzar les possibles ratllades de les tapes.
|
| 10:20 (# Enllaç permanent) | Comentaris: | Trackback:
|
|
|
dijous, 16 / agost / 2007 |
|
|
Leonardo da Vinci és segurament un dels majors genis que ha viscut mai a la Terra. Pocs personatges aconsegueixen destacar en tantes disciplines separades: pintor, escultor, enginyer, arquitecte... A més, ha creat algunes icones, com per exemple l'home vitruvià, utilitzades ben habitualment.
Molts dels seus manuscrits dipositats a la Biblioteca Leonardiana han estat digitalitzats, dins del projecte anomenat e-Leonardo. Les digitalitzacions són en alta resolució però, a més, s'ofereix la transcripció del text (i això és especialment útil atès que Leonardo da Vinci utilitzava un mètode ben particular per escriure: era esquerrà i tot sovint escrivia d'esquerra a dreta.
Per accedir a e-Leonardo cal registrar-se, encara que es totalment gratuït.
Ara per ara només està digitalitzat el manuscrit dipositat a la Biblioteca Nacional de Madrid i l'anomenat Codice Atlantico. És d'imaginar que poc a poc s'anirà ampliant.
|
| 22:01 (# Enllaç permanent) | Comentaris: | Trackback:
|
|
|
dimecres, 15 / agost / 2007 |
|
|
|
dilluns, 13 / agost / 2007 |
|
|
|
diumenge, 12 / agost / 2007 |
|
|
|
divendres, 10 / agost / 2007 |
|
|
Llibre de divulgació històrica que tracta l'evolució de la pena de mort a la ciutat de Barcelona, des d'aproximadament el segle XVè i fins a la última execució oberta al públic, que es va fer l'any 1897.
Durant segles i arreu Europa, la pena de mort ha estat un càstig ben habitual i amb un objectiu manifestament doble: castigar i alliçonar. Per això, fins ben al final de la celebració d'execucions públiques, es feien en lloc públics i eren l'equivalent als espectacles esportius actuals.
Malgrat que la pena de mort va ser parcialment abolida a l'estat espanyol l'any 1978 (si no vaig equivocat, encara és vigent en temps de guerra), amb l'aprovació de la Constitució, el llibre tracta exclusivament de les execucions públiques. Tampoc no parla dels delictes, ni dóna xifres totals, ni explica el procés judicial. Senzillament parla del procediment de llevar la vida a aquelles persones que han estat condemnades i executades.
Barcelona conserva enganxada a la parets que formen els carrers de la zona antigament emmurallada molt sofriment i l'esperit de moltíssimes vides. Els mètodes d'execució han anat variant amb el temps, però sempre conservant un ritual força semblant, amb accions difícilment comprensibles amb la mentalitat actual com són l'esquarterament dels cossos o tot el relacionat amb allargar al màxim el suplici del condemnat.
Virtualment qualsevol habitant de la ciutat podia, en un moment o l'altra, ser condemnat a mort. Hi havia diferències, però, en funció de la classe social: als nobles i privilegiats se'ls matava de forma ràpida i privada. A la resta, de forma lenta i pública.
Sense entrar en detalls escabrosos, a «L'espectacle de la pena de mort» es parla dels diferents mètodes utilitzats, els llocs on s'executava les persones i tot el ritual des de la condemna a l'execució, així com tot allò que es feia després. Com amb els anys van evolucionar els mètodes. Situa les presons que hi hagut a la ciutat, el trajecte que anava de la presó al patíbul (amb expressions com «bòria avall» que encara avui s'utilitzen).
Només hi ha un aspecte del llibre que no m'ha acabat de convèncer: l'aire de superioritat que, de vegades, agafa l'autor tot intentant ridiculitzar les persones que assistien a les execucions, utilitzant expressions un xic despectives. L'altre, el seu aire de "jo sóc tan intel·ligent que mi no m'enganyeu" en referir-se a les institucions i les commemoracions oficials. La resta, una lectura interessant i didàctica per conèixer un aspecte de la història que no sempre s'explica.
De la contraportada
La pena de mort és l'espectacle més tràgic que ha inventat l'espècie humana. I és dur admetre-ho, però si ha perdurat al llarg dels segles és perquè aquell espectacle aconseguia un èxit de públic. Aquest èxit encara és visible en alguns països, com és el cas de les lapidacions col·lectives.
La forma d'execució depenia del delicte i de la categoria del condemnat: esquarterar, penjar, cremar, degollar, afusellar, donar garrot... Es tractava d'alliçonar la gent. «Ja veieu què us pot passar si...» I, efectivament, la gent ho anava a veure, i s'esgarrifava... però també es divertia.
Joan de Déu Domènech evoca tots els aspectes de les execucions públiques amb una documentació detallada i alhora amb un estil ple de color i vivesa. ¡Sabíem que els botxins heretaven el càrrec i no podien viure en societat? I a més de recollir procediments, cerimonials i anècdotes, Domènech convida al lector a fer un recorregut pels carrers i places de Barcelona --un mapa ho assenyala-- que en algun moment van ser escenaris on el poder mostrava al poble qui tenia el dret sobre la vida i la mort.
Títol: «L'espectacle de la pena de mort»
Autor: Joan de Déu Domènech
1a edició - maig 2007
Editorial La Campana
ISBN 978-84-95676-98-2
232 pàgines
Comprar el llibre
|
| 21:43 (# Enllaç permanent) | Comentaris: | Trackback:
|
|
He acabat de llegir el llibre «L'espectacle de la pena de mort» (després en faig la ressenya). Una de les coses que comenta és com el retaule dels Sants Abdò i Senén, pintat per Jaume Huguet entre 1459 i 1460, hi ha la representació d'un precursor de la guillotina. Inicialment es trobava a l'església de Santa Maria de Terrassa, però actualment el podeu veure dins de l'església de Sant Pere, també a Terrassa.
Efectivament, hi és i amb tot realisme:
El retaule dels Sants Abdò i Senén el podeu veure a l'església de Sant Pere de Terrassa. Va ser pintat entre els anys 1459 i 1460.
No és la única representació explícita... també hi ha un degollament:
i un transplantament de cama:
A l'escena del transplantament, petitó a la part superior hi ha un petit dibuix on es veu com fan l'extracció de la cama del "donant"... amb un petit error, al donant li treuen la cama dreta que es transforma en la cama esquerra en fer el transplantament ;)
|
| 12:50 (# Enllaç permanent) | Comentaris: | Trackback:
|
|
|
diumenge, 5 / agost / 2007 |
|
|
La primera referència que vaig tenir d'aquest llibre va ser ara fa un parell de mesos, a la trobada de weblogs i llibres. L'autora d'aquest llibre, la Neus Arqués hi era present i en una de les converses va fer alguna referència al llibre. Pocs dies després el comprava i el deixava a la pila de lectures pendents.
«Un hombre de pago» és una història de dues dones que tenen en comú haver patit un desengany recentment: una, Bel, ha tallat amb el seu nuvi de tota la vida i l'altra, Rosa ha discutit amb el seu company i s'ha separat. Rosa és una dona de més de quaranta anys mentre que Bel és més jove. La Rosa és una dermatòloga amb consulta a la Rambla de Catalunya i la Bel (curiosament, encara que això a la novel·la no deixa de ser un petit detall, és pacient de la Rosa) treballa en projectes per a la Unió Europea.
L'altra element que tenen en comú és l'Ivan, un cubà portentós i ballador empedreït de salsa que es dedica a oferir serveis personals a les seves clientes: és l'hombre de pago que dóna títol a la novel·la.
Una de les dues protagonistes accedeix als serveis de l'Ivan de la forma normal, mentre que la relació entre l'Ivan i la Bel es força diferent. L'Ivan ha de nedar entre dues aigües per poder mantenir el ritme de vida que porta i poder complaure les seves dues dones i intentar fer realitat les promeses que fa a cada una.
En conjunt ens trobem amb una història que ben bé es podria qualificar de creïble. La narració és bona, encara que hi ha moments en que es fa una mica enrevessat saber si l'Ivan està amb una o l'altra. Hi ha també una sèrie de diàlegs entre l'Ivan i un amic cubà seu que són difícils de seguir, per l'abús de la seva particular forma de parlar --no conec a cap cubà de forma que no sé si parlen tal i com està escrit a la novel·la, però en qualsevol cas la seva utilització a la novel·la no aporta res a la història; de fet, les converses entre els dos cubans gairebé podria dir que sobren. Cert que l'amic cubà és l'instrument que ens serveix per conèixer els sentiments de l'Ivan, però no calia abusar del llenguatge pròpiament cubà per a presentar-los.
Malgrat aquesta dificultat en seguir les històries, hi ha un detall d'edició que ajuda a seguir la trama: cada una de les tres històries (l'Ivan amb la Rosa, l'Ivan amb la Bel i els dos cubans) estan en capítols complets separats i alterns i cada història està impresa amb un tipus de lletra diferent.
En definitiva, una lectura acceptable i ràpida. El tema de fons és la possibilitat d'existència de sexe sense cap mena d'amor, que segons l'autora sembla pràcticament impossible: ràpidament surt un sentiment personal entre les dues persones i els desenganys que provoquen la reacció dels altres acaba obrint una ferida i fer que s'acabi actuant segurament d'una forma molt diferent a com, tan sols uns mesos abans, hauries pensat que actuaries.
De la contraportada:
¿Qué hace una mujer cuando ya no la miran?
Harta de ser invisible para los hombres y aconsejada por su esthéticienne, Rosa decide recorrer al sexo sin ataduras y contratar a un gigoló. Finalmente se atreve con Iván, un aparejador cubano instalado en Barcelona que se prostituye mientras espera encontrar otras opciones laborales.
Bel también conoce a Iván, de noche y por casualidad. Se encandilan u terminan juntos. A Bel la relación le sirve de terapia para olvidar a Ricardo, un editor con síndrome de Peter Pan, y rehacer su maltrecho ego. Pero su historia sentimental no es ajena a la de Marta, su "mejor" amiga...
De la mano del Piesplanos, camarero amigo de Iván, vemos como el gigoló bascula entre la clienta y la novia. Rosa y Bel, por su parte, se hacen cada vez más preguntas y dudan sobre sus deseos y sus sentimientos: ¿es posible el sexo sin amor? ¿qué ocurre cuando una mujer llega a la edad en que se vuelve invisible para los hombres? ¿compiten las amigas a cualquier edad? ¿por qué desesperadamente seguir intentando mantenerse sexy?
Neus Arqués consigue mostrar en este relato en apariencia ligero pero con intensos matices los desvelos de la mujer occidental contemporánea. Lo novela plantea un sinfín de cuestiones que no dejaran indiferente a ningún lector interesado en la evolución de las relaciones entre hombres y mujeres en este principio de siglo.
Títol: «Un hombre de pago»
Autora: Neus Arqués
Pàgina web: Un hombre de pago
1a edició - 2006
Umbriel
ISBN 978-84-89367-14-2
188 pàgines
Comprar el llibre
|
| 17:18 (# Enllaç permanent) | Comentaris: | Trackback:
|
|
|
divendres, 3 / agost / 2007 |
|
|
 He trobat un lloc força interessant: ManyBooks.net que ofereix llibres i documents en diversos formats: des de PDF a HTML, passant per eReader (PocketPC), Plucker (Palm, PocketPC, Nokia), eBook (Symbian, iPod), Rocket, MobiPocket, Paperback (Newton), RTF...
ManyBooks utilitza documents de domini públic, la majoria agafats del Projecte Gutenberg. Tots els llibres disponibles es poden baixar en qualsevol dels formats, generant-se de forma automàtica la primera vegada que algú hi accedeix. Per tant, tots els títols són accessibles des de qualsevol sistema que tingui capacitat per visualitzar algun dels formats.
Hi ha alguns títols disponibles... en força idiomes. En català també:
També hi ha força títols en castellà, alguns d'ells relacionats amb la història de Catalunya com:
|
| 11:24 (# Enllaç permanent) | Comentaris: | Trackback:
|
|
|
dimecres, 1 / agost / 2007 |
|
|
Novel·la ambientada a finals del segle XVIII: un enginyer austro-hungarès, Wolfgang von Kempelen, va dissenyar un autòmat amb aspecte de turc (d'aquí el seu nom de «The Turk» que tenia l'aparença de saber jugar als escacs...
A la part davantera de la màquina hi havia una porta, que sempre la mostraven oberta al començament. Al seu interior, un complex joc d'engranatges. A continuació, es tancava la porta i començava la partida. Per sorpresa de tothom, semblava que la màquina sabia jugar i, a més a més, amb un gran nivell.
Aquest fet històric serveix per explicar una història d'intriga i misteri a la cort austro-hungara, on s'aplegava un públic disposat a enfrontar-se a les novetats més impactants d'arreu del món. L'arribada d'aquesta màquina, provoca una autèntica sensació.
Però més enllà de les partides d'escac, es produeix l'assassinat d'una cortesana. L'autòmat en realitat no és tal: hi ha un truc. Al seu interior s'amaga un nan, que queda ocult darrera la maquinària i és l'autèntic jugador d'escacs.
Aquest nan s'havia enamorat de la cortesana assassinada, que en realitat era una prostituta contractada per un rival del propietari de l'autòmat que volia conèixer el secret. Tot això provoca una sèrie d'intrigues, espionatge, conspiracions, persecucions eclesiàstiques... tot al voltant d'aquest autòmat.
Una bona lectura per a l'estiu.
De la contraportada
En el siglo XVIII la nobleza del imperio austríaco queda deslumbrada por una máquina capaz de pensar y jugar al ajedrez. ¿Invento genial o estafa? En el palacio de Schönbrunn tiene lugar la presentación de un insólito invento: un autómata que juega al ajedrez.
El sorprendente artefacto, que tiene la apariencia externa de un gran turco de penetrantes ojos azules, guarda en sus entrañas un misterio que guía sus manos y su mente. Un secreto que solo conocen su creador, el ingeniero y consejero de la corte Kempelen, y su ayudante carpintero; un secreto confinado en el desván del ingeniero, del que solo es sacado con ocasión de las concurridas partidas de ajedrez y que ha empezado a suscitar envidias y recelo.
Pero el sueño de éxito que acaricia Kempelen no tarda en transformarse en pesadilla cuando, en presencia del «turco autómata», una hermosa aristócrata halla la muerte en misteriosas circunstancias. La máquina pensante se convierte entonces en objeto de espionaje, de persecución eclesiástica y de intrigas de la nobleza.
Robert Löhr nos ofrece una exquisita recreación de una sociedad crédula y ávida de nuevos inventos a través de una vívida y colorida ambientación de época. Ello le ha valido a su autor la consideración de «el nuevo Patrick Süskind».
Títol: «La máquina de ajedrez» («Der Schachautomat»)
Autor: Robert Löhr
Traducció: Lluis Miralles
1a edició
Grijalbo
ISBN 978-84-253-4082-6
416 pàgines
Comprar el llibre
|
| 22:58 (# Enllaç permanent) | Comentaris: | Trackback:
|
|
La Biblioteca de Nova York ha instal·lat una Espresso Book Machine amb una finalitat ben lloable: imprimirà, de forma gratuïta i sota petició, còpies de qualsevol llibre dipositat a l'Open Content Alliance. Es tracta de llibres que han passat al domini públic, bé per decisió dels seus autors o per expiració dels drets d'autor.
Library users will have the opportunity to print free copies of such public domain classics as “The Adventures of Tom Sawyer” by Mark Twain, “Moby Dick” by Herman Melville, “A Christmas Carol” by Charles Dickens and “Songs of Innocence” by William Blake, as well as appropriately themed in-copyright titles as Chris Anderson’s “The Long Tail” and Jason Epstein’s own “Book Business.” The public domain titles were provided by the Open Content Alliance (“OCA”), a non-profit organization with a database of over 200,000 titles.
L'Espresso Book Machine és una mena de "caixer automàtic" on l'usuari escull un text i automàticament l'imprimeix i enquaderna, amb capacitat per fer un llibre en tres minuts i mig. A la Biblioteca de Nova York tot el procés serà gratuït per a l'usuari.
|
| 03:02 (# Enllaç permanent) | Comentaris: | Trackback:
|
|
|
Encara és 
